Loe raamatut: «Assaigs d'ètica i estètica»

Introducció

David Hume (1711-1776) és conegut avui dia, sobretot, com a filòsof. Si haguéssem d’esmentar les seues principals obres, començaríem amb el Tractat de la naturalesa humana (1739-40), seguiríem amb les dues Investigacions (sobre l’enteniment humà, 1748; i sobre els principis de la moral, 1749) i potser afegiríem també els Diàlegs sobre la religió natural (1749). Tanmateix, foren els assaigs i les dissertacions i les obres d’història –escrits dirigits a un públic més ampli– el que li permeté forjar-se un nom com a escriptor entre els seus coetanis.

Hume va ser un pensador precoç. Als divuit anys ja havia concebut les idees fonamentals de la seua filosofia, que s’esforçaria de seguida a plasmar en la que havia de ser la seua obra magna: el Tractat de la naturalesa humana. Però en ser publicada, una dècada després, no tindria la repercussió que ell esperava, la qual cosa li provocà una gran desil·lusió. Hume arribà a la conclusió que aquella obra «havia nascut morta» a causa principalment d’una expressió i una argumentació deficients que impediren que fos correctament compresa. La seua reacció positiva va ser esforçar-se a exposar, millor, les idees que al Tractat havien estat presentades descuradament, i d’ací la composició de les dues Investigacions. Alhora, aquest entrebanc també va reforçar la seua vocació més estrictament literària: l’afany per aconseguir una expressió més estètica –assagística– de les seues idees; una vocació que, de totes maneres, ja li venia d’abans. Cal tenir en compte que els primers assaigs (Assaigs morals i polítics, 1741-42) es publicaren immediatament després del Tractat, i deuen haver estat escrits de manera si no simultània, sí consecutiva. No començà, doncs, a compondre’ls com a reacció al «fracàs» del Tractat, però aquest fet sembla haver contribuït decisivament a fer-lo dedicar-se més plenament al conreu d’aquest vessant de la seua obra; disposició que consolidaria l’excel·lent recepció dels Assaigs per part del públic. Hume continuà tota la vida escrivint nous assaigs i refent els ja publicats per a les constants ampliacions i reedicions. I encara un segle després de la seua mort seguirien sent molt llegits.

Els Assaigs

Els Assaigs morals, polítics i literaris són peces d’extensió i intenció diversa –n’hi ha de breus i de prou llargs, d’efectistes i de conscienciosos– que tracten d’una gran varietat de temes d’una manera planera, entenedora i amena. En contrast amb l’estil dens i tècnic del Tractat, són textos molt més lleugers, d’orientació pràctica i amb una qualitat literària molt superior. En general, es distingeixen tant dels Essais (1580) de Michel de Montaigne –ja que són menys retòrics i tenen una estructura argumentativa més palesa–, com de l’estil aforístic condensat dels Essays or Counsels (1625) de Francis Bacon.

Hume és fill de l’anomenada època augusta de la literatura britànica, caracteritzada per la imitació conscient de Virgili, Horaci, Ovidi i altres escriptors del segle d’August, i en comparteix els ideals estètics. El seu model més immediat eren els assaigs senzills i elegants que Joseph Addison publicava regularment en The Spectator. Aquest diari, que el mateix Addison contribuí a fundar, fou una de les publicacions periòdiques més influents al segle XVIII, no sols a Anglaterra, sinó també a l’Escòcia de després de la Unió (1707), i tenia com a propòsit instruir les classes mitjanes en les àrees de coneixement general per convertir-los en «educated citizens» –ciutadans amb cultura.

Hume comparteix la idea que l’objectiu del conreu de l’assaig és acostar el coneixement al gran públic. Com diu en «Sobre l’escriptura d’assaigs»: «La separació entre els doctes i el món conservador [els llecs] sembla que ha estat el defecte més gran del nostre temps». Però aquesta separació ha tingut conseqüències adverses també per al món del coneixement. Hume veu en l’assaig no sols una via destacada per a la difusió del saber, per a l’educació popular, sinó també, en la direcció oposada, una oportunitat perquè el mateix coneixement abandone l’empobridora reclusió acadèmica i entre en contacte amb el gran públic.

…l’aprenentatge ha estat el gran perdedor en ser reclòs en les universitats i les cel·les, i apartar-lo del món i de la bona companyia. Per aquest mitjà, cadascuna de les anomenades Belles Lettres ha esdevingut totalment bàrbara, en ser conreada per homes sense gens de gust per la vida i les bones maneres, i sense aquella llibertat i capacitat de pensament i expressió que només poden adquirir-se amb la conversa. Fins i tot la filosofia quedà arruïnada per aquesta desoladora reclusió del seu mètode d’estudi, i esdevingué tant quimèrica en les seues conclusions com inintel·ligible en el seu estil i en la manera de ser presentada.¹

L’adopció de l’assaig com a forma d’expressió escrita no va en detriment del contingut, ans al contrari. Hume creu en l’estreta connexió entre el contingut i la forma, entre el que hom vol dir i com ho diu. L’estil d’escriptura influeix en la manera d’argumentar, i les necessitats de l’argumentació –d’una argumentació efectiva i no merament especulativa, especialment quan es tracta de temes morals–, demanen un estil determinat, una manera eficaç d’escriure. I el model de Hume per a l’assaig és la conversa entre persones cultivades: l’intercanvi de raons i parers respecte d’una qüestió d’una manera entenedora i profitosa.

El resultat es preveu beneficiós per a totes dues bandes:

Cal esperar que aquesta unió entre els doctes i el món conservador, que afortunadament ha començat, millorarà encara més amb l’avantatge mutu, i, per a aquest fi no conec res de més profit que uns assaigs com aquests amb els quals pretenc entretenir el gran públic.

I l’assaig pot «entretenir el gran públic» perquè té la virtut d’aproximar-se més a la vivacitat típica de la conversa; la qual, entre persones racionals, no hauria de circumscriure’s a temes trivials.

¿Quina possibilitat hi ha de trobar temes de conversa bons per a distraure les criatures racionals, sense recórrer en algun moment a la història, la poesia, la política i als principis més obvis, almenys, de la filosofia? ¿Ha de ser tot el nostre discurs una sèrie continuada d’històries de xafarderies i de comentaris ociosos?

Cal assenyalar que, contra el que s’ha pressuposat durant un cert temps, els Assaigs no estan al marge de la filosofia de Hume, ni en són un capítol apart. En l’Advertiment que els encapçalava en algunes edicions, l’escocès expressa el desig que es reconega que «contenen els seus sentiments i principis filosòfics». I, de fet, no sols mantenen una gran coherència amb les obres més purament filosòfiques, sinó que, a més a més, algunes de les seues aportacions més destacades a la filosofia apareixen formulades en els assaigs. És el cas, en particular, de les seues idees estètiques, que trobem fonamentalment en «Sobre la norma del gust» –assaig que, d’haver seguit amb el pla inicial, hauria constituït una de les parts del Tractat.

Com dèiem, Hume pren la conversa com a model per a l’escriptura assagística. Certament, el seu estil està molt allunyat de la confessió agustiniana; i no fa d’ell mateix «la matèria del meu llibre», com Montaigne. L’assaig humeà se centra més directament en l’objecte de reflexió, sense un jo tothora interposat ni divagacions excessives. Però això no significa que no construesca un punt de vista des del qual es consideren les qüestions, se sospesen les raons, s’opina, etc., que no deixa de transmetre la idiosincràsia de l’autor. Malgrat les grans diferències entre els distints assaigs humeans, hi trobem sempre l’afany per fer valdre una tesi determinada per argumentar-la, tot i que sense la pretensió d’aconsellar, com en el cas de Bacon. El punt de vista defensat està immers en un diàleg continu amb altres punts de vista, representats per opinions convencionals, consideracions contràries, possibles objeccions, sàvies citacions d’autors clàssics, etc. En aquest intercanvi de raons, Hume assaja la defensa d’una posició basada sempre en el sentit comú i l’experiència, i hostil als prejudicis i a les conviccions dogmàtiques. La conversa entre persones sol menar a algun lloc –que és probable que siga més remarcable quan es duu a terme entre esperits cultivats–, per bé que normalment caldrà donar-li algunes voltes. Encara que no s’hi arribe a un acord final, com passa la major part de vegades, els enraonadors acaben tenint una millor comprensió de la qüestió, que inclou l’apreciació dels motius i les raons d’uns i altres amb tots els pros i contres, i habitualment s’ho passen bé conversant. Aquest pot ser un bon model per a la filosofia mateixa.

En definitiva, els Assaigs de Hume assoleixen el propòsit de combinar amb solvència la lucidesa en la reflexió i la bellesa en l’expressió. El seu amic John Home afirmava que aquesta obra és «alhora popular i filosòfica, i conté una estranya i afortunada unió de ciència i bella escriptura». Per a Eugene F. Miller, editor contemporani de l’obra, «els assaigs són elegants i entretinguts en estil, però completament filosòfics en el temperament i el contingut». No debades, el crític i filòsof Leslie Stephen considerava el seu autor «el pensador més agut de la Gran Bretanya del segle XVIII, i l’intèrpret més qualificat de les seues tendències intel·lectuals.» Fet i fet, és molt probable que siga en els assaigs, i no en els tractats abstractes, on trobem el vertader Hume; no sols per totes les raons anteriors, sinó també per la tendència d’aquest «diletant» –si fem cas de la presumpta acusació de Jeremy Bentham–, a caure en la digressió, com ell mateix ens confessà en la seua autobiografia.

La selecció

Els Assaigs (Morals i Polítics, originàriament) es publicaren per primera vegada en dos volums els anys 1741 i 1742 i foren constantment revisats per Hume, per a continues reedicions i ampliacions. Però només dos dels assaigs que presentem ací –«Sobre la delicadesa del gust i la passió» i «Sobre la simplicitat i el refinament en l’escriptura»– apareixien ja en aquesta primera edició. Els altres quatre no foren escrits fins una quinzena d’anys després (al voltant de 1755), quan Hume preparava el volum que havia d’anomenar-se Five Dissertations i on s’havien d’incloure inicialment «Sobre el suïcidi», «Sobre la immortalitat de l’ànima », «Sobre la tragèdia», «Sobre les passions» i «La història natural de la religió». Però advertit del perill que, per les opinions expressades, suposava publicar els assaigs sobre el suïcidi i la immortalitat de l’ànima, l’escocès acceptà substituir-los per un de nou–«Sobre la norma del gust»–, escrit expressament, i el volum acabà convertint-se en les Four Dissertations, publicades el 1757. Tanmateix, de «Sobre el suïcidi» i «Sobre la immortalitat de l’ànima» –els anomenats «assaigs no publicats»– circularen còpies prèvies i en 1770 aparegué també una traducció francesa, sembla que no autoritzada. Acabarien publicant-se pòstumament, l’any 1777, precedits d’una advertència de l’editor que volia servir d’«antídot al verí contingut en aquests escrits», com deia la portada. La reedició de 1783 fou la primera en què figurà el nom de l’autor.

Els assaigs que presentem ací són alguns dels més importants i d’interès més ampli dels continguts en la col·lecció d’assaigs de Hume. N’hi ha tres –«Sobre la tragèdia», «Sobre la norma del gust» i «Sobre la simplicitat i el refinament en l’escriptura»– que són principalment de tema estètic; dos més –«Sobre el suïcidi» i «Sobre la immortalitat de l’ànima»– són de tema moral o existencial, amb una clara dimensió metafísica; i, finalment, un altre –«Sobre la delicadesa del gust i de la passió»– fa de pont entre les dues esferes.

En el primer assaig ací inclòs, «Sobre la delicadesa del gust i de la passió», Hume compara la naturalesa d’aquests dos tipus de delicadesa. Si conreem la primera tant com evitem la segona, és perquè, si bé –en augmentar la nostra sensibilitat als plaers i als dolors– totes dues poden fer-nos més feliços, la delicadesa de la passió ens deixa desprotegits davant dels accidents de la vida. En aquest sentit, el caràcter temperat és més desitjable. Però Hume defensa que el conreu del gust estètic pot ser una bona guia per a la passió, ja que ens fa molt més selectius. La delicadesa del gust millora el temperament: fa que controlem més les nostres emocions, que estiguem menys sotmesos a la fortuna i que tinguem amistats més duradores. Aquest assaig, que connecta el gust estètic i el sentiment moral, constituiria també un pont entre el Tractat i els mateixos Assaigs.

A continuació, «Sobre la tragèdia» s’ocupa de l’aparent paradoxa que suposa el fet que les emocions desagradables, especialment en la ficció, ens siguen alhora plaents. Hume presenta i discuteix l’explicació que donà Fontenelle i proposa la seua pròpia teoria, que es basa en un joc entre emocions subordinades i dominants que estan presents en una mateixa experiència emocional. Addueix també altres fenòmens que confirmarien aquest mecanisme: l’encís per la novetat, la impaciència que provoca la curiositat, l’atracció per les coses difícils i l’ingredient de la gelosia i l’absència de la persona estimada en l’amor. Aquest és un tema important en la teorització estètica, que és també d’interès per a tota persona que reflexione sobre el poder de l’art i la literatura.

Però més influent per al pensament estètic modern i contemporani ha estat l’assaig «Sobre la norma del gust». El seu caràcter innovador rau en el fet que trasllada el focus d’atenció de l’objecte al subjecte o receptor, però sense renunciar a trobar paràmetres d’apreciació estètica compartits. Hume comença presentant la posició que considera que la bellesa és un sentiment plaent causat per un objecte però que existeix només en la nostra ment, de manera que cap resposta no és superior a una altra. Aquest punt de vista contrasta amb el del sentit comú –tal com el defensa Hume–, segons el qual les respostes avaluatives són sentiments i, per tant, no són vertaderes ni falses, però sí que n’hi ha de millors i de pitjors. Podem fer aquest tipus de judicis perquè tenim normes que representen consensos a què s’ha aplegat a partir de l’experiència. La mesura de l’objectivitat ve de la uniformitat de les respostes, que fa possible l’existència de sentiments comuns a tota la humanitat, el refinament i la receptivitat del gust a la reflexió, etc. Hi cal també, però, l’exercici en un art particular, així com la pràctica del judici, que requereix el coneixement de les obres diverses que han estat admirades en diferents èpoques i països i l’hàbit de comparar obres i estils i sospesar el seu valor relatiu. En això, el paper dels crítics aguts, de les persones de gust cultivat i versades en el judici estètic, és fonamental. L’obstacle al consens ve, però, dels biaixos i cobejances personals, que cal maldar per neutralitzar, tot adonant-nos que hi ha certes diferències degudes al tarannà, l’edat, les inclinacions i el punt de vista moral que són, en bona mesura, irreductibles. L’assaig s’ocupa, així, de temes fonamentals per a la reflexió estètica contemporània, com són la diversitat d’opinions, la universalitat del sentit estètic, la formació del gust estètic, els criteris de judici estètic, la comunitat dels crítics, etc.

D’altra banda, «Sobre la simplicitat i el refinament en l’escriptura» aborda la qüestió relativa a en què consisteix escriure bé. Hume recorre a la definició d’Addison: es tracta d’expressar-se d’una manera natural però no òbvia. Per a escriure bé, cal tant evitar la mera naturalitat, com fer-ho recaure tot en la sorpresa, l’efecte de la qual no és durador, o en l’ornamentació excessiva, que resulta forçada i carregosa. Hume defensa tres tesis en relació amb la combinació justa de simplicitat i refinament en l’escriptura. En primer lloc, manté que cal cercar el just mitjà, tot i que aquest és variable. D’altra banda, és difícil teoritzar sobre el just mitjà, o oferir-ne una regla, per la qual cosa la millor manera de tractar la qüestió és amb abundància d’exemples. Finalment, l’escocès veu que el perill es troba, sobretot, en els excessos del refinament, perquè és molt fàcil deixar-se enlluernar.

Els dos darrers assaigs, de caràcter moral i existencial, foren en el seu temps particularment polèmics. «Sobre el suïcidi» comença amb una lloança del poder excepcional de la filosofia per a combatre la superstició i la falsa religió. Però l’objectiu específic de Hume en aquest escrit és mostrar que les actituds tradicionals respecte del suïcidi no són més que supersticions. En primer lloc, confronta la idea tomista segons la qual el suïcidi viola l’ordre del món establert per Déu; usurpa la prerrogativa de la providència de decidir qui ha de morir. La resposta de Hume descansa en la idea que no és menys part de l’acció de la providència que algun accident pose fi a la meua vida que ho faça jo. També ofereix raons contra la posició que afirma que el suïcidi viola els drets d’altres persones o, fins i tot, els d’un mateix. D’una banda, ningú no està obligat a contribuir a la societat quan això li suposa un gran greuge; a més del fet que pot arribar a ser una càrrega de massa pes per als altres. De l’altra, una vida de grans penúries pot ser pitjor que la mort. Cal destacar que «Sobre el suïcidi» motivà una carta de rèplica de Rousseau.

Finalment, tanca la selecció «Sobre la immortalitat de l’ànima». En la línia anterior d’oposició a la tradició religiosa, aquest assaig és un atac ben mesurat als fonaments racionals de la idea d’immortalitat. Hume exposa i respon a tres tipus d’arguments en favor d’aquesta idea. En primer lloc, els arguments metafísics es basen en el dualisme: en el supòsit que l’ànima és immaterial i que el pensament, la ment, no pot ser material. No obstant això, la mera postulació d’una substància immaterial difícilment pot solucionar el problema del pensament. Hume també addueix el caràcter obscur de la noció de substància i la impossibilitat de decidir qüestions de fet sense atendre a l’experiència. Però, sobretot, encara que la substància immaterial de les ànimes fos immortal, això no asseguraria la supervivència de les persones que les posseeixen en aquesta vida. En segon lloc, hi ha els arguments morals, que es basen en la idea de justícia divina: si no hi ha vida futura, no hi pot haver vertadera justícia. Cal una vida futura de premis i càstigs que siga reflex de tot allò que hem fet en aquesta. Però, com hem de pensar que es distribueixen aquests premis i càstigs eterns? D’una banda, el cel i l’infern semblen pressuposar dos tipus d’homes –els bons i els dolents– quan en la nostra experiència la majoria de persones tenen vicis i virtuts. De l’altra, el càstig etern no concorda amb la nostra idea de proporcionalitat. En suma, els nostres criteris per a castigar i premiar són el sentiment humà i els interessos de la societat; però poden aquests ser també els de la divinitat? Sembla que no. Per últim, els arguments físics es basen en l’experiència que tenim del món. Si tot allò que coneixem en aquest món apareix com a mortal, per què hauria de ser la ment diferent? També el canvi radical de condició de vida sol dur a l’extinció. La conclusió de Hume és que la creença en la immortalitat de l’ànima no té un fonament racional, sinó que només pot basar-se en la fe en les Escriptures.

Aquesta edició

Les edicions canòniques modernes dels Assaigs, que segueixen l’edició pòstuma de 1777, són la versió inclosa en The Philosophical Works of David Hume, edició de T. H. Greene i T. H. Grose (Longman’s, Green, and Co., Londres, 1882-6 [volums 3 i 4]), i la d’Eugene F. Miller, Essays, Moral, Political, and Literary (Liberty Classics, Indianapolis, 1985), que es basa en l’anterior; i per la qual cosa són fonamentalment coincidents. L’única diferència significativa, pel que fa a un dels assaigs ací recollits té a veure amb «Sobre el suïcidi», ja que Miller en reprodueix la versió no publicada de 1755 –sobre la qual Hume féu una vintena de correccions–, no recollides en la versió pòstuma, a la que Greene i Grose no tingueren accés. En conseqüència, he pres l’edició de Miller com a text base per a la meua traducció. (Cal consignar que actualment hi ha en curs una edició crítica de l’obra de Hume: The Clarendon Edition of the Works of David Hume, publicada per Oxford University Press. Els volums 6 i 7 estaran dedicats als Assaigs, però encara no s’han publicat.)

El meu objectiu no era fer-ne una edició filològica, amb totes les variants textuals de les diferents edicions –de fet, només n’he consignat una, a peu de pàgina, que sembla significativa–, sinó aconseguir una versió catalana sense molts artificis, que fos com més agradable a la lectura millor, tal com Hume volia que fossen els seus Assaigs per als lectors del seu temps. Per això, sense descurar la fidelitat a l’original, no he dubtat a deslliurar el text de certs obstacles visuals (com l’abús innecessari de majúscules i cursives, o una puntuació obsoleta) i a simplificar l’estructura sintàctica (reordenant algunes oracions massa forçades o massa llargues perquè no es perda el sentit), però he procurat mantenir el vocabulari de Hume i no interpretar el text més de l’estrictament necessari. De tant en tant, m’ha estat de certa ajuda la versió anglesa actualitzada del text d’alguns assaigs feta per Jonathan Bennett (que es pot consultar en www.earlymoderntexts.com). Per coherència amb el costum de l’època, seguit per Hume, he respectat l’ús com a genèric del terme «home», encara que crec que en la filosofia actual s’hauria d’evitar per complet.

Les notes al text tenen bàsicament dues funcions: o bé clarificar algun passatge, o bé presentar autors, obres, personatges o circumstàncies referits en el text el coneixement dels quals no puga pressuposar-se. En tot cas, la meta és sempre contribuir a la comprensió del text. Per elaborar-les, he tingut presents les notes de l’edició de Miller i els comentaris de Bennett (que en alguns casos reproduesc íntegrament), i he consultat diverses fonts enciclopèdiques. Per a les citacions clàssiques, he acudit a la traducció consagrada, quan n’hi havia. Les notes de Hume, que en són poques, van marcades amb un asterisc (*).

Estic especialment agraït a Miracle Garrido, sempre tan generosa amb mi, per les seues esmenes i els seus assenyats suggeriments, que sens dubte han contribuït a millorar la traducció. Tobies Grimaltos també ha llegit el manuscrit i m’ha fet observacions útils. Finalment, a Vicente Sanfélix, reconegut estudiós del pensament de Hume, li agraesc els seus precisos i encertats comentaris a la introducció. No cal dir que tots els errors són responsabilitat només meua.

Traduccions d’obres de Hume

Investigació sobre l’enteniment humà. Traducció de J. M. Sala-Valldaura; edició a cura de V. Camps. Laia, Barcelona, 1982. (Reedició: Edicions 62, Barcelona, 1998.)

Investigació sobre l’enteniment humà. Antologia mínima. Presentació de Ricard Costa; selecció i traducció d’Antoni Martínez Riu. Casal del Mestre, Santa Coloma de Gramenet, 1993.

Investigació sobre els principis de la moral [inclou: Apèndixs I-IV i Un Diàleg]. Traducció i edició de Miquel Costa. Edicions 62, Barcelona, 1994.

Resum del Tractat de la naturalesa humana; Carta d’un gentleman al seu amic d’Edimburg; La meva vida; i La mort de David Hume (d’Adam Smith). Edició de Miquel Costa. La Busca, Barcelona, 2005.

Edicions per a l’ensenyament

Extracte del Tractat de la Naturalesa Humana. Introducció, traducció i notes a càrrec de Manuel Satué. Institut de Ciències de l’Educació de la UAB, Barcelona, 1990.

Compendi d’un Tractat de la naturalesa humana (1-25); Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix 1: «Sobre el sentiment moral»). Estudi de Federico Ruiz Company; trad. de Manuel Satué i Vicente Vilana. Editorial Diálogo, València, 2009.

Llegir el Resum d’un llibre recentment publicat intitulat «Tractat de la natura humana» (1-25) i la Investigació sobre els principis de la moral (Apèndix I). Edició de Marta I. Moreno i Guillermo Patiño Díaz-Alejo. PUV, València, 2011.

1.Aquest i els dos fragments següents també pertanyen a «Sobre l’escriptura d’assaigs».