L'avarícia

L'avarícia pot ser convertida en el més noble dels sentiments revolucionaris o en el més lleig dels pecats. És un pecat relatiu, que fluctua entre el vici i la virtut (una manera força estranya de ser pecat). L'avarícia implica tant l'adquirir (rebre) com el no desprendre's (no donar), i res no és excessiu, ni desordenat, ni desmesurat si no és en relació amb una gradació que marca el punt d'excés, un ordre o una mesura. D'aquí els seus límits difusos.

Oriol PonsatíMurlà ens apropa a l'avarícia des d'una òptica reveladora i suggestiva sense deixar de banda referents de la filosofia antiga i de les fonts cristianes. A través d'un recorregut històric sobre el concepte a partir d'autors paradigmàtics (Bracciolini, Evagri Pòntic, Gregori el Gran, Tomàs d'Aquino, Aristòtil, Prudenci, Joan Cassià, Isop o Demòcrit), formula la pregunta següent: ¿quina funció fa, o pot fer, l'avarícia, en el nostre Occident globalitzat, interconnectat i líquid?

La sèrie «Pecats capitals» pretén oferir una visió fresca i rigorosa de cada «pecat» a càrrec de noves veus de l'assaig català.

«Els set assajos breus que formen la col·lecció Pecats capitals s'han d'imaginar com un dic de contenció per evitar que amb la pèrdua del llenguatge religiós se'n vagi una manera d'entendre'ns a nosaltres mateixos que no té res de relativa. La convicció que els pecats no assenyalen el buit d'un mer constructe social, sinó que descriuen alguna cosa essencial que convé seguir sent capaços d'escriure. La proposta és de naturalesa vampírica: per tornar a insuflar sang en set mots anèmics, recórrer a la vitalitat de set assagistes joves»

Joan Burdeus, Núvol