Envia'm un senyal

ENVIA’M UN SENYAL

TÍTOL: Envia’m un senyal

AUTOR: Josep Oliveras, 2019©

COMPOSICIÓ: HakaBooks - Optima, cos 12

DISSENY I FOTOGRAFIA DE LA PORTADA: MIN - info@molinsinebot.com

CORRECCIONS I ASSESSORAMENT: Carles Miró - carlesmiro@carlesmiro.net

2ona EDICIÓ: març 2021

ISBN: 978-84-949915-3-0

DIPÒSIT LEGAL: B 10225-2019

HAKABOOKS

08204 Sabadell - Barcelona

+34 680 457 788

www.hakabooks.com

editor@hakabooks.com

Hakabooks

Queden prohibits, dins dels límits establerts per la llei i sota les disposicions legalment previstes, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic, el tractament informàtic, el lloguer o qualsevol forma de cessió de l’obra sense autorització escrita dels titulars del copyright.

Tots els drets reservats.

ENVIA’M UN SENYAL

Josep Oliveras

Per a la meva bessona ;-) 16/05

PRÒLEG

El primer telèfon mòbil es va crear l’any 1957. El va inventar l’enginyer soviètic Leonid Kuprianóvitx. Al principi, d’aquesta mena de telèfons n’hi havia ben pocs i s’utilitzaven de manera experimental. Els feien servir, sobretot, els metges, els serveis d’emergències i els hospitals. Amb el temps, un cop es van comprovar els avantatges de l’invent, es van anar generalitzant en altres sectors.

No va ser fins a l’any 1983 que als Estats Units van començar a fabricar els primers telèfons mòbils d’ús particular. Eren uns artefactes grossos i feixucs, i només servien per fer trucades. Aquests aparells van evolucionar ràpidament i, al cap de pocs anys, s’havien convertit en un element clau en el sector de l’electrònica i de tota l’economia mundial.

Avui dia tothom té, com a mínim, un telèfon mòbil. No en pot prescindir ningú. És un aparell que ha passat a formar part de les vides de tota la població mundial. És l’eina més utilitzada de totes les que s’han inventat al llarg de la història humana.

Els telèfons mòbils han evolucionat de tal manera que el propòsit amb què van ser inventats —de realitzar i rebre trucades des de qualsevol lloc— ha passat a un segon pla. Actualment a aquests telèfons se’ls anomena «intel·ligents» perquè amb aquests aparells podem fer-hi gairebé de tot. A part de la funció estàndard d’un telèfon convencional, els telèfons intel·ligents estan preparats per rebre i transmetre tota mena de missatges de text, missatges d’àudio o correus electrònics; també els podem fer servir per navegar per Internet, jugar, fer fotos, enregistrar vídeos i àudios. Són la nostra agenda, el nostre despertador i fins i tot la llanterna que ens permet trobar les claus si a la nit ens cauen a terra.

Aquests telèfons els podem tenir a dins del cotxe, a dins d’un rellotge o fusionats amb la mateixa televisió de casa. I qui sap si, tal com evoluciona de ràpid aquest sector, algun dia els podrem arribar a tenir connectats a dins del mateix cervell.

Amb molt poc temps arribarem a veure coses cada vegada més increïbles i inimaginables que de ben segur que ens podran arribar a semblar autèntics miracles.

1

LA NOTÍCIA

—Com? Però què em dius ara! No! No pot ser! Sisplau… No, no, digue’m que no és veritat! No pot ser! No pot ser!!!

Em dic Laura i us volia explicar la història que va començar el dia que vaig rebre la pitjor notícia de la meva vida.

Feia quatre anys que vivia a Londres, hi havia anat a viure l’endemà mateix de complir els divuit anys. Havia hagut d’esperar a tenir la majoria d’edat per poder marxar. Feia temps que volia fugir, anar-me’n com més lluny millor de la que fins aleshores havia sigut casa meva. No podia aguantar més. Havia passat un autèntic calvari fins que, al final, havia decidit posar un munt de quilòmetres entre casa meva i jo.

Però el que em va doldre més, el que em va costar més i del que, a hores d’ara, encara em penedeixo va ser separar-me del meu pare. I tot per culpa d’una dona! Sí, d’una dona maleïda, una bruixa autèntica que, des del dia que va entrar a la meva vida (bé, a la del meu pare, però de rebot també a la meva) tot va canviar fins a convertir-se en un autèntic infern.

Vaig néixer el dia que el meu pare complia trenta anys. Per aquesta coincidència, el meu pare i jo sempre fèiem broma i dèiem que érem bessons, això sí, amb trenta anys de diferència.

Però el que havia de ser el dia més perfecte i bonic per a tots, a causa de l’aniversari del meu pare i, sobretot, del meu naixement, va ser un autèntic drama, perquè aquell mateix dia la meva mare va morir en el part.

La mare només va poder estar amb mi els vuit mesos i dues setmanes que em va portar dins del seu ventre. Patia un càncer terminal, que li van detectar pocs dies després de saber que estava embarassada de mi, un càncer estès als dos pulmons, amb una metàstasi que s’estenia a la resta d’òrgans vitals. El metge que la portava va decidir que era urgent que avortés abans de començar els tractaments necessaris per intentar erradicar el càncer. La notícia era desoladora i el meu pare i la meva mare van entrar en un estat de xoc que no els deixava pensar amb claredat.

Passats uns dies, i després de consultar-ho amb un altre especialista i, sobretot, parlar-ho molt entre ells dos, van acabar prenent una decisió radical. Com que els pronòstics que els donaven eren tan dolents i les probabilitats que la meva mare sobrevisqués eren gairebé nul·les, van decidir que seguirien endavant amb l’embaràs, passés el que passés.

Això significava renunciar als tractaments agressius a què els doctors van dir que la mare s’hauria de sotmetre. Van prendre tots dos una decisió duríssima i, alhora, d’una gran valentia: sabent que la meva mare havia de morir, van decidir intentar salvar-me a mi.

La meva mare es va passar gairebé tot l’embaràs ingressada a la clínica, sota una vigilància molt estricta feta per un gran equip mèdic. Cada dia que passava la mare estava més dèbil. No li podien donar cap mena de medicació, perquè hauria pogut afectar el fetus. El pare i la mare van estar molts mesos junts a la clínica. El pare, quan podia, anava a treballar unes hores, però estava el màxim de temps possible amb ella, i cada nit dormia al seu costat. La intenció dels metges era que la mare aguantés tant de temps com fos possible; d’aquesta manera el fetus estaria més avançat i tindria més possibilitats de néixer sense problemes.

Tot i saber el tràgic desenllaç que els esperava, aquells mesos a la clínica els van passar prou bé. No deixaven d’estar il·lusionats, perquè rebien diàriament la visita de diferents metges que els explicaven els avanços que feia el fetus i els asseguraven que de moment tot anava bé. Per a la meva mare, cada ecografia era com un petit regal, una petita victòria en la dura batalla que tenien davant seu. Cada vegada que sentien bategar el cor del fetus tots dos s’abraçaven, contents i esperançats. El dia que una ecografia els va confirmar que el que la meva mare portava a dins era una nena, ho van celebrar molt emocionats amb un bon sopar que el meu pare es va encarregar d’anar a buscar a fora de la clínica.

Tot semblava anar bé, dins de la dificultat extrema de la situació. Els diferents controls que feien a la mare confirmaven regularment que el càncer no deixava d’avançar. Els últims mesos ja no es va poder aixecar del llit i, fins i tot, va necessitar oxigen per poder respirar. Però estava disposada a tot per guanyar aquella batalla: aguantaria el que calgués fins que jo estigués ben forta per poder sortir.

Després de vuit mesos i dues setmanes de lluita diària, una matinada, la mare es va despertar de cop: tenia convulsions i li havia pujat molt la febre. Els metges van decidir que havia arribat el moment d’induir-li el part. Si no ho feien, s’arriscaven que l’estat de la meva mare em pogués acabar afectant a mi.

Encara que en aquell moment no hi va pensar ningú, aquell dia era l’aniversari del meu pare, que feia trenta anys. La meva mare en aquell moment en tenia vint-i-set.

Tot va anar molt ràpid. Feia temps que ho tenien tot a punt per quan arribés el dia. Va ser una cesària molt ben programada i, al cap de pocs minuts, jo ja era en aquest món tan estrany, cruel i convuls, que permet que al mateix temps que una persona neix una altra mori.

Podríem dir que va anar tot molt bé, perquè va ser com la meva mare volia que anés. No es va deixar res a l’atzar i tot va anar tal com ella ho havia demanat. Quan ja no podia més, la van mig anestesiar perquè pogués aguantar el dolor insuportable que patia. Tot i així, ella no volia que l’adormissin del tot: volia estar amb el cap tan clar com fos possible per assistir al meu naixement, volia passar tant temps com pogués amb mi i amb el meu pare. Sabia que cada segon que passés al meu costat no tenia preu. El pare, que va estar al seu costat en tot moment, sempre m’havia explicat que va ser un dels naixements més bonics i especials que hi havia hagut mai.

A causa de la situació gravíssima de la meva mare, hi havia un munt de metges al seu voltant i tota mena d’especialistes seguint el cas de ben a prop. Aquell dia al quiròfan tothom sabia que el que passava era un fet molt poc habitual. Es coneixien ben pocs casos a tot el món comparables a aquell que estaven presenciant, i això feia que metges d’arreu del món estiguessin pendents d’aquell cas. Entre ells, hi havia diferents opinions sobre el que passaria i, segons el meu pare, la majoria eren força negatives. En el fons, ningú era capaç de fer previsions en un cas com aquell.

De seguida que vaig néixer, el meu pare em va posar damunt del pit de la meva mare. Ella estava molt dèbil i mig adormida, però en tot moment va mantenir el cap ben clar. El pare em va explicar que la meva mare, quan em va veure, no podia parar de plorar. Em va fer molts petons i em va tenir abraçada tota l’estona. Amb un fil de veu va dir al meu pare que era la cosa més bonica que havia vist mai, que havia valgut la pena passar per tot allò només per veure aquella nena tan bonica. Li va demanar al meu pare amb llàgrimes als ulls i tot agafant-li la ma tant fort com va poder que em cuidés molt, que ens estimava i ens estimaria per sempre més.

I aquelles van ser les seves últimes paraules. De cop totes les màquines que hi havia dins el quiròfan varen començar a fer un munt de sorolls de les diferents alarmes que varen anar saltant tot senyalant que alguna cosa no anava bé, llavors ella va tancar els ulls i ja no els va tornar a obrir mai més. Els metges ja no hi van poder fer res més. Va marxar amb un tendre somriure, abraçada a mi.

Tant a dins com a fora del quiròfan, la majoria de gent que seguia la intervenció van acabar plorant i abraçant-se amb una barreja de pena i d’emoció que feia d’aquell moment una escena realment màgica.

Tinc un munt de fotos i vídeos de la mare. El meu pare va procurar que jo en tingués moltes imatges perquè la pogués tenir sempre present encara que ja no hi fos. No cal dir que he mirat les fotos i vídeos de la meva mare milions de vegades.

La meva mare es deia Raquel. No em van posar el seu nom, com potser hauria sigut lògic, en record d’ella. La mare va decidir que em posarien Laura, que segons ella és un nom màgic i amb molta força, i que en qualsevol idioma sona igual de bonic.

Vaig néixer amb un pes i una mida bastant més petits del que és habitual, fent que els metges haguessin de valorar seriosament si havia d’estar uns dies a dins d’una incubadora. El meu pare va demanar que, si no era del tot necessari, preferia sortir com més aviat millor d’aquell hospital. Després de tot el que havia passat, ja no podia estar-s’hi més.

Els metges, després de fer-me un munt de proves, van acabar decidint que podia anar a casa. Tot i ser molt menuda i tenir molt poc pes, era molt forta i estava perfectament bé de salut. Per tant, en principi no hi veien res que es pogués complicar; tan sols ens van fer quedar dos dies més després del naixement per estar en observació i comprovar que tot seguia bé. Així que el meu pare va poder sortir finalment d’aquell hospital, on havia entrat feia gairebé nou mesos amb la meva mare, i ara en sortia sense ella però amb mi.

El pare va ser molt fort. Tot el que va passar i com va passar podia haver fet que s’enfonsés i no aixequés mai més el cap. Però aquella experiència terrible encara el va fer més fort i lluitador. Ho va fer per la meva mare, però sobretot ho va fer per mi.

Vam sortir de l’hospital per anar directes a enterrar la meva mare. Ni el meu pare ni la meva mare eren religiosos, però els pares de la meva mare ho eren molt, havien insistit a fer-li una cerimònia religiosa i el meu pare hi va accedir. L’església estava plena a vessar; la mort de la meva mare, amb només vint-i-set anys i amb una nena acabada de néixer, havia sigut molt dura per a tothom, i tot per culpa d’una malaltia que per desgràcia encara avui dia s’emporta a massa gent. Durant tota la cerimònia hi va haver un silenci sepulcral. Segons em va explicar el pare, fins i tot jo vaig respectar aquest silenci, ja que tot i ser un nadó i haver-me d’estar molt de temps quieta dins el cotxet en cap moment se’m va sentir plorar. Va semblar que ni jo ni ningú estigués disposat a trencar aquell silenci delicat i colpidor que tothom va voler dedicar a la meva mare.

Llavors van venir uns anys difícils per a tots, però entre el meu pare i els meus avis van aconseguir que tots plegats ens en sortíssim prou bé. El meu pare es va dedicar molt a mi. Compaginava aquesta entrega amb la seva feina, que també li devia servir de vàlvula d’escapament per no pensar tot el dia en la meva mare i en la desgràcia que havien sofert. El meu pare havia sigut un estudiant excel·lent, tenia dues carreres universitàries, enginyer de telecomunicacions i físic, però ja de molt jove havia demostrat que el seu gran do era el d’inventor. Des de ben petit ja es dedicava a construir tota mena d’estris. Aquell do, barrejat amb l’afició que tenia per muntar i crear tot tipus de coses, el va portar a crear una petita empresa, en la qual majoritàriament es dedicava a millorar aparells electrònics, i aviat a inventar-ne de propis, que llavors patentava i venia a alguna altra empresa. No tots eren considerats útils, però amb els que venia va aconseguir guanyar-se la vida prou bé.

I va ser durant aquest temps en què el meu pare es passava els dies de casa a la fàbrica i de la fàbrica a casa quan se li va acudir una cosa increïble. Li va venir al cap un invent que li tornaria a canviar la vida, però aquesta vegada no només l’hi canviaria a ell, sinó que canviaria la vida al món sencer.

El meu pare va ser l’home que va inventar el primer telèfon intel·ligent.

Avui dia molta gent encara creu aquests telèfons els van inventar els departaments de recerca de les principals marques d’empreses multinacionals electròniques que tothom coneix. No va anar així. Va ser el meu pare el creador d’aquestes eines gairebé màgiques que avui dia tothom utilitza i, sense les quals, la majoria no sabria viure. Fins aleshores hi havia els telèfons convencionals i els que s’anomenaven mòbils, o sigui els que anaven sense cables. Però amb aquells telèfons només es podia trucar i rebre trucades, i res més. Fins que al geni del meu pare li va passar pel cap de posar un miniordinador dins d’aquests telèfons, i així va aconseguir que aquells aparells passessin de poder realitzar i rebre trucades a poder fer absolutament de tot! El meu pare va convertir el telèfon mòbil en un petit ordinador portàtil, en el qual des d’aquell moment, a part de telefonar, s’hi podia enviar i rebre missatges tant de text com de veu, fer i enviar tota mena de fotografies, vídeos, i el més important: es podria connectar directament a Internet podent així tenir accés a tota mena de dades i informacions.

Era sense cap dubte un dels invents més importants de la història. El meu pare va posar dins d’un petit telèfon tot el que ningú es podia arribar a imaginar que hi cabria, i el va anomenar «telèfon intel·ligent». El fet, no cal dir-ho, va revolucionar el món sencer, i sobretot les empreses que es dedicaven a la telefonia, un món que era cada vegada més gran i potent. Ràpidament tots es van disputar els drets del nou invent del meu pare. I així va ser com el pare, de cop i volta, es va convertir en un multimilionari, passant a ser una de les persones més riques del país. Per aquell meravellós invent li van pagar un preu astronòmic.

Després d’això va decidir fer un canvi radical. Es va vendre la seva petita empresa, la casa on vivíem fins aleshores i les poques propietats que tenia. Per tal de poder canviar completament d’aires i tornar a començar de zero, va comprar una casa immensa i espectacular als afores de la ciutat, lluny del centre, que és on sempre havia viscut. Amb aquest pas suposo que volia deixar enrere tots els mals records i les vivències que estaven vinculades a l’antiga casa. En part, n’estic segura, també devia voler fugir dels records de la meva mare, que impedien que pogués ser feliç del tot.

El pare va decidir també que aquella nova casa i aquella nova vida la compartiríem amb la meva àvia Anna, la seva mare. El meu avi (el seu marit) va morir al cap de poc que es morís la meva mare. Segons em van explicar, tota la terrible situació per la qual vam haver de passar tots va trasbalsar molt el meu avi. Era un home que sempre havia estat molt delicat de salut, i la tensió viscuda durant aquell temps va acabar amb la seva salut fràgil, i la meva àvia Anna va quedar vídua als seixanta-dos anys.

Des de la mort de l’avi, la meva àvia va venir a viure amb nosaltres dos. Van decidir que junts estarien millor, a la vegada que ens ajudaríem mútuament. Era una dona molt forta i positiva. Pel fet de viure junts i de passar un munt d’hores amb ella en certa manera va ser com si ella m’hagués fet de mare. En aquella època el meu pare tenia trenta-cinc anys, i jo com a bona «bessona» seva en tenia cinc.

Però totes aquestes bones notícies i aquests canvis tan grans i positius que se’ns presentaven tampoc no van ser gaire fàcils al principi. Un cop instal·lats tots tres a la casa, i sense temps de poder-la estrenar, ens va caure a sobre un altre trasbals que va afectar, i molt, el meu pobre pare. Tot va ser per culpa dels altres avis, o sigui, els pares de la meva mare, que, de cop i sense previ avís, van decidir posar una denúncia contra el meu pare.

S’ha de reconèixer que els meus avis materns eren unes persones bastant especials. Tant el meu pare com la meva mare, tot i que era la seva pròpia filla, sempre hi havien tingut una relació distant i molt freda. I tot per culpa d’ells. Amb el temps s’havien anat tornant unes persones solitàries i cada vegada més busca-raons, cosa que feia que les trobades familiars fossin cada vegada més escasses i complicades. Després de la mort de la meva mare, ells evidentment també ho van passar molt malament, i és que, tot i ser com eren, no deixava de ser la seva filla la que s’havia mort amb només vint-i-set anys.

Un cop la meva mare va estar enterrada, es van anar distanciant encara més de nosaltres. El meu pare no en sabia ben bé el motiu; unes quantes vegades havia intentat quedar amb ells, sobretot perquè em poguessin veure, perquè després de tot no deixava de ser la seva neta. Ells sempre posaven excuses, com si no ens volguessin veure ni al meu pare ni a mi.

Fins que un dia el meu pare, després de parlar amb ells per telèfon, va deduir que la possible causa d’aquell distanciament i d’aquella fredor era que, en certa manera, el feien culpable de la mort de la seva filla.

Al cap d’algun temps, després que el meu pare tornés a provar de quedar amb ells, la situació va acabar esclatant. Li van dir que no en volien saber res d’ell i que no els truqués més. Li van deixar clar el que feia temps que els rosegava per dins: que si el pare hagués decidit que la mare avortés i s’hagués sotmès als tractaments de la malaltia, la seva filla encara seria viva.

Van ser unes paraules molt dures, que van deixar el pare molt tocat, perquè havia sigut tant la meva mare com el meu pare els que en el seu moment havien pres aquella decisió i, encara que no l’haguessin pres, segurament la meva mare s’hauria mort igualment i llavors jo tampoc hauria nascut. El pare era tan bona persona, que tot i aquelles paraules tan dures i els retrets que es va haver de sentir, va seguir intentant acostar postures. Li sabia molt greu que pensessin així. No deixaven de ser els meus avis!

Però no hi va haver res a fer. La relació d’escassa va passar a ser nul·la. A mi personalment no em van fer mai d’avis ni res que s’hi assemblés. Després de la mort de la meva mare ja no em van voler veure mai més, i per això d’ells no en tinc cap record. Però la tibantor de la relació va arribar a la ruptura quan el meu pare es va convertir en milionari. Tan bon punt els avis se’n van assabentar, van decidir contractar un important bufet d’advocats perquè presentessin una demanda contra el meu pare reclamant-li ni més ni menys que la meitat de la seva nova fortuna.

Volien la meitat dels diners que havia cobrat per la venda de la patent, tant en concepte d’herència com en concepte de responsabilitat per danys morals irreparables arran de la mort de la seva filla. Així va ser com es va acabar de trencar tot.

El judici va ser molt llarg, dur i penós. Hi van sortir tota mena de draps bruts. I el pare el va acabar guanyant, que és el resultat que des del principi semblava més just. Dos equips dels millors advocats es van enfrontar per aquell cas. Però l’advocat del pare va ser implacable i va deixar molt poques opcions als altres advocats. La fortuna del meu pare era seva, i el jutge ho va tenir clar des de les primeres compareixences, i donant finalment tota la raó al meu pare va deixar sense cap tipus d’afecte la denúncia que els meus avis havien presentat contra ell.

Acabat el judici, el meu pare encara va tenir el detall, molt digne, d’intentar apropar-se als avis oferint-los una suma enorme de diners. Intentava tancar les ferides i deixar el camí obert per, algun dia, començar de nou…

No hi va haver manera.

Els avis li van respondre que ells volien la meitat o res, que per a ells ja no era només una qüestió de diners sinó de dignitat, que se sentien estafats, dolguts i derrotats. I d’aquesta manera van desaparèixer de les nostres vides per sempre més.

Quan va passar tot això jo era molt petita. Tan sols tenia sis anys, i d’aquests episodis no en recordo res. Tot el que sé m’ho van anar explicant més tard el meu pare i la meva àvia Anna quan, a mesura que em feia gran, els demanava moltes vegades pels altres avis, que no vaig tornar a veure més.

Després de tot plegat, van venir els que per a mi van ser els anys més tranquils i bonics de la meva vida. Ens vam adaptar ràpidament a la casa nova, allunyada del bullici del centre de la ciutat. La meva àvia es volia encarregar de tot, però el meu pare li va voler posar una ajudant perquè la casa era immensa. Va contractar a una dona que es deia Rosita, acabada d’arribar de Mèxic, una gran dona que amb el temps va acabar sent com de la família, i fins i tot es va quedar a viure amb nosaltres. Li van habilitar una habitació a la casa mateixa, ja que aquí ella no tenia cap familiar ni conegut, i per això es va estimar més quedar-se a viure a la casa amb nosaltres.

El meu pare, convertit en una mena de jubilat d’or, es va fer molt amic del Xavi Fernández, l’advocat que havia contractat per al judici dels meus avis. Es van fer inseparables; s’entenien molt bé, tenien la mateixa edat, el Xavi era divorciat i sense fills, i com que era un advocat de gran prestigi, que cobrava uns honoraris altíssims, no li faltaven els diners. Tots dos compartien els mateixos gustos i aficions, començant pels esports, i especialment el futbol, que els apassionava.

Durant la meva infància el pare sempre va estar al meu costat. Ell era qui em venia a buscar a l’escola, i teníem sempre les tardes per a nosaltres dos sols. Ell sempre va fer el paper de pare i mare a la vegada, i se’n va sortir molt bé. El nostre vincle es va anar fent cada dia més estret i més fort. Passàvem un munt d’hores junts, jugant, anant als parcs, passejant amb bicicleta, patinant… Ell tenia molta paciència i li encantava estar amb mi, i la veritat no sé qui dels dos s’ho arribava a passar més bé. Ens enteníem només amb una mirada, teníem el mateix humor, els mateixos gustos; si no hagués sigut per aquella insalvable diferència de trenta anys, hauríem semblat bessons de veritat.

I així és com van anar passant aquells anys, uns anys feliços en què el meu pare va anar superant la mort de la mare.

Un dia el meu pare va conèixer a una dona, un fet que evidentment havia de passar, però que jo mai m’ho volia ni imaginar. Va ser en un sopar, on el pare va anar, com sempre que sortia de nit, acompanyat del Xavi. Era un sopar d’etiqueta al club de golf. Hi havia la gent més rica i més influent de la comarca, i entre ells va aparèixer la Lydia Dussantos, una dona d’origen brasiler espectacular. El meu pare, que després de la mort de la meva mare no s’havia fixat en cap dona, va quedar totalment encisat per la Lydia des del moment que l’hi van presentar. La Lydia no s’assemblava en res a la meva mare: eren com la nit i el dia, tant de caràcter com de personalitat. Però la diferència més evident era la física: la mare era una dona morena i no gaire alta, molt guapa, amb unes faccions perfectes i a qui no agradava cridar mai l’atenció; sempre anava vestida d’una manera molt discreta i senzilla, i tot i així sempre destacava per la seva bellesa. A la majora de les fotos que tinc d’ella tot li queda bé, portés el que portés. El meu pare sempre deia que a la meva mare no li agradava gens anar maquillada ni fer-se veure, que a ella el que més li agradava era sentir-se còmoda. La Lydia era completament diferent: era molt alta i molt rosa (tenyida), molt voluptuosa i morena de pell, amb uns grans pits (operats), i vestia d’una manera extravagant i molt vistosa, amb uns escots imponents, faldilles i vestits molt cenyits i extremadament curts; anava sempre molt maquillada i amb unes sabates de talons ben alts. Feia impressió. Per on passava, la majoria d’homes, i fins i tot moltes dones, es giraven per mirar-la.

Doncs aquesta dona tan espectacular va ser la que va enamorar fins a fer perdre el cap al meu pobre pare, que segurament no estava preparat per trobar una dona així, si és que cap home ho està…

Tot va anar molt de pressa. El meu pare va començar a sortir cada vegada més. Es va comprar roba, va començar a arreglar-se i a perfumar-se d’una manera com mai l’havia vist. L’humor li va anar canviant: tot el dia estava mig nerviós i distret… Fins que va acabar confessant que estava bojament enamorat de la Lydia. S’havien vist durant uns mesos més o menys en secret després d’aquell sopar en què es van conèixer. I, finalment, va arribar el dia que van decidir fer-ho públic, i ens van fer saber a la meva àvia i a mi el que feia molt de temps que sospitàvem.

El meu pare va organitzar un sopar a casa per fer la presentació oficial de la seva parella. I, com a plat fort, ens va confessar que s’havien casat en secret. Jo de la sorpresa vaig passar a l’estat de xoc. Feia molt de temps que veia el meu pare molt diferent. Aquella dona me l’estava canviant i ja no podia tolerar-ho més. En aquell moment la meva àvia va intentar calmar-me, va dir-me que això que passava era el més normal del món, que el meu pare tard o d’hora havia de trobar una parella i que jo havia d’estar contenta perquè ell tornés a començar una relació… Jo no ho veia gens clar. Em sentia desplaçada, tenia la impressió que em prenien el meu pare. I, a sobre, no entenia com s’havia pogut casar en secret, sense conèixer pràcticament de res aquella dona.

El dia que el pare me la va presentar ja en vaig tenir prou. I crec que no vaig ser l’única. La meva àvia també es va adonar que aquella dona només ens portaria problemes.

No ens equivocàvem.

La Lydia va venir a viure amb nosaltres al cap de molt poc temps de la presentació oficial. Llavors jo tenia setze anys, el pare en tenia quaranta-sis i la Lydia no passava dels vint-i-nou; el pare gairebé li duplicava l’edat! Jo, plena de rebel·lia adolescent, no vaig congeniar en cap moment amb aquella dona. No teníem res en comú. Era evident que no ens suportàvem. Al principi vam intentar dissimular-ho, però va ser un fracàs absolut, i vam deixar-ho córrer.

Amb la meva àvia va passar exactament igual. Des del primer instant va quedar clar que tant la meva àvia com jo, a la Lydia, li fèiem nosa. De mica en mica es va anar apoderant de la casa; l’ambient, que fins aleshores havia sigut genial, es va anar tornant tens i irrespirable. Semblava que hagués vingut a viure amb nosaltres la típica madrastra dolenta dels contes infantils. Tan bé que vivíem i tan feliços que érem tots tres sols!

Però el cas és que el meu pare no es va adonar mai de res. Era com si visqués en un núvol. Tot el dia anava al darrere de la Lydia com un gosset: no veia ni res ni a ningú; només tenia ulls per a ella.

La primera de caure va ser la meva àvia. No ho va poder aguantar gaire temps. Aviat va decidir anar-se’n a una residència de la ciutat. Li va costar molt fer aquest pas; no li feia gaire gràcia deixar-me sola amb la Lydia, però va decidir que a la seva edat no estava disposada a aguantar aquella situació ni un dia més. El pare estava tan abduït per aquella dona, que fins i tot va trobar bé que la meva àvia marxés. Evidentment, la propera a desfilar havia de ser jo. Quedava clar que la Lydia no pararia fins que jo també abandonés aquella casa; el que volia ella era quedar-se sola amb el meu pare.

Van ser uns anys molt difícils per a mi. La comunicació amb el pare anava cada dia pitjor; tots els nostres moments a soles van anar desapareixent, i quan jo provava de parlar amb ell l’únic que em deia era que jo estava gelosa de la Lydia, que tant la meva àvia com jo li havíem agafat mania i que la pobra Lydia (a sobre!) per culpa de tot això ho passava molt malament. Em demanava que tingués més paciència amb ella. Jo no sé si li va fer algun tipus d’encanteri o què, però cada dia es veia més clar que aquell home ja no era el meu pare.