Loe raamatut: «Homes en la meva situació», lehekülg 4

Tercera part
6

Encara era molt d’hora, abans de les deu. Tornant de Skjetten vaig travessar Gjelleråsen i fins al nus de Sinsen i avall fins al barri de Sandaker, passant per la destil·leria Gjær-og Spritfabrikken a la riba del riu. Havia recollit i lliurat la Turid, cosa que m’havia deixat una sensació molt nítida, una pesantor gairebé aclaparadora a tot el cos, em pesaven les cuixes, em pesaven les espatlles, em pesaven les mans al volant.

A la cruïlla del pont de Bentse vaig girar a la dreta per aparcar davant de l’edifici groc de la plaça Advokat Dehli, a la plaça senyalitzada, i vaig passar el portal del pati de llambordes amb l’antic estable al fons. Allà hi havia el veí de més edat enfilat al tamboret, fent equilibris damunt de l’empedrat amb el cos inclinat en un angle perillós, netejant el seu antiquíssim Volvo Duett més que enllustrat, un cotxe familiar, aviat d’època, amb la xapa gris marengo resplendent. El temps s’havia aclarit, el sol treia el nas entre els núvols i escalfava més, de sobte va bufar el vent, pentinava el pati alegrement i a mi em va semblar que havia de dir hola, o sigui que vaig dir hola Jondal, que passis un bon diumenge. L’home es deia Jondal i era de Hamar, hi havia viscut de petit, era el poble on havia crescut, el seu pare hi tenia un quiosc no gaire lluny de l’estació. De petit havia saludat moltes vegades el poeta Rolf Jacobsen quan entrava a comprar tabac per a la seva pipa, però no havia llegit cap dels seus poemes, no m’ha picat mai la curiositat, em va dir en Jondal una vegada que l’hi vaig preguntar, i recordo que ho vaig trobar una mica xocant. Jo l’hauria llegit. És més, l’havia llegit. Feia anys i panys que érem veïns i no era capaç de recordar que haguéssim tingut mai cap conversa que pogués definir com a sensata o interessant, almenys per a mi. L’home es va redreçar dins de la seva granota impecable amb l’esponja a la mà fent bromera i gotejant i va dir, ei, bon dia Jansen, ¿oi que fa un temps meravellós?, i jo li vaig contestar que no havia vist mai un dia més bonic. Era cristià i m’havia fixat que els cristians solen dir que les coses són meravelloses: la terra és meravellosa, conec un jardí meravellós on els rosers estan en flor, era una paraula que jo no hauria fet servir, em semblava un pèl exagerat.

La Turid se’n va anar de casa i al cap d’uns dies va presentar-se la dona d’en Jondal, va trucar a la porta de nit, força tard, i em va dir, t’acompanyo en el sentiment, Arvid, i jo li vaig dir, però senyora Jondal, que no s’ha mort ningú, aquesta vegada no, tret de mi, potser una mica, vaig dir, però va ser una broma macabra, ens en vam adonar tots dos, en realitat la meva desesperació era abismal, era la meva pitjor època, sense comparació, em sentia molt despullat, fred. Sí, és clar, em referia a això d’ara, va dir la dona, aquest revés de la Turid, després de la desgràcia de l’any passat, es va enrojolar i va dir, ja, no és que s’hagi mort ningú, ara, no he triat bé la paraula, acompanyar en el sentiment no era gaire encertat, però t’he fet un pastís. El va aixecar a l’altura de la meva barbeta de manera que el pogués veure bé. Era un pastís de xocolata amb encenalls de coco, feia molt bona pinta, i jo li queia en gràcia, estava clar, molt més que la Turid, i ella em queia en gràcia a mi molt més que en Jondal. Es duien anys, ell era, havia de ser bastant més gran. Aquell dia era a Hamar, de viatge, s’hi estaria una setmana a casa del pare. L’havien de traslladar a una residència, ja no es recordava ni de com es deia, era com si tothom al seu voltant hagués canviat d’identitat i tenia por; naturalment en Jondal no havia agafat el cotxe sinó que hi havia anat amb tren i havia deixat el Volvo abandonat una setmana. Jo tenia la sensació que la senyora Jondal havia decidit seduir-me i no hi tenia res en contra, estava encantat de tenir algú per abraçar aquella nit, i les següents també, amb ella ho hauria aconseguit, amb la senyora Jondal hauria aconseguit calmar-me, respirar tranquil·lament al seu clatell. Segur que tenia el cos calent, semblava una dona càlida, jo hauria acceptat la seva escalfor sense fer escarafalls, però no em va semblar escaient prendre la iniciativa, i ella tampoc no ho va fer, potser li faltava valor, o potser jo tocava massa de peus a terra, o potser el pastís de xocolata era només un pastís. Podia ser això. Però em vaig sentir una mica decebut.

Ara la veia a la finestra de la cuina del pis de davant del meu, mirant al pati, on érem en Jondal, el Volvo i jo, ell enfilat al tamboret amb la galleda a la mà i l’esponja tota xopa i el Volvo amb la xapa resplendent i jo plantat al mig de l’empedrat, al sol, amb el vent rondant-me l’orella i el llarg trajecte en cotxe fins a Bjørkelangen encara al cos i per si fos poc el viatge de tornada via Skjetten, que tot i no fer gaire marrada se m’havia fet llarg. La vaig mirar i li vaig fer senyes amb la mà, i ella em va fer senyes amb la mà, de manera que semblava més que una salutació, com si ens tinguéssim una confiança i compartíssim un codi que el seu home ignorava i per això no podia veure-ho, i ves, potser hauríem pogut tenir-lo, però no. Compte amb la carrosseria, vaig dir a en Jondal, que no la deixis com paper de fumar, i l’home va riure i va dir, no quedarà tan prima, no, això que tens al davant és un Volvo i jo li vaig dir que sí, que en això tenia raó. Avui sortirem de viatge, va dir, farem tot el camí fins a Hamar, serà com un somni, va dir. Serà un viatge meravellós. Mare meva, vaig pensar, ¿de debò que hi anirà amb aquest cotxe? ¿És el teu pare?, vaig dir, i ell, està passant un mal moment. Que tinguis un bon viatge, doncs, esperem que el cotxe aguanti. Pots estar-ne segur, Arvid Jansen, va dir en Jondal, això que tens al davant és un Volvo, i li vaig dir que sí, que ho havia captat. I vaig travessar el pati de llambordes irregulars cap al meu portal i vaig pujar l’escala on cada esquerda a les rajoles era una vella companya.

A dins del pis hi feia fred. La finestra del dormitori estava oberta, de ple a l’aparcament i a la parada del bus. M’havia tornat a adormir amb la finestra oberta, tot i que era ben avançada la tardor, i amb les presses m’havia oblidat de tancar-la al matí, entrava un aire glaçat fins al rebedor i a la sala d’estar era encara pitjor, les ràfegues feien onejar les cortines i els mesos del calendari artístic passaven volant, feia un fred que pelava. Vaig córrer al dormitori a tancar la finestra i vaig fer força per encastar-la al marc una mica tort, al meu darrere el llit estava fet un desastre, el llençol mig caigut a terra, l’edredó de través, vaig fer-lo tal com m’havien ensenyat, amb precisió militar, i vaig tornar a la sala: encara t’hi pelaves de fred. Hi tenia una estufa de parafina al racó que donava a l’escala, però sabia que el dipòsit de deu litres a la paret era buit i els dos bidons de cinc litres igual de buits al rebedor, esperant per tercera setmana consecutiva que anés a veure en Tollefsen, a l’adrogueria de baix, i els omplís per poder afrontar l’hivern quan arribés, però no ho havia fet, havia badat, feia un temps massa suau. Cada any em passava el mateix. Feia riure i tot. A la cuina hi tenia un petit radiador elèctric i al dormitori un altre, res més. Era diumenge i l’adrogueria estava tancada. Vaig anar al rebedor a buscar roba d’abric. Amb el tabard a sobre de la jaqueta James Dean, vaig seure al sofà, vaig cargolar-me un cigarret i me’l vaig fumar tot mirant el que tenia al voltant: els meus quadres, una reproducció d’El dia després de Munch, en realitat un pòster que tenia de petit a l’habitació i que em segueix a tot arreu on he viscut, el caràcter xinès “no” copiat de la coberta d’El mite de Wu Tao-tzu de Sven Lindqvist en un marc de plata damunt de l’escriptori del racó, i a l’escriptori el buda de plata amb un encenser a la falda que m’havia endut d’amagat de casa la mare quan va morir, i quan van morir tots els altres. Sempre, des de petit, m’havia fascinat, i ara era meu. I després hi havia tots els discos, i la llibreria, i tots els anys passats amb aquests llibres, els meus únics amics de confiança a part de l’Audun, cada llom una porta oberta a una vida que no era la meva però ho podria haver sigut, i que d’alguna manera ho era perquè els havia lligat tots a una boia, el meu cor, a tots i cadascun: sí, tot un recorregut a través del temps, des de l’escola fins aquí els havia tingut amb mi, ¿qui seria jo sense ells? ¿Qui hauria sigut sense Beauvoir, sense Sandemose, Cora Sandel, Hamsun? ¿Qui hauria sigut sense Jan Myrdal, Hemingway i Jayne Anne Phillips, sense Jean Rhys i Melville, Isaak Babel, Strindberg? Sense tots ells i molts més. ¿Qui hauria sigut? No ho sabia. Hauria sigut un altre, un altre que potser hauria preferit ser, potser m’hauria agradat canviar tot això per més amor. No. Sí. Tenia trenta-vuit anys, quatre més que la Turid, estàvem junts des que jo en tenia dinou, ella era encara més jove aleshores i això feia que la relació fos il·legal, però la seva mare ens va animar i gairebé em va dir, endavant, ara ja pots agafar el relleu. No diré res a ningú. I és cert que no va dir res i jo no vaig rebre menys amor de la Turid del que li vaig donar, però no va ser suficient. The love you take is equal to the love you make, cantaven els Beatles a l’últim vers de l’última cançó que van gravar en disc. O potser no va ser l’última, la discussió encara és ben viva. Sigui com sigui, va ser un final magnífic. Més madur que el she loves you yeah yeah yeah. És clar, no deixaven enrere una dècada qualsevol.

Vaig apagar el cigarret i em vaig aixecar del sofà enfundat en les meves dues jaquetes, vaig anar a la finestra i vaig fer una ullada a l’aparcament, al Mazda color cava que havia comprat a un home del Marroc per quinze mil corones als darreres del centre comercial de Stovner. L’home havia comptat a poc a poc cada un dels bitllets de cinc-centes corones assegut a la gatzoneta rere una rampa de mercaderies, com en una pel·li de gàngsters, de seguida apareixeria un cotxe de la policia a la cantonada i dos agents ens enxamparien cometent un acte que no devia ser il·legal, però va ser una bona compra, tot i que l’home que me’l va vendre em va esprémer al màxim. Quan el vaig provar, després d’una primera volta al centre comercial el dipòsit de benzina va quedar buit, i aleshores va venir un amic seu conduint un altre Mazda amb un bidó de cinc litres al maleter. Va posar-m’hi benzina, ni de bon tros els cinc litres. Un cop encaixades les mans i segellada la compra-venda i quan ja anava cap a casa, abans d’haver passat Økern la temperatura del motor es va enfilar perillosament, i quan vaig baixar per mirar l’oli vaig veure que no en tenia i vaig haver de fer dos quilòmetres a peu fins a la primera benzinera per comprar-ne un parell de llaunes, no gosava fer res més, la qüestió era que el motor no rebentés.

Un autobús baixava per Bergensgata cap al centre i va arrambar-se a la parada davant de l’edifici, es va aturar sense fer soroll i aleshores es va sentir l’esbufec tan familiar i resignat de les portes en obrir-se. Del portal a sota meu va sortir esperitada la senyora Jondal i va agafar l’autobús pels pèls, com si fugís del seu home perquè ja en tingués prou, per fi s’havia acabat, volia viure una altra vida amb un altre home, un home com jo, o tant de bo, però en Jondal era un bon home, un bon marit, era amable, i jo no, o no gaire, jo no em tenia per un home amable.

Vaig veure-li l’esquena de l’abric quan pujava a l’autobús i vaig sentir una tendresa per ella que estic segur que no hauria sentit si aquella vegada, feia un any, se m’hagués insinuat de debò, o si jo me li hagués insinuat.

O qui ho sap.

Vaig tornar a seure al sofà i em vaig cargolar un altre cigarret, estava desficiat, ja ho he dit, però vaig apagar-lo al cap de poques calades, em vaig estirar a provar de pensar en no res, no res tret d’estar estirat al sofà en aquell precís moment, al bell mig del temps, sense res al davant ni al darrere, només jo en aquella estança, un traç fi a llapis, com vaig aprendre a fer-los amb un iogui de barba grisa que vivia a la segona planta d’una casa de pisos antiga, a mig camí de l’escala de pedra del carrer Wilse, entre Deichman i Fredensborgveien, a dalt de tot. Jo només tenia disset anys, ara en fa vint, però aleshores no me’n vaig sortir. El iogui m’havia donat un mantra, una paraula que era meva i només meva i que havia de fer servir quan medités, la paraula que al cap de quinze minuts de conversa va afirmar que era la que més encaixava amb la meva personalitat, i era important que no la digués a ningú, especialment a la persona que m’havia acompanyat i que també volia aprendre als seus peus, l’Audun, el meu millor amic d’entre tots els éssers humans. L’únic, de fet. Quan tornàvem a ser a l’escala de pedra mitja hora més tard, després dels dos respectius quarts d’hora a la llum de dues espelmes col·locades darrere de dues taronges sobre una tela blanca que ens havia demanat que portéssim, i que en el meu cas, a falta d’una altra cosa, va ser el mocador més gran de la meva mare, de seguida ens vam dir quin mantra ens havia donat. No cal dir que era exactament el mateix, malgrat que no hauries trobat dos caràcters més diferents que els nostres. Però ara no em venia al cap quina era la paraula que ens havia donat, ho vaig deixar estar i vaig començar a pensar, a contracor, que tot just un any enrere em trobava al mateix lloc, al mateix sofà, en la mateixa postura, quan una de les amigues de la Turid va entrar al pis sense trucar perquè jo, per una raó o altra, no havia tancat la porta amb clau. Era la Merete, que va entrar amb una caixa de cartró molt grossa i va anar de dret a la sala, va passar pel costat del sofà on jo estava estirat de panxa enlaire amb la mirada clavada al sostre, en calçotets i samarreta perquè feia més calor que ara, una onada de calor s’havia estès per la ciutat, l’estiuet de Sant Martí en diuen, i em va veure, va riure i em va dir, ah, ets aquí, mare meva, que patètic. Però jo no podia contestar ni aixecar-me, pesava dos-cents quilos i estava enganxat amb cola als coixins del sofà; va tornar a riure i va anar a la cuina a recollir tasses i plats dels armaris, els meus armaris de cuina i les meves tasses i plats, fins on jo sabia. Ningú m’havia informat que la Turid encara tingués coses a casa, a la cuina, als armaris, o potser se’n volia quedar més del que havíem acordat, i per això havia enviat la seva amiga, la Merete, a complir la missió, perquè ella no es veia amb cor de fer-ho sola. Per culpa meva.

La Merete va tornar de la cuina amb la caixa de cartró plena i quan passava pel meu costat em va mirar, però aquest cop no va dir res, es va limitar a riure. Estava guapíssima, una vegada en una festa m’havia fet un petó, en una casa molt gran a Malmøya, tots dos anàvem una mica torrats, recordava que el petó tenia bon gust, fins i tot diria que molt bon gust, i tampoc no havia passat tant de temps, feia més d’un any, potser dos, però més no, en tot cas no prou temps per oblidar un petó d’aquella qualitat. Ara bé, no crec que ella recordés que tenia bon gust, ni el petó en si. Estava més borratxa que jo, però me l’havia fet de bon grat, això segur, vés a saber si no feia temps que ho desitjava, besar-me, i per què no, potser en tenia moltes ganes, però ara segur que no.

La caixa de cartró pesava amb tanta ceràmica a dins, va haver de repenjar-la primer en un genoll i després en l’altre un parell de vegades per poder carregar-la a pes de braços fins a la porta. Em vaig haver d’alçar del sofà amb penes i treballs, no tenia més remei que ajudar-la, no podrà tota sola, vaig pensar, no podrà treure de casa el que és meu tota sola. Ja estava dret, ben dret, vaig acostar les mans obertes i vaig dir, au, deixa’m portar-la, ella va riure i va dir, Arvid, torna-te’n al sofà, que patètic, hòstia, i em va desconcertar, ¿com podia parlar-me d’aquesta manera tan grollera a casa meva? No era amiga meva, però un dia en una festa ens vam fer un petó i ara la veia com una bruixa, tan guapa i parlant-me d’aquella manera, tot plegat era molt desagradable perquè em tenia a la sola de la sabata i jo no sabia per què. No li havia fet cap mal, més aviat al contrari, però no podia dir-li res, ella no volia saber res, no era ningú per a ella.

Em vaig deixar caure al sofà. La vaig veure sortir al replà per la porta del fons del rebedor, amb la caixa als braços i els cabells curts arranats a la nuca com un noi, un tall molt seductor, i vaig sentir l’espetec quan va tancar la porta amb un cop de taló. Devia haver-hi algú que l’esperava a baix, o potser ja pujava a ajudar-la amb la caixa, perquè jo vivia en un segon, els sostres eren alts i hi havia molts esglaons, i potser hi havia la Caravelle groga que havia vist no feia gaire a l’aparcament, davant del meu edifici, a tocar de la parada del bus, amb una o més amigues de la Turid a dins del cotxe esperant amb la seva roba virolada. Roba que jo no m’hauria posat mai.