Loe raamatut: «Escriure»

C.V.

Les memòries de la Mary Karr, The Liars’ Club, em van deixar bocabadat. No només per la virulència, la bellesa i el domini exquisit del llenguatge col·loquial, sinó per la seva exhaustivitat: una dona que ho recorda tot dels seus primers anys.

Jo no soc així. Vaig viure una infància molt estrambòtica, amb una mare soltera que viatjava molt quan era petitó i que –no n’estic completament segur, d’això–, durant una temporada, ens va aparcar a mi i al meu germà amb una de les seves germanes perquè era incapaç de fer-se càrrec de nosaltres econòmicament o emocionalment. Potser només perseguia el nostre pare, que va acumular una pila de deutes i va abandonar-nos quan jo tenia dos anys i el meu germà David, quatre. Si va ser així, mai no va aconseguir trobar-lo. La meva mare, la Nellie Ruth Pillsbury King, va ser una de les primeres dones nord-americanes alliberades, però no per voluntat pròpia.

La Mary Karr presenta la seva infància com un panorama gairebé intacte. La meva és un paisatge boirós amb alguns records esporàdics que apareixen com arbres aïllats... d’aquells que sembla que t’hagin d’atrapar i menjar-se’t.

El que segueix són alguns d’aquests records, més una sèrie d’instantànies de la meva adolescència i joventut, una època una mica més coherent. Això no és una autobiografia. Més aviat és una mena de curriculum vitae, el meu intent d’explicar com es forma un escriptor. No com es fa un escriptor; no crec que es puguin fer, els escriptors, ni per les circumstàncies ni per pròpia voluntat (encara que un cop m’ho vaig creure). Surts equipat de fàbrica. Però no per això és un equipament extraordinari; crec que hi ha moltíssima gent amb talent com a escriptors i narradors, i que aquests talents es poden potenciar i afinar. Si no cregués això, escriure un llibre com aquest seria una pèrdua de temps.

En el meu cas va anar així, tal qual: un procés de creixement desmanegat on van intervenir l’ambició, el desig, la sort i una mica de talent. No us encaparreu llegint entre línies o buscant una fil conductor. No n’hi ha: només instantànies, la majoria desenfocades.

1

El meu record més antic soc jo imaginant-me que era una altra persona: imaginant, de fet, que era el forçut del Circ Ringling Brothers. Això va passar a casa la tia Ethelyn i l’oncle Oren a Durham, Maine. La meva tieta se’n recorda bastant, i diu que jo tenia dos anys i mig o potser tres.

Havia trobat un totxo de ciment en un racó del garatge i havia aconseguit agafar-lo. L’arrossegava lentament pel terra llis del garatge, tret que en el meu cap jo anava disfressat amb una samarreta de pell d’animal (segurament una pell de lleopard) i duia el totxo per la part central de la pista. La gernació callava. Un focus blau i blanc, brillant, mostrava el meu progrés remarcable. Les seves cares d’admiració parlaven per si soles: mai no havien vist un nen tan fort. «I només té dos anys!», va mormolar algú sense creure-s’ho.

Jo no sabia que a la part de baix del totxo hi havia un niuet d’abelles. Una d’elles, potser empipada pel trasllat, va sortir-ne volant i em va picar a l’orella. El dolor va ser brillant, com una inspiració verinosa. Era el mal més terrible que havia patit mai en la meva curta vida, però el pic del dolor només va durar uns quants segons. Quan vaig deixar caure el totxo sobre el meu peu descalç, esclafant-me tots cinc dits, vaig oblidar-me de l’abella. No recordo si em van dur a cal metge i la meva tia Ethelyn tampoc (l’oncle Oren, segurament el propietari del Totxo Malvat, fa gairebé vint anys que és mort), però sí que recorda la picada, els dits esclafats i la meva reacció. «Com udolaves, Stephen!», va dir. «Aquell dia tenies molt bona veu, sens dubte».

2

Al cap d’un any, més o menys, la meva mare, el meu germà i jo érem a West De Pere, Wisconsin. No sé per què. Una altra de les germanes de la meva mare, la Cal (una bellesa de les WAAC, el cos auxiliar femení de l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial), vivia a Wisconsin amb el seu alegre marit, aficionat a la cervesa, i potser la mare s’hi havia traslladat per estar prop seu. Si va ser així, no recordo veure’ls gaire, als Weimers. A cap d’ells, de fet. La mare treballava, però tampoc recordo de què. M’agradaria dir que treballava en un forn, però crec que això va ser més tard, quan es va traslladar a Connecticut a viure prop de la seva germana Lois i el seu marit (res de cervesa, en Fred, i tampoc gaire simpàtic; era un senyor rapat que s’enorgullia de conduir el seu descapotable amb la capota posada, ves a saber per què.)

En aquella època de Wisconsin vam tenir una desfilada de cangurs. No sé si marxaven perquè en David i jo érem uns trapelles o perquè trobaven feines més ben pagades, o perquè la mare els exigia més del que estaven disposades a fer; només sé que n’hi va haver moltes. L’única que recordo clarament és l’Eula –o potser Beulah. Era una adolescent riallera i grossa com un piano. L’Eula-Beulah tenia un gran sentit de l’humor, te n’adonaves encara que tinguessis quatre anys, però era un sentit de l’humor perillós: semblava que, darrere de cada picar de mans, cop de cintura i cap enrere del pixar-se de riure s’hi amagava l’amenaça d’un tro. Quan veig alguna d’aquelles càmeres ocultes de cangurs que tot d’una claven un mastegot a les criatures, sempre me’n recordo dels dies passats amb l’Eula-Beulah.

Era tan dura amb el meu germà David com amb mi? No ho sé. Ell no surt a cap d’aquestes imatges. A més a més, devia estar menys exposat a les perilloses ràfegues de l’Huracà Eula-Beulah: tenia sis anys i feia primer, estava fora de l’abast de l’artilleria la major part del dia.

L’Eula-Beulah podia estar al telèfon, rient amb algú, i fer-me gestos perquè m’apropés. M’abraçava, em feia pessigolles, em feia riure i aleshores, encara rient, m’empenyia el cap tan fort que em tombava. I llavors em feia pessigolles amb els peus descalços fins que tots dos ens posàvem a riure altre cop.

L’Eula-Beulah era propensa als pets, d’aquells que són estrepitosos i pudents alhora. De vegades, quan n’hi venia un, em llançava al sofà, se m’asseia a la cara amb el seu cul de falda llanosa i es deixava anar. Bum!, cridava eufòrica. Era com quedar sepultat per focs artificials a base de metà. Recordo la foscor, la sensació d’estar-me ofegant i recordo riure. Perquè, encara que el que estava passant podríem dir que era horrible, també podríem dir que era divertit. D’alguna manera, l’Eula-Beulah em va preparar per a la crítica literària: després d’haver patit el pet a la cara d’una cangur de noranta quilos que cridava «Bum!», el Village Voice no fa gaire por.

No sé què va passar amb les altres cangurs, però a l’Eula-Beulah la van acomiadar. Per culpa dels ous. Un matí, l’Eula-Beulah va fer-me un ou ferrat per esmorzar. Me’l vaig cruspir i en vaig demanar un altre. L’Eula-Beulah me’n va fer un altre i em va preguntar si en volia més. Feia aquella mirada d’«Atreveix-te a demanar-te’n un altre, Stevie, i veuràs». Així que en vaig demanar un altre, i un altre, i apa. Vaig aturar-me al setè, crec –set és el número que tinc clavat al cap amb força claredat. Potser se’ns van acabar els ous. Potser em vaig posar a plorar. O potser l’Eula-Beulah es va espantar. No ho sé, però segurament va estar bé que el joc s’acabés al setè. Set ous és bastant per a un nen de quatre anys.

Vaig trobar-me bé una estona fins que vaig vomitar. L’Eula-Beulah va riure, em va fotre un clatellot i em va tancar a l’armari. Bum. Si m’hagués tancat al lavabo, potser no l’haguessin acomiadat, però no ho va fer. A mi la veritat és que no em molestava estar a l’armari. Era fosc, però feia l’olor del perfum Coty de la mare, i a sota hi havia una ratlla de claror reconfortant.

Vaig arrossegar-me cap a la part del darrere de l’armari, on els abrics i els vestits de la mare em fregaven l’esquena. Vaig començar a tirar-me rots, uns rots llargs i potents que em cremaven com el foc. No recordo que l’estómac em fes mal, però me’n devia fer, perquè quan vaig obrir la boca per deixar anar un altre rot ardent, vaig tornar a vomitar. Damunt de les sabates de la mare. La fi de l’Eula-Beulah. Quan la mare va tornar de treballar, la cangur estava ben adormida al sofà i el petit Stevie, tancat a l’armari, estava ben adormit amb ous ferrats mig digerits enganxats als cabells.

3

La nostra estada a West De Pere no va ser ni llarga ni profitosa. Ens van fer fora de l’apartament del tercer pis quan un veí va enxampar el meu germà de sis anys grimpant pel terrat i va trucar a la policia. No sé on era la mare quan va passar això. Tampoc sé on era la cangur de la setmana. Només sé que jo era al quarto de bany, descalç i dalt de l’estufa, per veure si el meu germà queia del terrat o si aconseguia tornar sa i estalvi al quarto de bany. Ho va aconseguir. Ara té cinquanta-cinc anys i viu a Nou Hampshire.

4

Quan tenia cinc o sis anys, vaig preguntar-li a la mare si algun cop havia vist morir algú. Sí, va dir, vaig veure morir una persona i vaig sentir com moria una altra. Vaig preguntar-li com es podia sentir morir una persona i em va explicar que era una noia que s’havia ofegat davant de Prout’s Neck als anys vint. La noia va nedar massa lluny i el corrent no la deixava tornar i va començar a cridar socors. Uns quants homes van intentar arribar-hi però el corrent tenia una ressaca tremenda i van haver de tornar. Es van haver de quedar mirant, turistes i locals, l’adolescent que seria la meva mare entre ells, esperant el bot de rescat que mai no va arribar i sentint com la noia cridava fins que se li van acabar les forces i es va ofegar. El cos va aparèixer a Nou Hampshire, va dir la mare. Vaig preguntar quants anys tenia la noia. La mare va dir que catorze, em va llegir un còmic i em va ficar al llit. Un altre dia em va explicar la mort que havia vist: un mariner que va tirar-se del terrat de Graymore Hotel a Portland, Maine, i va caure al carrer.

–Va rebentar –va dir la mare, com si fos la cosa més normal del món. Va fer una pausa i va afegir:– Ho va empastifar tot d’un líquid verd. No ho he oblidat mai.

Ja som dos, mare.

5

Bona part dels nou mesos del meu primer curs els vaig passar al llit. Els problemes van començar amb el xarampió –un cas ben habitual– i van anar empitjorant. Vaig recaure un i altre cop en el que em pensava que es deia, equivocadament, gola ratllada;¹ jeia al llit bevent aigua freda i imaginant-me la gola amb ratlles vermelles i blanques (no anava tan errat d’osques).

En algun moment, les orelles van entrar en joc i un dia la mare va cridar un taxi (no conduïa) i em va dur a un metge massa important per fer visites a domicili: un especialista en l’oïda (no sé d’on vaig treure la idea que aquesta mena de metges es deien otiòlegs). M’era igual si era especialista en oïda o en forats del cul. Tenia quaranta de febre i cada cop que empassava, el mal m’encenia banda i banda de la cara com si fos una jukebox.

El metge em va mirar les orelles, dedicant la major part del temps (crec) a l’esquerra. Després em va estirar a la taula per examinar-me. «Aixeca’t un moment, Stevie», va dir la infermera, i em va col·locar un bon tros de tela absorbent –potser era un bolquer– sota el cap, per tal que pogués posar-hi la galta quan tornés a estirar-me. M’hauria d’haver imaginat que alguna cosa feia pudor, a Dinamarca. Ves a saber, potser ho vaig fer.

Feia una olor molt forta d’alcohol. Clac, es va sentir, quan el metge va obrir l’esterilitzador. Vaig veure l’agulla a la seva mà –semblava tan llarga com el regle del meu estoig de col·legi– i em vaig quedar garratibat. L’especialista en oïda va somriure per tranquil·litzar-me i va dir la mentida per la qual els metges haurien de ser empresonats immediatament (el temps de captiveri hauria de duplicar-se en cas que la mentida sigui dita a un infant): «Relaxa’t, Stevie, no et farà mal». Me’l vaig creure.

Em va introduir l’agulla a l’orella i em va punxar el timpà. Mai no he tornat a sentir tant de mal –l’únic que s’hi acosta és el primer mes de recuperació quan em va atropellar una furgoneta l’estiu del 1999. Aquell dolor va durar més, però no era tan intens. La perforació del timpà era un mal de l’altre món. Vaig cridar. Vaig sentir un so al meu cap, com un petoneig sorollós. De l’orella em va rajar un doll calent, com si hagués començat a plorar pel forat equivocat, i a fe de Déu que en aquell moment ja plorava a raig pels altres dos. Vaig aixecar la cara, que regalimava, i vaig mirar, incrèdul, el metge i la infermera. Tot seguit, vaig mirar la tela que la infermera havia posat a la taula. Tenia una gran taca humida al mig. També hi havien filets de pus groc.

–Ja està –va dir el metge, i em va donar un copet a l’espatlla–. Has estat molt valent, Stevie, i ja hem acabat.

La setmana següent, la mare va cridar un altre taxi, vam tornar al metge de l’oïda i em vaig trobar altra vegada estirat de cantó amb el pam de tela absorbent sota el cap. El metge va tornar a provocar l’olor d’alcohol –una olor que encara associo, com suposo que fa molta gent, amb el mal, el mareig i el terror– i va treure la llarga agulla. Altre cop va assegurar-me que no em faria mal, i altre cop me’l vaig creure. No del tot, però prou per estar-me quiet i que pogués ficar-me l’agulla a l’orella.

Sí que em va fer mal. Gairebé tant com el primer cop, de fet. El so com de petoneig al cap també va ser més sorollós; aquest cop era com si fossin gegants, els que es feien petons (que es ‘fotien el bacallà’, com solíem dir). «Ja està», va dir la infermera encabat, mentre jo plorava en un bassal de pus aigualit. «Només fa una mica de mal, i no vols quedar-te sord, oi? A part que ja estem».

M’ho vaig creure uns cinc dies, fins que va arribar el taxi següent. Vam tornar a cal metge de l’oïda. Recordo el taxista dient-li a la mare que pararia el taxi i ens faria baixar si no feia callar el nano.

Altre cop era a la taula amb el bolquer sota el cap i la mare fora a la sala d’espera amb una revista que segurament era incapaç de llegir (o així me la imagino). Altre cop l’olor punyent d’alcohol i el metge cap a mi, amb l’agulla a la mà tan llarga com el meu regle d’escola. Altre cop somreia, s’acostava i m’assegurava que aquest cop sí que no em faria mal.

Des que em van foradar repetidament el timpà quan tenia sis anys, una de les meves màximes vitals ha estat aquesta: si em prens el pèl un cop, la culpa és teva. Si em prens el pèl dos cops, culpa meva. Si em prens el pèl tres cops, la culpa és de tots dos. El tercer cop a la taula del metge de l’oïda, vaig lluitar, vaig cridar, vaig forcejar i vaig plantar cara. Cada vegada que m’apropaven l’agulla a la cara, la llançava a terra. Al final, la infermera va cridar la mare a la sala d’espera i entre totes dues van aconseguir aguantar-me prou estona perquè el metge pogués ficar-me l’agulla. Vaig cridar tant i tanta estona que encara em sento. De fet, crec que en alguna vall pregona del meu interior, el darrer crit encara ressona.

_________

1. Joc de paraules intraduïble entre strep throat, ‘faringitis’, i striped throat, ‘gola ratllada’. (N. del t.)