Paraules d'Arcadi

Arcadi Oliveres Boadella

(Barcelona, 1945). És doctor en Ciències Econòmiques i professor jubilat d’Economia Aplicada a la UAB. Expresident de Justícia i Pau, és president de la Fundació Universitat Internacional de la Pau i membre de la Societat Catalana d’Economia i d’ATTAC. Va donar veu i va participar activament en el moviment 15-M. Ha rebut el Premi ICIP Constructors de Pau de l’any 2017 i l’any 2019 va rebre la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de Barcelona. Amb Angle Editorial ha publicat: Contra la fam i la guerra, Un altre món, El meu camí cap a la utopia, Aturem la crisi i Diguem prou! (tots ells amb diverses edicions). És el protagonista del documental Mai és tan fosc (2014).

Que es produeixi una pandèmia global o que en ple segle XXI haguem de cridar «llibertat presos polítics» no són fets casuals. Hem construït un món de relacions internacionals complexes, amb un sistema capitalista que perpetua les desigualtats controlat per governants i poders fàctics que actuen sense frens, en un planeta que està dient prou, mentre la Mediterrània s’omple de persones que s’ofeguen... Potser aquesta no era la fotografi a que havíem imaginat del món que deixarem a les noves generacions.

Fent memòria de les seves lluites i de la seva vida, l’economista altermundista i referent dels moviments socials Arcadi Oliveres repassa en aquest llibre els conceptes que han guiat el seu posicionament: democràcia, refugiats i migracions, capitalisme, canvi climàtic, antiarmamentisme, cultura de la pau... Podem, així, entendre fi ns on hem arribat, què hem après de tot allò viscut i explicar on són les claus per creure, encara, que aquest és un món habitable. L’Arcadi ens adverteix: estem obligats a l’esperança. Perquè l’esperança és l’únic motor per a l’acció.

Edició i pròleg de Mar Valldeoriola

PARAULES

D’ARCADI

EL FIL D’ARIADNA

120

© 2021 Arcadi Oliveres Boadella

© 2021 Mar Valldeoriola Picanyol,

per l’edició del text, el pròleg i la foto de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de la col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: febrer de 2021

ISBN: 978-84-18197-63-5

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,

ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió

en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Arcadi Oliveres

PARAULES D’ARCADI

Què hem après del món i com podem actuar

Edició i pròleg de Mar Valldeoriola

Taula

La globalització i les seves coordenades

Una tarda de conversa amb els nets, per Mar Valldeoriola

Democràcia

Qui pren veritablement les decisions?

Capitalisme

Un sistema injust i assassí que hem d’erradicar

Diners

Sobre capital, frau fiscal i l’especulació desmesurada

Llibertat

Quan el control, el poder i la por no ens deixen respirar

Refugiats

On queda la dignitat humana i què ha passat amb el dret d’asil?

Canvi climàtic

Del creixement il·limitat a un planeta esgotat

Pacifisme

No podem dir «no a la guerra» i obrir un pla de pensions

Guerra

La immoralitat de gastar 56 milions d’euros diaris en despesa militar

Objecció fiscal

Desobeir per canviar les regles del joc

Política

Quan «estar fora» ens recorda que no tot passa per la institució

Populismes

Quan la reflexió i el pensament crític es converteixen en espectacle. De Trump a...

Moviments socials

Del no a l’OTAN, al 0,7% o al 15-M... i de totes les voluntats (i lluites) de canvi

Monarquia

Una poma podrida que mai no hauria d’haver existit

Presos polítics

De la repressió d’un Estat antidemocràtic a la construcció d’una república social

Europa i crisi

El somni de veure una Europa més solidària i menys financera

Pandèmia (i coronavirus)

De l’advertència als aprenentatges per construir una vida més digna

Educació

La palanca i el pilar que pot permetre accionar el canvi

La globalització i les seves coordenades
Una tarda de conversa amb els nets

«L’avi sempre parla molt. I fa xerrades, també a les escoles, i parla d’economia i de pau», diu el Pol, un dels nets de l’Arcadi Oliveres, que, amb set anys «i mig» (matisa ell), té molt clar que de gran vol ser biòleg. Li agraden els animals. És un belluguet i imita els sons de molts d’ells. El seu germà Marc, quasi tres anys més gran que el Pol, és introvertit i de poques paraules, i puntualitza: «l’avi també parla de política i d’història i explica sovint que el món està revoltat». Li agrada molt dibuixar però sobretot llegir el diari, de dalt a baix, els caps de setmana que és a casa l’avi. Segurament un costum que ha vist practicar moltes vegades a l’Arcadi, l’home que ha fet de la paraula una arma per desemmascarar i denunciar les estructures o els interessos que subjauen en els conflictes d’un món globalitzat, massa injust i massa desigual, «mogut per un sistema capitalista salvatge i ferotge, que actua com un depredador, i que sempre dic que caldria destruir», remarca. Destruir el capitalisme. «Però això es pot fer?», li pregunta el Pol. «Hem de trobar la manera de no ser còmplices d’aquest sistema. Les nostres accions diàries són les que configuren el món. I això es pot canviar. Hi ha alternatives que podem posar en funcionament. Tot és possible. I necessari. Ja sabeu que soc optimista de mena.» El Pol explica que a casa vivia amb ells un refugiat, un noi guineà de vint-i-pocs anys que està treballant de fuster i del qual s’han fet amics. «Sabeu per què algunes persones venen cap aquí?», els pregunta l’Arcadi. «Perquè molts cops al seu país passen gana, o hi ha guerra i no poden viure bé... A vegades els deixen entrar i a vegades no; alguns s’ofeguen», respon el Marc. «I per què hi ha guerres?», insisteix l’Arcadi. «Perquè hi ha persones que no les volen acabar», salta el Pol. «I així fan diners», afegeix el Marc. Lliçó apresa de l’avi. El Marc, a qui també li agrada mirar els atles i memoritzar noms de països i capitals, sap alguns llocs on hi ha guerra i els enumera: «Síria, el Líban, l’Afganistan, el Iemen...». L’Arcadi aprofita per explicar-los que aquests països que estan en guerra sovint no tenen armes i aleshores el que fan és comprar-les. «I sabeu on les compren? A països on les fabriquen, com França, els Estats Units... i també Espanya. Al món hi ha 194 països i l’Estat espanyol és el número sis en el rànquing de venda d’armes. Us ho podeu imaginar?» Torna a saltar el Pol: «doncs que no en fabriquin! I que vinguin a les manifestacions amb nosaltres!». L’Arcadi dibuixa un somriure orgullós i reposat.

La tarda cau i la conversa segueix. És una tarda de finals del mes d’octubre de 2019, una tarda que l’Arcadi passa amb els seus nets, com cada quinze dies, a la casa de Sant Cugat, la casa de la família paterna on viu des de fa anys, quan precisament l’especulació immobiliària el va fer fora a ell i a la seva dona del pis de lloguer de Barcelona. «L’habitatge, l’altre drama amb què cada dia cal lluitar; un dret usurpat que busca noves fórmules per reconvertir-se, i mentrestant sort n’hi ha de les persones que cada dia s’organitzen i aturen desnonaments.» Es posa una mà a la barbeta i pensatiu mira a l’horitzó. El Pol i el Marc decideixen sortir a jugar al jardí i anar a veure el Jordi, un amic documentalista, a la cabana que fa temps uns amics van fer en homenatge al Marcel, un dels fills de l’Arcadi Oliveres, lluitador com ell, que va morir l’any de l’esclat del 15-M. Un any que l’Arcadi també va viure intensament participant de les assembles a les places i escampant el seu discurs de denúncia arreu. A la cabana, el Jordi treballa ordenant papers de l’Arcadi amb l’objectiu de construir-ne un arxiu personal que rememori i recordi tants moments de vida viscuda. Per fer-ne memòria. I buidar la casa de papers, també.

Papers i revistes i documents històrics que formen part de la vida viscuda són els que guarda l’Arcadi i els que li serveixen, juntament amb els seus coneixements d’economia, per explicar el que explica arreu: com funciona (o no funciona) aquest món i què hi podem fer. No són secrets d’estat, sinó evidències que tracen les coordenades que configuren el món globalitzat i totes les seves injustícies i contradiccions. Un món que gira i canvia a cada segon i cada cop a més velocitat. Fins i tot a vegades sense temps per assimilar aquests canvis. Un món que se sustenta sobre uns pilars bàsics que són els que fan que visquem (o malvisquem) en societat. Un món de guanys i pèrdues i equilibris difícils que obren preguntes quan els contextos que ens envolten no són com havíem imaginat: per què no es poden parar les guerres? Com pot ser que alguns governs neguin el dret d’asil? Per què una pandèmia és la que atura el món? Per què sempre pateixen els mateixos? El capital continua sent el mal i ja se’ns ha advertit que el planeta té els dies (cada cop més) comptats, però no s’acaba de fer net dels hàbits consumistes, depredadors, extractors i violents. Què hi podem fer? Sortim al carrer, protestem, busquem nous models... que el sistema engoleix de pressa. Intentem obrir noves finestres però també repetim cicles ja viscuts i retornem massa sovint a antigues melodies i vells paràmetres que no ens han acabat d’ajudar. I tot i així, «mai és tan fosc com abans de sortir el sol», com diu l’Arcadi, emulant una dita xinesa, per pensar que sempre hi ha un lloc per a l’esperança, per fer aquest món més habitable... i més humà.

Com a economista, expert en comerç internacional i relacions nord-sud, desarmament i cooperació, l’Arcadi Oliveres es va convertir fa temps en un referent dels moviments socials que lluiten per un altre món més just, més solidari, més democràtic i més sostenible. La seva paraula ha transformat i sacsejat consciències. I algunes persones se n’han fet ferms seguidors. Són els «arcadistes», com s’autoanomenen aquells i aquelles que un bon dia van obrir els ulls davant un discurs pedagògic, crític i personal que posa sobre la taula tots els desajustos del sistema on vivim. Però també totes les alternatives possibles. Fa tants anys que el «profeta desarmat», tal com el va definir el periodista Joan Barril, fa xerrades arreu que ni recorda quantes ni a quants llocs. Però aquesta continua sent la bandera que vol seguir fins que pugui: pregonar que un altre món és possible.

Després de tant temps, ell mateix es continua preguntant com hem construït aquest món i què ens ha ensenyat la vida. A partir de reflexions en veu alta sobre conceptes clau que l’han marcat i guiat, i a l’estela d’alguns esdeveniments més recents, l’Arcadi Oliveres intenta analitzar en aquest llibre alguns dels misteris del món que habitem i que deixarem a generacions futures, com explica als seus nets i comenta amb tanta altra gent. On som, què caldria canviar o cap on podem caminar. En definitiva, què hem après de la vida? I com continuar fent-la vivible i respirable en un món on l’aire és ja un bé escàs. En un món on quasi estem obligats a no perdre l’esperança. Una esperança que sigui el motor de l’acció. Una acció que sigui un motor per al canvi, més necessari que mai. Com deia Miquel Martí Pol, (potser) «tot està per fer, i» (encara) «tot és possible».

MAR VALLDEORIOLA

PS: L’aire encara es va fer més escàs a partir del 14 de març de 2020. Les converses que anaven construint el discurs per a aquest llibre van quedar sobtadament aturades, com tot el planeta, per l’arribada d’una pandèmia global que evidenciava que moltes coses (ja) no anaven bé. Amb el confinament i la perplexitat del moment, la por, la incertesa i la vulnerabilitat es van fer més presents que mai. I més que mai també vam veure com tants dels conceptes tractats —i dels quals vam seguir parlant amb distància, mascareta i a un ritme diferent— s’interrelacionaven: capitalisme, desigualtats, refugiats, escalfament global... Res ha restat immune a unes coordenades que un cop més es conjuguen per fer del món un lloc ben fràgil. Ara sí, cal obrir finestres perquè hi entri l’esperança i tots els possibles aprenentatges. Ens hi va el futur. I la vida.

Democràcia
Qui pren veritablement les decisions?

Deia José Mujica, l’expresident d’Uruguai i exemple excepcional de persona humil, que la democràcia és com un múscul que si no s’exerceix, es perd, i que per això cal lluitar-la sempre, malgrat totes les contradiccions. I és que la democràcia vindria a ser el sistema menys imperfecte que coneixem fins ara perquè totes les persones puguem tenir veu i vot en les decisions que poden afectar les nostres vides.

Democràcia per mi va unida a poble, a col·lectivitat, a participació, a legitimitat. En el fons la democràcia vindria a ser una forma bona per a la convivència social per tal que tothom visqui amb llibertat per decidir de manera personal i lliure el que convé fer a cada moment, i en la qual es puguin establir una mena de mecanismes contractuals que permetin arribar a consensos sobre com volem estar en aquest món, i sobretot com ho podem fer perquè tothom en surti una mica ben parat.

Però sempre afegeixo que, com a sistema, la democràcia és també molt i molt fràgil i sovint més aparent que real, i que per això cal enfortir-la. I és que massa sovint, degut a les relacions globals que hem establert, una participació real en tot allò que ens afecta és complicada, i a vegades fins i tot inexistent. El gran problema dels anomenats països democràtics és que, a diferència dels règims dictatorials oberts, tenen uns enemics molt diluïts: s’anomenen poders fàctics.

Si convenim que la democràcia és la capacitat de participació en la presa de decisions d’un col·lectiu, d’entrada sembla el millor sistema per tirar endavant. Pot ser un col·lectiu social, polític, empresarial...; i és que en esferes petites, imaginem, una associació de barri o una comunitat de veïns, sembla que aquesta presa de decisions és factible. Però a mesura que anem pujant graons, i aquí ve també la qüestió de les dimensions, aquesta participació es fa cada cop més difícil. En el món polític o jurídic veiem molt clarament que l’actuació dels poders fàctics és inapel·lable. I en el món empresarial la participació també és difícil. Sí que és veritat que hi ha experiències, com ara el món cooperatiu o de l’empresa cooperativa, on sí que existeix més clarament, però generalment des que es va posar en marxa el concepte de societat anònima el que mana és (però no sempre) el capital, i això impedeix la participació.

Els meus primers contactes amb la democràcia van tenir lloc en dos moments concrets. Un, de dimensió més política, va coincidir amb la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SEDUB). Pensar que en alguns òrgans de decisió sindical podia haver-hi participació democràtica, quan abans tot venia donat per uns sindicats verticals, i el fet de poder prendre autònomament algunes decisions, tot i que en un entorn reduït com l’estudiantil, crec que era una bona experiència democràtica. Aquest sindicat havia de substituir el Sindicato Español Universitario, que durant temps havia estat presidit per un feixista recalcitrant, Rodolfo Martín Villa, que més endavant seria ministre. El sindicat el vam crear el 9 de març de 1966, un moment històric que es coneixeria amb el nom de la Caputxinada, per l’encerclada i repressió que durant tres dies va fer la policia a la seu dels Caputxins de Sarrià, que havien cedit el seu local (gràcies als bons oficis de Joan Botam, conegut com Salvador de les Borges) per tal que es pogués constituir. Molts vam ser fitxats, però el Sindicat va tirar endavant i les activitats, xerrades, cinefòrums i tot el que es feia va ser una de les meves primeres experiències de democràcia. Malauradament, moltes d’aquestes activitats no les vaig poder seguir perquè vaig haver de marxar abans, ja que el meu pare estava malalt.

La meva forma de pensar em venia influïda per haver tingut en els anys anteriors la sort de conèixer determinats professors al batxillerat i a la mateixa universitat. Al batxillerat vaig anar als Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. D’Escolapis n’hi havia de moltes menes, però jo vaig tenir la sort d’anar als de Diputació, que segons el meu parer havien fet algunes coses interessants: s’havien nodrit de professors de la República castigats pel franquisme i el pensament que destil·laven en aquell moment era de crítica molt forta cap al règim i, evidentment, això influencia. Entre altres professors vaig tenir el filòsof i senador Lluís Maria Xirinacs i en Francesc Botey (germà d’en Jaume Botey). D’en Xirinacs em vaig imbuir sobretot dels aspectes de la no-violència, encara que crec que era un home de pensament massa avançat per al seu moment i en alguns aspectes es feia difícil de seguir. Era ben sui generis i atrevit: el primer dia de curs ens va dir: «això és una república i ha de tenir el seu president», que va ser la manera amb què ens va preparar per a l’elecció de delegats. La veritat és que vam tenir clar que el seu era un esperit trencador. En Botey, en canvi, em va obrir els ulls a la realitat del Tercer Món. Ell era missioner i ens va fer de tutor en un any sabàtic que va venir a Barcelona. En el passat havia estat un gran revolucionari al Camp de la Bóta (on hi va haver molts afusellaments a la postguerra) i ell mateix havia estat també un temps a la presó. Era un pou de ciència. I, és clar, en aquest entorn s’organitzaven xerrades i cicles de conferències, que no era gens habitual en aquell moment, sobre socialisme, sindicalisme, vagues, marxisme, lluita de classes..., i ens van deixar ben ensinistrats i ben convençuts d’un món que podia ser diferent i on les decisions verticals i plenes d’interessos no anaven enlloc. Això era a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. I ja a la universitat, del 1963 al 1968, també el planter de professors va ser notable.

Primer, al 1962, vaig entrar a Enginyeria, no a Econòmiques, per voluntat del meu pare. I de fet, el que jo volia fer era Polítiques, però Polítiques no existia a Catalunya i només es feia a la Complutense de Madrid, i el degà en aquell moment es deia Manuel Fraga Iribarne i ja ho vaig descartar. Un cop tot suspès a Enginyeria el meu pare va veure clar que segurament m’havia de dedicar al que m’agradés. I vaig començar Econòmiques. I vaig tenir la sort també de conèixer un bon equip de professors, alguns d’excel·lents. El primer any em va impactar molt un professor que es deia Jordi Nadal, oncle del Nadal que va ser conseller d’Obres Públiques i també d’en Rafael Nadal, escriptor. Era molt bon professor d’història i tenia el bon costum de desmitificar-ho tot, com per exemple dient que el descobriment d’Amèrica havia estat una invasió, una usurpació i una colonització i no una cristianització, i moltes més coses que es contraposaven bastant amb tot el que teníem après. També recordo un altre professor, que ha estat referència a Catalunya: en Manuel Sacristán, filòsof, líder del pensament marxista, i que encara no sé com li deixaven fer classes en temps de Franco. Teníem altres professors menys coneguts. Però sobretot hi havia un degà que era en Fabià Estapé, personatge de la vida política i social. Recordo que es feia un festival d’humor a la facultat i simulaven un partit de futbol, i van convidar aquests professors i van col·locar l’Estapé de davanter centre, en Nadal d’interior esquerra i en Sacristán d’extrem esquerra. No podia ser d’altra manera. I de l’Estapé van dir que «l’hem fet davanter centre per la facilitat que té de moure’s a la dreta i a l’esquerra». Però era un home molt obert i deixava fer. I, per tant, aquest ambient de facultat em va començar a introduir més i més en les idees d’obertura, de democràcia i de voluntat de poder decidir.

Si ho mirem des del punt de vista de l’empresa, la meva primera participació, el meu despertar, en una experiència democràtica va ser fruit de la primera visita que vaig fer a Mondragon, a l’empresa cooperativa de Guipúscoa, on vaig poder aprendre com era el món cooperatiu i que hi podia haver capacitat de decisió en el món empresarial.