Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

Bienve Moya m’escrigué que “la seva festa [, la dels sants Abdó i Senent], com ja saps, a finals de juliol (precisament en temps de la canícula, quan l’aigua escasseja), després de la tira de sants relacionats amb l’aigua, començant per St. Joan, [la Mare de Déu d]el Carme, St. Cristòfol, St. Jaume...”. El 19 de desembre del 2017, per correu electrònic, afig que “Sant Joan, el Carme, Sant Cristòfol i Sant Jaume amb l’aigua (...) tenen relació (...).

Sant Joan, (...) és el Baptista, batejava amb aigua del riu Jordà. La Marededéu del Carme és l’Estel·la Maris, l’estrella del mar que guia als mariners. Sant Cristòfol és el sant que travessa el riu amb el Nen Jesús a coll-i-be. Sant Jaume, diu la llegenda que arribà de l’altre cantó del Mediterrani a la Península [Ibèrica] en una barca (sarcòfag) de pedra. Sant Nin i [Sant] Non (Abdó i Senén), són els patrons dels hortolans, els qui dominen les aigües dels recs...

I tots, un darrera l’altre, se celebren en el mes de la canícula, quan precisament trobem a faltar l’aigua.

(...) M’he deixat la [Maria] Magdalena i Marta, les santes maries (familiars de Jesús)a, que van arribar per mar (com Sant Jaume) a la costa de Provença, a les Santes Maries de la Mar, a la Camarga”.

Com a prova d’aquesta relació entre els Sants de la Pedra i l’aigua, direm que en l’obra de Joan Baptista Anyés (de 1542), com en la de Calasparra (de 1765), hi ha un apartat dedicat al viatge que feu l’abat Arnulf (el frare del Monestir d’Arles que portà les relíquies des de Roma fins a Arles, en la comarca del Vallespir, després de passar per Roses), en què apareix l’aigua, en aquest cas, de la mar. A més, l’abat, com escriu Joan Baptista Anyés en el capítol seté, exercí un paper clau ja que, “Ni foren vanes les seues santes pregàries, perquè en les horribles i tant tempestuoses tenebres, de l’obscura nit, súbitament, dos resplendents i molt gentils jóvens, no coneguts a tots els mariners, aparegueren, ajudant i esforçant a tots a tenir certa confiança en la clemència de Déu. I fon tan prompta en socórrer, que en el mateix moment, cessant els horribles vents i tempesta, fon feta la mar bonança; i els dits jóvens, en el mateix moment, de la vista de tots desaparegueren, deixant a tots una fe molt certa que seran de la misericòrdia de Déu promptament socorreguts els que, amb pures entranyes i amb fe ferma, de Nostre Senyor demanaran auxili en tals i altres qualsevol perills, per intervenció d’estos sants poderosos. La nau, deslliurada de tan gran perill, amb pròsper vent, en fi aportà al port de Roses, del Principat de Catalunya; on, desembarcant el sant abat, alegre amb el seu tan estimat tresor, féu a Nostre Senyor alegres gràcies. En el qual lloc, en perpètua memòria, fou edificada una església i dedicada als gloriosos prínceps Abdó i Senén, als quals fins a hui són molt devots tots aquells pobles”.

Un altre comentari de Bienve Moya, en relació amb la festa dels Sants de la Pedra, m’aplegà quan, el 14 d’agost del 2019, escriu un comentari en el meu Facebook, dient que “Sant Nin i Sant Non. L’un duu un gotim de raïm a la mà. Com la imatge de la Marededéu de les Neus, patrona de Vilanova i la Geltrú, els dos advocats contra les pedregades en temps de madurar el raïm a les vinyes”... i de collir el forment, afegiríem i, a més, en època estiuenca, sobretot, o, com podem pensar (si partim dels refranys relacionats amb el forment), en el mes de juny.

Afegirem que, segons es pot consultar en Wikipedia, en la versió en anglés, sobre Càstor i Pòl·lux (https://en.wikipedia.org/wiki/Castor_and_Pollux), quan accedim a l’apartat sobre la cristianització, es diu que continuaren essent venerats després de la cristianització i que, en el segle V, el papa Gelasi I, donava fe de la presència del “culte dels Càstors”, que el camperolat no havia volgut abandonar. A més, en fonts diferents, semblants a aquesta entrada en Internet, se’ns diu que eren els patrons dels mariners. Deduesc, com veurem tot seguit, que la seua cristianització aniria reduïda a la figura de la Mare de Déu del Carme, ja que, a més, cau un dia després (16 de juliol) de quan es celebrava la dels diòscurs romans i més, tenint en compte, que ambdós (diòscurs i el Carme) estan relacionats amb l’aigua, com podem llegir en l’entrada “Mitología Griega del Mar: Los marineros y la constelación de Géminis” (https://opercebeiro.com/blog/2014/10/02/mitologia-griega-del-mar-los-marineros-y-la-constelacion-de-geminis), de “O percebeiro”, quan diu, al principi, que se’ls atribuïa “la defensa de los marineros y, barcos de pesca”. Sobre les constel·lacions, Francisca Martí-Cano, en l’obra “Arqueología femenina ibérica” , escriu que, en la Prehistòria “la aparición o desaparición de determinadas constelaciones estelares a lo largo del año, coincidían con la aparición estadística de determinados fenómenos cíclicos a lo largo del año. (Por ejemplo, […] la aparición de la dañina canícula y la sequía, con la reaparición matutina de la constelación Canícula / Can Mayor en el solsticio de verano)” (p. 176). Hi hem de tenir present que el clima ha canviat i que ha influït, per exemple, en la canícula en l’any astronòmic.

I, fins i tot, podem afegir la Mare de Déu de les Neus, a què m’introduí Bienve Moya: “pocs dies després del dia dels Sants de la Pedra, el 5 d’agost, se celebra la Mare de Déu de les Neus, també protectora de les pedregades d’estiu”. Caldria pensar, clarament, que aquest empar tindria més a veure amb les vinyes que amb el forment, ja que en eixa època de l’any, el forment està pràcticament collit en moltíssimes poblacions, a diferència del raïm. Tot i això, he decidit parlar-ne de passada perquè, per exemple, en l’entrada “Festes de la Mare de Déu de les Neus” (http://www.festes.org/directori.php?id=538), de la web “Festes.org”, podem llegir que “la Mare de Déu de les Neus ha estat tradicionalment venerada com a protectora entre els efectes devastadors de les tempestes, dels llamps i, especialment, contra el mal que les pedregades i calamarsades puguin fer en els camps”. Nogensmenys, i per a deixar-ho més clar, situarem tots ells, sants i marededeus, i els diòscurs Abdó i Senent, en orde cronològic, segons apareixen en el calendari, així com el dia de la festivitat de Sant Pere, a què fa referència el meu oncle quan parla sobre la sega del forment:

24 de juny.... Sant Joan Baptista

29 de juny.... Sant Pere

10 de juliol... Sant Cristòfol

15 de juliol... Càstor i Pòl·lux (diòscurs romans)

16 de juliol... Mare de Déu del Carme

22 de juliol... Maria Magdalena

25 de juliol... Sant Jaume Apòstol

29 de juliol... Santa Marta

30 de juliol... Sant Abdó i Sant Senent

5 d’agost...... Mare de Déu de les Neus

Les Santes Maries de la Mar, ciutat occitana i lloc de pelegrinatge, com podem llegir en Viquipèdia, és una xicoteta vila marinera de la comarca de la Camarga (Occitània), “famosa per la presència, segons una antiga llegenda, de Maria Magdalena, Maria de Jaume i Maria Salomé, juntament amb Sara”, d’on li ve el nom, segons la web d’”enciclopèdia.cat” (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0059704.xml).

c) Els sants Abdó i Senent i el seu origen mitològic

Per a deixar-ho més clar, recorrem, primerament, a la “Llegenda àuria”, de Jacopo da Varazze, que traduïrem a partir de la versió en castellà que hi ha en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (edició a cura de José Jaime Brosel Gavilá, editat per l’Ajuntament de València en el 2005, pp. 43-44):

(...) CAPÍTOL CVI

SANT ABDÓ I SANT SENENT

“Abdó i Senent moriren martiritzats per orde de Deci. Aquest emperador, després de sotmetre Babilònia i altres províncies al seu domini, en feu presoners tots els cristians que trobà en les terres que havia conquerit, se’ls emportà a Còrdova i allí, després de torturar-los cruelment, ordenà que els matassen. Abdó i Senent, que eren virreis, es feren càrrec dels cossos dels màrtirs i les soterraren piadosament. Quan Deci estava a punt de tornar a Roma, algú li feu saber lo que havien fet ambdós virreis. Llavors, l’emperador, indignat, manà que els fessen presos, que els encadenassen i que els conduïssen com a presoners fins a la capital de l’Imperi, darrere del seu seguici. Tan bon punt aplegaren a Roma, Deci reuní el Senat i, durant una sessió que ell hi presidí, manifestà els senadors el delicte comés per Abdó i per Senent. El Senat concedí els acusats opció per a triar entre adorar els déus i, així, salvarien les seues vides i recuperarien la seua llibertat, o que els llançassen a les feres. Quan els portaren davant els ídols, els dos virreis manifestaren el menyspreu que aquelles divinitats falses els inspiraven i escopiren sobre les seues imàtgens, motiu pel qual els dugueren al circ i els hi col·locaren enmig de la pista. Tot seguit, soltaren els lleons i quatre ossos; però les sis feres, en lloc d’atacar els màrtirs, indefensos, es situaren al seu volant com si els hi tractassen de protegir. En vista d’aquest resultat, Deci manà que Abdó i Senent fossen degollats immediatament. Els botxins, quan executaren l’orde de l’emperador, nugaren pels peus els cossos d’ambdós màrtirs i, tirant-ne, els arrossegaren fins a un lloc on hi havia una estàtua dedicada al sol i, davant d’aquesta imatge, els hi deixaren. D’allí els arreplegà, tres dies després, un subdiaca anomenat Quirí, els portà a sa casa i els hi soterrà. Aquests dos sants patiren el seu martiri cap a l’any 253. En temps de Constantí, ambdós màrtirs i dos més s’aparegueren a l’emperador i li comunicaren on estaven soterrats. Els cristians exhumaren els seus cossos i els traslladaren als cementeri de Poncià. D’aleshores ençà, han sigut molts els beneficis que el Senyor, mitjançant els dos sants, fa a favor de la població” (pp. 43-44)

En canvi, en el llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”109, de Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), en una versió lleugerament adaptada i amb el valencià de les Normes de Castelló, apareixen dades que aclareixen, com ara, el nom de la població “Còrdova”, abans esmentada, i, en el seu lloc, n’hi ha dues relacionades amb Pèrsia i no, per tant, amb Hispania: “Corduba (o Cordula110, com altres anomenen)”.

El capítol primer d’aquesta obra de Joan Baptista Anyés, en el seu inici, que pot recordar-nos el de moltes rondalles i en què no diu el nom dels pares d’ambdós sants ni quan visqueren, diu així:

“CAPÍTOL PRIMER

De la vida dels gloriosos màrtirs Abdó i Senén

Entre innumerables gloriosos màrtirs que, per Jesucrist morint, la mort venceren en la persecució deciana i foren coronats de gloriós martiri, foren els gloriosos germans i prínceps persians Abdó i -Senén, els quals, essent de reial llinatge dels reis de Pèrsia, tenien la seua senyoria en la ciutat de Corduba (o Cordula, com altres anomenen), en els confins de Pèrsia, que a la part de ponent amb el regne de Babilònia de la Caldea confinen. Eren anomenats els títols d’aquells reguli o subreguli, que vol dir ‘reiets’ o [‘] sots reiets’, com en el reialme de Nàpols són nomenats prínceps, que són títols i dignitats de fills de reis (...) que entre els llatins i antics no s’atorgaren sinó a fills de reis i principals senyors de la dita ciutat de Corduba, o que en aquella tingueren principal senyoria”.

I, poc després, passa al capítol segon.

Per tant, com escriu, per exemple, Martirià Brugada, en la seua obra sobre els sants, “eren dos joves germans de la noblesa persa i estaven investits del títol de virreis. Tots dos eren cristians” (p. 12).

Fins ací podria semblar coherent. Però afegiré que, en un correu electrònic que Martirià Brugada m’envià el 30 de març del 2017, en resposta a u que li havia escrit, jo, eixe dia, ell escriu textualment:

“(...) La meva tendència (més d’acord amb Francisco Javier Delicado Martínez) és vincular els dos sants al simbolisme del dia i de la nit. Així, no és estrany que, inicialment, iconogràficament també es puguin identificar els mitraics CAUTES I CAUTOPATES, com també als Dioscurs, al Yin i Yang...

Altres sants populars sí que possiblement poden assumir més clarament la representació de la dualitat humana home/dona, començant òbviament per Adam i Eva, Jesús i Maria, Iscle i Victòria, Julià i Basilisa i altres (...)”.

Però, lo més curiós és que aquestes línies fan que els sants passen al simbolisme, de què no diu res, amb paraules semblants a aquestes, en el llibre “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma” (editat pel Centre de Pastoral Litúrgica, en Barcelona, en la primera edició, del 2004). Ja en parlarem, sobre el tema dels diòscurs, en el punt següent, relatiu a l’etimologia dels dos noms.

Sobre la possibilitat que ofereix Martirià Brugada, direm que, Francisca Martín-Cano, en l’apartat “IV. F- Efigies gráficas de mujeres soles o en grupos”, del llibre “Arqueología feminista ibérica”, escriu que “Nuestras ancestras de la Península Ibérica nos han legado desde el Paleolítico (…) testimonios artístico de dualidades femeninas de similar edad (…). Y otras dualidades son de estilo Naturalista figurativo. Serían representativas de dos Sacerdotisas Geminales, dos amigas de corazón vinculadas, con las que darían modelo para que practicasen ritos propiciatorios de la Diosa Andrógina” (pp. 325-326), detalls que s’ajusten molt a la literatura escrita (però des de la visió cristiana) sobre els Sants de la Pedra: dos, d’edat semblant (setze i quinze anys), i que anaven junts i que s’estimaven. Tot seguit afig un fragment que pot recordar-nos Demèter i Persèfone: “Y nos legaron también la pareja de madre e hija adolescente, que objetivaban la descendencia matrilineal” (p. 325). Demèter seria la mare i, en canvi, Persèfone, la filla adolescent. A més, pot recordar-nos... la constel·lació Bessons, també vinculada (per la semblança, que no per la tradició) als Sants de la Pedra mitjançant Càstor i Pòl·lux, dos germans bessons, de la cultura romana.

Així mateix, direm que, en cas de ser, com escriu Martirià Brugada, “joves germans de la noblesa persa i estaven investits del títol de virreis”, un títol clarament important, haurien d’aparéixer els seus noms, com a mínim, amb entrades i en articles, per exemple, referents a l’Imperi Sassànida i les primeres guerres contra l’Imperi Romà. A més, tenint present el moment històric en què se’ls situa i que l’emperador sassànida Sapor I (241-272) regnà durant un període que inclouria la mort dels sants Abdó i Senent com també que Sapor I “penetrà profundament en territori romà, tot conquerint Antioquia (Síria) entre el 253 i el 256, i derrotà els emperadors romans Gordià III (238-244), Filip l’àrab (244-249) i Valerià (253-260)”, atenent a la informació en Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Sassànida). Igualment, afegiré que Deci fou emperador romà entre el 249 i el 251. Deduïm, doncs, que no era precisament un moment fort, militarment, en l’Imperi Romà.

A més, si haguessen mort en temps de l’emperador Deci o de Valerià, això és, entre el 249 i el 260, com a mínim, els seus noms apareixerien relacionats a la mort de fills del sassànida Sapor I (241-272) o, si més no, amb un colp fort a la noblesa persiana, cosa que no sembla que vaja en eixe sentit.

Així mateix, ¿com s’explicaria que fossen dos els que portassen el títol de virreis (com escriu Jacopo da Varazze, en la “Llegenda àuria”, del segle XIII) o de prínceps, com ho fa Joan Baptista Anyés, en l’inici de l’obra (“foren els gloriosos germans i prínceps persians Abdó i Senén”) i que, en canvi, només u fos, en el futur, el successor de l’emperador, encara que no ho comente l’autor en cap moment, i que, a més, fossen cristians, quan la religió oficial de l’imperi sassànida no era el cristianisme? Detalls com aquests no els trobem explicats en cap de les fonts de què hem tret informació per a l’estudi, ni tan sols en l’obra “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”.

Així, en la “Llegenda àuria” (pp. 43-44), en castellà en el llibre, en dues ocasions se’ls considera virreis, és a dir, l’equivalent a governant (en nom del rei) i que vindria a continuació del títol de príncep, una espècie de governador civil, com diem a hores d’ara. Els virreis eren els representants reials en un territori, com ho podem veure, per exemple, en la Corona d’Aragó, com ara, durant els segles XVI i XVII. I, si partim del capítol del llibre de Joan Baptista Anyés, que hem escrit abans, reben els qualificatius següents en valencià: “germans i prínceps persians”, “reiets”, “sots-reiets”, “germans prínceps”, “prínceps”, “senyors prínceps”. És a dir, no els concedeix el títol de virreis, encara que comente que hi ha persones del regne que podien portar el títol de “reguls o subreguls; que entre els llatins i antics no s’atorgaren sinó a fills de reis i principals senyors”. A més, Joan Baptista Anyés, poc després de començar el capítol primer, escriu “essent de reial llinatge dels reis de la Pèrsia”.

Ara bé, hi ha que José Jaime Brosel Gavilá, capellà de Carpesa, en un escrit publicat en el llibre sobre la Festa d’Acció de Gràcies en Carpesa, “Extensión de la devoción a los Santos Abdón y Senén”, es desvia de lo que, popularment, sol aparéixer en la versió oficial (virreis, reis, nobles, etc. i, més d’una vegada, fills dels reis de Pèrsia) i, a més, addueix informació nova (la que podríem qualificar de tercera versió), però sense fer-ne esment de les fonts: “Abdón y Senén habrían nacido en Persia, a inicios del siglos III, posiblemente en el seno de alguna familia noble, hasta el punto que ellos mismos se separan de la fe de sus mayores, y convirtiéndose al cristianismo, piden ser bautizados. Su conversión se traduce en un estilo de vida que llama la atención a sus coetáneos, caracterizándose por sus numerosas obras de caridad” (p. 67). ¿D’on trau aquesta informació, tan diferent de la de la “Llegenda àuria” , de la de Joan Baptista Anyés o de la comentada per Martirià Brugada, capellà encuriosit per la vida dels Sants de la Pedra, com manifesta en la introducció del seu llibret, en escriure que “És així com, observant la devoció que els professava el meu pare i que encomanà al[s]seus fills, vaig començar a preguntar-me pel perfil dels sants Abdon i Senén” (p. 3)? Recordem que ningú de tots tres fa esment de l’actitud dels pares d’ambdós sants, ni de quina religió eren creients, ni si demanaren ser batejats per a abraçar el cristianisme. Però tampoc no inclouen res referent a quina era la resposta emocional que despertaven entre les persones que veien les seues accions caritatives, com a cristians, ni entre la noblesa persa. Ni, per descomptat, la font d’on han tret la informació que exposen.

Una quarta interpretació podem traure-la de l’obra del segle XVIII, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, y Exclarecidos Reyes, S. Abdón, y Senén, Patronos de la Villa de Calasparra111”, del P. Fr. Sebastián Saez, de l’any 1765, quan diu que “havia llegado à noticia de el Emperador, que estos piadosos Principes burlaban las Pragmaticas Imperiales ,que como à feudatarios les correspondian guardar, y que repugnando sus Leyes, no respetaban sus Decretos, que en esto les comprendian, antes bien los despreciaban, dando sepultura à los que eran martyrizados; haciendo causa publica, y comun el zelo de su falsa Religion, y encendido en ira con la oposicion, que à el nombre Christiano tenia, y que concibiò contra los Santos, por vèr desatendida, y vulnerada su suprema autoridad, valiendose de el poder de las armes, diò orden, que su Exercito entrando por las Tierras, y Señorìos de los Santos, los conquistàran, sugetandolos totalment à su dominio. Mandò tambien, que sin reparo à la Regia, y Expotica Dignidad, que gozaban, ni à los fueros de su Soberanìa, fuessen presos con ignominia en sus proprios Reynos, y que confiscandoles sus amplissimos Patrimonios, y rentas, fixando los Imperiales Blasones en sus Estados, quedassen desposseìdos en un todo. A mas de esto, decretò, que con el mayor rigor, y resguardo fueran conducidos à Roma, donde tenia su Corte, para explorar el animo de estos invencibles Principes, y tentar por todos los possibles medios su constante fortaleza. Pero ellos sufriendo con insuperable valor, y paciencia inalterable, verse con tal vilipendio privados de sus Reinos, y honores, sin oponerse, ni hacer resistencia, aunque les era facil, haver hecho frente con sus militares Tropas à el Exercito del Emperador, se dexassen aprisionar de los Imperiales Soldados, los que en cumplimiento del orden, los llevaron à Roma” (pp. 8-10).

És l’únic cas que he trobat de dos germans i prínceps, amb moltes terres, de Pèrsia, que poguessen haver entrat en guerra contra les tropes imperials romanes, en temps de l’emperador Deci, si més no, entre les fonts escrites que no siguen goigs, ni balls parlats i, a més, anteriors, en el temps, a aquesta, com ara, “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senent”, de Joan Baptista Anyés (de 1542), en què es comenta la seua vida (ací, amb un esperit semblant al d’una llegenda històrica, sobretot, si partim del fet que no hi ha proves escrites a què faça referència l’autor i que ho corroboren). Tenint present l’època en què es publicà (el segle XVIII) i l’esperit de l’Església, és fàcil de comprendre que s’incorporàs una part així en aquesta obra escrita de Calasparra, de la segona mitat del segle XVIII.

Una cinquena interpretació la veiem en l’article “Historia, arte e iconografía de los Santos Abdón y Senén”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (editat per l’Ajuntament de València en el 2005) sobre Carpesa, quan Daniel Benito Goerlich112, analitzant el sarcòfag del cementeri de Poncià (a què, sovint, s’atribueix ser-ne el que representa ambdós sants i amb una pintura datada entre els segles VI i VII, segons Martirià Brugada), escriu que “La oscuridad que envuelve su origen ha hecho pensar que a ambos les unían lazos de sangre y que fueran hermanos. Pero su juventud y condición más bien apuntan a que se tratase de dos amigos con ligera diferencia de edad, según el modo griego de educación (‘paideia’), extendido por Oriente con la cultura helenística. En este caso, la educación del menor en los valores cívicos y el comportamiento adecuado a su condición eran encomendados al ejemplo y al afecto suscitado por otro joven, algo mayor, que se convertía en su modelo y amigo. Así parece derivarse de muchas representaciones, donde Senén, el más joven, aparece rubio y barbilampiño, y Abdón, el mayor, era moreno y barbado. Tal vez pudiera entenderse entonces como la representación de una ‘paideia’ cristiana” (pp. 81-82).

Més avant, Daniel Benito Goerlich, parla de “dos jóvenes persas” (p. 82) que “Es natural que sobreviviesen en Roma con su trabajo manual y la ayuda de la comunidad cristiana de la capital del Imperio. Pero con la llegada del general Decio a la púrpura imperial las cosas cambiaron para los cristianos” (p. 82) i que, “cuando el emperador Constantino, proclamó en 313 la legalidad del cristianismo, (…) fueron solemnemente trasladados al cementerio o catacumba del Ponciano. Esta ceremonia fue la primera procesión en honor de santos mártires que ha recogido la historia eclesiástica” (p. 83).

A diferència de Martirià Brugada, l’estudiós d’art, no cita d’on ha tret la informació sobre el fet que fessen treballs manuals en Roma, que col·laborassen amb la comunitat cristiana de la capital de l’Imperi, ni del motiu pel qual, sent amics i jóvens perses (de què no cita la família de procedència) aplegaren a ser-hi.

Però unes planes després, quan parla sobre el retaule del pintor Jaume Huguet (potser el més conegut d’ambdós sants, si més no, de la Corona Catalanoaragonesa, de mitjan segle XV i conservat en Catalunya), comenta que apareixen els sants Abdó i Senent i que “Toda esta pintura apoya sobre el banco del retablo compuesto por tres escenas relativas a la historia de otra pareja de santos mártires: los hermanos Cosme y Damián” (p. 86). Lo de “pareja de santos mártires” i els sants Cosme i Damià, l’altra parella de què escriu, i de la possibilitat que també siguen diòscurs, pot portar-nos a dir que els Sants de la Pedra, igualment, ho són, ja que, en les obres de què se n’ha escrit, per exemple, apareixen units en les diferents accions que realitzen i perquè hi ha escrits de recerques que van en eixa línia.

Fins i tot, Daniel Benito Goerlich, quan acaba l’article, escriu “ya sea como personajes principescos o como humildes trabajadores extranjeros” (p.88) i, així, exposa un altre camí: que, àdhuc, fossen treballadors humils i, al mateix temps, estrangers, cosa que sembla un invent i poc creïble (no necessàriament seu), sobretot, si tenim present que, en la historiografia clàssica (per exemple, la positivista, tan viva, a hores d’ara i tot, en els texts escolars i en molts centres d’ensenyament primari i secundari), no hi ha sigut comú parlar de les persones humils i, a més, treballadores, sinó, més aïna, de persones vinculades a la corona o que eren nobles, que pertanyien al clericat (com ara, bisbes o persones famoses que feien de consellers reials), que exercien alts càrrecs militars o bé que es dedicaven a l’art, a l’escriptura, a la filosofia, a les matemàtiques o, per exemple, a la ciència, o bé que, com ara, es feren famoses pels seus descobriments o pels seus invents, i, quasi sempre, en eixes fonts, hòmens (tot i que més de la mitat de la població són dones). Com a curiositat relacionada amb si foren treballadors, adduirem que, en un correu enviat per Xavier Martí i Juan (de Castelló de la Ribera), el 7 de gener del 2019, hi havia un fragment que indicava que “es tractava d’obrers orientals de les factories romanes”, el qual, en paraules de Xavier Martí (per mitjà d’un correu electrònic de l’endemà), prové de l’”Enciclopèdia Espasa-Calpe”, en l’entrada “Abdón y Senén” (sic). Però també veiem aquesta opció en altes fonts, com ara, en el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”: “los Santos, quienes ya residían en Roma, bien por su dignidad o por el hecho de ser obreros, como apuntan otros autores113 que relacionan su enterramiento con el barrio en donde solían residir los trabajadores” (p. 10), tema que es tracta, en paraules dels autors d’aquest quadern de Calasparra, d’una de les parts més intrigants de les recerques sobre els Sants de la Pedra, “Independientemente de que cada pueblo en los que son venerados les considere ladrones114, aunque buenos, como es el caso de Calasparra, médicos, como en Tarrassa115, por haber confundido los milagros de San Cosme y San Damián que comparten retablo, la discusión se centra, a nivel internacional, si eran nobles, príncipes o sátrapas o simplemente unos obreros” (pp. 7-8).

I, si no, com a versió sisena, en el llibre de les festes patronals de Benissa, de 1973, hi ha l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, signat per Francesc Giner, que escriu una versió prou diferent de les més clàssiques: “L’Església Catòlica té una institució, els P.P. Bol·landites, els qui dediquen, del segles XVIIè ençà, i amb una rigor arqueològica, a historiar les vides dels sants. Per les seues ACTA SANCTORUM sabem que els màrtirs Abdó i Senent són d’existència certa, que vixqueren a la vora del llac Van116 a Kúrdula, on foren ‘subreguli’ en esta província iraniana, sota l’Imperi Romà. La tradició vol afegir a més que foren armenis117 de nacionalitat, germans, i de família de reis. El que se sap de cert és que formaven part de la comitiva de l’emperador Deci en una persecució contra els cristians, duta, per aquest directament, a l’Àsia Menor. A Babilònia i després a Kúrdula, varen ser martiritzats molts cristians notables, i per a afronte i per esmena, sota càstig de mort a qui els replegara, els cossos sacrificats, al carrer foren ostentats a l’exhibició pagana: tant en una ciutat com en l’altar, l’Imperial edicte fon, secretament, desobeït. A la seua Kúrdula foren delatats els jovens (sic) germans com infractors. Els dos benaventurats no negaren els fets i el ser seguidors de Crist. Com a presa important foren duts a Roma. Enllà els presenten davant el Senat a apostatar llur fe”. I, des d’ací, la versió continua per la línia més estesa. Quan llisquí Kúrdula, era la primera vegada que trobava aquest nom en algun document sobre els Sants de la Pedra. A més, per exemple, no apareix en Internet vinculada als sants Abdó i Senent, motiu pel qual fa interessant aquest article, facilitat per Vicent Gomis Lozano, el 28 de juny del 2018, per correu electrònic,... fins que no vaig afegir aquest article en la web Malandia, el 14 de juliol del 2019, per mitjà de l’entrada “Sempre junts, com Abdó i Senent”118 (https://malandia.cat/2019/07/sempre-junts-com-abdo-i-senent).

Ara bé, la setena que hem trobat durant la recerca, i en què, com en més d’u dels goigs que hem vist, apareixen com a reis, és la de l’obra de Miquel Llot de Ribera “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, editada en Perpinyà en 1591. El fet que apareguen com a reis es tracta, al meu coneixement, d’una de les informacions més interessants que aporta aquest llibre sobre la vida dels Sants de la Pedra. Així, llegim que “los dos SS. [= Sants] Reys Abdon y Sennén, estant en lo Regne de Pèrsia regint y governant diversos regnes y provincias, instrits119en la fe de Iesu Christ, abrassaren de tal manera la virtut de la caritat, y dilectió120 del Senyor; que nunca121 pogués lo dimoni ab ells cosa alguna, ab tota la artilleria y bataria 122 de les temptacions, y poder dels seus ministres fer-los tornar un pas atràs123 en lo servey de Déu omnipotent.

(...) Hi ha cosa alguna que sie124 bastant, diuen los sancts gloriosos, per haver-nos de apartar de la dilecció del Senyor? Confiats estam diuen los bons Reys, Que ni la tribulació, ni l’aflicció, ni qualsevol perill ni ocasió, per més àrdua que sie nos divertirà125 en ninguna manera del camí, [que] tenim començat, en la seqüela de Christo. Perquè si los tres Reys d’orient, antes126 de nosaltres no se apartaren un momento127, en la empresa que emprengueren (...) ab la mateixa obligació restam nosaltres digueren sempre los sancts gloriosos Abdon y Sennén” (pp. 3B-4B).