Loe raamatut: «Frankie Addams»

PRIMERA PART

Va passar l’estiu verd i boig que la Frankie tenia dotze anys. Aquell estiu feia molt de temps que la Frankie no formava part de res. No pertanyia a cap club ni era membre de res al món. La Frankie s’havia convertit en una persona solitària que es quedava sempre al llindar de les portes, i tenia por. Al juny els arbres tenien un color verd tan intens que marejava, però més tard les fulles es van enfosquir i el poble es va ennegrir i es va encongir sota la llum encegadora del sol. Al principi la Frankie es passejava amunt i avall fent sempre alguna cosa. Les voreres del poble eren grises a primera hora del matí i a la nit, però el sol del migdia les recobria amb una glaça i el ciment cremava i relluïa com el vidre. Al final les voreres cremaven massa per als peus de la Frankie, i també es va ficar en embolics. S’havia ficat en tants embolics secrets que va pensar que valia més quedar-se a casa, però a casa només hi havia la Berenice Sadie Brown i en John Henry West. Tots tres seien a la taula de la cuina i no paraven de repetir les mateixes coses, de manera que a l’agost les paraules van començar a rimar les unes amb les altres i a sonar estranyes. Semblava que el món es moria cada tarda i que ja no es movia res. I al final l’estiu es va convertir en una mena de somni verd i malaltís, o en una mena de selva boja i silenciosa sota una volta de vidre. I llavors, l’últim divendres d’agost, tot allò va canviar, i el canvi va ser tan sobtat que la Frankie va passar tota la tarda morta donant-hi voltes sense arribar-ho a entendre.

–És tan estrany –va dir–. No entenc com ha pogut passar.

–Passar? Passar? –va dir la Berenice.

En John Henry escoltava i les observava en silenci.

–No havia estat mai tan confosa.

–¿Confosa per què?

–Per tot plegat –va dir la Frankie.

I la Berenice va observar:

–Crec que el sol t’ha fregit el cervell.

–Jo també –va xiuxiuejar en John Henry.

La mateixa Frankie gairebé va admetre que potser era veritat. Eren les quatre de la tarda i la cuina estava tranquil·la, grisa i ensopida. Asseguda a la taula, la Frankie va tancar els ulls i va pensar en el casament. Va veure una església silenciosa i una neu estranya que queia obliquament contra els vitralls de colors. El nuvi d’aquell casament era el seu germà, i al lloc de la cara hi havia una resplendor. La núvia portava una cua llarga i blanca, i tampoc no tenia rostre. Aquell casament a la Frankie li produïa una sensació que no podia explicar.

–Mira’m un moment –va dir la Berenice–. ¿Que estàs gelosa?

–Gelosa?

–Sí, perquè el teu germà es casa.

–No –va dir la Frankie–. És que no havia vist mai una parella així. Avui quan han entrat a casa se m’ha fet tan estrany.

–Estàs gelosa –va dir la Berenice–. Vés a mirar-te al mirall. T’ho noto pel color dels ulls.

Damunt de la pica de la cuina penjava un mirall aquós. La Frankie s’hi va mirar, però tenia els ulls grisos com sempre. Aquell estiu havia crescut tant que gairebé s’havia convertit en un monstre enorme, amb les espatlles estretes i les cames massa llargues. Duia uns pantalons curts blaus de fer esport i una samarreta d’home, i anava descalça. S’havia tallat els cabells com un noi, però feia temps que no se’ls tallava i ja ni tan sols se li feia clenxa. El reflex al mirall era corb i bombat, però la Frankie sabia perfectament quin aspecte tenia; va aixecar l’espatlla esquerra i va girar el cap a un costat.

–Oh –va fer–. Eren la parella més maca que he vist mai. Però no entenc com pot haver passat.

–¿El què, tros de bleda? –va dir la Berenice–. El teu germà ha portat a casa la noia amb qui es vol casar i avui han dinat amb tu i amb el pare. Tenen la intenció de casar-se diumenge que ve a Winter Hill, a casa dels pares d’ella. Tu i el pare anireu al casament. I no hi ha més cera que la que crema. ¿Què és el que t’amoïna?

–No ho sé –va respondre la Frankie–. Segur que s’ho passen bé cada minut del dia.

–Nosaltres també ens ho podem passar bé –va dir en John Henry.

–Nosaltres? –va preguntar la Frankie–. ¿Passar-nos-ho bé?

Tots tres van tornar a seure a la taula i la Berenice va repartir les cartes per fer una partida de bridge a tres mans. La Berenice havia estat la cuinera de la casa des que la Frankie tenia memòria. Era molt negra, baixeta i carregada d’espatlles. Sempre deia que tenia trenta-cinc anys, però ja feia almenys tres anys que ho deia. Duia els cabells clenxinats, trenats, ben untats amb oli i arrapats al crani, i el seu rostre era pla i serè. El seu únic defecte era que l’ull esquerre el tenia de vidre, blau i brillant. Sobresortia fix i salvatge enmig de la serenor d’aquell rostre de color, i ningú no sabia per què havia volgut un ull blau. L’ull dret era fosc i trist. La Berenice va repartir les cartes a poc a poc, llepant-se el dit polze cada cop que se li enganxaven amb la suor. En John Henry observava com repartia les cartes una per una. Tenia el pit blanc, xop i descobert, i al voltant del coll duia un ruc petit de plom penjat d’un cordill. Era parent de la Frankie, cosí germà, i durant tot l’estiu dinava i passava el dia amb ella, o hi sopava i passava la nit; i no hi havia manera de fer-lo tornar a casa seva. Per tenir sis anys era menut, però tenia els genolls més grossos que la Frankie havia vist mai, i en un sempre portava una crosta o una bena perquè se l’havia pelat en caure. En John Henry tenia la cara blanca, menuda i contreta en una ganyota permanent, i duia unes ulleres petites de muntura daurada. Observava totes les cartes amb molta atenció perquè tenia un deute; devia a la Berenice més de cinc milions de dòlars.

–Declaro un cor –va dir la Berenice.

–Jo una pica –va dir la Frankie.

–És el que anava a declarar jo –va dir en John Henry–. Jo volia declarar piques.

–Mala sort. Jo ho he fet primer.

–Ets una ruca idiota! –va dir ell–. Això no és just!

–Pareu de discutir! –va dir la Berenice–. Si voleu que us digui la veritat, no crec que cap dels dos tingueu una mà tan bona per barallar-vos pel que declareu. Jo declaro dos cors.

–A mi tant me fa –va dir la Frankie–. M’és ben indiferent. I de fet això era veritat: aquella tarda la Frankie jugava al bridge com en John Henry, limitant-se a col·locar a la taula qualsevol carta que se li acudís sense pensar. Estaven tots tres asseguts a la cuina, i la cuina era un espai trist i lleig. En John Henry havia cobert les parets de dibuixos estranys i infantils fins on li arribava el braç. Allò donava a la cuina un aspecte boig, com si fos una habitació d’una casa de bojos. I ara la vella cuina feia posar malalta la Frankie. Ella no sabia quin nom tenia allò que li havia passat, però notava com el cor encongit li bategava contra la vora de la taula.

–Ben bé que el món és petit –va dir.

–¿Per què ho dius, això?

–Volia dir precipitat –va dir la Frankie–. El món és precipitat.

–Dona, no sé què vols que et digui –va dir la Berenice–. A vegades és precipitat i a vegades és lent.

La Frankie tenia els ulls mig tancats, i la seva veu li sonava enrogallada i llunyana:

–Per mi és precipitat.

El cas era que fins al dia anterior la Frankie no havia pensat seriosament que es pogués celebrar un casament. Sabia que el seu únic germà, en Jarvis, s’havia de casar. Just abans d’anar-se’n a Alaska s’havia promès amb una noia de Winter Hill. En Jarvis era caporal a l’exèrcit i havia passat prop de dos anys a Alaska. Feia molt de temps que la Frankie no veia el seu germà, i el seu rostre s’havia convertit en una màscara que no parava de canviar, com si el veiés sota l’aigua. Però Alaska! La Frankie somiava aquell lloc constantment, i sobretot aquell estiu el somni era molt real. Veia la neu, i el mar congelat, i les glaceres. Els iglús dels esquimals, i els óssos polars, i la bonica aurora boreal. El primer cop que en Jarvis havia anat a Alaska ella li havia enviat una capsa de toffees de xocolata fets a casa. L’havia empaquetada amb molta cura, embolicant cada caramel per separat amb paper parafinat. S’emocionava de pensar que els seus toffees es menjarien a Alaska, i s’imaginava el seu germà passant la capsa en una rotllana d’esquimals folrats amb pells. Al cap de tres mesos havia rebut una carta d’agraïment d’en Jarvis acompanyada d’un bitllet de cinc dòlars. Durant una temporada li va enviar caramels gairebé cada setmana, no sempre els mateixos, però en Jarvis no li va enviar cap bitllet més, tret de per Nadal. A vegades les cartes breus que enviava al pare la destarotaven una mica. Aquell estiu, per exemple, els havia explicat que havia anat a nedar i que els mosquits eren molt ferotges. Aquella carta va alterar el seu somni, però després d’uns quants dies de desconcert va tornar a la seva neu i als seus mars congelats. Quan en Jarvis va tornar d’Alaska va anar directament a Winter Hill. La núvia es deia Janice Evans, i els plans per al casament eren els següents: el seu germà els havia avisat per telegrama que aquell divendres ell i la núvia hi anirien a passar el dia, i diumenge se celebraria el casament a Winter Hill. La Frankie i el seu pare viatjarien prop de cent seixanta quilòmetres fins a Winter Hill per assistir al casament, i ella ja tenia la maleta preparada. Esperava amb candeletes el moment en què el seu germà arribaria amb la núvia, però no se’ls imaginava ni pensava en el casament. I el dia abans de la visita només va fer aquest comentari a la Berenice:

–Crec que és una coincidència ben curiosa que en Jarvis se n’hagi anat a Alaska i que precisament la núvia que s’ha triat per casar-se sigui d’un lloc que es diu Winter Hill.¹ Winter Hill –va repetir a poc a poc, amb els ulls tancats, i el nom se li va barrejar amb els somnis d’Alaska i de neu freda–. M’agradaria que demà ja fos diumenge en comptes de divendres. M’agradaria que ja haguéssim marxat.

–Ja arribarà diumenge –va dir la Berenice.

–Sembla que no hagi d’arribar –va dir la Frankie–. Fa tant de temps que estic preparada per sortir d’aquest poble. Tant de bo no hi hagués de tornar després del casament. M’agradaria anar-me’n a algun altre lloc per sempre. M’agradaria tenir cent dòlars i poder-me esfumar i no tornar a veure mai més aquest poble.

–A mi em sembla que t’agradarien massa coses –va dir la Berenice.

–M’agradaria ser algú altre.

Així doncs, la tarda abans que allò passés era com qualsevol altra tarda d’agost. La Frankie havia estat rondant per la cuina i cap al vespre havia sortit al jardí. L’emparrat que hi havia darrere la casa es veia porpra i fosc en la penombra. Ella caminava lentament. En John Henry West estava assegut sota l’emparrat d’agost en una cadira de vímet, amb les cames encreuades i les mans a les butxaques.

–¿Què fas? –va preguntar-li ella.

–Penso.

–¿En què?

El nen no va respondre.

Aquell estiu la Frankie era massa alta per caminar sota l’emparrat com sempre havia fet. Altres nens de dotze anys encara s’hi podien passejar per sota, representar-hi obres de teatre i divertir-s’hi. Fins i tot les senyores menudes podien passejar sota l’emparrat. Però la Frankie ja era massa alta; aquell any va haver de passejar-s’hi al voltant i collir-ne raïm de les vores com la gent adulta. Va mirar a través del garbuix de parres fosques i va notar l’olor dels grans esclafats i barrejats amb pols. Dreta al costat de l’emparrat i amb la fosca que ja s’acostava, la Frankie tenia por. No sabia quina era la causa d’aquella por, però estava espantada.

–Se m’ha acudit una idea –va dir–. Què et sembla si et quedes a sopar i a dormir amb mi.

En John Henry es va treure el rellotge de la butxaca i se’l va mirar com si l’hora hagués de decidir si s’hi quedava o no, però a sota de l’emparrat era massa fosc per veure’n els nombres.

–Vés a casa a dir-ho a la tieta Pet. Jo t’espero a la cuina.

–D’acord.

Estava espantada. El cel crepuscular era pàl·lid i buit, i la llum que sortia per la finestra de la cuina dibuixava un reflex groc i quadrat al jardí fosc. Va recordar que quan era petita creia que dins de la carbonera hi vivien tres fantasmes i que un d’ells portava un anell de plata.

Va pujar corrent els esglaons de darrere i va dir: –Acabo de convidar en John Henry a sopar i a dormir amb mi.

La Berenice estava treballant un tros de pasta de bescuit i el va deixar damunt de la taula empolvorada de farina.

–Em pensava que estaves farta d’ell.

–I ho estic –va dir la Frankie–. Però m’ha semblat que tenia por.

–¿Por de què?

La Frankie va negar amb el cap.

–Potser volia dir que se sentia sol –va dir al final.

–Bé, doncs, li guardaré un trosset de pasta.

Per contrast amb la penombra del jardí la cuina li va semblar un lloc calorós, lluminós i estrany. Les parets la molestaven, amb aquells dibuixos estranys d’arbres de Nadal, avions, soldats estrambòtics i flors. En John Henry havia fet els primers dibuixos una llarga tarda de juny, i un cop embrutada la paret va continuar dibuixant el que li donava la gana. La Frankie també hi havia dibuixat alguna cosa. Al principi el pare s’havia posat fet una fúria per com havien quedat les parets, però després va dir que ja es podien esbravar i fer tots els dibuixos que volguessin, que a la tardor faria pintar la cuina. Però a mesura que l’estiu s’allargava i es feia etern les parets havien començat a molestar la Frankie. Aquell vespre la cuina li semblava estranya, i tenia por.

Es va plantar a la porta i va dir:

–M’ha semblat bona idea convidar-lo.

Així, doncs, aquella nit en John Henry es va presentar a la porta de la cuina amb una bosseta de cap de setmana. Portava el seu vestit blanc de recital i s’havia posat sabates i mitjons. Duia una daga lligada al cinturó. En John Henry havia vist neu. Tot i que només tenia sis anys, l’hivern anterior havia anat a Birmingham i hi havia vist neu. La Frankie no n’havia vista mai, de neu.

–Ja t’agafo jo la bossa –va dir la Frankie–. Pots començar fent un home de bescuit.

–Molt bé.

En John Henry no jugava amb la pasta; treballava l’home de bescuit com si fos una cosa molt seriosa. De tant en tant s’aturava, es col·locava bé les ulleres amb la maneta i estudiava el que havia fet. Era com un rellotger petit, i es va acostar una cadira i s’hi va enfilar de genolls per poder treballar directament damunt de la pasta. Quan la Berenice li va donar unes quantes panses no es va acontentar d’escampar-les com hauria fet qualsevol altre nen; només en va utilitzar dues per fer els ulls: però de seguida es va adonar que eren massa grosses, de manera que en va trossejar una amb molta cura i va fer-ne dos ulls, dos forats del nas i una boca petita i somrient tota de pansa. Quan va haver acabat es va eixugar les mans al darrere dels pantalonets curts i va contemplar aquell homenet de bescuit amb els dits ben separats, un barret i fins i tot un bastó per caminar. En John Henry havia treballat tant que la pasta estava grisa i humida. Però allò era un homenet de bescuit perfecte, i a la Frankie fins i tot li recordava el mateix John Henry.

–Ara val més que m’ocupi de tu –va dir.

Van sopar a la taula de la cuina amb la Berenice, ja que el pare havia trucat per dir-los que es quedaria treballant fins tard a la joieria. Quan la Berenice va treure del forn l’home de bescuit, van veure que era idèntic a qualsevol altre home de bescuit fet per un nen: s’havia inflat tant que l’obra d’en John Henry s’havia deformat amb la cocció, els dits se li havien ajuntat i el bastó semblava una mena de cua. Però el nen el va contemplar a través de les ulleres, el va eixugar amb el seu tovalló i va untar amb mantega el peu esquerre.

Era una nit d’agost fosca i calorosa. A la ràdio del menjador sonava una barreja de moltes emissores: una veu de guerra s’encreuava amb la xerrameca d’un anunciant, i al fons se sentia la música carrinclona d’una banda melodiosa. La ràdio havia estat encesa tot l’estiu, de manera que per regla general no la sentien. A vegades, quan el soroll era tan fort que no se sentien els uns als altres, la Frankie n’abaixava una mica el volum. Però normalment la música i les veus anaven i venien i s’encreuaven i s’entortolligaven, i a l’agost ja havien deixat d’escoltar-la.

–¿Què vols fer? –va preguntar la Frankie–. ¿T’agradaria que et llegís Hans Brinker, o t’estimes més fer una altra cosa?

–M’estimo més fer una altra cosa –va dir ell.

–¿Com ara què?

–Sortim a fora a jugar.

–No em ve de gust –va dir la Frankie.

–Aquesta nit seran colla jugant a fora.

–¿Que no tens orelles? –va dir la Frankie–. Ja m’has sentit.

En John Henry es va quedar quiet, amb els genolls grossos paralitzats, i al final va dir:

–Em sembla que me’n vaig a casa.

–Però si no t’has quedat a dormir! No pots sopar i tocar el dos així.

–Ja ho sé –va dir el nen en veu baixa. Per sota del soroll de la ràdio podien sentir les veus dels nens que jugaven en plena nit.– Però sortim a fora, Frankie. Sembla que s’ho estan passant molt bé.

–Què dius, ara –va dir ella–. No són més que una colla de nens ximples i lletjos que passen tot el dia corrent i xisclant, corrent i xisclant. No hi trobo la gràcia. Pugem dalt a desfer-te la bossa.

El dormitori de la Frankie era una galeria elevada que s’havia afegit a la casa, amb una escala que pujava des de la cuina. L’habitació estava moblada amb un llit de ferro, una calaixera i un escriptori. La Frankie també tenia un motor que s’encenia i s’apagava; el motor podia esmolar ganivets i també servia per llimar-se les ungles si les tenies prou llargues. Repenjada a la paret hi havia la seva maleta, plena i a punt per emprendre el viatge a Winter Hill. Damunt de l’escriptori hi havia una màquina d’escriure vella, i la Frankie s’hi va asseure al davant, intentant pensar quines cartes podia escriure-hi: però no tenia ningú a qui escriure, ja que havia contestat a totes les cartes possibles, fins i tot diversos cops. Així, doncs, va tapar la màquina amb un impermeable i la va apartar.

–Digues la veritat –va dir en John Henry–. ¿No creus que val més que me’n torni a casa?

–No –va respondre ella sense girar-se per mirar-lo–. Tu queda’t aquí assegut al racó i juga amb el motor.

Davant de la Frankie hi havia dos objectes: una conquilla blau espígol i un globus de vidre amb neu a dins que en sacsejar-lo desfermaves una tempesta de neu. Quan es va acostar la conquilla a l’orella va poder sentir el batre càlid de les onades del golf de Mèxic, i va pensar en una illa verda i llunyana plena de palmeres. I també es podia acostar el globus ple de neu als ulls entretancats i contemplar aquells remolins de volves blanques fins que l’enlluernaven. Es va imaginar que era a Alaska. Escalava una muntanya freda i blanca i contemplava un erm nevat als seus peus. Veia com el sol pintava el gel de colors, i sentia veus de somni i veia coses de somni. I pertot arreu hi havia la neu freda i blanca i suau.

–Mira –va dir en John Henry mentre mirava per la finestra–. Em sembla que aquelles noies grans fan una festa al seu club.

–Calla! –va cridar la Frankie bruscament–. No em parlis d’aquelles bandarres.

Al veïnat hi havia un club, i la Frankie no en formava part. Les membres del club eren noies que tenien tretze, catorze i fins i tot quinze anys. Els dissabtes a la nit feien festes amb nois. La Frankie coneixia totes les membres del club, i fins aquell estiu ella havia estat com una membre més jove de la colla, però ara elles formaven part d’aquell club i ella no. Li havien dit que era massa petita i poca cosa. Els dissabtes a la nit sentia aquella música espantosa i veia des de lluny la llum del club. A vegades donava la volta fins al carreró de darrere el club i s’aturava a prop d’una bardissa de xuclamel. Es quedava al carreró a observar i escoltar. Aquelles festes duraven molt.

–Potser canviaran d’opinió i t’hi convidaran –va dir en John Henry.

–Malparides.

La Frankie va ensumar i es va eixugar el nas amb el braç. Es va asseure a la vora del llit, amb les espatlles encorbades i els colzes repenjats als genolls.

–Crec que han estat escampant per tot el poble que faig pudor –va dir–. Quan em van sortir aquells furóncols i em van haver de posar aquell ungüent negre d’olor amarga, la Helen Fletcher em va preguntar per què feia aquella olor tan estranya. Les hauria mortes a totes amb una pistola.

Va sentir com en John Henry s’enfilava al llit, i llavors va notar com amb la mà li donava uns copets al coll.

–Jo no crec que facis pudor –va dir ell–. Fas molt bona olor.

–Malparides –va tornar a dir–. Però això no és tot. Deien unes mentides fastigoses sobre la gent casada. Quan penso en la tieta Pet i en l’oncle Ustace. I en el pare mateix! Quines mentides més fastigoses! Es deuen pensar que em mamo el dit.

–Jo t’ensumo així que entres a casa sense haver de mirar si ets tu. Com un ram de cent flors.

–M’és igual –va dir ella–. M’és ben igual.

–Com un ram de cent flors –va dir en John Henry, sense deixar de donar-li copets amb la mà enganxosa al clatell del coll vinclat.

La Frankie es va incorporar, es va llepar les llàgrimes del voltant de la boca i es va eixugar la cara amb el faldó de la camisa. Es va quedar asseguda i quieta, ensumant-se amb els narius eixamplats. Tot seguit es va acostar a la seva maleta i en va treure un flascó de Sweet Serenade. Es va fregar el cap amb una mica de perfum, i en acabat se’n va abocar una mica més per dins del coll de la camisa.

–¿Tu també en vols?

En John Henry estava ajupit al costat de la maleta oberta i va notar un petit calfred quan ella li va abocar el perfum. Ell volia regirar-li la maleta de viatge i examinar atentament totes les seves coses. Però la Frankie només volia que en tingués una impressió general, no que comptés i sabés què tenia i què no tenia exactament. Així, doncs, va lligar les corretges de la maleta i la va tornar a empènyer contra la paret.

–Qui les va parir! –va dir ella–. Si segur que jo gasto més perfum que ningú en aquest poble.

La casa estava tranquil·la, tret del soroll fluix de la ràdio al menjador de baix. Ja feia estona que el pare havia arribat i la Berenice havia tancat la porta de la cuina i se n’havia anat a casa. Ja no se sentien les veus dels nens en aquella nit d’estiu.

–Suposo que ens ho hauríem de passar bé –va dir la Frankie.

Però no sabien què fer. En John Henry estava palplantat al bell mig de l’habitació, amb els genolls paralitzats i les mans juntes a l’esquena. A la finestra hi havia arnes: arnes grogues i arnes verd pàl·lid que voletejaven i estenien les ales contra la mosquitera.

–Aquelles papallones tan boniques –va dir el nen–. Volen entrar.

La Frankie va observar com les arnes toves tremolaven i es premien contra la mosquitera de la finestra. Les arnes arribaven cada nit així que ella encenia el llum de l’escriptori. Venien de la nit d’agost i voletejaven i s’arrapaven contra la mosquitera.

–Per mi que vinguin aquí és una ironia del destí –va dir ella–. Aquestes arnes podrien anar a qualsevol lloc, i en canvi no paren de rondar les finestres d’aquesta casa.

En John Henry es va tocar la muntura daurada de les ulleres per col·locar-se-les bé damunt del nas, i la Frankie va estudiar aquell rostre pla, menut i pigat.

–Treu-te les ulleres –va dir-li tot d’una.

En John Henry se les va treure i les va bufar. Ella va mirar a través de les lents i va veure l’habitació bombada i borrosa.

Tot seguit va empènyer enrere la cadira i es va quedar mirant en John Henry. El nen tenia dos cercles blancs i humits al voltant dels ulls.

–Segur que no les necessites, aquestes ulleres –va dir ella, i en acabat va posar la mà damunt de la màquina d’escriure–. ¿Què és això?

–La màquina d’escriure –va respondre ell.

La Frankie va agafar la conquilla.

–¿I això?

–La conquilla de la badia.

–¿I què és aquella cosa petita que camina per terra?

–On? –va preguntar ell, mirant al seu voltant.

–Aquella cosa petita que camina a prop dels teus peus.

–Ah –va fer ell, i es va ajupir–. Vaja, una formiga. ¿Com deu haver arribat fins aquí dalt?

La Frankie es va fer enrere a la cadira i va encreuar els peus descalços damunt de l’escriptori.

–Jo de tu llençaria aquestes ulleres –va dir–. Ja hi veus prou bé.

En John Henry no va contestar.

–No t’afavoreixen gens.

Va allargar les ulleres plegades a en John Henry i ell les va netejar amb el seu drap de franel·la rosa. Se les va tornar a posar i no va contestar.

–Molt bé –va dir ella–. Tu mateix. Jo només t’ho deia pel teu bé.

Van anar a dormir. Es van despullar girats d’esquena l’un a l’altre i en acabat la Frankie va apagar el motor i el llum. En John Henry es va agenollar per resar i s’hi va estar una bona estona, sense dir les oracions en veu alta. I en acabat es va estirar al costat d’ella.

–Bona nit –va dir la Frankie.

–Bona nit.

La Frankie va mirar amunt, contemplant la foscor.

–¿Saps que encara em costa entendre que el món giri a més de mil quilòmetres per hora?

–Ja ho sé –va dir ell.

–I que quan fas un salt amunt en l’aire no caiguis a Fairview, o a Selma, o a qualsevol altre lloc a vuitanta quilòmetres d’aquí.

En John Henry es va girar i va deixar anar un grunyit de son.

–O a Winter Hill –va dir ella–. M’agradaria sortir cap a Winter Hill ara mateix.

En John Henry ja dormia. La Frankie el sentia respirar enmig de la foscor, i va pensar que per fi tenia el que havia desitjat tantes nits d’aquell estiu; tenir algú dormint al seu costat. Es va quedar estirada a les fosques, escoltant la respiració del nen, i al cap d’una estona es va incorporar damunt dels colzes. Ell era allà, menut i pigat a la llum de la lluna, amb el pit blanc i nu, i un peu que li penjava a la vora del llit. Amb molta cura li va posar una mà a l’estómac i s’hi va atansar; notava com si tingués a dins un rellotge molt petit, i feia olor de suor i de Sweet Serenade. Feia la mateixa olor que una rosa petita i marcida. La Frankie es va inclinar i li va llepar el darrere de l’orella. Llavors va respirar fondo, es va acomodar amb la barbeta repenjada a l’espatlla cantelluda i humida del nen i va tancar els ulls, perquè ara que hi havia algú dormint amb ella en la foscor ja no tenia tanta por.

El sol els va despertar d’hora l’endemà al matí, aquell sol blanc d’agost. La Frankie no va poder fer tornar a casa en John Henry. El nen va veure el pernil que preparava la Berenice i va intuir que el dinar especial seria bo. El pare de la Frankie va llegir el diari al saló, i en acabat va anar al centre a donar corda als rellotges de la joieria.

–Si el meu germà no em porta un regal d’Alaska m’emprenyaré molt –va dir la Frankie.

–Jo també –va dir en John Henry.

¿I què feien aquell matí d’agost quan el seu germà i la núvia van arribar a casa? Estaven asseguts a l’ombra de l’emparrat i parlaven del Nadal. La llum era forta i brillant, i les gralles blaves, embogides pel sol, xisclaven i es mataven entre elles. Ells xerraven, i les veus se’ls van anar apagant fins a convertir-se en una petita melodia, i no paraven de repetir sense parar les mateixes coses. Dormisquejaven a l’ombra fosca de l’emparrat, i la Frankie era una persona que mai no havia pensat en casaments. Així estaven aquell matí d’agost quan el seu germà i la núvia van entrar a la casa.

–Déu del cel! –va exclamar la Frankie. Les cartes damunt de la taula estaven greixoses i els últims raigs de sol queien obliquament al jardí.– Ben bé que el món és un lloc sobtat.

–Ja n’hi ha prou, d’aquesta cançó –va dir la Berenice–. No tens el cap en la partida.

Però la Frankie sí que tenia una part del cap en la partida. Va jugar la reina de piques, que eren trumfos, i en John Henry va tirar un petit dos de diamants. Ella el va mirar. En John Henry li mirava fixament el dors de la mà, com si el que volgués i necessités fos una visió esbiaixada capaç de tombar als cantons per llegir les cartes dels altres.

–En tens una de piques –va dir la Frankie.

En John Henry es va posar l’ase del penjoll a la boca i va apartar la mirada.

–Trampós –va dir ella.

–Au, va, tira les piques –va dir la Berenice.

Llavors el nen va al·legar:

–Estava amagada darrere l’altra carta.

–Trampós.

Però ell va tornar a passar. Es va quedar quiet, trist i endarrerint el joc.

–Afanya’t –va dir la Berenice.

–No puc –va dir ell al final–. És una sota. Les úniques piques que tinc són una sota. No vull tirar les meves piques per sota de la reina de la Frankie. No les penso tirar.

La Frankie va estampar les seves cartes damunt de la taula.