Loe raamatut: «Viure per viure»

Viure per viure

Els articles d’El País

(1979-1986)

Joan Fuster

Universitat de València

2005

© Hereus de Joan Fuster Ortells

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2005

© De la traducció: A. F. i J. P.

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Realització d’ePub: produccioneditorial.com

Il·lustració de la coberta: Piero della Francesca, La llegenda de la Vera Creu (detall)

ISBN: 84-370-6333-7

Pròleg

¿«Espanya ha deixat de ser catòlica»? Don Manuel Azaña es va precipitar en l’afirmació i els fets ho demostraren: l’Espanya catòlica, amb els seus prelats al capdavant, armà una guerra civil de mil dimonis el 36. No solament l’Espanya catòlica, però ella proporcionà als altres interessos en joc, benediccions, diners, voluntaris. Només que avui...

Amb aquestes reflexions, encastades al final del segon paràgraf d’un article sobre «Les idees i els costums», iniciava Joan Fuster la seua col·laboració en el diari El País el divendres 20 d’abril de 1979. L’escriptor, afilat analista dels canvis de costums, agafava com en altres ocasions una anècdota, un pretext –en aquest cas la passada Setmana Santa i les expansions lúdiques i d’esplai que aquesta proporcionava–, per esbrinar si l’aparent relaxació dels comportaments, la dissimetria dels punts de congregació del personal –discoteques i pubs plens, esglésies mig buides–, les escapades de cap de setmana al xalet o a l’apartament, la televisió... havien arribat a remoure el solatge de catolicisme i clericalisme que sempre queda al fons, espès i inamovible, cada vegada que sacseges la societat espanyola. «Voltaire, El motín, La traca, don Manuel Azaña, i la resta, a penes van alterar la pia vocació de l’electorat espanyol». Fuster, que trobava precipitat el diagnòstic d’Azaña, també es va precipitar en la seua profecia: «Perdurarà el clericalisme, però minat. I que siga el que Déu vulga». Déu, naturalment, ha agranat cap a casa: ha volgut que el clericalisme perduràs tan vigorós i contundent com sempre. O més, fins i tot: ¿podria haver sospitat Fuster que un quart de segle més tard els bisbes es llançarien al carrer per protestar contra el govern –en defensa de la família i del dret a l’educació, o el que és el mateix, en contra dels drets dels homosexuals i de l’ensenyament laic–, i farien de la seua emissora radiofònica l’avançada de la provocació, l’insult més groller i la involució? Espanya, i en això estàvem tots tan errats com don Manuel, fins i tot Fuster, no ha deixat mai de ser catòlica, precisament perquè el catolicisme i el clericalisme són ingredients substancials de l’espanyolitat, de l’espanyolisme, de l’ésser espanyol. Rasques una mica el lleu vernís de liberalisme i secularisme, i afloren de seguida el fanatisme i la intolerància mal continguts d’un catolicisme ranci i bel·licós.

Més encertat estava Fuster en les seues prediccions sobre el marxisme, sobre la progressiva desmarxistificació dels partits socialistes, que arribava ja «a un extrem escandalós». Però comprensible: ací molt pocs s’han llegit Marx, i això facilita deixar de ser «marxista» o, sense renegar-lo explícitament, relegar-lo «a la categoria abstracta de clàssic, d’arqueologia respectable». Fuster s’estima Marx. L’ha llegit directament i a través de Gramsci. L’ha emprat profusament en les seues anàlisis, històriques, sociològiques i econòmiques, i ha incorporat conceptes i termes inequívocament marxistes en el seu propi llenguatge, sense que se’n ressenta –i això ja té mèrit– la vivesa i l’amenitat del seu estil. Per això no es pot estar de deplorar el «desarmament verbal –i conceptual–» a què assisteix:

Ja de manera molt rara es parla de lluita de classes, i ni tan sols s’empra la paraula classe rigorosament; ni de consciència de classe, únicament clara en els empresaris; ni de plusvàlua, ni de modes de producció, ni de tot això que el Manifest explica.

El desarmament verbal –i conceptual– és una de les condicions i raons de l’actual desmobilització, del desencís per la Transició. Als marxistes espanyols –Largo Caballero, per exemple–, que no havien llegit Marx, els «animava un instint de classe més que no una consciència de classe». Però el mateix Largo, «avui, seria inconcebible en les files del seu partit».

En molts aspectes, el Fuster d’El País (de 1979 a 1986) és un Fuster decebut, defraudat amb el rumb que havia pres la Transició. Pensava que es podien fer més coses, que es podia anar més enllà, i que no es feien per por, per una por tan infundada com la que, de l’altra banda, podien sentir els residus de l’antic règim i els empresaris envers el marxisme i la revolució.

Al cap i a la fi, el que ha passat fins a hores d’ara no és sinó mera «transició»: vull dir que no hi hagué «ruptura», per a bé o per a mal, i a això hem d’atenir-nos. Només que la «transició» implicava, de manera fatal, una dosi notòria de continuisme.

I tant! Trenta anys després de la mort de Franco, el franquisme, ¿qui podria negar-ho?, encara perdura. No són només els carrers de moltes ciutats espanyoles que continuen portant el seu nom, les places o avingudes que continuen albergant la seua efígie, els centenars o milers de nostàlgics que cada any s’apleguen al Valle de los Caídos o celebren les dates més emblemàtiques del calendari franquista, els rapats que, enarborant banderes i consignes feixistes, agredeixen a cop de puny o de garrot els immigrants, els homosexuals, els rojos i els separatistes, tots encabits en la mateixa patuleia d’indesitjables i antiespanyols. Són, sobretot, els reflexos ideològics i conductuals d’una societat calada fins al moll de l’os per quaranta anys de dictadura i trenta més d’amnèsia imposada, d’ocultació i impunitat dels horrors del franquisme, que permeten tractar de pertorbats o de revengistes les víctimes i els familiars que reclamen reparació. És l’actitud agressiva d’una dreta reaccionària –i dels seus intel·lectuals orgànics o per lliure– que trau pit, s’aferra a la Constitució –desnaturalitzada del seu paper de regles consensuades del joc i elevada a la condició de tòtem intocable– i l’esgrimeix com a arma per esclafar l’esquerra i qualsevol dissidència. Que acovardeix el ciutadà i l’intimida cada dia –en la premsa, la ràdio i la televisió– amb missatges perversos i apocalíptics. Són, potser, els riscs o les tornes de la «transició». De no haver optat per la «ruptura», per una neteja a fons de la ronya franquista que impregnava de dalt a baix la societat espanyola. D’haver renunciat a explicar a les noves i a les velles generacions la «veritat» del passat més recent, com s’ha fet, millor o pitjor, en altres països que han passat igualment de la dictadura a la democràcia. I això es paga. Això ho estem pagant.

En qualsevol cas, l’abril de 1979, quan Fuster començà a publicar en El País, el debat de la Transició era ja aigua passada. Almenys per a ell. És cert que encara quedaven moltes coses per venir: els nous ajuntaments democràtics (ja que fins aquell mateix any i mes, les corporacions locals i provincials continuaven en mans dels jerarques franquistes, tan actius en el foment i l’explotació de l’anticatalanisme), el colp d’estat d’Armada, Milans del Bosch i Tejero, l’Estatut de Benicàssim, la Generalitat... Però, a aquestes altures, ell ja sabia la partida perduda. Durant dos o tres anys –des del 1976, però sobretot el 1977 i el 1978– s’havia implicat a fons –de la manera que s’impliquen els escriptors: escrivint, signant manifests, llegint-los en públic, pronunciant discursos, conspirant entre bastidors, influint entre els polítics amics, redactant o inspirant avantprojectes d’estatuts...– en la lluita per la ruptura i el canvi democràtic. Són els anys dels articles militants i conjunturals –perquè la política es fa dia a dia, canvia d’un moment a l’altre, i Fuster és en aquests anys un periodista polític, un observador crític de l’actualitat política– de Por favor (de febrer de 1977 a juliol de 1978), de Tele/eXprés, d’Avui, de Reporter, de Canigó, de La Calle, de Valencia semanal, de Nous Horitzons, que tan poc agraden als seus crítics per circumstancials i corrosius, uns crítics que consideren ja amortitzat literàriament Fuster als anys seixanta, si no abans: poc havien d’afegir al valor de la seua obra aquests articles irritats, llibrets d’urgència com El blau en la senyera (1977) o quaderns d’agit-prop com Destinat (sobretot) a valencians (1979), Notes d’un desficiós (1980), Ara o mai (1980), País Valencià, per què? (1982) i Pamflets polítics (1985), que recopilaven totes aquestes contribucions catequístiques publicades en la premsa d’aquells anys.

És cert que Fuster encara incidiria en el tema –i en el to– posteriorment. En els articles de Qué y dónde (de juny de 1979 a setembre de 1982), aplegats en part en Notes d’un desficiós (1980), o en els de Serra d’Or, Diario de Valencia i Noticias al Día, reunits en Punts de meditació (Dubtes de la ‘Transición’) (1985). Però ja d’una altra manera, més resignada i més distanciada, i paradoxalment per això, més càustica. La seua crítica, ara, ja no és tan imperiosa i «constructiva», sinó decebuda i sarcàstica.

Els articles d’El País, per bé que contemporanis (1979-1986) –i cal insistir en això–, són d’una altra dimensió. La mateixa que trobem en les seues col·laboracions en Jano (de novembre de 1977 a setembre de 1981), en Serra d’Or, en Tele/eXprés, en La Vanguardia i en Informaciones, i que, de fet, no havia abandonat mai. Escrits més reposats, més literaris, en el tema i en el tractament, però absolutament simultanis amb els papers més combatius publicats en Por favor o en la premsa valenciana. No hi ha dos o més Fusters, repartits en diferents èpoques o períodes cronològics, sinó un mateix Fuster, polièdric, que es multiplica en mil fronts, que compagina l’assagisme literari i l’anàlisi política amb l’agitació d’idees i l’erudició més rigorosa (el 1976 veu la llum La Decadència al País Valencià, i un any després, Contra el Noucentisme i el cinquè volum de les Obres Completes: Literatura i llegenda). Sense menystenir les altres contribucions –al capdavall, una opció política i també literària del mateix escriptor–, els articles d’El País –com els de Jano, els de Serra d’Or, els de La Vanguardia o els d’Informaciones, i abans, els d’El Correo Catalán, El Noticiero Universal o Tele/eXprés– ens recuperen el millor Fuster: el d’una obra assagística més ambiciosa i exigent, el del Diccionari per a ociosos, L’home, mesura de totes les coses i Examen de consciència, tres llibres justament que tenen el seu origen en papers publicats prèviament en la premsa diària. En aquest sentit, Viure per viure, el volum que el lector té a les mans, no deixa de ser una continuació –pel contingut i per la intenció– d’aquells llibres formats a partir d’una recopilació –i traducció– d’articles.

Fuster tardà bastant a escriure en El País, el diari més influent del postfranquisme i la Transició. El 1979, feia ja tres anys que el nou periòdic estava al carrer i era un projecte plenament consolidat. Potser ho havia impedit fins aleshores la fidelitat a La Vanguardia, periòdic en què col·laborava de manera regular des de 1969 i on, fins 1984, arribaria a publicar més de cinc-cents articles, o el cansament d’haver d’escriure més papers a la setmana, ara que ja s’acostava als seixanta anys. En qualsevol cas, Fuster coneixia des de molt abans –i fins i tot havia arribat a col·laborar amb ells en altres empreses, editorials i periodístiques– els promotors i homes forts del nou projecte, que naixia amb voluntat de constituir-se en «intel·lectual col·lectiu» –en fórmula d’Aranguren– de la jove democràcia espanyola: José Ortega Spottorno, Juan Luis Cebrián, Javier Pradera...

El primer amb qui contactà va ser Javier Pradera, aleshores editor del Fondo de Cultura Económica, que al final de 1964 es plantava a Sueca, invocant l’amistat comuna amb Vicenç Riera Llorca, Josep Maria Castellet i (Juan?) Goytisolo, per demanar a Fuster que ressenyàs les novetats editorials de la casa (Fuster, fora dels Països Catalans, era conegut sobretot per les seues pàgines de crítica literària a Destino). I poc després, el febrer de 1965, li proposava que escrivís una Historia de la literatura catalana per als «Breviarios» del FCE. Un mes abans, havia estat el mateix Fuster qui, amb la mediació ara d’Albert Manent, s’adreçava a José Ortega Spottorno, el fill del filòsof i successor seu al capdavant de la Revista de Occidente, per a oferir la possibilitat de traduir alguns assaigs seus per a l’editorial. Ortega, que sembla que també havia estat persuadit amb el mateix propòsit per José Luis López Aranguren, accepta l’oferiment i li encarrega un llibre d’unes dues-centes cinquanta pàgines, titulat provisionalment Ensayos i amb un tiratge previst de 3.000 exemplars, que mai no arribaria a publicar-se –i possiblement tampoc a traduir-se, malgrat les pressions amicals d’Albert Manent: «Crec que pot ésser un camí perquè entris a l’‘Imperio’». També li reitera la invitació, que ja li havia fet a través de Marià Manent, d’escriure en la Revista de Occidente, publicació per a la qual només consta que Fuster preparà una selecció de passatges de la Crònica de Ramon Muntaner, retribuïda, el 1970!, amb mil pessetes justes.

Els Manent, pare i fill, i altres intel·lectuals catalans

–Riera Llorca, Castellet i Goytisolo– havien estat els seus contactes inicials amb el grup orteguià, però Fuster ja comptava amb algunes amistats madrilenyes rellevants, com Aranguren, i el 1964 s’havia publicat una traducció al castellà de Les originalitats (Las originalidades. Maragall y Unamuno frente a frente), a cura d’Ana Ramón de Izquierdo, en la col·lecció «Renuevos de Cruz y Raya», dirigida per José Bergamín, Antonio Espina i Arturo Soria, de l’editorial Cruz del Sur, que Soria s’havia portat a Madrid des de l’exili xilè. El gener de 1967, Pradera li escriu de nou per a reprendre el projecte de publicació d’una Historia de la literatura catalana, però ara en Alianza editorial, l’empresa on treballava després que una forta crisi l’hagués empès a abandonar el FCE. N’havia parlat a Ortega, que havia fundat Alianza un any abans i pensava traure el llibre en la col·lecció «El libro de bolsillo». Tampoc aleshores el projecte no arribà a rams de beneir.

La cosa va funcionar millor amb Juan Luis Cebrián i la gent d’Informaciones, on Fuster començà a col·laborar el març de 1972. Informaciones era un diari fundat en la immediata postguerra, directament pronazi, molt més que els seus homòlegs falangistes, que havia anat evolucionant cap a postures més obertes i liberals. El 1972, n’era director Jesús de la Serna, antic redactor en cap de Pueblo, que el 1979 –el mateix any que Fuster– passaria també a El País, on ocuparia diversos càrrecs de responsabilitat; el subdirector era Juan Luis Cebrián, també ex redactor en cap de Pueblo, director dels serveis informatius de TVE i impulsor de Cuadernos para el diálogo, abans de llançar-se a l’aventura fundacional d’El País el 1976; i el redactor en cap, Eduardo Barrenechea, futur subdirector de Cuadernos para el diálogo i director de Cinco Días, que acabaria també, com els anteriors, en la plantilla d’El País. Potser l’intermediari, en aquest cas, fos Vicent Ventura, a qui Cebrián escriu el 29 de març de 1972 per a dir-li que considera la firma de Fuster «una gran adquisición para Informaciones. Igual que la tuya, claro». Fuster hauria d’enviar una col·laboració cada setmana, i cobraria mil pessetes per article publicat, una vegada descomptat l’import de la subscripció al diari. La relació amb Cebrián es farà cada vegada més intensa: un any després li demana una col·laboració per a un suplement conjunt amb Die Welt, d’Hamburg:

Uno de los trabajos que nos piden es algo sobre «La búsqueda del ser perdido del mallorquín» entre el cerco de cemento levantado por el turismo en Palma, los bikinis, la droga y la civilización. Algo entre antropológico

y sociológico, entre científico e imaginativo –que al fin y

al cabo es lo mismo–, y sobre todo algo entretenido y bien

escrito. No sé si el tema le atrae, pero a nosotros sí nos atrae que usted lo trate. No nos han indicado espacio (aunque creo que estaría en torno a los seis folios) ni remuneración, aunque supongo que tratándose de la Alemania nuevamente enriquecida no va a haber problemas en este punto.

Cebrián també comptava amb Fuster per a d’altres projectes:

Aprovecho también esta carta para pedirle una colaboración ajena al periódico, pero no a mi persona. Me ha tocado en suerte dirigir una revista que se llama sofisticadamente Gentleman y que supongo va a pretender ser una especie de Esquire a la española. Es mensual y no de actualidad, y algunas de las cosas que va a llevar son buenos relatos de buenas firmas. O buenos ensayos, novedosos, noticiosos y resonantes. Y si para antes de fin de mes puede usted enviar algo, bien de creación (cuento, ficción, etc.) o de tipo más «reportaje», se lo agradecería y no se lo pagaría mal.

Gentleman aparegué poc després, però no consta que Fuster hi col·laboràs.

Tampoc no consta en la correspondència amb la redacció i l’administració del diari cap acord perquè els articles de Fuster a Informaciones es publicassen també en La Vanguardia, o a la inversa. Però el cert és que gairebé totes les columnes que Fuster publicà en Informaciones aparegueren abans o després –generalment abans– en La Vanguardia i fins i tot en Tele/eXprés, una pràctica que continuaria més tard amb les col·laboracions en El País, i que lògicament havia de ser coneguda i consentida per les direccions dels periòdics implicats. «Miedos nuevos y viejos», el primer article de Fuster en Informaciones, del 18 de març de 1972, aparegué a La Vanguardia l’endemà, el 19 de març, però «El otro castrismo. Don Américo», del 20 d’abril, ja havia aparegut en el diari barceloní el 2 d’abril. I el darrer que publicà al periòdic madrileny, «El incremento aparatoso de inconformistas», del 26 de gener de 1978, també havia vist la llum quatre mesos abans, el 25 de setembre de 1977, a La Vanguardia. No era una coincidència exacta, d’un dia a l’altre, però pràcticament tots els més de 260 articles que Fuster publicà en Informaciones aparegueren també en la premsa catalana.

La marxa a El País podia haver-se produït el mateix 1976, l’any de fundació del periòdic. El 22 de novembre, Fuster es queixa al director d’Informaciones que no li publiquen tots els articles que envia i que podrien haver vist la llum en els nous mitjans nascuts amb la democràcia:

Mi querido amigo. De vez en cuando le envío artículos publicables, y le agradezco que les dé curso, si no a todos, a algunos. Con la reciente euforia periodística, me encuentro con proposiciones afectuosas para derivar mis modestos papeles a otros diarios de Madrid. Me gustaría poder seguir siendo un regular colaborador de Informaciones, como lo he sido durante años: ¿podría confiar en ello, o no? Dígamelo con toda confianza. De no ser así, créame, me sentiré bastante jodido. Informaciones era «mi» periódico, y yo era, para Informaciones, una «voz» periférica (la única, me parece)... Decida usted como guste.

Alarmat, Jesús de la Serna li contesta al dia següent, excusant la demora en la publicació dels articles i ratificant-li l’interès del diari per comptar amb la seua firma. Amb tot, la col·laboració de Fuster en Informaciones s’interromp just un any després, el novembre de 1977, quan, a una nova queixa pel retard en la publicació dels seus articles, rep una resposta poc considerada del redactor en cap:

Estimado amigo. Sus artículos son siempre muy bien recibidos en esta casa. Si últimamente no los hemos publicado ha sido por circunstancias de mecànica interior y no por otro motivo. Pero aprovecho la ocasión para rogarle que sus trabajos sean más breves. Pues uno de los problemas técnicos es, precisamente, el exceso de originales, que tenemos que conjugar en orden a la actualidad y a otros factores.

Tot l’equip directiu d’Informaciones, ja s’ha dit, i bona part dels seus col·laboradors, Fuster inclòs, acabarien tard o d’hora en El País. Fuster, el 1979, encara que la seua relació amb el diari data de molt abans, d’abans fins i tot del naixement del periòdic, ja que el març de 1973 havia adquirit accions de PRISA, l’empresa editora, presidida per José Ortega Spottorno. Probablement, les connexions i les amistats –Ortega, Cebrián, potser fins i tot Ventura– degueren influir perquè Fuster fos un dels primers accionistes del nou diari en gestació, mentre encara col·laborava en Informaciones: els mateixos factors que operaren anys després perquè l’escriptor publicàs en El País. Una carta de Fuster a Cebrián, del 16 d’abril de 1979, aclareix els termes de la seua doble col·laboració en El País i La Vanguardia, que devien ser precisament els que havien servit abans per a Informaciones: