Loe raamatut: «Compartir la vida educa»

De la vinculació entre pares
i fills per ajudar-los a ser forts i segurs

Els infants, en l’etapa dels 0 als 6 anys tenen una necessitat encara molt gran de la presència dels pares en el seu desenvolupament. De fet, l’escola és una oportunitat per anar-se socialitzant, no dependre tant dels cuidadors primaris, que són els qui els han criat al llarg dels primers mesos i anys de la seva vida, i anar aprenent a poc a poc que hi ha altres persones que els poden protegir, anar agafant confiança en els altres i anar entenent que, encara que el pare o la mare o el seu principal cuidador no hi siguin, no vol dir que hagin desaparegut. Van interioritzant que els pares tornaran i que els altres adults que els atenen també els protegeixen i els cuiden molt bé. En aquestes edats, els agraden molt jocs del tipus: «Cu-cu… on soc?», perquè els ensenyen que les coses encara que s’amaguin tornen a aparèixer. Aquests jocs els donen seguretat, i per a ells són un aprenentatge molt valuós. A la Glòria, per exemple, li encanta amagar-se sota la manta peluda del sofà del menjador, i cridar els seus pares tot fent veure que no hi és. O agafar els llençols del llit i el mànec d’una escombra i muntar-se un petit refugi sota la llitera de la seva habitació per amagar-s’hi, fins que, cridant els seus pares, aquests la troben i fan una gran festa. A vegades, el pare o la mare també s’hi amaguen. És la seva manera d’aprendre que les coses, encara que no les vegem, segueixen existint. Per això als nens d’aquestes edats el que més els agrada, que també és el que més necessiten per créixer, és estar amb els seus pares i mares.

La nostra societat, no obstant això, dona poques oportunitats per passar dies junts, que moltes vegades es limiten als temps de vacances, als caps de setmana i poc més (la feina obliga). I quan disposem d’aquest temps de lleure i de convivència, sembla que la societat també ens obliga a emprar-lo per fer un munt d’activitats molt diverses que redueixen el nostre temps de convivència, i tot per la seva suposada qualitat, encara que no sempre siguin allò que els nens «petits» necessiten: que si activitats extraescolars, no fos cas que no aprenguessin anglès; que si practicar un esport, perquè com més petits comencin a jugar a hoquei millor; que si anar a comprar l’últim caprici que demana, i que tres amics de la classe ja tenen; que si planejar un viatge per a les vacances que tindrem; que si visitar un museu cada setmana, perquè si no sembla que no els estimulis prou i potser no tindran res per explicar el dilluns al matí al «bon dia» de l’escola; o que si per les vacances hem d’anar almenys a tres llocs diferents, no fos cas que ens perdéssim res. A vegades, fins i tot es busquen estades temàtiques en hotels o cases especialitzades amb mil i una activitats, que estan molt bé, però que potser, si se n’abusa, no deixen prou espai de tranquil·litat i de comunicació per a la família que potser, i tornem a dir potser, és el que seria més valuós.

Aquesta sobreactivitat frenètica que entre tots hem anat gestant i normalitzant pot deixar els més petits sense temps de qualitat real per fer allò que realment necessiten: estar-se a casa i estar amb els pares. Res més.

Amb l’obligació d’estar-se a casa, la Glòria està molt contenta. «Tinc els papes per a mi.» Ella és d’aquelles que, des de ben petitona, a les 8 del matí ja fa ús del servei de matiners i també es queda al menjador. A la tarda, a les 5 la recullen la cangur o els avis i la porten a les extraescolars: dilluns i dimecres, anglès, dimarts i dijous, dansa. Els divendres van al parc fins que el pare o la mare arriben. Quan tornen a casa normalment ja és més tard de les set del vespre, depenent de si han hagut de fer encàrrecs. Sol banyar-se cap a les vuit, no sopa fins a quarts de nou, i sovint se’n va a dormir a quarts de deu, o més tard. L’endemà, a les set de peus a terra, que comença un nou dia. Els caps de setmana, activitats de nou: compres, sortides, reunions familiars o socials…

Així doncs, no sol arribar a les deu hores de son, quan per la seva edat ella hauria de dormir-ne onze o dotze. Els infants en l’etapa preescolar gasten molta energia durant el dia, aprenen moltes coses, la seva ment està en constant modificació, i necessiten dormir perquè el cervell pugui dur a terme funcions reparadores, pugui posar en funcionament el sistema immunitari (tan important per a la seva salut i per fer front a virus i bacteris), segregui hormones del creixement i s’estableixin connexions neuronals al neocòrtex, que formarà el cervell intel·lectual i l’ajudarà en funcions com la memòria, l’atenció, el llenguatge, el raonament, etc. Si no dormen les hores suficients, l’endemà estaran molt més irritables, tindran mal humor, o poden presentar trastorns de conducta o de concentració, problemes a l’escola… I a llarg termini això també pot afectar el seu creixement físic, amb una baixa estatura, i fins i tot poden desenvolupar menys coeficient intel·lectual i menys salut física. Totes aquestes conseqüències de la manca d’hores de son estan demostrades científicament. Durant el son es posen en marxa moltes funcions reparadores del nostre cervell. Per tant, els infants que dormen bé seran més feliços que els que dormen malament, igual que passa amb els adults.

Reflexionem-hi: cal fer o cal ser-hi?

O totes dues coses. Però ens caldria reflexionar si fer mil activitats no emmascara les dificultats que apareixen en els vincles afectius que mantenim amb els nostres fills. Potser hauríem de vetllar per deixar prou espais de tranquil·litat dins el nucli familiar per poder, simplement, ser-hi, sentir-s’hi acompanyat, cuidat i estimat. I cal que aquesta sobreactivitat no acabi comprometent el tan necessari son nocturn, amb hores de son de qualitat, que per als nens preescolars hauria de començar abans de les nou del vespre (hora en què biològicament el cervell segrega la melatonina, l’hormona que ajuda a agafar el son).

Però tornem a la vinculació afectiva. Diferents estudis sobre els vincles afectius determinen que els models de vincle que estableixen els nadons amb les seves figures d’aferrament, en general les mares i els pares, determinaran sobre manera el tipus de relacions que podran establir amb la resta de persones amb qui tindran vincles i relacions en el futur. Es considera que tenir un lligam segur amb els cuidadors primaris és la base sobre la qual es construiran les futures relacions amb els altres i sobre la qual es formaran l’autopercepció, l’autoestima, la seguretat en un mateix i, fins i tot, la percepció que tindrem del món que ens envolta. Però també s’ha estudiat, i és important, que les mares i els pares solen ser els cuidadors exclusius només en un percentatge molt petit de les societats humanes, i que sovint hi ha diverses persones involucrades en la cura dels nens, que fa que aquests creixin en la confiança en els altres. En aquest sentit, una xarxa estable d’adults pot proporcionar una atenció adequada als infants, i aquesta atenció fins i tot pot tenir avantatges sobre un sistema en què únicament una mare o un pare hagin de satisfer totes les necessitats del nen.

Fetes aquestes reflexions, i tenint en compte la necessitat dels nens i nenes de la cura i les atencions dels seus pares, i de la importància que també vagin ampliant la xarxa de cuidadors amb els quals se sentin segurs, com a famílies hem de vetllar per trobar l’equilibri entre dues posicions: per una banda, una sobreprotecció excessiva, una hiperpaternitat que només provocaria inseguretat en aquests fills, un tancament en el si de la família que generaria moltes pors i ansietats a causa d’una manca de confiança en l’entorn que ens envolta pel fet de no donar espai al nen per entendre que la societat és un espai segur per a ell; i a l’altre extrem, una hiperactivitat i ansietat excessiva per no quedar-nos enrere ni perdre’ns res, que no deixaria espai o oportunitats per a bons moments dins de casa, dins el nucli familiar, i per a la qualitat del temps compartit entre pares i fills.