Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, fotoquímico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el permiso previo de la editorial.

De los textos originales

: los autores, 2013

De la selección

: José Martín Martínez, 2013

De las fotografías

: los autores, 2013

De esta edición

: Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu

y Universitat de València, 2013

Diseño de la colección

: Enric Solbes

Coordinación editorial

: Maite Simón

Fotografía de cubierta

: Miguel Lorenzo

Maquetación

: Inmaculada Mesa

Corrección

: Communico C.B.

ISBN

: 978-84-482-9352-9

Edición digital

Sumario

Presentació

Rector de la Universitat de València i Consellera de Turisme, Cultura i Esport

Acto académico de entrega de la Medalla de la Universitat de València

Laudatio

, Romà de la Calle

Discurso de recepción de la Medalla de la Universitat de València, Jesús Martínez Guerricabeitia

Parlament de l’Excm. Sr. Pedro Ruiz Torres, Rector Magnífic de la Universitat de València

Relato de una biografía escindida

José Martín Martínez

Colaboraciones

Dècades transcendents. El temps de Jesús Martínez Guerricabeitia

Jesús Huguet

Colección privada y museo público. La construcción del imaginario colectivo

Facundo Tomás

La colección Martínez Guerricabeitia: recuerdos y reflexiones

Juan Manuel Bonet

Memoria de un legado bibliográfico

Vicente L. Navarro de Luján

Entrevistas

José Martín Martínez

José Pedro Martínez García

Amparo Zaragozá

Romà de la Calle

Ramon Lapiedra

Rogelio López Cuenca

Epílogo

Lydia Frasquet Bellver

Los legados Martínez Guerricabeitia y su gestión

Presentació

EL 1997 JESÚS MARTÍNEZ GUERRICABEITIA VA SER DISTINGIT AMB LA Medalla de la Universitat de València en reconeixement públic del seu patrocini de la biennal de pintura que porta el seu nom, creada per enriquir el patrimoni universitari amb una col·lecció contemporània de joves artistes. Un objectiu que va culminar en decidir, dos anys després, donar tota la seua collecció privada, formada per un centenar llarg de pintures i gairebé tres-cents exemplars d’obra gràfica, a la Universitat de València. És costum d’aquesta institució dedicar un llibre en la sèrie

Paranimf

a les persones que han rebut aquesta distinció, per destacar-ne els mèrits que els n’han fet creditors.

En el procés de preparació de la publicació, Jesús Martínez i la seua esposa Carmen García Merchante confirmen novament la seua esplèndida generositat en donar la seua extensa biblioteca particular, constituïda per uns vint mil volums, a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, raó per la qual la Generalitat Valenciana va decidir unir-se al projecte. Per tant, el llibre que el lector té a les mans és el fruit de la col·laboració de dues institucions que han sumat recursos públics amb l’objectiu de retre un homenatge a la figura del seu comú benefactor. Ambdues institucions, en nom de la societat valenciana, volen agrair al mecenes Martínez Guerricabeitia la seua generositat, que ha enriquit els seus fons artístics i bibliogràfics, fons que conserven per al coneixement i el gaudi dels ciutadans.

Jesús Martínez va ser un filantrop tan atípic entre nosaltres com extraordinari i digne de ser conegut. Parlem d’un petit empresari fet a si mateix, amb una gran curiositat intel·lectual, que es compromet amb la lluita per la llibertat, que dóna suport econòmic a diferents organitzacions polítiques i que adquireix pintura de temàtica social, fomentant així el desenvolupament d’una cultura democràtica al nostre país, i que, des del principi, pensa en una destinació pública de les seues col·leccions de quadres i llibres, la qual cosa va fer efectiva quan les va donar a sengles institucions perquè les conservaren i posaren a disposició dels ciutadans.

En el cas de la Universitat de València, la col·lecció Martínez Guerricabeitia va significar un enriquiment molt significatiu del patrimoni artístic de la institució, que va dotar amb un inequívoc caràcter contemporani i li va conferir un perfil propi, molt d’acord amb una de les missions de la universitat, juntament amb la docència i la recerca, com és la creació i la transmissió crítica de la cultura. Gràcies a aquesta donació, la Universitat de València té una de les millors col·leccions d’art contemporani de les universitats públiques espanyoles.

En el cas de la Biblioteca Valenciana, la donació Martínez Guerricabeitia n’ha ampliat de manera força apreciable els fons sobre teoria política i econòmica, sociologia i art contemporani, amb una significativa presència de monografies i revistes sobre pensament marxista publicades als Estats Units i la Gran Bretanya. A més, gràcies a aquest llegat, la Secció d’Exili s’ha vist considerablement reforçada amb la incorporació de l’important arxiu sobre el seu germà José Martínez i la mítica editorial Ruedo Ibérico, fundada i dirigida per ell a París. Dos germans, amb vides separades a la joventut per l’exili i l’emigració, però que sempre van estar unides per l’amor a la cultura i, en concret, als llibres.

Per tot això, s’entendrà perfectament el títol d’aquest llibre, perquè els adjectius

col·leccionista

mecenes

defineixen Jesús Martínez Guerricabeitia i els motius pels quals serà sens dubte recordat. La seua gran passió, la passió de col·leccionar llibres i quadres, unida al seu desig de compartir-los amb la resta de ciutadans, que el va moure a desprendre’s en vida dels seus béns més preuats. És essencial que a la nostra societat continue havent-hi persones que amb la mateixa filantropia ens facen partícips de les seues passions.

Però no es tracta només de saldar un deute moral. El present llibre té interès per si mateix, atès que revela la trajectòria vital d’un home, la biografia del qual recorre gairebé l’últim segle de la nostra història, una història que, des d’una perspectiva de coherència intel·lectual i social, va viure intensament, tal com revela José Martín en un text que és resultat d’una conscienciosa recerca documental. Com el lector deu saber apreciar, un dels encerts del llibre és la pluralitat de punts de vista que ofereix sobre la personalitat privada i pública de Jesús Martínez, ja que a la mitja dotzena de signatures que escriuen sobre els distints aspectes de la seua vida i obres, cal afegir les converses amb cinc entrevistats que comparteixen amb nosaltres els records en primera persona, tot això precedit pels discursos pronunciats en l’acte de concessió de la Medalla de la Universitat de València (entre els quals s’inclou el del guardonat mateix), i que acaba amb un epíleg sobre la gestió d’ambdós llegats. Si com diu José Pedro Martínez, el seu pare és una persona polièdrica, ben segur que aquesta semblança d’autoria col·lectiva està més prop de plasmar aquesta singularitat.

No volem acabar aquestes línies sense agrair als autors dels textos i a les persones entrevistades haver donat cos a aquest homenatge amb les seues recerques o els seus records, i especialment, a José Pedro Martínez per l’entusiasme amb què va impulsar des de bell antuvi l’edició d’aquest llibre dedicat al seu pare, fins veure’l finalment a les mans del lector.

ESTEBAN J. MORCILLO SÁNCHEZ

Rector de la Universitat de València

M. JOSÉ CATALÀ VERDET

Consellera d’Educació, Cultura i Esport

Acto académico de entrega de la Medalla de la Universitat de València

El acto académico de entrega de la Medalla de la Universitat de València a don Jesús A. Martínez Guerricabeitia se celebró en el Paraninfo de la Universitat de València el día 18 de abril de 1997.

Laudatio

ROMÀ DE LA CALLE

Excel·lentíssim i Magnífic Senyor Rector,

Excel·lentíssims i Il·lustríssims Senyores i Senyors,

Companys del Claustre,

Senyores i Senyors:

L’encàrrec –certament honorífic per a mi– de fer la

laudatio

del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia en aquest acte acadèmic m’obliga, sens dubte, virtualment almenys, a desplaçar-me –en els meus records, sentiments i argumentacions– entre els àmbits del públic i del privat i a instal·lacions, així, precisament en la singular frontissa en què es donen la mà l’amistat que rememora i estima i la ponderació pública i compartida que reconeix, valora i, de vegades també –com és el cas–, agraeix.

I, així, diguem –ja al principi– que el fil conductor que ací, avui, ens convoca passa obligatòriament pel cabdell sempre complex de les relacions entre

Art

Mecenatge

, per especificar-se encara més, si és possible, en les necessàries connexions entre

Universitat

Societat

És des d’aquesta perspectiva concreta –al meu parer– com convé considerar les iniciatives portades a terme pel Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia en collaboració directa amb la nostra universitat.

El seu ja llunyà, creixent i sostingut apassionament pel món de l’art, i en particular per la pintura, ens presenta –des de la fi de la dècada de 1960 i principis de la de 1970– el matrimoni Jesús Martínez i Carmen García com a seguidors assidus de les manifestacions artístiques contemporànies i formant a poc a poc una selectiva col·lecció d’obres pictòriques, l’eix definidor de la qual podem centrar temàticament al voltant de les seues marcades preferències per un ampli

realisme social

. Opció, aquesta, potser no allunyada, justament, de les seues actituds vitals, dels seus compromisos de participació en la realitat de l’entorn social i, fins i tot, de la seua coneguda trajectòria familiar i personal.

D’aquest singular encontre entre conscienciació social i interès artístic derivaran, com no podria ser d’una altra manera, coneixent el tarannà del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia, les seues plurals incursions en el context de la

promoció cultural

i el

mecenatge

, una resposta natural per part seua a aqueix vessant d’integració ciutadana amb el qual sempre s’ha sentit plenament vinculat i solidari.

Serà, doncs, en aquest punt quan –com dèiem– el binomi

Art

Mecenatge

cobre un sentit ple en la trajectòria del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia, precisament en entrecreuar-se amb el seu justificat interès i la seua creixent proximitat amb la Universitat de València - Estudi General.

Quan el 28 de juny del 1989 es va estendre l’escriptura notarial que ratificava i feia pública la constitució del Patronat Especial Martínez Guerricabeitia en el marc de la Fundació General de la Universitat de València, quedaren enrere més de dos anys de gestions inicials per a dotar amb l’adequat marc legal tota una sèrie de projectes particularment centrats en l’àmbit de la cultura artística.

Així, en els estatuts fundacionals del Patronat es feia constar la conveniència d’harmonitzar la tasca de mecenatge –centrada en l’ajut i el foment de la creació artística–, amb la finalitat fonamental d’atendre la progressiva configuració d’un fons patrimonial d’art contemporani per part de la Universitat de València, i la de potenciar la investigació i les publicacions sobre el fet artístic i els fenòmens estètics, des de les perspectives teòrica, crítica i històrica.

La primera iniciativa que es va posar en marxa una vegada creat el Patronat de la Fundació va ser la convocatòria de la Biennal de Pintura Martínez Guerricabeitia, la mostra de la qual es va inaugurar a la Sala d’Exposicions de la Universitat al maig del 1990, igual que es va fer –posteriorment– amb la II Biennal, que es va obrir al públic al gener del 1992.

La progressiva ampliació d’aquest projecte expositiu portà a establir diversos vincles de col·laboració entre la Fundació General de la Universitat de València –a través del Patronat Martínez Guerricabeitia– i la Diputació de València. I així –com és sabut– la tercera convocatòria de la Biennal es va obrir al febrer del 1994 al Palau dels Scala, mentre que la quarta edició –l’última fins ara– tingué lloc al maig del 1996 a la Sala Parpalló del Centre Cultural de la Beneficència.

Consolidada així la singular trajectòria de la Biennal de Pintura –cada vegada amb més ressò, solvència i prestigi–, a través d’aquesta activitat de promoció i mecenatge s’ha incorporat al Fons Patrimonial d’Art Contemporani de la Universitat de València –després de l’oportuna selecció i compra– un considerable conjunt d’obres adquirides pel Patronat Martínez Guerricabeitia.

A tot això s’ha anat afegint, sempre a través dels eficaços enllaços i gestions del Sr. Jesús Martínez –autèntic motor de les línies d’actuació del Patronat–, una ja respectable sèrie de generoses donacions d’obres destinades també a incrementar els fons patrimonials, propiciades –d’una manera desinteressada– per destacats artistes que han col·laborat així, directament, amb el projecte de la Fundació General de la Universitat.

Seria totalment improcedent per part nostra ocultar els esforços i els desitjos del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia –a mesura que s’aproxima acceleradament la commemoració del cinquè centenari de l’aprovació, per part dels jurats de la ciutat (el 1499), de les Constitucions de l’Estudi General de la Universitat de València– per tal que les activitats del Patronat Especial que porta el seu nom se sumen a les ambicioses iniciatives de l’Equip Rectoral perquè, finalment, puga fer-se satisfactòria realitat el somiat projecte que la Universitat de València dispose del seu propi

espai museístic

on es mostren, adequadament i de manera permanent, els fons patrimonials d’aquesta entitat històrica, i sens dubte –formant-ne part rellevant–, també els relatius a la Col·lecció d’Art Contemporani.

Així mateix és obligat portar a col·lació, en aquest moment, les preocupacions del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia per fomentar el vessant d’estudis i investigació, recollit en els estatuts del Patronat. D’ací, per exemple, el conveni subscrit amb el Servei de Publicacions de la Universitat de València, que ha fet possible l’edició d’una sèrie de textos, integrats en l’acurada col·lecció «Estètica & Crítica», centrats en aportacions històriques, bàsiques en els dominis de la reflexió estètica i de la teoria de les arts, seleccionades totes de les fonts bibliogràfiques especialitzades, procedents dels segles XVIII i XIX, però també del XX.

En aquesta línia, el Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia –amb el seu entusiasme i el seu eficient poder de convicció– ha aconseguit la col·laboració plural i el patrocini de diverses persones i entitats particulars, especialment d’algunes de les principals galeries d’art i industrials del país, preocupades, sens dubte, i mogudes –totes– per la tasca de donar ajut i de promocionar l’art i la cultura artística. Ací, com a director de la col·lecció «Estètica & Crítica», vull expressar-los un merescut reconeixement.

Certament he tingut –per part meua– l’oportunitat, sobretot aquests darrers deu anys, de participar d’una manera més o menys directa en les distintes iniciatives promogudes pel Patronat Especial Martínez Guerricabeitia. Aquest fet m’ha convertit en testimoni de les seues il·lusions, de la seua capacitat de treball i de la seua sempre generosa i exemplar vinculació amb la Universitat de València, especialment en aquesta esmentada i coneguda frontissa de l’

Art

i el

Mecenatge

, de l’Art i el compromís polític.

Per descomptat que, contemplant aquest entorn, constate la presència de persones que han facilitat gestions, han donat ajut a projectes i han aportat la seua significativa i concloent col·laboració, de dins de la Universitat i/o en el marc de la nostra societat, amb el Patronat.

Parlar del Sr. Jesús Martínez Guerricabeitia és parlar del Patronat. Però parlar del Patronat Especial Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València requereix fer referència, en primer lloc, al context familiar del Sr. Jesús Martínez, que generosament el va fer possible, i també a l’entorn professional i social que, amb la seua diversificada participació, el sustenta. I no res millor que aquestes oportunes circumstàncies de la

laudatio

per a reconèixer-ho públicament, perquè sentir-ho de manera privada potser ho hem fet ja moltes vegades.

Com a membre d’aquesta universitat, que quede, doncs, patent, amb admiració i amistat, el nostre sincer i compartit agraïment per allò realitzat i el nostre ànim i col·laboració per a les iniciatives i els reptes futurs que el Patronat Martínez Guerricabeitia –ens consta– té projectats per a un futur prometedor i il·lusionador.

Moltes gràcies.

Discurso de recepción de la Medalla de la Universitat de València

JESÚS A. MARTÍNEZ GUERRICABEITIA

Magnífico y Excelentísimo Sr. Rector,

Honorable Conseller de Cultura,

Excelentísimo Sr. Presidente de la Diputación de Valencia,

Ilustres autoridades,

Profesores de la Universitat de València,

Señoras y señores, amigos todos:

La Junta de Gobierno de la Universitat de València, presidida por su Excelentísimo Sr. Rector, tomó el acuerdo de concederme la Medalla de la Universitat. Creo que por muy benignamente que lo haya considerado, excede cualquier merecimiento aplicable a lo que para mí ha sido una entusiasta y generosa contribución a la puesta en marcha de la Bienal Martínez Guerricabeitia y el consiguiente inicio de una colección de arte pictórico actual. Es decir, siento que, además de haber disfrutado, se me galardona por ello.

Quiero pues testimoniar mi agradecimiento a la Universitat de València por haberme brindado esta oportunidad de participar en un proyecto tan deseado, así como a todos aquellos que durante estos años han apoyado, muchos de forma anónima, la organización de las sucesivas bienales, y que han sido un estímulo a mi esfuerzo por garantizar su continuidad y crecimiento.

Según me indicó cariñosamente el Sr. Vicerrector de Cultura, la ocasión requiere decir algunas palabras

ad hoc

. Así que, aunque no me sienta gremialmente incluido, lo haré sobre los mecenas y el mecenazgo, tema oportuno, aunque tal vez atrevido, cuando probablemente haya hoy aquí otros que puedan hacerlo más extensa y profundamente. Anticipo, pues, mis excusas y estoicamente atenderé posteriores críticas, que trataré de reducir haciendo corta esta intervención.

Anteriores sin duda en el tiempo, y en otros espacios, hubo personas que ejercieron la misma labor, pero rutinariamente quiero mencionar al que ha dado nombre a una actividad que abarca hoy múltiples campos. Me refiero a Cayo Cilnio Mecenas, ciudadano romano de rica familia, orgulloso de su origen etrusco y estirpe real, y con elevada educación, razones todas que lo acercaron a Octavio Augusto, de quien fue consejero. Intervino en muchos asuntos de estado, como la paz de Brindisi, la reconciliación de Octavio con Marco Antonio y los arreglos matrimoniales de Octavio con Escribonia; al tiempo que protegía a Virgilio, Horacio, Propercio, y a muchos otros escritores, quienes a su vez le dedicaron algunas de sus obras más famosas. También fue autor de alguna obra que Quintiliano y Séneca juzgaron mediocre. Además, este último censuró sus excesos y su vida disipada: críticas que hoy carecen de relevancia frente a su actividad como protector de poetas, hasta el punto de haber dado nombre al patrocinio de las letras y las artes.

El estudio del mecenazgo es un tema altamente sugestivo. Sirva como ejemplo mencionar el de los papas, el de príncipes italianos, como los Médici, o el de los monarcas del Barroco. Yo voy solamente a citar, interesado como estoy en las zonas oscuras y menos congruentes del pasado, tres o cuatro ejemplos de mecenazgo más recientes, de particular interés por su proximidad al poder, y porque reflejan una dicotomía muy frecuente en la figura del mecenas.

Tres ilustres norteamericanos son emblemáticos en este contexto: Henry Clay Frick, Andrew Carnegie y Andrew William Mellon; paradigma de posteriores generaciones de multimillonarios estadounidenses, opacados hoy por los McDonald, Bill Gates y otros, a los que actualmente admiran tantos jóvenes en el mundo como objeto de emulación.

Henry Clay Frick fue industrial, coleccionista y filántropo. Con sus minas de carbón y hornos de coque, se enriqueció suministrando el combustible necesario a la industria del acero de Pittsburgh. Intransigente en los conflictos laborales que lo enfrentaron a sus trabajadores, las historias más progresistas no lo pintan como un filántropo, aunque sea esta, precisamente, la imagen que ha acabado definiéndolo. En 1892, durante una famosa huelga en Homestead, Frick requirió la ayuda de esquiroles, con lo que se generó una situación muy violenta en la que murieron siete trabajadores, mientras que muchos otros acabaron en la cárcel y despedidos. Alexander Berkman, un anarquista de Nueva York, trazó un plan para matarlo en el que también tomó parte su compañera Emma Goldman, figura bien conocida. Consiguió entrar en su despacho, pero al final, tal vez falto de ánimo, solo alcanzó a herirlo. Pagó su acción con catorce años de cárcel. Todo esto, y mucho más que hay en la vida de Frick, tiene poco que ver con la filantropía. Pero Frick murió en 1919, legando un parque a la ciudad de Pittsburgh, una fundación educativa y su casa-museo de Nueva York con una magnífica y extensa colección de arte que es visita obligatoria para cualquier interesado.

Andrew Carnegie, asociado con el anterior y, como él, de origen modesto, fue un emigrante escocés que poco a poco prosperó económicamente en la industria metalúrgica, hasta llegar a controlar toda la producción de Pittsburgh por medio del trust Carnegie Steel Company. Pero en 1901 cedió la compañía a otro magnate y coleccionista, John Pierpont Morgan, se apartó de los negocios y creó muchas fundaciones dedicadas a la educación y la investigación con su nombre: la Fundación Carnegie para la Paz Internacional (no fuera tan internacional la paz patrocinada), el Carnegie Institute of Technology y la Carnegie Institution of Washington, entre otras.

En cambio, el tercero de los grandes mecenas que he citado, Andrew William Mellon, era el hijo de un banquero que hizo crecer el negocio familiar hasta crear el Mellon National Bank y dirigir varias corporaciones financieras e industriales. Fue, además, secretario del Tesoro durante mucho tiempo, desde donde impulsó drásticas medidas para reducir la deuda provocada por la I Guerra Mundial (las mismas que muchos países están emulando en la actualidad para enjugar sus déficits públicos). Y en 1932, fue nombrado embajador en Inglaterra, culminando así la habitual fusión entre poder económico y político. A su muerte, legó una valiosísima colección de arte y los fondos necesarios para la construcción del magnífico edificio de la National Gallery de Washington.

Más cercano a nosotros está el industrial alemán Peter Ludwig, al que se ha llamado el mecenas de los países del Este. Hace más de treinta años patrocinó una exposición del pop americano en Rusia. Más tarde, hizo lo mismo con Picasso, aunque este era bien conocido en la Unión Soviética. Ludwig fue un gran experto en Picasso, sobre el que hizo su tesis doctoral y del que poseyó una gran colección de obras. Dio a conocer a Baselitz, Beuys y Warhol, entre otros. Realizó grandes donaciones y creó museos Ludwig en Colonia, Oberhausen, Bamberg y Aquisgrán. Se calcula su colección de arte en unas 50.000 obras. Todo ello iba unido, y no lo digo como un demérito, a su actividad comercial con la Unión Soviética y otros países del Este. Como notas turbias de su biografía, pero al parecer inevitables en nuestro modelo de sociedad, menciono que su relación con altos dirigentes políticos le permitió hacer compras a precios muy especiales, de las que los artistas solo recibían el 15%. O que, en algunas de sus fábricas de Berlín, la mayoría de los obreros eran extranjeros, principalmente turcos y mujeres, todos con sueldos muy bajos. La reflexión inmediata es que vale más poco que nada, coartada que se esgrime siempre que parece oportuno. El artista alemán Hans Hacke reflejó estas facetas de la personalidad de Ludwig en una exposición en la Caixa de Pensions que el propio artista insistió en titular «Obra Social».

Por último, aunque sea de manera sucinta, quiero mencionar por su cercana vinculación con nuestra Universidad, dos casos de mecenazgo muy distintos y ejemplares a mi juicio. En primer lugar, el del empresario Vicente Cañada Blanch, quien legó todo su patrimonio a la Fundación que lleva su nombre, destinada a la educación y el intercambio cultural entre España e Inglaterra, que es un modelo digno de imitar por otros empresarios valencianos y que, desde luego, merece una mención especial por mi parte en este acto. El otro es el del médico Francisco Moliner Nicolás, catedrático de la Facultad de Medicina y rector de nuestra Universidad en dos ocasiones, que tuvo siempre un gran interés por las condiciones de vida y la incidencia de enfermedades, especial-mente la tuberculosis, en la clase obrera. A él se debe la fundación del Sanatorio de Portaceli, que pese a las múltiples promesas recibidas nunca tuvo ayuda oficial, por lo que aportó sus bienes y la voluntaria participación de los trabajadores con una cantidad de diez céntimos mensuales, lo que parece ser el origen de la denominada Caixa del Chavo. El paradójico colofón de la ejemplar humanidad del doctor Moliner fue, primero, su ruina económica y, finalmente, su muerte en un asilo; y aunque tiene un monumento y una calle dedicada en nuestra ciudad, sus seguidores no han sido muchos.

Cabe ahora preguntarse sobre las motivaciones del mecenazgo, por complejas que sin duda sean, y sobre el valor social del arte. Respecto a lo primero, existe, a buen seguro, un componente de trascendencia, un deseo de dejar algo bueno tangible para cuando ya no estemos aquí; también un cierta dosis de vanidad y un deseo de compensar pretéritas frustraciones. Interviene tal vez la caridad, como la mala conciencia cuando un determinado bienestar material se ha conseguido; se da para tranquilizarla, aunque como decía Pessoa casi siempre echando mano al bolsillo vacío. Con frecuencia, hay también una dosis de amor y gusto por el arte, que en cualquier caso considero sincero. Y siempre la circunstancia imprescindible es la capacidad económica, con distintas magnitudes, que van desde lo modesto a lo multimillonario, ya que sin ella no existe la posibilidad de mecenazgo. Sin embargo, un aspecto que parece difícil, si no imposible, de encontrar en los mecenas es la contestación al orden social establecido o la duda de si es justo o injusto.

En cuanto al arte, es evidente que no ha transformado a la sociedad. Y la relación de la creación artística y del mec

12 3 4 5 ...7 Järgmine

Jesús Martínez Guerricabeitia: coleccionista y mecenas

Selle raamatu lugejad loevad ka

Teised selle autori raamatud