Loe raamatut: «A trenc d'onada»
«A trenc d'onada» es va publicar per primera vegada dins el recull Contes d'onada i de tornada (L'Albí, 2009).
Agraïm a Edicions L'Albí i al seu editor Jaume Huch la cessió d'aquesta publicació per a la Biblioteca digital del Núvol.
Amb la seva complicitat compartim aquest homenatge a l'enyorat Jordi Cussà.
© Hereus de Jordi Cussà, 2021
© D’aquesta edició:
NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA
c/ Mallorca, 348
08013 Barcelona
Disseny: Laia Serch Muni
ISBN: 978-84-17455-38-5
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
A trenc d'onada
El mar era una planúria tan extensa que insinuava la corba que cenyeix totes les coses vives. El cel en canvi era un batibull de núvols en diferents plànols per entre els quals ara, però no adés, s’escolava un ullet de sol. El mar era d’un gris quasi metàl·lic, massa fred i fosc per comparar-lo als iris de la noia, que s’havia assegut sobre un roc per descalçar-se, tot i que l’hivern s’acostava pas a pas i l’aigua, a més de salada i mansa, seria glaçada.
La noia, com a dona, era alta i prou jove per conservar la gràcia esvelta dels joncs. L’home, noi ja no, era més aviat panxut i duia la cara empastifada d’una setmana de pèl més blanc que negre. Un quartet de pescadors que amarraven la barcassa a l’escullera, a deu metres de distància, els miraven com els pescadors enfeinats solen mirar els turistes, i molt especialment les turistes. Ella no en feia cap cabal i ell molt poc: ja feia temps que s’havia acostumat que els mascles (tots en general i alguns en particular) llambreguessin de biaix la seva companya. Alguns fins intentaven seduir-la, convençuts que eren pare i filla, o tiet i neboda o, simplement, un marit massa arrugat per satisfer-la.
El sol ara s’havia amagat, com si també jugués a espiar-los sense ensenyar-se, i el mar i el cel, durant un moment dels que duren sempre més, es van confondre dins un gris blavós, gairebé violaci, que sí s’assemblava al to magnètic dels iris de la noia, ja dona d’altra banda. Ella just llavors s’aixecava, amb els mitjons dins les sabatilles i les sabatilles penjant d’una mà, per oferir l’altra i un somriure suau, gairebé mandrós, a l’home, encara fos dins la bombolla d’aquell fugaç etern. L’home va somriure en dos temps, primer distret i encisat a parts iguals; i després amb tot el rostre, encisat i absolutament conscient de l’encís que compartien. També va acceptar l’oferiment de la mà i va allargar la mà per estrènyer-l’hi, potser besar-l’hi com li agradava fer des que s’havien conegut, deu anys enrere. Feia deu anys que es coneixien i deu anys que venien, vuit dies comptats, a aquest racó de costa, íntima i reposada com el sentiment que els relligava. Cada dia una mica més.
Van estar a punt d’enllaçar els dits, però en el darrer moment ella va fer un saltiró per esmunyir la vora de les faldilles d’un blancall extemporàniament erecte. Es van posar a passejar en silenci, mentre ella es remullava els peus i triava carculles (en tenia una col·lecció considerable a l’aparador de la saleta, minuciosament ordenada segons colors), i ell es xopava en la contemplació del mar, el cel, i la noia, imaginant voluptuosament les pessigolles que les ones li feien als peus. Remota però real, va notar la familiar sensació d’un conat de d’allò, com si la sensualitat tota d’aquell espaitemps, i molt especialment la d’ella, hagués convergit de sobte en el conducte sanguini del gland. Va somriure com un adolescent, meravellat que encara reaccionés amb aquella sinceritat química a prova de decadències físiques, i un pèl avergonyit, perquè aquell fil primíssim de passió li havia estroncat la madeixa de sensacions que l’abrigava. Com una pell enamorada.
Tasuta katkend on lõppenud.
