Loe raamatut: «Aquesta nit no parlis amb ningú»

2. L’Àngel i les noies

A l’Àngel Malet, el germà petit de l’Òscar, li tremolava el pols. Feia vint minuts que disparava, i no havia aconseguit col·locar ni un sol balí al sector negre de la diana.

La Martina es va girar cap a ell, deixant la pistola sobre la taula. Era una arma d’origen txec, igual que ella: una Tau Brno, estilitzada i angulosa com un dibuix de còmic. Igual que ella. Quan estava fi, l’Àngel les trobava desesperadament atractives, tant la pistola com la tiradora. Aquella tarda, però, estava neguitós. La pràctica del tir, en lloc de calmar-lo com de costum, li provocava una inquietud sorda.

—Què et passa? —li va preguntar la noia—. Ho falles tot, avui.

L’Àngel va abaixar bruscament la seva pistola, una Röhm Trainer, com si de sobte s’hagués tornat molt feixuga. La diana es va avançar cap a ells del fons estant de la galeria de tir. Els impactes dels balins del quatre i mig estaven esbarriats com una perdigonada.

—Estic una mica nerviós.

—Una mica? L’única vegada que tremolava així, jo, va ser el dia abans de la meva primera competició internacional. Però tu no tens cap competició, demà.

La Martina parlava amb un accent gairebé imperceptible però intrigant, com l’olor que deixava en l’aire l’oli amb què greixaven les pistoles. Duia una gorra amb un trau per on li sortia la cua rossa, i una armilla blava com els seus ulls, amb dues butxaques a la pitrera, d’on treia els tornavisos i les claus per ajustar les mires. Tenia dos anys més que ell, el sobrepassava en quaranta centímetres i sortia amb un militar txec força malcarat. No obstant això, l’Àngel feia l’impossible per impressionar-la, intentant aconseguir agrupacions perfectes al centre del blanc. El cas, però, és que la Martina era una tiradora infinitament superior, guanyadora de medalles i trofeus; per més sobrehumans que fossin els esforços de l’Àngel, mai no deixaria de tractar-lo amb l’afecte distant d’una germana gran o una professora.

L’Àngel ho sabia perfectament i s’angoixava. Potser era per això que li tremolaven les mans. Potser estava esgotat de jugar per damunt de les seves possibilitats. Potser hauria de canviar de club de tir, o de renunciar per sempre a l’esport.

—Ni demà, ni mai —va dir—. Sóc un negat per al tir.

La Martina es va treure una clau Allen de la butxaca, però abans hi va haver d’enfonsar els dits per pescar l’eina petita i esmunyedissa. L’Àngel l’observava amb les ninetes dilatades. No podia fer-hi res.

—Saps què et passa? —va dir la noia—. Que no sents el tir. N’he conegut uns quants com tu. És el problema de practicar aquest esport com a teràpia. Si els teus pares no s’haguessin separat, segurament no hauries posat mai els peus en un club de tir.

L’Àngel es va penedir d’haver-li parlat dels camins tortuosos que l’havien dut al tir esportiu. Es va penedir d’haver-li confessat que, en separar-se els seus pares, havia començat a patir atacs de pànic: taquicàrdia, opressió al pit, suor freda, vertigen, sensació que es moriria en qualsevol moment. Es va maleir per haver-li explicat que els psicòlegs li recomanaven practicar algun esport, però que havia descartat els més corrents perquè no n’hi agradava cap, i al final, després d’un somni estrany però plaent, en què rebentava a trets els globus que decoraven una festa d’aniversari, va confessar als seus pares que volia dedicar-se al tir amb aire comprimit. Va lamentar haver dit a la Martina que els psicòlegs ho havien desaconsellat, com si fos un símptoma preocupant, i que el seu pare s’hi havia negat en rodó, tement alguna tragèdia, fins que la seva mare, mostrant una tolerància insòlita i sospitosa, havia accedit a comprar-li aquella magnífica Röhm Trainer, i a pagar-li la inscripció en un club de tir.

—Tens raó —va admetre l’Àngel—. Si els meus pares no s’haguessin separat, potser no ens hauríem arribat a conèixer.

Es va penedir d’haver-ho dit: s’acostava massa a una declaració, aquella frase.

La Martina es va limitar a arronsar les espatlles.

—No em trobo gaire bé —va afegir ell, avergonyit—. Em sembla que me’n vaig.

—Ansietat?

La Martina ajustava les mires amb el pols ben ferm.

—Una mica —va confessar l’Àngel.

—Ja et passarà. Són coses de l’edat, diria jo.

Va mirar-lo amb un somriure gairebé imperceptible, com el nuvolet de gas que expulsava el canó de la seva Tau en disparar. Tot seguit, va aixecar la pistola a poc a poc. L’armilla se li va anar tensant sobre els pits. Va romandre una estona en aquella postura, deixant que l’Àngel es delís, però al final no va prémer el gallet.

—No disparo perquè no vull ferir els teus sentiments —va dir, sense mirar-lo ni abaixar el braç—. Adéu, Àngel. Ja ens veurem.

—Sí —va murmurar ell—. Ja ens veurem.

El nòvio txec s’esperava a l’entrada de la galeria, fumant un cigarret. En veure’l, el va saludar militarment amb un aire burleta.

L’Àngel es va enrojolar i es va cobrir amb el paraigua, maldant per fer-se invisible.

Era fosc i plovia molt.

El metro era ple de noies precioses. L’Àngel les extreia de la massa de passatgers i se les menjava amb els ulls. Observar les noies el calmava més que no pas disparar. Tot i així, es va prendre l’ansiolític que li havien receptat: una pastilla que li reduïa l’angoixa a un rosec esmorteït. Tanta diversitat de noies va fer que s’oblidés de la Martina. N’hi havia que duien anoracs i paraigües de colors llampants; estaven dretes al terra mullat i escoltaven iPods o llegien abstretes. Quan s’obrien les portes del vagó, l’aire s’enduia el baf de roba humida i li feia arribar alenades del seu perfum. Algunes portaven pírcings: de lluny semblaven pigues o berrugues, però tot d’una resplendien com diamants. Elles no li dirigien ni una sola mirada, o defugien la seva, com si no existís o no volguessin reconèixer la seva existència.

Va sentir enveja del seu germà. Si hagués estat l’Òscar Malet, de ben segur que se li haurien acostat per demanar-li autògrafs. Els seus ulls verds eren molt celebrats, i encara més d’ençà que el públic els podia veure en alta definició. Malgrat tot, feia temps que només sortia a la tele en reposicions de sèries antigues, i quan el veia en persona s’adonava que la seva imatge juvenil havia quedat atrapada dins l’ambre de la pantalla.

L’Òscar, com diria la seva mare, havia «perdut molt».

L’Àngel el trobava cada cop més desmillorat: calbesa incipient, ulleres d’insomni, flacciditat general.

O era potser perquè el veia molt de tant en tant, i entre trobada i trobada envellia d’una manera considerable.

«No t’enganyis —va pensar l’Àngel—, l’Òscar ja no és el d’abans».

L’Òscar d’abans sempre anava acompanyat de noies atractives. L’Òscar actual, en canvi, anava sempre sol.

L’Òscar actual s’havia tornat esquerp i esquívol. Fins i tot rebutjava papers que li oferien, perquè s’estimava més actuar tot sol.

Els seus monòlegs de terror tenien molt èxit a les ciutats de províncies.

En certa manera, per inconfessable que fos, l’Àngel s’alegrava de veure com el seu germà anava de baixa.

Mai no havia pogut suportar allò que la seva mare no es cansava de repetir: «L’Òscar, de petit, ja es feia mirar». I després: «L’Àngel, en canvi, no feia altra cosa que mirar. Quan el duia amb el cotxet i una noia li donava un cop d’ull, ell se la quedava mirant embadalit».

El destí els havia marcat inexorablement: l’un estava destinat a ser actor; l’altre, a ser espectador.

No s’hi podia fer res contra el destí.

Tot i que l’Òscar era quinze anys més gran que ell —l’Àngel en tenia setze—, alguna cosa l’havia empès a tenir-li ràbia des de ben petit.

Alguna cosa? O algú?

De vegades li venia a la memòria la primera nòvia de l’Òscar.

No recordava pas com es deia.

L’Òscar i ella s’havien conegut en una escola de teatre.

En aquell temps, l’Àngel devia tenir cinc anys, i el seu germà vint. Un dia li va fer companyia sense voler, la noia. Va anar a buscar l’Òscar, però ell no arribava. Estaven sols. No sabia del cert si era un record o imaginacions seves, però tenia la sensació que aquell dia l’Òscar va trigar molt més del que era normal, i que la noia va començar a fer coses per entretenir-lo: imitacions i veus. En sabia força, d’actuar. Era divertit, si més no al principi. Com més trigava l’Òscar, però, més nerviosa es posava la noia, i les seves imitacions van començar a fer-li por. Recordava (potser) que havia començat a fer ventrilòquia, a imitar la veu de l’Òscar, a simular que venia d’algun lloc molt estret, i que l’Òscar cridava: «Deixa’m sortir! Deixa’m sortir!». I ella canviava la veu, tornava a fer la seva i li responia «No sortiràs. No haver-me enganyat, si no».

L’Àngel no recordava el nom de la noia, ni la seva cara, però li semblava que allò havia passat de debò, fins i tot havia arribat a provocar-li malsons. La noia caminava d’una banda a l’altra, tot fumant (potser) i la falsa veueta del seu germà sonava cada cop més fluixa i ofegada, com si estigués tancat en algun lloc asfixiant: «M’ofego! M’ofego!», cridava. I ella es posava a riure i deia: «Millor.» I al final la veu sonava com la ranera d’un moribund i després callava del tot.

L’Àngel la mirava i l’escoltava mort de por, i maleïa l’Òscar pel fet d’enganyar-la, i desitjava de tot cor que arribés d’una vegada perquè la noia deixés d’espantar-lo.

Fins que un dia no la va veure més. Va desaparèixer com les fulles emportades pel vent.

De vegades, però, encara somiava aquella veu que venia d’un lloc estret i opressiu com una tomba:

«Deixa’m sortir, deixa’m sortir!»

En sortir del metro, la pluja torrencial li va dissoldre totes les noies que li flotaven pel cap. S’havia deixat el paraigua al vagó. Va córrer cap a la parada de l’autocar, tapant amb l’anorac la bossa on duia el maletí amb la pistola.

Va pujar a l’autocar, es va arrupir en un seient i es va quedar mirant la pluja que lliscava per les finestres. El carrer fosc es desfeia davant dels seus ulls. Va témer que no podrien marxar, però al cap de no gaire van engegar cautelosament i es van endinsar en un món gairebé submarí.

Una estona més tard, quan ja circulaven per l’autovia, el cervell se li va començar a ennuvolar per efecte de la pastilla.

A la calma espessa que l’inundava, s’hi va sumar el brogit de la pluja, la penombra tèbia, la remor del motor i el xiu-xiu dels passatgers.

Es va anar adormint, hipnotitzat per una nebulosa de neons desenfocats, serpentines de llum i aurèoles de fanals com esquitxos fosforescents.

El va despertar un xivarri de sirenes.

Una successió de vehicles borrosos avançava feixugament l’autocar: bombers, ambulàncies, cotxes de policia. Els seus fars giratoris llampegaven dins la foscor ratllada de pluja, i es dispersaven més endavant en feixos caòtics de llum.

A l’Àngel se li va encongir l’estómac, com li passava sempre que s’acostaven al lloc d’un accident. Els passatgers estiraven el coll esverats i fregaven les finestres entelades, mirant de traspassar la tela impressionista dels vidres.

Li va sonar el telèfon.

«Pare», indicava la pantalla.

El va despenjar.