Loe raamatut: «Orígens»
Sasa Stanisic
Neix el 1978 a Višegrad, a Bòsnia i Hercegovina. Als catorze anys, per la guerra dels Balcans, fuig a Alemanya amb la seva família. La seva primera novel·la, Com el soldat repara el gramòfon (Ed. Proa), es va traduir a més de trenta idiomes. Stanišić ha estat distingit, entre altres, amb els premis Adelbert von Chamisso, Alfred Döblin i de Literatura de Rheingau.
Eva Garcia Pinos
Nascuda a Barcelona, es va doctorar en traducció a la Universitat Pompeu Fabra l’any 2019. Es dedica professionalment a la traducció literària i ha traduït obres de l’anglès i l’alemany d’autors com Paul Preston o Hans Magnus Enzensberger.
«Doncs bé, els orígens, com sempre [...] Primer de tot ha de quedar clar a què es refereix. A la situació geogràfi ca del turó sobre el qual es trobava la sala de parts? A l’estat de la frontera del país en el moment de les últimes contraccions? A d’on eren els pares? Als gens, els avantpassats, el dialecte? Per moltes voltes que hi donem, l’origen continua sent [...] una mena de vestit que hauràs de portar per sempre un cop te l’hagin posat. És com una maledicció! O, si tens sort, un bé que no respon a cap talent però que t’aporta avantatges i privilegis. Així vaig parlar i parlar i en Gavrilo em va deixar acabar. Va partir el pa i em va donar el crostó. Després va dir: —D’aquí, tu ets d’aquí.»
Amb catorze anys Saša Stanišić va haver de fugir de Bòsnia per la guerra dels Balcans i construir una nova existència a Heidelberg (Alemanya), però ha tornat diverses vegades a Višegrad per retrobar els familiars que encara hi viuen. A Orígens reconstrueix la singular relació amb la seva àvia Kristina, que lentament està perdent la memòria dels fets i les coses. Stanišić recupera fragments del seu passat familiar —muntanyes habitades per dracs, poblets de vida inalterada, el brot de l’odi ètnic i religiós, escenes de la guerra i la fugida, la vida precària dels immigrants— per dibuixar una geografi a —alhora màgica i real— dels seus orígens.
La mirada de Stanišić és sempre enjogassada, penetrant i emotiva, amb una capacitat extraordinària per narrar i enllaçar històries, com demostra l’imaginatiu fi nal obert del llibre, en què el lector pot triar diferents destins per als personatges.
Obra guanyadora del Premi al Millor Llibre Alemany de l’any.
«Senzillament, un dels nostres millors narradors.» — Die Welt
«Saša Stanišić és un poeta i un revolucionari que ha trobat en el llenguatge la seva autèntica llar.» — Rolling Stone
«Stanišić fa el que se li dona més bé: inventar històries que són salvatges, precises i carregades d’humor.» — Der Freitag
«Amb la seva fantàstica prosa, Stanišić ressuscita els morts amb un inventari contra l’oblit, amb el qual creua els límits del temps.» — FAZ
«Saša Stanišić ha escrit una novel·la amb moltes capes sobre la fugida, el seu viatge a Alemanya i la màgia de la literatura.» — Der Standard
«Si hi ha una gran generació de literatura alemanya contemporània amb un context d’emigració, Saša Stanišić n’és el líder.» — Die Zeit
«Orígens és un trencaformes narratiu. I això és el que és commovedor, increïble i meravellós d’aquest llibre.» — Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung
«L’habilitat de Stanišić és ressaltar moments il·luminant-los amb una aura de conte de fades mentre crea curiositats poètiques i girs lingüístics brillants.» — Deutschlandfunk Kultur
Orígens
Narratives
123
La traducció d’aquesta obra ha comptat amb un ajut del Goethe-Institut.
Títol original: Herkunft
© 2019 Luchterhand Literaturverlag,
una divisió de Verlagsgruppe Random House GmbH,
Munic, Alemanya // www.randomhouse.de
Drets negociats a través d’Ute Körner Literary Agent
© 2020 Eva Garcia Pinos, per la traducció
© Patrick Aventurier, per la foto de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: novembre de 2020
ISBN: 978-84-18197-38-3
Producció de l’ePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Orígens
Saša Stanišić
Traducció d’Eva Garcia Pinos
L’àvia i la nena
L’àvia havia vist una nena al carrer. La va cridar des del balcó, no havia de tenir por, l’aniria a buscar. No et moguis!
L’àvia baixa tres pisos només amb les mitges i triga i triga, el genoll, el pulmó, el maluc, i quan és a baix, on hi havia hagut la nena, ja no hi ha cap nena. La crida, crida la nena.
Els cotxes frenen, esquiven la meva àvia que només porta unes mitges negres primes, que és al carrer que una vegada portava el nom de Josip Broz «Tito» i que avui repeteix el nom de la nena desapareguda com si fos un eco, Kristina!, crida la meva àvia, crida el seu propi nom: Kristina!
És 7 de març de 2018 a Višegrad, Bòsnia i Hercegovina. L’àvia té alhora vuitanta-set anys i onze anys.
A l’oficina d’estrangeria
Vaig néixer el 7 de març de 1978 a Višegrad, a la vora del Drina. Els dies anteriors al meu naixement havia plogut sense parar. El març a Višegrad és el mes més odiós, és tristoi i perillós. A la muntanya es fon la neu, els rius creixen i surten de la llera. El Drina també es posa nerviós. La meitat de la ciutat queda sota l’aigua.
El març de 1978 no va ser diferent. Quan la mare va començar a tenir contraccions, una tempesta violenta bramava sobre la ciutat. El vent va vinclar la finestra de la sala de parts, la qual cosa va provocar sentiments confusos, i enmig d’una contracció va caure un llamp que tothom va pensar, guaita, sembla que ara arriba el dimoni al món. No em va anar tan malament, és una bona cosa que la gent et tingui una mica de por fins i tot abans de néixer.
Però tot això no va provocar a la meva mare cap pressentiment positiu sobre el transcurs del part, i com que la llevadora no estava contenta amb com havien anat les coses, «complicacions» era la paraula clau, va manar que anessin a buscar la metgessa de guàrdia. No volia, com jo tampoc no vull fer ara, allargar la història innecessàriament. N’hi ha prou de dir que les complicacions es van simplificar amb l’ajuda d’una ventosa.
Trenta anys després, el març de 2008, vaig haver de presentar un currículum escrit a mà a l’oficina d’estrangeria per tal d’aconseguir la nacionalitat alemanya. Quin estrès tan descomunal! La primera vegada que ho havia intentat, l’única dada que vaig posar al paper és que vaig néixer el 7 de març de 1978. Em semblava que després ja no hi havia hagut res, com si el Drina hagués esbandit la meva biografia.
Als alemanys els agraden les taules, i en vaig dibuixar una. Vaig posar-hi algunes dades —escola primària de Višegrad, Filologia Eslava a Heidelberg— però em feia l’efecte que no tenia res a veure amb mi. Sabia que la informació era correcta però no la podia deixar per escrit. No confiava en una vida d’aquesta mena.
Vaig començar de nou. Vaig tornar a escriure la data en què vaig néixer i vaig descriure la pluja i que la meva àvia Kristina, la mare del meu pare, m’havia triat el nom. També em va cuidar molt durant els meus primers anys de vida, ja que els meus pares estaven ocupats estudiant (la mare) o treballant (el pare). L’àvia era membre de la màfia, vaig escriure a l’oficina d’estrangeria, i quan pertanys a la màfia tens molt de temps per als nens. Jo vivia amb ella i l’avi i, el cap de setmana, amb els pares.
A l’oficina d’estrangeria vaig escriure: El meu avi, Pero, era comunista de cor i de carnet, i em duia a passejar amb els seus camarades. Quan parlaven de política, la qual cosa feien pràcticament sempre, jo dormia com un angelet. Als quatre anys, ja podia conversar-hi.
Vaig esborrar allò de la màfia, no se sap mai. En comptes d’això, vaig escriure: La meva àvia tenia un corró, amb el qual m’amenaçava contínuament que em clavaria un jec de bastonades. No ho havia fet mai, però encara avui tinc una relació distant amb els corrons, i de retruc també amb la pasta.
Vaig escriure: La meva àvia tenia una dent d’or.
Vaig escriure: Jo també volia tenir una dent d’or i per això em pintava un dels incisius amb retolador groc.
Vaig escriure a l’oficina d’estrangeria: Religió, cap. I que pràcticament havia crescut entre pagans. L’avi Pero deia que l’Església era el pecat original més gran de la humanitat, ja que era l’Església qui havia inventat el pecat.
L’avi era d’un poble on es venerava Sant Jordi, o Jordi, el que mata dracs. O, com llavors em semblava, més des de la banda dels dracs. Els dracs van començar a visitar-me ben aviat. En forma de penjoll, es gronxaven al coll dels meus parents, els brodats amb motius de dracs eren un detallet que agradava molt, i el meu avi tenia un oncle que feia dracs de cera menuts que venia com a espelmes al mercat. Era molt bonic encendre el ble i que semblés que la bestiola escopia un fogueró.
Quan ja quasi era prou gran, l’avi em va ensenyar un llibre il·lustrat. Els dracs de l’Orient Llunyà em semblaven els millors. Feien pinta de cruels, però també tenien moltes coloraines i semblaven divertits. Els dracs eslaus només semblaven cruels, fins i tot aquells que se suposava que eren simpàtics i que no tenien cap interès a fer grans estralls o a segrestar donzelles. Tres caps i unes dents enormes, més o menys eren així.
Vaig escriure a l’oficina d’estrangeria: L’hospital on vaig néixer ja no existeix. Mare meva, quanta penicil·lina m’hi havien punxat al cul!, escric, però ho trec. No cal incomodar cap funcionària massa primmirada amb aquesta mena de vocabulari. També vaig provar a canviar «cul» per «darrere». Però com que em va semblar fingit, vaig esborrar tota la frase.
El dia que vaig fer deu anys, el riu Rzav em va regalar la destrucció del pont del nostre barri, el Mahala. Des de la ribera vaig veure com l’afluent del Drina colpejava el pont durant molt de temps amb la primavera a les muntanyes fins que el pont va dir d’acord, emporta-te’m amb tu.
Vaig escriure: No hi ha relat biogràfic sense activitat de lleure infantil. Vaig escriure en majúscules al bell mig del full:
ANAR AMB TRINEU
L’itinerari dels campions començava sota el cim del Grad, on a l’edat mitjana hi havia una torre que guaitava la vall i que, després d’un revolt, acabava vora el precipici. Recordo en Huso. Arrossegava a poc a poc un trineu vell cap amunt del Grad, esbufegant, rient, i nosaltres, els nens, també ens rèiem d’ell perquè era com un secalló i tenia forats a les botes i li faltaven moltes dents. Llavors pensava que era un boig, ara crec que només vivia al marge de la convencionalitat. On dormies, com et vesties, si pronunciaves les paraules adequadament i com tenies les dents. Ell anava a la seva. De fet, en Huso no era res més que un borratxo sense feina que no va frenar abans del precipici. Potser mai l’havien advertit del revolt final. Potser la beguda li havia fet perdre reflexos. En Huso va fer un esgarip, ens hi vam acostar i llavors vam descobrir que era un bram d’alegria i que en Huso estava assegut al trineu i el trineu penjava a mig pendent damunt dels matolls.
«Continua, Huso!», cridàvem. «No et rendeixis!». Animat pels nostres crits i sobretot tenint en compte que en la seva situació era més fàcil baixar que pujar, en Huso es va arrossegar per sortir de la malesa i va acabar de baixar el pendent que li quedava. Va ser increïble, vam quedar-nos embadalits, i el 1992 van disparar en Huso a la seva barraca de la ribera del Drina, la seva casa de capses de cartró i llistons de fusta, no gaire lluny de la torre de vigilància, on —segons els càntics de les antigues epopeies— depenent a qui li demanis, l’heroi serbi, el fill del rei Marko, es va poder refugiar dels otomans, o el bosnià Alija Ðerzelez va creuar el Drina damunt la seva euga àrab alada. En Huso va sobreviure, es va fer fonedís i no va tornar mai més. Ningú no ha baixat mai per una pista de gel amb tanta destresa com ell.
Vaig escriure una història que començava així: «Si em pregunten què significa per a mi Heimat —’pàtria’, en alemany—, els parlo del Dr. Heimat, el pare del meu primer empastament dental».
Vaig escriure a l’oficina d’estrangeria: Soc iugoslau i tanmateix encara no he pispat res a Alemanya, excepte un parell de llibres a la Fira del Llibre de Frankfurt. I a Heidelberg una vegada vaig anar amb piragua per una piscina descoberta. Vaig esborrar les dues coses perquè potser són delictes que no han prescrit. Vaig escriure: «Vet aquí un seguit de coses que jo tenia».
El partit, jo i la guerra, 1991
Vet aquí un seguit de coses que jo tenia:
Mare i pare.
L’àvia Kristina, la mare del meu pare, que sempre sabia què necessitava jo. Quan em feia jerseiets de punt és perquè jo tenia molt de fred. Però simplement no m’agradava admetre-ho. Quin nen vol que la seva àvia sempre tingui raó?
Nena Mejrema, la mare de la meva mare, em llegia el futur amb fesols. Llançava els fesols damunt de la catifa i els fesols mostraven imatges d’una vida encara per viure. Un cop em va predir que una dona més gran s’enamoraria de mi o que em caurien totes les dents, els fesols eren poc clars.
Por dels fesols.
Tenia un avi ben afaitat, el pare de la meva mare, a qui li agradava anar a pescar i ser amable amb tothom.
Iugoslàvia. Però no per gaire temps. El socialisme estava fatigat, el nacionalisme, ben despert. Banderes, cadascú la seva, onejant al vent, i al cap, tothom hi tenia una pregunta: I tu, què ets?
Sentiments interessants envers la meva professora d’anglès.
Una vegada em va convidar a casa seva, encara avui no sé per què ho va fer. Hi vaig anar, emocionat com l’inici de la primavera. Vam menjar pastís casolà fet per la professora d’anglès i vam prendre te negre. Va ser el primer te negre de la meva vida, em sentia com un adult però fingint que feia anys que prenia te negre, també vaig sentenciar com un expert: «M’agrada quan no és tan negre».
Tenia un Commodore 64. Els jocs d’esports eren els meus preferits, com ara Summer Games, International Karate Plus o International Football.
Un munt de llibres. El 1991 vaig descobrir un nou gènere, era Choose your own adventure. El lector escollia com continuava la història:
Crides: «Fora d’aquí, bèstia de l’infern, sinó et tallaré les venes!», continua llegint a la pàgina 318.
I era d’un equip, el Crvena Zvezda, l’Estrella Roja de Belgrad. Al final dels anys vuitanta vam ser tres vegades campions en cinc anys. El 1991 vam arribar a quarts de final de la Copa d’Europa contra el Dynamo de Dresden. Als partits importants, cent mil persones omplien el nostre estadi, el Maracaná de Belgrad, i com a mínim cinquanta mil estaven boges. Sempre cremava alguna cosa, tothom cantava.
Quan anava a l’escola, sovint portava la meva bufanda de ratlles vermelles i blanques (fins i tot a l’estiu) i ideava uns plans de futur que m’havien de portar prop de l’equip. El camí a seguir, convertir-me en futbolista i que l’Estrella Roja em comprés per 100.000.000.000.000 de dinars (la inflació), em semblava incert. Per tant, volia ser fisioterapeuta o aplegapilotes o simplement una pilota, la qüestió era formar part de l’Estrella Roja.
No em perdia cap retransmissió dels partits a la ràdio ni cap resum a la televisió. Quan vaig fer tretze anys, anhelava un abonament com a regal d’aniversari.
La Nena va preguntar als fesols i va dir:
—Et regalaran una bicicleta.
Vaig preguntar d’on havien tret això, els fesols.
La Nena en va tornar a llençar un grapat i va dir seriosa:
—Pel teu aniversari no surtis de casa. —Llavors va aixecar-se i va llençar els fesols per la finestra, va rentar-se les mans i se’n va anar a dormir.
Però no hi havia cap oportunitat realista de complir el meu desig, perquè Belgrad estava a 250 quilòmetres de distància. El fill únic que tenia dins especulava sobre si els meus pares decidirien traslladar-se a la capital per mi.
El 6 de març, l’Estrella Roja va escombrar el Dynamo de Dresden al partit d’anada amb un resultat de 3-0. El pare i jo vam veure la retransmissió, després del primer gol ja ens havíem quedat sense veu. Després del xiulet final, em va agafar per banda i em va dir que intentaria aconseguir-nos entrades per a la semifinal si l’equip es classificava. Quan parlava de nosaltres també hi incloïa la mare, que es va limitar a fer girar l’índex sobre la templa.
El partit de tornada es va jugar a Dresden, es va haver d’interrompre a causa dels disturbis que es van produir amb l’1-2 al marcador, i ens van declarar guanyadors per 0-3. El sorteig de semifinals ens va aparellar amb el Bayern, que en aquella època ja es considerava pràcticament invencible. El pare i jo vam tornar a veure junts el partit d’anada a la televisió. A la mitja part, van informar que hi havia hagut enfrontaments a Eslovènia i Croàcia. S’havien disparat trets. L’Estrella Roja va marcar dos gols, el Bayern, un.
Les coses són així, el país on vaig néixer ja no existeix. Mentre encara existia el país, em sentia iugoslau, com els meus pares, que procedien de famílies sèrbies (el pare) i bosnianomusulmanes (la mare). Era fill d’un estat plurinacional, el fruit i el compromís de dues persones que s’estimaven molt, a qui el gresol de cultures iugoslau havia alliberat de les limitacions que imposa ser d’orígens i de religions diferents.
Cal dir que si el teu pare era polonès i la teva mare macedònia, també et podies declarar iugoslau, si era el cas que per a tu la pròpia determinació i el grup sanguini tinguessin més significat que la diferència i la sang.
El 24 d’abril de 1991, el pare i jo vam anar a Belgrad a veure el partit de tornada. Havia penjat la meva bufanda vermella i blanca a la finestreta del cotxe perquè això és el que veia a la televisió que feien els fans autèntics. Quan vam arribar a l’estadi, la bufanda estava feta una porqueria. D’això no te n’avisa ningú.
El 27 de juny de 1991, a Eslovènia hi va haver les primeres accions militars. Aquesta república alpina es va declarar independent de Iugoslàvia; a continuació, a Croàcia van començar els aldarulls, després es va desfermar l’horror, i finalment va arribar la declaració d’independència.
El 24 d’abril de 1991, el defensa serbi Siniša Mihajlović va donar l’avantatge a l’Estrella Roja amb un gol de llançament directe, precedit per una falta sobre Dejan Savićević, un jugador montenegrí d’una gran tècnica. L’alegria de vuitanta mil veus va ser ensordidora, enorme. Avui podria dir que contenia ira, agressivitat reprimida, angoixa existencial. Però no és cert, tots aquests sentiments es desfermarien més endavant, amb les armes. Llavors només va significar una cosa, era l’alegria d’un gol important.
Es van encendre bengales, el fum roig s’enlairava grades amunt, em vaig apujar la bufanda perquè em tapés la cara. Per sobre nostre, se sentia la gent que animava, gairebé tot homes, nois joves, amb grenyes, la cigarreta a la boca i els punys ben tancats.
Al mig del camp, Prosinečki seguia fent anar de bòlid els bavaresos, la seva melena rossa semblava un sol petit que naixia sobre la gespa i que només es ponia si un jugador contrari l’aturava de males maneres. Un iugoslau com jo, de mare sèrbia i pare croat. Els pantalons curts ben amunt. Les cames pàl·lides.
Darrere, Refik Šabanadžović va tallar tot el joc contrari. Era un bosnià incòmode, fornit però ràpid. El meu jugador preferit feia l’enze a l’àrea contrària aparentment ensopit, era Darko Pančev, anomenat Cobra. El davanter macedoni, que va marcar al partit d’anada, corria sobre el terreny de joc una mica inclinat cap endavant, amb les espatlles encongides, com si aquest cop no se sentís còmode. Les cames més tortes de l’univers, però a mi m’hauria agradat tenir-les.
Quin equipàs! Mai més no n’hi haurà cap d’igual als Balcans. Després de la desintegració de Iugoslàvia, van sorgir noves lligues amb equips més febles a tots els països nous i avui en dia els millors jugadors marxen a jugar a l’estranger de ben joves.
El Bayern va empatar a la meitat del segon temps. Un llançament de falta d’Augenthaler, i a Stojanović li va relliscar la pilota de les mans. Belodedić, el defensa central romanès (de la minoria sèrbia), va consolar el seu capità, que s’havia deixat caure sobre la gespa.
El pare, un home que mai aixecava la veu, va bramar, es va queixar, va maleir i jo el vaig imitar, vaig imitar la ràbia del pare, no tinc ni idea de què va passar amb la meva pròpia ràbia, potser em faltava perquè tots els que m’envoltaven ja en tenien de sobra, potser, perquè sabia que tot aniria bé. I justament quan vaig voler-li dir al meu pare que tot aniria bé, el Bayern es va avançar en el marcador.
El pare es va enfonsar.
Quasi un any exacte després, em va preguntar amb calma quins objectes eren prou importants per a mi per no poder-ne prescindir en un viatge que molt possiblement seria llarg. Amb aquest llarg viatge el que volia dir era la fugida de la nostra ciutat natal ocupada, on els soldats ebris cantaven les seves cançons com si animessin un equip. El primer que se’m va ocórrer va ser la bufanda vermella i blanca. Sabia que hi havia coses més importants. Tot i així me la vaig emportar.
El pare va dir: «No pateixis, tot anirà bé». Si hagués acabat 1-2, hi hauria hagut pròrroga. Potser el Bayern tenia les millors cames i idees per arribar a la final. Potser llavors tot hauria estat completament diferent, la guerra no hauria arribat a Bòsnia, jo no hauria escrit aquest text.
El 2-2 no el vaig veure a venir. En aquell moment —ja érem al minut noranta— tothom estava dempeus, tot l’estadi dempeus, potser inclús va ser l’última vegada que tot el país va perseguir un mateix objectiu. Vaig poder seguir l’atac decisiu fins al moment en què la pilota, desviada per Augenthaler, va començar la seva paràbola cap a la porteria, llavors els homes de davant nostre, del costat, tota la tribuna, es va bellugar a la dreta, cap amunt, em van empènyer, vaig perdre uns segons l’equilibri i la pilota de vista.
Quants cops he vist aquest gol a les repeticions? Sens dubte cent vegades. Fins que en vaig gravar a foc cada detall com si fos una d’aquelles coses que només pot estar vinculada a una gran passió o a una gran desgràcia. Augenthaler vol rebutjar la centrada lateral, desvia amb poca fortuna la pilota, un xut arquejat en pròpia porteria.
Vet aquí un seguit de coses que jo tenia:
Una infància en una ciutat petita vora el Drina.
Una col·lecció de reflectors trets de les matrícules dels cotxes. La causa de l’única vegada que els pares em van pegar.
Una àvia, que dominava l’idioma dels fesols i que em va aconsellar que m’aferrés a les paraules durant tota la meva vida, no aniria tot bé, però algunes coses serien més fàcils de suportar. O als metalls nobles. Els fesols no ho havien deixat clar.
Dos periquitos, en Krele (blau cel) i la Fifica (ja no me’n recordo).
Un hàmster que es deia Indiana Jones, al qual en els darrers dies de la seva vida massa breu li vaig donar el polsim d’una aspirina triturada amb una cullereta (a vegades en prenia jo per al mal de cap) i vaig llegir-li les històries d’Ivo Andrić en veu alta.
Mal de cap freqüent.
Un viatge inversemblant amb el meu pare per veure el partit increïble d’un equip fantàstic que, després de passar l’eliminatòria a Belgrad, guanyaria la competició i que ni després d’això seria imaginable.
Una guerra inimaginable.
Una professora d’anglès de la qual no em vaig acomiadar mai i que mai no podré tornar a veure.
Una bufanda vermella i blanca que jo no volia tornar a rentar després del partit de Belgrad, però que va acabar a la rentadora. Avui dia, l’Estrella Roja de Belgrad està farcit d’agressius aficionats d’extrema dreta. Aleshores em vaig endur la bufanda a Alemanya, però avui no sé on és.
