Loe raamatut: «Les tristes recances»

Miriam Toews

Font:

Miriam Toews

Les Tristes Recances

Traducció de Carme Geronès

Títol original en anglès: All my puny sorrows

Primera Edició ebook: abril 2020

www.editorialleshores.com

hola@editorialleshores.com

Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com

Maquetació: Dan Monells

ISBN: 978-84-121686-5-5

Tots els drets reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.

Per a l’Erik

Un camió se’ns va endur la casa una tarda de final d’estiu del 1979. Allà al mig del carrer, els meus pares, la meva germana gran i jo vam veure com la nostra caseta de fusta, maó i guix anava lliscant First Street enllà, com passava per davant de l’A&W i de la pista de bitlles Deluxe abans d’enfilar la carretera N-12, on al final la vam perdre de vista. Encara la veig, va anar dient l’Elfrieda fins que la va perdre de vista. Encara la veig. Encara la veig. Encara... No, res, s’ha esfumat, va dir tot d’una.

L’havia aixecat el meu pare en l’època en què tenia la dona jove, quan tots dos amb prou feines havien fet vint anys i vivien un somni. La mare ens havia explicat, a l’Elfrieda i a mi, que en aquella època tots dos eren tan joves i tenien una energia tan explosiva que els vespres d’estiu, quan el pare tornava de l’escola on feia de mestre i ella havia acabat de fer les coques i tot plegat, s’empaitaven per allà els aspersors del pati del davant, saltaven i guimbaven sense fer cas de les mirades ni de la consternació dels veïns més grans, que trobaven escandalós que uns mennonites casats en segones núpcies s’enjogassessin així, mig despullats davant de tothom. Uns anys després, l’Elfrieda en parlava i s’hi referia com a la Dolce vita dels seus pares, i dels aspersors, en deia la seva Fontana di Trevi.

On va?, vaig preguntar al meu pare. Continuàvem palplantats al mig del carrer. La casa ja no hi era. El meu pare es va posar la mà de visera perquè el sol no l’enlluernés. No ho sé pas, va dir. No ho volia saber. L’Elfrieda, la meva mare i jo ens vam ficar al cotxe a esperar-lo, i ell es va quedar allà una eternitat, mirant el buit, si més no aquesta impressió em va fer a mi. L’Elfrieda es queixava que l’entapissat de plàstic tan calent li cremava les cuixes. A la fi, la meva mare es va tirar endavant i va tocar el clàxon, amb suavitat, per no espantar el pare, simplement per fer que es girés.

Va ser un estiu molt calorós i teníem uns dies per matar abans de traslladar-nos a la casa nova, una de semblant a l’altra, fora del fet que el meu pare no l’havia aixecat amb tants detalls entranyables, s’havia limitat a construir-hi un porxo llarg al davant per poder-hi seure a contemplar a sopluig les tempestes amb aparell elèctric; per això els meus pares van decidir que ens n’aniríem a acampar als Badlands de Dakota del Sud.

Em va fer l’efecte que passàvem tot aquell temps muntant i desmuntant coses. La meva germana, l’Elfrieda, deia que allò realment no era vida —era com estar en un hospital psiquiàtric on tothom anava amunt i avall amb l’únic objectiu de sobreviure i conservar l’energia, com si fóssim en un camp de refugiats, un lloc a mig camí entre refer-se d’alguna neurosi i això i allò, el cas és que no li agradava acampar—, i la mare li va dir bé, bonica, la idea és alterar les percepcions que tenim de les coses. París hauria fet el mateix efecte, va respondre l’Elf, o l’LSD, si ho penses, i la mare va replicar au vinga, l’important és que hi som tots junts, som-hi, anem a preparar els frankfurts.

El fogonet de propà tenia una fuita, es va incendiar, amb unes flames de més d’un metre, i va cremar tota la taula de pícnic; mentrestant, l’Elfrieda es va posar a ballar al voltant del foc cantant Seasons in the Sun de Terry Jacks, una cançó sobre una ovella negra que s’acomiada de tothom perquè s’està morint, i el nostre pare va deixar anar una paraulota per primera vegada a la vida, ei, que jo sàpiga (Què caraissos!) i es va quedar a tocar del foc disposat a fer alguna cosa, però què?, què?, alhora que la mare s’estava allà tremolant, rient, incapaç d’obrir la boca. Jo vaig cridar que s’apartessin del foc, però ningú es va moure ni un pam, semblava que un director de cine els hagués ordenat de restar allí, que el foc fos fictici, i que si algú es movia tot se n’aniria en orris. Llavors vaig agafar un pot mig buit de gelat Rainbow que hi havia a la taula, me’n vaig anar a més córrer a l’aixeta de les instal·lacions del càmping, el vaig omplir d’aigua, vaig tornar i la vaig llançar damunt de les flames, que encara es van enfilar més, en una barreja d’aromes de vainilla, xocolata i maduixa, en direcció a les branques esteses d’un àlber. Una de les branques va agafar amb una guspira, però allò va durar poc, perquè de cop el cel es va enfosquir, la pluja i la pedra van iniciar el seu inesperat atac i tots vam quedar a resguard, si més no, del foc.

Aquell vespre, un cop va haver passat la tempesta i vam haver llençat el fogó de propà defectuós en un contenidor gegantí a prova de pumes, el meu pare i la meva germana van decidir d’anar-se’n a una conferència sobre el turó de peus negres, una espècie que s’havia considerat extingida. La feien a la sala d’actes del càmping, i ens van dir que probablement s’hi quedarien a escoltar la segona, que la feia un expert en astrofísica i era sobre el tema de la naturalesa de la matèria fosca. I això què és?, vaig preguntar a la meva germana i em va respondre que no ho sabia però que creia que constituïa una bona part de l’Univers. No la veus, va dir, però en pots notar els efectes o una cosa així. I això és dolent?, li vaig preguntar. Es va posar a riure i recordo perfectament, o potser hauria de dir que tinc un record perfecte, de la fila que feia l’Elf aquell dia, amb aquells pantalons tan curts, el top ratllat sense esquena, amb el paisatge desdibuixat i erosionat dels Badlands de fons, el cap molt enrere, el coll llarg i esvelt adornat amb un collar de cuiro blanc i una pedra blava al centre, i la riallada que va deixar anar, com una descàrrega d’aquelles d’advertència, un desafiament al món perquè vingués a buscar-la si s’hi veia amb cor. Ella i el meu pare se’n van anar cap a la sala d’actes, la meva mare els deia cridant: feu sorolls com si us féssiu petons per espantar les serps de cascavell! Tota l’estona que van ser fora informant-se sobre les forces invisibles i l’extinció d’espècies, la mare i jo ens vam quedar pels voltants de la tenda jugant a pica paret i aprofitant els últims claps del sol que ja s’anava ponent.

La tornada cap a casa, la vam fer en silenci. Vam anar amb cotxe dos dies i mig seguint una direcció estranya que ens anava allunyant d’East Village fins que a la fi el meu pare va dir va, ja n’hi ha prou, crec que ens n’hauríem de tornar cap casa, d’una manera que semblava que hagués tramat alguna cosa i després ho hagués abandonat. Asseguts al cotxe, contemplàvem solemnement com passaven per davant de les finestres, en la foscor, les ombres dels irregulars afloraments rocallosos de l’escut canadenc. Implacable, va dir el pare, d’una manera quasi imperceptible, quan la mare li va preguntar què havia dit, ell va assenyalar la roca i llavors ella va assentir amb el cap, Ah!, però sense cap convicció, com si hagués esperat que ell es referís a una altra cosa, una cosa que tots dos poguessin afrontar. En què penses? Vaig murmurar a l’Elf. El vent ens arremolinava de mala manera els cabells, els seus tan negres, els meus, rossos. Anàvem al seient del darrere, estirades horitzontalment amb les cames enredades i les esquenes contra les portes. L’Elf llegia Gli amori difficili d’Italo Calvino. Si ara mateix no estiguessis llegint, en què pensaries?, li vaig preguntar un altre cop. En una revolució, va dir. Li vaig demanar a què es referia i em va respondre que algun dia ho entendria, que en aquell moment no m’ho podia explicar. Una revolució secreta?, vaig preguntar. Després va parlar en veu alta perquè tots la poguéssim sentir i va dir, vinga, no ens en tornem! Ningú no va respondre. El vent bufava. Res no va canviar.

El meu pare es volia aturar a veure unes pintures aborígens antigues fetes amb ocre als escarpaments rocosos que circumdaven el llac Superior. Havien resistit misteriosament al rigor dels elements: el sol, l’aigua i el temps. El meu pare va aturar el cotxe i vam agafar una sendera estreta, pedregosa, que baixava fins al llac. Hi havia un senyal que deia Perill!, i en lletres més petites explicava que s’havien produït casos en què les onades impetuoses s’havien endut alguna persona que travessava aquelles roques i que cadascú era responsable de la seva pròpia seguretat. Vam passar davant d’uns quants senyals d’aquests camí de l’aigua i, a mesura que els trobàvem, els profunds solcs del front del meu pare s’anaven apregonant, fins que la meva mare li va dir, calma, Jake, que encara tindràs un atac de feridura.

Quan vam arribar a les roques de la riba ens vam adonar que per veure els «pictogrames» havíem d’avançar molt a poc a poc per damunt del granit moll i relliscós que s’enfonsava uns metres en l’aigua escumosa, que ens havíem d’agafar a una corda gruixuda subjecta a unes estaques clavades a la roca i estirar-nos per damunt del llac fins al punt de quedar en posició horitzontal, amb els cabells fregant l’aigua. Bé, va dir el meu pare, per aquí no passem, eh? Va llegir la placa col·locada al costat de la sendera amb l’esperança que amb allò n’hi hauria prou. Ah!, va continuar, l’investigador que va descobrir aquestes pintures les va anomenar «somnis oblidats». Aleshores es va mirar la meva mare. Ho has sentit, Lottie?, li va dir. Somnis oblidats. Va agafar un bloc petit que duia a la butxaca i hi va apuntar aquest detall. L’Elf, en canvi, va quedar totalment seduïda per la idea de penjar-se d’una corda sobre aquella aigua que xarbotava i, sense que ningú tingués temps d’aturar-la, s’hi va llançar. Els meus pares li van cridar que tornés, que anés amb compte, que tingués seny, que es comportés, que tornés de seguida, i jo em vaig quedar en silenci, contemplant amb uns ulls com unes taronges, horroritzada, el que creia que seria la fi aquàtica de la meva intrèpida germana. Ella, aferrada a la corda, mirava les pintures que nosaltres, des d’on érem, no podíem veure, i ens anava descrivint el que hi havia, bàsicament imatges d’uns éssers estranys i punxosos i altres símbols críptics d’un poble orgullós, prolífic.

Quan a la fi vam tornar, tots quatre, sans i estalvis a la petita ciutat situada a la part més occidental de l’escut rocós, enmig de camps blaus i grogosos, tampoc no ens vam sentir tranquils. Havíem arribat a la casa nova. El meu pare es podia asseure a la cadira de jardí que tenia al pati del davant i veure, a través dels arbres que flanquejaven la carretera fins al First Street, la parcel-la buida on hi havia hagut casa nostra. Ell mai no havia volgut que se l’enduguessin. No havia estat idea d’ell. Però el propietari del garatge del costat volia ampliar l’aparcament i li havia dirigit tota mena d’amenaces explícites, bo i buscant les mil maneres de pressionar-lo, fins que el pare ja no va poder més i va vendre la casa al negociant de cotxes per quatre quartos, com va dir la meva mare. Qüestió de negocis, Jake, va fer el venedor al meu pare el diumenge següent a l’església. Res personal. East Village havia nascut com un sant refugi contra tots els vicis del món, però fos com fos, la religió i el comerç s’havien vinculat d’una manera inextricable i com més es van anar enriquint els habitants d’aquell lloc, més devots es van anar fent, com si la devoció religiosa quedés recompensada amb la prosperitat dels negocis i l’acumulació de riquesa; sobre aquesta última imperava la creença que estava beneïda per Déu, de manera que, quan el meu pare es va entossudir a no vendre la casa al del garatge, es va començar a respirar un tuf de recriminació, com si el pare, en tancar-se en banda, no es comportés com un bon cristià. Venia a ser això. I en realitat, el que volia el meu pare per damunt de tot era ser un bon cristià. La mare l’animava a plantar cara, a dir al venedor de cotxes que se n’anés a fer punyetes, i l’Elfrieda, que era més gran que jo i estava més al cas del que passava, va intentar recollir signatures entre la gent per evitar que els negocis fessin desaparèixer els habitatges, però res no va poder aplacar el persistent sentit de culpabilitat del meu pare ni la sensació que hauria tingut d’haver pecat en cas de lluitar pel que era seu. D’altra banda, a East Village consideraven que el meu pare era un home estranyot, excèntric, un paio reservat, depressiu, estudiós, que se n’anava a fer excursions de deu o dotze quilòmetres pel camp i considerava que la lectura, l’escriptura i la raó eren les claus del paradís. La meva mare lluitava per ell (fins a un cert punt, és clar, perquè, al cap i a la fi era una esposa mennonita fidel i no tenia cap intenció d’esvalotar el galliner de la jerarquia domèstica), però de fet era una dona, i com a tal la tenien ben poc en compte.

Aleshores, a la casa nova, la meva mare es mostrava inquieta i pensarosa, el meu pare ho rebotia tot per allà al garatge, jo em passava el dia fent volcans al jardí del darrere o rondant pels voltants de la població, sotjant el perímetre com un ximpanzé engabiat, i l’Elf va començar a moure’s per «augmentar la seva visibilitat». S’havia inspirat en les pintures amb ocre de la roca, en la seva impermeabilitat i en aquell missatge que expressava alhora esperança, veneració, desafiament i solitud eterna. Va decidir que ella també volia deixar marca. Es va empescar un disseny que englobava les seves inicials E. V. R. (Elfrieda Von Riesen), a sota d’aquestes lletres hi va posar una T i, a tall de serp ondulant, una R que l’encerclava, la subratllava i la seccionava. Me’n va ensenyar l’efecte en un full d’un d’aquells típics blocs de notes de color groc. Mmmm..., vaig fer, no ho pesco. Doncs mira, les inicials ja es veu que són les meves, i TR ve de «les meves tristes recances». La gran R és la de «Recances» i circumda la T de «Tristes». Amb la mà dreta closa es va clavar un cop al palmell esquerre. Havia agafat el costum de puntuar les idees brillants que se li acudien pegant-se un cop de puny.

Mmm... ah! És... Com t’ha passat pel cap?, li vaig preguntar. Em va dir que ho havia tret d’una poesia de Samuel Coleridge, que de ben segur hauria estat nòvio seu si ella hagués nascut en el moment adequat. O que hi hagués nascut ell.

Em va explicar que volia pintar el seu símbol en diferents llocs emblemàtics de la ciutat on vivíem.

Quins llocs emblemàtics?, li vaig preguntar.

El dipòsit de l’aigua, per exemple, i els tancats.

Et puc suggerir una cosa?, vaig fer. Em va mirar, malfiada. Totes dues sabíem que no li podia oferir res sobre això de deixar la seva pròpia marca al món —hauria estat com si algun dels acòlits de Jesucrist li hagués comentat, ei, tu només vas aconseguir alimentar cinc mil persones amb un peix i dues barres de pa. Imagina’t!—, però aleshores se sentia magnànima, plena d’emoció pel que havia aconseguit, i va fer que sí amb el cap, entusiasmada.

No facis servir les teves inicials, li vaig dir. Perquè per aquí tothom sabrà de qui són i els focs de l’infern ens cauran al damunt i tal.

La nostra petita població mennonita anava contra els signes clars d’esperança i no tolerava obres personalitzades. En una ocasió, el pastor de l’església va acusar l’Elf de rabejar-se en les penes de les seves pròpies emocions llicencioses, i ella li va respondre, fent una inclinació exagerada i quasi fregant el terra amb la mà, mea culpa, senyor meu. En aquella època, l’Elf estava constantment engegant campanyes. N’havia fet una porta a porta per establir quanta gent d’allí hauria estat interessada a canviar el topònim d’East Village per Xangri-La i va aconseguir més de cent signatures explicant a la gent que aquell nom venia de la Bíblia i significava «lloc mancat d’orgull».

Mmm..., potser tens raó, va respondre. Em podria limitar a escriure TR, amb una R espectacular. Quedaria més misteriós, va afegir. Més je ne sais quoi.

Mmm... justament.

Però no t’agrada?

A mi sí, li vaig dir. I el teu nòvio, Samuel Coleridge també n’estaria cofoi.

Tot d’una, amb la base del palmell, va dibuixar un cop de karate en l’aire i va quedar amb la vista clavada en la distància com si hagués sentit el rebombori del foc enemic.

Sí, va dir, com la tristesa objectiva, que és una cosa molt diferent.

Molt diferent respecte de què?, vaig preguntar.

De la tristesa subjectiva, Yoli, va dir.

Ah, és clar, vaig respondre. I tant.

Encara avui hi ha TR pintats amb esprai vermell a East Village, tot i que es van descolorint. I ho fan més de pressa que els contundents pictogrames ocres dels aborígens que els van inspirar.

L’Elfrieda té un tall de fa poc just a sobre de la cella esquerra. I set punts que li mantenen la pell del front al seu lloc. Els fils són negres, rígids i se li disparen cap amunt com si fossin antenes. Li vaig preguntar com se l’havia fet, el tall, i em va dir que havia caigut a la cambra de bany. Ves a saber si era veritat. Ara ja en tenim quaranta de fets. Han passat moltes coses i n’han deixat de passar moltes altres. Va dir que havia estat quan obria les capses de les pastilles —les que li donen les infermeres—, li calien unes tisores. Vaja, i què més! Li vaig dir que jo sabia prou bé que no tenia intenció de prendre cap pastilla, fora que es tractés d’un bon grapat que aconseguís l’efecte d’aturar-li el cor, de manera que per què li calien unes tisores per obrir la capsa? D’altra banda, també podia estripar-la amb les mans. Encara que per res del món s’hi faria mal, ella, a les mans.

L’Elfrieda és concertista de piano. De petites, de tant en tant em permetia que li girés les pàgines de les peces ràpides que encara no tenia memoritzades. Això de girar les pàgines és un art específic. Havia d’anticipar-me a la música i donar la volta al paper una mica com una serp, assegurant-me que no s’arrugués i que no es notés cap fregadís o cruixit. Paraules d’ella. M’havia fet repetir el moviment una vegada i una altra, amb l’orella a tres dits de la pàgina, escoltant atentament. Ho he sentit!, deia. I a mi em tocava repetir-ho fins que es donava per satisfeta que no havia fet ni la més mínima remor. M’agradava anar-li al davant en alguna cosa. M’enorgullia aquell pas perfecte d’una pàgina a l’altra, i si m’avançava o em retardava un pèl massa, l’Elfrieda parava en sec i deixava anar un esgarip. A l’últim compàs!, deia. Només a l’últim compàs! Llavors deixava anar braços i cap contra el teclat i mantenia el peu al pedal de manera que aquell patiment seu ressonés, inquietant, per tota la casa.

Poc després de l’incident del càmping i quan l’Elf ja havia anat a deixar pertot arreu la seva marca amb la pintura vermella, el bisbe (el mennonita alfa) va venir a casa a fer el que ell en deia una visita. De vegades ell mateix es definia com un cowboy amb la missió de «mantenir els termes». Però, de fet, allò era més un atac per sorpresa que una altra cosa. Va comparèixer un dissabte amb el seu seguici habitual d’ancians, cadascun amb el seu propi vehicle negre amb capota rígida (mai no compartien cotxe, ja que, a l’hora de crear terror, no té la mateixa efectivitat això de veure tretze o catorze homes vestits igual sortint d’un sol cotxe), i el meu pare i jo vam veure des de la finestra com aparcaven davant de casa, sortien dels vehicles i caminaven lentament cap a l’entrada, un darrere l’altre, com una filera de gent cansada que ballés la conga. La meva mare era a la cuina rentant plats. Sabia que venien, però els va ignorar expressament, considerant «aquella visita» com un lleuger entorpiment de la seva tasca quotidiana. (Es tractava del mateix bisbe que l’havia renyat per portar un vestit de boda massa estufat i exuberant. Com haig d’interpretar un excés com aquest?, li havia preguntat.) La meva germana era en algun lloc de la casa, ben segur que ocupada perfeccionant el seu aspecte de pantera negra, o bé fent-se de nou els pírcings a les orelles amb una patata i alcohol desinfectant, o potser mirant d’hipnotitzar els seus propis dimonis.

El meu pare va anar a obrir i va rebre aquells homes. Tots es van asseure a la saleta, amb la vista fixa a terra i de tant en tant s’intercanviaven alguna mirada. El pare es va quedar dret tot sol enmig de l’estança amb uns ulls que reflectien la por que s’havia apoderat d’ell, com si fos l’últim supervivent d’una curiosa partida del joc de matar. La mare hagués hagut de sortir immediatament de la cuina, tota sol·lícita i amable, per oferir un te o un cafè a aquells homes, a més d’algun pastís fet per ella, seguint les receptes del llibre de cuina The Mennonite Treasury, però no es va moure d’on era, i va seguir fent sonar plats i olles, xiulant amb forçada indiferència, deixant que el meu pare se les compongués sol. Ja havien discutit sobre el tema abans. Jake, li havia dit ella, el que els has de dir és que no ens va bé que vinguin. No hi ha dret que apareguin per aquí quan els dona la gana. I ell li va respondre que no ho podia fer, que allò no es podia fer. Llavors, la meva mare es va prestar a fer-ho ella, però ell li va suplicar que no i així va anar fins que van arribar a un acord, tot i que la mare li va recalcar que el que no faria seria tractar-los a cor què vols mentre ells l’única cosa que feien era torturar la família. Aquella visita en concret era per parlar dels plans que tenia l’Elf d’anar a la universitat a estudiar música. Només tenia quinze anys, però ells ja havien sentit campanes sobre el fet que la meva germana havia «expressat un imprudent desig d'abandonar la comunitat» i, a aquella gent, el simple esment dels estudis superiors, sobretot en el cas d’una noia, els incitava unes sospites que els treien de polleguera. Per a ells, l’enemic número u era una noia amb un llibre.

Agafarà idees estranyes, va dir un d’ells, allà a la saleta, al meu pare, que es va limitar a assentir sense badar boca i a mirar amb nostàlgia cap a la cuina, on la meva mare alternava entre ventar cops de drap de cuina a les mosques i aplanar petits filets de vedella per fer-ne escalopes. Jo seia en silenci al costat del meu pare en aquell sofà raspós, flairant l’«olor de menyspreu», com en deia la mare. Justament llavors, ella em va cridar. Me’n vaig anar fins a la cuina i la vaig trobar asseguda davant del taulell, fent balancejar les cames i bevent suc de poma directament de l’ampolla. On és l’Elf?, em va preguntar. Amb un gest vaig fer que no ho sabia. Como ho havia de saber? Em vaig asseure al seu costat i em va passar el suc de poma. Sentíem des d’allí aquella combinació d’anglès i plautdietsch, la llengua medieval no escrita que parlen els vells a East Village. (En plautdiestsch, a mi em diuen «la Yolandi d’en Jacob Von Riesen», i quan la meva mare es presenta en plautdietsch diu «Jo sóc d’en Jacob Von Riesen».) Van passar uns minuts i vam sentir els primers acords del Preludi en sol menor, opus 23 de Rakhmaninov. L’Elf era a l’habitació dels convidats, al costat de la porta d’entrada, on teníem el piano i en aquella època passava quasi tot el dia. Aquells homes van parar de parlar. La música va sonar més alta. Era la peça preferida de l’Elf, la banda sonora de la seva revolució secreta, potser. Feia dos anys que hi treballava sense parar amb l’ajuda d’un professor del conservatori de Winnipeg que venia dos cops a la setmana a fer-li classe. Els meus pares i jo estàvem familiaritzats amb cadascun dels matisos de l’obra, amb el seu turment, l’èxtasi, el gran respecte per la importància dels caòtics deliris d’un monòleg interior. Així ens ho havia descrit l’Elf. En aquella nostra ciutat, en principi, no estaven ni permesos, els pianos, un instrument que recordava massa els clubs, els locals clandestins i l’alegria desfermada, però els meus pares n’havien portat un d’amagatotis perquè un metge d’allí havia suggerit que a l’Elf se li havia de proporcionar un «desfogament creatiu» de manera que l’energia no la convertís en una persona «extravagant», paraula amb unes connotacions sinistres. En una comunitat basada en la submissió, el pitjor que podia ser era extravagant. Després d’uns anys de tenir a casa aquell piano, tapat a més córrer amb llençols i sacs d’arpillera quan els ancians venien a fer la visita, els meus pares havien arribat a apreciar la música de l’Elf i fins i tot alguna vegada li havien fet una sol·licitud, de l’estil d’interpretar Moon River o When Irish Eyes are Smiling. A la fi, els ancians van saber que teníem un piano a casa, d’allí en va sortir una llarga discussió, per descomptat, fins i tot n’hi va haver que van parlar d’excomunicar per un període de tres o sis mesos el meu pare, càstig que ell va assumir amb tanta docilitat que els altres van decidir de deixar-ho córrer (no té ni de bon tros la mateixa gràcia castigar algú que està d’acord amb la resolució), sempre que els meus pares controlessin que l’Elf utilitzés el piano només com a instrument pensat per a la glòria del Senyor.

La meva mare va començar a taral·lejar i a moure el cos. Els de la saleta van romandre en silenci, com si algú els estigués renyant. L’Elf tocava més fort, afluixava el to i el tornava a intensificar. Els ocells van parar de cantar i les mosques de la cuina no van tornar a topar contra els vidres. L’atmosfera va quedar quieta. La meva germana era al centre de la rotació del món. En aquell moment, l'Elf va agafar les regnes de la seva vida. Aquell va ser el seu debut com a adulta i, tot i que nosaltres llavors no ens en vam adonar, també va ser el seu debut com a pianista de fama mundial. Vull pensar que en aquell instant els homes reunits a la saleta van entendre que ella ja no es podia quedar allí, sobretot després d'haver expressat tanta emoció i passió, i que per retenir-la allí l’haurien de cremar a la foguera o enterrar-la de viu en viu. Va ser el moment en què l’Elf ens va abandonar. I el moment en què el meu pare ho va perdre tot de cop: el vistiplau dels ancians, l’autoritat com a cap de família i la filla, que ja era lliure i, per tant, perillosa.

El fragment es va acabar i vam sentir el clac de la tapa del piano que es tancava sobre el teclat i el frec de la banqueta al terra de l’habitació dels convidats. L’Elf va entrar a la cuina, jo li vaig passar el suc de poma, se’l va acabar i va llençar l’ampolla a les escombraries. Es va clavar cop de puny al palmell, bo i dient que a la fi ho tenia. Vam continuar totes tres a la cuina mentre aquells homes tan mudats sortien en fila de casa en el mateix ordre que hi havien entrat i vam sentir que la porta es tancava amb suavitat i els motors s’engegaven per començar a abandonar la casa. Vam esperar que el pare vingués a parlar a la cuina, però se’n va anar al seu despatx. Encara avui no estic segura de si l’Elf es va adonar que hi havia hagut aquells homes a la saleta o que el bisbe i els ancians havien vingut de visita, o bé si havia estat una casualitat que hagués interpretat la peça de Rakhmaninov en aquell precís moment amb una perfecció tan brutal.

Ara bé, poc després de la visita del bisbe i els seus homes, l’Elf va fer un quadre i li va posar un marc que havia trobat al soterrani. El va penjar a la paret de la saleta, per sobre del sofà raspós. Era una cita. Deia:

«Estic convençut que l’home orgullós, altiu, avariciós, egoista, impúdic, lasciu, batusser, envejós, desobedient, idòlatra, fals, mentider, infidel, lladre, difamador, murmurador, sanguinari, despietat i venjatiu, sigui qui sigui, no és cristià, encara que l’hagin batejat cent vegades i que combregui cada dia».

Menno Simons

D’acord, però... Elfie?, va dir la meva mare.

No, va respondre l’Elfie. Es queda aquí. Són paraules de Menno Simons! Què passa, que no l’hem de seguir o què?

L’obra de l’Elfie va estar penjada a la sala més o menys una setmana, fins que el meu pare li va dir: Vejam, nena, ja has fet passar la teva, no? Ara hauries de tornar al seu lloc el vaixell que havia brodat la teva mare. I aleshores, la seva justa indignació es va desencadenar de la mateixa manera que moltes de les seves tempestes personals salvatges.