Loe raamatut: «Crònica. Volum I»
CRÒNICA
BIBLIOTECA
BARÓ DE MALDÀ
(ELS NOSTRES CLÀSSICS)
Consell Assessor:
LOLA BADIA, GERMÀ COLÓN, ALBERT HAUF,
TOMÀS MARTÍNEZ, JOSEP MASSOT, JOSEP PUJOL,
AMADEU-J. SOBERANAS, ALBERT SOLER,
JOSEP SOLERVICENS
Coordinador:
JOAN SANTANACH
Director general:
CARLES DUARTE
BIBLIOTECA
BARÓ DE MALDÀ
VOLUM 5
Primera edició: abril 2011
© de l’edició i la introducció, M. Rosa Margalef, 2011 © dels estudis introductoris, James S. Amelang, Antoni Simon i Xavier Torres, 2011 Reservats tots els drets d’aquesta edició: EDITORIAL BARCINO, S. A. www.editorialbarcino.cat Edició núm. 814
ISBN (obra completa en paper): 978-84-7226-768-8 ISBN (volum I): 978-84-7226-858-6 Correcció de primeres proves: Francesc J. Gómez Correcció de segones proves: Raquel Parera Fotocomposició: MARQUÈS, S. L. Meridiana, 354. 08027 Barcelona Producció de l’ePub: booqlab
PREFACI
El valor d’una crònica com la de l’artesà barceloní Miquel Parets, elaborada a mitjan segle XVII, és múltiple. Primer de tot, perquè és un fet insòlit: a hores d’ara, no hi ha cap altra narració popular comparable en la Catalunya moderna, ni per la condició menestral de l’autor, ni tampoc per la densitat narrativa i informativa de les seves planes. Tot i que l’extensió no és necessàriament una virtut, cal remarcar igualment les dimensions assolides per l’empresa memorialística d’aquest menestral barceloní: la crònica de Parets ocupa dos gruixuts volums que sumen unes sis-centes cinquanta pàgines manuscrites, amb una lletra menuda i ben atapeïda. Els historiadors sempre hi trobaran, doncs, una munió de dades significatives per una raó o per una altra. Ara bé, un text com aquest interessarà no pas menys els estudiosos d’altres aspectes del passat local, com és ara la llengua del període. El fet que l’autor hagi pouat moltes dades i notícies dels fulls volanders del moment, molts dels quals escrits en castellà, i que s’hagi afanyat a traduir-los al català, no lleva interès filològic al document, ans al contrari. Finalment, la recent reivindicació historiogràfica dels testimonis personals i subjectius del passat incrementa no sols el valor d’ús del document, és a dir, la crònica com a font o matèria primera històrica, sinó també la seva vàlua a l’hora de construir arguments i interpretacions al voltant dels esdeveniments de l’època.
El projecte de transcriure i anotar el dietari de Miquel Parets parteix d’un fet aliè al mateix Parets. En el curs de la meva llicenciatura de filologia catalana, vaig tenir l’ocasió de treballar en la transcripció i el comentari d’un fragment del Calaix de sastre del baró de Maldà. L’experiència de reviure tan directament uns mesos de l’existència d’aquell singular personatge em resultà motivadora i estimulant. Més tard, repassant l’Inventari general de manuscrits de la Biblioteca Universitària de Barcelona, de Francesc Miquel, vaig descobrir els manuscrits 224 i 225, que conserven els llibres primer i segon de l’encara inèdita crònica de Miquel Parets. Explicant, il·lusionada, la meva troballa al professor Amadeu-J. Soberanas, llavors director literari de l’Editorial Barcino, i a qui jo coneixia de la Facultat, m’encoratjà a transcriure la crònica i me n’encarregà l’edició crítica.
Amb l’ajut de l’amic Jordi Torra, aleshores cap de l’Àrea de Reserva de la Biblioteca Universitària, vam posar-nos en contacte amb el professor James S. Amelang, que havia consultat el manuscrit per al seu treball sobre la pesta de 1651 a Barcelona. Molt amablement ens va respondre que no es proposava publicar tot el manuscrit, però s’oferí amb entusiasme a fer el pròleg de la nostra edició.
Així doncs, vaig iniciar la llarga i treballosa tasca de la transcripció, que m’ocupà uns quants anys, i s’ha plasmat en prop de dues mil pàgines mecanografiades, i després passades a suport digital per M. Antònia Martí. També hem tingut present la versió castellana que se’n conserva, impresa a final del segle XIX, malgrat que presenta força deficiències —de fons i de forma— respecte del text català que publiquem.
L’edició que el lector té a les mans s’enriqueix amb tres estudis introductoris dels historiadors James S. Amelang, ja esmentat, Antoni Simon i Xavier Torres —tots tres especialistes en el segle XVII i estudiosos de Miquel Parets i de la seva obra—, la finalitat dels quals és reconstruir el context de l’autor i de la seva obra des del punt de vista de l’origen familiar, de la ubicació social i del període històric. De la biografia i el context social de Miquel Parets se n’ocupa James S. Amelang. Antoni Simon, responsable de l’anotació històrica de la crònica, la situa en el seu context històric. Xavier Torres, per la seva banda, examina el lloc de Parets en el medi estamental de la Barcelona del període i la seva actuació en el decurs de la Guerra dels Segadors: un episodi central en la vida i en l’obra del nostre cronista menestral. Finalment, jo mateixa, com a curadora de l’edició, tanco aquest apartat de presentacions amb una referència a les fonts d’informació utilitzades per Miquel Parets, tot subratllant el possible interès literari de la crònica.
Encara que no hi ha dubte que els dos grans temes de la crònica són la Guerra dels Segadors —amb l’especial atenció que dedica a explicar com es vivia aquesta guerra dins la ciutat—, i la pesta de 1651 a Barcelona —amb l’emotiu relat de la tragèdia familiar que va viure el mateix Parets—, l’obra és també un immens retaule en què apareixen representades les més diverses facetes de la vida barcelonina de l’època: festes en honor del rei i d’altres grans personatges de la noblesa per celebrar les seves visites a la ciutat, processos inquisitorials, períodes de fam a causa de les grans sequeres, pregàries per demanar pluja, solemníssimes celebracions religioses, la sentida mort de Pau Claris, ajusticiaments públics, les penúries de la Barcelona assetjada, i, com a teló de fons, les intrigues i traïcions pròpies de qualsevol període bèl·lic.
No sorprèn, doncs, que aquesta crònica hagi estat sovint consultada i estudiada per diversos historiadors, entre els quals es poden esmentar Feliu de la Penya, Víctor Balaguer, Josep Sanabre, Ferran Soldevila, Agustí Duran i Sanpere, J. H. Elliott, J. L. Betrán i tants d’altres, sense oblidar els tres que hem tingut la sort que ens acompanyen en el present volum.1
M. Rosa Margalef
1. En els estudis introductoris i en les notes a peu de pàgina remetem al text de Miquel Parets fent referència al volum i al número de foli dels manuscrits base.
AGRAÏMENTS
James S. Amelang, M. Rosa Margalef, Antoni Simon i Xavier Torres volen deixar constància del seu agraïment al professor Amadeu-J. Soberanas per la confiança que en tot moment els ha demostrat, i a l’Editorial Barcino per haver mantingut fermament aquesta confiança.
Per la seva part, James S. Amelang vol fer constar el seu agraïment particular a Clara Cornudella (†), Xavier Gil, Joan-Lluís Palos, Xavier Torres i Marta Vicente, per haver-li facilitat alguns documents i informacions; a Kenneth Brown, Emili Giralt i Josep M. Torras Ribé, per la consulta d’alguns treballs seus, inèdits o quasi; a Lluïsa Cases i Jordi Torra, per l’ajut prestat en qüestions paleogràfiques i arxivístiques, i a Laureà Pagarolas i Montse Gómez, de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, per l’eficiència i amabilitat amb què acolliren la recerca del seu treball.
També M. Rosa Margalef vol recordar i agrair aquí a tots els qui, en un moment o altre, han contribuït a resoldre alguns dels problemes que plantejava el text, i molt especialment a Montserrat Lamarca, de l’Àrea de Reserva de la Biblioteca Universitària de Barcelona, per la seva total disposició i ajuda al llarg de tot el treball. Pel seu estímul i bon consell, vol fer un especial reconeixement a Teresa Barenys, Eulàlia Duran, Joan Fuster (†), Llorenç Gascon, Dolors Lamarca, Albert Manent, Francesc Noy (†) i Jordi Torra.
I
L’AUTOR: BIOGRAFIA I CONTEXTOS*
JAMES S. AMELANG
No és pas gaire el que sabem de Miquel Parets, però els trets essencials de la seva biografia es poden reconstruir gràcies a les informacions que ell mateix ens va lliurar en la seva crònica, i amb l’ajut, és clar, dels fons arxivístics de la Barcelona del Sis-cents, d’una riquesa excepcional. La documentació coetània, sigui de caire públic o privat, s’encreua amb la vida del nostre cronista en alguns moments decisius, i deixa un rastre prou evocador de les seves etapes vitals.
1. L’HOME I EL MEDI FAMILIAR
Miquel Parets va néixer a Barcelona l’any 1610 i va ser batejat el 7 de març.1 Era el més gran de sis germans o més, va aprendre l’ofici d’assaonador en el si de l’obrador familiar i abans de fer setze anys ja sabia de llegir i escriure, sense que puguem dir com ni quan en va aprendre. El seu pare, del mateix nom de pila i del mateix ofici, havia nascut l’any 1573, i el 1606 s’havia casat amb Caterina Alaver. Miquel Parets sènior va morir la primavera de 1631, després de designar el seu fill homònim com a hereu.2 Caterina els va sobreviure a tots dos i va acabar els seus dies l’any 1670, quan era una vídua força pobra; segons el seu inventari post mortem, vivia en una petita cambra, i les seves úniques pertinences eren la roba de llit i alguns vestits.3 Pel que fa als germans de Miquel Parets júnior, sabem que un d’ells, Francesc, va ser aprenent amb el seu pare, igual que Miquel, però no tenim constància que hagués assolit mai el grau de mestre gremial. Un altre germà, de nom Joan, va morir el 1631, a l’edat d’onze anys. I almenys una germana, Magdalena, va poder sobreviure a la infantesa i arribar a casar-se amb un artesà barceloní.4
La línia paterna de Parets estava vinculada al treball del cuiro de feia força temps. Alguns dels seus avantpassats ja havien treballat com a assaonadors. Era el cas, entre d’altres, del seu avi, Francesc Parets, i del seu besavi, Josep. El pare, al seu torn, no sols va ser mestre assaonador, sinó que també va exercir alguns càrrecs en la corporació gremial, com són ara el de tresorer, l’any 1621, i el de cònsol, la dignitat de més rang, els anys 1626 i 1631.5 Aquesta continuïtat en l’activitat laboral i corporativa és prou remarcable. Tot i que a la Barcelona de l’època moderna era relativament corrent que els pares lleguessin el seu ofici a un —o més— dels seus fills, no hi havia gaires famílies que haguessin reeixit a traspassar el mateix ofici sense interrupció durant quatre generacions o més.6 De fet, algunes referències documentals esporàdiques suggereixen que la vinculació de la nissaga de Parets al ram de l’adoberia pot haver estat fins i tot força més reculada. Un seguit de mestres assaonadors que porten el cognom de Parets figuraven ja als fogatges barcelonins dels anys 1497 i 1516, i també als llibres d’esposalles o llicències nupcials de la catedral de Barcelona, que enregistren no pas menys de quatre matrimonis amb el mateix cognom entre 1491 i 1569. Encara més extraordinària és la menció en un fogatge barceloní de 1389 d’un cert «Miquel Parets, assaonador», inscrit com a habitant del barri marítim de la ciutat, és a dir, el barri de Santa Maria del Mar: allà mateix, doncs, on va néixer, més de dos segles després, el nostre cronista.7
Un arrelament local tan profund mai no és gaire difícil de resseguir. Tanmateix, la nitidesa del llinatge patrilineal de Parets contrasta amb la manca de referències sobre la família de la seva mare. Tot el que en sabem és tan sols que el seu avi matern, Pere Alaver, era carnisser. Algunes altres famílies que entroncaren matrimonialment amb els avantpassats de Parets també poden haver tingut relació amb el ram de la pell. Així, l’avi patern del cronista, Francesc Parets, va prendre per muller Magdalena, filla de Pere Costa, un altre mestre assaonador.8
Més enllà dels familiars directes, un altre filó de relacions personals de Parets s’ha de cercar en aquelles famílies que entroncaren una hora o altra amb membres del seu llinatge. Com qualsevol altra persona, el nostre assaonador tenia dues menes de parents: els que havia heretat d’altri i els que ell mateix havia introduït en la seva vida per mitjà del matrimoni. La primera categoria es pot despatxar ràpidament, però. Les referències documentals i autobiogràfiques al nostre abast només esmenten uns quants vincles amb persones de la generació dels pares de Parets. El cronista va tenir dues ties paternes: Marianna, que es va casar amb un home que es deia Mostorós, de professió no identificada, i Anna. Aquesta darrera havia nascut pels volts de 1579, i el 1596 es va casar amb Rafael Bruc, un mercader que pertanyia a una arrelada família de negociants de la ciutat (el seu pare i el seu avi s’havien matriculat com a mercaders de Barcelona). Ell va morir no gaire després del traspàs del pare d’Anna, el 9 d’octubre de 1631 (I, 104v).9 Com que la parella no va tenir fills, Anna va ser nomenada hereva del patrimoni familiar, no gaire puixant aleshores. Bruc havia estat un home ric, segons diu Parets, però els bandolers li havien esguerrat la vida i l’havien obligat a esmerçar una gran part de la seva fortuna. Certament, el seu inventari post mortem no revela pas una riquesa considerable: la majoria dels seus béns mobles foren consignats com a objectes de poc valor o força desgastats. Finalment, un darrer representant d’aquesta generació era el mestre assaonador Miquel Basset. Quan va morir, el 20 de juny de l’any 1631, Parets li calculava una edat de prop de setanta anys, i parlava d’ell com del marit d’una tia paterna mai no identificada. La parella tampoc no va tenir fills, tot i que ella sí que en tenia un, fruit d’un matrimoni anterior, l’assaonador Francesc Roca, a qui Parets va recórrer més d’una vegada per demanar-li ajut.10 Basset va morir sense fer testament, i, segons el nostre cronista, va córrer el rumor que havia amagat una gran quantitat de diners, tot i que en vida «sempre feya lo pobre» (I, 105v).
Pel que fa als cunyats de Parets, només podem identificar amb tota seguretat una persona. L’any 1626 Magdalena, una germana de Miquel, es va casar amb Bartomeu Gual, un escudeller barceloní (I, 102r).11 L’únic altre candidat a parent per via de matrimoni d’un membre de la mateixa generació de Parets fóra el pagès Antic Ferrer, esmentat pel nostre cronista com un seu cunyat (I, 140v [139v]), i padrí, a més, d’un dels seus fills. Tot i així, Ferrer podria haver estat cunyat seu no pas a través d’un germà o una germana, sinó mitjançant alguna de les successives mullers de Parets. Vet aquí, doncs, una nova i prou extensa categoria de parents: els que l’assaonador incorporava a la família per via matrimonial.
Parets es va casar tres cops. La seva primera esposa va ser Maria Roure, nascuda a Vic l’any 1615. Al temps del casament, l’any 1633, vivia a Barcelona, al carrer del Carme, on treballava com a criada de la vídua Eulària Corbera. Maria era filla òrfena de Jeroni Roure, un negociant de Vic.12 A desgrat de la mort dels seus pares, i tot i haver hagut d’emigrar de la seva ciutat natal, Maria provenia d’un medi social una mica més enlairat que el de Parets. L’avi, Segimon Roure, l’ocupació del qual no coneixem, havia estat membre del consell municipal de Vic més d’una vegada en la dècada de 1590.13 Un germà de l’avi havia estat canonge de la seu vigatana, i un oncle de la noia, el jesuïta Jaume Roure, n’esdevingué el tutor. Segons els capítols matrimonials estipulats, aquest darrer no sols donava el vistiplau al futur marit, sinó que a més contribuïa amb quaranta lliures al dot total de quatre-centes lliures de la seva neboda; una suma respectable, aquesta darrera, que Parets, segons la pràctica habitual, «millorava» amb un escreix de dues-centes lliures.14 Després de tres anys de malaltia («malaltia etísica» o tisi, probablement), Maria va morir el 5 de juliol de 1636, dos anys després del naixement del seu únic fill, Rafael, el qual, al seu torn, havia traspassat no gaire després de néixer. En les seves darreres voluntats, Maria deixava vint lliures a la seva germana Hipòlita, una monja de Manresa, i cent lliures, a més «d’uns rosaris de plata», al seu marit. No gaire corrent, però, era el nomenament d’Eulària Corbera com a marmessora; com en el cas del «quadret de Santa Bàrbara» que li va regalar, ho feia «en correspondèntia de bona amistat». Maria va ser enterrada a la Seu de Barcelona, al «vas de la Concepció», que era la sepultura col·lectiva de la confraria devocional homònima.15
Un any després Parets es tornava a casar.16 La seva segona muller va ser Elisabet Mans, filla de Joan (m. 1645) i Eulària Mans, uns pagesos de les Corts de Sarrià, als afores de Barcelona. Elisabet provenia d’una família benestant de la ruralia. El pare i un seu germà, igual que alguns altres membres de la família, havien tingut càrrecs locals.17 La núvia aportava un dot de quatre-centes lliures, l’àpoca de les quals signava el germà el 29 de gener de 1637; mentre que Parets, tal com va fer en el seu primer casament, hi contribuïa amb un escreix de dues-centes lliures (I, 140v [139v]). El matrimoni va durar una quinzena d’anys, fins al 15 de maig de 1651, que és quan Parets posarà per escrit, minuciosament i colpidora, l’agonia de la seva segona dona arran de la pesta (I, 142r-v [141r-v]). La descendència no va ser gaire més afortunada. Els anys 1643 i 1644 Elisabet donava a llum dos fills, Joan Pere i Esteve, els quals van expirar en cosa de dies; una altra filla va néixer morta el 1645. Tres fills més —Josep, Anna i Miquel— van sucumbir, igual que la seva mare, el maig de 1651, quan l’epidèmia de pesta va atènyer l’apogeu; només va sobreviure un noi, Gabriel. Elisabet va ser enterrada a Santa Maria del Mar. Va morir intestada («No va fer testament, que en aquella ocasió no·s trobaven notaris que volguesen anar a prendre testaments, per causa del mal», I, 141r [140r]), i tampoc no es va fer, pel que sembla, cap inventari dels seus béns, cosa no gens infreqüent en temps d’epidèmia.
Un cop més, Parets no deixà passar gaire temps abans de tornar a casar-se, aquesta vegada amb Marianna Vinyes. El matrimoni es va celebrar el 6 de gener de 1653 a Santa Maria del Mar, l’església parroquial de tots dos contraents (II, s. n.). Marianna era vídua del fuster Josep Corbera, el qual, talment com la segona muller de Parets, degué morir probablement arran de la pesta de l’any 1651.18 Els pares de la núvia eren Pau Vinyes, un adroguer, i Jerònima Grosset. El dot, que pujava a tres-centes noranta lliures, a més d’un aixovar valorat en cent setanta-dues lliures, aquest cop anava sense escreix, tal com s’estilava en el cas de les vídues que es casaven en segones núpcies.19 La parella va tenir quatre fills, dos dels quals encara vivien quan Parets va morir el 1661.
Les anotacions de la crònica de l’assaonador (I, 140v [139v], i II, s. n.), oportunament ampliades amb la documentació parroquial coetània, ens donen la següent llista de noms sencers, a més de les dates i els llocs de bateig i enterrament —quan són coneguts—, de tots els fills de Miquel Parets:
1. RAFAEL MIQUEL JOSEP PERE FELIP PARETS I ROURE, nascut el 29 de maig de 1634; batejat (en una data no coneguda) a Santa Maria del Mar; traspassat el 5 de juny de 1634, i enterrat a Sant Cugat del Rec.
2. FERRANDO MIQUEL JOSEP BENET PARETS I MANS, nascut el 21 de març de 1639; batejat el 23 de març a Santa Maria del Mar; mort de pesta el 9 de maig de 1651, i enterrat a la morberia del monestir franciscà de Jesús.
3. JOSEP JACINTO FRANCESC JAUME («JOSEPÓ») PARETS I MANS, nascut el 16 d’agost de 1640; batejat el 19 d’agost a Santa Maria del Mar; traspassat el primer de maig de 1651 després d’una malaltia de cinc anys; enterrat a Santa Maria del Mar.
4. ESTEVE JOAN JAUME FRANCESC PARETS I MANS, nascut el 28 de gener de 1643; batejat el 30 de gener a Santa Maria del Mar; traspassat el 10 de febrer de 1643, i enterrat a Sant Cugat del Rec.
5. JOAN PERE MARIANO FRANCESC ALEIX PARETS I MANS, nascut el 8 de setembre de 1644; batejat el 10 de setembre a Santa Maria del Mar; traspassat el 17 de setembre de 1644, i enterrat a Sant Cugat del Rec.
6. JOAN FRANCESC ANTIC GABRIEL PARETS I MANS, nascut el 22 de març de 1647; batejat el 25 de març a Sant Cugat del Rec; traspassat després de l’any 1693.
7. ANNA MARIA MAGDALENA EULÀRIA PARETS I MANS, nascuda el 3 de maig de 1650; batejada el 5 de maig a Santa Maria del Mar; traspassada el 16 de maig de 1651, i enterrada a la morberia del monestir franciscà de Jesús.
8. MARIANNA EULÀRIA ISABEL PARETS I VINYES, nascuda el 18 d’octubre de 1653; batejada el 22 d’octubre a Santa Maria del Mar.
9. JAUME MARIANO MIQUEL PARETS I VINYES, nascut el 6 de febrer de 1656; batejat el 10 de febrer a Santa Maria del Mar.
10. RAFAEL FRANCESC JERÒNIM PARETS I VINYES, nascut el 14 de juliol de 1658, batejat el 18 de juliol a Santa Maria del Mar; traspassat el 3 de setembre de 1658, i enterrat a Sant Cugat del Rec.
11. MARIA COLOMA TERESA PARETS I VINYES, nascuda el 15 de setembre de 1659; batejada el 17 de setembre a Santa Maria del Mar; traspassada el 23 de setembre de 1659, i enterrada a la Seu de Barcelona (al «vas de la Concepció»).
D’un total d’onze fills, només en van sobreviure dos nois i una noia; vet aquí, doncs, una crònica necrològica més aviat que una genuïna història de família, tot i que, dissortadament, aquests elevats nivells de mortalitat no eren gens insòlits a l’època. Només cal recordar que Felip IV, un dels monarques regnants en vida de Parets, va tenir un total de tretze fills, però només li’n van sobreviure quatre. Aquesta malaurada trajectòria resulta encara més descoratjadora si hom evoca les colpidores mostres d’aflicció del nostre cronista, sobretot arran de la mort de la seva segona muller i d’alguns dels seus fills. D’un d’ells, Josep, Parets escriu:
Era un minió molt ermós y molt galan: lo més agratiat de tots los minions, molt quiet y callat, y molt apasible de condisió […]. Y ab tot los mals que patia, com veia a sa mara tan afligida y enguniada de vèurer-lo patir tant, ell matex la aconsolava, dient que no se anujàs, que Nostro Senyor era servit de que ell patís aquells treballs per amor sua, y que com seria al sel, ell se recordaria d’ella. Com és ser[t] que ho féu, que al cap de quinze dies que ell fou mort, ell la cridà per a la glòria, amanint-li lo lloch y cadira a ont ella avia de estar per a gosar de Déu. Com se’n pot tenir grans confianses, per sa bondat y virtut exemplar que tenia […]. (I, 141v [140v])
I d’un filla, Anna Maria:
Fou servit Nostro Senyor que lo endamà que la dita muller mia fou morta, va morir […] Anna Maria, filla mia de edat de un any […] era una minyona com un àngel: la cara feta de sera, donosa, alegra, apasible y quieta, que enamorave a quans la conexían. (I, 141r-v [140r-v])
Miquel Parets dictà el seu testament el 28 de juny de 1661, tot i que el document resta introbable a hores d’ara.20 L’assaonador va rebre sepultura a l’església de la veïna parròquia de Sant Cugat del Rec, on també era enterrat el seu pare.21 Gairebé immediatament es va fer un inventari dels seus béns, i no gaire després, tal com era costum, l’encant o subhasta corresponent.22 Els familiars que li van sobreviure foren: la seva dona Marianna, novament vídua, i dos dels seus fills, Marianna i Miquel, que d’ençà d’aleshores desapareixen de la nostra documentació; la mare de Parets, Caterina, que, com ja hem dit, visqué deu anys més, i Gabriel, l’únic fill encara vivent del segon matrimoni de l’assaonador. Aquest darrer ingressà a l’orde dels agustins descalços del convent de Santa Mònica de Barcelona l’any 1664, després de canviar el seu nom de pila pel de fra Gabriel de Sant Tomàs d’Aquino. La documentació conventual localitzada l’esmenta per última vegada l’any 1693.23 La mort del nostre cronista, i l’entrada en religió del seu fill, marquen, segons que sembla, la fi de la família: al cadastre de l’any 1716 no hi figura, si més no, cap parent conegut.24
