Loe raamatut: «Els carnissers»

1

S’han quedat un moment mirant el cel, per on es va espargint una grisor suau, però cada vegada més densa i amenaçadora. Tot ha estat qüestió de poc temps; fa una hora que el cel era tot blau i deixava filtrar netament els darrers raigs de sol. Però més tard, a entrada de fosca, l’aire s’ha com embrutat i ha paregut que uns núvols lleugers i molt difuminats es volien apoderar del cel i enviar-ho tot en orris.

—Ja ho val! Tan bon dia com ha fet! Meam si ara hauríem de sopar dedins. Ara que tot ja està preparat en el pati —ha dit na Coloma—. Bé, ja ho veurem.

—De moment no toqueu res. Si comença a ploure ja ho llevarem i ho passarem tot al menjador —li ha contestat, d’un tros enfora, en Miquel.

Na Coloma s’ha ficat altra vegada dins la cuina, on està dirigint el gran sopar, l’enorme paella i la porcella —les porcelles— rostida. En Miquel ha quedat un moment mirant el camp, on la tardor comença a tenyir-ho tot d’un color verd d’herba primera. Ha descobert que el camp, en aquesta època, és realment bonic.

—No trobes que és guapa, ara, la terra? —li ha demanat al seu cosí Lluís.

En Lluís no ha sabut, de moment, a què venia aquesta pregunta. Ell mai no s’havia demanat si la terra és guapa o no. Ara, des de fa una temporada grossa, veu que la gent parla de la bellesa de la terra i del mar, de les cales i les platges. Es demanen si Camp de Mar és més bonic que Formentor, si la terra del centre de l’illa és més alegre que la de Santanyí. No fa gaire, en Miquel havia anat al poble, Calderrotx, a veure sa mare. En tornar-se’n cap a Palma Nova, on hi té el negoci, ell l’acompanyava dins el cotxe i en Miquel ja li havia parlat de com estira la terra, malgrat totes les altres belleses de Mallorca. Perquè resulta que Mallorca és molt bella, i ara aquelles marines que no servien per res valen un ull de la cara i el vermell de l’altre. Els estrangers ho saben, això, i vénen i hi tiren els diners, donen propines i espargeixen riquesa per a tothom.

—N’hi he fet, de soles, per aquí —li deia en Miquel—. No, i pots comptar que en tornar cap a les cases ja tenia l’esquena ben doblegada.

—Però ara ja ho has passat, i del passat ningú no se’n recorda. Ni tu ni els teus fills no tornareu a agafar mai una arada —li havia contestat.

—Tens raó. Però m’ha costat molt. N’hi ha que se pensen que els diners, a Palma Nova, hi plouen. I és mentida. Si en vols fer, t’hi has de posar ben de granat. Si jo ara tenc un duro, no l’he guanyat d’assegut. Pots pensar! Per tot se n’ha de fer, de feina.

En Lluís ha mirat la terra, el turonet de l’enfront. La finca d’en Miquel té més de quatre-centes quarterades, de les quals n’hi ha vuit o nou que són de reguiu. N’hi ha, també, una bona partida que són de garriga, que diuen que està estibada de perdius i llebres.

—No ho sé, si és guapa o no, la terra. Més m’agradaria que fos meva.

En Miquel ha estat mirant fixament la possessió. Tot quant pot veure és seu, menys l’escletxa que formen dos dels turonets que envolten la finca. Aquí ell hi havia treballat, de jove. Els seus pares, en lloc d’enviar-lo a escola, el llogaren de ben menut de porqueret. Es cuidava d’una guarda de devers quaranta porcs i els duia a pasturar prop d’aquesta mateixa casa. L’acompanyava un ca petit, que lladrava més que la gran punyeta. Nomia Trigo i ja deu ser mort. Però ara les coses han canviat. Els seus fills, gràcies a Déu, no saben què és una arada amb rodes ni ho sabran mai. Si Déu ho vol, sempre seran uns senyors.

—Trob que la gent se torba molt, a venir. No sé si ens ho haurem d’acabar nosaltres tots sols. No, i hi ha menjar per a tot un regiment —diu en Miquel, especialment preocupat per l’arribada de don Fulgenci, fins fa un parell de mesos senyor d’aquesta possessió. La família havia discutit si convidar-los o no a la festa d’avui. Tots havien trobat que no, però en Miquelet els havia convençut que els convidassin.

—Tanmateix hi estan molt acostumats, a vendre finques: no han fet altra cosa en la seva vida, aquesta gent. A més, jo som molt amic d’en Xavi, que me convida a totes les festes que fan al seu palau de Palma.

—Ah, sí? I escolta, Miquelet —li havia demanat na Coloma, la mare—, que és cert això que diuen, que també el volen vendre per fer-hi un hotel?

—No ho sé. L’altre dia estava amb en Poi, el fill dels marquesos de Calroig, i m’anava a dir coses sobre això, però en aquell moment arribà en Xavi i no m’ho va voler dir.

Na Coloma bavava quan veia que el seu fill, sobretot davant gent externa, en parlar dels seus amics deia de qui eren fills. Així tothom veia que en Miquelet tenia per amics els joves de les millors cases de Mallorca, d’aquestes famílies que viuen prop de la Seu en aquelles cases grandioses amb patis on plou, plenes de quadros antics i negrosos on hi ha pintats angelets i marededéus i avantpassats de la família. Si alguna vegada parlava d’un amic seu i no deia qui eren els seus pares, era ella mateixa qui li ho preguntava. Però en aquests casos resultava sempre que el pare d’aquest amic seu era un home gris, no destacable per cap concepte.

El seu temor desapareix quan sent el renou d’un cotxe que s’acosta a les cases. Són don Fulgenci i la seva dona. Encara tenen xofer. En Miquel creia que ja se n’haurien desfet, perquè és evident que no poden dur aquest tren de vida. Abans no arribin, diu al seu cosí Lluís:

—Ens hauries de deixar una estoneta sols. Hem de parlar d’un negoci.

En Lluís se n’ha anat cap a dins de la casa dels pagesos.

En arribar a la carrera, ben regada i plena de cossiols, don Fulgenci i senyora s’han quedat aturats un moment, mirant fixament el portal que dóna a la clastra. Allà on hi havia l’escut de la seva família, menjat pel vent, la pluja i sobretot pel temps, ara hi ha dues rajoletes de València amb els escuts pintats amb coloraines dels llinatges d’en Miquel i na Coloma. La senyora li ha dit:

—Aquesta gent és francament ridícula.

Però don Fulgenci no li ha pogut contestar. Ho hauria fet dotant d’una major elegància la mateixa expressió de la seva dona, si no fos que en Miquel ja s’hi havia acostat per rebre’ls i donar-los la mà.

—Ben arribats siguin —i ha besat la mà de la senyora.

—Quin pintor els ha fet aquests escuts, Miquel? —li ha demanat ella.

—No ho sé. Jo trobava que aquest portal podia quedar tal com estava. Però va ser na Magdalena qui va tenir aquesta idea. Me pareix que ara en venen, d’escuts així, en qualque botiga. O si no, els va fer fer, no ho sé. Però li ho podem demanar.

—No, és igual —ha dit don Fulgenci. Ara s’imagina perfectament l’escena: arriben dos picapedrers dels qui han estat fent altres reformes per la casa, posen una escala devora el portal, s’enfilen i a cops arrabassen l’escut de la seva família, que havia presidit el treball dels pagesos durant més de tres-cents anys. I tot plegat, han estat cinc minuts de cops de xipó i cinc minuts més per col·locar aquestes dues rajoletes de mal gust. Mira altra vegada les rajoletes i tanca els ulls. Però ara ja li és impossible imaginar-se altra vegada aquest arc tal com era abans. La senyora ha mirat també, altre cop, les rajoletes. Ha pensat que l’estètica és quelcom que només pertany a segons qui. “Ara només faltaria que hi posassin els seus noms amb rètols lluminosos.”

—Això vos podria costar un disgust —diu la senyora—. Crec que aquesta casa és monument artístic. No és així, Fulgenci?

—Bé, no crec que a Madrid vénguin a veure-ho.

—I si fos així —s’interessa en Miquel—, que ens podrien posar cap multa?

—No ho sé. Però això no té gaire importància —assegura don Fulgenci.

—Que el guarden, l’escut, o se va espenyar? —demana la senyora.

—I jo li ho diré. Na Magdalena, quan se’n va recordar, va venir correntsos, perquè el volia per posar a la xemeneia de la casa que ara s’ha fet per casar-se. Però els picapedrers ja l’havien fet malbé. Li va saber un bon greu. Va agafar una empipada grossa i als pobres picapedrers els va dir de tot, que no tenien cultura i jo què sé... Quines rialles que ens va fer, tan disgustada per un tros de pedra de Santanyí!

—Na Magdalena, que ha estudiat molt, Miquel? —li pregunta la senyora.

—Sí, fotre! Xerra en anglès, en alemany, en francès i en italià com jo xerr en mallorquí. I ara ja mig xerra en holandès i en danès. Bé: ja s’hi entén... Si no fos per ella...

—Sempre m’ha paregut una al·lota molt llesta. Ja de nina, quan estàveu de majorals, era la que se’n sabia desfer millor perquè la deixàs anar a menjar aglans —recorda la senyora.

—Bé, i canviant de conversa, que volen veure quatre millores que hem fet per aquí darrere? —convida en Miquel.

Han donat la volta a la casa i s’han dirigit on abans hi havia les solls i el galliner. Ara hi ha una granja ben condicionada, amb trespol de rajoles i menjadores de metall. Un home està fent-ho net amb una mànega.

—Ara està tot buit. He venut tots els animals perquè en vull comprar d’una altra raça. Els porcs que hi durem creixen el doble d’aviat que els mallorquins. Les vaques són holandeses, crec. Jo no ho sé bé, perquè d’això se n’encarrega un manescal que ja ha muntat dues granges més a Mallorca, que fan goig. Jo crec que tendré més que suficient per a les necessitats de l’hotel.

Don Fulgenci s’ho ha mirat tot detingudament. No creu que l’aplicació de tots aquests sistemes moderns pugui donar resultats pràctics. O potser sí. Ell comença a dubtar del seu sentit pràctic. No estaria avui tal com està si hagués sabut veure què podia passar ara fa deu anys. Però ell què havia d’anar a saber! Quasi mai no era a Mallorca i, quan hi va poder pensar, ja era massa tard.

Comença a estar penedit d’haver vingut aquí. S’hi troba incòmode. Ja volia posar una excusa per no venir, avui, a la finca que fins fa dos mesos era l’únic que li quedava de tot quant havia tingut, que era molt. Però finalment l’havia decidit en Xavi, el seu darrer fill. A més, la seva absència podia donar lloc a sospites que no dirien res a favor del seu bon nom. I això no: encara que tot es perdi, hi ha un nom i una dignitat que han de surar sempre per damunt de totes les altres coses. En Miquel havia estat, fins fa deu anys, llogat en aquesta possessió. Sempre havia estat un criat seu i ell el seu senyor. Ara les coses han canviat, i tot un món, tota una tradició se n’ha anat en orris i uns nous valors han vingut a substituir els d’abans. Però hi ha quelcom que, amb finques o sense, en Miquel no tindrà mai i ell sí. És quelcom que es nota en la manera de vestir i de parlar, de menjar, de caminar, d’entendre la vida, en una paraula. Quelcom que potser sigui la mateixa vida. Ell sempre serà ell, don Fulgenci, i la seva senyora continuarà sent la que ha estat fins ara. I en Miquel i na Coloma també seran els qui han estat sempre. Hi ha quelcom d’incommovible que està per damunt del canvi d’amos d’una possessió. Els March, en certa manera, varen ser uns predecessors d’en Miquel. Però sempre han estat, només, gent amb diners, per molt que arribin a dominar el país i el món sencer. És en nom de tot això que avui és aquí amb la seva dona. Perquè fins i tot quan perdem no oblidam mai qui som nosaltres ni qui sou vosaltres. I això ens salva i ens fa distints de vosaltres, els qui ara ens heu tret de les cases on havien viscut els nostres avantpassats de fa cents d’anys.

—Que s’espenyarà, aquest temps? —pregunta la senyora, sospitant les divagacions del seu marit, i per tal d’evitar-li una crisi que aquests dies se li està repetint a cada moment.

—No ho sé —diu en Miquel—. “El hombre del tiempo” avui ha dit, per televisió, que no hi havia perill.

La senyora cerca d’esma l’antena de la televisió i la veu col·locada indiscretament devora una estàtua d’un Sèneca que ha estat aguantant la pluja i el vent, durant anys i anys, estoica —com li pertoca—, en un cantó de la barana del terrat.

—Oh, hi heu posat televisió i tot? —demana.

—Sí. Jo no ho volia. Ha estat cosa dels al·lots, això. Per cert, que veig que en Miquelet i en Xavi, el seu fill, són bons amics, com a carn i ungla. En Miquelet parla d’ell tot el sant dia.

—Aquests joves són millors que nosaltres —assegura don Fulgenci—. No hauríem de tornar vells. Que no ho trobes, Miquel?

—Ara sé cert —diu la senyora— que tu passaves més gust d’un trosset de pa amb formatge i quatre figues flors quan eres al·lot i ens guardaves els porcs que no ara d’una llagosta i cotxes i televisió. Que me diràs que m’equivoc, Miquel?

—Bé, però aleshores jo era al·lot i un no se’n fa tant de càrrec. Aleshores treballava de sol a sol, i això no agrada a ningú.

Millor seria ser sempre joves, però amb la butxaca ben plena... Treballava de sol a sol. M’aixecava fins i tot abans de sortida de sol, i, a l’hivern amb fred, treia la guarda i amb en Trigo la dúiem a pasturar, lluny, i a sol alt venia a les cases i menjava un plat de sopes. La madona ens feia sopes tot l’any, per berenar. Me’n tornava lluny, altra vegada, i fins al migdia: sopes i un tros de pa amb formatge, i el sol que et queia sense compassió. Des d’aleshores no he tengut mai la pell com la tenen altres. Alguna vegada em demanava si en sortiria mai, d’aquesta vida. Però m’estimava més no pensar-hi. El dissabte entregava la soldada a mumare. I mumare sempre em deia que nosaltres érem pobres; que sempre hi ha hagut pobres i rics, que el món és així i encara solia donar gràcies a Déu per aquell tros de pa mullat. Ara ho pens i no sé com m’aguantava dret. Ara no hi hauria cap d’aquests joves que fos capaç de dur la vida que jo duia. “Has de donar gràcies a Déu, Miquel”, em deia mumare cada dissabte. Gràcies a Déu. Una vegada em vengueren a cercar amb una bicicleta, i em digueren que mumpare era mort. L’havien mort a tirs en una garriga. “Déu ho ha volgut així.” Sempre era Déu el qui ho decidia tot. I jo no ho podia entendre de cap manera. Fet el funeral, vaig tornar amb els porcs i en Trigo. Volia saber qui havia mort mumpare. I ho sabia; m’ho pensava, almenys. Era el mateix senyor de la possessió on ell estava llogat de garriguer. Però això ho vaig saber només jo i ningú més. Ho van arreglar tot amb quatre sopars de porcella rostida i no en tornaren a parlar pus. Una vegada vaig anar a la possessió on havia treballat mumpare, i a dalt, a la casa del senyor, s’estaven menjant un cabrit rostit ell i dos guàrdies civils, el jutge i un capellà. Vaig veure que mai no podria aclarir l’assassinat. Però aquell mateix dia vaig parlar amb en Pep, que també estava llogat de porquer a la mateixa possessió. Li vaig demanar què sabia de la mort de mumpare. Ell se’n va anar correntsos, i al cap d’un mes era el xofer del senyor, vestit d’uniforme i gorra, ben menjat, ben begut i ben pagat. Ara el veig alguna vegada i només sap abaixar els ulls. Treballava de sol a sol, de sol a sol... He suat més jo tot sol que tota aquesta família junta. A la nit, sopes altra vegada i a jeure al sostre, amb puces i rates. Jo tenia setze anys.

—És clar que sí. Però en aquest món no ho podem tenir tot —assegura, distreta, la senyora.

En Miquel pensa en el seu fill. Ell sí que ho podrà tenir tot i mai no li posaran el peu damunt el cap. Ja començava a ser hora que això fos així i no com abans. Ara tothom pot menjar pollastre. I això és molt important. La guerra ha fet que fos possible. La guerra...