Loe raamatut: «Més enllà de l'espectacle mediàtic»

Font:

Conrad Vilanou
Guillem Turró
MÉS ENLLÀ DE L’ESPECTACLE MEDIÀTIC
Una reflexió sobre les potencialitats humanístiques de l’esport

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

La col·lecció Observatori dels Valors és una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d’ESADE

Editorial Barcino SA

Acàcies núm.15

08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Coordinació editorial: Jordi Quer

Correcció d’originals: Teresa Bladé i Júlia Català

Correcció de proves: Maria Carbó

Primera edició digital: Febrer de 2013

ISBN: 978-84-7226-955-2

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

1. Consideracions preliminars

Ningú no posa en dubte que l’esport és un fenomen típic dels nostres temps, un reflex de la modernització que va viure la societat europea al llarg del vuit-cents. Durant el segle xix va néixer al Regne Unit l’esport modern, una autèntica revolució que es va produir en un context marcat per unes profundes transformacions socials i econòmiques. D’aquesta manera, l’esport va aparèixer com un signe de la modernitat burgesa i liberal, com un gran esdeveniment social que complementava i equilibrava la revolució industrial, tecnològica i maquinista. És innegable que l’esport és un dels fenòmens que millor retraten la nostra realitat actual, una de les diverses expressions de la nostra època contemporània. Fet social de primera magnitud, es tracta d’una realitat tan permanent i constant que molt sovint ha passat desapercebuda com a problema teòric.

Convé subratllar que l’esport s’ha convertit, en aquest començament del segle xxi, en una àrea ineludible de la vida social, ja que planteja uns desafiaments que haurem d’afrontar si volem millorar la nostra qualitat de vida. És indubtable que les manifestacions esportives tenen una amplíssima repercussió social en les nostres societats i que l’esport ocupa un lloc molt destacable en la vida de moltes persones. No només ha influït en la nostra manera de veure les coses, sinó que ha esdevingut un àmbit on es manifesten valors molt importants. Així, doncs, la seva transcendència social és incontestable; l’esport s’ha convertit en un dels fenòmens que millor caracteritzen els nostres temps moderns i postmoderns. Aquesta importància es pot veure en la manera com l’estil de vida esportiu s’ha anat imposant.

És palès que l’esport és una realitat palpitant del nostre temps, un fenomen general amb una capacitat de convocatòria enorme, una realitat que ha penetrat en molts àmbits de la vida social, un fenomen social total. L’esport és un element sociològic típicament contemporani, un gran gegant que segueix creixent, una realitat amb una presència universalment pública. L’esport ha esdevingut una de les institucions paradigmàtiques del Zeitgeist contemporani. La nostra civilització ha concedit a l’esport una gran importància; podem afirmar que el segle xx és també el segle de l’esport, tal com van dir François Mauriac i André Malraux. De fet, és millor que en el futur es recordi el segle passat per l’esport més que no pas per alguns dels seus esdeveniments tràgics: la barbàrie bèl·lica, les bombes atòmiques o els camps d’extermini. Hi ha una coincidència notable a l’hora d’afirmar que vivim en una societat farcida de persones que mostren un interès viu per l’esport. Hom parla d’una societat cada cop més esportivitzada, on ser esportista o adoptar formes de vida esportives es percep positivament.

D’altra banda, malgrat haver ingressat en un panorama marcat per la globalització i la mercantilització –un bon exemple seria la conversió de molts clubs en societats anònimes o, fins i tot, en maquinàries empresarials gegantines–, l’esport segueix tenint una gran capacitat de reconeixement sentimental. Més enllà d’alegrar-nos o entristir-nos quan el nostre equip guanya o perd, s’incrementa el nombre de persones que estableix vincles emocionals infrangibles amb una entitat o un esportista. Són molts els individus que obtenen una gran gratificació mitjançant l’esport i que hi troben una font d’identificació personal. La força d’atracció i participació afectiva provocada per l’esport és difícilment negligible. Recordem el You’ll never walk alone que canten els seguidors del Liverpool FC just abans d’iniciar-se els seus partits a Anfield.

Arreu del món, el futbol s’ha convertit en una manera de simpatitzar amb uns ideals determinats per part d’unes masses socials cada cop més àmplies, creant fílies i fòbies, generant adscripcions simbòliques i efusions col·lectives. Hom pensa que el fervor futbolístic actual demostra, més que qualsevol altre fenomen, la nostra humanitat compartida. La seva capacitat per relligar sentiments entre sectors de la població mundial importants –també la catalana– és incontestable. El que ens hauria de preocupar, però, és que en aquests temps postmoderns l’esport sigui un dels pocs àmbits que pot mobilitzar la participació de persones diferents.

En una època marcada per una profunda secularització, alguns han qualificat l’esport d’alt nivell i espectacular com una religió profana o laica. Els estadis s’han convertit en els grans temples de la postmodernitat. Esports com el futbol poden arribar a catalitzar lligams de gran rellevància sociocultural i esdevenir un senyal d’identitat per a molts col·lectius. Un cas insòlit, però molt representatiu, el trobem a l’Argentina: ens referim a l’Església Maradoniana, una mostra més del mite forjat arran dels èxits futbolístics de Maradona amb la seva selecció en el Campionat del Món de Futbol de Mèxic (1986) –amb la derrota a la guerra de les Malvines (1982) com a teló de fons.

L’esport té, doncs, un gran poder per establir llaços intersubjectius i per unir persones de generacions i situacions socioeconòmiques dispars. Pot fer-nos partícips d’una realitat comuna i propiciar representacions que permeten fonamentar una identitat compartida. Així, per exemple, per a un gal·lès, un lituà o un montenegrí, el rugbi, el bàsquet o el waterpolo són alguna cosa més que un simple esport.

Així mateix, moltes vegades la rivalitat entre determinats equips ultrapassa l’àmbit estricte de l’esport. Un exemple eloqüent seria l’antagonisme extrem entre el dos grans equips de Glasgow: el Celtic FC, de catòlics amb arrels irlandeses i republicanes, i el Rangers FC, un equip d’anglicans i unionistes. Si ens desplacem a un altre context sociohistòric, podem fer esment dels incidents que es van produir el març del 1990 a la capital de Croàcia en la disputa del partit de futbol entre el Dinamo Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. En aquell partit, el jugador croat Zvonimir Boban va intervenir per plantar cara a la policia iugoslava, que, injustament, només arremetia contra els seus compatriotes. Això li va representar l’exclusió de la selecció iugoslava, però alhora el va convertir en un autèntic heroi del nacionalisme croat. Aquest episodi va esdevenir preludi i símbol de l’esclat de la guerra dels Balcans (1991-2001).

El valor de l’esport va molt més enllà del que significa en si mateix: el calendari futbolístic condiciona una part important de la vida quotidiana, també a Catalunya. Moltes vegades l’esport es converteix en un vector de socialitat, en una bona excusa per compartir bons moments amb els amics, companys o coneguts en un espai on es poden viure experiències que estimulin el nostre ecosistema emocional. És evident que l’esport posseeix la força suficient per generar efervescències col·lectives protagonitzades per multituds incondicionalment devotes. És un fet que el fetitxisme esportiu pot causar una idolatria extàtica: determinats matxs poden arribar a paralitzar la vida de moltes persones.

Nombrosos afeccionats viuen els gols del seu equip com si es tractés d’un clímax. En molts casos, les grans victòries poden convertir-se en el dia més important de la seva vida –pensem en la final de Wembley del 1992–, mentre que les derrotes poden comportar la pèrdua de sentit vital (almenys transitòriament). Fins i tot, alguns pensen que els elevats nivells de desafecció i absentisme polític poden quedar contrarestats per la passió futbolística. Vivim en un país on un partit entre el Barça i el Madrid pot arribar a jugar-se un dilluns per tal de no coincidir amb la celebració de les eleccions al nostre Parlament.

No obstant això, tot sovint, i de manera bastant incomprensible, assistim a un refús frontal de tot allò que estigui vinculat a l’esport. En gran mesura, l’esport ha quedat al marge del territori acadèmic, no se l’ha considerat com un fenomen seriós i mereixedor de l’atenció de filòsofs, científics socials o pedagogs. Són encara molts els qui veuen l’esport com a subcultura, com a subproducte, com una activitat humana de rang inferior. Entre els rengles intel·lectuals, i de manera majoritària, trobem una insensibilitat considerable envers el fet esportiu. Hi abunden els detractors que se’l miren amb desconfiança, que pensen que el seu renom és un senyal de declivi espiritual, una manifestació intranscendent de la part menys noble de l’ésser humà. En molts sentits, hem subestimat l’esport: és una pena viure en un país on resulta tan difícil apreciar el valor cultural de l’esport i on persisteix un divorci notable entre l’esport i el pensament. Massa sovint succeeix que aquells que es dediquen a pensar no s’ocupen de l’esport, mentre que molts dels que fan i dirigeixen l’esport no es distingeixen per la seva activitat intel·lectual.

Aquesta desconnexió entre pensament i esport pot acabar sent fatalment perniciosa i és del tot imprescindible sotmetre l’esport a una anàlisi per tal d’extreure’n conclusions vàlides des d’un punt de vista moral i educatiu. Criticar (del grec krino) consisteix a exercir la nostra capacitat de jutjar o discernir, interpretar, avaluar i copsar el valor de les coses a partir de determinats criteris. No podem deixar que l’esport visqui al seu aire: si l’esport és multiforme, no totes les seves facetes són igualment respectables.

Els pensadors antics ens van ensenyar que tota existència humana és bidimensional, ja que és alhora vita contemplativa i vita activa. Això significa que l’autèntica acció és indissociable d’una consciència reflexiva, que ha de ser una resposta a una mirada contemplativa, a aquella visió que ens permet veure el problema des d’una perspectiva global. Des de fa molts segles sabem que l’única manera de no equivocar-nos és pensar les coses, adoptar un distanciament que ens permeti una dilucidació efectuada en funció de principis antropològics i ètics. Només reeixirem en la nostra praxi si partim d’una teoria correcta.

Aquest estudi és fruit d’haver convertit l’esport en un problema teòric i vital, en un assumpte susceptible de ser valorat moralment. La nostra discussió sorgeix en prendre consciència d’un reguitzell de dilemes que planteja l’univers esportiu. La nostra intenció és esbossar una possible resposta a tot un seguit de preguntes. Per què practiquem esport? Quin és el nostre tarannà esportiu? Per què l’esport és una gran metàfora de la nostra vida postmoderna? Com es concreta a casa nostra la pluralitat esportiva? De quina manera l’esport atempta contra la dignitat humana? Com es relaciona el fenomen esportiu amb els valors i els contravalors? Per què determinades formes esportives responen a raons censurables? De quina manera l’esport pot mobilitzar els nostres millors recursos ètics i formatius? La temàtica general d’aquest assaig orbitarà al voltant d’aquests interrogants amb el benentès que l’esport és una realitat complexa i dinàmica.

Aquest estudi presenta una estructura triàdica. En un primer bloc, que coincideix amb el segon capítol, ens aproparem a la situació actual de l’esport a Catalunya. En primer lloc, donarem una ullada a l’evolució historicosocial de l’esport català. En segon lloc, durem a terme un retrat general del panorama esportiu postmodern. En tercer lloc, elaborarem una radiografia amb un cert nivell de concreció de la situació socioesportiva actual. Vagi per endavant que moltes de les dades que hem fet servir s’han extret de l’Enquesta d’hàbits esportius a Catalunya 2009-2010, una investigació promoguda pel Consell Català de l’Esport i elaborada per l’Observatori Català de l’Esport. Finalment, i des d’una perspectiva més general, però sense perdre de vista la realitat sociològica, repassarem l’esport postmodern tot desglossant-lo en tres grans subsistemes: escolar, recreatiu i federat (elit i espectacular).

Al llarg del segon bloc, des d’una perspectiva qualitativa i valorativa, detectarem i caracteritzarem aquelles actituds i conductes que posen en perill el que hauria de ser una bona experiència esportiva. Una de les intencions d’aquest treball és aturar-nos en alguns d’aquells casos en què l’esport fa sortir el pitjor de nosaltres. No cal dir que desaprovem la relació poc constructiva que moltes persones mantenen amb l’esport. Com succeeix en altres ordres de l’existència, no coincideix allò que es diu amb allò que es fa. De fet, si ens fixem en els motius de la nostra vida esportiva, constatarem que les maneres de relacionar-nos-hi són considerablement ambigües i tot sovint poc positives. L’esport també pot ser una manera de canalitzar disfuncions i patologies molt pròpies del nostre entrellat social. Realitats com la violència (expressada mitjançant el hooliganisme, el racisme i la xenofòbia) o contravalors com el narcisisme, l’alienació o la discriminació sexista i homòfoba també s’aprofiten de l’esport per manifestar-se i propagar-se.

Ja en un tercer i conclusiu bloc, vindicarem el potencial axiològic i educatiu de la praxi esportiva, la seva capacitat per activar i desplegar el millor de nosaltres. El nostre esquema conceptual es vertebra des d’una perspectiva crítica, però gens arbitrària: és obvi que la realitat esportiva és clarament perfectible. Això vol dir creure en les potencialitats constructives de l’esport, apostar per la seva capacitat d’enriquir-nos personalment i social. Així, per exemple, en la part final d’aquest llibre (capítol 7) emfatitzarem la relació que presenta l’esport amb els valors morals i els ideals educatius, tots ells assumibles des d’una perspectiva humanística.

El nostre gran propòsit és mostrar la dimensió ètica i formativa del fenomen esportiu, fer-ne una ponderació descriptiva i analítica, però també crítica, desiderativa i prescriptiva. Atès el caràcter transversal i polièdric de l’esport, el nostre treball busca deliberadament la interdisciplinarietat. Volem bastir un discurs que basculi al voltant de qüestions que s’entrellacen i fer-ho a partir de tres eixos principals: el sociològic, l’ètic i el pedagògic. El nostre mètode variarà en funció de la temàtica i els objectius plantejats. Des d’un punt de vista etimològic, el concepte mètode es refereix al camí que ens ha dur més enllà. Si, d’una banda, les anàlisis sociològiques ens permetran explicar l’actual fesomia socioesportiva, de l’altra, les idees filosòfiques i pedagògiques ens ajudaran a valorar, sigui positivament o negativament, la nostra vida esportiva.

Molt difícilment podrem avaluar la salut axiològica de la nostra realitat esportiva si prèviament no hem dut a terme un diagnòstic objectiu de la seva situació. Les investigacions sociològiques ens permetran captar les tendències dels nostres comportaments esportius, tot veient-ne les mancances o punts febles. Es tracta de copsar des d’un punt de vista diacrònic i sistemàtic el fenomen esportiu per tal de poder bastir una axiologia pedagògica, tenint en compte que el nostre objectiu és transitar des d’una descripció fenomenològica a una posició ètica i formativa. Si els estudis sociològics són un instrument imprescindible per tal de poder interpretar i comprendre el nostre objecte d’estudi, també acudirem a aquella bibliografia especialitzada que ens permeti completar la intel·lecció humanística d’aquesta realitat historicosocial.

L’objectiu que perseguim és esbossar un possible horitzó d’intel·ligibilitat de la postmodernitat esportiva i presentar una visió completa del fenomen esportiu català des d’un punt de vista axiològic. Sense avenir-nos amb l’excessiu tractament mediàtic que rep determinada tipologia esportiva, secundarem una altra visió de les coses. Blasmarem la supremacia de l’esport entès com a espectacle per damunt de la seva condició cívica i formativa. Estem convençuts que cal reformar l’esport i desempallegar-lo de la intoxicació que pateix, fruit de les grans pressions econòmiques, polítiques i mediàtiques.

Volem anar més enllà de l’esport convertit en espectacle audiovisual, d’un negoci exorbitant en el qual els esportistes són vistos com a figures mediàtiques i d’èxit. Pretenem distanciar-nos d’un model esportiu protagonitzat per individus que han esdevingut estrelles rutilants molt adients per fer publicitat de marques i productes comercials. En aquesta obra, valorarem les possibilitats ètiques de l’esport per entendre’l des d’una perspectiva paidocèntrica.

Ens estimem l’esport. És un àmbit que ens segueix preocupant perquè no podem desvincular-lo d’una dimensió eminentment moral i educativa. L’esport forma part del llegat humanístic que hem rebut dels que ens han precedit. Sostindrem que la cultura esportiva és indeslligable d’una formació axiològica, d’una elucidació ètica al servei d’una societat més democràtica i justa. L’esport ens pot ajudar a revifar alguns valors una mica oblidats: esperem i desitgem que l’esport mantingui l’esperit humanitzador, un ethos axiològic i un pathos pedagògic. Aquest és el fil conductor que vertebra aquest estudi, el nucli dur al voltant del qual pivota la nostra exposició. Si l’educació en valors és l’única que fa possible el desenvolupament moral de les persones, la praxi esportiva hauria d’afavorir aquest procés.

No volem cloure aquest apartat sense deixar constància d’un seguit d’agraïments. En primer lloc, volem agrair la confiança que l’Observatori dels Valors d’ESADE i la Fundació Lluís Carulla han dipositat en nosaltres, així com l’adhesió i l’orientació de persones com Àngel Castiñeira, Raimon Ribera, Ferran Sáez, Pau Mas o Jordi Quer. En segon lloc, volem donar les gràcies a tots aquells familiars i amics que ens han brindat el seu suport.

2. L’esport en temps postmoderns

2.1 Gènesi i consolidació del fenomen esportiu a Catalunya

Els catalans som hereus d’una gran trajectòria esportiva, d’una història mediterrània que té la seva gènesi en la Grècia antiga i que va viure el seu punt culminant en l’inoblidable estiu del 1992. Si ens situem en el moment actual, podem ressaltar el paper rellevant que té l’esport en les vides de molts catalans. Les enquestes confirmen que tant els nivells de pràctica esportiva com el grau d’associacionisme són superiors als de la mitjana espanyola, en consonància amb la bona salut del teixit associatiu català. Així, per exemple, l’esport, sigui escolar o federat, mobilitza cada setmana més de 850.000 infants i joves escampats per tota la geografia catalana. També l’oferta esportiva comercial està més desenvolupada i el ventall d’activitats realitzades és més divers que a la resta de l’Estat. Per entendre millor aquesta situació, resulta molt útil recular fins als orígens de la modernitat esportiva catalana.

No és cap casualitat que l’esport modern brollés a Catalunya amb més ímpetu i abans que en altres punts de la geografia hispànica. És indubtable que històricament el Principat ha estat el motor esportiu de l’Estat espanyol, una força esportiva que es va fer palesa en la seva dilatada vocació olímpica. Des del moment que l’esport contemporani és fill i alhora símptoma de la modernització, s’entén que el punt de partença de l’esport català es trobi predominantment en zones urbanes industrialitzades, econòmicament modernes o comercialment desenvolupades. Com afirma Pujadas (Pujadas et al., 2008, 16): «els esports moderns s’introdueixen a Catalunya gràcies a la vitalitat industrial d’una part del nostre territori, però sobretot hi arrelen d’acord amb uns sectors socials profundament interessats en la transformació de les formes de lleure urbanes i en la seva modernització. (...) Això ajudaria a entendre millor la ràpida expansió de l’esport com a exponent d’una nova manera d’entendre les activitats d’oci de la societat industrial.»

És d’aquesta manera que assistirem a un incipient entramat associatiu català. El nou lleure esportiu és indestriable del progrés industrial, de la modernització socioeconòmica encapçalada i impulsada per la burgesia. L’esport reflecteix la modernització econòmica de la societat catalana, la voluntat de progressar socialment i d’apropar-se a Europa. Així, doncs, l’esport participa d’uns valors de la modernitat industrial molt propis de la burgesia.

En un primer moment, el fet esportiu reflectirà un notable desenvolupament sociocultural i serà l’expressió de les noves tendències europeïtzadores, una manifestació a favor del progrés i l’esperit liberal i, per tant, en contra d’una política espanyola finisecular eixorca i paralitzant. En un context marcat per la creixent consolidació social de l’esport, i només a tall d’exemple, el 1860 Joaquim Ramis inaugurava el primer gimnàs barceloní, el 1876 apareixia el Centre Excursionista de Catalunya, el 1906 veia la llum El Mundo Deportivo, el 1907 es constituïa el Club Natació Barcelona, el 1910 naixia el Club Deportiu Terrassa i el 1911 es disputava la primera Volta Ciclista a Catalunya, una de les més antigues del món.

En aquest sentit, podem subratllar el paper que van tenir en aquesta evolució catalanistes destacats, que van veure en la cultura esportiva un actiu fonamental en la construcció d’un país modern, una eina de regeneració física i moral i de redreçament social i nacional. Un dels aspectes més remarcables de l’esport català en aquesta fase inicial va ser la seva vinculació amb les reivindicacions nacionalistes. Mereix una valoració molt positiva la tasca a favor de l’esport i l’educació física que va projectar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), un gran pas endavant –interromput per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)–, sobretot si tenim en compte que fins a aquell moment la política esportiva era inexistent.

És en aquest context polític que la pràctica de l’esport va experimentar un ferm suport institucional, organitzada des d’una Administració pública que buscava apropar la cultura física als ciutadans. L’esport era vist com un element modernitzador i innovador en un clima d’avantguarda pedagògica. El primer intent global des del poder polític per estructurar i fomentar la cultura esportiva va cristal·litzar en la Ponència d’Educació Física, una de les propostes de la qual era la introducció de l’educació física a les escoles. En paraules de Santacana (2004, 12): «S’estaven posant les bases d’una actuació institucional democràtica en el terreny esportiu.»

Dins d’aquest deixant, trobem la figura de Josep Elias i Juncosa, periodista, sportsman i veritable precursor de l’olimpisme català. Elias fou un d’aquests prohoms de l’esport que no buscaven fabricar campions ni atènyer grans rècords. Les seves pretensions eren més modestes, però molt més valuoses: la pràctica esportiva s’havia d’orientar de cara al món de la vida, tot respectant aquelles regles que donaven sentit al joc net (fair play). Es tractava, doncs, d’una escola de formació integral que facilitava la claredat de concepció, l’esperit decidit i la valentia. En definitiva, l’esport havia de ser una preparació vital, perquè, més enllà de la victòria esportiva –sempre efímera–, el que buscaven aquells pioners de la pedagogia era –en correspondència amb els valors educatius de l’olimpisme– enfortir la salut i refermar el caràcter d’una joventut que havia de lluitar no només en la palestra atlètica, sinó, sobretot, en l’esfera de la vida.

La influència social dels nous hàbits esportius va tenir molt a veure amb els canvis que va experimentar Catalunya en el decurs de la segona meitat del segle xix i la primera del xx. Però si en un principi l’esport fou un fenomen homogeni i circumscrit a la modernitat industrial, durant el nou-cents l’esport va deixar de ser una activitat minoritària de les classes privilegiades per esdevenir una praxi massiva i interclassista. Es va passar de l’elitisme social esportiu a l’arrelament popular del lleure esportiu, que va obrir-se pas entre capes més àmplies de la població.

La implantació de l’esport en diferents segments socials va ser un altre dels indicadors que assenyalaven la creixent modernització de les societats occidentals. A mesura que avançava el segle xx, l’esport va deixar de ser privatiu de les classes dominants i acomodades per abraçar amplis sectors de la població. La democratització del lleure va afavorir que l’esport s’eixamplés socialment i esdevingués un espectacle a l’abast de moltes persones. Aquesta expansió de l’esport era un dels exponents d’una nova manera d’entendre les activitats d’oci en les societats industrials avançades.