Loe raamatut: «Marges»

Arribo que ja vespreja. Després de recollir la clau al poble, a mesura que m’acostava al mas he tingut la impressió que aquest racó és massa perdut, que no seré capaç de quedar-m’hi el mes sencer que he pagat per endavant, i aquest temor s’ha traslladat a la idea que m’he fet del mas. L’edifici està enclavat sota un gran tormo. Té adossat un paller. A l’altre costat s’alça un xiprer, just en el punt on el camí desemboca a l’era que hi ha al davant i que fa de balcó sobre una vinya. Per la banda del paller, un marge esquifit dóna pas a una feixa delimitada per una clapa de pins. Tots els dubtes s’han esvaït de cop quan he obert la porta i he topat amb la frescor de l’interior. Aquestes parets gruixudes han mantingut la temperatura de dins a ratlla sense immutar-se de la calorada que recrema el país. La sala, neta i endreçada, és tal com l’ha descrit la mestressa. Al centre hi ha una taula i quatre cadires. A l’esquerra, prop d’una finestra que dóna al xiprer, hi ha la cuina, la pica, la nevera i uns prestatges amb plats i gots. Una cortina amaga un recambró mig excavat sota la roca. És el rebost. A l’altra punta de la sala hi ha un sofà i un balancí davant d’una llar de foc; uns graons duen al dormitori, una mena de golfes moblades austerament amb un llit, una tauleta de nit amb llum i un armari. Rere una porta hi ha la cambra de bany.

Buido el cotxe i surto a fer un breu recorregut pels voltants. El sol encara pica sobre el mas i il·lumina de gairell la serralada que s’estén a l’altra banda del riu, esbadellada, solcada per barrancs i contraforts. És davant d’aquesta muntanya que he decidit passar un mes.

Els marges són la causa de tot plegat. Un dia, mentre contemplava uns camps, em va semblar que havia d’haver-hi alguna relació entre la forma dels marges i l’esperit de les persones que els havien construït. Em va venir una idea i vaig sentir-me empès a fotografiar marges de tot arreu, a col·leccionar-los i descriure’ls, a fer-ne classificacions que més endavant m’haurien de servir per bastir la teoria que em ballava pel cap. Un cop vaig haver acumulat força material, em vaig sentir un pèl desbordat, incapaç de saber com reprendre la feina, de trobar-hi sentit. Va ser llavors que vaig pensar que em convenia passar un mes en aquesta comarca cosida de murs de pedra seca, viure al costat dels bancals i les terrasses. No em va ser fàcil trobar un lloc adequat. No buscava només un espai per reprendre la recerca entorn dels marges, sentia la necessitat d’allunyar-me unes quantes setmanes del carrer de casa, dels coneguts i desconeguts de sempre. M’ho volia prendre com unes vacances amb l’autoimposició de treballar en aquesta dèria. La tria era clara: aquestes serres conserven com poques el caràcter i l’empremta dels vells habitants, i podien ser un bon campament base per a les meves excursions. També m’atreia la idea de raure una temporada en algun indret solitari. L’estiu anterior havia passat una setmana a l’hostatgeria del monestir de Solius; va ser una bona experiència, una mena d’assaig. La cel·la, humil, exigua, m’oferia tot el que necessitava: un llit, una taula, un rentamans, una vista sobre l’hort i els camps que circumden el monestir, i un silenci aprofitable. Les hores hi transcorrien lentes; les úniques obligacions eren baixar al menjador a l’hora dels àpats i assistir a alguna pregària. Però aquesta estada breu no era ben bé el que buscava; la meva intenció no era fer vida monacal. Cercava uns dies de solitud, d’allunyament, no pas d’enclaustrament, disposar de temps per treballar en el projecte dels marges sense que altres possibilitats d’entreteniment em poguessin distreure gaire. Un cap de setmana de gener vaig baixar amb els pares a Margalef per comprar l’oli nou. Mentre fèiem el vermut al cafè de la plaça, els vaig exposar la intenció d’estar-me un mes per aquesta zona aprofitant les vacances. La mestressa del cafè em va sentir i em va recomanar que parlés amb la Trini, l’antiga propietària de la fonda del poble, que estava arreglant un mas per llogar-lo. El pare sabia de quin mas parlava.

—Si vols, tornant cap a casa hi passarem. És dalt la serra, prop de la carretera.

Ens hi vam aturar. No es veia pas que hi fessin obres. El mas semblava ben conservat i em va agradar de seguida el seu emplaçament singular, al peu d’un tormo i encarat cap al Montsant. No vaig voler estar-m’hi gaire perquè temia fer-me il·lusions; vam pujar al cotxe i vam continuar el camí. Al cap de pocs dies vaig trucar a la Trini. Després de repetir-li el comentari de la Teresina, li vaig preguntar si al juliol tindria a punt el mas. La dona es va alegrar de sentir-me i em va donar tota mena de detalls. Com que les terres del voltant les han treballat sempre, no ha estat mai abandonat. Havien hagut de refrescar l’interior i fer-hi una bona neteja. Les úniques obres serioses les havien dut a terme a la tardor, i van servir per ampliar el lavabo i convertir-lo en una cambra de bany amb dutxa i tot. També havien renovat la cuina. Tan sols els faltava moblar el dormitori del primer pis, comprar una nevera i enllestir quatre detalls per fer l’habitatge més confortable. Vaig tenir la sensació d’haver encertat de ple i vaig voler tancar els tractes. El primer de juliol passaria per Margalef a recollir la clau.

I ara ja hi sóc. Em feia una mica de por que no haguessin rehabilitat amb prou gust el mas, però els meus dubtes han resultat infundats. La casa manté la fesomia que deu haver tingut sempre, amb les parets de pedra, el terra de lloses i el sostre intactes. La decoració és mínima i escaient. Al costat de la porta hi ha un prestatge de fusta que sosté un càntir menut i una mena d’escultura feta amb un tros de cep. El marbre de la cuina és l’original, així com la pica de pedra. Les novetats són la nevera i els fogons. El rebost, rere la cortina, m’ha deparat una sorpresa agradable: uns quants penjolls de tomàquets i una estesa de patates sobre un sac. A la paret, en unes lleixes, he vist una olla i un parell de paelles. També hi ha lloc per a una fresquera i una consola rústica amb calaixos, on he trobat coberts i alguns elements de primera necessitat: setrills plens, sal, sucre... El lavabo de dalt està prou ben resolt, tot i ser un afegit de mal fer. Són nous el llit, la tauleta de nit i l’armari, tot senzill i adequat per al lloc on va destinat.

Aprofito les darreres hores del vespre per endreçar la roba, buscar un racó per deixar-hi els llibres que he dut i revisar algunes notes a l’ordinador portàtil. La taula de baix és l’única de la casa i l’hauré de fer servir per a tot. M’he anat sentint cada cop més bé, més content, més convençut d’haver-ho ensopegat. Ara mateix no sé si aguantaré un mes sencer aïllat en aquesta balconada penjada sobre el riu, sol, dedicat a les meves dèries. No em preocupa. Respiro fondo i deixo que la penombra, el silenci, se’m facin evidents. Tanco els ulls, dempeus al centre de la sala, i noto que em ve pell de gallina. Surto a l’era. El dia avança lentament cap a un oest que desapareix a la dreta, rere meu, mentre em pregunto què deu amagar la carena que tinc al davant. Des del llindar de l’entrada, la imatge és esplèndida. Els barrancs cauen des del capdamunt de la serralada i s’estimben cap al riu, pressentit al fons de tot; són com les venes d’un cos fossilitzat, marcat pels nusos dels tormos, veritables tumors que cobreixen l’esquena del Montsant, els muscles arbrats, els braços caiguts. La visió d’aquell caos de valls, d’entrants i sortints, de planells i desnivells, em provoca un calfred que accentua la pell de gallina i la fa durar una estona que no sembla que s’hagi d’acabar. Sóc al mig de l’era. Un aire lleu fa xiuxiuejar els pins. La vinya que s’estén a sota mou els pàmpols, el xiprer es gronxa molt suaument. Em giro per contemplar la façana del mas i em sobta la mola del tormo que senyoreja la raconada i fa d’aixopluc un pèl amenaçador. M’enfilo a la feixa pel costat del paller i segueixo un sender que duu al capdamunt del roc. Tinc el mas als peus i contemplo una perspectiva excel·lent de tot el conjunt: la vinya, la feixa, els pins, els camps d’ametllers que es perden cap a la dreta per un revolt del terreny. Al nord, la serra per on transcorre la carretera no em deixa veure la conca irregular de les Garrigues, que s’estén quilòmetres enllà per un paisatge més àrid, menys dramàtic. A l’est treuen el cap les crestes de la Llena, carena enfrontada al Montsant. Dues muntanyes acarades, l’una davant de l’altra, i jo al mig, sol. Un remuc de l’estómac em recorda que és hora de sopar. Torno al mas i em preparo unes llesques de pa amb tomàquet. Estic cansat. I content.

•••

Aquest primer matí m’he despertat tard. Quan he obert els ulls m’ha assaltat una sensació d’ingravidesa. M’he sentit desubicat, lleuger com una teranyina. Al vespre no vaig ajustar el porticó i la llum ha penetrat endins a través de la cortina fina que cobreix la finestra. M’he dutxat i m’he preparat un cafè. L’he pres dret, davant la pica de la cuina, contemplant el xiprer que s’alça al costat del mas. He restat així una bona estona, immòbil, amb la ment en blanc. Han transcorregut uns quants minuts en què m’he sentit incapaç de moure’m, d’enviar cap senyal nerviós als dits de les mans, als músculs del coll, a les cames, per mirar de fer algun moviment. I tot això sense angoixar-me, sense pensar en el que faig aquí palplantat, ni en el xiprer, ni en el dia que tinc per endavant. Conec aquest estat. M’arriba sovint quan estic a punt de fer alguna cosa que fa molt temps que planejo, quan se’m presenta l’ocasió de posar-me en marxa, amb tota llibertat, sense que res m’impedeixi d’actuar. En moments així, jo mateix em freno; em paralitza aquesta llibertat. Alguna vegada quan he aconseguit passar a l’acció, quan m’he disposat a executar el primer moviment, he oblidat què volia fer o com volia començar, o senzillament me n’han passat les ganes. Un ocell que ha aterrat a l’ampit de la finestra i que s’ha tornat a envolar de seguida, aquesta aparició sobtada i fugaç, ha aconseguit desencallar-me. He deixat dins la pica la tassa que m’havia quedat a les mans i he sortit a fora. El frec de l’aire sobre la vegetació és l’únic soroll que m’arriba. Tot està tranquil, assossegat. Per un moment m’ha fet l’efecte que el paisatge em mirava a mi, i no pas a l’inrevés. Arrossego un peu sobre els rajols esmicolats de l’era només per afegir un so meu a la remor de l’aire. I mentre faig anar el peu d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, parsimoniós, amb cura, penso en els dies que passaré aquí, en la manera com m’organitzaré per aprofitar o llençar les hores, en les mínimes obligacions que m’imposaré, en algun horari orientatiu per transitar pel temps de què disposaré. Alguns dies els destinaré a fer treball de camp, a recórrer la serra i endinsar-me per aquests barrancs, a fotografiar marges i feixes. Altres dies em quedaré al mas endreçant el material, estudiant-lo, escrivint. Amb la calor que fa en aquesta època hauré de matinar quan vulgui fer cap excursió llarga.

Avui he optat per conèixer bé els voltants. He passejat entre els ceps, he visitat el minúscul bosc de pins, m’he tornat a enfilar al tormo i he donat un cop d’ull als camps d’ametllers que es perden enllà del morro que separa aquesta barrancada de la del costat. M’he fixat en els marges de terra i els murs de pedra seca de totes mides que ordenen l’espai i el converteixen en un paratge humanitzat, harmònic i conreable. Al migdia la calor s’ha enfortit massa per passejar sota un sol que cau amb tota la verticalitat pròpia de l’època sobre aquesta terra pedregosa. M’he reclòs dins el mas i he repassat el material desat a l’ordinador. Sense connexió a internet, les hores davant del portàtil són profitoses. He descarregat les primeres fotografies que he fet i he creat unes quantes carpetes per arxivar bé tot el que produiré al llarg d’aquestes setmanes. A l’hora de dinar m’he preparat una amanida i un parell d’ous ferrats. Encabat he volgut provar el balancí, que em recordava el que tenien els avis quan jo era molt petit, i m’hi he anat ensopint fins a adormir-me. Uns cops a la porta m’han desvetllat i he corregut a obrir. La claror m’ha cegat momentàniament, i quan he recuperat la visió he vist la Trini, amb cara riallera, i el seu fill, en Bepo.

—Que dormies, xiquet? Me sap greu.

—No passa res, Trini; m’havia endormiscat al balancí.

—Lo Bepo havie de donar un cop d’ull a la vinya i ho hai aprofitat per venir a veure si t’havies instal·lat bé. T’hai portat ensiginades.

Els he convidat a passar i a prendre alguna cosa. En Bepo abans volia anar a veure els ceps. Em sembla el clàssic noi solter d’un poble petit, o almenys lliga amb una determinada idea que jo m’he fet sempre dels que estan en la seva situació. Deu ser més jove que jo, potser ronda els trenta-cinc, i en canvi en veure’l em costa afigurar-me que jo sigui més gran. Encara em veig un noi, no sóc conscient d’haver arribat als quaranta. Quan era petit i veia un home de trenta anys, em feia l’efecte que aquella persona ja havia arribat en aquell punt en què pots fer tot el que vulguis al món, tot el que et proposis. Segurament llavors comparava tots els homes amb el meu pare; el veia sempre tan segur anant pel món, tan capaç i determinat. Per mi fer-se gran era això, saber anar pel món i prendre decisions a cada moment amb autonomia: entrar en un bar i demanar alguna cosa per beure, anar al banc a fer una gestió, manar feines a algú, discutir amb l’alcalde al mig del carrer sobre una qüestió qualsevol... Al seu costat em veia petit i somiava arribar a l’edat en què ets tu qui mana encàrrecs, qui decideix, qui pren la iniciativa. Havia comptat que l’any 2000 tindria trenta anys, i per tant ja seria un home d’aquests, capaç, complet. Però vaig arribar a l’any 2000 sense la seguretat d’haver assolit aquesta compleció. Potser esperava arribar-hi de sobte, un dia i una hora concrets, com si tot d’una m’hagués d’adonar que s’havia produït algun canvi substancial, que ja no era un nen ni un noi, que m’havia convertit en un home després d’haver pres una decisió sobre algun afer important, o arran d’haver-me barallat amb algú i haver sortit airós de la disputa. No va ser així, esclar. Vaig complir trenta anys sense adonar-me que em veia amb cor de fer moltes de les coses que volia fer, perquè les feia inconscientment. I jo no la volia, aquesta inconsciència. Volia saber del cert que ja era tot un adult, algú amb criteri, amb capacitat d’assumir riscos i responsabilitats. Si un dia anava amb cotxe a alguna banda i m’equivocava en una cruïlla, o si em tornaven el canvi malament en un bar i no deia res, em sentia terriblement petit, infantil, i aquests errors, aquestes febleses, eren per mi un senyal claríssim que encara no havia reexit a convertir-me en un home de debò, segur, respectat. Vaig acostumar-me a aquesta sensació. En alguna ocasió, veient els antics companys d’escola amb els seus fills, em semblava intuir que el pas definitiu per convertir-se en un home fet i acabat era ser pare. Per aquesta raó, tot i haver superat els quaranta, encara no puc sentir-me com ells, no he traspassat la barrera definitiva. El convenciment que això és així, però, se’n va en orris quan topo amb algú com en Bepo. Ell és solter, no té fills, i malgrat tot sembla un d’aquests homes perfectament adults, capaços. És corpulent, alt; aquesta grandària superior a la meva me’l fa veure més adult. Vesteix despreocupadament, té moviments enèrgics, parla poc però amb desimboltura. Si prefereix estar callat, no diu res; quan té ganes d’expressar una opinió, d’increpar algú o de deixar anar alguna sentència per insignificant que sigui, res no l’hi impedeix, cap escrúpol no li fa de fre. Sense que el conegui gaire, em sembla que el tinc ben calat. Cada any, quan fem l’excursió a Margalef per anar a comprar l’oli, el trobo invariablement assegut al cafè de la plaça, prenent una cervesa i esperant els vells que acudeixen per fer la partida de cartes de cada diumenge. Sol ser a finals de gener, i sempre duu un jersei gruixut de botons, d’aquells que porten els homes grans. Ara, després d’una salutació ràpida i una forta encaixada de mans, fa mitja volta i s’adreça amb posat de persona ocupada i responsable cap a la vinya per complir amb les seves obligacions i vetllar pel negoci de la família. Jo ofereixo una cadira a la Trini i vaig cap a la nevera mentre penso que sóc un jovenet amb fums d’adult duent a terme unes colònies solitàries d’estiu, sense obligacions, sense responsabilitats, dedicat tot el dia a omplir el temps lliure amb foteses que per un instant m’havien semblat tan importants.

—Què li ve de gust? Vol algun suc? O una ratafia? També n’he dut.

—Va, doncs, sisquere una miqueteta de ratafia, que fa temps que no en tasto.

—I tant, de seguida.

—Hi estàs bé, al mas? Te falte de re?

—No, Trini, no em falta de res.

—N’hi tens, de tovalloles?

—Tinc tovalloles i tinc de tot. Està molt bé, el mas. M’agrada com l’heu arreglat, de manera senzilla, sense carregar-lo.

—Això ha estat cosa de ma filla. A l’Helena sempre li ha agradat la decoració, hi té traça. Lo piset que té a Reus és menut poro l’ha dixat ben apariadet.

—Viu a Reus, doncs, l’Helena?

—Sí, se n’hi va haver d’anar pels estudis. Poro ve a veure’m molts caps de setmana i encabat a l’istiu també s’està uns quants dies al poble. No li agrade gàrie viatjar, preferix venir aquí mentre les seues amigues volten, que avui tothom ha d’agafar avions. Si no, semble que no faiguin vacances.

—Però en Bepo sí que viu amb vostè...

—Sí, lo Bepo no ha volgut marxar. I això que podie haver anat a treballar a la química de Tarragona. Quan se va morir el Ramon, al cel sia, va decidir quedà’s a Margalep. Jo li deie que no patís, que fes la seua. A més, en ’quella època l’Helena encara ere amb jo. Poro no hi va haver manera de convence’l. Deie que aquí tenie fenya amb lo tractor de son pare. Així és que no s’ha mogut mai del poble. A mi me sap greu, perqué aquí no coneixerà mai cap xiqueta. De vegades baixe a Móra o a Reus, poro no trobarà ningú que vulgui venir a viure en ’quet forat. En fi, que faigui el que vulgui. I ton pares, a què fan? Tan viatjadors com sempre?

—I tant! Estan bé. L’any passat el pare es va jubilar.

—Ja ho va dir quan va venir a buscar l’oli. Ta mare també deu estar a punt de fe-ho.

—L’any que ve. No sé si s’acostumarà a viure sense haver de fer mercats. De tota manera, segur que té ganes d’afluixar una mica el ritme.

Mentre parlem entra en Bepo. Em ve al cap la colla que fèiem cada estiu, trenta anys enrere, però no aconsegueixo identificar-lo com un d’aquells nens. Devia ser massa petit perquè m’hi hagués fixat, o fins i tot perquè hagués vingut amb nosaltres quan anàvem a banyar-nos a la Pixera. Ara, en canvi, és l’home de la casa, l’encarregat de fer rendir aquestes terres, de treure profit dels ametllers, de les olives, de la petita vinya que hi ha sota el mas. Jo no he de treure rendiment de res. Ell sobreviu en una comarca difícil. Jo només he d’asseure’m en una oficina i remenar un ordinador. Un pensament com aquest em ve sovint aquests darrers temps, i m’abalteix, noto un esfondrament dins meu, com si perdés les forces. No sé per què, però en moments així sols aconsegueixo alçar l’ànim pensant en les feixes, en la verdor, en la pedra seca, en la infinitud de formes i colors que llueixen els marges del país. Convido en Bepo a un got de vi, però prefereix tirar avall; abans de tornar a Margalef vol aturar-se a revisar uns bancals que tenen just sobre el riu.

—Enguany ha plogut de valent a la primavera i s’ha estovat l’espona que aguanta la feixa més bonica de tot lo terme. Vui donà-hi un cop d’ull. Si vols un dia mos hi arribem i te l’ensenyo.

—M’encantaria.

—La setmana entrant hi podrem anar quan vulguis. Si baixes a Margalep passe per casa i quedarem entesos.

—Magnífic.

La Trini somriu, sorpresa pel meu desig de visitar unes feixes. No deu entendre d’on ve aquesta fal·lera.

—Diràs-me què et semblen les ensiginades. Són fetes d’aquest matí.

—Segur que són boníssimes. Gràcies, Trini.

Surto amb ells a fora i els dic adéu amb la mà mentre el tot terreny s’allunya cap a la carretera. Encara és d’hora, el sol està enfilat, però aquest primer dia sencer al mas no tinc ganes de fer grans coses. Baixo a la vinya i passejo entre els ceps. Els grans de raïm, petits, s’agrumollen espessos sota els pàmpols enfarinats per la pols. Al final de la vinya, la balconada que fa la serra cau abrupta sobre terrasses de pedra successives fins al fons, on s’intueix un corrent d’aigua que no es veu ni se sent, però que és present. Tampoc no es veu la sang, penso, ni aquesta pau despreocupada que emplena l’instant.

•••

No sé si el temps passa lentament o ràpidament. Aquest és el meu segon matí al mas. Com que en llevar-me he decidit que avui no aniria enlloc, que aprofitaria tota la jornada per aclimatar-me a aquest camp base, a la solitud, al juliol montsantenc, he dedicat força hores a llegir i a consultar un mapa de la zona sobre el qual marcaré les excursions que faci i els indrets que trobi més interessants. En un dia així no calia pas que mirés el rellotge, però si en algun moment ho he fet he tingut la impressió que les hores s’escolaven a poc a poc, que el matí s’estirava més del compte sense cap intenció de convertir-se en migdia, en hora de dinar, en ocasió per a una migdiada gairebé obligada. I ara veig que de cop ja vespreja. Me n’adono quan surto a fer un passeig abans de preparar-me el sopar. Al costat del camí, en el punt on aquest es transforma en era, arrenca un corriol que s’enfila pel marge i transcorre plàcid entre uns ametllers retorçats, ben alineats en un camp que han llaurat no fa gaire. Es tracta d’una feixa àmplia, delimitada per un petit mur de pedra seca que separa el tros llaurat d’un sortint rocós que acaba sobtadament, tallat per un estimbat d’unes quantes desenes de metres. El mur s’alça entre mates de fonoll resseques i té una escletxa feta a posta de mig metre d’amplada; és com una porta que et permet accedir a una terrassa natural de pedra situada al caire del penya-segat. Dempeus, des d’aquesta talaia, la visió és extraordinària, però si vencent el vertigen s’avança uns metres cap a la dreta es descobreix un dels punts més espectaculars de tota la zona: la roca, que apareix rebaixada i forma una concavitat perfecta per ajustar-hi el cul i l’espatlla, es converteix en un tron de pedra col·locat sobre l’abisme, des del qual es pot contemplar el paisatge que s’estén al davant i als peus. Quan l’he vist no m’he pogut estar d’asseure-m’hi una estona llarga mentre el cel s’enfosquia i la vermellor es desplaçava cap a ponent. Tampoc no he pogut evitar preguntar-me què hi faig aquí, sol, un dia qualsevol de principis de juliol. Ha estat una pregunta inevitable, però poc insistent; gairebé obligatòria, però per això mateix fins a un cert punt esquivable, ajornable. Retòrica. No em cal trobar-hi respostes. Encara hi pensava, sense ser-ne del tot conscient, quan un esparver m’ha sobrevolat a poca distància un parell de vegades. Jo, home roca, l’he seguit amb uns ulls maldestres, incapaços de no perdre’l de vista si s’allunyava cel enllà o si la trajectòria visual el camuflava amb un fons de capçades de pi. M’hauria llençat a perseguir-lo, però no m’he mogut del tron, cap múscul no ha fet la intenció d’alçar el vol, de saltar. Sóc home roca, no esparver. Ni boig. L’he albirat un últim cop travessant la vermellor que s’apaga i enfilant algun corriol aeri cap a no sé on. Aleshores he tancat els ulls i he sumit en la immobilitat qualsevol membre que em pogués distreure de ser pedra, terrer, arrel, foscor. Aquest estat letàrgic no ha impedit que arribés una altra pregunta, aquesta supèrflua, i per tant indefugible: ¿es pot escriure res de bo duent una vida còmoda, recolzada en hàbits regulars, configurada per una seqüència diària d’actes que s’ha comprovat que funcionen per tirar endavant, per saltar d’un dia a l’altre sense ensurts? ¿Es pot escriure sense flirtejar amb la bogeria, amb alguna mena o altra de marginalitat o d’inseguretat vital? ¿No cal enfangar-se en un mínim de provisionalitat i de dubtes, acompanyats d’unes dosis més o menys incontrolables de sofriment? Mentre sec en aquest tron, sobre l’abisme, gaudeixo d’una vista impressionant però paralitzadora, capaç de proporcionar-me una experiència estètica que difícilment podré aprofitar més endavant. No serveix dir: hi aniré, m’exaltaré amb el paisatge i escriuré una pàgina sobre el que he sentit. No funciona així. No hi ha preparació possible per al fet d’escriure. Sóc sol, entre els marges, i podria estar-m’hi dècades sense escriure res. Han passat uns quants segles. La nit ha arribat completa. Entumit, m’he aixecat per refer el camí entre els ametllers.

•••

Aquest tercer dia m’he llevat decidit a fer la primera sortida per recórrer la serra i fotografiar tants marges com em sigui possible. Fa un dia impropi de juliol, un pèl tapat, no gaire calorós. Sembla que almenys durant un parell d’hores podré caminar sense rostir-me. He omplert la cantimplora i l’he ficada dins la motxilla, juntament amb unes quantes ensaginades i una bosseta d’ametlles. Al costat del bosc de pins hi ha un corriol que segueix cap a l’est, en direcció a una antiga venta situada en el turó que domina aquell sector de la serra. Just abans d’arribar-hi ensopego amb les marques d’un sender de gran recorregut que continua un bon tros paral·lel a la carretera solitària. En aquell punt, la comarca del Priorat s’endinsa en les Garrigues com una banya travessada pel barranc del Purgatori. Mentre camino contemplo els camps que tinc més propers, l’estesa irregular de petits turons i de valls trencades que cauen progressivament cap a la gran depressió intuïda al lluny. És un paisatge àrid, i tanmateix atraient; dur, fins a un cert punt inhòspit, però que alhora et convida a penetrar-hi, a fondre-t’hi. Aquest caràcter dual que té aquí la terra està ben representat per aquest barranc eixut que en èpoques de pluja recull les aigües de cada raconada de la banya intrusa. Potser el nom del barranc ve d’aquesta dualitat: un lloc inhòspit i atraient, un racó de món perfecte per expiar culpes i pensar en un futur més falaguer. I jo ara hi sóc, absort, resseguint els límits dels camps i dels pedregars, saltant d’una feixa a l’altra, sense prendre una direcció clara, sense saber què me’n vull endur, què he de fotografiar. No sento que hagi d’expiar cap culpa, però sí que aspiro a un futur diferent mentre avanço per un laberint trencat de murs, reguerols, esbarzers i espessoralls. A la fi, m’assec en una gran pedra plana penjada sobre una olla seca que forma el torrent, i m’hi estic una estona mirant el que m’envolta, assossegat. De vegades fixo els ulls en un punt concret: un pi, una roca, una vella paret esfondrada. Després alço el cap i busco un horitzó més ampli mentre deixo que la ment em quedi en blanc, fins que un soroll qualsevol, un borborigme, un esgarip, em fa retornar a l’estat conscient. Ho aprofito per treure la cantimplora i les ensaginades. Aquí, assegut sobre el Purgatori, em vénen al cap uns versos mil cops repetits:

Nel mezzo del cammin di nostra vita

mi ritrovai per una selva oscura,

ché la diritta via era smarrita.

Deu ser això. Sóc al mig de la meva vida, dubtant davant del camí que he de seguir a partir d’ara, enfonsat en un purgatori que dura ja massa temps. He vingut aquí no pas a buscar res, sinó a ensopegar amb un camí que em convidi a seguir-lo, potser cegament, inevitablement, per començar la segona part de la meva vida. Sé com he viscut fins ara, com han estat aquests primers quaranta anys, i tinc clar que vull que els propers quaranta siguin una altra cosa. No sé com ho puc aconseguir, què és el que ha de canviar, però tinc tot un mes per intentar esbrinar-ho. Sol? Enmig d’enlloc? Sóc foll. I com un foll em poso dempeus sobre la roca i llanço un crit que recorre el Purgatori i ressona per tota la banya, un crit llarg i agut que em retorna com un eco, un mirall dèbil on veig reflectit el meu ànim. Més calmat, torno a seure i queixalo una ensaginada. L’efecte de la galeta fonent-se’m dins la boca esdevé balsàmic per al meu esperit. Una bona ensaginada és el cim de la rebosteria. L’infeliç de Proust es va haver de conformar a descriure una magdalena perquè mai no degué tenir la sort de tastar una d’aquestes obres d’art comestibles que elaboren les dones d’aquesta banda del país. Curiosament, el mos també em provoca una allau de records.