Loe raamatut: «Homes en la meva situació», lehekülg 3
3
La primera tardor sense la Turid va ser freda. Vaig passar molt de fred. Gairebé no vaig escriure res. Em despertava en plena nit i no recordava que el seu cantó de llit era buit, un nombre determinat de quilos permanentment llevats del matalàs i la seva olor més feble cada dia que passava, nits, setmanes fins que al final es va esvair del tot. Mig adormit, encara m’esperava sentir la seva respiració regular, i em pensava que la sentia, perquè ella sempre dormia com un liró i, a diferència de mi, solia adormir-se de seguida fos quin fos el moment de la vida que passéssim. I de la mateixa manera m’esperava sentir els sorollets inconscients que feia quan es girava sota l’edredó, i des de les profunditats del son m’adonava que ja no es girava cap a mi sinó cap a l’altra banda, li era indiferent que jo baixés al cotxe a dormir amb el fred, tant li era on fos, i aleshores no tenia cap ganes de despertar-me, m’hi resistia. Però no hi havia res a fer i al cap d’un instant amb els ulls oberts veia clarament on tenia els peus. Estava sol.
I que no s’endugués l’edredó quan se’n va anar de casa. Potser va ser un gest de consideració perquè hauria quedat una imatge asimètrica, i dolorosa, si no hi havia edredó al seu cantó de llit, si el lloc on ella dormia quedava ras i buit i feia que el llit sencer es bolqués cap a l’altre cantó pel pes d’un sol edredó, el meu, i em llancés a terra als peus de la finestra que havia estat oberta la major part de les nits, també a l’hivern, quan ella vivia a casa, o potser no se’l va endur perquè tot d’una va pensar que havia rebut tantes empremtes i impressions indesitjables al llarg dels anys que preferia comprar-se’n un de nou.
Jo no sabia què fer-ne, de l’edredó. Al principi vaig deixar-lo allà mateix i no vaig canviar el llençol, que la transició fos més suau, però al cap d’un mes em feia sentir trist i equivocat, em feia mal directament. De manera que vaig treure la funda i la coixinera i sense rentar res vaig ficar tots aquells sols estampats dins d’una bossa de la cooperativa, vaig fer un nus amb les nanses i vaig baixar al pati a llençar-la al contenidor. En acabat vaig enrotllar l’edredó ben comprimit i el vaig entaforar al prestatge de dalt de tot de l’armari, on al cap de sis mesos va aparèixer una brusa de cotó amb una blonda al coll i a les vores que em va fer recordar la seva pell bruna al final de l’estiu. Sota la brusa hi havia una carta que m’havia escrit però sense acabar-la, per això no me l’havia donada ni havia arribat a enviar-la. No em va costar d’entendre per què quan vaig veure la data, anotada amb pulcritud al capdamunt del full. L’havia escrita un any i mig abans que se n’anés de casa amb les nenes, i exactament una setmana abans que s’incendiés el ferri.
Segur que volia acabar-la, però de cop va ser impossible. Era molt lleig si em prenia l’últim que em quedava, si s’enduia les nenes quan de cop i volta tenia tan poques persones al meu voltant. No va arribar a temps, la mort se li va avançar.
O sigui que va aguantar tot un any, per necessitat, no per gust, però al final es va acabar. La carta començava així: “Estimat Arvid, un matí em vaig despertar i ja no estava enamorada de tu. No et posis trist, no és culpa teva.” No em va caure com una bomba, però em va rodar el cap i vaig haver d’agafar-me a l’armari. Un any sense amor, vaig pensar, era molt de temps. Pel que sabia, venia de més lluny. Però allà palplantat amb la carta a la mà em recordava molt bé d’una vegada que jeia damunt d’ella, pit contra pit, mirant de no pesar massa però cobrint-la tota i subjectant-li els braços a banda i banda, els seus dits entrellaçats amb els meus, i vaig dir-li, què sents. Ella s’estava quieta, va agafar aire i va dir, em sento estimada. Ets estimada, vaig dir. No feia tant, d’això, en tot cas no havien passat anys, però aleshores no vaig continuar, o no amb prou convicció. Ara no puc entendre el que vaig dir, o no del tot, però allà hi tenia una porta i la vaig tancar sense saber-ho. O potser ho sabia i la vaig tancar igualment, perquè m’hauria exigit massa mantenir-la oberta.
Tampoc no sabia què fer-ne, de la carta. Tenia la sensació que no seria correcte llençar-la, com si en tot moment pogués trucar a la porta l’arxivista oficial cridant no, no, per Déu, l’has de guardar com un document històric important. I ho era, de fet. De manera que la vaig tornar al seu lloc, vaig llençar la brusa i vaig pensar, ¿per què va escriure que només era culpa seva? Era impossible que fos veritat.
L’espai ras que pressentia a la meva esquena era gairebé pitjor. M’ho hauria d’haver imaginat. Em despertava sempre passada la mitjanit, glaçat als racons més inaccessibles del meu cos, a l’esquena, cap a les espatlles, a dalt de tot, entre els omòplats (ales, endugueu-vos-me volant!), tot i que tenia sempre la finestra tancada i havia posat la calefacció al 3. Però al final era tan esgotador passar les nits en blanc —l’aire asfixiant, el mal de cap i els dies de feina a fer punyetes— que se’m va acudir anar a veure el metge de capçalera, que, tot sigui dit, era un gat vell i un entabanador, i demanar-li que em donés unes pastilles que sabia que guardava discretament a la recambra de la consulta i que ell mateix prenia a ple dia i així, tot d’una, estava més lúcid que mai. Jo l’havia vist fer-ho un parell de vegades quan hi vaig anar per una pulmonia que no em passava, estava baldat, aixafat, amb prou feines podia inflar els pulmons, i l’home es va amoïnar de veritat i es va mostrar empàtic, però va dir, espera’t un moment, va desaparèixer rere la porta i s’hi va estar una estona. Quan va sortir tenia els ulls més nítids i espurnejants. En el meu cas era a l’inrevés, les pastilles més aviat m’ensopien, m’havien fet dormir, al cap i a la fi era aquesta la gràcia, però aquell cop no vaig ser capaç d’anar a la consulta. Em feia por enganxar-me a les drogues, a les pastilles, amb l’argument paradoxal que precisament ara les necessitava més que mai. Però m’hauria tornat insaciable un cop comencés, n’estava segur, de manera que m’ho vaig treure del cap, convençut que amb el tabac i el cotxe n’hi hauria prou.
Cada matí em llevava i provava de reprendre la gran novel·la sobre la fàbrica que estava escrivint. Anava d’això, de tots els anys que hi havia passat: l’autobús que m’hi portava a negra nit, l’autobús a negra nit per tornar a casa amb la Turid, els companys de feina en aquella gran nau, els colors coagulats en la pols i la llum que queia per les finestres altes, el fragor del torn de dia, el fragor del torn de nit, l’esgotament que ens desvetllava quan sortíem al matí, el bombolleig del xampany a les venes. La novel·la anava del suïcidi i la ràbia, dels tips de riure, de com n’estàvem de guillats, de com se’ns afluixava la llengua al final del torn, això era el més important; però em costava molt concentrar-me, no ho aconseguia, i al final vaig dir prou. Ni tan sols ho intentava. Però no tenia res més. No em publicaven res a les revistes ni als diaris. No enviava res a l’editorial del que tenia al calaix. No tenia res al calaix. ¿Què havia de tenir-hi? Havia de filar molt prim amb la beca de què vivia, m’havien d’arribar els diners per a la benzina i les nenes, quan venien. Em vaig aprimar força aquell any.
M’havia llevat i havia anat a la sala d’estar a fumar-me un cigarret tot esperant que em vingués la son. Era poc més de la una. Estava sol al pis. I tan cansat que em costava fixar els pensaments, però no podia dormir. El llit era un lloc difícil, encara. Em vaig estirar al sofà. No hi havia manera. Em vaig aixecar i vaig anar a la finestra, a fumar i a contemplar la plaça del davant, la rotonda i els pocs llums encesos i el Mazda on no havia tornat a dormir d’ençà que se n’havia anat la Turid, ara ja no tenia raons per fer-ho, però al final vaig pensar, què carai, estic rebentat, vaig a fer el que toca. Vaig apagar el cigarret, i a l’armari del rebedor vaig trobar un jersei de llana esfilagarsat que havia sigut del pare, de motius islandesos. L’hauria d’haver llençat feia temps, però a ell no li hauria agradat, i en conservava tan poques coses, en el seu moment no me’n vaig preocupar, no vaig caure que hauria de conservar-ne alguna, no se’m va acudir que fos important. Més endavant me’n vaig penedir, però si més no tenia el jersei. Devia tenir trenta anys ben bons, potser quaranta, és a dir, que era més vell que jo. No recordava haver-me’l posat mai.
Em vaig posar el tabard a sobre, vaig baixar en la foscor compacta i freda i vaig sortir pel portal a l’aparcament, vaig seure al cotxe i em vaig adormir bastant de pressa, en la mateixa posició que havia dormit tantes vegades.
Vaig somiar que em moria. Em passava sovint, però a diferència d’altres aquest somni el vaig recordar tot l’endemà, i mesos després, i anys després, si no amb tots els detalls almenys sí la imatge central: que em moria i com moria. No recordava les causes que apareixien al somni, no tenia la sensació d’haver fet res de greu, d’haver comès cap delicte ni cap crim pel qual m’haguessin condemnat a mort, ni d’haver patit cap accident o tenir una malaltia incurable, sinó que em trobava en un embut, o no, no era un embut, més aviat una flor, una tulipa, una tulipa gegantina, molt prima al capdamunt, en realitat no era una tulipa, no sabia què era, però ja se m’havia enfilat a la panxa, i després al pit, i allò que no era una tulipa s’aferrava al meu cos i m’estirava cap avall, no gaire fort, amb la força justa perquè no pogués fugir cap amunt, i jo sabia que quan toqués fons, moriria. Sentia una gran tristesa i una mica de por, però pànic, no, no em debatia ni donava puntades de peu, no hauria servit de res, aquí acabaria tot. Tenia el braç esquerre enganxat al maluc, però el dret havia aconseguit estirar-lo cap amunt i ella m’agafava fort la mà, ella era l’únic que significava alguna cosa. Havia seguit el meu descens agenollada i encara em seguia des de dalt de tot, de tan lluny com podia, des del terra d’una habitació amb parets blanques que jo ja no podia veure, només veia el sostre, per on passaven els núvols per última vegada, i la seva mà era segura i càlida, era la seva mà ferma, mentre ella m’agafés la mà jo podria morir-me sense pànic. En el somni jo mirava amunt, al rostre conegut, i això em tranquil·litzava, veia com n’estava de trista, però també la veia concentrada en la feina que havia de complir, com sempre que alguna cosa estava en joc o s’havia de fer, no com jo, que m’escapava gairebé sempre. I la feina que havia de complir era subjectar-me tant de temps com pogués i una mica més, de manera que jo no abandonés aquest món enmig del pànic i la desesperació. Desesperat no ho estava, només tristíssim, i també una mica expectant pel que hagués de passar, ho admeto. I continuava descendint fins que vaig notar a la barbeta la pressió lleugera dels pètals, si és que eren pètals, i aleshores vaig agafar aire, a fons, com si anés a capbussar-me, perquè havia arribat el moment i no era horripilant, com un s’imagina, tenia la seva dolçor, la seva bondat i amabilitat, i ella encara em tenia la mà agafada, era l’últim que sentia i aleshores em moria i a penes tenia temps d’endinsar-me en el paisatge vast i tenebrós de la mort, el no-res absolut, abans de tornar a pujar disparat i travessar la superfície de la vida amb una glopada d’aire tan sonora que em va despertar a dins del Mazda, a l’aparcament del costat de la rotonda i de l’escola de Bjølsen, on la Grete Waitz havia fet de mestra als anys setanta, la recordava molt bé, al mig del pati amb el xiulet que brillava, i el primer que vaig pensar va ser qui deu ser aquesta dona que m’agafa la mà. Tot de cop, el rostre havia desaparegut. No podia ser la Turid, perquè segur que me l’hauria endut fora del somni, i la mà del somni no era com la de la Turid, que era més prima i ni de bon tros tan decidida, i amb els ulls encara clucs vaig palpar-me la memòria per endevinar, si fos possible, qui era la dona que m’havia subjectat amb tanta fermesa i m’havia acompanyat per la tulipa de la mort tan avall com va poder fins que em va haver de deixar anar. Em vaig concentrar per enfocar la memòria i fer-ne un raig de llum perforador com el d’una llanterna, prou ample per encabir-hi un rostre, però res més, i així poder evocar la dona del somni, treure-la a la claror del fanal que brillava molt amunt darrere el vidre del Mazda on jo estava mig assegut mig estirat, i poder veure qui era i potser trobar-la i tot.
No va funcionar, la dona m’era familiar però no sabia qui era.
Al rellotge del tauler eren les quatre. El carrer i la rotonda estaven en silenci i tota la resta també, el mateix silenci, portes que no s’obren, finestres tancades, portals a les fosques, fanals amb la llum cap endins i l’aire quiet i flonjo, com aigua. A l’esplanada del capdamunt del carrer els autobusos encara descansaven a l’interior del gran garatge, pesants, immòbils en la foscor sedosa sota les bigues, el combustible quiet, una superfície llisa i brillant dins els dipòsits, les finestretes cegues, els seients buits del conductor, les palanques de canvi nues i fredes. Ni una ànima. Estava glaçat, tenia tremolors a totes dues cames i a una mà, però no a l’altra, la que ella m’havia agafat.
Vaig redreçar el seient, vaig sortir del cotxe, vaig pujar els dos pisos gairebé a peu coix i em vaig ficar al llit. Ara sí que estava prou calent i em vaig adormir de seguida.
4
Hi tornava sovint, a aquest somni, pensava com n’era de nítid, de definitiu, i quan ho feia no se’m va acudir mai que fos una llàstima o que fos trist, o estúpid, que la mà ferma del somni no fos la de la Turid. La Turid no hi era, en el territori del somni, no hi havia nascut ni hi havia estat creada. Però en la realitat, en l’estat de vigília, era diferent. Havia omplert tots els espais, els matins i les nits, de llevant a ponent, desbordant-ho tot, i allà també la seva deu es va buidar lentament, es va anar assecant i va desaparèixer atreta pels colorits, i sovint em preguntava, ¿què tenien els colorits que no tingués jo? A part dels colors. Vaig trigar un temps a veure-ho, malgrat que era molt simple. Tenien la Turid. I la tenien feia temps. L’absorbien. La imatge era clara: una canya de ratlles vermelles i blanques, gegantina, una Turid somrient que passava per dins a tota velocitat, en posició de tirar-se a l’aigua, cap als llavis dels colorits, era una Supergirl amb la capa que li voleiava alegrement a l’esquena.
Una vegada vam anar a una de les illes de més enfora del fiord de Bunne. Potser era Malmøya. Encara estàvem casats. Va ser abans de l’incendi del ferri, però no gaire abans. Feia temps que les coses no anaven bé i jo tenia por. Era un dissabte. Algú ens feia de cangur, aquella nit. Potser la meva mare, que encara no era morta. O un dels meus germans. El gran ja no hi era, el segon desapareixeria aviat.
Caminàvem de dos en dos a la vora del mar, pels embarcadors, vam passar per davant de l’indret on gairebé vint anys més tard l’Òpera obriria les seves altíssimes portes de vidre, on tenien amarrat el petit ferri Holger Danske, que semblava tan ridículament petit i fràgil que vaig pensar com podíem sobreviure tants anys.
No recordo qui anava al meu costat, ni si ens vam dir res i què ens vam dir. La Turid anava tres parelles més endavant. Ell era alt, duia jaqueta groga i cua de cavall i no podia estar-se callat, mirava la Turid per sobre de l’espatlla amb les mans aixecades, sense parar de xerrar. De mica en mica vam anar arribant en fila índia a l’edifici de la Tollpost Globe, on treballava la meva mare i on passaria els seus últims dies al cap de no gaire, dues categories per sobre del carro de la neteja. Havia deixat córrer les fàbriques, les nits a les escoles, als gimnasos i a les cabines caòtiques dels vaixells, els parquets, els passadissos d’hotel empudegats de fum, els lavabos amb pipís d’estrelles pop i cascades de vòmit, havia llançat la baieta sense girar-se enrere ni una sola vegada. Des de la finestra on tenia la taula, veia el fiord, i les barres de neó verd del logo de la Tollpost Globe brillaven tènuement a la façana que donava al carrer.
Ja era el capvespre, ens envoltava una fosca gris pebre, però des de Sjursøya els senyals dels dipòsits de ciment ens tenyien de groc i de vermell, la llum s’escampava pel fiord en tota la seva amplitud, des del port, des dels carrers de la ciutat i el palau reial i els turons del fons, on hi havia més llums que retallaven la fina silueta inclinada del trampolí d’esquí, tota aquesta llum s’estenia per l’aigua com una catifa virolada desplegada des d’un moll situat entre Vippetangen i Aker Brygge, no una catifa persa, sinó més aviat impressionista, teixida amb fils llampants en algun racó dels Andes, o no, més aviat en una d’aquelles cases penjants a les altures del Nepal, banderoles d’oració que voleiaven, volves de neu a l’aire que baixaven arremolinades dels cims de l’Himàlaia, allà on es va veure per última vegada el lleopard blanc. Jo anava una mica torrat. Tots bevíem més en aquella època i tanmateix ningú havia begut res tret de mi, un glop a casa abans de sortir, per aparèixer sense avisar ni ser-hi convidat a l’Estació Central, a la banda de mar, al peu d’una escultura desacomplexadament alta i feixuga, just abans que es posessin en marxa, tots eren més joves que jo, tots colorits, jo era l’únic que duia roba fosca, però no era el noi alt que va de negre sinó un noi més aviat baix i de fosc, duia la jaqueta fosca del meu avi que havia mort feia poc, l’ebenista danès, a Dinamarca tot era fosc, en certa manera tot tenia un aspecte tristament obsolet, les jaquetes, les bicicletes, els cotxes, les platges no, és clar, ni el cel, ni tampoc la claror estesa sobre les landes al vespre o les bufetades suaus del far. A l’avi li havia sortit un gep de tant treballar al camp de petit, l’esquelet es corbava sota el jou, el seu pare era un malparit i la jaqueta havia agafat la forma del gep, però a mi m’agradava així. Em feia més alt, o m’ho semblava, no sé per què, ja que era més aviat al contrari, però això era abans de tenir gust.
Devia ser Malmøya. Vam passar un pont estret entre la carretera de Moss i Ormøya, la primera illa, i després un altre pont cap a Malmøya, l’illa de més enfora, un pont curt i un pont llarg, una illa petita i una illa gran. A mi no m’agradava Malmøya. Algú va explicar que hi havia viscut l’escriptor Johan Borgen, però no era cert, jo deia que era a Sjursøya, abans que hi arribessin els dipòsits de ciment i l’asfalt. I a més les cases eren massa grans, hi havia xalets suïssos, i platges particulars, fortunes antigues, vaig pensar. En realitat no en tenia ni idea, no hi havia estat mai, però m’ho van fer pensar aquelles cases. I aleshores em vaig preguntar què hi feia jo allà. La resposta era fàcil. La Turid era allà. ¿On havia de ser si no? ¿M’havia de quedar a casa, pensant tot el que ja sabia que pensaria? Era la mà que s’obria lentament i afluixava.
Però era jo qui s’havia de quedar amb les nenes a casa i la Turid qui anava a Malmøya amb els colorits. Jo no. Ella s’havia convertit en un d’ells, saltava a la vista si miraves els penjadors a l’armari, però jo vaig demanar el favor a la mare —segur que va ser a ella—, ¿te les pots quedar fins demà? I ella em devia contestar que sí, sempre deia que sí, mentre no hagués d’anar a Dinamarca, a casa, com deia ella, i encara que hi anés cada vegada més sovint, aquell dissabte no. Les nenes van poder dormir al llit de matrimoni, totes tres sota l’edredó, espatlla contra espatlla i ben contentes. A mi em va fer el llit al celler, així podria tornar abans que es despertessin les nenes, i el pare dormiria al sofà sense rondinar, i la mare s’estiraria a l’habitació que abans era la meva, al meu llit. No em fa res, em deia. Jo tenia els meus dubtes. El matalàs era massa dur per al seu cos, per al seu pes, per a la seva constitució. Havia superat un any difícil, les operacions i les radiacions posteriors l’havien deixat esgotada, però així que vaig sortir al caminet empedrat amb la meva motxilla ja no hi vaig pensar més.
Ens dirigíem a un dels xalets. Una casa inspirada en el nòrdic antic, modernista i pintada de gris, amb ornaments blancs a sota del carener, víking total, i finestres punxegudes a la galeria. No m’ho esperava pas. Quin colorit viu aquí, vaig pensar, no n’hi deu haver cap de classe obrera, tots són burgesos, aquí només la Turid i jo som obrers, no m’havia parat a pensar-hi, en realitat no en sabia res, d’aquella gent, a penes sabia com es deien, com al Partit, on quasi tothom tenia un àlies. Alguns no els havia vist mai. Com podia ser en una ciutat tan petita com Oslo, i d’aquesta generació, si ni tan sols devien tenir fills, mentre que la Turid en tenia tres; volaven en llibertat, planaven pel cel i un bon dia els tenies allà, formaven part, i quina part, de la seva vida, però de la meva no. Va ser com si se n’anés de casa per primer cop i jo fos el pare que l’acomiadava al llindar de la porta oberta de bat a bat.
Però aquella casa em va oferir l’oportunitat de veure’n una per dins, i menysprear-la, d’observar l’altura sota teulada, de tres metres ben bé, i menysprear-la, les finestres emplomades amb vidres d’angle vermells i blaus, les escales fins al tercer pis de tec polit i barana historiada, grans quadres als replans, fins i tot un que havia vist en un llibre. Vaig fer una bona repassada a la casa i la vaig menysprear. No tenia alternativa.
Davant de la casa, a la rampa empedrada, hi havia dues motos, una de negra i l’altra blava, amb els cascos blancs i vermells deixats de qualsevol manera sobre el dipòsit de la benzina. Ja n’havia sentit a parlar, eren de dues noies de la colla, cosa rara, i t’hauries imaginat que anirien vestides de cuir negre o d’un teixit especial que protegís els seus cossets de l’asfalt i de les irregularitats del terreny si descarrilaven, però no, no hi havia manera de distingir les motoristes dels altres colorits, ni rastre d’un casc en cap melena, podies parlar amb qualsevol d’ells sense saber si tenies o no una motorista al davant.
No és que jo parlés amb gaire gent. Vaig estar molta estona barrejat amb ells enmig d’aquella sala amb el sostre tan alt, amb el got o l’ampolla a la mà, els altres passaven xerrant, es parlaven per damunt del meu cap, i si anava a parar entre dos que tenien una cosa importantíssima i colorida a dir-se, donaven la volta i m’esquivaven com si fos una boia, somrient i gesticulant, sense adreçar-se a mi. Jo no hi estava acostumat, estava acostumat a rebre més atenció.
Em vaig girar diverses vegades, bastant torrat, per mirar on era la Turid. Ara la veia, ara no. Quan la veia no es girava mai a mirar-me, es comportava com si jo no hi fos, com si ella hi fos tal com havia pensat que hi seria, sense mi, o ho feia així perquè era el que li venia de gust, perquè s’hi sentia com a casa i es podia moure amb tota llibertat. Era incomprensible. Em donava l’esquena i a mi em costava distingir-la dels altres. Va ser molt xocant quan tot d’una em vaig adonar que allà no érem nosaltres.
Vaig sortir a la galeria. Gairebé era de nit. La porta havia quedat entreoberta. Des d’aquí podia albirar entre els arbres el fiord, les aigües calmes, la superfície quieta com un mirall, i més enllà dels senders, més enllà del jardí frondós i marcit, més cases; veia llums encesos rere les cortines i m’arribava la música de lluny, com si hi donessin un ball, un ball temperat com a les novel·les de Jane Austen, així de grans eren aquelles cases, i veia les imitacions irritants de fanals rústics que totes tenien penjats al capdamunt de l’entrada, i tot això feia que la fosca de la galeria fos encara més fosca. Si mirava al meu davant no veia res, feia fred i encara no s’havia encès el fanal de sobre el meu cap. Potser se li havia fos la bombeta. Em vaig treure el paquet de Blue Master de la butxaca, content de ser fumador, ni per un moment podia imaginar-me deixar de fumar, per res del món. ¿Per què hauria de fer-ho?
A la galeria no hi havia ningú a part de mi, no deixava de ser una mica trist i alhora un alleujament, també. El cigarret em donava un pretext per ser-hi, encara que a dins tothom fumés. Anava borratxo, ni més ni menys que en arribar. Vaig tancar els ulls i a poc a poc vaig fer baixar el fum als pulmons. Podria haver estat bé, vaig pensar. I vés a saber per què.
Vaig obrir els ulls. Ja no pensava, fumava i prou, em vaig fumar tot el cigarret a poc a poc, amb una lentitud gairebé budista, i vaig apagar la burilla esclafant-la a les rajoles tan fort com vaig poder amb la punta de la sabata.
Em vaig girar i vaig veure el fil de llum que s’escapava per la porta, de l’altura d’un home. Em vaig quedar quiet i vaig pensar, foto el camp. A dins hi tenia dues cerveses i la bossa que les custodiava, però a fer punyetes, no podia tornar a entrar.
I aleshores, de cop, es va obrir la porta i va sortir una dona fent tentines amb la llum de la sala envoltant-la tota, com una aurèola cristiana, i va tancar darrere seu. Duia els cabells curts com un noi i reia, era una de les motoristes, vaig endevinar-ho de seguida, per això no la delataven els cabells, perquè els duia curts. També anava borratxa, més borratxa que jo, ah, ets aquí, va dir bastant alt. Si et refereixes a mi, vaig dir, doncs sí. Vaig notar que em tremolava una mica la veu. ¿Ja te’n vas?, va dir ella. Crec que sí, vaig dir. No te’n vagis encara, va fer, i jo, ¿per què no? Vine, va dir ella, però jo no em vaig moure. Ja ho veia, que no m’hauria d’haver enganxat a la Turid, l’havia espifiada venint a l’illa, segur, però tampoc era el gos faldiller de ningú, i aleshores la dona dels cabells curts va fer les quatre passes que ens separaven i em va agafar la cara, el cap, entre les mans, com hauria fet un noi amb una noia, una mà a la galta i l’altra mà rere l’orella, me la va acostar suaument i em va besar, va ser meravellosament inesperat, en realitat va ser un goig no haver de manar jo, no haver de forçar-me a abordar l’altra amb el risc de ser rebutjat, no m’hi hauria atrevit mai, i li vaig tornar el bes, no recordava un bes tan deliciós, tenia bon gust, ella estava excitada però no era ximple, necessitàvem agafar aire i aleshores va dir, ¿podem fer-ho un altre cop? I ens vam fer un altre petó, bastant llarg. I fins aquí. Vam recular una passa, tots dos sense alè, ¿i ara què?, vaig pensar, però es veu que res més, vaig esperar i no veia que passés res. Al final ella va riure, es va acariciar la galta i va acariciar la meva de la mateixa manera i amb la mateixa mà i va dir, ets molt dolç, Arvid Jansen, va girar-se, va obrir la porta i va entrar fent tentines a recer de la llum i en el mateix instant tornava a ser una colorida, la roba se li obria com un parell d’ales, els cabells curts refulgien i va donar un cop de porta tan fort que ja no podia sortir el fil de llum a fer-me companyia. El meu primer impuls va ser seguir-la, lògic després d’un bon petó, però ella no havia sortit a la galeria perquè em busqués, n’estava segur, era una burgesa i tenia la suficiència dels burgesos, ¿qui era jo per a ella? Només un paio a qui podies fer un petó abans de girar cua, per tant, no podia seguir-la. No perquè hi fos la Turid i pogués molestar-li que jo entrés a la sala amb la dona que m’havia besat, o, més probable, que no en fes ni cas, sinó perquè allà a fora, en aquella galeria, tot sol, jo era algú. Mentre que a dins no era ningú, només una boia que podies esquivar. O sigui que no podia entrar. Ara ja no la veia amb bons ulls, potser havien fet una aposta i la dona amb cabells de motorista havia guanyat, i em vaig sentir utilitzat, però m’aclaparava haver de fer tot aquell camí fins a casa tot sol, perquè ara hi havia una cosa que volia deixar enrere.
Em vaig treure el tabac de la butxaca i em vaig posar un altre cigarret als llavis, fent cassoleta amb la mà vaig encendre un llumí, i ja està, tornava a fumar. Potser va ser un so que vaig sentir, un sorollet de no res, el que va fer que em girés: al fons de la galeria, a la dreta, arrambat a la paret sota la teulada, hi havia un banc, un divan més aviat, i al divan hi havia una dona ajaguda. No l’havia vista, segurament perquè duia roba fosca i es fonia amb la penombra del racó. Havia estat callada tota l’estona, potser dormint, per això no m’havia adonat que hi era, però ara sí, li veia el blanc dels ulls, estava repenjada amb el colze, observant-me. Hola, va dir, una paraula petita pronunciada sense pressa, una mica de biaix, amb certa distància irònica feta de quatre lletres, molt hàbil. A mi no em va agradar. Hola, vaig dir, però no em va contestar, m’hi vaig atansar i vaig seure al divan, frec a frec amb el seu genoll, cosa que no hauria fet mai enlloc més que a Malmøya. Una manta li cobria les espatlles i els malucs. ¿Estàs sola?, vaig dir, i ella, sí, i jo, jo també. No, tu no estàs sol, va dir, ets l’home de la Turid, el que escriu llibres. Tres llibres, vaig dir, i tampoc són res de l’altre món, d’acord, està bé, tres llibres que no són res de l’altre món, va dir ella, au va, que els he llegit tots tres, però no estàs sol, va fer. Potser no, vaig dir, però ja m’entens. Sí, sí, i tant, va dir ella. ¿I què més podia dir? Vaig treure un cigarret del paquet i l’hi vaig oferir, el va agafar, vaig encendre un llumí i em vaig inclinar cap a ella. Vam fumar plegats, jo assegut frec a frec amb el seu genoll i ella mig estirada. ¿Estàs trista?, vaig preguntar al cap d’una estona. Sí, va dir ella. Jo també, vaig fer, i ella, no costa gaire d’endevinar. De totes maneres ha sigut un petonet i prou, va dir ella. És veritat, vaig dir. ¿T’ha agradat?, va fer, i jo, sí, i vaig pensar que potser ella també volia que la besés, i si, en aquest cas, podia fer-ho o no. Però era la dona dels cabells curts qui m’havia besat i no a l’inrevés. Tu no ets dels colorits, vaig dir, cosa que era evident, ja que estava al meu costat, a tocar del meu maluc, amb els seus pantalons negres i el seu jersei negre. ¿Qui són els colorits?, va fer ella. Els d’allà dins, vaig fer jo. No m’hi havia fixat, va dir, i jo, ¿en què?, i ella, que són colorits. ¿Ah no? No, de veritat que no, va dir, a alguns els conec molt, són amics meus. ¿De quin color haurien d’anar? Els que duen són molt normals. No era cert, vaig pensar, tots aquells vestits, aquells moviments ampul·losos, tot allò que a mi no m’agradava, estava a la vista de tothom i ella no era un d’ells, igual que jo no era un d’ells. Potser vol posar-me a lloc, vaig pensar, deu ser això, vol colar-me-la i després fer com qui no sap de què va, i em vaig sentir dolgut. Però si són amics teus, ¿com és que estàs aquí fora sola i trista? ¿Com és que no es preocupen per tu? Ella va tornar a callar i vaig pensar, ara es posarà més trista encara. ¿En vols un altre?, vaig dir ensenyant-li el paquet de Blue Master, era tot el que li podia oferir, dos cigarrets justos, ens els podíem fumar plegats. No, gràcies, va dir ella. Jo també en tenia prou.
