Loe raamatut: «Unsex me!»

Jaume Ferrer

Unsex me!

CLUB EDITOR

BARCELONA

Unsex me!

Edició digital: gener de 2022

© 2022, Jaume Ferrer Carmona

© 2022, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició

Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat – www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Bohigas,

Gemma Brunat, Maria Arboç

ISBN: 978-84-7329-324-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

a vosaltres que us estimo

a vosaltres que m’estimeu

Tous m’ont toujours accablé, ce n’est pas le mot, je les suivais des yeux en geignant d’ennui, puis je les tuais, ou me mettais à leur place, ou m’enfuyais.

SAMUEL BECKETT, Malone meurt

Igualment serà mort en Jacob, ben aviat, del tot mort, per fi, i caldrà introduir-vos en la seva vida, de manera imperceptible, que no sigui una irrupció i que no comporti cap trasbals. No cal ser brusc amb les vides, no cal.

Per començar, ¿qui sou vosaltres?

Haurà de quedar clar ben aviat, i qui soc jo. Dir qui sou vosaltres i dir qui soc jo i dir qui és en Jacob, sense ordre clar o en un clar desordre, escrivint molt i esborrant molt. Quedarà el caos com a record de la impossibilitat d’ordenar i aquest reguitzell de detalls que fan llum i foscor.

Si un dia improbable m’arribeu a llegir, sense que us calgui travessar els límits de la comprensió notareu, això és segur, que us odio amb totes les meves forces i amb tot l’odi que en Jacob mai no va sentir. Si m’arribeu a llegir voldrà dir que he arribat al final i ja no hi podré fer res, contra els errors i les imprecisions i els fils enredats. El text ja serà clos i res més no s’hi rectificarà ni s’hi afegirà. Us dic per endavant que hi haurà coses, instants, moviments, paraules que repeteixo un i altre cop i no són més que el rastre deixat pels diversos intents fallits de fer-me intel·ligible i que prefereixo no ocultar. Parlaré, repetidament, d’ancestres i de forns i fleques i pastisseries i llençols. I d’una balena. I de la culpa i del passat i de cossos i d’uns quants successos escollits. Del plor, de la platja i del cos que s’enfonsa i de la casa. De paraules que taquen i de taques que es fan paraules. Em faré patètic a voltes, m’allargaré o no diré prou llargament el que vull dir de Macbeth i Lady Macbeth, una mica de cada. De llibres, parlaré, que mai no acabo i mai no s’acaben perquè una frase de sobte ho diu tot i la resta ja no importa i es repeteix la frase i ja està bé així. Del primer i el darrer dia de l’escola general, bàsica i obligatòria d’en Jacob, parlaré. D’en Jacob a l’escola i de la casa d’en Jacob i de coses d’en Jacob amb mi. En Jacob que fuig de l’escola, que és de vosaltres. I quin error! En Jacob que, amb mi, per entendre-us, s’identifica amb vosaltres en explicar-me els seus dies de fugida. I jo que mato. Jo.

Hi surt en Jacob, doncs, al llibre, i hi surto jo també, que, al capdavall, escric en primera persona i algun jo haig de tenir. Però de mi intentaré dir-ne el mínim i no ho aconseguiré. Com de vosaltres, odiats, en el fons intentaré no dir-ne gaire. De vosaltres, no us espanteu, tampoc en dic gran cosa perquè em feu fàstic, ¿sabeu? I per això no us vull dedicar el meu temps.

Així, afirmo que tot el món d’en Jacob que s’esdevé fora de la ciutat de Barcelona el recullo amb la vaguetat de les inicials que sovint es dona a les literatures de totes les llengües i temps. Per entendre’ns: del comte P a la ciutat imperial de Q quan el riu R es va desbordar. I a més, procuraré que les inicials no siguin les inicials veritables de cap lloc ni cosa ni persona, però sobretot de llocs. Dic llocs perquè aquest recurs abundarà sobretot quan de llocs es tracta, més que no pas de persones, perquè de persones només sortim, com qui diu, ell i jo.

I ella, és clar.

Ella.

I creieu-me quan us dic que el que procuro en aquesta escriptura és l’absoluta claredat.

Ella, és clar.

Em fumo un cigarro i em miro la cendra al cendrer tan bonica, no com els filtres groguencs i molls i esclafats. Així retardo el moment de... ¿de què? De recordar, de seguir recordant i a mesura que apareixen els records esborrar-los, fer com si els esborrés de la memòria, com si fregués fort les paraules que damunt del paper els diuen, els fan presents, quasi tangibles.

No sé en quin temps visc, si en el temps dels records o en el temps en què els recordo. Tant de temps passat i tan breu i concentrat i sense retrobar-lo.

Tot hauria sigut tan fàcil si en Jacob s’hagués pogut quedar amb ella, feliç, sense gota de resignació, assumint plenament tot el que ser ella impliqués, perquè als sis anys ho sabia, estranyament, que el patiment no li havia de venir de ser ella, sinó de la representació que d’ella us fèieu vosaltres.

Tant de temps enrere, ja. I en Jacob que assumeix que és ella i ens quedem tots tan feliços i la vida és diferent i jo no acabo aquí, en aquestes pàgines, parlant d’aquestes coses. Però hauria sigut demanar-li massa, em sembla. Ho va fer prou bé al capdavall.

No ho supero.

M’adono que necessito consol en aquestes hores, encara, perquè no n’he tingut prou o no n’he tingut gens. Són tan estranyes, aquestes hores! Només jo les he viscudes i em sembla que el consol només el puc trobar en mi mateix.

Estic sol.

Em sento mort i només quan escric em fa la impressió de ser viu. I com em costa de posar en moviment els instants paralitzats d’una vida! Deu ser el que tenen en comú totes les coses que són records i s’estan quietes, que costa moure-les.

No ho sé, com m’ho faré. Em sembla que quan no sàpiga seguir recorreré al mar, que si no ha d’aclarir res, almenys es deixa contemplar. No, no podré recórrer al mar tan fàcilment. Hauré de recórrer als cels. Pintaré els cels, pintaré la llum i després aniré per feina, recordaré les escenes que no vull dir i les escriuré per, si hi ha sort, desprendre-me’n per sempre.

No. No ho aconseguiré amb paraules. Em temo que no hi ha pitjor amagatall en aquest món que les paraules que volent fer sentit se’n buiden i volent amagar delaten.

El que hauria de fer seria parlar només d’ell i de l’amor. Tant de bo pogués. Però l’odi que us tinc em venç. En Jacob no us va odiar, ho heu de saber, perquè mai no va confondre, amb una clarividència astoradora que no li serviria de res, l’odi amb la por. No us va odiar perquè li fèieu por i no va dissimular la por amb l’odi com fem més o menys tots per sobreviure. I tota la vida li vau fer por. Tanta por li fèieu que més li hauria valgut confondre-la com tots amb l’odi. Potser, només potser.

M’imagino esbatussant-me amb vosaltres sense por de rebre. De fet, rebent molt, sentint el contacte d’una pell i una carn contra una altra, d’una respiració propera que s’intercanvia, i n’hi ha un que colpeja i respira prop del meu nas i jo rebo i respiro l’aire que ell ha inhalat i exhalat. Una cosa així, m’imagino, amb el goig de sentir que tinc als pulmons l’aire que dins d’uns altres pulmons ha estat. Els pulmons vius, respirant. M’esbatussaria i seria així de bonic i d’intens. Un puny que m’esclafa una galta i la meva alenada que el penetra fins a estremir-li els alvèols.

Si pogués esbatussar-me amb en Jacob com en un joc... Un cop, una alenada, un cop, una altra alenada, i en Jacob que de sobte es treu la roba, tota la roba. I és que som davant del mar, sota el cel, i en Jacob es posa a córrer fent saltironar les natges magres d’etern adolescent esprimatxat per llançar-se a l’aigua i jugar-hi i riure.

Però si som davant del mar, el que veig realment és en Jacob assegut. El mar no el veig, sinó la seva esquena, el cap cot que exposa el clatell, la seva figura trencada damunt d’unes pedres, contra els negres, blaus i grisos diferents de l’aigua i de l’aire, amb crestes d’argent a les onades i vestigis d’un groc brut als núvols. Uns pins torts i retorts ajaguts pel vent i la seva esquena i el mar als seus ulls. Un horitzó així de llunyà dins els globus dels seus ulls i el desig que algú el salvi dels seus tretze anys i li llevi la por de seguir viu si ha de seguir sent escarnit per les vostres carotes malagradoses que l’escodrinyen.

El veig, el darrer dia d’escola.

Éreu a la platja de G i us trèieu la roba. N’hi havia que ja éreu a l’aigua xisclant i esquitxant i d’altres encara no i era com si tots esperéssiu el moment que en Jacob es despulla per dir-li que no té cigala i fer una bona riallada.

Xiu-xiu, xiu-xiu, xiu-xiu.

En Jacob desisteix de quedar-se en banyador, però la riallada esclata igualment i ell s’arracona. Les pedres a la platja són fredes i els núvols són grisos, d’aquell gris que contrasta molt en les parts més blanques i més negres i destaca contra el cel i fa que el blau sigui com el plom, apagat com un vidre cobert de pols. Seu sol a les pedres de la platja i mira el mar i comença a plorar tot d’una i plora molt i molta estona. Plora tot un dia i al final es promet que mai més no plorarà.

—Que jo no plori mai més —desitja, sense saber-ne les conseqüències.

No ho hauria d’haver fet. Les promeses i els desitjos fan de mal controlar. Es compleixen i s’atorguen, les més agosarades, els més inesperats.

Cap ordre no serà possible ja. La primera escena ha sigut la darrera. És l’inici i res no em queda.

¿I què voleu que hi faci? És per aquestes coses que no us puc sofrir. Tant de bo copseu la repugnància que em feu en totes les paraules. Sapigueu que cada paraula escrita, encara que no us afecti, és contra vosaltres que esclata. Amb vosaltres, la batussa no és un joc. És una batalla. La violència que ell va contenir, jo la vull desbordar. Jo tampoc el confonc, l’odi amb la por: jo us odio sense por com en Jacob us tenia por sense odiar-vos.

Una recitació tranquil·la i innocent, hauria volgut, com ho era la seva mirada als cinc o sis anys. Si la pogués recrear, la seva mirada desprevinguda, confiada... Però no puc quan recordo les coses que em deia. Recordo les seves paraules i se’m fa present, parlant-me del primer dia que veu l’escola i no em pot dir si va acompanyat del pare o de la mare o dels dos, no sap de qui és la mà freda que li agafa la mà suada.

D’aquell primer cop només en té present el lloc, el vestíbul, l’entrada principal de l’edifici. Tot seguit del vestíbul hi ha la porta que s’obre al pati ple de llum. Quina il·lusió.

En Jacob mira cap a la llum que prové del clos i, en l’instant que gira el cap, la mirada li surt disparada a gran velocitat i de sobte s’atura i es congela i captura la fotografia de l’acció que es desenvolupa a fora. La llum és intensa. La imatge és clara. Se li fixa a la retina una ordenada filera de criatures a punt per unes maniobres especials que més endavant sabrà que consisteixen en un simple i quotidià desfilar cap a les aules.

Només recorda el gest de mirar i, si hi pensa bé, potser la mà freda del pare i no de la mare. Devia ser un dia que li ensenyaven l’escola o simplement el dia d’inscripció.

Recorda haver traspassat el portal de fusta del carrer que li va semblar majestuós, el de l’entrada principal i solemne que sempre més li seria prohibida. La solemnitat no forma part dels atributs dels alumnes. Els alumnes no entren per les portes solemnes durant els dies de la seva vida infantil, la resta dels dies d’escola, quin avorriment.

La recepció és la primera imatge que té de l’escola. N’he dit vestíbul, entrada i recepció. No dubto que fos així. Tot edifici ha de tenir una entrada, fins i tot els que són per recloure, encara que sigui entre pedres polides. Hi ha d’haver un forat per on ficar-se dins d’un món i el mateix forat o un altre per sortir-ne perquè cal pensar que se’n pot sortir, que no es tracta de fer un pas, un sol pas, i emparedar-se.

Dubto de les meves frases i sento que no les domino sinó que em dominen. Intueixo coses que no comprenc i reconec que si hagués de fer servir només paraules que comprengués i construir frases des del primer moment entenedores, no diria res.

Ho noto, que distorsiono la realitat. És una fatalitat. Vaig fent, convençut que ningú m’ha d’entendre i que no entenc ningú. I així em quedo, donant voltes i voltes a la impossibilitat de comprensió, i noto que les paraules se m’enfosqueixen com a ell se li enfosquien els dies, els dies clars, els bons dies. Em sento mancat. La fretura, sento, d’una llengua que s’avingui amb el tros de carn que tinc dins la boca i que belluga i belluga per dir coses. Fins i tot quan escric belluga, el tros de carn dins la boca serrada, els llavis oprimits amb el rictus ominós de qui hauria de ser condemnat al silenci per una falta, el gran pecat que sap que comet exposant-se i expressant-se.

Jo el cometo, el gran pecat. En noto la feixugor.

Un vestíbul, una recepció, una entrada monumental a la cara dreta d’una escola en forma d’U on s’imposa la presència d’aquest forat que fingeix ser una porta que enllaça l’exterior i l’interior.

En Jacob té un pressentiment: la porta és un parany. L’instint li fa buscar d’altres obertures, ja, per escapar. Túnels, si cal. No és un pensament clar, però d’alguna manera sent que aviat quedarà atrapat. Sí, hi ha d’haver portes ocultes: que sigui veritat, sisplau.

De moment, és a la porta que s’obre al pati on els nens formen en fila calculant la distància entre ells amb el braç estirat i la mà a l’espatlla dreta del company del davant. Ell imagina el gest i no sent cap mà a l’espatlla dreta. No sent tampoc que la seva mà arribi a tocar l’espatlla d’un company. Ell s’imagina estirant el dit, la punta dels dits.

Punta, tou, polpa, capciró.

Polpa, tou, tan bonic.

Els nens al pati executen el ritual propi de l’època i en Jacob els veu desfilar. Malgrat el pressentiment i la intuïció del que pugui arribar a passar, en Jacob és un infant i s’ha de deixar portar. Ell també desfilarà.

¿Quin mes devia ser? ¿Maig? Ara som al març. M’imagino que era març. ¿Per què març? Perquè ara som al març i és ara que tot es fa present.

No l’haurien d’haver dut mai a aquella escola. A cap escola. Hauria hagut de fer d’aprenent al forn de casa seva. De flequer, de galeter, de pastisser. I jo també i, així, en una vida una mica millor, l’expressió “guanyar-se el pa” hauria sigut rodona. Hauríem hagut de fer de pastissers i treballar de nits. Hauríem d’haver sigut nosaltres dos sols a la nit. Però no va anar així.

Jo vaig fer la meva i en Jacob va aprendre a existir, quin remei, però immòbil. I bé us puc dir que hi ha arbres que amb les seves branques i arrels s’han mogut molt més que no pas el tros de carn amb potes d’en Jacob. La carn i els ossos d’en Jacob, el seu esquelet infantil, el seu cos plantat a la terra, el veig, per sempre més.

Parlo d’en Jacob i és com si li manllevés la vida, les mirades, els mars on durant un dia i un altre va enfonsar el cap i el cos amb tota la carn i els ossos, en la vida, en les mirades, en les aigües dels mars, sense respirar.

Recordava amb detall el principi però després tot es desdibuixava en la repetició de l’afront diari. L’escena dels nens formant en fila un possible mes de març és la del primer dia que trepitja l’escola però no és la del primer dia de classe, que va ser un setembre de l’any 1978, o potser del 1977.

No ho sap desenredar, això del temps, ell. Que va començar una acció, la de nedar en un mar als tretze anys, i no la va acabar fins a nedar en un altre mar anys més tard.

¿Pot ser, això? ¿Es poden fer pedaços del temps? ¿Són diferents els mars? No ho sé. Hi ha tantes coses que són possibles i impossibles.

En Jacob tenia sis anys quan va anar a l’escola. Havia nascut a l’estiu i era, doncs, potser, l’any 1978, el curs 78-79. No ho arribava a precisar perquè tots els dies dels següents vuit anys serien pedaços iguals i, en aquestes circumstàncies, la precisió, almenys jo, me la passo, bé, no ho vull dir per on me la passo.

Tinc als ulls l’escena dels nens que són al pati en fila, en un ordre que cap no gosaria infringir. Per entrar a classe han de pujar unes escales dobles amb forma de triangle truncat i al cim hi ha un replà i la porta d’entrada als passadissos que menen a les aules. Hi ha la porta i el replà i, a banda i banda, uns quants graons, de petja ampla, extensa com un desert pedregós o estreta com un congost, i de contrapetja alta, sempre alta, com la paret de muntanya més vertical i relliscosa del món, vuit o deu graons, o potser només sis. Potser cada dia hi ha un nombre imprecís de graons de pedra clara. Quin desassossec.

Els nens pugen per un dels costats esglaonats del triangle amb una disciplina que no admet imprecisions. Jo també, de petit, entrava en fila índia a classe, però no amb aquest rigor alienant que en Jacob deia. A mi m’hauria atiat tèrboles ambicions de revolta, no ho sé, de posar-me d’esquena o de saltar per la barana o d’ensopegar i fer caure els companys com les fitxes d’un dominó. Que en Jacob s’hagués pogut insubordinar amb una bretolada en aquella cerimònia d’obediència no m’entra al cap. No, no en el cas d’en Jacob, ni en aquell moment que s’ho mira ni en el moment que hi participarà. Cal que tothom executi la mateixa coreografia cada dia i així s’esdevé, però no puc deixar d’imaginar que tots els alumnes alhora trenquen files. Tampoc no puc deixar d’imaginar la delícia de tocar amb els dits, d’agafar amb la mà l’espatlla dreta del company.

M’agrada imaginar-ho així. Agafar les paraules dites d’en Jacob, que són les de la por de tocar i ser tocat, i refer l’escena que hauria de representar durant tants anys, la de la fila que s’enfila pels vessants del triangle esglaonat amb el braç estirat i les puntes dels dits... el tou... la polpa.

No, en Jacob ho havia intuït bé. Ell no tindrà mai el dret de posar la mà a l’espatlla dreta del company en alfabètic ordre. Cap company, tampoc, no posarà la mà a la seva espatlla. Serà un simulacre perquè serà intocable.

Aviat determinaré el moment en què esdevé intocable. No tots vosaltres vau presenciar-lo i és tan breu que potser passi desapercebut, com tots els moments importants d’una narració o d’una vida, de tot plegat, que s’amaguen sota una gran fullaraca de moments anodins.

Valgui per ara la paraula “intocable” i valgui la frisança dels dits de la mà del braç estirat i, als capcirons, l’electricitat intangible però real i existent, que actua i se sent. Se sent la proximitat dels capcirons que es queden a un mil·límetre de la roba que cobreix una espatlla o dels cabells que mostren o oculten un clatell.

Oblideu-ho tot. Jo us diré qui soc en veritat. Soc qui us voldria cobrir d’insults, però que no fossin manllevats. Em cal trobar insults propis. No dubteu que els trobaré i us els escopiré al damunt. Trobaré la forma que em plagui de dir-ho tot i millor que no entengueu què vull dir realment amb això, retortes formes de la forma humana. Arribarà el moment en què us aniquilaré amb una mirada que irromprà en els meus ulls amb la fúria de la tempesta que vosaltres vau congriar en els dies de l’aspra vida escolar. Vau desfigurar en Jacob amb les vostres paraules injurioses i ell no us va tornar mal per mal. Jo faré per manera de contemplar els vostres cossos podrint-se i n’escamparé el vapor tan pudent com els vostres pensaments.

Les paraules se m’escapen. En Jacob no hauria volgut que us insultés. Li sento la veu que em diu que no digui res més. Que no digui res més!

No sé ni tan sols si soc al principi o al final de res. No sé si soc al primer dia o al darrer. M’aturo. Haig de pensar en els primers moments, ara. Però n’hi ha tants, de primers moments! Com n’hi ha de darrers, perquè hi ha la primera alenada i hi ha la ranera. Hi ha la primera mirada i hi ha els ulls glaçats. Faria bé de parlar de les primeres coses per arribar a les darreres, al darrer dia de l’escola obligatòria d’en Jacob, vuit anys després. Això és el que vull, però no ho faig i entaforo coses d’abans i després on puc o on em plau, on s’escau i no s’escau.

Si ha de plaure, plauria a en Jacob que el relat fes justícia a tothom. Però jo, només de pensar en la justícia, m’esvero.

¿Per què hauria de ser just?

No em sento lliure. Totes les pors d’en Jacob s’emparen de mi.

En Jacob voldria que tot fos bonic. O jo. No ho sé. Però el primer dia d’escola no va ser bonic. Vull dir el primer dia de classe, de lliçó, d’aula, quan en Jacob serà ella, aviat sabrà que és ella i jo no sabré explicar si és d’ella o d’ell que parlo, i bé que podria parlar dels dos, però amb un de sol ja em faig un embolic perquè, al capdavall, en Jacob és en Jacob i sempre és en Jacob i jo soc sempre el mateix i tots som tantes coses diferents que, ¿amb qui em quedo? Amb ell, amb un jo, el jo d’en Jacob, o amb el meu jo, amb tots dos jos, amb no sé quants de jos.

¿I qui soc jo?

Sigui com sigui, cal que digui qui soc.

Jo soc en Nemesio, i no faig broma.

Em podeu dir com vulgueu, que si haig de respondre, responc, i si no, doncs callo. La culpa del nom la té, ja s’endevina, un meu ancestre, el besavi per part de mare, que era un home alt com pocs a la seva època i que duia boina i quan seia al sol un gat se li enfilava a l’espatlla i un periquito volava i es posava al cap del gat. Sempre n’explicaven aquesta anècdota, i que per passar per les portes havia d’ajupir-se.

A mi m’havien dit Mèsiu durant molt de temps. Algunes persones. Totes les persones. Cap. Jo què sé. Era una manera de dir-me. Ni em feia gràcia ni me’n deixava de fer, però posats a voler, preferia el meu nom sencer, encara que l’ús les fa, aquestes coses. ¿Quines coses? La cosa de prescindir del nostre voler i ja tothom, o ningú, em diu Mèsiu i em diuen Nemi.

—Nemi, Nemi, abraça’m…

Ara no sé per què ho explico, tot això.

Sí, us explicava qui soc jo i per no dir-vos-ho del tot us deia un nom. Jo soc un nom. Tots som un nom. O molts noms. Sí, som molts noms. I ha arribat el moment que he escrit Nemi i ha sigut com si sentís en Jacob demanant-me una abraçada.

—Nemi, Nemi, abraça’m.

I aleshores plorava.

O si volia fer una volta, allò altre:

—¿Nem-hi, Nemi?

I ens petàvem de riure. Què voleu que us digui.

De fet, ¿què voleu?

—Nemi, Nemi, abraça’m…

Ho sento dins del cap i veig els sotracs del plor d’en Jacob que quan el sotragava jo corria a agafar un llençol i l’hi oferia i l’abraçava amb el llençol. A un ull que llagrimeja se li ofereix un mocador amb un gest refinat. No ho sé, com a les novel·les antigues, d’un teixit bo. Un mocador de batista, potser, que fa molt de poncella o a mi m’ho sembla i m’agrada així. Però en Jacob, quan plorava, val a dir que no eren llàgrimes dels ulls, sinó que tremolava i suava amb tot el cos i amb un mocador de batista no n’hauríem tingut ni per començar a eixugar les llàgrimes de la suor i per això jo anava a buscar un llençol i esperava que la tremolor minvés i la pell se li assequés i s’adormís extenuat entre els llençols del seu besavi, que del besavi eren, els llençols.

Encara anit se’n va estripar un. Jo dormia i vaig canviar de jeia i es va sentir el soroll de l’estrip que em sembla que la paraula “estrip” i “estripar” ja identifiquen prou.

En Jacob i jo compartíem el llit i els llençols. Tocar, no sempre es deixava tocar. Ell es ficava dins dels llençols embolicat amb un altre llençol. Compartíem llit però d’alguna manera devíem fer com les dones de casa seva, la mare, l’àvia i la besàvia que, degut a l’organització dels seus dies en una pastisseria i un forn, poques vegades havien de coincidir al llit amb els seus homes, que treballaven de nit a l’obrador mentre que elles treballaven de dia, servint a la pastisseria. Totes aquestes persones del seu passat em feia l’efecte que no havien compartit gaire els llençols, que no s’hi havien abraçat o protegit plegats, i una mena de desolació m’envaïa d’imaginar-los dormint sols. Jo almenys no dormia sol. Ell, almenys, no hi dormia.

En Jacob era tan prim i poca cosa que, estirat i adormit al llit, més d’un cop m’havia passat inadvertit. De vegades jo arribava a casa i cridava, ja soc a casa, Jacob, Jacob! En Jacob no sortia gaire sense que jo l’acompanyés, si no era en un rampell, a fer una passejada, a vagarejar una estona, i si sortia jo estava content, encara que em preocupés perquè trigava i patia que no tornés amb la respiració entretallada. En Jacob sentia i m’expressava, i jo sabia, que sortir de casa era per ell com jugar-se la vida. Jacob, Jacob!, cridava jo, i ell no responia i jo pensava que, bé, potser havia sortit. Però no era així, sinó que era al llit amb taps a les orelles, no havia suportat la durada del dia ni els seus sorolls. I al cap d’una estona, en ficar-me jo al llit una mica preocupat perquè encara no havia tornat, quin ensurt i quin crit. Un altre cop! Perquè ens havia passat més d’un cop, que era al llit, al seu costat de llit, tan planer i poc voluminós que, quan es deixava tocar, no m’agradava el seu cos fet d’ossos que se’m clavaven perquè li petaven com si es desllorigués i em feia por de trencar-lo, de trencar-li el penis, fins i tot, que, de vegades, prement-lo avall i refregant-lo, feia un cloc gros com si se li hagués partit.

Penso unes coses i en dic unes altres, em reprimeixo però de sobte esclato, dic que jo no us tinc por però a mi també em feu molta por. Desconfio dels meus sentits com li passava a en Jacob. És com si ho desgavellés tot. Voldria ser implacable, però m’estovo. Voldria dir-vos clarament qui soc però m’amago.

Jo només volia dir qui era jo i ara voldria especificar que no he trobat mai un cos tan acollidor com el d’en Jacob.

El cos acollidor.

No ho sé, per què ho he dit, que no m’agradava el seu cos d’ossos. No he tingut res a les mans que fes com ell, que se’m fiqués pels dits a dins, dins del meu cos.

He començat a parlar de tantes coses sense solta ni volta, n’he deixat caure tantes aquí i allà, que bé podria haver parlat ja de Lady Macbeth en el moment que s’adona que el seu bon marit no té el que s’ha de tenir per matar el rei i, davant del dubte, ella fa el seu primer parlament llarg i demana de ser asexada amb la intenció de matar. Unsex me here!

És terrible. Tant de sexe. Macbeth que quan ha de matar sent que no té el sexe que s’ha de tenir. Lady Macbeth que vol matar i vol tenir el sexe que el seu marit té però no sent que té.

I en canvi en Jacob, quants cops no hauria volgut no tenir cap sexe per no haver de ser el cos maltractat i ultratjat. Asexat, només, sense intencions de matar.

Podria haver parlat també de la casa on vivíem a Barcelona, al carrer Sant Vicenç, a tocar del mercat de Sant Antoni, al darrere del Pes de la Palla i de la sala de ball La Paloma. Quin gust, dir-ho així, i no amb inicials.

Només d’aquestes coses hauria de parlar. Vam anar a viure junts tan aviat, tot just després de coneixe’ns, que tinc la sensació, una sensació que tots hem tingut amb algú, d’haver-lo conegut de sempre. Em feia l’efecte que era així, que érem amics de la infantesa i que ens havíem retrobat a Barcelona. Però ell havia viscut sempre a F. Havia passat uns anys a la ciutat d’O, després havia tornat a F i quan ens vam conèixer, com qui diu, acabava d’arribar a Barcelona. No ens havíem pogut trobar abans. Ho recordaríem. Érem tan joves. Quina sensació més estranya la d’aquells primers moments entre els dos. Quanta confusió de si va ser en un lloc o un altre que ens vam conèixer, de si va ser en aquesta o en aquella situació.

La sensació de coneixe’l era tan intensa que no la podia ignorar, almenys jo. Em sentia aleshores com si algú hagués censurat la pel·lícula de la meva vida, tan d’hora, i n’hagués tallat part del metratge. Bé que a la vida això no es pot fer. Era com si un embruix m’impedís de recordar que sempre havíem estat junts i que ho sabíem tot l’un de l’altre. Però en Jacob em va haver d’anar explicant, dia a dia, la seva vida. I jo a ell la meva. Amb paraules aproximades, amb paraules exactes. I ara no sé si, potser, en fer-se presents, les paraules m’enganyen i em fan creure el que no pot ser. No, no enganyen fins a aquest punt, les paraules. Som nosaltres que ens enganyem, que enfilem un engany amb un altre com si la vida fos una farsa, que ho és i no ho és.

Un cop comences a fer servir paraules és impossible no dir res. Això és el que em passa. I en Jacob voldria que no digués res. No voldria que digués qui és, qui havia sigut de nen i adolescent, qui havia sigut amb mi quan ens vam conèixer.

I és justament el que jo vull dir: qui havia sigut a l’escola, almenys, per entendre qui va ser després i qui no va poder ser.

Qui era a l’escola m’ho va explicar ell. Va passar això, em deia, com si se li escapessin les paraules. Va passar allò altre, em deia, per penedir-se tot seguit d’haver-ho dit. Tot era prou concret. Jo no l’havia d’entendre sempre i ell no és que cregués que no l’havia d’entendre, sinó que tenia la secreta esperança que no l’entengués.

Podria reproduir les seves frases, però en el fons no cal. Hi ha molts nens com en Jacob. Dir qui era ell es podria resumir en un “era com tal” o “era com tal altre”. Era com tots aquells que, malgrat donar-se en abundància i no ser en res excepcionals, són percebuts com a cossos estranys. El cor enmig dels pulmons se’m trenca quan hi penso, que sovintejant com sovintegen siguin els cossos exclosos.

En el fons hi ha coses que no canvien. I és que no sabem mirar. Si en sabéssim, ho veuríem. Els cossos fugitius, veuríem. Tants, que faria feredat la corredissa de cossos assetjats.

Durant vuit anys, per trencar el setge, l’única arma oferta a en Jacob va ser la delació, que no va fer servir perquè aboca inevitablement a redoblar l’horror. Tothom ho sap. L’altra arma, que no s’ofereix explícitament però que és la primera que ve a la ment, és la de tornar la violència. Ni l’una ni l’altra no les va fer servir en Jacob. I jo dic que n’hi havia per entrar a l’escola amb una arma grossa, de foc o de tall fi, i fer una matadissa.