Loe raamatut: «La pantera de les neus»

PRIMERA PART
L’ACOSTAMENT
El motiu

Com les monitores d’esquí tiroleses, la pantera de les neus fa l’amor en paisatges nevats. Al mes de febrer està en zel. Vestida amb pells, viu en el cristall. Els mascles lluiten, les femelles s’ofereixen, les parelles es criden. En Munier ja m’havia avisat: si volíem tenir cap possibilitat de veure-la, calia buscar-la en ple hivern, a quatre o cinc mil metres d’altitud. Intentaré compensar les molèsties de l’hivern amb les alegries de l’aparició. La Bernadeta Sobirós havia fet servir aquesta tècnica a la cova de Lorda. Segurament la pastoreta havia tingut fred als genolls, però l’espectacle d’una verge amb el seu halo devia pagar totes les penes.

«Pantera», el nom dringava com un adreç. No hi havia cap garantia de trobar-ne una. L’aguait és una aposta: se surt cap a les bèsties, es pot fracassar. Hi ha qui no se’n sent quan això passa i es delecta en l’espera. Per a això, cal tenir un esperit filosòfic propens a l’esperança. Per desgràcia, jo no era d’aquesta mena. Jo volia veure la bèstia tot i que, per correcció, no confessava a en Munier les meves impaciències.

Les panteres de les neus eren arreu víctimes de la caça furtiva. Un altre motiu per fer el viatge. Aniríem al capçal d’un ésser ferit.

En Munier m’havia ensenyat les fotografies de les estades anteriors. La bèstia conjuminava la potència amb la gràcia. Els reflexos li electritzaven el pelatge, les potes s’eixamplaven en platerets, la cua desmesurada feia de pèndol. S’havia adaptat per viure en indrets inhabitables i per grimpar als cingles. Era l’esperit de la muntanya, que havia baixat a visitar la Terra, una vella habitant que la ràbia humana havia fet retrocedir cap a les perifèries.

Associava l’animal a una persona: a una dona que ja no vindria enlloc amb mi. Era una noia dels boscos, reina de les fonts, amiga de les bèsties. L’havia estimada, l’havia perduda. A través d’una visió de la ment infantil i inútil, associava el seu record a un animal inaccessible. Síndrome banal: trobes a faltar un ésser, el món n’adopta la forma. Si arribava a trobar l’animal, més endavant li diria que era ella a qui havia vist un dia d’hivern a l’altiplà blanc. Allò era pensament màgic. Tenia por de semblar ridícul. De moment, no en deia ni una paraula als amics. No parava de pensar-hi.

Érem al principi de febrer. Per alleugerir l’equipatge, vaig cometre l’error de posar-me tot l’equip d’alta muntanya. Vaig pujar al tren de rodalia parisenc en direcció a l’aeroport vestit amb la jaqueta àrtica i les botes de l’exèrcit xinès model «caminada llarga». Al vagó ocupat per uns agraciats cavallers peuls de trista figura i un moldovalac que destrossava Brahms amb un acordió, a qui miraven era a mi perquè la meva roba desentonava. L’exotisme s’havia desplaçat.

Ens vam enlairar. Definició del progrés (i per tant de la tristesa): recórrer en deu hores la mateixa distància que a Marco Polo li havia costat quatre anys. Molt mundà, en Munier va fer les presentacions al cel. Vaig saludar els dos amics amb qui havia de passar un mes: la Marie, la noia del cos flexible, nòvia d’en Munier, cineasta animalista enamorada de la vida salvatge i dels esports ràpids, i en Léo, el dels ulls hipermetrops, els cabells esbullats i el pensament profund, i per tant silenciós. La Marie havia fet una pel·lícula sobre el llop i una altra sobre el linx, bèsties en temps de descompte. En volia rodar una altra sobre els seus dos amors: les panteres i en Munier. Dos anys abans, en Léo havia interromput la tesi de filosofia per fer d’ajudant de camp d’en Munier. Al Tibet, en Munier necessitava camàlics per a la instal·lació dels aguaits, l’ajust de les càmeres i les llargues nits. Com que jo no podia carregar pes per culpa d’una columna vertebral delicada, i com que no tenia cap competència fotogràfica ni experiència localitzant pistes d’animals, no sabia quina seria la meva funció. El meu deure era no fer endarrerir ningú ni esternudar si la pantera es deixava veure. M’oferien el Tibet amb safata. Me n’anava a buscar una bèstia invisible amb l’artista més ben plantat, amb una lloba humana d’ulls de lapislàtzuli i amb un filòsof reflexiu.

—Som la «Banda dels Quatre» —vaig dir mentre l’avió aterrava a la Xina.

Si més no, jo aportaria els acudits.

El centre

Vam aterrar a l’extrem orient del Tibet, a la província administrativa de Quinghai. El poble de Yushu encimbellava els seus trams grisos a 3.600 metres d’altitud. L’any 2010, un terratrèmol l’havia arrasat.

En menys de deu anys la monstruosa energia xinesa havia terraplenat la runa i ho havia reconstruït tot. Els fanals s’arrengleraven amb tiralínies i il·luminaven una parcel·la de formigó perfectament llisa. Els cotxes circulaven lentament, silenciosos, per les avingudes de l’escaquer. La vila-caserna anticipava el futur de l’obra mundial permanent.

Van caldre tres dies per travessar el Tibet oriental amb cotxe. Fèiem cap al sud de les muntanyes del Kunlun, a la vora de l’altiplà del Changtang. En Munier hi coneixia estepes de caça abundant.

—Agafarem la carretera de Golmud a Lhasa —m’havia dit a l’avió—, arribarem fins al poble de Budong Qan, seguint la via fèrria.

—I en acabat?

—Ens endinsarem cap a l’oest al peu de la serralada del Kunlun, fins a la «vall dels iacs».

—És el nom autèntic?

—És el que li he posat jo.

Jo prenia notes a les meves llibretes negres. En Munier em va fer prometre que si escrivia un llibre no hi posaria els noms exactes dels llocs. Ells tenien els seus secrets. Si nosaltres els revelàvem, vindrien els caçadors a buidar-los. Ens vam acostumar a designar els indrets amb els termes d’una geografia poètica, personal, suficientment inventada per enterbolir les pistes però prou gràfica per continuar sent precisa: «vall dels llops, llac del Tao, cova del mufló». A partir d’aquell moment el Tibet dibuixaria en mi el mapa dels records, menys precís que els atles, apel·lant més als somnis, protegint el refugi de les bèsties.

Circulàvem cap al nord-oest a través dels esglaons tallats de massissos. Les collades se succeïen, bonys pelats pels ramats, a 5.000 metres d’altitud. L’hivern estampava escadusseres clapes blanques sobre planures on el vent s’acarnissava. Les congestes amb prou feines suavitzaven els afloraments.

Segurament tot d’ulls ferotges ens observaven des de les crestes, però quan vas amb cotxe no contemples res més que el teu reflex al vidre de la finestreta. No vaig veure ni un llop i el vent bufava amb força.

L’aire feia olor de metall, aquella duresa no convidava a res. Ni al vagareig ni al retorn.

El govern xinès havia acomplert el vell projecte de control del Tibet. Pequín ja no es dedicava a perseguir els monjos. Per ocupar un espai, hi ha un principi més eficaç que la coacció: el desenvolupament humanitari i l’ordenació del territori. L’estat central aporta el confort, la rebel·lió s’apaivaga. En cas de revolta camperola, les autoritats s’exclamen: «Com pot ser? Un aixecament? Mentre construïm escoles?». Lenin ja havia provat aquell mètode, feia cent anys, amb la seva «electrificació del país». Pequín havia escollit aquesta estratègia als anys vuitanta. La logorrea de la Revolució havia deixat lloc a la logística. L’objectiu era semblant: el control de l’entorn.

La carretera travessava els cursos d’aigua sobre ponts nous de trinca. Unes antenes telefòniques coronaven els cims.

El poder central multiplicava les obres. Una línia de ferrocarril sabrejava fins i tot el vell Tibet del nord al sud. Lhasa, ciutat tancada als estrangers fins a mitjan segle XX, ara es trobava a quaranta hores de tren de Pequín. El retrat del president xinès Xi Jinping s’exhibia en uns plafons: «Estimats amics», donaven a entendre els eslògans, «us porto el progrés, calleu!». Jack London ja ho havia resumit l’any 1902: «Qui alimenta un home n’és l’amo».

Vam deixar enrere pobles de colons on uns cubs de ciment arreceraven xinesos vestits de caqui i tibetans amb granotes de treball que confirmaven que la modernitat és la pauperització del passat.

Mentrestant, els déus es retiraven, i les bèsties també. Com havíem de trobar cap linx en aquelles valls de martells pneumàtics?