Loe raamatut: «999. Les primeres dones d'Auschwitz»

Prefaci

Per Caroline Moorehead

NINGÚ SAP DEL CERT, ni ho sabrà mai, la xifra precisa de persones que es van transportar a Auschwitz entre 1941 i 1944, ni qui hi va morir tampoc, tot i que la majoria d’investigadors accepten la xifra d’un milió de persones. Però Heather Dune Macadam sap exactament quantes dones d’Eslovàquia van carregar al primer tren, que va arribar al camp el 26 de març de 1942. També sap, gràcies a una investigació arxivística meticulosa i a entrevistes amb supervivents, que a les gairebé mil noies jueves, de setze anys com a màxim, les van capturar a Eslovàquia la primavera de 1942, i els van dir que les enviaven a treballar al servei governamental a Polònia, acabada d’ocupar, i que només serien fora uns quants mesos. En van tornar molt poques.

Basant la seva investigació en llistes que es guarden a Yad Vashem, a Israel, en testimonis de l’Arxiu d’Història Visual de la Fundació de la Xoà de la USC, i buscant el rastre de les poques dones que encara són vives actualment, així com en converses amb els seus parents i descendents, H. D. Macadam ha aconseguit recrear no solament el rerefons de les dones del primer comboi, sinó també la seva vida dia a dia, i la seva mort, durant els anys que van passar a Auschwitz. La seva tasca va ser més difícil, i les seves descobertes més impressionants, per la pèrdua de registres i els diversos noms i sobrenoms que utilitzaven, a més de les diferents maneres de lletrejar-los, i del lapsus de temps que ha transcorregut des de la Segona Guerra Mundial. Escriure sobre l’Holocaust i els camps d’extermini no és fàcil, com ella mateixa molt bé diu. La manera com ha escollit fer-ho, utilitzant una llicència novel·lística per imaginar escenes i recrear converses, aporta molta immediatesa al text.

NO VA SER fins a finals de l’hivern de 1940-41 quan l’inspector general Farben va escollir Auschwitz i rodalia, convenientment a prop d’un enllaç ferroviari i un seguit de mines amb una gran provisió d’aigua, per construir-hi una gran planta nova on fabricar goma artificial i gasolina sintètica. Auschwitz, a més, tenia el mandat d’exercir un paper en la «solució final a la qüestió jueva», un lloc on, juntament amb les assignacions laborals, es podia assassinar els presoners ràpidament i desfer-se dels cossos amb la mateixa celeritat. Quan, al setembre, un primer experiment amb àcid prússic, o Zyklon B, es va demostrar efectiu gasejant 850 interns, Rudolf Höss, el comandant en cap del camp, ho va considerar una resposta al «problema jueu». Com que els metges del camp li havien assegurat que el gas no «provocava sang», va concloure que així estalviaria als seus homes ser testimonis d’imatges desagradables.

D’entrada, en tot cas, calia construir el camp. Un arquitecte, el doctor Hans Stosberg, va rebre l’encàrrec de dibuixar els plànols. A la conferència de Wannsee el 20 de gener de 1942, l’Oficina Principal de Seguretat del Reich va estimar que l’Europa ocupada donaria com a total la xifra de poc menys de dos milions i mig de jueus. Tal com va dir Reinhard Heydrich, segon en la jerarquia de les SS després de Heinrich Himmler, caldria «posar-los a treballar de manera eficaç en el marc de la Solució Final». Aquells que fossin massa dèbils, massa joves o massa vells per treballar, els haurien d’assassinar immediatament. Els més forts treballarien i esperarien el seu moment per ser assassinats, atès que «aquesta elit natural, si quedés lliure, s’hauria de contemplar com el germen potencial d’un ordre jueu nou».

Eslovàquia va ser el primer país satèl·lit que es va convertir en un territori de deportació. Eslovàquia havia estat prop de mil anys part del reialme d’Hongria, i des de la fi de la Primera Guerra Mundial formava part de Txecoslovàquia, i no havia assolit la independència fins al 1939, sota la protecció alemanya, i encara cedint bona part de l’autonomia a canvi d’ajuda econòmica. Josef Tiso, un capellà catòlic, va arribar a president, va prohibir els partits de l’oposició, va imposar la censura, va formar una guàrdia nacionalista i va atiar l’antisemitisme, que havia augmentat des de l’arribada d’onades de refugiats jueus que fugien d’Àustria després de l’Anschluss. Un cens va xifrar els jueus en 89.000, un 3,4 per cent de la població.

L’ordre dirigida a les dones jueves solteres entre els setze i els trenta-sis anys, perquè es registressin i portessin les seves pertinences a un punt de reunió, d’entrada no es va considerar alarmant, per més que algunes famílies clarividents van fer intents desesperats per amagar les filles. Efectivament, algunes noies pensaven que la idea d’anar a treballar a l’estranger era emocionant, particularment quan els van assegurar que tornarien a casa aviat. La seva innocència va acréixer la crueltat del xoc quan van arribar a les portalades d’Auschwitz, i allà no hi havia ningú que pogués preparar-les per als horrors que havien de venir.

Aquell mateix dia, van arribar 999 dones alemanyes provinents de Ravensbrück, un camp que, amb 5.000 presoners, ja era ple i no en podia allotjar més. Les havien seleccionat abans de partir com a funcionàries capaces, per supervisar la feina de les noies jueves, que desmantellaven construccions, netejaven la terra, cavaven, transportaven terra i materials, i es cuidaven a més de les tasques agrícoles i de criar animals, per alliberar consegüentment els homes que ja hi havia a Auschwitz, perquè poguessin treballar en feines més feixugues de cara a l’ampliació del camp. Les noies eslovaques venien de famílies nombroses i afectuoses, i es van trobar que les esbrocaven, les despullaven de cap a peus, les rapaven, les sotmetien a crides interminables per passar llistes a l’alba gèlida, les forçaven a caminar descalces sobre el fang, i a barallar-se per les racions de menjar, i que eren víctimes de càstigs arbitraris, i treballaven fins a l’esgotament i sovint fins a la mort. Tenien gana, estaven malaltes i aterrides. Les guàrdies de Ravensbrück, com després va admetre Höss, «sobrepassaven de bon tros els seus equivalents masculins en duresa, vilesa, rancúnia i depravació». A finals de 1942, dos terços de les dones del primer comboi havien mort.

I Auschwitz, en canvi, continuava creixent. Hi van abocar jueus de tota l’Europa ocupada, de França i Bèlgica, Grècia i Iugoslàvia, Noruega i més endavant Hongria, i van arribar aviat a una mitjana de tres trens cada dos dies, i cada tren arrossegava 50 vagons de càrrega que portaven 50 presos cada un. El juny de 1943, hi havia quatre crematoris establerts i en funcionament, capaços d’incinerar 4.736 cossos per dia. La majoria dels que hi arribaven de nou, famílies senceres amb bebès i criatures, anaven de dret cap als forns de gas.

Les dones eslovaques supervivents, que s’havien endurit físicament i mental, van enginyar-se estratègies per sobreviure, com ara presentar-se voluntàries per a les tasques més desagradables, o buscar seguretat com a cosidores, cuidant-se dels horts, o a les oficines del camp, per escapolir-se de l’exterminació diària de les persones més febles, de les que queien malaltes o estaven massa demacrades per treballar amb competència. Tal com remarca H. D. Macadam, va ser «un puja-i-baixa de supervivència». Les més afortunades trobaven ocupació al «Canadà», el terme irònic de la presó per referir-se a les propietats saquejades pels nazis als jueus que arribaven, als quals havien indicat que portessin cada un entre 30 i 45 quilos d’articles que consideressin necessaris. Mantes, abrics, ulleres, vaixelles, instruments mèdics, màquines de cosir, sabates, rellotges de polsera i mobles inundaven una xarxa extensa de magatzems, on els equips de les persones més afortunades, o homes astuts i dones internes, treballaven en torns continus preparant els embarcaments per reenviar els trens a Alemanya. Més endavant es va estimar que, com a mínim, cada setmana s’enviaven a Berlín dos contenidors de 1.000 quilos cada un.

A casa, durant molt temps, les famílies eslovaques d’aquestes dones no tenien ni idea d’on havien anat a parar les seves filles. Les poques postals que rebien, amb referències críptiques a amistats mortes temps enrere, resultaven desconcertants, i a vegades tan estranyes que molts pares es van poder convèncer que les seves filles eren en un lloc segur i les cuidaven bé. Però a mesura que passaven els mesos, la por s’escampava, i va empitjorar quan captures posteriors s’emportaven lluny famílies senceres. Un dels moments més punyents del llibre de Macadam és l’arribada dels parents a Auschwitz, on les dones supervivents els rebien horroritzades, massa conscients del destí que esperava als seus pares, mares, germanes o germans.

S’ha escrit molt sobre l’experiència d’Auschwitz, la batalla per la supervivència, el tifus, els assassinats amb gas, les condicions que sempre empitjoraven, la fam i la brutalitat, i Macadam no s’espanta davant de l’horror. Els llibres com aquest són essencials: recorden als lectors moderns esdeveniments que no s’haurien d’oblidar mai.

El seu llibre és bo, també, pel que fa al rerefons de les deportacions eslovaques, sobre la vida de les comunitats jueves abans de la guerra, l’organització de la persecució jueva i la innocència de les famílies quan preparaven les noies per a la deportació. Escriu, amb la mateixa capacitat d’evocació, sobre la tristesa de les poques supervivents que van tornar a casa i van trobar els pares morts, les seves botigues tapiades, i que les cases i possessions les hi havien rampinyat els veïns. De la població eslovaca jueva d’abans de la guerra, n’havien mort 70.000 (prop d’un 80 per cent); el règim unipartidista de postguerra havia prohibit qualsevol comentari sobre l’Holocaust. Les del primer enviament, quan van marxar eren noies. Tres anys i mig després, van tornar i ja eren dones, velles més enllà de l’edat, que havien testimoniat, patit i suportat massa desastres. El simple fet d’haver sobreviscut les convertia en sospitoses: què devien haver fet, quines concessions morals havien assumit, per no haver mort amb les seves amigues.

AL FINAL D’AQUEST LLIBRE esplèndid hi ha una imatge que roman molt temps al pensament. Una de les noies supervivents, la Lucie, després d’escapar-se d’Auschwitz i de les marxes mortals que van costar la vida a moltes supervivents, després de travessar països en caos i devastats per la guerra, i en risc constant d’acabar violades, finalment es troba dalt d’un tren en direcció a casa. Els vagons són plens a vessar de refugiats, així que s’enfila al sostre, i és allà, aferrada dalt d’un tren lent, que contempla un paisatge que no és ple de tanques de filferro, ni torres de vigilància ni sentinelles amb metralletes. S’adona, per fi, que és lliure: és primavera i els arbres verdegen.