Els Sants de la Pedra Abdó i Senent

El professor Claude Leouteax (...) no deixa lloc al dubte quan ens explica que la mentalitat medieval era habitada per nombrosos éssers i esperits: ‘El cel era l’hàbitat de temibles éssers que podien espaordir a la gent, fantasmes que pertorbaven l’ordre meteorològic i natural de les coses, portant amb ells el caos al territori’. Segons Lecouteux, l’avenç del cristianisme va encotillant80 aquestes creences als llocs on era més difícil accedir-hi, és a dir, els boscos i les muntanyes més recòndites”. Aquesta idea xoca frontalment amb d’altres autors que veuen els boscos i les muntanyes, no com a nuclis de resistència, sinó com a nuclis generadors. En tot cas, ambdues idees no són excloents l’una de l’altre (sic)”. A més, Claude Lecouteux, lingüista i historiador francés, comenta que, en eixos segles, “el geni malvat de la muntanya adopta essencialment tres formes: la de l’animal monstruós, la del gegant i la del cavaller depravat i de costums brutals”.

El bosc, per la mentalitat medieval hereva de l’antiguitat, era el lloc que quedava enfora de la civilització, un espai de frontera on tot era possible”.

Un poc després, Arnau Folch, per mitjà de l’entrada d’un cas com el de la Vall de Núria, que s’ajusta al tema, trau el nom dels Sants de la Pedra i d’Arles, a través d’un escrit del 1665, redactat pel sacerdot Francesc Marés, en un llibre dedicat a la Mare de Déu de Núria (i que, segons aquest capellà, era una còpia d’un manuscrit de 1338), qui, quan parla sobre els simiots en Arles (el Vallespir), inclou que “Y en la historia dels Sants Abdon i Senen Martyrs, que escriu lo Pare Viçens Domenech en son Flos Sanctorum dels Sants de Catalunya, trobam que (...) desaparegueren del tot en el punt que foren arribats allí los Cossos dels gloriosos Martyrs”.

Com bé comenta, Arnau Folch, Francesc Marés i la còpia que en fa, “era fidel a la història medieval original”. A més, “Marés era de Llívia, ciutat de la plana cerdana81, al Pirineu, propera a Arles i al Canigó. Això indica que el sacerdot podia saber perfectament de què estava parlant”. I, en tercer lloc, “el detall més important de tots és que en cap moment diu que aquestes criatures ataquessin a ningú, sinó que la gent de muntanya les veia i escoltava (...). Aquest tret, (...) dóna un interès particular a la narració”.

I, tocant un tema que té a veure amb Arles i amb els Sants de la Pedra, el de la Rodella (relacionat amb una processó que es celebra el dia 30 de juliol i que s’inicià en el segle XV), de què també parlarem en l’apartat de les llegendes relacionades amb els sants Abdó i Senent, llegim que “el que hi ha darrere d’aquesta visió i de la processó de la Rodella és una antiquíssima tradició anterior al cristianisme, que aquest buscà sincretitzar adaptant al seu culte, probablement perquè era massa arrelat al territori com per a eradicar-lo de soca-rel. La Rodella té molt de representació solar i el seguici82 de ritu de protecció de les terres contra les tempestes estiuenques.

Hi ha qui vol veure-hi un record llunyà de ritu matrimonial, on la rodella es sostindria per sobre d’un dolmen o en un lloc com un ‘coll’ o un cim, en unió entre la roca, el cel i el mar. De rocs i dòlmens la Catalunya del Nord, com la del sud, n’està plena. Molt properes a Arles i Montboló trobem el Roc de l’Amorriador, a Glorianes i el Roc de les Nou Creus, a Céret; totes tenen creus, com les que trobem per la resta d’Europa, a la Roca del Vallès mateix. Això pot ser degut a intents de cristianització a l’ús antic de la creu com a símbol solar, on es marquen els quatre punts cardinals i les quatre estacions”.

En línia amb aquesta tradició anterior al cristianisme, de què parla Arnau Folch, en l’entrada “Processó de la Rodella” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Process%C3%B3_de_la_Rodella), publicada en Viquipèdia, podem llegir: “Gilles Borrat veu en aquesta tradició un fenomen de substitució d’un costum origen druídic, per un acte promogut per l’església catòlica com a forma d’afirmació. Conta que la tradició celta se servia d’una roda paral·lela a terra on s’estava una parella de nuvis, i que es feia girar enmig d’una cerimònia presidida per un druida. L’església catòlica, en un moment determinat, hauria pres la simbologia de la roda, l’hauria unida a la de la creu i hauria pres aquests elements per vincular-los a una processó cristiana, que anava d’una església parroquial a la gran abadia comarcal. Quan la processó entra a Arles, el seu itinerari descriu un gran cercle al voltant de l’abadia de Santa Maria, implorant la protecció divina –diu Borrat- de l’espai que envolta l’abadia.

Cal recordar també que aquest és l’espai sagrat de la sagrera o cellera, descrit a Toluges a la primera assemblea de Pau i Treva de Déu dels comtats catalans, l’any 1027, sota la presidència de l’abat Oliva”.

Adduirem que Arnau Folch continua amb un paràgraf més, al final del qual escriu que considera que tot això són hipòtesis i suposicions. Immediatament, sí que mostra clarícia cap al fet que, després de la guerra catalana del segle XV (1462-1472), “Els exèrcits francesos van envair la Catalunya del Nord (...) fins que el 1493 es van recuperar els comtats. Durant aquests anys tot va canviar al Rosselló, els francesos van desposseir als senyors catalans desafectes dels seus feus i els van distribuir entre la nova administració.

Això també va afectar a Montboló, doncs l’autoritat de la seva església fortificada va passar a formar part del domini abacial de Santa Maria d’Arles. És en aquest temps, al voltant del 1462-65, quan l’autoritat recau en l’abadia, que podríem buscar una cristianització definitiva del seguici de la Rodella, la preeminència de la Creu en els 8 braços solars, l’anada fins a Santa Maria i l’aparició de figures com els simiots i les bruixes. La figura de la roda apareix per tota la contrada: El sarcòfag de la Santa Tomba, d’origen paleocristià o precristià, té una roda esculpida a la part baixa. El cavaller Gaucelm, enterrat a sobre, porta un penjoll amb la roda. A l’església de l’abadia, a la nau, sobre el cor, hi ha penjada una roda de fusta adornada amb campanes que s’utilitzava per les noces, tal com es veien a la Bretanya.

(...) a l’Edat Mitjana, la roda servirà per castigar els convictes i els infidels. Una manera radical de debilitar els cultes pagans i tornar la gent a les esglésies. La Rodella suggereix un cercle espiral sobre una creu cristiana, és el món de l’esdevenir; la creació contínua. (...) És per això que pastors i agricultors la veneren, per protegir-se del ‘mal temps’ en el sentit més ampli del terme”.

Finalment, per a acabar aquest apartat dedicat a la Rodella, el qual ens aporta molta llum a la religiositat i a la festa dels Sants de la Pedra, adduirem, en paraules del mateix autor, que “El 1591, el sacerdot d’Arles, Miquel Llop [= Llot de Ribera], va donar la culpa als simiots d’una sèrie de calamitats relacionades amb el mal temps i cultius perduts per la nit. El que això ens marca és que, a finals del segle XVI, les creences en aquestes éssers seguien encara vives per la zona”. Així, el P. Miquel Llop de Ribera, en l’obra “Libre de la translatio dels invencibles y gloriosos Martyrs SS. Abdon y Sennen, y de la Miraculosa aygua de la santa Tumba del monestir de sanct Benet en la vila d’Arles en lo Comptat de Rosselló”83 (http://weblioteca.uv.es/europeana/pdf/uv_im_i20013668_p0001-0239.pdf), escriu que els habitants d’Arles, “antes de la vinguda dels sancts Reys, estaven ya per haver de morir, ab la multitut dels castics: ab los quals Déu omnipotent los castigava, axí per los animals als quals vull84 en dia diuen Symiots, com per les tempestats, de les quals se vehent vuy en dia totalment remediats. Y si algunes vegades envia Déu omnipotent algunes tronadizes, tempestats, en acudir als sants martyrs y posar-los de per mig restan encontinent sosegats” (p. 85A).

El fet que Miquel Llot manifestàs aquesta pervivència del paganisme és important, ja que coincideix amb la que fa el valencià Joan Baptista Anyés (en 1542) en la seua obra sobre els Sants de la Pedra), respecte a altres formes de paganisme, com ara, relacionades amb les danses i amb els pans beneïts, pans que encara es reparteixen amb motiu de la celebració de la festa dels sants Abdó i Senent. I, a més a més, podem dir que també es mantenia viva en altres zones de la península, fins i tot, en Astorga (en terres lleoneses), on, partint de paraules de l’obra “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández, hi ha que “En pleno Concilio de Trento ya, una reunión sinodal de la diócesis leonesa de Astorga (1553) pinta un panorama poco halagüeño para la ortodoxia cristiana, constatando que estas prácticas ‘supersticiosas’ no eran patrimonio exclusivo de las gentes ignorantes y sencillas, puesto que participaban también en ellas algunas personas culturalmente cualificadas y capaces de utilizar con normalidad un Libro de conjuros” (p.395). Així, escriu, entre el document sinodal, que “Y si sabeis de algunos que tengan libros de conjuros, supersticiosos, o que estén prohibidos e reprobados en derecho por la Yglesia”. Eren, en paraules de l’autor, alguns de “los problemas del cristianismo oficial” (p. 395). Tot i això, i coincidint, com ara, amb l’exposició de David Algarra en el llibre “El Comú Català”, direm que, com afirmava Erik G. Schwimmer i escriu Francisco Javier Fernández, “Las sociedades más simples, carentes de una jerarquía política central y de un sacerdocio jerárquico, tienden a crear sus propios mitos como representaciones (proyecciones) de las fuerzas incontrolables (pero objetivamente existentes) de la naturaleza. Sus mitemas85 constituyentes tienden a relacionarse con signos de un sistema de pensamiento que clasifica las especies naturales y sus variedades, los rasgos geográficos y cosmológicos, las formas, los colores y los olores. En cambio, en su evolución hacia formas de Estado, la tendencia que aparece es la de desplazar el centro del discurso mítico lejos del campo de las fuerzas naturales (que en ese estadio se encuentran bajo mayor control) y en dirección a una proyección de las nuevas formaciones sociales complejizadas y los nuevos detentores de poder” (pp. 385-386).

Finalment adduirem que, com llegim en el llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (Editorial Claret, 2007), si bé referent al segle XIV, l’anterior al segle en què naix Joan Baptista Anyés, “L’any 1377 el bisbe de Girona, Bernat de Montrodon, decretà que es pregués als dos Sants [, Abdó i Senent,] per a ela prosperitat de la terra i de les collites a causa de la situació crítica del moment. Aquest decret del bisbe va donar com a resultat l’extensió del culte arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Illes Balears, Aragó i d’altres indrets” (p. 30). Potser això tingués, si més no, una explicació, si tenim present que, en eixe segle, per exemple, com llegim en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (p. 38), “es té constància d’alguns anys que foren especialment dolents pel camp, que sovint rebien la denominació de ‘lo mal any...’. Òbviament, els agricultors se servien de l’oració i la creença religiosa per demanar a Crist, la Verge o els sants que intercedissin per ells per tal que els conreus fossin protegits de les tempestes i gebrades86 fortes”, ja que se’ls atribuïa un paper de protectors de les collites.

Justament aleshores, també ocorregué un fet religiós semblant, però en Inca (les Illes Balears) com també podem llegir en l’article abans esmentat: “Sembla que vers 1370 els precs del poble d’Inca per tal que els sants aturessin les calamitats naturals tingueren efecte, i per aquesta raó n’esdevingueren patrons” (p. 40). I, en el paràgraf següent de l’article, afig que “Fos per les recomanacions episcopals o per la simple tradició cultual, els pagesos de la vall de Sant Martí87, de bracet amb l’autoritat eclesiàstica, es bolcaren a la construcció de la capella del Puigsacreu88 i ho feren, segons la transcripció de X. Puigvert, perquè volien la protecció dels sants contra ‘les tempestes, les plagues, les gebrades, les pedregades, els incendis, les boires, els llamps i els torbs’. Sembla que el projecte arrencava d’abans, com ho profà un testament de 1415, en què ja es fa un llegat per la capella que s’ha de construir pròximament” (p. 40).

“Els Sants de la Pedra”... ¿són un mite?

Primerament, direm que, aquestes línies sobre els Sants de la Pedra, en el 2005, només pretenien ser un apartat de l’estudi que feia, aleshores, sobre el vocabulari agrícola i administratiu que hi ha en les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar de 1740,... ¡però no una recerca nova!

En segon lloc, abans d’endinsar-nos de ple en aquest apartat de l’estudi, vos demane una cosa ben simple. Imagineu-vos que pertanyeu a un orfeó i que visiteu una església en què l’altar té els Sants de la Pedra, és a dir, Sant Abdó i Sant Senent. Imagineu-vos, també, que sou una mare, Àngels, o un pare, Sebastià, i que hi sou junt amb un fill de 5 anys, David. El vostre fill, David,...

DAVID (en veu baixa): - Pare, ¿qui és eixe home barbut de l’esquerra?

SEBASTIÀ (baixet): - No és un barbut, sinó un sant. El pare no sap qui és. Ara ens ho dirà el capellà.

DAVID (assenyalant el sant de la dreta): - ¿I qui és aquell, pare?

SEBASTIÀ (suaument): - El pare no ho sap, David. Qui millor ho sabrà és el capellà del poble. Segur. Ell segur que ho sap.

DAVID (amb un fil de veu i interessat): - ¿I no tenen nom?

SEBASTIÀ (sorprés i somrient): - ¡No soltes rucades, David! ¿Tu, no en tens, de nom?

DAVID (un poc afrontat): - És que...

El capellà fa la seua presentació i comença a descriure la vida d’ambdós sants. Indica que són els Sants Màrtirs, Sant Abdó i Sant Senent, també coneguts com “els Sants de la Pedra”.

SEBASTIÀ (es dirigeix a Àngels): - ¿Què ha dit el capellà, Àngels? (assenyalant David). És que aquest impertinent...

ÀNGELS (respon): - Ha dit que són Sant Abdó i Sant Senent.

DAVID (estranyat): - ¿Quèèè? ¿Com, mare?

ÀNGELS (de nou i amb dolçor): - Sant Abdó i Sant Senent.

DAVID (fent capteniments): - Abdó..., Senent..., Abdó..., Senent..., Abdó...

ÀNGELS (demanant-li quietud i més atenció): - ¡Xist, xist! David, per l’amor de Déu, mira el capellà i escolta’l. I deixa ja de...

DAVID (a mitja veu i amb certa resignació): - Sí, mare.

CAPELLÀ (cap a l’altar major; en primer lloc assenyala el Crist): - ... com hi veuen vostés, n’hi ha u que porta un manat d’espigues, sant Abdó, mentres que l’altre, Sant Senent, duu un penjoll de raïm. Això simbolitza...

DAVID (en veu baixa, a son pare): - Pare, pare...

SEBASTIÀ (sorprés i enutjat, prega atenció i silencia a David): - ¡Xist, xist! (amb rectitud) Escolta: has vingut a aprendre, com la mare i jo, no a donar la matraca. M’has entés, ¿no? (continua) I ara, si vols, em fas l’ultima pregunta. ¡I prou!

DAVID (amb un to més formal): - D’acord, pare. (suaument) ¿Per què Sant Abdó no porta el penjoll de raïm?

¿Què li respondríeu? ¿Vos imagineu que sou el capellà, la mare o el pare? ¿Contestaríeu igual a una persona de quaranta anys? En cas contrari a dir la primera cosa que pensàsseu, tindríeu davant una muntanya ben alta, muntanya que tot seguit intentarem de pujar. Escric “ben alta” perquè em fa l’efecte que poques persones del Poble s’han fet mai la pregunta de David. Fins i tot, jo: vaig llegir el nom popular, “els Sants de la Pedra”. Però el text (i altres posteriors) no especificava “¿qui és qui?”, això és, “qui es relaciona amb el forment i qui amb el raïm”. Comencí a preguntar a rectors: “He llegit ‘Sants de la Pedra’ i forment (o blat) i... Però, ¿qui és qui?”. Algú em va manifestar: “No m’ho havia preguntat mai. M’imagine que sant Abdó serà el de l’esquerra [de l’altar major des d’on faig les misses]”. Era el rector d’una parròquia..., des de feia uns quinze anys. N’hi hagué qui em va dir que representaven “el símbol de la unió del pa i del vi” (sic).

Altres persones, com Pere-Joan Llabrés (Inca), m’han oferit informació, sempre des d’una visió catòlica. En primer lloc començaré per ací, per fonts catòliques.

En el moment de començar la recerca, en la primavera del 2005, eren poques les fonts que tenia a l’abast. Una d’elles, fou l’estudi de Pere-Joan Llabrés I Martorell, i el seu estudi “Els Sants a l’art d’Inca” (2001), a què vaig accedir després de parlar amb Pere Riutort, qui, aleshores, vivia en la Ciutat de València. A més, em recomanà consultar l’”Enciclopedia Cattolica” i la “Bibliotheca Sanctorum”, fonts que poguí llegir en la Facultat de Teologia de la Ciutat de València.

En primer lloc direm que, Pere- Joan Llabrés, diu així:

“Nomen, locus, dies: vet ací les tres dades que cal saber dels màrtirs autèntics, que reben culte dins l’Església, segons sant Gregori el Gran. Doncs bé, és justament el que sabem de bona font, dels nostres patrons: el seu nom, el lloc de la sepultura i el dia de la mort o enterrament.

El primer calendari romà que conservam, el Cronògraf de l’any 354 [ja parla dels enterraments del màrtirs: ] El tercer dia abans de les calendes d’agost, Abdos i Sennes, enterrats en el cementeri de Poncià devora el lloc dit ‘ad Ursum Piliatum’ . Les tres dades exigides per Gregori el Gran ja les tenim: el nom, que després s’escriurà més d’acord segurament amb la seva procedència, Abdon i Sennen (en llatí); el lloc de la sepultura: el cementeri dit de Poncià; el dia: 30 de juliol.

Aquesta és la notícia històricament certa que tenim de la vida, del martiri, de l’enterrament primer dels nostres patrons. (...) De l’any del martiri, el calendari romà no ens diu res. Però la Passio [llegendària del s. VI] situa el martiri sota l’imperi de Deci, el qual inicià la seva terrible persecució l’any 250. (...) Anotem també que la festa dels nostres màrtirs a Roma era tant o més antiga que la festa de Nadal, que compareix per primera vegada en el dit calendari [romà]”. Per tant, fa al·lusió al Cronògraf (de l’any 354).

Aquells dies passí a consultar l’“Enciclopedia Cattolica” (Vol. I), editada en Ciutat del Vaticà, la qual diu que són sants i màrtirs, i passa immediatament a la Passio. També apareix el fresc del cementeri de Poncià, del segle VI o VII.

En el 2005, si entràvem en http://www.santibeati.it/nomi/Detailed/1007.html per a saber la història de la vida de cada sant, hi havia el mateix text en la plana corresponent a cadascú dels sants (“ABDONE” o “SENNEN”, noms en italià). En eixes dues planes també es podia llegir sobre el fresc, del segle VI, i una descripció física de cada sant. Si no consultàvem aquesta font per Internet, havíem de cercar la “Enciclopedia dei Sancti. Bibliotheca Sanctorum”, és a dir, el diccionari en què apareixen els noms dels sants, amb informació d’interés.

Fins ací tota la informació que trobí, en la primavera del 2005, al voltant dels sants i des de fonts cristianes (oficials o molt extenses) sobre “els Sants de la Pedra”. Recordem “segons sant Gregori el Gran” i la data de la incorporació al primer Cronògraf romà que es conserva, de l’any 354.

Tot seguit exposarem punts diferents als de la versió oficial que apareixen en eixes fonts i, en acabant, com veurem en altres punts de la recerca, ho farem amb més detall i per temes. Primerament, començarem amb alguns d’aquests punts: el sol, el solstici d’hivern, el 25 de desembre, la generació, el misteri de la sexualitat (¿es tracta d’un dualisme simbòlic home/dona?), el símbol del gra, la sembra, el temps d’espera, la vida nova, el sol nou, l’Advent, Nadal, etc.

¿Una festa pagana i, per tant, camperola?

La consulta a l’atzar de llibres d’història antiga, de cultures peninsulars anteriors a l’època romana, de simbologia o sobre cultura mundial, en el 2005, ampliada del 2017 ençà, indiquen dues coses que potser cal tenir en compte:

1. El simbolisme no sempre és rígid, a causa de la nombrosa presència de cultures en el món (pensem que, a hores d’ara, hi ha més de mil llengües en el món).

2. Sembla coincidir amb visions diferents a les oficials de l’Església.

Algunes de les línies que escrivia en el 2005 eren: “Es tracta d’una festa aliena a la religió cristiana? És una festa d’origen agrícola i anterior al cristianisme? Començaré a analitzar-ho fil per randa a partir de l’exposició de diferents punts de vista que podrien ajudar a donar força a la hipòtesi”. Ací tenim algunes de les respostes a què hem aplegat, en alguns casos, reforçant-les des del 2017:

a. Solstici89 és l’època de l’any en què el sol comença a guanyar llum respecte a la foscor (o a perdre’n) després d’haver-hi aplegat al màxim. N’hi ha dos: el d’estiu i el d’hivern. Ambdós coincideixen amb el primer dia de cada estació (21 de juny i 22 de desembre), és a dir, amb dues dates fonamentals per a l’agricultura i contràries, d’alguna manera, entre si: predomini del sol (o de la foscor). Ens interessa el segon, el de desembre, molt lligat a un símbol universal: el gra.

b. El gra, en moltes cultures, actuals o desaparegudes, té relació directa amb el solstici d’hivern, la festa religiosa o pagana (etimològicament, “camperola”) del 25 de desembre, i amb el símbol del renaixement de la vida, del cicle natural, de l’esperança en una vida nova, del naixement d’una generació nova (bé humana, bé vegetal, bé animal)... Així, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, en l’entrada “Grano, semilla”, hi ha que “Su simbolismo se eleva por encima de los ritmos de la vegetación para significar la alternancia de la vida y la muerte, de la vida en el mundo subterráneo y la vida a plena luz, de lo no manifestado y la manifestación. ‘Si la semilla no muere…’”, fet que ens recorda els rites d’iniciació (amb motiu de la sembra) i que aplegarà, uns sis mesos després (en el cas del forment), a la collita (sobretot, en juny i en juliol). Per això intentaré afegir més informació a la versió oficial de l’Església, fonamentada en la de sant Gregori el Gran, papa entre els anys 590 i 604, feta molt després de la data atribuïda popularment a la mort dels sants Abdó i Senent.

Pot estranyar-nos un poc que la fira popular pagana (“paganus” vol dir “del llogaret, camperol”) en què es celebrava la sembra fos en desembre (mes de l’inici del creixement de les hores de llum) i no en novembre (mes central de la tardor astronòmica). Fixem-nos, per exemple, que, a mitjan segle XX, la sembra del forment, en algunes partides d’Alaquàs (població de la comarca de l’Horta de València), hi tenia lloc, poc o molt, entre Tots Sants (1 de novembre) i la segona setmana de novembre i que es collia entre sant Joan (24 de juny) i sant Pere (29 de juny), d’acord amb lo que em digué90 un oncle meu, José Palop, agricultor, nascut en 1935. Però també afegí, el 1r de novembre del 2017, que “Se sembrava en octubre i novembre”, detall que coincideix amb una pregunta que fiu en el meu mur de Facebook, el 28 de setembre del 2017, per a saber quan s’iniciava la sembra del forment, a què Marc Baldó Lacomba respongué així: “Primera meitat d’octubre (Aitana). Encara que la dita fa ‘Setembre, qui tinga llavor que sembre’”. En resum, si fa no fa, la sembra començava, com a mínim, en octubre i, poc després de l’inici de l’estiu (solstici), ho feia la collita, la sega.

Hi ha quatre refranys que reforcen lo escrit sobre la sembra, en el paràgraf anterior: “A juny, la falç al puny”, “Pel juny, la corbella al puny” (valencià i enregistrat en el DCVB), “Per sant Joan, el blat fora del camp” i, per exemple, “Sembraràs quan voldràs, però per Sant Joan segaràs”91. És clar que varia segons l’oratge del lloc on es planta i la classe de blat, el millor dels quals és el forment. Potser ens interesse molt el refrany “En juliol trau la garba al sol”. ¿Per què? Doncs, perquè, com veurem, en la religiositat medieval, la fira pagana de la collita dels cereals té lloc en estiu i que podem veure-hi una relació amb la festa dels sants Abdó i Senent. Pense que es tractaria d’una ofrena pública, entre altres coses, que es faria quan els cereals (entre ells, el forment) ja estiguessen ben daurats, collits, en garberes i, preferentment, els que es trobassen en bones condicions. Ja en parlarem, una miqueta sobre les fires agrícoles, més avant.

c. El sol quan millor podia daurar el blat era cap a l’estiu (si el forment era primerenc), o en ple mes de juliol, si el cereal era tardà (per exemple, en zones més fredes o en què es conreàs l’ordi). Juliol, per excel·lència, és el mes més estiuenc, calorós i lluminós de l’any al mateix temps. Els moments ideals i naturals per a collir un cereal, com el forment i en un any bo, n’eren tres: 1) abans de qualsevol pedregada, un poc abans de l’inici de l’estiu, 2) després d’un any sense cap altra acció de l’oratge aliena als interessos del camp i 3) quan ja estigués prou daurat. I eixes tres condicions, juntes, només poden tenir lloc o bé en juny (quan els hortolans inicien la collita) o bé en ple estiu. Les pitjors pedregades i més violentes solen ser en estiu, en ple mes d’agost. Pot tenir lloc una gelada, sobretot, abans dels quinze primers dies de juny. I un camp daurat pot estar-ho, sobretot, de mitjan juny ençà (o més). Tenint en compte eixos tres punts (i potser caldria afegir-ne més), podríem entendre la collita com la mort dels cereals. La mort tindria lloc just en el moment de collir l’anyada. Ja en parlarem, més avant, sobre aquesta mort dels cereals, a partir d’informació treta de la tesi “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres. Aproximaciones al ensayo y la narrativa sobre lo Divino Femenino y sus repercusiones en España” (https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/29947/1/Tesis_Angie_Simonis.pdf), d’Angie Simonis Sampedro, del 2012, informació que ha servit molt per a aquest estudi, i també d’altres fonts.

A continuació exposaré quatre comentaris reals per a donar cos a tot lo que he escrit més amunt: els dos primers fan al·lusió a llocs molt distants i diferents entre si. Primerament, un dia, el meu oncle, em va comentar que la segada del blat més tardà, per exemple, el de comarques pròximes a les ciutats de Tarragona o Barcelona (més al nord i, per tant, en comarques més fresques) podrien retardar-se “unes quantes setmanes més després de sant Pere o prop d’un mes”. Igual que en les comarques o poblacions interiors i valencianes. Ell em parlava, en el 2005, de fa uns cinquanta anys92...En segon lloc, mon pare, nat en 1942, em deia: “En 1959 passí per ‘Castilla la Vieja’ [la part de Castella dins de Castella i Lleó] un 15 de juliol i en León, igual que havia vist abans en Ciudad Real, estaven segant: a mitjan juliol”. El tercer, d’una tia meua, nascuda en 1937, qui m’assegurava, en el 2005 que, fa més de trenta anys93, “a finals de juliol, segaven en Barraques” (la població valenciana Barracas, en la comarca de l’Alt Palància).

I, en altres zones més al nord, com ara, en l’espai de Gallecs (zona rural entre els térmens de Mollet del Vallès i Parets del Vallès, ambdós en la comarca del Vallès Oriental), veurem que, com podem llegir en l’estudi “La vida rural a Gallecs. Dietaris de Joan Ros Herrero (1895-1978)”94 (https://researchgate.net/profile/Judith_Anso_Ros/publication/277007078_La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero/links/555da0d608ae86c06b5db15b/La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero.pdf), de Judith Ansó Ros i de Glòria Campoy Collado, editat per l’Ajuntament de Mollet del Vallès i en què participa el “Centre d’Estudis Molletans”, i publicat en el 2011, “A començaments o meitat de juny se solia segar l’ordi. L’any 1929 comencen el 14 de juny i el 1930 ho fan el 13 del mateix mes, però l’any que més aviat inicien aquesta activitat és el 1937, que comencen el 3 de juny. El darrer cereal que es collia era el blat (de finals de juliol fins a l’agost). L’any 1929 s’inicia la sega a finals de juliol i l’any 1932 comencen a segar el blat el 4 d’agost”.

A tot lo escrit abans, podem adduir un punt que introdueix el tema del motiu pel qual els sants Abdó i Senent, vinculats a la protecció de les collites del camp i, sobretot, del forment, tenen la seua celebració el 30 de juliol, quan, més o menys, ja l’haurien acabat de collir, fins i tot, en moltes de les poblacions més fredes i, en el cas del raïm, a tot estirar, estaria arreplegat el primerenc. Per això sembla, clarament, una festa orientada, abans de passar per la religiositat cristiana oficial, cap al forment, sobretot, tenint present l’època de l’any en què té lloc i del caràcter d’ofrena de la faena feta al llarg dels nou mesos que van des d’octubre (això és, immediatament després de la festa de Sant Miquel, 29 de setembre) fins a juliol, just quan cau la festivitat dels Sants Abdó i Senent (30 de juliol) i, a més, si afegim la joventut amb què es representa els dos sants en molts goigs religiosos. Joventut, valentia d’ambdós sants i, a més, estiu. De totes maneres, continuant amb el forment, ens podem trobar amb informacions com la que em facilità Miquel Rustullet Noguera, per correu electrònic (5 de març del 2018), dient que “A la zona on visc, Pla de l’Estany, la sega i el batre, actualment es fa tot junt, a últims de juny i fins a la segona o tercera setmana de juliol. Abans, quan no estava mecanitzat, s’havia de fer que el gra, el blat, no estigués tan sec i es segava, generalment, la primera quinzena de juny. Es feien les garbes i el juliol es batia”.

Tot i això, com podem llegir en el document “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”, de Cubelles (comarca catalana del Garraf), en els anys anteriors a la guerra (1936-1939), el 30 de juliol, durant la celebració de la festivitat dels dos sants, “era costum que els pagesos portessin a beneir el raïm primerenc, que es posava al costat de les imatges dels sants durant la processó” (p. 3). Per tant, sí que hi ha raïm primerenc, però no vol dir que ja n’hi haja a tot arreu, com podria ocórrer, sobretot, en setembre, el mes típic de la verema, sinó en determinades zones, com també ocorre en el País Valencià. De totes maneres, com hem dit adés, és una festa clarament relacionada amb el forment.