Parla'm amb estil

Magí Camps (Barcelona, 1961) és filòleg i periodista, i ha desenvolupat la seva vida professional a La Vanguardia. Ha estat el responsable lingüístic del diari i ara fa de periodista cultural. També és professor de traducció periodística de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, col·labora amb SER Catalunya i és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Cada persona té un estil. A l’hora de fer servir la llengua, també. I hem de ser conscients de la llengua que utilitzem i de per què triem una paraula, una expressió o una frase i no unes altres. Si volem transmetre amb claredat allò que volem dir, no ho podem fer sense cuidar i polir la nostra manera de parlar.

Amb estil i bon humor, Magí Camps tracta sobre eufemismes i objectivitat, llenguatge sexista i inclusiu, bones transgressions i errors greus, argot importat i neologismes, domini de la llengua i escriptors estrella. Són reflexions –dèries, en diu l’autor– que ajudaran a perfilar el lingüista que tots els catalanoparlants duemdins nostre.

Parla’m amb estil

Parla’m amb estil

Magí Camps

© 2020, Magí Camps

© d’aquesta edició:

Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic

www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com

—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—

Primera edició: setembre de 2020

Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació

Il·lustració de la coberta: Elisenda Soler

Maquetació: Grafime

Producció de l’ePub: booqlab.com

ISBN: 978-84-9766-714-2

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

SUMARI

DELOGUARD

1. UNA LLENGUA TOT TERRENY

La raó del client

Com una taca d’oli

L’efecte karaoke

L’ofici lingüístic del bon periodista

Homes, dones i persones

2. ELS DICCIONARIS SÓN EINES, NO LLEIS

Quina creu!

La puta d’oros!

‘Home, sweet home’

Es va dirigir a l’espona del llit

Desig al geni de la llàntia

El verb ‘apropar-se’, un llop amb pell de xai

L’asimetria és bella

3. TRANSGREDIR O CAGAR-LA?

Les lletres de les cançons

Error o transgressió?

Bones transgressions

‘Titulín’

Escriptors estrella

L’ofici de corrector

4. AIXÒ NO HO DIU NINGÚ!

Aquest any o enguany?

El caragol, la carabassa i la taronja

Quan en dèiem xampany

En un tast, els vins no es ‘proven’

Un torero cigalero

Paraules maleïdes

Paraules revesses

Les noves paraules, per composició

5. AMB ESTIL, SENSE PERDRE LA GRAMÀTICA

En Joan, en Pere i en Berenguera

Més aglutinacions, sisplau

Tot un món en un article

El passat simple és més literari?

De bossa, en vol?

Una construcció que s’escriu molt i que es diu poc

Quina cosa, ‘la qual cosa’

Uns quants, que són diversos, distints i, fins i tot, diferents

La doble negació mereix una oportunitat

6. TRADUIR NO ES FA AMB UN PAS

Aquest programa és una porqueria!

Músics al pòdium

Visca Catalunya gratis!

En defensa de la traducció automàtica

7. L’ORTOTIPOGRAFIA, L’ESTIL FINS A L’ÚLTIM DETALL

La dèria de les majúscules

La bellesa del punt i coma

Interrogant d’obertura? No, gràcies

Quan s’apostrofa la essa líquida?

L’accent que fa nosa

Les novel·les i la cursiva

8. LA FÚRIA DEL DÉU SEO

De Siracusa a Saragossa, passant per mig món

Un rus, un àrab i un grec

Pequín o Beijing?

Tàrrega o Targa? Alaior o Lô?

SI’ SERVIDA

DELOGUARD

Cada persona té un estil. N’hi ha que el tenen més marcat, més singular; i n’hi ha que s’afegeixen al corrent general, amb tot un ventall de possibilitats, que van des de l’estil més neutre fins a l’estil que està de moda: els pantalons estripats o les ulleres metàl·liques rodones i primes.

A l’hora de fer servir la llengua, també tenim el nostre estil. Pot mostrar matisos diferents quan parlem o quan escrivim, o si xerrem amb una amistat o amb una persona de la feina. Són els registres. Tots els parlants podem passar de fer servir un registre més formal a un de més informal sense que això afecti l’estil general. Fer servir cada registre en el moment adequat també forma part del nostre estil.

En aquest llibre hi exposo les meves dèries –el meu estil– pel que fa a la llengua. No us penseu que vull pontificar; el que pretenc és explicar per què hi ha coses que m’agraden i coses que no, per què opto per fer servir un mot determinat en lloc d’un altre, o per què quan escric hi poso majúscula o no n’hi poso.

Com que les persones acostumem a tenir moltes cares, les meves dèries tenen a veure amb la meva manera de fer, però també amb el llenguatge periodístic i amb la lingüística pròpiament dita, que són la meva professió i les meves passions. No puc deixar de banda tots els anys que he estat responsable del llibre d’estil de La Vanguardia, ni tota l’experiència que he adquirit en aquest diari, tant treballant amb l’equip d’Edició i amb els redactors de les seccions informatives, com mantenint una relació enriquidora amb els lingüistes dels altres mitjans de comunicació.

Però no hem de perdre els orígens. Vinc de família de bacallaners i durant uns quants anys vaig treballar a la parada dels pares. Al matí despatxava al mercat i a la tarda anava a la facultat. Els dies que hi havia poca feina, llegia les aventures de Tirant i del Quixot amagat darrere el taulell, assegut en una llauna d’olives de cinc quilos, mentre ma mare atenia la clientela. Aquella barreja de llengua fresca, espontània als matins, i de llengua docta, acadèmica a les tardes, també forma part del meu llibre d’estil.

L’objecte del llibre és, a última hora, fer reflexionar el lector: que prengui consciència que no és innocu fer servir una expressió o una altra; que no és el mateix que un periodista escrigui una paraula tal com l’ha sentida o fer un pas endavant i posar-hi la que veritablement pertoca; que no és cap bestiesa parar-nos a pensar per què diem les coses d’una manera i no d’una altra.

Cada parlant pren les seves decisions, però massa sovint trobem persones que fan un ús inconscient i gregari de la llengua. Explicant-vos les meves dèries, el que m’agradaria és ajudar que cadascú, com a parlant, prengués les seves decisions d’una manera conscient. Si volem ser bons usuaris de la llengua i fer arribar amb claredat als nostres interlocutors allò que volem dir –el nostre missatge–, no ho podem fer sense polir el llenguatge, la manera de parlar. Cal que n’eliminem les badades, cal que esmolem l’eina (en feliç expressió de Daniel Cassany).

Quan escrivim, no cal que passem el paper de vidre pels textos fins que no hi quedi cap impuresa. Això crearia una uniformitat falsa i empobridora. Només que hi fem unes bones passades de ribot, per eliminar els bonys més evidents, obtindrem una llengua més acurada i representativa de nosaltres mateixos. Podem transgredir, però no badar.

Seguint l’estil dels articles que publico cada setmana a La Vanguardia des del 2005 en format de columna i amb l’epígraf «Lletra petita», he escrit aquestes píndoles de nova planta, amb una diferència substancial. Si en el cas de les lletres petites tinc present tant el català com el castellà, atès que el diari es publica en totes dues llengües, aquí només he pensat en el català, que és la meva llengua materna. Tan sols el primer article, «La raó del client», ha sortit publicat. L’he recuperat perquè penso que resumeix amb claredat la meva visió de l’estat actual de la llengua catalana. La resta són capítols nous, pensats com a part d’aquest tot ben divers que vol ser aquest llibre.

Amunt i crits!

1. UNA LLENGUA TOT TERRENY

LA RAÓ DEL CLIENT
Si vol ser atès en català, toqui el dos

Quan ajudava els pares a la botiga, el llibre d’estil es resumia en la frase «el client sempre té raó». Pel que fa a la llengua, era tan senzill com que jo parlava amb el comprador en la llengua en què se m’adreçava. Quan es va posar en marxa la immersió lingüística, vaig pensar que, a llarg termini, jo, com a client, també tindria la raó. Així, quan anés a comprar, qui m’atendria darrere el taulell em parlaria en la llengua que jo fes servir.

Aquest llarg termini ja ha passat i la realitat és que massa sovint és el client qui deixa de parlar en català perquè la persona que hi ha darrere el taulell no el parla. No em refereixo només a qui despatxa, sinó a qualsevol persona que atengui els ciutadans a qualsevol lloc de l’administració: a l’oficina del padró, a l’hospital o al jutjat.

Jo com a venedor no tinc els mateixos drets que com a ciutadà: darrere el taulell, m’haig d’adreçar a la clientela en la llengua que em parli; davant del taulell, segons les lleis que ens governen, tinc el dret de ser atès en la llengua que jo triï, no en la que vulgui el venedor, la metgessa o el jutge amb qui parli. Però la realitat no és així: com a ciutadà no puc viure al cent per cent en català, i sí que puc viure en castellà. Qui ho nega o ho tergiversa sap que no diu tota la veritat.

En teoria, la immersió lingüística i l’obligatorietat que el funcionariat hagi de parlar les dues llengües m’ha de garantir aquest dret, com a mínim, en l’àmbit públic. Això, de retruc, afavoriria que en l’àmbit privat també fos així. Però no ho és. No em serveix que qui m’atengui m’entengui. Tinc el dret a ser atès en qualsevol de les dues llengües sense haver-ho de demanar.

Com han explicat in extenso lingüistes reputats com Carme Junyent, les normes que regeixen la immersió lingüística no s’apliquen al cent per cent. És un secret de domini públic que, per no malmetre la convivència, hi ha laxitud envers les persones que no es mouen del castellà en àmbits en què, per llei, haurien de parlar les dues llengües.

Les polítiques lingüístiques, doncs, no han funcionat. I com que la immersió, en teoria, ja es fa en català, és impossible ensenyar més català. Com ho fem, aleshores, per no empobrir encara més la llengua minoritzada? Aquesta és la pregunta que s’hauria de fer qualsevol partit que vulgui de veritat la pervivència del català i la convivència de les dues llengües a Catalunya.

Tot això no és pel caprici que jo pugui parlar català com a ciutadà, sinó perquè la meva llengua materna no desaparegui. Ja fa massa temps que dura la bestiesa lingüicida d’alguns partits. Deixem de polititzar la llengua i fem per mantenir en bon estat de salut el patrimoni de la humanitat que suposa qualsevol llengua, també el català. Els que vulguin parlar de castellà perseguit i d’altres mentides farien bé d’explicar aquests romanços a la vora del foc i no des de les cadires del poder. Per dignitat.

COM UNA TACA D’OLI
Les llengües olioses s’escampen i ocupen territoris que no els pertanyen

No conec bé cap llengua estrangera, però sí que em puc comunicar en anglès, italià i francès. Això em dona una llibertat de moviments quan visito territoris on es parlen aquestes llengües que em fa feliç. Ara bé, quan surto de la zona de confort, em desplau no saber-ne més. Amb l’anglès ens podem moure amb certa comoditat com a turistes, però parar l’orella i entendre coses de les converses dels altres ja sabeu que, per a un lingüista, és el mannà dels israelites (israelita, de l’antic poble bíblic; israelià, de l’actual Israel).

He viatjat no fa gaire fins a Eslovènia amb cotxe. A França m’hi entenia, a Itàlia m’hi entenia, però quan vaig deixar enrere Trieste, em vaig submergir en el món de les llengües eslaves, territori lingüísticament ignot. A l’hora de dir gràcies dic hvala, i poca cosa més. A Alemanya, tot i que d’alemany no en sé, el fet que sigui una llengua emparentada amb l’anglès facilita la comprensió d’algun cartell. A les repúbliques balcàniques la incomprensió és absoluta.

Em va semblar curiós que a tots els territoris fronterers, i fins i tot Eslovènia endins, algunes persones em parlessin en italià. La veritat és que era d’agrair, però això em va fer rumiar en la prepotència amb què els italians es mouen pel món. Fins i tot vaig sentir una dona que es queixava en una botiga de Ljubljana que no sabessin italià i li parlessin en anglès.

De seguida vaig pensar en el que passa a Portugal amb el castellà, que és força semblant. Com si fossin a cal sogre, els hispanoparlants monolingües que hi viatgen parlen la seva llengua i esperen que els altres facin l’esforç d’entendre’ls. En el seu subconscient, o directament en el seu conscient, com que els han fet creure que la seva llengua és superior, i Portugal, en el cas dels uns, i Eslovènia, en el cas dels altres, són una mena de neocolònies, actuen com una taca d’oli, que s’escampa i no té aturador: «Jo no em moc de la meva llengua, i si vols els meus quartos, ja t’espavilaràs per entendre’m».

Una altra prova fefaent d’això són les euroordres del jutge Llarena. A la Unió Europea el castellà és llengua oficial (el català, no), però a Bèlgica el castellà no és cap de les llengües oficials que els belgues fan anar. Al país de Tintín s’hi parla francès i neerlandès, i en algunes zones també alemany. Però el jutge Llarena, monolingüe oliós, els enviava les euroordres contra Puigdemont en castellà. Us imagineu que un jutge belga enviés euroordres a Espanya escrites en francès o en neerlandès?

Aquestes llengües olioses diuen molt dels seus parlants. No hi ha llengües millors ni pitjors, superiors o inferiors. Són els seus parlants els que els donen aquests adjectius. És per això que subscric la frase de l’Acadèmia Britànica que diu: «El monolingüisme és l’analfabetisme del segle XXI».

L’EFECTE KARAOKE
Per què els polítics catalans han de fer les declaracions en dues llengües?

El tractament de les declaracions a la ràdio i a la televisió se sol fer superposant una veu en off a les paraules originals. Això provoca una barreja de veus que no sempre facilita la comprensió. En una decisió valenta i intel·ligent, des de fa un temps TV3 va optar per posar-hi subtítols. Si l’espectador coneix la llengua del declarant, no li cal llegir-los. Avui que l’anglès és dominant, sembla que l’opció de la subtitulació és prou bona.

Fa una colla d’anys, quan li demanaven a l’expresident Pujol que repetís en castellà les declaracions que acabava de fer en català, si no tenia temps o no estava d’humor, responia: «Que hi posin el karaoke». Es referia als subtítols en castellà, esclar. Observeu que a Pujol no el doblaven, el subtitulaven, potser perquè a la televisió espanyola d’aquella època encara consideraven que una bona part de la població l’entendria sense subtítols.

Però aquesta pràctica pel que fa al català, si no és inevitable, cada cop és menys present i no es considera recomanable: fa nosa. Els periodistes demanen sistemàticament que allò que no s’ha dit en castellà s’acabi dient en aquesta llengua. L’objectiu és doble: primer, facilitar la comprensió dels espectadors que no coneixen el català, i segon, i sobretot, amagar el català.

Els partidaris d’allò que anomenen la tercera via farien bé de potenciar l’opció karaoke, perquè té efectes positius a llarg termini, malgrat el rebuig inicial que hi pugui haver. Si els espectadors espanyols s’acostumessin a sentir els polítics de zones bilingües parlant en les seves llengües pròpies, no s’aconseguiria que tot Espanya aprengués gallec, basc o català, esclar, però la consciència que Espanya no és monolítica, almenys pel que fa a la llengua, ajudaria a construir aquestes terceres vies que alguns veiem tan utòpiques.

L’ús generalitzat de la subtitulació afavoriria una obertura de mires i una assimilació de la diversitat i, potser, augmentaria la tolerància i la comprensió envers la diferència. Però com que la majoria de l’espectre monolingüe l’únic que vol és anorrear aquesta llengua que consideren de segona i que mina els fonaments de l’Espanya eterna, els periodistes continuaran demanant dobles declaracions i amagant la llengua perquè a cap racó d’Espanya se’ls posi malament el tallat de mig matí.

L’OFICI LINGÜÍSTIC DEL BON PERIODISTA
Filtres contra els eufemismes i a favor de l’objectivitat

Un company que sovint confonia periodisme i militància –un fenomen cada vegada més estès als mitjans espanyols– em qüestionava que la norma del diari fos escriure Ciudadanos en l’edició castellana i Ciutadans en la catalana. Ell em deia que a Catalunya als del partit els agradava fer-se dir en castellà Ciutadans, per donar singularitat a la delegació catalana, davant de Ciudadanos, que era el nom del partit d’abast estatal.

Deixant de banda el despropòsit que el partit lingüicida es volgués fer passar per català, la meva explicació sempre era la mateixa: Els noms dels partits estatals s’expressen en castellà en l’edició castellana, i en català en la catalana, a banda dels gustos i els desitjos dels polítics. Ells fan política, nosaltres informem: el Partido Socialista / el Partit Socialista; el Partido Popular / el Partit Popular; Ciudadanos / Ciutadans.

Quan va aparèixer el Partit Demòcrata Europeu Català, el logotip no es corresponia amb la bona escriptura de les sigles ni els acrònims: PDeCAT. La e minúscula semblava que volgués amagar el mot Europeu. Seguint la norma, els periodistes l’hauríem hagut d’escriure així: PDEC. Però com que la pronúncia que es va popularitzar va ser «pedecat», vam optar per escriure PDECat, intentant ajustar-nos parcialment a la norma d’escriptura de sigles i acrònims. En cap moment no ens vam plantejar fer-ho com al seu logotip.

El bon periodista ha de tenir un filtre. La llengua de la seva feina ha de dur un transformador que converteixi les paraules de les fonts –sempre interessades en els seus propòsits, lògicament– en paraules neutres, que informin ajustadament els lectors, oients i teleespectadors.

Els polítics i els empresaris, sobretot quan s’enfronten a situacions complexes, recorren indefectiblement als eufemismes. El bon periodista pot reproduir frases textuals de les seves declaracions, entre cometes, però tot seguit ha d’interpretar informativament allò que les fonts han presentat segons els seus interessos, que deixen de banda la informació més objectiva per fer-se propaganda.

De vegades són termes que es diuen en anglès per fer l’interessant o per maquillar la realitat. Un cas ben curiós va ser el dels minijobs. Per què en anglès? I per què una bona colla de periodistes ho repetien com si fossin lloros? Si cal parlar-ne, ho traduïm i llestos: minifeines. Ens entendrà tothom i no farem el joc als empresaris, que es deuen pensar que dir-ne minijobs és més glamurós; així no semblen feines tan precàries i no se’ls veu el llautó.

Però hi ha casos menys inofensius. Una reestructuració de plantilla o una reestructuració salarial, per exemple, han de ser, des del punt de vista informatiu, una reducció de plantilla i una reducció salarial; no són mai cap amunt, sempre són cap avall. De la mateixa manera, quan els polítics i els militars parlen de guerres i batalles, allà on diuen danys col·laterals, franja de seguretat (franja ocupada per Israel a la frontera amb Síria), foc amic, guerra bruta (contra ETA) i neteja ètnica, el bon periodista ha de parlar de civils o ciutadans morts, de franja ocupada, de víctimes d’atacs propis, de terrorisme d’estat i de genocidi, conceptes més transparents i aclaridors del que passa en realitat.