Loe raamatut: «Contra la inèrcia»

NO ENS HO CREUREM...

DAVID FERNÀNDEZ

Fosca hereva del foc que no es consum.

Amor violent del desert: coratge de palmera.

No àngel, sinó àngela rebel,

sense cap cel per perdre ni guanyar.

Només d’atzur tibant,

l’interrogant en cingle.

Maria-Mercè Marçal

...o d’entrada, incrèduls, no ens ho acabarem de creure; i, en canvi, ho haurem d’assumir si volem bandejar el cinisme, esmicolar la hipocresia i defugir l’autoengany. No us penseu, al capdavall i rere la perplexitat inicial, ens ho creurem de grat i amb agraïment. I encara més: tindrem la radical necessitat de voler-ne cada dia un xic més per continuar obrint portes i finestres. Ja ho veureu, ja ho viureu, ja ho llegireu des de bon començament: al principi, article rere article, anireu llegint i consultant la data de publicació amb sorpresa, astorament o commoció. Ens direm: això està escrit fa quaranta anys, ahir nit o aquesta mateixa matinada? I aleshores ens ho repreguntarem altre cop: quant varien les coses realment en quatre dècades? Què canvia i què roman? Què muta i què es camufla? Què en queda i què s’ha esvaït? Què es disfressa encara i què perviu dissimulat? Cop de porta sec: com costa —i quant de temps— transformar la realitat? Com rutlla, aleshores, la tirania estàtica del cronos? Som sempre al mateix lloc, en bucle i déjà-vu?

Sal oberta, la lectura de Contra la inèrcia no deixarà indiferent ningú que vulgui descodificar el passat per entendre el present i albirar altres futurs no programats per la màquina-maquinària del poder. Les preguntes incessants s’anotaran en les tangents d’aquestes pàgines noves que parlen del vell que no marxa i del nou que no arriba enmig d’un mentrestant que sempre dura massa. Mirall del temps, aquesta recopilació d’articles de la Maria-Mercè Marçal, la més periodista, la més activista, la més política —a cavall de la crònica sense excuses i la reivindicació sense embuts—, ens retrotransportaran altra vegada al perquè de tot plegat. Al primer origen, als dies inacabats i les nits encara no closes.

Primera empremta. Si el mitjà també és el missatge, la tria d’on van ser publicats mai va ser casual. N’era causal en el fil de la causa llibertat: premsa política, avui quasi desapareguda d’arreu excepte de l’hemeroteca, que va des dels escrits polítics a l’històric Lluita del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), escissió esquerrana de l’FNC que va segellar la indissociabilitat d’alliberament nacional, social i personal, fins a la impagable troballa recuperada per l’Helena González: les col·laboracions periòdiques de la MMM a l’A Nosa Terra, ineludible capçalera de referència esquerrana de la raó democràtica de la llibertat gallega, germana de la catalana i cosina de tantes altres. Tota una retrobada republicana, lila i roja, de quan es travessava —altra vegada també— la cruïlla incerta entre el frau i l’esperança. 1978 de nou, compassos d’immobilisme i retrunys de desig de canvi, quan ja aleshores s’intentava obrir per baix quasi tot el que es va acabar tancant per dalt. Mai no hi ha història sense contrahistòria, és cert, i aquestes pàgines us parlaran de l’altra: la que mai se’ns va explicar i ens ha arribat quasi esparracada però mai muda. S’hi retrobaran aquell «tres voltes rebel», esdevingut divisa i traduït en anàlisi política del moment, farcell d’articles i motxilla d’esperances mai no vençudes: dona, de classe baixa i nació oprimida; desigualada, desclassada, desplaçada.

Copsareu el pes del pas del temps. I com semblaria que algunes coses resten seculars. Dones perseguides per exercir el dret al propi cos, manifestacions per la qualitat d’una escola pública precària, crisis socials esbotzant barris i perifèries, atacs a la unitat de la llengua, compromisos ecologistes davant les destrosses —ni fum ni fam ni fems— del territori, continuïtats franquistes sense interrupció, vella política camuflada com a nova i divisions en el si de l’esquerra catalana. Tan lluny i tan a prop. Perplexitat sense ingenuïtat, quatre dècades després.

Més encara. Un dels objectius centrals del franquisme va ser el de destruir la nostra memòria com a poble. Llegit avui, impacta i compacta. Mot a mot, dempeus contra la inèrcia, retrobem la mateixa voluntat marçaliana inscrita en cada poema: voluntat d’anar al fons de les coses i fins al fons del pou de la tragicomèdia, esbocinant la lògica de tota rapinya i qualsevol dominació i fugint dels debats llampec, viscerals o superficials, tan consubstancials a la política mascle alfa que controla el tinglado i ens controla a nosaltres. Tot alhora, mirall del temps que passa i que no passa endebades, és sobrer recordar allò més obvi: podent escollir va triar, socialment i políticament, l’opció més arriscada, el camí més tancat, la militància menys còmoda. La que ho qüestionava tot en els paràmetres emancipadors i transformadors de l’esquerra d’alliberament nacional, nascuda en el tèrbol atzur del 1968 de les llavors del que la urpada del 1939 no es va endur i que aleshores era incipient encara, renaixent altre cop de les cendres, la runa i els dubtes, que és des d’on sempre reconstruïm.

Pàtria, patriarca, patriarcat, la Marçal va escollir la complexa simultaneïtat de les lluites —el trinomi feminisme, independència i socialisme— i el necessari burxar en les contradiccions entre elles, tan sovint tan poc harmòniques. Sempre la mateixa perspectiva alliberadora —contra els sostremorts de tot poder— ja fos en la qüestió social, en la qüestió nacional o en la perspectiva de gènere. Crítica amb l’esquerra quan s’autoesguerra, punxó hiperrealista als punts foscos de la tradició marxista i premonitori avís de la incapacitat del moment —hem avançat?— per copsar la interrelació directa entre capitalisme i patriarcat. L’enemic, diguem-ho com ho diu ella, no només és fora: és dins i sobretot és a dins de nosaltres mateixos. Escrit el 1979 i fa quaranta anys, podria ser avui una piulada a Twitter: «Mentiríem si diguéssim que el partit ha assumit a la pràctica tot allò que sí que va assumint en la teoria». Mot a mot, va surant la revolució sense model que és el feminisme, per dir-ho en les justes paraules de l’estimada Fina Birulés: una llibertat que s’ha d’anar construint enmig de la polseguera i assumint-ne tots els costos. No són pocs. Una evidència, una experiència, revisitada: que el procés de canvi no està exempt de trauma, que carreguem totes les contradiccions que ens travessen i que el cos és un camp de batalla. El risc de la dolorosa transformació cap a la llibertat. O bé l’anul·lació, la marginació, la mort en vida.

Sotraga —roman— el dubte sobre la metamorfosi gattopardiana, els girs de 360 graus i les façanes que muten sense mutar cap fonament ni estructura. El parany era aquest? Sempre és el mateix? És a dir, com canvien els embolcalls —o els aparadors de les vanitats on ens empresonen— i com les relacions —les de poder i les interpersonals— muden de pell però no d’esquelet. Com els valors sexuats i els rols de gènere imposats prenen noves fesomies que aixequen altres murs, reixes distintes i dualitats permanents, i com la violència masclista, manada a manada, omple cada dia cada telenotícies, cotitza a l’alça en la devastació antropològica de les xarxes socials i banalitza cada humiliació sexista.

Com arrenca un compromís de per vida?¹ Un dia sura el dubte i comença a eixamplar-se. Tots tenim un jorn que és punt d’inflexió quan a les entrelínies de la foscor s’escola, imprevist i inesperat, un llumí. Contra aquella por atàvica de la llibertat en què les adoctrinaven, un dia un professor de Segòvia desobeeix la dictadura i els obre a l’institut la clau que obre tots els panys: la biblioteca perduda, prohibida i, com la llengua, abolida. Les rescata totes dues, llengua i biblioteca, per descobrir que no som d’eixe món, per aprendre a llegir-se «les unes a les altres» i comprendre que alguna cosa relliga tots els pilars del règim: la indissoluble unidad de la patria, la inqüestionabilitat papal del patriarcat i la infranquejable dominació del mercat en temps de crisi capitalista. Independentista, feminista, socialista. Tres voltes rebel i d’allà, directament, a la cultura de la clandestinitat. One more time, Maria-Mercè Marçal.

Escrits de ranvespre, paraules recuperades i silencis esbotzats. I tornen les bruixes que mai no van poder cremar. Hereves de dones escarnides. Hereves de les dones agredides. Hereves de les dones que, malgrat tot, no han renunciat a fer nostres el carrer i la nit. Consciència serena i severa de no ser les úniques ni les primeres. Rellegir-ho avui, ara i aquí, collapsa. El juny passat el macabre comptador escopia la xifra de mil feminicidis a l’Estat des del 2003. Mil dones mortes. Assassinades. Però abans del recompte oficial, quantes van ser les bruixes de tantes fogueres? Res no canviarà mai si abans no canviem nosaltres també. El moll de l’os del feminisme, allò que ens ha sabut transmetre, allò que provem d’aprendre: pràctica quotidiana contra la bilis de la violència i l’hybris de la dominació, alternativa diària de la transformació personal i l’emancipació social, ja indestriables. «El punt de les dones», escrit el 1991, com a clau de volta, programa i principi: Si no volem que la revolució ens neixi morta.

Contra tots els reialmes del patriarcat —val a dir, contra tota imposició i cada desigualtat—, topareu amb paraules compartides a «Dona i nació», enfocades a les II Jornades Catalanes de la Dona (1982). Com si fos avui quan no ens serveixen les avaries que ens venen com a solució; «perquè pensem que no ens serveix tampoc el concepte de política i de nacionalisme». Ni cap dimensió que reprodueixi, maquilli o amagui el darrer privilegi. Unitat familiar, unitat de la pàtria, unitat de mercat: «En primer lloc cal establir que de la mateixa forma que feminisme no és un masclisme a la inversa, el nacionalisme d’una nació oprimida no pot ésser considerat i identificat al mateix nivell que un nacionalisme opressiu d’Estat». Sense obviar riscos, avís remot per a navegants contra les males còpies de funestos originals, perquè, si no, «aquest nacionalisme perpetuaria en la nació els mateixos esquemes que la nació opressora». «Per canviar-ho tot», es podia llegir al carrer, fertilitat marçaliana, la vigília del primer dia d’octubre.

Opció antiga també —i, per tant, sòlida i arrelada— per un independentisme conseqüent. Com si fos avui també, maldestrament: «Per uns altres eixos de treball i de mobilització i per unes altres formes d’acció, més que per les reduïdes actuacions parlamentàries que l’Estatut sucursalista pugui permetre. L’independentisme no es pot perdre en estèrils triomfalismes parlamentaris quan la política real dels nostres opressors ja té el seu lloc fora d’aquests organismes». De nou, el vell torna nou contra cada desigualtat: o ens en sortim més lliures o ens engabiarem més esclaus. Com escrit ahir nit de nou: «Amb la nostra derrota col·lectiva a l’esquena, avancem a poc a poc però sense aturall. Tirar a terra la muralla».

Mots directes, al gra i sense giragonses que també basteixen, rememoren i projecten una crònica sentimental i enxarxada dels Països Catalans que giraven els setanta i entraven als vuitanta. Falta de places de mestres, sí —i una morterada per a la privada concertada—; mobilitzacions pel dret a l’avortament —empresonaments inclosos— i el dret al divorci; un Estatut ribotat entre Sau i la Moncloa —passat present—; el dinamisme de base dels Consells de Cultura Popular Catalana; la cantarella Tarradellas; trens d’urani que encara surten avui des de Vandellòs; els intents lerrouxistes roïns de sempre; grups feixistes al 9-O de València agredint autoritats i cremant eufòricament ninots de Pujol trenta-cinc anys abans que esclatés la deixa andorrana. I fins i tot un rector, universitari irònic, afirmant: «Hem de felicitar les autoritats per la protecció policial que hem tingut, i que ha resultat inútil». Ahir o avui? La UCD contra la unitat de la llengua i encara la Reial Acadèmia sortint a defensar-la. La transició en l’espiral de la tesi del fatal mal menor, punt de partida per a una denúncia inequívoca dels «límits de la tan pregonada democràcia espanyola», quan la llei mordassa —setge i cotilla— existeix des d’aleshores.

Contra tot mite fundacional, aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l’aurora. On el dilema neuràlgic no era què faria l’Estat sinó com resistiríem nosaltres i si llauraríem la pròpia renúncia —hi tornarem avui?—. Mirall del temps replicant realitats: «La unitat de les forces d’alliberament nacional de cara al Parlament es presenta en aquests moments tan necessària com problemàtica». I intentar-ho sempre: els cinc punts fundacionals de Nacionalistes d’Esquerra i l’intent d’introduir el 1984 —aquell any tan orwel·lià— un «tascó electoral» que encara trigaria tres dècades a irrompre al Parlament. Vint-i-vuit anys. És massa agosarat escriure-ho, però voldria creure que va ser així, amb tots els errors i defectes i algun encert improvisat. Perquè em sorprèn que, sense haver llegit aquests articles, la tardor de 2012 empràvem el mateix concepte —tascó, cavall de Troia, un peu del carrer allà dins— i els mateixos raonaments, prescripcions i alertes. Aquell cop el tasconet sí que va acabar entrant i es va fer el que es va poder. Després —abans fou la Rodoreda o la Bertrana— han tornat excepcions, garrots i presons i dones engarjolades —Dolors, Carme— i dones exiliades —Anna, Marta, Clara, Meritxell. Cau de llunes, bruixes de dol.

La Maria-Mercè narra la història com qui la resisteix en rigorós directe, de forma viscuda i militant. S’hi trobaran, en un país petit, una àmplia galeria de personatges i camaleons: Sànchez Carreté, Folchi o Barrera, per dir-ne tres. Un va passar de l’extrema esquerra a assessor fiscal de Pujol; l’altre acabà condemnat en la tupinada de Gran Tibidabo, quan l’oasi català ja feia fetor de femer, i després en el macrofrau del cas Hisenda; del tercer no es recorda tot i s’oblida massa que va ser un ferotge antiesquerranista de visceral anticomunisme enmig de la freda guerra cantonal. Reviuran els dies de com va ser la història no mistificada del primer Parlament recuperat a la dictadura. 1980: «Per una Generalitat sense aventures», reblava la UCD contra un hipotètic govern protocomunista, acompanyada de la campanya de Foment en què convidava el personal a allunyar-se de les «vel·leïtats marxistitzants». A propòsit del paper —mite i realitat— de les fundacions europees, recordo la confessió relativament recent de Manuel Milián Mestre recordant que ell duia alguna maleta de diners de Foment cap a ERC. Passeu i ho veureu, al costat d’una lúcida dissecció de la dispersió dels mapes hiperdividits de les esquerres —la confusionista, la consensual, la rupturista estatal, la d’alliberament nacional— quan la Marçal ja sospitava que ens podíem estar italianitzant políticament —entre el PSUC i CDC— al país on la marededeu és negra i el goril·la era blanc.

Ja ho veieu, no ens ho creurem i ens ho haurem de creure: el present va recarregat de passats i encara ens haurem de congregar a les places tants cops com calgui si volem eixir del trencaclosques sàdic i carronyaire d’un capitalisme voraç. 1979 o 2019? Passeu i vegeu, doncs, res de nou sota un cel de plom, la mateixa Marçal que escriu contra el sostre de vidre de les desigualtats de gènere, la doble jornada laboral irreconciliable i —pareu l’orella, obriu els ulls— «l’efecte tralla» d’aleshores reviscolat avui: és a dir, aquelles resistències masculines feréstegues, indisposades i hiperventilades; dissort de sometent masclista de cultura propietària; negant-se a renunciar als privilegis que avui protagonitzen els angry white men, atiats en la normalització de l’odi per tots els trumps i bolsonaros del món. Pèndol de la història, l’avui s’assembla massa a l’ahir. Pot avançar graó a graó, pot retrocedir a marxes forçades. I, com sempre, del que es tracta és de fer diferent el present per alterar el futur roí i mediocre que ja ens han dissenyat.

Testimoni privilegiat d’època i alertadora premonitòria de per on ens enxamparia el pujolisme —«nacionalisme patrimoni de la dreta»— confonent país i partit, cartera i bandera, el seu bisturí analític ho clava i els retrata. No —cou i dol—, no podem dir que la Marçal no ens havia avisat. Pocs van descodificar la transició tal com venia dissenyada des de la fàbrica de la dictadura: no, no era un sòl des d’on construir —un punt de partida— sinó un sostre —punt d’arribada— del qual pretenien —pretenen— que no puguem escapolir-nos. El preu el sabem ara, nascuts sota la democràcia lobotòmica de l’amnèsia i ara el més complicat de la transició és explicar-ho a la mainada. I allà, ella, resistint el pas de l’oca dels temporals de la història: en les excepcionalitats de l’època, neutralitat zero i de resignació, cap. Actitud, militància i compromís. Veritats balbucejades i introspeccions cap enfora, per recordar que els drets humans mai no passen de paper mullat i que una igualtat tan esbombada i gastada resta encara lluny de ser real. Sàvia en la lluita, invencible en cada derrota, ens deia: «Tot optimisme simplista és il·lusori». La memòria té a veure sempre amb el passat, memòria ferida i memòria cicatriu, però potser tant o més amb el present i, en conseqüència, amb el futur. Catalunya és encara un procés obert, quaranta anys després d’aquests escrits, contra la pulsió del forrellat que ens vol muts i a la gàbia.

Fa vint-i-cinc anys crec que eren unes poques mans les que feien un mural de la MMM a l’estrenada Facultat de Ciències Polítiques de la UAB. En fa menys, a la plaça de Santa Maria de Ripoll, que un grupet de dones s’hi anaven trobant cada 8 de Març per vindicar, vindicar-se i reinventar-se. No eren més de vint, acordió en mà, recitant i cantant «Cançó de fer camí». Era l’hivern del 2010. En perspectiva, en la barqueta precària de la llibertat fràgil, penso que si algú els hagués dit que només vuit anys després aquest país viuria la vaga general feminista més important del país, segur que no s’ho haurien cregut. La lluita val la pena i el més difícil és sempre tornar a començar, resistint la frustració i en unes contrades d’atrotinada dignitat on ho hem hagut de fer, gairebé sempre, això de tornar-ho a intentar altre cop. Concomitàncies ancestrals, fils liles i país d’insubmissions, aquella vaga general feminista del segle XXI es produïa en el centenari de les revoltes del carbó a Barcelona, protagonitzada per les dones obreres subalternes, precursores de la vaga de la Canadenca.

Apunt final. Itineraris i brúixoles, mapes i estris. Maria-Mercè Marçal va pujar un estiu del 1975 a la Universitat Catalana d’Estiu. Va enfilar amunt amb idees properes al PSUC i en va baixar decidida a entrar al PSAN. Amb vint-i-quatre anys i quan ja prenia part en el projecte editorial Llibres del Mall. Una entre tantes, a recer de les primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976, van aconseguir el 1978 que el partit, abans de deixar-lo enmig de l’enèsima escissió, creés el Front de Dones —«voldria evadir-me del món absurd, agressiu, on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins»—. Obrint pas, el 1979 impulsa la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Tot es complica, com la vida, i arriba també la Marçal candidata: a les legislatives al Congrés dels Diputats del 1979, com a cap de llista per la Lleida natal i en la candidatura del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), que encapçalava Xirinacs. Només un mes després, al Sant Boi del Baix Llobregat on exercia de mestra de català, serà la número 6 de la coalició PSAN-LCR a les primeres municipals. I un any després, temps de doloroses divisions i dualitats irresoltes en la mirada —curtes, immediatistes, simples; o fondes, llargues i amples—, anirà a la llista electoral per Lleida de Nacionalistes d’Esquerra (NE) a les primeres autonòmiques del 1980, malgrat que una part de l’independentisme de combat sostenia que anar a les eleccions sota el signe de Sau no pagava ni la pena ni el frau. L’apunt: els articles gallecs de la Marçal s’ubiquen enmig de tot aquest interval, de més implicació partidària i que s’esgota un orwel·lià 1984, desencantada amb la institucionalització del moviment, uns resultats més aviat magres i una dispersió desgavellada en sigles i retrets.

Llistes electorals on va concórrer Maria-Mercè Marçal, del PSAN i de NE.

Sí, cada generació té la seva desil·lusió. El propi desencís. Tantes mudes, diria la Mireia Calafell. «Però, guaita, ¿t’adones que ens cus el mateix vesc i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes? L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta». Mai deixar un partit significa deixar la política. Mai. A penes saber que un estri s’ha rovellat, esgotat o espatllat i que cal cercar-ne d’altres. La literatura, escriu l’amic i aliat Jordi de Miguel, fou la continuïtat de la política per altres mitjans i la saba de Renée Vivien va irrompre com esperó vital fins a l’illa de Lesbos. La seva companya de lluites i fatigues Tona Gusi² xiuxiueja i parla per totes dues: «Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa […], estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més». A la retina de la memòria quedaran les assemblees, els grups de dones, les renovacions pedagògiques, l’ecologisme, l’antimilitarisme o el batibull dels moviments populars de quan tot semblava possible, urgent i necessari.

Acabo, ara sí. No hi ha llibre confegit amb cura que no requereixi agraïments. A l’Helena González, per aquest esforç impagable de recuperar el que donàvem per perdut i que hem tornat a guanyar; a en Pere Comellas —el traductor, l’escriptor més lleial i el meu insubmís empresonat de referència—, i a l’equip de Comanegra, avui tocats de coma lila, per posar-nos a l’abast «la possibilitat de dialogar amb aquesta creadora punyent»³. A l’Helena també, per facilitar-me el primer recull d’articles per poder intervenir a les jornades biennals marçalianes de l’hivern del 2018 a Lleida. Me’ls va fer arribar, com una descoberta, com un tresor perdut, i guardo amb cura els apunts presos d’on han acabat sortint aquestes paraules: «la no renúncia contra la llei del silenci», «doncs sí, és ella», «lucidesa sense excuses en temps difícils», «crònica intravenosa», «saber-se explicar», «mirada lila per qüestionar tot poder», «cultura antídot», «barricada memòria», «aprendre a dir no», «feminització/humanització de les militàncies sociopolítiques», «la paraula com a territori alliberat». I només em quedava, a penes, un dubte tècnic i tecnològic de com enviava els articles abans de la revolució digital que ens engabia i incomunica avui: per fax, per correu, dictats per telèfon? En Pere Comellas, teoria general del record i insubmissió contra tot oblit, ens ho resol a la seva nota.

Vulnerabilitats insurrectes en la terra de mai, dilema final i pregunta oberta per cloure. Estem a l’altura del llegat? Resposta incerta, desigual i fractal; però si no ho estem, sempre podrem posar-nos-hi. Què fa el poder sempre? Repetir-se com l’all. Què hem de fer nosaltres? Repetir-nos també. Reiterar-nos. Insistir-hi. Perquè cada cop que ens repetim —en la solidaritat entre iguals, en el suport mutu recíproc, en l’ètica de la resistència, en el somni de les justes— interrompem breument la seva comptabilitat patriarcal, criminal i assassina.

Raó del cos, escola de rebel·lia entre l’atzur i l’atzar, algú va dir que les grans batalles es guanyen per tossuderia. Desglaç. Foc que no es consum, foc que no és consum. El de les bruixes, com diu una vella samarreta, d’ahir, avui i demà als Països Catalans. Des de les nits lliures, la barqueta de la Marçal no ha deixat mai de solcar totes les aigües de cada contradicció, contra les aigües glaçades del càlcul egoista. Al capdavall, és la barqueta en què hem crescut i en què creiem: la barqueta des d’on resistim encara. Per sort marçaliana, uns quants —menys dels que voldríem, moltes més dels que voldrien— ens en vam anar cap als marges i allà, perduts en la intempèrie i cercant l’altra història, la vam retrobar. Aquests plecs de la memòria resistent d’ahir ens ho recorden avui, solcant un demà on poder reteixir llibertats, caminar els dies i cuidar les vides. Tant com declinar ara i aquí, i poema a poema, l’altre futur marçalià —el que ens queda per fer— que ens espera.

Gràcies, MMM.

Gràcies sempre.

David Fernàndez, aprenent.

En algun indret dels Països Catalans,

en un ranvespre estrany

d’un juliol convuls

enfront d’un 2019 incert

__________________

¹ Julià, Lluïsa: Maria-Mercè Marçal: una vida, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2017.

² De Miguel, Jordi; Maria-Merçè Marçal, la revolta permanent, Sentit Crític, 12 de novembre del 2017.

³ Ibarz, Mercè; Maria-Mercè Marçal en present continu, Barcelona Metròpolis, octubre del 2018.