Loe raamatut: «La terra prohibida (volum 1)»

PRÒLEG
MANUEL DE
PEDROLO,
EL GEGANT
DESTRONAT

És difícil acostar-se a la figura de Manuel de Pedrolo sense veure-hi un paradigma, l’exemple de com una o dues generacions catalanes van haver de caminar contra corrent, en les pitjors circumstàncies possibles. És clar, la guerra i la dictadura, dirà qui llegeixi aquestes paraules. I sí, la llosa d’aquestes dues circumstàncies és demolidora, però no és només això. La guerra, com és obvi, va tallar en sec els projectes d’un jovent que es plantejava el futur des d’un marc de normalitat i progrés, potser un xic massa convuls, però creïble. Estem saturats de llegir el curs de vides que es van haver de reinventar radicalment a partir de l’exili, el silenci o la repressió: la guerra, ens diuen, ho va espatllar tot. Si eres un vençut. «Tot el que jo em pensava poder fer en la vida, tot va quedar tancat completament, no solament durant la guerra, sinó a la postguerra, evidentment, perquè el panorama era desolador», va dir Josep Palau i Fabre, el poeta picassià, que havia començat a escriure abans de l’ensulsiada i s’imaginava una vida entre bohèmia i creativa: va acabar exiliat a París, per respirar. L’important és això que diu: tot el que ell s’havia imaginat, s’havia esvaït.

Sabem de vides altres, persones que reneguen sense més de les pròpies conviccions —unes conviccions naturals, gens problemàtiques, que de sobte han esdevingut culpables— per situar-se en el punt oposat, en el franquisme més descarat, i així defensar privilegis o simplement una dosi de tranquil·litat. Una guerra ho trenca tot pel mig, i encara més si es perd; no cal insistir-hi. Per això la guerra civil i la postguerra van estroncar el projecte col·lectiu de Catalunya en tots els àmbits: de la cultura a l’economia, de la llengua a la indústria, de les institucions (esborrades) als serveis, i podríem seguir enumerant totes i cadascuna de les estructures que van ser capolades. Les persones es van situar en un o altre bàndol, però Catalunya, com a projecte, va perdre la guerra: així ho van dir els intel·lectuals catalans que van practicar, dins i fora del país, la resistència. Aguantar amb les mans les vies d’aigua perquè la història no s’hi escolés. Encara avui hi ha qui opina que, com que hi havia catalans franquistes, no es pot dir que Catalunya patís més que altres terres d’Espanya: també tenia els seus vencedors. Això és no entendre que el país que s’estava construint, un país civilitzat i plausible, va caducar allà mateix i que es va haver de recomençar sense instruments, sense recursos, sense aire.

M’hi estenc, tot i que això és matèria sabuda, perquè aquesta va ser l’experiència de Manuel de Pedrolo, un noi lleidatà de poble petit, prop de Tàrrega, que va anar al front perquè sí, perquè tocava, i que en va tornar per trobar-se submergit en una dictadura abjecta i destructiva, que no només perseguia els «enemics» ideològics sinó també les bases de la cultura i la societat catalanes. Ara afegim que aquest noi vol escriure i que vol escriure en català —perquè és la seva llengua—; aleshores podem fer comptes de com s’ha de sentir, als vint anys, desconnectat de tothom, desconnectat dels petits cercles culturals que miraven de subsistir, i amb les seves dèries d’escriptor: ja hi tornarem. El cas és que l’escriptor se’n va sortir, malgrat l’esquifidesa del mercat i la presència ominosa de la censura, que va condemnar al calaix una bona part de la seva producció. No només se’n va sortir, el Pedrolo escriptor: també va aconseguir un públic fidel, que seguia les seves aventures literàries i que consumia amb avidesa la doctrina política que destil·lava en els articles setmanals. Uns articles durs, radicals, crítics. Pedrolo va ser un autèntic referent de la Transició, un oracle rondinaire.

I llavors li arriba, a poc a poc, com una marea que creix, la segona condemna: la literatura catalana perd notòriament el prestigi davant la suculenta i glamurosa literatura en castellà, i autors abans referencials com Pedrolo o Maria Aurèlia Capmany, i fins i tot gent jove com ara Montserrat Roig, vital i profunda, van ser aparcats en segona fila, considerats prescindibles, considerats d’una categoria inferior. Això va passar els anys finals dels vuitanta i als noranta, anys democràtics i d’institucions pròpies, els anys formidables dels Jocs Olímpics i de la modernitat urbana, i va ser a mitges una operació dirigida i una contaminació involuntària d’una societat que esdevenia frívola i pueril. Tots hi vam caure una mica, i alguns del tot. Vull dir amb això que Manuel de Pedrolo va morir, el 1990, un xic bandejat: un xic massa sol, malgrat que ell defensava la seva condició de solitari. Aquesta corba que neix en la resistència més tossuda i acaba en el silenci és també generacional, o gairebé, és també paradigma d’allò que ell definia amb justesa una «nació oprimida». Es paguen preus massa alts per fenòmens que no haurien de produir-se amb tanta crueldat.

Tota vida és determinant per a qui la viu, però les circumstàncies de Manuel de Pedrolo no semblen especialment singulars. Poca cosa podem deduir de les dades objectives, perquè ja hem dit que la seva trajectòria és representativa d’un temps i un país, només que amb l’afegitó del talent literari i jo diria de la consciència nacional crítica, que són els dos elements que formategen la seva vida. Sens dubte, Pedrolo va ser una persona peculiar, suposo que més com a resultat d’una construcció introspectiva —reflexió, reacció— que no pas com a resposta a uns fets personals singularment agressius. Va patir com tothom que es planteja una singladura intel·lectual en una dictadura ferotge. En tot cas, Pedrolo va néixer a l’Aranyó, la Segarra, l’any 1918. No sé quina influència té, en un marxista de pedra picada com ell, el fet que la família fos d’ascendència noble, tot i que vinguda a menys. En tot cas, no hi sobraven els diners. Era una família catalanista, el pare d’Acció Catalana —escissió d’una Lliga que començava a perdre l’hegemonia—, cosa que connota també una certa vocació intel·lectual, elitista. Pedrolo recorda l’extensa biblioteca del casal familiar, on se li va despertar la vocació literària. I aquí s’acaba tot: el futur metge és colpit per la guerra i sobretot la postguerra —amb un període de servei obligat a Valladolid— i aquest futur queda estroncat. L’escriptor vagarejarà de feina en feina, fent una mica de tot, fins que aconsegueix de consolidar la posició literària.

Sigui com sigui, l’any 1946 ja és casat i a Barcelona, en el mateix pis del carrer Calvet on viurà fins a la mort, que s’escau el 1990. Un pis que compaginarà amb breus estades a la casa de Tàrrega, fidel a unes arrels que també traspuaven en la seva fonètica. En el despatxet que l’acull, més aviat petit, escriurà el corpus literari més prolífic de la cultura catalana, només reptat, potser, per l’obra també ben nodrida de Josep Maria Espinàs o Maria Aurèlia Capmany, que són gairebé de la mateixa quinta i que també van haver de guanyar-se la vida sumant peces diferents: novel·les, traduccions, articles, assaigs. Auster com era, el despatx de Pedrolo no va variar gens al llarg dels anys: al mig hi havia una taula escriptori quadrada, no gaire ampla, amb els costats obturats de manera que les cames no es veien. Una taula de fusta fosca. A l’esquerra, segons seia el visitant, una finestra; a la dreta, una prestatgeria de llibres. Era on Pedrolo rebia les visites, ell repenjat en la seva butaca, a vegades creuant les mans per darrere del clatell, estirant-se, i l’altra persona a la distància que marcava el moble central. Sobre la taula, el cendrer, infaltable aleshores, infatigable. Sobre la taula també, la màquina d’escriure, els folis escrits en un costat. Semblaven dir-li a la visita, ep, m’estàs privant de fer la meva feina.

Però Pedrolo era molt amable amb qui li demanava hora, com si fos una obligació intel·lectual: suportava entrevistes (també escolars), preguntes, consideracions. Escoltava tothom —potser no tothom—, s’hi interessava, contestava. Era molt més cordial del que aparentava, del que circulava com a retrat del personatge. Qui no el coneixia, el tenia per extremadament esquerp; qui el freqüentava, el sabia generós i loquaç, inquisidor a estones —mirava fixament mentre escoltava—, amb un somrís gens difícil. Una anècdota: quan el 1984 Josep Maria Espinàs va estrenar el seu programa d’entrevistes Identitats, a l’acabada de néixer TV3, Pedrolo va declinar-ne la invitació, malgrat que amb l’Espinàs havien estat companys de brega literària, vull dir que van debutar gairebé alhora i es coneixien bé. Per què es va negar a assistir a un programa seriós, ben fet, cordial i que podia reblar la popularitat que començava a decaure? No ho sabem. Pedrolo era repatani i obert a parts iguals.

La primera novel·la, Pedrolo la publica als anys cinquanta. El règim ha obert una petitíssima escletxa en la prohibició d’editar en català i alguna cosa pot circular, a partir d’editorials voluntaristes que intenten recuperar clàssics —no sempre s’autoritzen— o donar a conèixer nous autors. Que són vistos com un miracle. De fet, el procés de substitució cultural ja s’ha consolidat prou com perquè la cultura catalana sigui una anècdota i prou. La gent s’ha acostumat ben de pressa a llegir en castellà i tot el parament de la cultura republicana, que era d’una enorme solidesa i d’un futur incontestable, se n’ha anat en orris, s’ha esfumat. Es troba a faltar però ningú hi dona un duro.

Això no va ser casual, va ser induït: va ser part d’una programació conscient per part del règim i segurament inconscient en la intenció d’aquells que ho van fer possible. Dir això és tant com assenyalar directament el nucli intel·lectual que es belluga al voltant de la revista i editorial Destino, plataforma de la nova literatura espanyola, que de seguida va guanyar un merescut prestigi de plataforma cultural liberal; Planeta va fer el mateix amb la literatura popular, una doble envestida difícil de contrarestar amb el record d’una literatura ara prohibida. Es va trencar l’hegemonia natural de la cultura catalana, que vol dir que es va acabar la fidelitat de la gent a la pròpia reflexió, al mirall, i la dels nous escriptors envers la llengua catalana. La societat va començar a ser interpretada per un altre prisma, amb un altre dring, i se la va incloure dins del paquet més gros de la «cultura espanyola». És una alienació amb tota la regla. Diversos autors que escrivien naturalment en català van canviar de llengua per poder continuar la feina creativa. Tanmateix apareixen, escrivint en català, nous noms, poquíssims. Entre els qui surten de l’ou hi ha els tres que hem esmentat més d’un cop: Pedrolo, Capmany i Espinàs. Tindran trajectòries molt diferents, els tres radicalment catalanistes, els tres radicalment demòcrates, els tres compromesos a restituir la respiració a una cultura ofegada. Compromesos amb la llengua i amb el país.

Pedrolo és, sens dubte, el de més difícil encaix. És curiós com un home que escriu perquè el llegeixi tothom, que es posa com a condició ser clar i pedagògic —no sempre ho serà—, que no vol plantejar dificultats artificials al lectors, és el més reticent a integrar-se en els cercles resistents de la postguerra. Ell mateix relata com, obligat per les circumstàncies, va provar de freqüentar el domicili de Carles Riba on se celebraven aquelles tertúlies de diumenge a la tarda on s’intercanviaven estratègies literàries i perspectives resistents. No hi va haver manera: no era el seu món. Va trobar que aquells eren uns intel·lectuals pomposos i estirats, burgesos en definitiva, noucentistes fora d’època, amb els quals compartia el catalanisme però no la visió diguem-ne de classe. O de cultura.

És curiós però ni l’Espinàs hi anava ni ho feia l’Aurèlia, la qual cosa significa que la nova lleva buscava camins diferents, precisament perquè no tenien memòria «d’abans», ni relacions personals prèvies a l’ensulsiada. Eren un món nou que s’obria pas. Sí que tots tres es plantejaven una carrera literària llarga, no podien saber si productiva o no. Espinàs ho ha explicat bé: la dictadura era complicada per als polítics però no tant per als escriptors, perquè la feina d’escriure és solitària i casolana; després es publica o no es publica, però l’obra es pot fer amb circumstàncies adverses. L’Aurèlia ho diu d’una manera més vital: d’acord, afirma, això era un desastre, però teníem el mar, el sol, la pell de l’altre… La vida, que s’obre pas, i que potser explica la tossuderia literària d’aquesta gent. Ara bé, dic jo: tot es pot fer, però no és just, ni fàcil, ni promissori. A un llibre li calen els lectors.

L’actitud de Pedrolo és en certa manera desconcertant: es planteja una obra total, una obra d’una dimensió i una ambició desmesurades, en un moment que publicar un sol text ja era un prodigi. L’autor va ser ben rebut per l’estructura cultural del moment, com ho eren tots els qui debutaven durant el franquisme, però el seu tarannà i la dificultat de les primeres novel·les amb la censura van fer que el debut no fos espectacular. I, de fet, Pedrolo dedica uns anys a escriure teatre de manera gairebé obsessiva, una obra rere una altra, i al capdavall gairebé totes van ser bandejades dels escenaris majoritaris. És un teatre simbòlic, abstracte, emparentat amb la tècnica del teatre de l’absurd —siluetes, i no personatges, en escena—, però governat per una lògica incontestable. Són figures humanes lluitant per la pròpia llibertat. La llibertat és l’eix a l’entorn del qual giren totes les trames, que són, insisteixo, simbòliques. Anar més enllà, superar obstacles per trobar-ne d’altres, col·laborar o boicotejar el grup, indagar sobre la condició humana: un teatre, en el fons, existencial. I és l’existencialisme una de les marques de l’obra pedroliana en tots els gèneres. És un home que renega de la transcendència però busca un sentit per una vida que sembla no tenir-ne. Davant la impossibilitat de representar els seus textos —alguns pujaran a escena durant la Transició—, Pedrolo abandona el teatre i s’aboca del tot a la novel·la.

En aquest gènere, que va ser el gran vehicle d’expressió de la seva generació i de la generació decisiva dels anys setanta, immediatament posterior, Pedrolo intenta satisfer inquietuds diverses. Per una banda, continua amb la indagació sobre la persona humana; per l’altra, es veu en l’obligació de denunciar les condicions de vida sota la dictadura. Però més enllà d’aquests dos paràmetres, Pedrolo es planteja també la qüestió formal de la literatura: la manera d’arribar al lector i, per tant, de transmetre-li un missatge, unes preguntes o unes idees o simplement fer-lo gaudir de la llengua; i la manera més adient i més nova per aconseguir uns efectes determinats. Que vol dir que, en escriure, Pedrolo es planteja problemes formals, problemes de recepció i problemes de compromís. És una actitud formidable en unes condicions que no havien variat gaire. I que es tradueix en provatures diverses, des de novel·les altament experimentals i complexes fins a novel·les psicològiques convencionals, passant per la reivindicació del gènere negre molt abans que aquest estigués en condicions de posar-se de moda. És prou conegut que la col·lecció La Cua de Palla, que Pedrolo va dirigir uns anys, va acabar en saldo, malgrat que va aconseguir de reunir tots els noms clàssics del gènere i algunes descobertes.

L’ambició de Pedrolo és, doncs, descomunal. Està sol en el seu despatx i va fent de manera incansable. Escriu novel·les senceres en tres setmanes, en dues. A sobre, fa articles i tradueix, perquè s’ha de guanyar la vida entre aquelles quatre parets. Planifica, pensa, dissenya: és una màquina. Les novel·les que es publiquen tenen un gran èxit: són formalment molt diferents entre si, canvien de punt de vista, alternen veus, tenen plantejaments originals, defugen en definitiva la forma tradicional d’un narrador i una història. Alhora són molt entenedores, plantegen problemes que encara són tabús —l’homosexualitat, per exemple, o l’adulteri—, tenen lloc en una geografia que la gent reconeix com a pròpia, sobretot la ciutat de Barcelona; en fi, que connecten molt bé amb un públic d’edat i condició diversa. Quan vol entrar en la denúncia política, fa obres més críptiques, situades en un món fantàstic, o les sotmet a la càrrega de la censura, que les sol prohibir. A la Transició, superada aquesta trava ominosa, Pedrolo publica un devessall de llibres rescabalats del silenci. D’això se’n deia «obrir el calaix» i van ser diversos els autors que ho van viure. Era com recuperar tresors fora del seu moment.

I simultàniament Pedrolo es posa davant un repte impossible, que havia anunciat en algun conte, i que l’ocuparà de forma intermitent un seguit d’anys, fins que s’obliga a renunciar-hi: el Temps Obert. Es tracta de prendre com a punt de partida la vida d’un personatge, en Daniel Bastida, i anar-lo seguint novel·la rere novel·la, desenvolupant les circumstàncies alternatives que parteixen d’un sol fet, un bombardeig durant la guerra civil. Si hi ha morts o no, qui mor, qui queda ferit, etc. Cada cruïlla, cada opció, és una novel·la. El primer cercle de novel·les administra les conseqüències del bombardeig; un segon cercle es fixa en una altra disjuntiva. A meitat d’aquest cercle, Pedrolo plega. El Temps Obert hauria estat infinit i, com ell mateix va dir, ja estava clar quin era el joc. En total, va escriure onze volums.

De manera que tenim un Pedrolo que entra en la Transició amb un nom i un públic lector considerable. A això cal sumar-hi la seva figura com a referent polític. Pedrolo escriu articles indomables. És molt crític amb l’actitud dels partits catalans, en un moment que hi havia un relatiu consens entorn del catalanisme i el posterior peix al cove pujolià. La primera Transició, la que s’escola fins a l’aprovació de la Constitució i que està presidida pels pactes (opacs) amb Espanya, va coincidir amb una eufòria social notable: les lluites hagudes tenien sentit i s’havia recuperat el carrer. A Catalunya, havia portat l’Estatut i el retorn —previ a la Constitució— del president Tarradellas, una figura controvertida a casa nostra però d’un capital simbòlic indiscutible i irrenunciable. Tot plegat va servir perquè els polítics electes, els del 1977, es fessin amos de la situació i acordessin enviar la gent a casa: la política, ens van dir, és per als professionals, vosaltres vindreu a votar cada quatre anys. I semblava que així havien d’anar les coses. És cert que aviat es va parlar de «desencanto» —un desencís contestat precisament per l’esquerra, almenys a Catalunya, que va dir que era una invenció de la premsa— i que el desmantellament de les instàncies unitàries de lluita i de les assemblees i associacions de tota mena va comportar una desmobilització estratègica de la societat. La Transició també va ser això.

A Catalunya, Jordi Pujol —una de les figures clau de la resistència cultural catalana— va guanyar les eleccions del 1980, una mica per sorpresa, i es va plantejar un programa de reconstrucció nacional que, des de la cultura, una cultura d’esquerres repartida entre marxisme, socialisme i anarquisme, va ser durament contestada. Els ajuntaments metropolitans havien anat, un anys abans, a mans de l’esquerra, de manera que el país estava dividit en projectes diferents, més o menys antagònics en els aspectes identitaris. Si bé aquells van ser els anys fundacionals de la sociovergència —la cara amable de la Transició a Catalunya—, en termes culturals i d’identitat, en termes de projecte nacional, és obvi que les diferències eren abismals. El catalanisme va ocupar la franja central de la societat amb un programa compartit de mínims, que podem resumir en Estatut, escola catalana —immersió lingüística— i mitjans públics de comunicació també en català. Tota la resta era camp de batalla.

Què havia de fer, un home com en Pedrolo, independentista confés i irreductible, en veure que aquest acord tàcit esborrava del mapa, literalment, partits minoritaris però encara actius com ara el PSAN? L’independentisme havia tret el nas, des d’una clandestinitat minoritària, els primers anys de la Transició i especialment el 1977, però va entrar en crisi amb la seqüència de Constitució —que feia impossible la independència— i Estatut. No era factible continuar una «lluita» des de posicions tan febles i tan allunyades del conformisme de la societat, disposada a provar el cant de sirena d’una autonomia plena de conflictes de competències. Pedrolo era conscient que aquest catalanisme tebi i acordat no podria redreçar cultura i llengua —en Pujol era molt tímid en aquests camps— i, pitjor encara, mantindria les estructures de poder intocades, igual a Barcelona que a Madrid. És cert que l’independentisme va començar de seguida un procés de reorganització, amb noves sigles i nous líders, però tinc la impressió que, per a aquest jovent que intenta tornar a treure de les catacumbes un moviment del tot minoritari, Pedrolo ja no és un referent. El vell drac remuga al fons de la cova, sense obtenir gaire eco. Lúcid com era, ho havia de saber.

Pedrolo és, doncs, un desencisat, però un desencisat actiu, una mica com ho serà també Joan Fuster des de Sueca. En el cas de Fuster va ser especialment dolorosa la destrucció del concepte del País Valencià i dels canals de comunicació entre València i Catalunya. Pedrolo també defensa a ultrança uns Països Catalans que tothom sembla disposat a deixar al calaix en espera d’una millor ocasió (l’acomodació de gairebé tothom al marc imposat des d’Espanya és un prodigi de submissió). Els dos intel·lectuals díscols comparteixen l’angoixa de veure com es dilueix tot allò que mal que bé s’havia pogut construir en els anys finals del franquisme, les dosis de consciència nacional que, si bé poc transcendents, eren prou vertebradores per pensar o somiar que les coses funcionarien d’una altra manera. La sociovergència va ser profundament constitucional i obedient al marc espanyol dels pactes tinguts per possibles. En tot cas, un saludable cinisme va protegir Joan Fuster de la depressió millor que l’escepticisme va protegir Pedrolo. L’home no ho deia mai, però havia esperat que les coses serien d’una altra manera. Era conscient que ja no seria a temps de veure la victòria de les seves idees, en cap terreny: ni nacional, ni cultural, ni social.

No crec que els articles de Pedrolo contribuïssin al seu arraconament. El cas va ser un altre. Des de l’arribada al poder de Jordi Pujol, ja ho he dit, el món de la cultura es va rebotar: era impossible que aquells que havien sostingut amb la pròpia suor la cultura independent i a la contra entenguessin el plantejament noucentista de construcció institucional que va fer el conseller Max Cahner, i ho he de dir en primera persona. La nostra cultura era filla del maig del 68; Cahner ho era del dictat de Josep Pijoan: quan vinguin maldades, va dir el pròcer, qui en el futur reconstrueixi el país ho haurà de fer des d’on som ara, restituint l’acadèmia, el museu i la biblioteca. Ho va dir a començaments de segle i Cahner, obedient, va fer les tres coses, mentre el jovent revoltat volia diners, imaginació, circuits i el poder omnímode sobre el seu món.

Estaven passant més coses. Des de Madrid s’enviaven torpedes a la línia de flotació de la recuperació cultural, acusant Catalunya d’haver-se adormit amb la música carrinclona del provincianisme pujolià. Això encara es diu avui. Madrid tenia la Movida, quatre gats que no s’adonaven que aquest fenomen significava arribar una dècada tard a les ruptures dels setanta. Madrid també era, a principis dels vuitanta, l’epicentre del projecte de modernitat socialista. De fet, l’estratègia consistia a seduir la part progressista de la societat catalana i unir-la a aquest projecte estrictament espanyol, per tal que el catalanisme no fos mai una alternativa, sinó a tot estirar una sucursal. I per això calia que Catalunya, Barcelona, fossin el Titànic. La metàfora de Fèlix de Azua, avui refugiat a Madrid fugint dels miasmes nacionalistes segons explica, va fer fortuna. D’aquest desastre ens van salvar els Jocs Olímpics, tal com ho dic: el talent, quedava demostrat a bastament, era nostre.

El talent i la modernitat, però no eren talent i modernitat catalans, sinó «barcelonins». Tot allò que era modern, glamurós i urbà va passar a ser barceloní; català era allò convencional i lligat a la llengua, i doncs carrincló i conservador. La dicotomia, com el Titànic, va fer fortuna: encara es diu avui. Hi ha creadors que són catalans i creadors que són barcelonins. I els barcelonins són Mendoza, Vázquez Montalbán, Marsé, Isabel Coixet, Herralde i tot l’estol de dissenyadors, cineastes, escriptors en castellà, arquitectes, intel·lectuals, and so on, reconeguts a Espanya i crítics amb la circumstància catalana. Aquells que no s’identifiquen amb el projecte català —sí amb la construcció de Barcelona— per bé que no reneguin de la identitat catalana, que exerceixen en mode low cost.

He explicat aquesta circumstància en més d’un escrit i ara no es tracta d’aprofundir-hi. La qüestió és que, des de mitjan anys vuitanta i ben bé fins a finals de segle, però sobretot als anys noranta, el glamur provenia de l’Ajuntament de Barcelona, de la figura extraordinària de Pasqual Maragall i s’expressava culturalment en obres en castellà, fet que era tingut per cosmopolita. I la resta era parafernàlia provinciana. Pedrolo havia estat el referent natural del món català durant dues dècades i, de sobte, es va trobar oblidat de tothom. La cultura catalana recuperava espais i noms i incorporava noves generacions, és a dir, funcionava, però la cultura en castellà omplia les pàgines dels diaris i proporcionava els noms icònics, aquells que opinaven i establien les pautes de la societat. Un home com Pedrolo, allunyat de tota mena de glamur, radical en les posicions, aferrat al català com a llengua literària, caparrut, en fi, era impossible que pogués surar en aquell ambient.

Em consta que li va saber greu. Transcric un poema que insereix en les pàgines del dietari del 1987, dia 14 de maig:

Cascada i no corrent que s’esmuny,

ventada que et rebolca,

no pas brisa que et duu;

així davalles com absent de tot,

com absent de tu;

així caus entre passions miserables

quan estelles el roure,

llenyisser sapastre

que encén foc i s’escalfa en la cendra,

planyívol mamífer que l’alba devorares

i que ets un grapat d’ombra

en les ganyes de la nit.

Llavors apunta, com a comentari: «És increïble com he malversat tota la meva vida. D’altra banda, com podia haver-la aprofitada?».

El cicle novel·lístic que avui es reedita és molt representatiu de l’obra de Manuel de Pedrolo i del seu afany de fixar la Barcelona de postguerra. Les quatre novel·les que el componen —ara reunides en dos volums— van ser escrites el 1957, en temps rècord, i van restar inèdites fins a l’any 1977, l’any clau de la Transició. Aquests textos mereixien una reedició: són extraordinaris en si mateixos i són part de la història de la literatura, una peça potser no central però sí molt consistent, i de la història a seques. Les quatre novel·les constitueixen un tot, ja que Pedrolo planteja un interessant joc de personatges, com si els llibres fossin una carrera de relleus, en la qual el protagonista d’un llibre passa el testimoni a la figura central del següent, i així fins a completar un panorama sencer de la postguerra en quatre etapes. Els personatges secundaris d’una novel·la són el centre d’atenció en l’altra. El cicle és, doncs, un retaule que només sencer explica la realitat que l’autor vol palesar. Fa de bon llegir i sobretot és un testimoni d’altíssim nivell.

Els quatre textos s’inscriuen en el marc formal de la novel·la realista, amb una forta incidència de la indagació psicològica. Pedrolo reparteix els textos a parts iguals entre la reflexió dels protagonistes i l’acció. En cada novel·la hi ha un narrador, que és qui centra l’acció. La lectura, així, és molt fàcil i agradable, lleugera, diria que gairebé ingràvida si no fos que ens està explicant un drama col·lectiu. La història està farcida de complements que alleugereixen el pes de l’acció: diàlegs, descripcions, detalls de molta precisió, fets anecdòtics que acaben tenint un sentit. Pedrolo es confirma com un narrador hàbil i dotat. És obvi que va planificar amb cura el cicle sencer, sabent com volia anar construint, en definitiva, un fris revelador sobre la postguerra i els intents de resistència cultural i política, assentats sobre la memòria de la República i de la guerra. En el mig, dos temes bàsics de l’autor: l’un, el sexe; l’altre, la indagació moral. Aquesta última posa el focus sobre dos elements clau. En primer lloc, l’estraperlo, és a dir, la supervivència discutible, les fortunes bastides sobre les necessitats de les classes populars.