Loe raamatut: «Sintaxi i semàntica de l'article (2a ed.)»
SINTAXI I SEMÀNTICA DE L'ARTICLE
BIBLIOTECA LINGUÍSTICA CATALANA
Dirigida per A. Ferrando i A. López García
SINTAXI I SEMÀNTICA DE L'ARTICLE
A. BRIZ / M. PRUNYONOSA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
1a. edició, octubre 1987
2a. edició, juliol 1990
Nota a la segona edició:
En aquesta segona edició s'han corregit alguns errors tant de forma com de contingut apreciats a la primera; tanmateix s'ha intentat la seua actualizació bibliogràfica.
Fotocomposició: Servei de Publicacions de la
Universitat de València
I.S.B.N.: 978-84-370-9366-6
Edició digital
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomás Burgos
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
1. ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE L'ARTICLE
2. ESTATUT GRAMATICAL DE L'ARTICLE
3. PARADIGMA
4. LA FUNCIÓ DETERMINADORA DELS ARTICLES
4.1. El tractament lògic dels articles
4.2. La teoria gramatical de la determinació (Doctrina del coneixement previ)
5. LA FUNCIÓ DETERMINADORA-CONTEXTUAL DELS ARTICLES: LA TEORIA DE L'ACTUALITZACIÓ
5.1. La teoria de l'actualització: una nova formulació de la teoria del coneixement previ
5.2. Unes altres concepcions significatives dels articles
5.2.1. Concreció/Abstracció
5.2.2. Inclusivitat/Exclusivitat
6. LA FUNCIÓ "LÒGICO-ESTRUCTURAL" DELS ARTICLES: EL MODEL ESTRUCTURAL
7. UNA PROPOSTA INTEGRADORA: L'ANÀLISI TEXTUAL DELS ARTICLES
7.1. Introducció
7.2. Les funcions primàries de l'article
7.2.1. La funció sintagmàtica oracional
7.2.2. La funció textual
7.2.2.1. La necessitat d'un canvi de perspectiva
7.2.2.2. Quin és el valor de l'article des d'aquesta nova perspectiva textual? ...
7.2.2.3. Les condicions textuals per a l'ús dels articles
7.2.2.4. L'article zero
7.2.2.5. L'anomenat article genèric
7.2.2.6. Article, demostratiu, possessiu i pronom personal de tercera persona.
7.2.2.7. Unicitat i especificitat
7.2.2.8. Conclusió
8. MECANISMES DE SUBSTANTIVACIÓ. EL VALOR I LA FUNCIÓ DELS ARTICLES: UNA NOVA PROPOSTA MULTILATERAL
8.1. El•lipsi i substantivació
8.2. Despronominalització i substantivació
8.3. D'altres factors que intervenen en el procés de substantivació
8.4. Substantivació i lexicalització
8.4.1. Substantivació i lexicalització dels adjectius de persona i éssers animats
8.4.2. Substantivació i lexicalització dels adjectius referits a coses
8.5. Les construccions article + adjectiu, article +de + nom i article + oració de relatiu
8.5.1. La construcció Article + Adjectiu
8.5.2. El (neutre) + Adjectiu
8.5.3. Article + Adverbi de grau + Adjectiu
8.5.4. Article + Adjectiu en aposicions
8.5.5. Article + Adjectiu possessiu
8.5.6. Article + DE + Nom i Article + Oració de relatiu
8.5.6.1. Article + DE + Nom
8.5.6.2. Article + Oració de relatiu
8.5.7. Article + Infinitiu
9. SOBRE ELS USOS DE L'ARTICLE
BIBLIOGRAFIA
NOTA PRELIMINAR
La Biblioteca Lingüística Catalana naix de la col•laboració que exigeixen les necessitats més peremptòries. Hi ha un tipus d'obres que ningú no ofereix als editors, i són aquests els que -contràriament al que sol passar en el camp de la bibliografia científica- les demanen als autors. Una tesi doctoral s'ocupa generalment de qüestions massa específiques perquè el públic culte hi puga estar interessat: editar-les representa, quasi sempre, un favor que l'editorial presta a la ciència i a l'autor. En l'altre extrem, un manual redunda en benefici d'autor i editor, i, si les expectatives són favorables, l'acord de publicar-lo se sanciona ràpidament.
Però, ¿què en direm de les obres de consulta, de les col•leccions que desenvolupen el ventall temàtic d'una disciplina científica amb un criteri unitari per a totes i cada una de les qüestions abordades? Els autors d'aquest tipus de treballs no són lliures: l'editorial els imposa un límit d'extensió, l'exigència de tractar l'estat de la qüestió, i fins i tot una línia expositiva unificada. L'editor tampoc no se sent còmode amb el projecte: d'una banda, encarar-s'hi implica el compromís implícit -i, en el nostre cas, explícit- d'esgotar la matèria, de fer que tots els temes projectats es publiquen amb la qualitat científica i dins els terminis previstos; d'altra banda, es veu obligat de bestreta a renunciar a la mera pruïja de la rendibilitat per mor de la necessitat social que l'ha motivat. No és, doncs, estrany que aquest tipus de col•leccions siga poc freqüent en el panorama editorial.
La Biblioteca Lingüística Catalana, promoguda pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, realitza així una funció que, probablement, només un organisme d'aquesta naturalesa pot mamprendre. És obvi que el panorama bibliogràfic de la llengua catalana disposa de monografies substancioses i gramàtiques excel•lents, però manca d'una col.lecció com la que ara ens proposem publicar. Quan un lector culte, un professor de Batxillerat o d'EGB, o un alumne de Filologia vulga conéixer de forma ordenada i comprensible tot allò que s'ha escrit sobre lingüística o filologia catalana, és probable que no sàpia on trobar-ho: si acudeix a les gramàtiques s'adonarà que són excessivament generals i que, endemés, cada una està orientada en un determinat sentit -normatiu, generativista, estructuralista, etc.-, i no dóna compte dels altres. Si escorcolla en les biblioteques se sorpendrà pel fet que uns temes han estat investigats de forma exhaustiva i que altres manquen per complet de referències fiables.
En aquestes circumstàncies, és evident que ens cal una col•lecció amb les següents característiques:
a) Que abrace el conjunt de la Lingüística i la Filologia catalanes, des del nivell fonològic al pragmàtic, passant pel morfològic, el sintàctic i el semàntic, i no només des de la perspectiva sincrònica sinó també des de la diacrònica.
b) Que presente l'estat de la qüestió de cada tema estudiat, i no únicament la perspectiva de l'autor.
c) Que el nivell expositiu procure conjuminar les exigències de la cientificitat amb la màxima claredat i senzillesa.
En altres dominis lingüístics la idea fou mampresa fa anys i amb un èxit ben notable: la sèrie Textbooks in Linguistics de Cambridge University Press dedica volums específics a l'aspecte verbal, a la formació dels mots, a la dialectologia, a la fonètica acústica, etc; la col•lecció Que-sais-je? de Presses Universitaires de France en la seua sèrie blava (filologia) aborda estudis sobre sintaxi del francés, l'argot, l'etimologia, el "patois", el francés antic, etc.
La Biblioteca Lingüística Catalana s'ha proposat d'omplir una llacuna similar en el camp del català. Cada vegada que un professor o un estudiant vulga preparar un tema de lingüística i filologia catalanes -sobre l'adjectiu, sobre els dialectes, sobre el sistema verbal, sobre els modificadors, sobre història de la llengua, sobre comentari de textos, etc.- agrairia que algú (generalment un especialista en la matèria) li proporcionàs un resum de tot allò que se n'ha dit, des d'una perspectiva lingüística general, i de les possibilitats d'aplicació al català, tant si comptàvem amb estudis específics com si no. Si pogués disposar d'una biblioteca exhaustiva, senzilla i de preu assequible, és indubtable que el seu treball s'hi veuria facilitat: en un moment en què l'ensenyament del català experimenta un auge considerable, la conveniència d'aquesta col•lecció respon, alhora i potser amb més motiu, a una vertadera necessitat social.
Per a dur endavant el projecte, ha estat imprescindible la col•laboració d'investigadors de diverses universitats, tant de la nostra àrea lingüística com de fora. La Universitat de València agraeix aquest esforç intel•lectualment no gaire grat, amb la seguretat que suscitar vocacions per a l'estudi de la llengua catalana és el millor guardó que se'ls pot oferir.
València, octubre de 1987
INTRODUCCIÓ
Aquest treball pretén ser una aproximació a determinats problemes que presenta l'article en la llengua catalana. Tal com diu el títol, hi volem fer un examen i discussió dels problemes relatius a la funció i significació de l'article.
Les qüestions bàsiques que plantegem són: l'estatus gramatical, la connexió amb d'altres classes de paraules, el paradigma, els valors de determinació, actualització, els valors lògico-estructurals i els textuals, el problema de la substantivació i un recull d'usos. En tots ells hem tractat d'exposar una descripció d'acord amb les gramàtiques, que considerem, però, el començament d'una indagació lingüística; per això no és una exposició que es limita a descriure els fets o un recull de les gramàtiques, sinó que tracta d'obrir la discussió dels diversos aspectes que configuren la conducta sintàctico-semàntica de l'article i proposar-ne algunes explicacions.
I aquesta és la idea motriu de l'obra: oferir una mena de presentació de l'article, els problemes que comporta la definició d'aquesta categoria, i, a més, suggerir-ne línies de treball gramatical.
1. ORIGEN I DESENVOLUPAMENT DE L'ARTICLE
Potser que la qüestió de l'origen etimològic de les formes d'article siga l'únic punt on estan d'acord els gramàtics.
Totes les llengües romàniques mostren unes formes d'article definit, el qual deriva del demostratiu ILLE o IPSE.
És difícil, però, donar una solució a la qüestió quan ILLE o IPSE es poden considerar demostratius o formes d'article1. Sembla ésser clar que l'argument d'utilització d'aquestes formes permetrà d'expressar-ne d'altres funcions.
Alguns autors consideren que el demostratiu pren d'una manera progressiva noves funcions: l'absència indicava un sentit categòrico-virtual del substantiu al qual acompanyava, la presència, però, expressava l'actualització del substantiu: així, el substantiu es referia a éssers o entitats essencials (virtualitat) o existencials (actualització)2. La major utilització comporta la pèrdua del sentit de localització espacial de l'objecte i l'article esdevé un signe que sempre acompanya un substantiu, que manifesta a) realitats presents prèviament a la consciència del parlant, b) realitats no esmentades però implícites al discurs, i c) realitats existents que són actualitzades al discurs; a diferència del substantiu sense determinació, el qual expressa tan sols el concepte (Badia 1951, Lapesa 1961). Aquest pensament implica que amb l'aparició de l'article definit hi ha hagut una transformació funcional innovadora (Benveniste 1977, II).
Tot i amb això, cal pensar si l'article no apareix sinó per una simple reducció funcional. ILLE, segons açò, no ha adquirit valors nous, no ha passat a desenvolupar altres funcions distintes a les que ja desenvolupava en llatí, sinó que només ha sofert una major o menor pèrdua de funcions. El demostratiu llatí, en posició d'adjectiu, ha perdut les funcions de localització i individualització, restant com un simple actualitzador (i, normalment, també com singularitzador), marcador d'un objecte conegut; en posició pronominal ha passat de localitzador a individuador d'objecte conegut, perdent tan sols la funció localitzadora (Coseriu 1978a). El motiu sembla ésser la inoperància funcional dels deíctics en certs llocs on el referent estigués present físicament o contextualment.
Les gramàtiques parlen també d'unes formes d'article indefinit, l'origen etimològic de les quals és el numeral llatí UNUS (Badia 1951). Tanmateix, és difícil precisar quan la forma numeral manifesta el sentit d'indeterminació que defineix l'article indefinit romànic, així com quan l'article en qüestió es diferencia del valor d'adjectiu indefinit. Un, una, mostren un valor no quantificador des dels primers escrits catalans que es coneixen. Aleshores, ja promptament aquesta forma expressa la introducció d'una cosa nova, i d'allò que es diu amb èmfasi:
(1) aquest noi és un saboc.
L'origen de les dues formes de l'article mostra que, si l'aparició de la forma definida pot ser explicada per un canvi funcional o per una reducció del demostratiu llatí, l'article indefinit és degut a una transformació funcional innovadora, car l'únic valor del numeral era la quantificació.
Gairebé tots els gramàtics afirmen que les formes lo, los, la, les,són les corresponents derivades dels demostratius llatins. Així (Badia 1951: § 136, III i IV, Moll 1952: § 276-277):
ILLU > lo (masculí singular, i neutre),
ILLA > la (femení singular),
ILLOS > los (masculí plural),
ILLAS > les (femení plural).
Alguns parlars catalans (zones de Girona, les illes Balears i zones del Sud del País Valencià) mostren una altra variant d'article definit, que hom considera més antiga: es, sa, es, ses, derivada de la forma d'identitat IPSE, amb la següent relació etimológica:
IPSU > so (masculí singular, i neutre),
IPSA > sa (femení singular),
IPSOS > sos (masculí plural),
IPSAS > ses (femení plural).
Les formes lo, los (so, sos) han quedat, en l'estat actual, com a dialectals (lo, los) o en alguna construcció (per a so, sos), i han estat substituïdes per el, les, i es, ses, respectivament.
Les raons adduïdes pels gramàtics esmentats parlen d'un procès de confusió entre les formes del masculí singular (lo), elidides davant de substantiu que comença per vocal (l'home; fóra millor parlar del fenomen de l'apóstrof que és de fonètica sintàctica i no pas d'un fenomen d'escriptura com és la forma elidida l') i les que, per fonètica sintàctica també, es reduïen quan era una preposició o una altra paraula la que acabava amb so vocàlic (tanca'l balcó), la qual cosa implicava ambigüitat de l'expressió de gènere (tanca l'home - tanca l'església - tanca'l balcó - tanca'l església); la solució fou utilitzar una forma reforçada el (els: analògic?), que va esdevenir la més utilitzada als cercles més poblats (vegeu-ne una altra interpretació a Neira 1983).
L'existència de les dues formes lo, el/ so, es es considera que fou efecte d'una romanització desenvolupada en dues etapes: la més antiga correspon a la forma so, es, estesa a les colònies més antigues (les costes de Girona i després, pels fets de la Reconquesta i repoblacions, a les illes Balears i nuclis del Sud del País Valencià); la segona etapa introdueix un nou corrent, la utilització de ILLE, que s'escampa pels nuclis més poblats (Barcino, Tarraco, Ilerda, etc.) des d'on arriba fins al Sud pels esmentats motius de la Reconquesta i repoblacions dels territoris.
(1) Vegeu R. Lapesa (1961) i la bibliografia que recull del problema esmentat.
(2) En opinió de G. Guillaume (1919: 14-27), l'article és degut a la desmaterialització del significat del nom en potència.
2. ESTATUT GRAMATICAL DE L'ARTICLE
Tot i que, de manera general, la majoria dels gramàtics han acceptat que l'article és una "classe de paraules”, independent i primària, autònoma en el sistema, les excepcions, tanmateix, en són nombroses fins i tot dins les mateixes tendències gramaticals.
Les solucions que han estat proposades al problema que planteja l'estatut gramatical de l'article poden resumir-se en quatre:
1) és una classe independent de paraules,
2) és un morfema3,
3) és un signe fronterer (paraula-morfema),
4) no conforma una classe autònoma de paraules.
Aquesta heterogeneïtat respon als també distints criteris seguits per definir les paraules.
Des d'Aristòtil, l'article ha estat inclòs entre les anomenades "parts menors del discurs" amb un criteri purament semàntic. Aquest mateix criteri presideix les oposicions més modernes entre paraules plenes/buides, categories/accidents, categoria/útil gramatical (vid. Ullmann 1976, Tesnière 1959).
Si seguim la definició clàssica de paraula, basada en un criteri semàntic (és la definició d'Aristòtil a l'antiga Grècia, "unitat significativa mínima", o la de A. Meillet (1951) als nostres dies (vid. també Brondal 1948 i Bühler 1979), "associació d'un sentit a un so, susceptible d'una utilització gramatical donada”), l'article, encara que la Gramàtica tradicional l'integre entre les parts del discurs, no és una paraula perquè no té un significat en si mateix, ans més aviat contribueix al significat total d'una expressió. Nogensmenys, negar per això que l'article siga una paraula és negar aquest caràcter a qualsevol de les altres unitats que es consideren com a tals, atés que el seu valor funcional i significatiu deriva del context. Cap signe, totalment aïllat, no té significació: ”no imaginem” -assenyala Hjelmslev (1943: 69-70)- ”que un substantiu, per exemple, és més significatiu que una preposició, o una paraula més que un acabament derivacional o flexional”.
La definició de paraula de L. Bloomfield (1933: 212) com a "forma lliure mínima”, exclouria l'article de les classes de paraules, ja que només en situacions una mica forçades l'article podria formar un enunciat (cf. un parlant dubitatiu que diu El..., i és comprés per l'oient). Malgrat tot, l'autor el vincula als demostratius i el considera, doncs, una paraula.
Des d'un punt de vista sintàntic, tampoc no és possible de negar-li el caràcter de paraula. És indiscutible que l'article compleix un paper sintàctic en l'oració, i encara és més evident la seua funció sintàctica, semàntica i pragmàtica al text. (vid. cap. 7).
De les tres característiques que assenyala R. H. Robins (1971) per definir o reconéixer les paraules, que són:
1) impossibilitat de reordenar d'una altra manera els seus morfemes;
2) possibilitat de canviar la seua posició en l'oració;
3) posseir límits fixos i poder introduir seqüències entre elles,
l'article en compliria la primera (la casa, però *al casa) i la tercera (el director, l'anomenat director), i n'incompliria la segona (elxiquet, però *xiquet el). Segons això, l'article seria un signe a mig camí entre les paraules i els morfemes. Pseudo-paraules els anomena també Ullmann, per tal com són paraules en certs aspectes i mers instruments gramaticals en d'altres.
Segons les definicions en el nivell de l'expressió, les quals atenen particularment a un criteri suprasegmental i a la perspectiva dels parlants, l'article hi tindria l'estatut de paraula. Efectivament, el parlant reconeix en l'article un element que posseeix els seus propis senyals límits: les pauses potencials, anterior (més estable i fixa) i posterior (menys estable), reconegudes en part per les pauses d'unes altres paraules4. D'altra banda, el parlant diferencia entre les paraules i els morfemes.
A parer nostre, l'article és formalment una paraula, segons es dedueix d'aquest darrer criteri, tot i que funcion alment i sistemàtica posseeix més valors morfosintàctics que lèxics; és un morfema, però un morfema especial, ja que, d'una banda, el seu valor és intralingüístic i textual i, de l'altra, té com a constituents els morfemes de gènere i nombre (comp. Togeby 1949).
Juntament amb les consideracions morfemàtiques o lèxiques de l'article i les actituds conciliadores que el defineixen com a paraula-forma, n'hi ha unes altres que li neguen el caràcter de classe autònoma de paraules i l'inclouen en el paradigma formal dels pronoms demostratius o personals5. No obstant això, hi ha raons sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques, com veurem tot seguit, que els en separen.
Des d'un punt de vista sintàctic, els demostratius s'exclouen entre si com a adjunts del substantiu. Contràriament, els demostratius no exclouen l'article. Compareu
(2) * aquest cotxe aquest,
(3) el cotxe aquest,
La llibertat posicional del demostratiu contrasta amb la posició fixa de l'article. El demostratiu es pot anteposar o posposar al substantiu:
(4) aquell llibre,
(5) el llibre aquell,
l'article sempre precedeix el substantiu que acompanya:
(6) el llibre,
(7) *llibre el.
Hi ha raons d'ordre semàntic que fan inadequada la integració de l'article en el paradigma dels demostratius. Així, per exemple, el valor "localitzador" d'aquests no apareix en l'ús normal de l'article. És cert que tots dos concorren en l'ús anafòric i en l'anomenat "ús situacional visible" (Hawkins 1978), però l'article actua com a forma d'instrucció per a l'oient i localitza el referent en el context situacional, siga aquest visible o no:
(8) compte amb aquestgos (visible),
(9) compte amb el gos (visible o no).
Cal tenir molt en compte també que quan les entitats a què es fa esment són familiars, emprem l'article definit (no deïxi), i que la utilització del demostratiu suposa un canvi de significat (deïxi): el President, l'Església, el sol / aquest President, aquesta Església, aquest sol.
Els demostratius tampoc no poden escaure's en el primer esment d'un objecte: aquest color vermell, aquest número set, i sí l'article: el color vermell, el número set.
Els referents de sintagmes compostos d'article definit més substantiu singular comptable són "únics" per a parlant i oient (en una situació donada); els referents del demostratiu, encara que no són ambigus, són neutrals a la "unicitat"; poden ésser únics, però no necessàriament:
(10a) dóna'm el rei de copes (no un rei de copes),
(10b) dóna'm aqueix rei de copes (no aquest rei de copes),
(10c) dóna'm aquest rei de copes (no aqueix rei de copes).
Altres exemples:
(11a) dóna-li la carta (no una carta),
(11b) dóna-li aqueixa carta (no aquesta carta),
(11c) dóna-li aquesta carta (no aqueixa carta),
(12a) l'església no és a prop (no una església),
(12b) aqueixa església no és a prop (no aquesta església),
(12c) aquesta església no és a prop (no aqueixa església).
Podem dir, no obstant, que la unicitat de l'article és relativa i que demana una situació i un context, i, per descomptat un parlant i un oient donats; al cap i a la fi, però, és unicitat, davant la neutralitat dels demostratius.
De vegades, el demostratiu perd el seu valor deíctic en exemples com ara:
(13) he entrat en aquella llibreria que es troba al final del carrer,
i s'assembla més a l'ús de l'article.
(14) he entrat a la llibreria que es troba al final del carrer;
hi ha, però, una clara diferència entre en aquella llibreria de (13) i a la llibreria de (14), ja que l'ús del demostratiu implica el parlant i l'oient mentre que l'article comporta una pressuposició que només implica el parlant.
Si incloem un entre les formes d'article, encara hi ha menys possibilitats d'integrar el en el paradigma dels demostratius, perquè, si bé amb l'article definit i demostratiu es pressuposa que l'oient (pragmàticament) té un control o coneixement dels objectes referits, no s'esdevé així amb l'indefinit. Per exemple en:
(15) Joan es va comprar un cotxe,
(16) Joan es va comprar el cotxe,
(17) Joan es va comprar aquest cotxe,
(15) és ambigua i no ho són (16) i (17).
Podem dir, finalment, que l'article és una constant "qualitat" del nom, el pronom demostratiu n'és només facultatiu. Els articles influeixen sobre el nom directament en la seua essència; el demostratiu no, perquè la seua funció primària és d'assenyalar, indicar des de l'exterior sense afectar substancialment el nom (comp. Krámsky 1972: 32-33).
Considerem, en suma, que l'article forma un paradigma independent per raó de les seues característiques distintives d'ordre sintàctico-semàntic i pragmàtic, encara que dependent d'un sistema general de signes, diguem-ne, determinants o actualitzadors, en tant que en participa de les característiques bàsiques: "la determinació o actualització del substantiu”.
L'article tampoc no és un pronom personal. En primer lloc, el pronom personal presenta una declinació que no posseeix l'article. Davant substantius o equivalents, l'article és signe dependent i en el significant manca d'accent. Els contextos en què actuen són diferents: l'article funciona com a element del sintagma nominal, mentre que el pronom personal funciona com a element del sintagma verbal.
Hi ha també diferències suprasegmentals des del punt de vista sintagmàtic que desacrediten la consideració pronominal de l'article. Si comparem
(18a) es la casa,
(18b) fes-la,
veiem que a (18a) la pausa sintàctica apareix davant la (article), mentre que a (18b) la pausa es produeix darrere la (pronom).
Un pronom personal de tercera persona és commutable (o reduplicable) per les formes tòniques precedides de preposició; l'article no.
Tot això ens portaria a concloure, en tot cas, que es tracta d'un pronom personal àton especial, però tan especial que no ho és. Els qui advoquen per la integració de l'article en el paradigma del pronom personal de tercera persona cerquen, en gran manera, d'establir un paral.lelisme funcional respecte de la resta dels pronoms "determinatius”: de la mateixa manera que el demostratiu, el possessiu o el pronom indefinit exerceixen una doble funció (pronominal o adjetiva), ell i el conformarien el mateix signe, el primer amb funció pronominal i el segon amb funció adjectiva. Aquest paral.lelisme, tanmateix, es trencaria amb aquesta integració, ja que el pronom personal de tercera persona estaria constituït per unes formes tòniques (ell, ella) i per dos tipus de formes àtones (el, la, li i el, la), de característiques distintes, com ja hem vist.
L'article, herència actual del demostratiu llatí, manté, no obstant això, certs valors pronominals en determinades construccions (Art. + Adj. en construcciones anafòriques o catafòriques, Art. + de + N i Art. + Or. de relatiu), per la qual cosa en el mateix paradigma de l'article és possible de diferenciar-ne ja una forma "tònica" amb funció pronominal-substantiva (article-demostratiu) i una altra d'àtona amb valor adjectiva (article pròpiament dit)6.
Els corrents lingüístics actuals (estructuralisme i generativisme) tendeixen a estudiar l'article dins un sistema o classe més àmplia (determinants, actualitzadors, definidors, etc.) sense negar-li, per això, les seues pròpies característiques diferenciadores. E. Coseriu (1978a) considera que l'article és una forma d'expressar actualització ("és l'actualitzador per excel.lència") i, per tant, es troba inclòs dins el sistema dels actualitzadors, tot i que això no significa que no puga complir una altra funció lingüística més àmplia: la determinació. R. Lapesa (1975) estudia també l'article dins el sistema dels actualitzadors i, aplicant al castellà doctrines de Ch. Bally (1965: § 56-78) i G. Guillaume (1919), proposa el quadre del full següent7
Podem afirmar, doncs, que l'article, amb les seues característiques diferenciadores (en oposició i contrast, i en distribució complementària amb d'altres signes), entra a formar part d'un sistema més ampli, el sistema dels actualitzadors, determinants o determinadors.
(3) Badia (1962) inclou l'article entre les que anomena categories accidentals junt a l'adjectiu i l'adverbi: el articulo, considerado por muchos como mero accidente del nombre, determina el nombre y establece los accidentes que le corresponden en cada caso, y es, por ello, categoria variable (83.2; vegeu també § 83.3). De la mateixa manera, Sanchis Guarner (1950) considera que l'article "més que una paraula és un accident gramatical..." (§ 163). F. de B. Moll (1968), inclou l'article entre les categories gramaticals i el defineix com "un mot... que s'anteposa al substantiu i a l'adjectiu com a mer acompanyant i en certa manera com a determinant" (§ 107).
(4) La pausa potencial no és l'espai en blanc que s'observa en l'escriptura entre les paraules, tot i que en la majoria dels casos hi coincideix. Fet i fet, un analfabet reconeix igualment les paraules.
(5) La discussió sobre l'autonomia categorial de l'article no sembla plantejar-se als estudis relatius al catalá. Tot i això, Badia (1962),enestudiar-ne l'origen, ens diu que "l'article, morfològicament, no és més que un demostratiu simple relaxat; però, a més, des del punt de vista del significat, també és un demostratiu atenuat, que ha perdut la possibilitat de concretar la situació espacial de l'objecte que determina. Això ens explica que qualsevol demostratiu llatí hagi pogut originar l'article romànic" (§ 135). També Marvà (1932) parla de "pronoms que han perdut llur força pronominal" (§ 132). En relació amb el castellà, vegeu les gramàtiques de Bello (1874), Lenz (1935), Fernández Ramírez (1951), Gili Gaya (1976) i els tractaments enfrontats d'Alarcos (1973) i Lázaro (1975).
(6) L'article indeterminat no posseeix aquest doble funcionament com a tal article. Això no és, tanmateix, una objecció, ja que, mentre l'origen de l'article determinat és degut a una simple pèrdua de funcions, cosa que vol dir que continua mantenint llaços amb el demostratiu, l'indeterminat, sorgit per una transformació innovadora, trenca totalment amb aquells que van ésser els seus valors originaris o intermedis (numeral o indefinit).
(7) Vegeu-ne també els treballs de Copceag (1965, 1966), Balderrama (1976-77) i Contreras (1968).
