Ausias Marc

Ausias Marc

FERRAN GARCIA-OLIVER

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Ferran Garcia-Oliver, 2009

© De la present edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Il∙lustració de la coberta: Ausias Marc, de Manuel Boix (fragment).

De l’original del disc de Capella de Ministrers,

Carles Magraner: Fantasiant. Música i poesia per a Ausiàs March.

CDM © i P

ISBN: 978-84-370-7654-6

Realització ePub: produccioneditorial.com

Sumari

Portada

Portada interior

Crèdits

Pròleg

1. Les armes fan los prous hòmens valer

L’ascens del llinatge

Dos cavallers, dos poetes: Jaume i Pere Marc

El pelegrí de Jerusalem

Sant Jeroni de Cotalba

2. Sí com l’hom ric que per son fill treballa

La vila de Gandia

La veu absent

Ausias Marc, «lo potrós»

3. Veles e vents

Jo he servit el rei de la Corona d’Aragó

La màscara de les paraules

Fecunda i perillosa mar

El senyor dels falcons

4. Jo són aquell de qui es deu hom complànyer

Elionor i Peirona

Doble vida

Mompalau, el ministrer

5. Escàs lloguer és dat a mon treball

Beniarjó

«Jo vull jurisdicció solament en los meus»

Marc, l’agricultor

6. Car tot assaig se causa d’esperar

Els Martorell

Vells plets, nous fracassos

Bona boda

Lluminosa València

7. Per destruir aquell qui l’ha desert

En la mort de Joan Escorna

Guerres privades

Delitós sojorn

«Aquest és qui del món se’n va»

8. Ma llengua té la vida e la mort

9. Apèndixs

Bibliografia seleccionada

Textos escollits

Pròleg

Lo savi pren lo profit de sa cerca

El llibre que teniu a les mans és una revisió del que vaig publicar l’any 1998, i que duia per títol En la vida d’Ausiàs March. En aquella avinentesa, la celebració del siscentè aniversari del naixement del poeta m’urgí a capbussar-me en els poemes i en la documentació d’arxiu que podien il·luminar les traces que el senyor de Beniarjó havia deixat per la vida. Però tot just un document exhumat poc abans per Jaume Chiner demostrava que en realitat Ausias Marc havia nascut l’any 1400 i no el 1397, tal com sempre s’havia suposat. Això no obstant, l’efemèride serví per estimular investigacions, reflexions i tot un seguit d’actes entorn de la figura del cavaller de la nissaga dels Marc. De nou, una altra data assenyalada, la del cinc-cents cinquanta anys de la seua mort, esdevinguda sense cap mena de dubte el 3 març de 1459, ha esperonat una mica de moviment recordatori, si bé escàs i gairebé com una inèrcia commemorativa sense entusiasme. Afortunadament, Ausias Marc no necessita de solemnitats oficials perquè investigadors i estudiosos no deixen mai de dialogar amb els seus poemes i que, com a clàssic rotund de la literatura catalana i universal, atraga maniobres editorials, adaptacions, traduccions, antologies i, no cal dir-ho, un devot públic lector.

Ara, doncs, gràcies a l’interès de Publicacions de la Universitat de València, se’m presentava l’oportunitat de tornar a fer circular la biografia que vaig confegir del poeta de Gandia i no l’he deixada escapar. Però, per comptes de reproduir el text exactament igual com va eixir llavors de la impremta o limitar-me a lleus retocs de maquillatge, he procedit a una revisió en profunditat. Poques vegades se’ns permet de radiografiar escrupolosament els nostres propis treballs –i les nostres pròpies deficiències–, i més després d’haver transcorregut un interval de temps tan curt, i això s’ha d’agrair. L’estructura bàsicament roman inalterada, però la redacció interna ha sofert canvis substancials. Hi ha també passatges inalterats, i, per ser sincer, jo he estat el primer sorprès de la vigència formal i de fons de diverses parts del llibre, perquè acostume a obrar amb ull crític, començant per mi mateix. La relectura dels documents i la trobada de peces desconegudes han consentit desfer alguns malentesos i corregir errors consignats en altres biografies.

Hi ha una vella discussió erudita entorn del nom de fonts del nostre poeta i cavaller que semblava tancada definitivament. M’he vist obligat a reobrir-la, i ho dic amb recança, perquè pot pecar de bizantina, i mai no he estat un addicte de les discussions retorçudes i estèrils. En el llibre anterior, per prudència, vaig acatar la variant oxitònica «Ausiàs», però en aquesta ocasió he abraçat sense manies la paroxitònica d’«Ausias». Germà Colon defensà amb fermesa l’accentuació final i a ell devem al capdavall la canonització del nom Ausiàs. No és en aquest pròleg on correspon desplegar una semblant bateria de raonaments, tot i que ho hauré de fer en un altre lloc. En síntesi, Germà Colon argumentava que en terres valencianes ningú no va escriure mai un Ausies o Auzies que validaria la forma Ausias, i que, per consegüent, els partidaris de l’accentuació no oxitònica mancarien de l’únic argument vàlid. Doncs bé, en tots aquests darrers anys han aparegut –m’han aparegut– diverses evidències escrites amb la terminació «es», a banda de les que ja disposàvem. El més interessant és que de vegades reprodueixen diàlegs, a càrrec de testimonis en processos de les corts locals del justícia. Dit d’una altra manera: certifiquen la distància existent entre la llengua codificada, a instàncies sobretot de la Cancelleria reial, i la llengua parlada, més espontània i calcada dels hàbits fonètics quotidians, aquells que se sentien pels carrers i les places dels nostres pobles medievals. Un exemple només extret de La vall de les sis mesquites, un llibre publicat el 2003: a la Valldigna del trànsit del segle XV al XVI, terres immediates a Gandia i que Ausias segurament trepitjà, comptava amb un llaurador que matava les hores lliures amb la ballesta i el gos. En la paperassa oficial figura com Ausias Martí, però tothom el coneixia més aviat com a Osies, el caçador. Una prova així mateix que contradiu la suposició sostinguda per Germà Colon que el nom Ausias no hauria traspassat els cercles de la noblesa, el patriciat i els sectors benestants urbans. Les gents del camp, en la seua humilitat, imitaven els poderosos a la primera oportunitat que podien: en el menjar, en el vestir, en els pentinats o en els repertoris onomàstics amb què batejaven els fills i les filles.

El nom, no cal dir-ho, resultava una mica estrany i els notaris i escrivans dubtaven a l’hora de fixar-lo al pergamí o al paper. En llatí passava exactament igual que en català. Fins i tot en un mateix document, com es pot veure en l’apèndix final, i en textos referits al poeta i manufacturats per notaris valencians i encara més de Gandia, ara acudien a la formes d’Ausianus o Ausiasius i adés a la més pròxima al vulgar d’Ausias. Ara bé, quan calia posar-lo en acusatiu, genitiu o ablatiu tan enregistraven Ausiasum, Ausiasii o Ausiaso com Ausiam, Ausie o Ausia –indistintament amb «s» o «z», totes les variants–, però que en qualsevol cas també demostren clarament que el nom correcte és el d’Ausias i no d’Ausiàs, perquè en llatí resulta improcedent traslladar l’accent a l’última síl·laba d’Ausiam, Ausie o Ausia. A fi de comptes, l’eufonia, el ritme

intern i el sentit comú aconsellen llegir amb accentuació paroxitònica el vers: «jo sóc aquest que em dic Ausias Marc».

Ara i adés Marc roman gairebé exclusivament dins la xarxa erudita dels historiadors i les historiadores de la literatura. Gràcies a les seues indagacions els poemes marquians s’han més fet intel·ligibles, però els seus estudis a penes han traspassat el receptacle del poema per interrogar-se què hi ha, si és que hi ha res, enllà de la perícia formidable amb què Ausias enfilava decasíl·labs immarcesibles. A parer seu la biografia del cavaller seria prescindible per copsar el sentit dels versos o, a tot estirar, els esdeveniments que ritmen la seua vida serien monjoies que permetrien situar en una perspectiva cronològica els cent vint poemes que li han estat atribuïts. Quan acudeixen a la biografia és per confegir un preliminar i ràpidament oblidat aparador vistós, on llueix tan bé un pare com Pere Marc, el càrrec de falconer que exercí per a Alfons el Magnànim, la rancúnia que el separà del seu cunyat Joan Martorell o l’amistat amb un dama com Teresa d’Íxer. Tot plegat, però, no tindria cap derivació transcendental en el significat dels poemes. Aquesta desconfiança envers l’home contingent –del cavaller que acusa permanentment dificultats per ajustar la seua conducta als paràmetres dominants–, explica la displicència, quan no el desdeny, amb què va ser acollit pels especialistes de la literatura catalana medieval el meu llibre. Els més caritatius li han concedit un subsidiari valor divulgatiu, potser ignorant que, tot i el volgut caràcter d’assaig d’història cultural, o potser per això, estava manufacturat des dels pressupòsits més rigorosos i exigents de la història medieval. Fa la impressió que no consenten ingerències en els seus vedats de recerca.

Recentment Francesc J. Gómez i Josep Pujol, en l’antologia Per haver d’amor vida, gosen escriure: «Potser caldria agrair a la fortuna que els documents d’arxiu, en la seva eixutesa notarial, no ens donin gaires clarícies sobre la vida privada d’Ausiàs March, més enllà de la rutina dels casaments, dels fills naturals, de les trans- accions econòmiques i d’algun plet judicial. L’escassetat de dades ens prevé de voler veure la biografia en la poesia, o d’explicar la poesia per la biografia». És una llàstima que una afirmació tan desafortunada entele un treball erudit, per altra banda excel·lent. Les operacions historiogràfiques, independentment de la seua naturalesa –literària, cultural, econòmica...– parteixen de l’acumulació de testimonis de tota índole, mai del seu refús. Jo sóc de l’opinió, en canvi, que és una desgràcia absoluta que la documentació senyorial, pública i privada, que van generar Ausias Marc i els seus s’haja perdut per sempre més. Llibres de comptes, inventaris de béns i propietats, la gestió de la justícia, quaderns de despeses, la correspondència..., cisellarien millor el personatge que nia en cada un dels seus versos. El que ha quedat –i, si bé és mira, es molt, després de tanta devastació de fonts històriques al llarg del temps–, és la punta d’un iceberg que quedarà per sempre ocult a la recerca.

Cada nova clarícia sobre Shakespeare, fins i tot el seu presumpte rostre pintat en un quadre que ha dormit segles en la paret d’una casalot anglès, és celebrat per la comunitat literària i cultural amb vol de campanes; per la senzilla raó que voldríem resoldre un enigma que ens burxa alguna cosa més que la simple curiositat. En aquest mateix sentit, la publicació de les cartes inèdites de Rimbaud han posat al descobert intimitats que no poden deixar de commoure en un home que semblava en fugida permanent de tot i de tots. I tanmateix, el 1898, s’adreça a sa mare i la seua germana per dir-los que «alhora que m’excuse per no escriure-us més sovint, aprofite per desitjar-vos un bon any 1890, una bona salut. Continue molt ocupat i em comporte el millor que en sóc capaç mentre m’avorresc molt, molt...». Totes les cultures –que és com dir totes les nacions–, en particular les més grans, es deleixen per «construir» les figures que les dignifiquen, i quan la realitat topa amb el buit documental, la mitificació –literària, musical, cinematogràfica, llegendària– en fa la resta. A certs postulants de la cultura catalana, que ha de batallar dia sí dia també per sobre- viure enmig d’altres més de fortes i devoradores, sembla que els va bé l’exercici de la «deconstrucció». Ausias Marc deu ser una joia massa valuosa com per traure-la de l’estoig del poema.

Sens dubte que amb la intranscendent felicitació nadalenca de Rimbaud a la família els seus poemes no guanyen ni perden res, però podem entendre millor l’home que els va compondre, que no és poc. Ens habilita un camí, en efecte, per acarar biografia i obra i tractar de veure-hi tant les imatges diàfanes com les deformacions, i encara altres imatges inesperades del qui va escriure precisament «jo és un altre». La poesia de Marc, com la de Rimbaud, no s’explica per la biografia, ni viceversa, però hi ha uns lligams que fan ambdues més entenedores. Tal vegada és en l’amor on hi ha més impostació, més convenció, més ficció de l’amant desesperat, més premisses d’un sistema literari del qual no pot escapar ni el mateix Ausias Marc, un poeta tan rabiosament original com ell. Però aquest cavaller del segle XV parla també de la mort, l’amistat, la lleialtat, els set pecats capitals, la justícia, la violència o els sabers mèdics. I, per bé que sotmès a la longitud implacable del vers amb cesura a la quarta, la sinceritat d’un jo atribolat pels temps que li tocà de viure acaba emergint per entre els filtres de la retòrica convencional. Ningú no gosaria vociferar l’exabrupte –perillós en aquella tardor gòtica de cristianisme triomfant i de ferotgia contra els dissidents– «catòlic só, mas la fe no m’escalfa» per demostrar només l’habilitat amb el decasíl·lab. Hi hem de reconèixer també la confessió d’un home conscient de les seues contradiccions, que tem les penes de l’infern perquè li falta coratge per a l’esmena i que, en posar per escrit les seues deficiències religioses, exorcitza les seues tribulacions més recòndites. Doncs bé, el seu testament no és sinó la confirmació exacta d’aquesta tebiesa catòlica que el desassossegava.

Ni tampoc crec que un vers com «A temps he cor d’acer, de carn e fust» siga tan sols fruit d’una inspiració afortunada. Heus ací un d’aquells decasíl·labs perfectes, on no sobra ni falta res i que ha proporcionat una mena de guió a aquest llibre. Deu síl·labes d’una sonoritat rotunda, melodioses, que ressonen greument i profundament cada vegada que les llegim. Tres matèries, tres densitats, tres horitzons morals fixats en un ordre precís de jerarquies: acer, carn i fusta. Es tracta d’una imatge ternària ben arrelada a les mentalitats medievals i d’efectes seductors immediats sobre el lector o l’oient. En tan poques i monosil·làbiques paraules, excepte una, ens fem cabal de la personalitat voluble de qui les va concebre. Una volubilitat que, al capdavall, esbossa els contorns de la conducta i dels sentiments de la immensa majoria del gènere humà. Nosaltres, com Ausias, som en distintes proporcions animals orgullosos, sensuals i insensibles. Odiem, estimem, som incapaços de deixarnos anar pels sentiments de la tendresa o la compassió. L’odi du l’Ausias feudal a la violència ignominiosa; l’estima, a sublimar l’amor com pocs ho han fet mai per mitjà del vers, la insensibilitat, a ignorar el dolor dels altres que, per descomptat, se situaven per sota del seu rang social. Acer, carn, fusta, els tres substantius i les imatges que suggereixen són fascinants, triades de forma conscient per assajar la definició d’un mateix. Ausias pren esment de la seua pròpia inconstància, és a dir, de la seua pròpia imperfecció. Amb el poema tracta d’esmenar-se, de ser millor cavaller, millor amant, millor cristià, millor home. Mai no ho aconsegueix.

Ausias Marc, doncs, es presta també a les maniobres d’anàlisi social i cultural. És clar que convé saber si al final de la seua vida utilitzava rimes femenines, detectar els plagis literaris, esbrinar la tradició manuscrita, examinar la mètrica, comprovar l’ús dels senyals i les formes poètiques o avaluar la importància de la cort reial per a la difusió de l’obra. Però convé situar-lo també en uns temps convulsius com són els de l’Europa de la primera meitat del segle XV, i en una geografia concreta, en particular la que va de València a Gandia i salta fins a Barcelona, d’on era originària la família. Si fa onze anys reclamava el caràcter de «temptativa» l’intent d’establir la biografia del plançó més singular dels Marc, ara no puc més que insistir en els mateixos termes. Massa silencis, una distància de sis segles d’oblits i la realitat de fonts avares i fragmentàries són un mur difícil de superar.

Atès que aquest llibre aspira a tenir un públic lector no circumscrit a l’àmbit de l’especialista, he eliminat l’aparell de notes. Un tria bibliogràfica mostra tots els deutes i manlleus que he pres d’altres autors. Els versos i fragments de poemes utilitzats procedeixen de l’edició de Joan Ferraté, mentre que els documents citats –la grafia dels quals he lleugerament modernitzat– poden consultar-se en les edicions de Jaume Chiner i Jesús Villalmanzo, malgrat que reclamen una nova publicació amb transcripcions més pulcres i rigoroses. Com a apèndix, jo n’he transcrit uns pocs i n’he afegit alguns de nous. Trobar documents inèdits no és cap mèrit especial: forma part del nostre ofici, però no deixa de ser una sort entropessar amb punts de llum en la fosca. La vida d’Ausias Marc és com aquelles explosions còsmiques del passat, de les quals percebem la traça pels raigs gamma que arriben a la Terra milions d’anys més tard. I a nosaltres ens competeix seguir-ne el rastre.

Beniopa, Pasqua granada, 2009

1

Les armes fan los prous hòmens valer

L’ascens del llinatge

L’home pel món no munta en gran

valor sens haver béns, bondat, llinatge gran

Aquests dos versos que dicta Ausias Marc són el compendi de la seua pròpia trajectòria familiar. Des de la perspectiva exclusivament literària, la singularitat del poeta és tan exacerbada, amb la ruptura enfront del passat que el precedeix, que sembla una mena de fortuna genètica, compartida amb un coetani i cunyat seu, Joanot Martorell. Però tant l’un com l’altre són producte del que les nissagues respectives van preparar prèviament, al llarg d’un itinerari de lenta ascensió en una societat minada per la competència i les travetes polítiques, no exemptes de violències contra l’adversari. Ausias es troba fins i tot amb avantpassats bregats en les llices poètiques, és a dir, amb una tradició domèstica, unes orientacions educatives, llibres i preceptors.

El segle que el separa del primer membre de la família que trenca l’anonimat dels subalterns, per accedir al primer pla de l’escenari social, descriu l’epopeia d’un èxit, que no és altre que el de l’aproximació progressiva cap al cercle dels dilectes del rei. Són pocs els qui, provenint del no res, ho aconsegueixen. Gairebé tots els qui reïxen és perquè han excel·lit en les armes. La guerra durant tota l’Edat Mitjana és el camí més dreturer cap a l’enno- bliment, també el més perillós. D’altres hi accedeixen des dels graons superiors de l’estament urbà, després d’haver acumulat riqueses immenses com a mercaders incrustats en els circuits internacionals, els que uneixen els quatre cantons de la Mediterrània amb l’interior i nord europeu. I encara hi ha els qui ascendeixen com a servidors de l’Estat. A aquests pertanyen els Marc.

Són temps feliços d’expansió territorial i mercantil de la Corona d’Aragó. La monarquia és al darrere de totes les iniciatives desplegades pel capital mercantil i les aventures militars. I això és possible perquè els diversos nivells de l’administració pública proporcionen una maduresa institucional, que va esborrant a poc a poc els trets rudimentaris i de tosquedat primigenis. L’Estat necessita cada vegada més professionals competents, a part els cortesans i domèstics que integren la casa reial. Tots ells perfilen un nucli d’influència política considerable, disputat per un seguit de famílies que aspiren a formar-ne part. A mesura que pugen graó a graó en el cursus honorum cap al cim, si cal per mitjà de conxorxes i agressions contra els qui s’interposen en el camí, esdevenen més i més rics, per tot el que suposa de possessió d’informacions, prestigi i, en definitiva, poder. El rei els necessita per reforçar els instruments de govern, però aquests professionals de l’administració al seu torn el necessiten per reafirmar el seu enaltiment, perquè la sort d’un llinatge depèn del favor del qui llueix la corona. Tot prové del monarca en última instància, càrrecs, prebendes, feus, senyorius, jurisdiccions i fins les mateixes esposes, perquè les noces dels poderosos sempre tenen una dimensió pública i no poques vegades el rei, i la reina, s’hi han d’immiscir perquè les operacions matrimonials concloguen satisfactòriament.

Béns i capacitat personal successiva dels membres que integren un llinatge durant cent anys propicien, doncs, l’emergència d’un cavaller i un poeta com Ausias Marc. Ell és fruit, primer que res, de la seua pròpia ambició i del seu combat particular amb la vida, però també és el resultat d’una història familiar tocada per la bona fortuna. Amb tot, coneixem més aviat la superfície d’aquest itinerari que no les interioritats. La documentació, com la memòria, és terriblement selectiva, i ha romàs sobretot la més vistent, aquella que marca les fites emblemàtiques de la singladura entre la Barcelona i la Gandia del segle XIV. Podem datar amb exactitud el dia del casament del cap del llinatge, però ignorem la llista de convidats a la boda, el que mengen i com se celebra la festa; és incontrovertible la instrucció dels cadells de la família, però desconeixem de quina manera i per quins mitjans assolien un conjunt de sabers que projecten alguns d’ells cap al virtuosisme poètic; les dones, amb els seus dots, sostenen l’edifici familiar, però deambulen com espectres sense veu. Aquestes i altres mancances són ineludibles per als segles medievals, hi havent pel mig tanta devastació d’arxius i desaparició de dipòsits documentals.

¿Fins on podem, per tant, recular en el temps? A la primeria de l’Edat Moderna, quan la puixança dels Marc era cosa del passat, però la fama literària d’un dels seus s’eixamplava gràcies a les traduccions de la seua obra, la família decidí compondre una genealogia. Les notícies reunides es coneixen amb el nom de Llibre de la baronia, i giren entorn de les peripècies matrimonials, les procreacions, les defuncions i altres esdeveniments íntims. Cap a 1911

Francesc de Bofarull, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el pogué consultar, abans que els propietaris en vedaren la consulta. Gràcies a les seues indagacions detectem que gairebé tres-cents anys més tard la memòria dels Marc, materialitzada en una prova documental, amb prou feines va poder travessar el llindar del segle XIII. No van ser capaços, doncs, d’identificar un Pere Marc a qui Jaume I va concedir terres a la comarca de la Safor –sis hectàrees i mitja–, en agraïment per haver-li fet costat en la conquesta valenciana, ni tampoc el notari de Barcelona també anomenat Pere Marc, i que probablement és el mateix, que de tant en tant realitza tasques per a la casa reial.

En canvi, el Llibre de la baronia adjudica l’origen de l’ascensió familiar al també notari Pere Marc, a qui qualifica amb els significatius Pere el Prohom i Pere l’Antic, i que ara sabem que és fill de l’anterior i per això duien el mateix nom i cognom. Entre 1298 i 1338 el seu itinerari laboral el du successivament de notari a escrivà reial, tresorer, mestre racional i conseller. Aquests quaranta anys corresponen als regnats de Jaume II, Alfons el Benigne i els inicis de Pere el Cerimoniós, quatre dècades joioses i de prosperitat, malgrat puntuals revessos. Les rompudes i les colonitzacions interiors fan prosperar l’agricultura i al seu torn asseguren la plètora demogràfica; els mercaders basteixen un circuit i una xarxa de consolats arreu de la Mediterrània, gràcies a la manufactura tèxtil que treballa ja per a l’exportació; la noblesa per fi cedeix a la secular sedició i abraça la política expansiva de la corona, beneïda per l’Església, que com la llengua, la cultura i els triomfs mercantils enalteixen les virtuts de la «nació». Quan a Pere el Cerimoniós li anuncien que el penó oriflama oneja al «castell de Cetines», el Partenó, exclama cofoi a la seua Crònica, per tot el prestigi simbòlic que suposa per al seu reialme: «la més rica joia que al món sia».

L’ofici de Pere l’Antic el col·loca en una situació òptima per traure rendiment a les pulsions dinàmiques de l’Estat al qual serveix. No li reca de prestar al rei diners propis per a un viatge a Roma, per a comprar un cavall o per a les noces d’una infanta, i si cal també s’incorpora a una expedició militar, com ara la campanya sarda de 1323-1324. Tot plegat és una obligació que deriva del jurament de fidelitat i vassallatge, encara que les ajudes es traduiran més tard o més d’hora en copioses generositats. El rei dóna a mans plenes el que pren o, en el seu cas, conquereix mitjançant la força dels seus soldats.

El besavi d’Ausias, Pere l’Antic, dissenya les línies mestres per a la perdurabilitat del llinatge. Així es preocupa que el seu germà Berenguer obtinga el 1301 del rei la rectoria de Sant Mateu, per a més endavant entrar en la possessió d’una canongia a la seu de València. Per a ben casar el seu fill Jaume amb Constança

Messeguer li fa a mans 100.000 sous, una quantitat fabulosa i que cap descendent del llinatge, almenys fins als temps d’Ausias, podrà mai més atènyer. Aquest Pere Marc és un home immensament ric. El numerari reunit pel funcionari eficient en la carrera de l’administració i les finances estatals, l’inverteix en l’augment del patrimoni immoble, amb adquisicions a l’Horta –Albalat i una alqueria de Torrent–, al delta del Llobregat i a les ciutats de València i Barcelona, més una heretat a Sardenya. Per damunt de tot cal remarcar la compra, a Jaume II, del castell i el senyoriu d’Eramprunyà per 120.000 sous, una altra suma imponent que il·lustra la fortuna reunida el 1323 per l’oficial de la cort, com també que la carrera en l’administració i finances estatals assegura impressionants acumulacions de capitals. Ara el mite de l’origen ja es pot vincular a unes terres pairals, l’Eramprunyà, clau per a la memòria familiar, el ressort primordial que perpètuament ha de restar en mans dels Marc. La resta de propietats poden ser objecte de transaccions, però mai l’Eramprunyà, perquè identifica la sort del llinatge.

Així, amb una cura exquisida, Pere l’Antic procedeix a repartir l’herència i les responsabilitats entre la progenitura nodrida que ha tingut amb dues esposes, Maria i Saurina. Les tres filles «ixen» fora de la casa a consagrar aliances: almenys una d’elles, Sibil·la, emparenta amb els Sant Vicenç, nobles amb propietats i senyoria al Maresme. A Pere, el major, li traspassa els dominis centrals i el treball a la cort, on el nomenen mestre racional; segueix els passos del pare i mostra un interès particular pel negoci del vi, amb inversions profitoses al seu celler de Sant Climent de Llobregat, un sector, el vinícola, que coneix una expansió extraordinària gràcies a l’empenta de gestors burgesos com ell. A Jaume li cedeix els dominis meridionals, cosa que l’obliga a residir a València, on té un protagonisme destacat, com a jurat i conseller en diverses ocasions entre 1338 i 1347. Són anys de crisis frumentàries i d’agitació política que deriven el 1348 en la revolta ciutadana de la Unió, una protesta encapçalada per la ciutat de València contra l’autoritarisme de Pere el Cerimoniós, acusat de lesionar la legalitat foral i el tradicional pactisme que regula les relacions entre la corona i els seus súbdits. La fidelitat de Jaume al rei enmig de les turbulències li fan témer per la seua vida, però també les recompenses seran esplèndides, i més encara quan compta amb la protecció de la reina Elisenda de Montcada i de l’infant Pere de Ribagorça, als quals ha servit. A l’altre fill, Berenguer, com a l’oncle, li pertoca possiblement la mateixa canongia a la catedral de València. I és que la transmissió dels càrrecs eclesiàstics d’oncles a nebots era emprada, des de feia segles, per a la reafirmació del llinatge. Aquest Berenguer és qui institueix, al seu testament de febrer de 1341, la capellania de Sant Marc a la catedral de València, on havia de ser soterrat ell i altres membres de la família en el futur.

Gràcies, doncs, a les energies desplegades per Pere l’Antic, els Marc ja disposen d’un senyoriu extens, d’una «història» que té principi i d’un patrimoni antroponòmic, tan important en el pla simbòlic com el castell d’Eramprunyà o el cognomen «Marc». En la tria dels Pere, Jaume i Berenguer que duen els barons de la família cal veure-hi també la gratitud envers la casa reial, d’on els prové tanta riquesa i benaurança. Aquests noms apareixen al cap i a la fi com la millor garantia per a l’èxit.

Ja tan sols falta un títol per reblar l’enaltiment: el de la cavalleria. D’ençà de l’alba del mil·lenni aquesta condició havia concitat la fascinació del més gran al més humil, i en ella s’havien fos els valors primordials de la conducta social. El cristianisme la va posar al servei de la creu; l’ordre del món descansava en la seua tasca imprescindible i la literatura havia fet dels seus components una mena de superhomes, tant que la noblesa mateixa va absorbir el que no designava originalment més que una categoria subalterna. Ser cavaller fou, durant la baixa Edat Mitjana, el valor social per excel·lència.

I la família l’ateny el 1360 en la persona de Jaume Marc I, el segon fill de Pere de l’Antic. Nou anys abans, però, havia concentrat en les seues mans tots els dominis arran la mort del seu germà Pere, el primogènit del qual era sordmut, un impediment inapel·lable que li barra l’accés als béns pairals. L’obtenció del senyoriu implica un procés judicial contra Pericó, el sordmut, resolt per mitjà d’un compromís arbitral l’estiu de 1351. Jaume, doncs, l’endemà de la mort del seu germà, ha invocat les lleis del llinatge que l’autoritzen, com a parent masculí més proper, a reclamar i obtenir l’herència familiar. No serà l’única vegada que una circumstància com aquesta es repetirà. El nou cap dels Marc, després de vendre Albalat a Berenguer de Codinacs, mestre racional del Cerimoniós, trasllada la residència a Barcelona, on es prepara per donar l’últim i definitiu pas.