Loe raamatut: «Parlar al món des de l'escola»

Font:

Miquel Pagès –llicenciat en història– i Marc Planas –llicenciat en filosofia i autor de la novel·la Decisions vinculants– són mestres de primària a l’escola Thau Barcelona.

Aquí ens expliquen l’experiència que ells mateixos van liderar de posar en marxa un canal de TV en línia. I ho fan amb tota l’emoció, però des del coneixement i el compromís pedagògic que permetran obrir nous horitzons a moltes altres escoles. El projecte Thau TV va ser escollit com la millor pràctica del certamen ITWorldEdu 2019.

La TV –i, per extensió, la pantalla digital– ens permet veure què hi ha més enllà del que tenim davant; podem trobar-hi traces del passat, anticipar el futur o superar els límits de l’espai. La tecnologia digital ens fa més lliures si sabem utilitzar-la. Per això l’escola no pot renunciar a educar en l’ús d’aquestes tecnologies.

Miquel Pagès i Marc Planas expliquen, en primera persona, l’experiència de posar en marxa una TV en línia a l’escola Thau Barcelona. A partir de l’interès per treballar la comunicació oral d’una manera motivadora, va anar prenent cos un projecte interdisciplinari i col·laboratiu, entre nois i noies de diferents edats, que fomenta la creativitat tant com les competències lingüístiques i digitals. Una experiència singular que pot servir a moltes altres escoles per projectar la seva veu al món.

L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport

de la Institució Cultural de la ICCIC.

Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic

www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com

—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—

Primera edició: abril de 2020

Disseny de la coberta: Natàlia González Vives

Maquetació: Calandra Edicions/Tallers Gràfics Alfa

ISBN: 978-84-9766-704-3

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Atents a la pantalla

A aquestes alçades de la pel·lícula, i mai millor dit, no hauria de ser necessari defensar la importància de l’educació mediàtica en el context escolar. Els nois i les noies viuen absolutament embolcallats per pantalles i la manera com els arriba el coneixement, agradi o no, passa majoritàriament pels continguts que hi troben.

Deixeu que m’afanyi a dir que el concerniment per l’educació mediàtica no hauria de ser motivat tan sols per aquest virus de la «pantallitis». Ara ens trobem, certament, davant d’una actitud reactiva respecte al medi digital. Però en altres èpoques ja hi ha hagut puntes de preocupació generalitzada. Recordeu que en els anys setanta de la televisió se’n deia «la caixa tonta»? Aleshores era l’enemic a abatre. Però abans ja ho havia estat el cinema. I, si m’apureu, al segle XIX hi havia ments benpensants molt amoïnades pels estralls que les novel·les podien causar en el jovent.

Res de nou, doncs, sota la capa del sol. I a partir d’aquí podem afirmar que l’educació mediàtica no hauria de ser només fruit d’una reacció, sinó que hauria de respondre a una actitud més proactiva de les persones i de les institucions que tenen al seu càrrec tasques educatives.

Però aquesta actitud proactiva mai no hi ha sigut d’una manera continuada. Ha anat apareixent aquí i allà de manera intermitent. I les administracions no li han prestat una atenció preferent. És clar, hi ha tanta matèria a la qual cal fer lloc als currículums… En tot cas, el que s’ha mirat amb certa veneració als centres educatius és l’ús de les noves tecnologies. Les que siguin, les que toquin en cada dècada. Això sí que ha estat un tòtem per als ministeris i per als dissenyadors de polítiques educatives: en un temps van ser els reproductors de vídeo, després els ordinadors personals, i ara les pissarres electròniques o les tauletes… I fa riure una mica, si no fes plorar, que un dels debats actuals sigui sobre l’ús dels mòbils.

Perdonin, eh? Quan parlem d’educació mediàtica no ens referim només a la ferramenta, que també hem de tenir en compte. Ens referim, sobretot, a l’aprenentatge de nous codis de comunicació i als llenguatges audiovisuals i els seus gèneres, que caldria estudiar com s’han estudiat els gèneres literaris, amb tots els honors curriculars. I ens referim, també, a formar consciència crítica a l’hora d’ingerir i de digerir els missatges que ens arriben per terra, mar i aire, siguin de caire informatiu, persuasiu o de pur entreteniment.

La majoria d’educadors hi estan d’acord: cal fomentar l’esperit crític davant del món que ens envolta. Però sembla que ens n’oblidem quan l’objecte a criticar és el contingut dels mitjans de comunicació, des de la ràdio i la televisió (de la premsa, francament, ja no goso parlar-ne) fins a les programacions audiovisuals a la carta o el món inquietant dels anomenats influencers que se les campen per YouTube. Resulta paradoxal que la nostra societat es preocupi de manera creixent per la dieta alimentària, allò que ingerim per la boca i que païm a l’estómac, i no mostri una preocupació com a mínim similar per la dieta mediàtica, és a dir, allò que ingerim per la vista i l’oïda i que metabolitzem al cervell.

Potser per allò de no perdre l’optimisme, cal esperar que en els pròxims anys aquest estat de coses canviï una mica. La Directiva sobre Serveis Audiovisuals, aprovada pel Parlament Europeu el novembre del 2018, és un raig d’esperança. És una mena de llei de lleis sobre la matèria, que substitueix una norma de deu anys enrere. Ha canviat tant aquest món en deu anys… La nova directiva fa recomanacions als estats membres sobre l’educació mediàtica, o la media literacy com s’anomena a escala internacional.

Inclou explícitament, ves per on, la noció d’educació crítica, i diu clarament que l’educació mediàtica no s’ha de referir només als aspectes tecnològics. I estableix —visca, visca i visca!— que la destinatària d’aquesta educació és tota la ciutadania. Tota. Això vol dir els infants i el jovent, però també els adults i, molt especialment, la gent gran. Els vells són els qui més pateixen l’«escletxa digital», és a dir, la dificultat creixent d’accedir a uns sistemes comunicatius que evolucionen de manera vertiginosa.

Doncs bé, aquesta nova Directiva Europea s’ha de concretar en les corresponents lleis audiovisuals de tots els estats membres. L’educació mediàtica haurà de ser obligatòriament emparada i regulada. Com es farà això aquí? Serà el motiu i el moment pels quals les autoritats educatives es belluguin una mica? Tant de bo.

De moment quedem-nos amb el que tenim, que no és pas poc. Perquè si del que hem escrit en els paràgrafs anteriors algú en dedueix que l’educació mediàtica ha estat un desert a Catalunya, va molt equivocat. Des de fa unes quantes dècades hi ha hagut mestres que han fet autèntiques meravelles a les aules amb el seu alumnat. Hem vist des de marrecs de P3 fins a estudiants de batxillerat elaborar productes audiovisuals d’alta qualitat professional. Per desgràcia, els professors i professores responsables d’aquestes iniciatives sovint han estat llops solitaris.

En alguns casos, tanmateix, el miracle s’ha produït, i escoles senceres han entès la tasca capdavantera d’aquests ensenyants i han adoptat noves maneres de fer. És a dir, han existit, aquí i allà, claustres que han captat l’essència de l’educació mediàtica i la seva transversalitat curricular. Els models han estat diversos. De vegades mantinguts al llarg del curs escolar, de vegades com a projectes de setmanes culturals; en uns casos, al voltant de la ràdio o la televisió i en altres casos, centrats en l’univers cinematogràfic; articulats o no a partir d’una matèria, sovint la llengua; com a activitat «intramuros» a l’escola o en col·laboració amb mitjans externs… En tot cas, models d’excel·lència no n’han faltat.

I un d’aquests models, sense cap mena de dubte, és el de la televisió creada fa quatre anys al si de l’escola Thau. Mèrit en primer lloc d’en Marc i en Miquel, dos tossuts de marca, que ho han portat sempre tot al cap; mèrit d’una direcció que els ha donat camp de joc i que ha entès per on han de bufar els vents; i mèrit d’un claustre que s’ha anat convencent que la dinàmica generada per «la tele» era altament constructiva per al projecte docent del centre.

He tingut ocasió de passejar-me per l’edifici de l’escola i veure en diversos racons nois i noies de catorze anys fent entrevistes a alumnes de primària, o viceversa. O assistir a l’enregistrament d’una presentació sobre història antiga per part d’un equip de treball, amb plena autonomia, al plató de televisió. Dinàmica perfecta. Però encara falta el millor: el projecte pretén, i ho aconsegueix, generar i mantenir la cohesió i la implicació del conjunt de la comunitat escolar, famílies incloses. Amics, felicitats.

Salvador Alsius

Presentació

Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.

Ludwig Wittgenstein,

Tractatus Logico-Philosophicus.

L’escola, pot transformar i millorar la societat? L’alumne, com a ciutadà, pot enriquir l’entorn des de l’escola?

Al meu entendre, estic convençut que sí. De fet, penso que les escoles, de mica en mica, esdevenim agents reals de reflexió i acció permanent per a la millora de la societat. El nen, des de la seva posició privilegiada, pot enriquir, ja des de l’escola, la mirada quotidiana de la societat i generar noves mirades, més integradores i felices.

N’és bona prova el projecte Thau TV que us presenta aquest llibre. Nascut a partir de la iniciativa dels mestres i dissenyat amb la participació de les famílies, aquest projecte proporciona a l’alumne un context real per a l’ús significatiu de la paraula i, alhora, li permet compartir amb la mateixa comunitat d’aprenentatge l’oportunitat de generar opinió, consciència i coneixement: des de l’escola per al món.

Des de desembre de 2017, Thau TV ha estat un gran centre d’interès que ha permès treballar de forma interdisciplinària la llengua i altres àmbits com ara el digital. Els alumnes, des de parvulari fins a quart de secundària, han creat més de dos-cents capítols per als setze programes del canal. Al Thau és habitual veure alumnes que, a partir de dinàmiques de treball entre iguals i de treball cooperatiu, fan de forma autònoma la tasca de reporters, càmeres, realitzadors, editors, presentadors i guionistes. Fins i tot hi ha hagut equips de reporters de cicle superior de primària i de secundària que han cobert esdeveniments de la ciutat de Barcelona com ara un congrés de la Fundació Flos i Calcat, al Cosmocaixa, o la roda de premsa inicial del projecte Let’s Snow BCN.

Marc Planas i Miquel Pagès, mestres de primària i coordinadors del projecte Thau TV, exposen en aquest llibre quina ha estat l’experiència de posar en marxa un canal de TV en línia a l’escola. Ho fan en primera persona, des de l’emoció i la praxi quotidiana, amb un llenguatge planer i alhora pedagògicament rigorós que pretén descriure i detallar tot allò que pugui servir perquè altres escoles s’animin també a engegar un projecte global de televisió.

Agustí Olivares

Director de l’escola Thau Barcelona

Introducció

La televisió (tele-, en grec «lluny» i -visio en llatí «visió» o «veure»), ens permet el miracle de veure més enllà del que tenim davant, potser veient el que ja és passat o altres vegades presentant un futur. La televisió, en qualsevol cas, des de fa dècades ha esdevingut un element indispensable en la societat actual, un membre més de la família, com antigament ho era la llar de foc. La televisió i, per extensió, les pantalles, és a dir, la possibilitat de veure el que no és davant teu perquè és lluny en l’espai o en el temps, ens han transformat com a societat integralment. La incorporació de les noves tecnologies digitals i les xarxes socials, així com la socialització de les mateixes, han fet que sigui impensable el nostre món sense tot aquest entorn.

No és un fenomen nou. Cada vegada que una nova tecnologia irromp en la vida de l’espècie humana es produeix una revolució (ja sigui la pedra tallada, el foc, l’agricultura, els metalls, la impremta, la màquina de vapor, etc.) i sempre hi ha la por a la novetat, la reacció i la tendència natural a recloure’s en la zona de confort que coneixem.

L’escola, ha de restar al marge d’aquests canvis? Naturalment que no, pensem nosaltres. Els infants i joves, nadius digitals tal i com se’ls anomena actualment, viuen en aquesta atmosfera visual i digital.

Ben al contrari doncs, cal educar-los per tal que mirin la televisió i, si ens ho permeteu, ho podem fer extensiu a totes les pantalles i a tot el món digital que els envolta (xarxes socials, videojocs, realitat virtual i augmentada…) amb uns criteris formats a partir de la llibertat d’opinió, de la crítica constructiva, amb arguments per ser exigents davant del que veuen, enfront de la publicitat que l’acompanya i dels interessos polítics i econòmics que hi ha sempre al darrera.

Des de l’escola creiem que cal donar als infants i joves eines per tal que esdevinguin espectadors madurs i crítics del fenomen televisiu i de l’entorn digital. També creiem que l’escola ha d’educar explicant les interioritats de la televisió, ensenyant com es fa.

Com deia Confuci: «M’ho van explicar i ho vaig oblidar. Ho vaig veure i ho vaig entendre. Ho vaig fer i ho vaig aprendre».

Cal fer televisió.

El llibre que teniu a les mans, modestament vol exposar l’experiència d’una televisió escolar portada a terme a l’Escola Thau Barcelona. L’hem estructurat en tres grans apartats que abasten els àmbits organitzatiu, tècnic i pedagògic del projecte. Hem intentat donar resposta a tots aquests aspectes a partir de la nostra experiència. Naturalment i com sempre, cada experiència és en si mateixa única, i, per tant, no és completament extrapolable, i per això al llarg del llibre veureu també l’intent —esperem que reeixit— de presentar diverses opcions per implementar una televisió escolar en altres contextos socials, educatius o econòmics.

L’àmbit organitzatiu exposa tot un seguit de recomanacions que cal argumentar bé i decidir abans d’iniciar el projecte, en el sentit de clarificar molt bé les responsabilitats i funcions diverses dels agents implicats: alumnes, mestres, Direcció escolar i famílies. Proposem, doncs, en definitiva, un model de gestió per a una televisió escolar.

Mapa dels primers plantejaments del projecte

L’àmbit tècnic està dedicat a explicar les necessitats inherents al projecte. No cal dir que per a mestres com nosaltres mateixos, sense coneixements professionals en aquests aspectes, més enllà de ser-ne usuaris, esdevenir tècnics de so o imatge, editors, realitzadors, productors, guionistes o regidors de plató, entre moltes altres funcions, de bon començament ens va semblar que seria una dificultat considerable. L’experiència ens ha demostrat que no era fonamentat cap temor especial i que la comunitat escolar que formem tots plegats, amb alumnes i famílies, ens ha permès salvar qualsevol d’aquests obstacles tècnics inicials. Així doncs, en aquest apartat exposem de la manera més planera possible com es pot engegar una televisió escolar tocant de peus a terra. D’entrada, amb els materials i equipaments més senzills, i anar desenvolupant-la a mesura que la comunitat escolar se sent segura i la domina.

Pel que fa a l’àmbit pedagògic, aquell on els docents hi podem dir millor la nostra, exposa el plantejament pedagògic de tot el projecte atenent a les necessitats educatives actuals i als àmbits, dimensions i competències bàsiques del currículum escolar, així com a un model de projecte que hem volgut que fos col·laboratiu, interetapes, internivells i amb especial atenció a l’avaluació. Un autèntic projecte d’escola.

Com dèiem més amunt, la televisió ens permet el miracle de veure més enllà; l’educació ens ha de donar la possibilitat d’anar més lluny, sempre molt més lluny.

I, finalment, en un altre ordre de coses, volem afegir que, impulsar un projecte com aquest, veure’l néixer i fer-lo reeixir és un molt bon motiu per estar satisfets. La tasca ha estat ingent però la persistència i la il·lusió per dur-lo a terme han esborrat per complet de les nostres ments els moments difícils i estressants que en alguna ocasió ens ha tocat viure.

Tot i la nostra responsabilitat en el disseny i la realització d'aquest projecte, cal dir que aquesta empresa no hagués estat possible sense la implicació de l’equip directiu, especialment per part de l’Agustí Olivares (aleshores director de l’etapa de primària i ara director de l’escola) que, des del primer moment, va creure en el projecte i va esmerçar molts esforços perquè es pogués implementar de manera efectiva. I en el mateix sentit, tampoc hauria estat possible sense en Carles Duarte, Director General de la Institució Cultural del CIC, i el seu suport a la publicació d’aquest llibre.

El nostre reconeixement també als membres del Consell audiovisual que, en la difícil etapa inicial del projecte, van ajudar a implementar-lo: la Mar Pujadas, la Judit Espert, en Santi Gris, la Mar Arbonés, en Marcos Martínez i la Marga Bescós. I als membres actuals del Consell: en Marc Vila, la Clara Dausà, en Jordi Biosca, en Carles Galdón i la Mireia Vallès. Sense la seva indispensable col·laboració no s’hagués pogut consolidar de manera eficient aquest projecte.

A més, volem destacar i agrair de manera especial la tasca i la implicació de tot el professorat de l’escola amb els seus alumnes en la motivació i creació de les produccions audiovisuals.

També volem agrair el suport tècnic que ens han ofert en Josep M. Comas i l’Eduard Janué; i l’impagable ajut que ens han prestat en Pere Buhigas i en Toni Costa (pares de l’escola) a l’hora de pensar, imaginar i definir el projecte que aquí us presentem.

Finalment, volem reservar un lloc d’honor en aquest capítol d’agraïments als autèntics protagonistes del projecte, els nostres alumnes. Seria de justícia citar-los a tots i totes, un per un, els mil tres-cents. La seva imaginació, el seu treball, l’entusiasme i la responsabilitat que han mostrat en tot moment han fet i faran de Thau TV un projecte de qualitat.

Gràcies a tots i totes per fer possible aquest projecte, per fer possible Thau TV.

1
Per què una televisió escolar?

Tot es va començar a gestar per casualitat, com passa en tantes coses de la vida, quan un fet en porta un altre. A partir d’una formació sobre les possibilitats educatives d’aplicacions de la tauleta iPad que es va fer a l’escola, vam anar experimentant amb diversos recursos d’edició d’imatge i de vídeo, a banda d’altres sobre treball col·laboratiu, cooperatiu, classe invertida…

Al llarg del curs ens vam animar a fer tota mena de proves i assajos (i errors, evidentment), fins a tenir un cert domini de les principals aplicacions, però sobretot obrint la ment a les possibilitats que ens oferien.

Va ser un procés que entre nosaltres vam anomenar «obrint finestres» (potser els professionals en dirien working in process), de manera que la formació ens va permetre lligar caps, relacionar conceptes, interactuar des de diversos àmbits i, al final, tenir una pensada.

I la pensada no va ser una altra que imaginar la possibilitat de crear un canal de televisió escolar.

La idea en un principi ens va fer basarda. Ens va semblar molt fort això que dèiem. «No us en sortireu», van dir alguns companys; «Ja teniu prou feina», «Potser la Direcció no ho veurà clar», deien encara altres. I no sense raó un seguit de núvols foscos es perfilaven a l’horitzó amenaçant la proposta tot just acabada de néixer.

De seguida, però, vam arremangar-nos; som gent de fer feina. I de la idea vam començar a passar al paper escrit, a l’esborrany de la proposta.

Hi va confluir fàcilment i de forma natural una altra preocupació que teníem en ment des de feia molt de temps, diríem potser que des de sempre, inherent, pensem nosaltres, a la condició de mestres, que no és altra que l’estimació per la llengua.

El nostre amor per la llengua, la voluntat de capacitar els alumnes d’una manera motivadora i significativa en la comunicació oral, en l’enriquiment del vocabulari, la desimboltura davant del públic… són també un element cabdal de l’origen del projecte.

La preocupació per la llengua, com hem dit, hauria de ser inherent a la feina de mestre. La comunicació oral és a la base de la relació que s’estableix entre alumne i professor. Qualsevol possibilitat de millorar-la, enriquir-la i aprendre-la hauria de ser explorada pels docents. Estimar la llengua vol dir al capdavall fer-la servir bé. En els seus diversos registres, amb les seves immenses possibilitats. Gaudir la llengua.

Estimar la llengua vol dir també conèixer quants més idiomes millor. Totes les llengües del món tenen cabuda a l’escola i totes han de ser estimades de la mateixa manera.

Un canal de televisió a l’escola facilitaria el treball globalitzat de moltes dimensions educatives, a més de les competències lingüístiques, com ara la creativitat i la capacitació digital dels alumnes a través de projectes interdisciplinaris.

A això s’hi afegiria, vam adonar-nos de seguida, la motivació extraordinària que comporta el projecte. Els alumnes, ja en les primeres proves que vam realitzar, amb pocs recursos i materials —encara recordem un senzill paper verd d’embalar penjat amb agulles d’estendre per fer de fons croma—, ens van mostrar una il·lusió i unes ganes de fer, de ser autònoms i creatius, de córrer lliures més enllà, que no sempre podem veure en el dia a dia escolar.

Havia arribat l’hora de pensar-hi seriosament si volíem fer una proposta a la Direcció. Calia escriure, asseure’s i reflexionar. Entre les primeres reflexions havia de quedar clar què seria i què no seria una televisió escolar. De vegades, saber el que no vols t’ajuda a concretar el que faràs.

Actualment totes les escoles disposen de dispositius per enregistrar imatge i vídeo. De la mateixa manera, totes disposen d’una pàgina web institucional. La pràctica docent arreu comporta avui en dia tenir presents tots els aspectes relacionats amb la difusió de les activitats escolars (podríem afegir també tot allò que té a veure amb les xarxes socials), per això la pàgina web de cada centre pot esdevenir de manera clara un aparador de les mateixes.

Al mateix temps, és d’allò més habitual que els docents enregistrin tota mena d’imatges i vídeos de les activitats que es porten a terme en les seves aules, a la seva escola i fora d’ella.

Tanmateix, el fet de disposar i tenir enregistrades tota mena d’activitats i de penjar-les a la web de l’escola no implica ni de bon tros l’existència d’una televisió escolar.

Una televisió escolar no és una lloc web on, sense més, es pengen els vídeos fets, tan per mestres com pels mateixos alumnes. Cal aclarir d’entrada i de forma molt planera aquest aspecte per entendre l’abast real d’un projecte de televisió escolar.

Tenir la pràctica habitual de fer enregistraments i, fins i tot d’editar-los de la millor manera, pot ser un bon punt de partida per plantejar-se la creació d’un canal de televisió escolar, però si es queda en això, sens dubte que no ho serà mai.

Una televisió escolar demana una visió estratègica de conjunt que impliqui la comunitat d’aprenentatge que conforma el centre educatiu. Demana que docents, alumnes, pares i mares i personal no docent comparteixin l’eina televisiva com un element molt potent en la pràctica educativa. Demana organització, suport tècnic i respostes pedagògiques.

Esperem que, al llarg dels següents capítols, puguem fer veure els aspectes positius que aporta realment a la comunitat d’aprenentatge la creació d’un canal de televisió escolar i, si és possible, encomanar-vos les ganes d’implementar-ne una.

Tasuta katkend on lõppenud.