Loe raamatut: «Dues línies terriblement paral·leles»

Dia 27 d’abril de 1938

Estreno aquest diari al mateix temps que, també avui, enceto una nova etapa de la meva vida. Un trajecte que intueixo incert, extremament imprecís i confús. Fins ara la meva existència havia transcorregut sense gaires alts i baixos. Es pot dir que havia anat cremant etapes sota un ordre previsible: de primer el col·legi, després l’entrada a la feina, més tard hauria vingut el servei militar, el prometatge formal… La gràfica de la meva vida, suposant que hagués valgut la pena de fer-ne una gràfica, hauria presentat un traç ben poc accidentat. Aquella línia trencada que, amb perfil de serralada, marca la marxa de les empreses importants, si s’hagués aplicat a la meva manera de viure, no hauria ofert cims gaire elevats ni fondals massa profunds. Una recta, lleugerament ascendent, hauria travessat la gràfica de part a part fins que, al final de la meva existència, la ratlla hauria caigut verticalment—una davallada imparable i definitiva— com la d’una empresa quan fa fallida. Això, però, potser no s’hauria esdevingut fins d’ací a quaranta o cinquanta anys o aneu a saber quan! Els dies s’assemblaven tant els uns als altres, que mai no se m’havia ocorregut de fer el que ara estic portant a cap: escriure el meu diari. Considerava que no valia la pena anotar aquelles coses quotidianes que se succeeixen amb una regularitat que la repetició continuada fa esdevenir d’una monotonia insuportable. No crec que pogués resultar gaire suggestiu escriure, per exemple: «Avui he deixat l’escola. Entro d’aprenent en un taller. Ara ja faig el segon any d’aprenentatge. Ja sóc mig oficial. Al final del mes que ve…».

Aquest, o un altre de molt semblant, hauria pogut ésser el meu diari i, gairebé sense possibilitats d’error, hauria pogut anar escrivint, anticipadament, les pàgines corresponents als cinc anys vinents si no hagués esclatat la guerra. Però fins i tot convulsions com la que actualment sotragueja el país i que, col·lectivament, representen un capgirell en la forma de viure, no tenen, individualment, la transcendència de l’etapa que avui, per a mi, tot just s’inicia. Fins ara la meva gana era la mateixa gana que passa tothom; el meu fastigueig de la guerra era idèntic al de tots; el meu avorriment era calcat del que sofreix el veí del costat de casa; l’emprenyament, provocat per la situació adversa que ens ha tocat de viure, resultava bessó del que sentien els altres vailets del poble. «Avui tampoc no tenim pa i ja estic cabrejat de les incomoditats d’aquesta maleïda guerra», hauria pogut escriure al meu diari. I a la pàgina següent: «Continuem sense pa, el pare crema, a la pipa, una barreja pestilent de fulles seques i herbes d’origen desconegut que no aconsegueixen treure-li les ganes de fumar, i la mare cou, en una olla ennegrida pel fum de la llenya que ella mateixa recull en un bosc proper, una estranya combinació de fulles de bròquil, farinetes i un os, qui sap de què, que tampoc no aconseguirà treure’ns la gana que ens devora». Em fa l’efecte que anotar aquestes banalitats no resultaria gaire interessant. A tots els diaris íntims podríem llegir-hi la mateixa misèria; a tots deu deflectir-hi el mateix cansament. I, no obstant això, ara que endevino una forma de viure —qui sap si de morir— encara pitjor, m’agafaria a la monòtona realitat anterior amb la mateixa fermesa amb què un nàufrag s’aferra a un clau roent.

Escric des de la caserna Carles Marx situada darrere el parc de la Ciutadella. Centenars de xicots de la meva lleva hem complert l’ordre d’incorporació proveïts de manta, motxilla, plat, cullera, cantimplora i botes. L’ordre que vam rebre ho feia constar taxativament: «Se presentarán, sin excusa ni dilación alguna, provistos de manta, mochila, etc., etc., todos los mozos del reemplazo del 1941 que…», etc., etc.

Fa una estona, quan el soldat que omple les fitxes m’ha preguntat si tinc alguna cosa a al·legar, he estat a punt de dir-li que sí: que una gran desgana m’impedeix de prendre part en aquesta lluita, que jo, als meus disset anys i amb un fardell curull d’il·lusions molt propi de la meva edat, no em sento gens obligat a intervenir en les diferències que puguin adduir uns i altres, que un legítim afany de viure m’impel·leix a quedar-me a casa suportant el fum de la barreja fètida que fuma el pare i engolint els guisats estrambòtics que cou la mare, que no m’importa massa el que es ventila en aquesta guerra o que, almenys, no m’interessa fins a l’extrem d’exposar-me a morir dessagnat com un conill en aquella mena de cataus anomenats trinxeres, i que, ben al contrari del que predica la Passionària, prefereixo viure de genolls que morir dempeus. Si més no, la primera posició sempre és susceptible de rectificació. La que ella proclama és definitiva i no admet cap esmena posterior. Posat a triar em quedo amb la primera.

—No, no tinc res a al·legar —he contestat.

M’han fet passar al pati. Un altre xicot, segurament amb un bagatge polític semblant al meu, ha ocupat el lloc que jo he deixat buit.

—Nom? Nom dels pares? Lloc de naixença? Quin dia? —he sentit que li preguntaven mentre jo m’allunyava.

El pati de la caserna s’ha anat omplint de vailets que, com jo, han estat mobilitzats. Tots anem carregats amb la manta, la motxilla, el plat, etc., etc. —tal com deia el comunicat—, i, als ulls, tothom hi porta la mateixa expressió trista, vacil·lant, desolada, del brusc desarrelament, com un utensili més que no constava a l’ordre però que, d’ara endavant, formarà part inalienable del nostre bagatge.

Pels volts del migdia ens han donat un xusco a cada u. El contacte d’aquest pa, blanc i tendre com ja no en tenia memòria, ha alegrat una mica els semblants contrits. Em fa l’efecte que el record d’aquest pa —el vaig assaborint a petits pessics mentre escric aquestes ratlles— serà l’única impressió agradable que retindré del meu pas per aquesta caserna. Altrament m’emporto el record d’un quarter brut, rònec, lúgubre i ombrívol, que put horriblement a ranxo; una pudor de calderada espessa i acre, que impregna les nostres robes i se’ns fica a dins del cos a través dels badius del nas i els porus de la pell amb tanta intensitat que, un rot que he fet suara, també pudia a ranxo tot i no haver-lo tastat; una fetor tan repel·lent —el fum de la pipa del pare, en comparació amb aquesta pesta, és un perfum delicadíssim— que la conservaré gravada al cervell, ficada al nas, encastada als racons de l’estómac durant tota la vida.

Per acabar-ho de fer més repulsiu, el dia s’ha anat enfosquint, i ara cau un ruixim molest i persistent. Alguns hem cercat refugi sota el voladís que rodeja el pati. La majoria, en canvi, no es preocupen de protegir-se i aguanten la mullena, estoicament, amb l’apatia resignada dels qui ho tenen tot perdut.

Sense poder-ho evitar penso en la mare. Me la imagino rere els vidres de la balconera mirant, obsessivament, la cantonada des d’on, aquest matí, li he fet adéu amb la mà. La veig, immòbil com una estàtua, amb la cara tan prop de les balconeres que les seves llàgrimes es confonen amb la pluja que regalima pels vidres.