Loe raamatut: «Anton Txékhov»

Pròleg
de Francesc Serés
Escriure sobre llibres d'escriptors que parlen sobre altres escriptors

Durant molt de temps, vaig odiar les biografies i tot el que se’n derivava. Recordo quan va començar tot, el moment exacte, i també com em va anar passant aquella animadversió que encara surt de tant en tant com una veueta que m’interroga. Va ser a les classes d’història de l’art que ens feien a Belles Arts, en una de les primeres assignatures que vaig tenir. Era en una classe fosca on la professora ens relatava les vides dels pintors renaixentistes italians davant d’una paret blanca que anava veient passar les diapositives. La professora explicava les seves vides per explicar el seu art, la qual cosa no hauria estat del tot malament si els detalls de la vida que es relataven haguessin servit de debò per explicar les pintures. No, no era així, en aquell cas eren detalls de la vida, viatges, anècdotes que semblaven les que va escriure el primer historiador Vasari. I des de Vasari havia plogut una mica, però això semblava que li importés poc, a aquella Història de l’Art en majúscules que omplia la cova platònica on ens tancaven per aprendre els avatars del passat.

Em vaig blindar contra les biografies com només es blinda un estudiant de Belles Arts quan té dinou anys. Feroçment, tossudament les odiava, fins a l’extrem de no concedir-los cap mena de valor. Als dinou anys els judicis són sumaris, el que no sabem és que les condemnes que ens imposem també ho són. Per sort, la vida, quan tenim dinou anys, ens sol tractar amb més clemència que la que nosaltres som capaços de concedir i de mica en mica vaig anar canviant de parer. Molt bé, la biografia dels artistes no ho explicava tot, però bé devia explicar alguna cosa. El problema no era la biografia, era que la narrativa d’aquesta vida acabava desconnectada dels significats de les obres que havia produït.

Explicar vides és un dels oficis més difícils que existeixen. En primer lloc perquè tot retrat és també un autoretrat. Qui s’atreveix a descriure la vida d’algú com Giotto, Shakespeare o Churchill? Qui s’atreveix a deformar el seu rostre, la seva cal·ligrafia per ajustar la distància que el separa dels ídols, dels monstres? La quantitat de judicis, de talls, de mapes, de detalls i de controvèrsies que es poden acumular o enfrontar són tan grans que fan tremolar fins i tot els punts de vista més fonamentats. Hi ha, a més, el judici del biografiat, sigui de l’àmbit que sigui. El biògraf, poc o molt, mesura i se sent mesurat pel biografiat, acaba sabent-ne les petiteses, les casualitats que l’han portat a viure com ha viscut, però també la grandària de l’esforç o de la maldat. Sigui com sigui, hi ha una part de mesura de la biografia pròpia en la vida de l’altre, després de Samuel Johnson i James Boswell, sense anar més lluny, però també a partir de la novel·la. Natalia Ginzburg ens narra la vida de Txékhov, i el lector, que pot entendre la diferència entre els gèneres, salta també de les obres de ficció de l’autora al text que contracta com a vertader.

Per tot això, escriure un pròleg a un llibre de Natalia Ginzburg que parla sobre Anton Txékhov és encara més compromès, perquè encara que només sigui un homenatge, significa descriure l’agraïment a l’honor que Ginzburg li ret a Txékhov. Pocs autors europeus han estat a l’altura de la complexitat humana que Txékhov descriu en les seves obres. Ginzburg n’és una, sense cap mena de dubte. L’autora de La casa i la ciutat, Les petites virtuts i Lèxic familiar està acostumada a tractar els seus personatges amb tacte, amb proximitat i amb intimitat narrativa. En aquest llibre Txékhov es transforma, inevitablement, en un personatge ginzburgià.

Ginzburg s’explica Txékhov a si mateixa, se’l fa comprensible, abastable, proper. Després d’haver escrit a través dels seus personatges, s’atreveix a narrar-lo i a descriure’l. Els lèxics familiars contenen personatges i situacions semblants, els afectes descriuen línies paral·leles. Els dols pels morts, la manca de sentit de les situacions quotidianes transcendeixen el present i el fan arquetípic, simbòlic, permanentment. Sembla que algú que sap explicar tan bé la condició humana contemporània, un dels escriptors que millor l’ha sabut definir i relatar després de Shakespeare, també hagi hagut de tenir una vida plena, profunda, una vida que subratlla i expandeix les complexitats de les seves obres.

Va ser així, suposo, que vaig anar canviant de parer sobre com la biografia podia ajudar a explicar i a entendre els textos. Ja he explicat que era una reacció adolescent, que potser en aquell moment hi tenia a veure també el fet que la meva vida tampoc no explicava gaire cosa i que les vides que em contaven a la cova de la Història no acabaven volent dir res de particular, anys de naixement i anys de defunció que contenien els anys en què s’havien pintat aquelles obres.

Les vides expliquen, és clar, i només cal una mica d’introspecció per adonar-se fins a quin punt, per veure quins són els paisatges, les persones i les vivències que acaben servint de model o de font d’inspiració. El problema de la vella historiografia és que mantenia buida la part que uneix vida i obra, que és precisament el que intenten evitar biografies com aquesta de Natalia Ginzburg, Txékhov per Txékhov a través de Natalia Ginzburg.

Escric aquest pròleg amb quaranta-cinc anys. Si compto els dies passats, puc dir que Txékhov va morir més jove que jo. La meva relació amb ell ha estat la del lector que ha anat buscant traduccions fins que vaig poder llegir en francès. El mateix em va passar amb Ginzburg i l’italià, el seu estil i vocabulari són nítids, i ara, traduïda al català, es fa encara més propera. Si ho explico és perquè ens movem sempre amb les precaucions que demana la relació entre subjecte i objecte. Perquè és impossible sostreure’s del subtítol del llibre, Vida a través de les lletres, quan cadascú pel seu costat ha viscut sempre envoltat de lletres, paraules, frases, històries i llibres.

Una vegada, a Nijni Nóvgorod, un bon amic em va contar una història per relativitzar alguns problemes que li vaig explicar en confiança. Era la història del rabí i la cabra, que comença amb els problemes del vell Iàkov, que va a veure el rabí per dir-li que casa seva s’està convertint en un desastre. La seva cunyada ha anat a viure-hi perquè el seu marit s’emborratxa i els han fet fora de casa. «De tant en tant, el marit també hi passa, torrat. A més, ells ja són sis, i la casa és molt petita i les baralles entre la cunyada i la sogra se senten per tot el barri. Els dies calamitosos són precedits de dies desastrosos i seguits d’altres que no porten res de bo».

—Has de portar una cabra a casa —li va dir el rabí.

—Però, una cabra…

—No discuteixis, una cabra ho arreglarà tot.

Al cap de dues setmanes Iàkov va a veure el rabí i li diu que la situació és insuportable. No tan sols no ha millorat res, la cabra salta per l’habitació, caga per tot arreu, no es pot dormir dels bels que fa…

—Estem destrossats, rabí, estem esgotats.

—Ja pots tornar la cabra al seu propietari.

Després de tornar la cabra, la família de Iàkov viu en el millor dels mons possibles.

Hi he pensat després de llegir en les primeres pàgines del llibre els problemes familiars del Txékhov nen i del Txékhov jove. I és que totes les famílies dissortades tenen una manera tolstoiana, txekhoviana o ginzburgiana de ser-ho. Txékhov sempre deixa una porta oberta, sempre hi ha alguna esperança. El retrat dels seus personatges està sotmès a unes regles que no poden ser rígides ni determinants, estan agafats a la seva història com Ginzburg agafa la de Txékhov. La tragèdia té una nova escala, una escala humana, contemporània. Txékhov no va poder veure l’horror dels desastres del segle xx, Ginzburg intenta superar-los. Tots dos intenten habitar en cases com les de Iàkov, i tots dos necessiten més la cabra que l’èpica.

Així és la vida del Txékhov nen i del Txékhov jove que ens descriu Ginzburg, i que no difereix gaire de la biografia canònica de Donald Rayfield. Txékhov, segons Ginzburg, «no es va alliberar mai de la seva família d’origen. Dels sis fills que eren, només ell va assumir-ne la responsabilitat i la guia, i ho va fer quan encara era un noi. Va dur aquesta càrrega a l’esquena fins ben bé el final» (pàg. 19). La biografia de Ginzburg, el conte que ens explica tal vegada sobre ella mateixa, acaba txekhovianament, amb els amors i els desamors de dins de la família, l’única institució que sobreviu al segle xx, i que fa perdurar l’obra i la vida de l’escriptor: les germanes de Txékhov i la seva dona el sobreviuen més de cinquanta anys. I creen una altra història no explicada, que Ginzburg ens hauria contat com ningú, un gran llibre pendent: la relació entre Maria Txékhova, Olga Knipper i el fantasma d’Anton. La vida de Ginzburg, des de la infantesa, és un constant entrar i sortir de personatges, un trànsit que de vegades és dramàtic i que en altres ocasions sembla que respongui al títol de la seva obra de teatre: Ti ho sposato per allegria (M’he casat amb tu només per divertir-me).

Els avatars dels llibres, els contes i les obres de teatre de Txékhov formen un altre argument que va per sota i per sobre dels destins de les vides dels personatges que les viuen. L’humanisme de Ginzburg dialoga amb el de Txékhov i intenta explicar, com si fos un conte, la vida d’un escriptor que ha de guanyar-se els primers rubles a tants copecs la línia. Els triomfs i els fracassos dels contes i de les seves obres el fan passar d’una revista a una altra i d’un editor a un altre. La vanitat, la por al fracàs, també. La naturalesa humana és també dins de les lletres, dins de les mesures que ens posem amb el temps i amb els altres, que són els que acaben marcant en la vida i en el temps.

Mentrestant, els contes van apareixent aquí i allà, de la mà d’aquest personatge que mereixeria un llibre sencer, Suvorin. Mentrestant, escriu l’informe sobre la colònia penitenciària de Sakhalín i va deixant els pseudònims per convertir-se de ple dret en l’escriptor que creiem conèixer. La primera novel·la de Ginzburg també apareix amb pseudònim, El camí que porta a ciutat. No és estrany, tots dos estan àvids d’històries i de personatges: què els fa, a l’un i a l’altra, crear escriptors que els escriguin els llibres? Després de Shakespeare potser no hi ha cap altre escriptor que hagi explicat tan bé la diversitat de caràcters i destins dels homes. Al capdavall, quants més en podria haver inventat Txékhov? La distància entre biografia i escriptura tendeix a zero.

En Txékhov el que és superficial esdevé profund i el que queda més ocult tot sovint apareix tan a prop nostre que no som capaços d’enfocar els ulls. Potser sigui el tret més destacat que comparteix amb Ginzburg. «Quina tortura és tallar-se les ungles de la mà dreta!», li escriu en una carta a Olga Knipper, en la cita que fa servir Janet Malcolm, l’autora de Reading Chekhov. A Critical Journey, un bon llibre que faria companyia al de Ginzburg. La correspondència, aquesta literatura íntima, apareix en diverses ocasions al llibre. Crec que va ser llegint la correspondència de Proust que vaig adonar-me, definitivament, de la importància de la biografia en l’explicació de l’obra. També dels jocs de distàncies riquíssims que s’hi establien i de l’esterilitat de fer servir la biografia freda i buida, tan poc útil com les cartel·les que hi ha vora els quadres als museus.

El llibre avança i, finalment, trobem l’inici d’aquell desenllaç sabut. A mesura que la vida de Txékhov s’accelera, com una maledicció, apareix la sang per la boca. La paradoxa, la ironia, és que la literatura li dóna la vida, i la medicina, que li havia de donar la seguretat, no és capaç de curar-lo de la tuberculosi que acaba esdevenint fatal.

Ginzburg ho tracta amb cura, crec que mira de reüll Txékhov, que pensa en ell com si el tingués assegut a la punta de la ploma.