Loe raamatut: «COVID 19, Nous interiors per a un exterior inèdit»
© Marta Marín-Dòmine, 2021
© D’aquesta edició:
NÚVOL, EL DIGITAL DE CULTURA
Mallorca, 348 (4-1)
08013 Barcelona
nuvol.com
Correcció: Jordi Ferrer
Disseny: Laia Serch Muni
ISBN: 978-84-17455-32-3
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.
Covid 19, Nous interiors
per a un exterior inèdit
______________
Quan la Marina va venir a viure en aquest pis, part del seu fosc univers mental va desaparèixer. La sensació d’ofec es va diluir, i també la d’una certa claustrofòbia que podem entendre si tenim en compte que la majoria de patis i jardins que pertanyen a plantes baixes a Barcelona queden encabits entre les parets dels edificis que els envolten. Traslladar-se doncs, d’una planta baixa, per més que fos amb jardí i arbres, a un pis, aquest pis, li va donar la possibilitat d’obrir la vista a l’horitzó d’una avinguda sempre plena de cotxes, i també de gent. Per a mi, que aleshores tenia dotze anys, aquell canvi va ser dolorós. Vaig haver de renunciar a un univers de plantes i animalets, un món que em permetia separar-me dels adults, i sobretot de la Marina, dels seus humors, de la seva impredictibilitat. Vaig acceptar aquest trasllat com un mal, però de seguida vaig comprovar que tenia efectes benefactors.
La Marina sortia al balcó, de vegades fins i tot hi prenia el sol, insensible al soroll dels cotxes, apaivagada precisament per aquell tràfec que l’havia tornat al món. Aquest retorn, sempre inestable, va servir perquè estigués menys pendent de mi. Ella havia guanyat horitzó, jo havia guanyat llibertat.
Ho va anotar Walter Benjamin en l’anàlisi de la funció dels objectes a les cases: els fantasmes sorgeixen dels objectes, cadascun d’ells convertit en làmpades d’Aladí. Els freguem amb la vista i ens retornen a les escenes en què han quedat fixats en la nostra memòria: els objectes són moneda de canvi: els vius intercanviem amb els morts fragments d’experiència. Corroborem que el passat ha existit, i que en el túnel del temps que s’obre a les nostres espatlles, no hem estat del tot sols. Un interior d’habitatge és en si mateix un objecte, com aquest pis, on ara hi soc reclosa.
Confinament. Aïllament en un espai limitat. Però també, habitatge entre fronteres —l’animat i l’inanimat, l’interior i l’exterior.
En les novel·les clàssiques de viatges, l’aïllament forçat per excel·lència és la quarantena a què són sotmeses les persones que retornen de terres remotes, més enllà dels confins de la pròpia, allà on ha deixat d’haver-hi línia d’horitzó i s’inicia un univers nebulós. En el fons, ens sabem viatgers porucs. La quarantena superada, la persona comprova amb inusitada voluptat que és possible contaminar-se i sobreviure. Tornar. Com fan els pirates, que cedeixen a cada viatge fragments de cos en nom del desig.
Al Levític, 15:2-5, es llegeix: «Parleu als israelites, i digueu-los: si un home té un escolament que ix del seu cos, aquest escolament és impur. Heus ací en què consisteix la seva impuresa mentre tingui aquest escolament: tant si la seva carn deixa escapar l’escolament o el reté, ell roman impur; la seva impuresa perdura tot el temps que duri el seu escolament. Tot llit on jaurà aquest home serà impur i tot moble on s’asseurà serà impur. Qui toqui el seu llit haurà de netejar-se els vestits, rentar-se amb aigua, i serà impur fins al vespre».
Recordo la Marina, en aquest pis, mirant-se l’avinguda rere el finestral. Uns ulls bruns, petits i penetrants, sempre més enllà, més enllà dels edificis, més enllà del cel, foradant com una piconadora tots els obstacles. S’estava dreta, amb els braços creuats a l’esquena. Sense tocar els vidres, imposant ella sola la distància amb el món, controlant exactament el grau de contacte que volia tenir. Jo no hauria gosat distreure-la. Me la mirava des de la porta, amb molta cura de no respirar. De ser descoberta, jo hauria passat a formar part de les criatures malignes que de vegades li tancaven la vista, com qui tanca un jardí entre quatre parets urbanes. O com aquelles altres criatures que li esgarriaven les parets i el terra, i aleshores s’havia de passar tardes i nits senceres netejant el pis. Per purificar-lo.
Aquests dies soc jo qui, al pis de la Marina, mira pel gran finestral que aboca a l’avinguda. La Marina fa temps que és morta. I jo he heretat un espai en el qual no pensava pas habitar de no ser temporalment en les meves estades, a Barcelona, provinent de Toronto, la ciutat on visc i a la qual ara no puc tornar.
Avui fa 20 dies que soc a casa sense pràcticament sortir, tot i que del confinament oficial en fa 18. El 13 de març vaig començar a tenir símptomes del que semblava a parer de les metgesses amb qui parlava per telèfon, una infecció per coronavirus. L’extrema fatiga haurà estat una de les conseqüències més sorprenents de la malaltia ja que m’ha obligat a descansar durant hores, després de fer activitats que són físicament banals com rentar plats o escombrar una habitació. Temptació d’escriure, «activitats que abans eren físicament banals».
Tasuta katkend on lõppenud.
