Loe raamatut: «La Ciutat del Sol»

IX

La Ciutat del Sol

seguida de

Qüestió quarta sobre la millor república

Tommaso Campanella

Traducció i introducció

d’Antoni Seva

PUV

Títol original: La Città del Sole, dialogo poetico (1602) Quaestio quarta de optima republica (1637)

© Traducció: Antoni Seva

© d’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València

Abril 2006

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 84-370-6435-X

Realización ePub: produccioneditorial.com

Introducció

1

El 4 de juny de 1601, al Castel Nuovo de Nàpols, el frare dominicà Tommaso Campanella va ser sotmès pel Sant Ofici al suplici de la vetla (la veglia): lligat de mans i de peus, va ser suspès enlaire, amb les anques a poca distància d’un pal punxegut; l’esforç per aguantar-se el mantindria despert mentre durava un insistent interrogatori. El frare, per defugir les greus acusacions que pesaven sobre ell i evitar una probable condemna a la foguera, havia decidit fingir-se boig –els bojos, com no estaven en condicions de penedir-se, no podien ser executats–: això volien comprovar els inquisidors.

Els fets es remuntaven a dos anys abans, quan a la Calàbria, aclaparada per desgràcies naturals, per la misèria i pels impostos, es va congriar una revolta de gent heterogènia contra «sa majestat catòlica» Felip III. Campanella, amb la seua oratòria ardent, havia celebrat conciliàbuls amb persones influents i havia excitat les masses predicant una nova república igualitària, amb comunitat de béns i reformes radicals que farien nàixer una nova edat d’or. Les estrelles anunciaven el moment oportú per al canvi de segle. El comandament civil i militar s’havia confiat al cavaller Maurizio de Rinaldis; una petita flota turca, a les ordres del renegat Cicala, donaria suport per mar. La revolta va fracassar estrepitosament per la delació de dos conjurats i per les mesures preses pel virrei. Alguns capdavanters van ser executats cruelment. Molts dels revoltosos van ser fets presoners, entre ells Campanella, traït per un amic de la seua família. Quatre galeres els van conduir a la capital de regne; a les vergues de cadascuna penjava el cadàver d’un presoner; altres dos van ser esquarterats vius a la vista de la multitud; el altres van ser reclosos al Castel Nuovo.

Contra Campanella es van obrir dos processos: l’un, de rebel·lió, pel virrei; l’altre, d’heretgia, per la Inquisició. En el primer, si bé al principi, torturat al poltre, va admetre la culpabilitat, més tard va precisar les seues intencions: establir un nou ordre teocràtic universal, reservant-hi el paper hegemònic justament a la monarquia espanyola, que havia conquistat el nou món i hi havia estès el cristianisme. En l’altre, se l’acusava d’haver negat els dogmes més sagrats i de blasfèmia i sacrilegis. Les acusacions, procedents d’enemics i de còmplices sotmesos a tortura, no podien ser més greus.

Campanella va resistir la vetla durant trenta-sis hores. Els interrogadors no van aconseguir arrancar-li sinó gemecs i frases incoherents; van haver de declarar-lo boig. Estranyament, el procés civil es va aturar i l’eclesiàstic va tenir lloc a Nàpols i no a Roma: això, sens dubte, palesa una tensió entre el papat i la monarquia espanyola. En tot cas, no convenia deixar solt un profeta capaç d’arrossegar masses. La Inquisició el va condemnar a presó perpètua per heretgia.

Gian Domenico Campanella havia nascut el 1568 a Stilo, un poblet de Calàbria, en una família modesta. Als quinze anys va entrar en l’orde dels dominicans, prenent el nom de Tommaso. Als convents del seu país va rebre una formació rutinària (l’aristotelisme passat per l’escolàstica) que aviat va rebutjar, entusiasmat per les teories empiristes d’un filòsof conterrani, Bernardino Telesio. L’ànsia de saber, l’esperit polèmic i les amistats amb seglars van fer que topàs amb els seus superiors. Sense permís, va residir a Nàpols, a casa d’un amic noble, Mario delTufo, que el va introduir en els cercles intel·lectuals, especialment en el de Giambattista della Porta, un científic d’amplis interessos, entre els quals es trobava la màgia natural. Aquestes irregularitats fan que l’orde li impose fer penitència i tornar a Calàbria (1592). Campanella, però, desobeeix i emprèn el camí del nord: passant per Roma, va a laToscana, on no obté la càtedra a què aspirava, i a Bolonya, on un agent de la Inquisició furta de la seua cel·la els seus manuscrits. A Pàdua freqüenta la universitat i coneix Galileu; noves acusacions i calúmnies s’acumulen conta ell: sodomia, escrits ateus, ocultisme. És traslladat a la presó de la Inquisició a Roma, on coincideix amb Giordano Bruno (1594). Abjura dels seus «errors» i les autoritats religioses creuen alliberar-se d’ell enviant-lo al convent del seu poble (1598). No tardarà ni un any a embarcarse en la revolta que el duria al Castel Nuovo.

Campanella romandrà empresonat vint-i-set anys. És traslladat al Castel Sant’Elmo, la impressionant fortalesa construïda pel valencià Pere Lluís Escrivà; hi va passar quatre anys engrillonat en una masmorra fosca i humida; malgrat l’aïllament, manté contactes clandestins amb l’alemany Kaspar Schopp, que rep els manuscrits del frare amb la intenció de publicar-los i fa gestions per alliberar-lo, infructuosament. El 1608 és transferit al Castel dell’Ovo, en unes condicions molt més benèvoles: té accés a llibres, aplega alguns deixebles, rep visites, entre les quals la del protestant alemany Tobias Adami, que serà el seu editor. Després de sis anys fecunds, el fan tornar quatre anys més a la masmorra de Sant’Elmo. Per fi, al Castel Nuovo una altra vegada; milloren les condicions, però la llibertat es fa esperar molt encara.

Ix de la presó el 27 de maig de 1626. Encara no és la llibertat plena: conduït a Roma, ha d’esperar a les cel·les del Sant Ofici que s’examine l’ortodòxia dels seus escrits. Però aleshores troba el millor protector que podia desitjar: el papa Urbà VIII (Maffeo Barberini), que es creu en perill de mort, es serveix amb èxit dels seus dots màgics. Els seus llibres són esborrats de l’Índex; és nomenat mestre de teologia; el papa li assigna una pensió.

Tanmateix, la situació de Campanella no era gaire segura. Tenia enemics a la cúria, i més quan té lloc el procés contra Galileu (1633), a qui el frare donava suport. Al mateix temps, a Nàpols es decobreix un altre complot antiespanyol, al capdavant del qual hi ha un deixeble de Campanella; les autoritats sospiten del mestre. D’altra banda, l’orientació política de Campanella es gira ara en favor de la monarquia francesa, vencedora dels hugonots, com a poder hegemònic, en detriment de l’espanyola. Per evitar l’extradició a Nàpols, amb l’ajut del papa i de l’ambaixador francès, Campanella fuig a França.

A París és molt ben acollit (finals de 1634); el precedia la seua fama de savi. Gaudeix de la protecció del totpoderós Richelieu, que el presenta a Lluís XIII; el «rei cristianíssim» el rep amb gran respecte i afabilitat i li concedeix una pensió. Publica moltes de les seues obres, amb l’aprovació de la Sorbona. No abandona les pràctiques astrològiques: quan naix el futur rei Sol, li fa un horòscop que el temps confirmaria (1638).

Però no pot conjurar un perill que li anunciaven les estrelles a ell mateix: mor el 21 de maig de 1639 i és soterrat a l’església de Saint Jacques.

2

Campanella era un home desmesurat en una època sense mesura.Tenia una memòria prodigiosa; era audaç en les seues opinions, que transmetia amb vehemència, confiat en els seus dots de persuasió amb la paraula i amb la mirada. Es va lliurar febrilment a l’estudi de totes les escoles en totes les branques del saber. Es vanava dels seus coneixements, s’atribuïa una missió providencial i s’arrogava poders màgics.

Va escriure molt, tant en llibertat com a la presó, sobretot de filosofia (De sensu rerum et magia, Realis philosophia epilogistica, Metaphysica, etc.), una extensa Theologia, de política, d’astrologia, de medicina, una Apologia pro Galilaeo, una considerable producció poètica, una abundant correspondència. Escrivia profusament, en llatí i en italià, sovint en to polèmic; revisava i ampliava els seus llibres. El seu estil és vehement i robust, però a vegades desordenat i confús, sense cura de la forma.

Com a filòsof, Campanella està ple de contradiccions: abominava d’Aristòtil, però acatava l’autoritat de Tomàs d’Aquino; s’adheria a Plató i, en part, al platonisme florentí, però també al sensisme de Telesio; abonava la ciència experimental, però com un pas previ a la metafísica, i sense excloure l’astrologia i la màgia; creia que el cristianisme és la confirmació revelada de la raó natural; s’interessava molt pels progressos i les descobertes geogràfiques contemporanis, però reafirmava la concepció teològica, medieval, del món; l’adhesió al papat no li impedia vorejar l’heterodòxia.

Malgrat les seues contradiccions i rareses –algunes, compartides amb els seus contemporanis–, ocupa un lloc digne en la història de la filosofia. Va forjar un sistema tancat, amb la seua pròpia coherència.

Campanella veu el món com un gran llibre, el llibre de la Natura, escrit per Déu mateix. D’ací deriva la seua confiança en la lliure investigació científica i també la proposta d’un aprenentatge directe, sensible, com en les imatges pintades als murs de la Ciutat del Sol. Hi ha un altre gran llibre, escrit també per Déu, que és la Bíblia. Entre l’un i l’altre no poden haver-hi contradiccions; qui no conegués el segon, en tindria prou amb el primer.

El coneixement naix del dubte, del qual es desprèn una evidència: «jo, que pense, sóc» –això, dit abans que ho digués Descartes. La consciència del jo és una notitia innata que comporta la consciència del no-jo: el món extern, que afecta els sentits, produeix una notitia illata, per la qual coneixem no les coses, sinó la percepció de les coses.

Qui pensa, es concep com una entitat que pot, sap i vol: ací s’origina la teoria de les «primalitats», fonamental en el sistema de Campanella. Tant el jo com el no-jo estan constituïts per tres principis o atributs de l’ens: potentia (capacitat d’existir i d’obrar), sapientia (capacitat de saber) i amor (tendència a la conservació). Les coses finites participen també del no-ens, amb els atributs oposats d’impotentia, insipientia i disamor. En un pla superior, les primalitats es transformen en «influències magnes», instruments de la providència: necessitas (causalitat), fatum (destí intel·ligible) i harmonia; a aquestes s’oposen les negatives: contingentia (casualitat), casus (cas excepcional) i fortuna (sort).

La Natura és única, per damunt de les diferències aparents. Totes les coses, fins les artificials, presenten semblances, analogies de forma i funció. L’individu, doncs, és un microcosmos. Aquesta teoria, provinent dels clàssics, la reprendrà Leibniz, que coneixia bé les obres de Campanella. Entre les coses, diferents segons el grau de no-ens que contenen, existeixen uns vincles de simpatia o antipatia amb els quals la providència forma una concordia discors, un bé superior per damunt dels mals particulars.

Campanella creu que tots els éssers estan animats (pampsiquisme), encara que en nivells de consciència diferents (éssers inorgànics, orgànics, l’home). Ara, el pampsiquisme no és un panteisme. Déu, com a ens pur, té en grau perfecte les tres primalitats, que formen una unitat triple (monotríade). És un calc del dogma de la Trinitat, que atribueix les primalitats, respectivament, al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. Però aquesta doctrina es pretén deduir de la Natura mateixa. Això vol dir que la religió és un producte de la raó. La religió positiva és veritable si s’ajusta a la religió natural, racional. La revelació és un complement: afegeix la distinció de persones en la Trinitat i els sagraments. El cristianisme és superior a les altres religions perquè és més racional.

L’home, «cuc imperfecte», ocupa un lloc particular en el món. És lliure perquè depèn directament de la providència divina: els astres poden influir en la seua conducta, però ell pot sostraure-se’n pel lliure albir. Encara més: pot actuar sobre el món per mitjà de la màgia natural, que, basada en la ciència i en les arts, permet forjar invents i, gràcies a l’astrologia, pot prevenir els esdeveniments. D’altra banda, l’home sent dues tendències: a l’ens i al no-ens. La tendència al mal és el pecat original bíblic; la pena recau en els fills, però la culpa en els pares, si no s’ha posat la cura adequada en la procreació, de la qual depenen les qualitats dels fills. D’ací es desprèn la necessitat de l’eugenèsia i de l’educació. Al contrari, per la tendència al bé, l’home és capaç d’advertir el vincle que el lliga a l’ens pur i d’aspirar a assimilar-s’hi.

Campanella entra de ple en el moviment general que, amb la irrupció del capitalisme i de l’expansió colonial, pretenia reformar la religió, la filosofia, la ciència, la tècnica, les arts i la política. La seua reforma no va adreçada a la consciència individual, sinó al gènere humà en diferents camps.

La importància de l’educació es dedueix de principis teòrics: la conducta depèn del coneixement, perquè «qui pot i sap obrar bé ha de voler-ho». Per això Campanella, avançant-se a Comenius, propugna una educació universal, obligatòria, graduada, amb mètodes assequibles i completada amb la pràctica.

El cristianisme, com a religió més racional, si se’n suprimeixen els abusos, ha de ser admès per tots els pobles. Cal, d’una banda, difondre’l, persuadint les altres religions. Això és el que Campanella es proposa en el Quod reminiscentur, una obra que va influir en la institució de la Congregatio de propaganda fide i en la fundació per Urbà VIII del Collegium Vrbanum per a la formació de missioners (1627). D’altra banda, calia com a suport un poder temporal que, subordinat al papa, exercís l’hegemonia a tota la terra. Tots els pobles, sota la guia d’un sol pastor, viurien en una nova edat d’or.

Un home sense experiència política proposava un nou ordre mundial: la monarquia absoluta subordinada al poder papal –un neogüelfisme. Malgrat la revolta calabresa i la presó, donava suport a la monarquia espanyola, aleshores hegemònica i conquistadora i cristianitzadora del món. Ho feia per convicció, sens dubte. Quan es va decantar a favor de França, no va ser per ressentiment ni per conveniència –de fet, en l’edició parisina de La Ciutat del Sol (1637), hi manté els bon auguris per a Espanya–, sinó a la vista de la notòria decadència espanyola. A l’hàbil Richelieu, és clar, li convenia tenir al costat Campanella: el 1635 esclata la guerra entre França i Espanya; perdurava el llarg conflicte gal·licà, que enfrontava la monarquia francesa amb el papat. Però, al frare, la lleialtat al papa era l’única que li importava.

És admirable la gran figura de Galileu, que, deixant de banda les especulacions metafísiques, s’acontenta amb unes poques veritats demostrables, conscient de la seua transcendència. Però això no desacredita un filòsof combatiu com Campanella: eren ben reals la depressió de Calàbria sota la dominació espanyola, les diferències socials, la corrupció, el llast de l’aristotelisme, les arriscades disputes religioses, les confrontacions bèl·liques entre els estats moderns, la pèrdua de poder moderador del papat, els conflictes per l’hegemonia en el nou món, la política colonial. És en el marc d’aquestes tensions que Campanella es mou amb audàcia ingènua i amb tenacitat. De les seues propostes, unes són aportacions positives; altres són rareses que han quedat arraconades; altres són malsons terribles. Ara, no se li podrà negar la coherència del seu sistema, la coherència radical del visionari.

3

Una utopia és una obra de caràcter imaginari que comprèn la narració d’un viatge, la descripció d’un país exòtic i l’exposició d’un sistema social inconegut.

Com a gènere existeix ja en la literatura grega, però devem el terme a Thomas More: Utopia, Enlloc, el país inexistent. Les utopies són de diversos tipus, purs

o mixtos: la ficció plaent de les històries fabuloses; la sàtira, amb crítica de la societat de referència o amb premonició del seu futur desenvolupament; la proposta doctrinal reformista o revolucionària, realística o ideal. A l’últim tipus (utopia en sentit estricte) pertany La Ciutat del Sol.

Campanella va compondre La Ciutat del Sol en circumstàncies estranyes: a la presó del Castel Nuovo el 1602, en temps del procés per la revolta de Calàbria. Els testimonis de càrrec atribuïen a Campanella alguns propòsits coincidents amb els que es troben a La Ciu- tat del Sol (el mil·lenarisme, la instauració d’una nova edat d’or); però la comunitat de béns difícilment hauria trobat adhesió si no és en les capes baixes i la comunitat de dones hauria estat rebutjada unànimement per una de les poblacions més zeloses de l’honor. Paradoxalment, la pràctica precedeix la teoria. Hem d’entendre, doncs, que, fracassada la revolta, Campanella degué depurar la concepció de la seua república, tot donant-li un caràcter més universal.

El Castel Nuovo, d’altra banda, potser va inspirar una part de l’arquitectura de La Ciutat del Sol. La Sala dei Baroni, construïda en temps d’Alfons el Magnànim pel mallorquí Guillem Sagrera en gòtic català (amb altres precedents com el de la capella del Sant Calze de la catedral de València), té una volta octogonal circuïda per una galeria amb finestres i coronada per un llanternó; abans de l’incendi de 1919, contenia representacions d’àngels i profetes amb filacteris; de les parets hi penjaven tapissos amb escenes bíbliques. Tot això recorda la descripció del temple dels solars (cf. La Ciutat del Sol, pp. 33-34).

* * *

És dubtós si Campanella es va basar en algun autor determinat per a posar la seua ciutat utòpica sota l’advocació del Sol. Ara, el significat que dóna al Sol és palès: els solars «el serveixen només a ell [Déu] sota l’ensenya del Sol, que és l’ensenya i la faç de Déu, de qui ve la llum i la calor i tota altra cosa» (La Ciutat del Sol, p. 73).

Tampoc no és fàcil determinar tots els autors que van servir de font per a la descripció i l’organització global de la Ciutat del Sol: molts elements deriven de les exigències i convencions del gènere utòpic (societat aïllada, autònoma i virtuosa). Interessa considerar ací Plató, Iambul, Llucià i More.

Plató, en el Crícias, descriu l’Atlàntida. És una illa de difícil accés. La capital es troba al centre, en un turó; a l’acròpoli s’alça el temple de Posidó, voltat d’estàtues de déus i herois. Governen l’illa els descendents de Posidó. Els habitants viuen en una prosperitat sòbria; tenen una forta organització militar. Aquesta societat es va degradar per la pèrdua de l’element diví a causa de la unió amb mortals. Però la principal aportació de Plató a la utopia és la República. Els «guardians» tenen els béns en comú, s’eduquen i fan totes les activitats en comú, sense distinció de sexes. L’estat vetla per la puresa de la raça seleccionant les parelles; els fills pertanyen a la comunitat.

Del viatge a les Illes del Sol de Iambul, un autor grec del s. III aC, se’n conserva un resum en Diodor (Biblioteca 2. 55-60). En aquestes illes exuberants de l’equador, els solars, una raça a part, fan una vida sana que es prolonga fins al cent cinquanta anys. Formen petites comunitats patriarcals; tenen les dones i els fills en comú. Estudien especialment l’astrologia; tenen escriptura pròpia. Adoren la Natura i els astres, sobretot el Sol.

Plini (Història natural 6. 81-91) mescla notícies fidedignes i fabuloses sobre Tapròbana (Sri Lanka). Els nadius disposen de riqueses, però són austers; arriben a una edat mitjana de cent anys. No tenen esclaus. Elegeixen com a rei un ancià sense fills i trenta consellers.

La Història veritable de Llucià és una pura fantasia volgudament extravagant i una sàtira contra els escriptors de viatges fabulosos.

En la Utopia de Thomas More, Hitlodeu, un excompany d’Amerigo Vespucci, narra el seu viatge a una illa de les mars del sud, Utopia. La capital s’estén en un pendent, vora un riu; els carrers i els edificis són amplis, amb jardins. Hi treballa tothom, amb poca fatiga (sis hores diàries), i l’oci es dedica a l’estudi i a distraccions honestes. No hi existeix l’esclavitud sinó com a càstig. La propietat és comuna; tothom contribueix segons les seues capacitats i rep segons les seues necessitats. No hi circula moneda; s’hi menyspreen les matèries precioses. Els utopians viuen en un hedonisme moderat; vesteixen robes senzilles; mengen en comunitat amb acompanyament de lectures i música. Es procuren atencions als malalts, però els incurables són invitats a un suïcidi dolç. La base social és la família patriarcal i puritana, amb matrimoni monogàmic i penes greus per a l’adulteri. Les mares alleten els fills, que després, tant mascles com femelles, van a l’escola pública. Els illencs han arribat a un alt nivell de ciència i tècnica; tenen escriptura pròpia; cultiven l’astronomia, però rebutgen l’astrologia. El sistema polític és representatiu, amb càrrecs polítics anuals, excepte el de príncep, que és vitalici, i amb assemblees del poble i federals. Detesten la guerra, que no emprenen sinó en defensa pròpia; hi empren mercenaris i, en darrer cas, hi participen ells, homes i dones; és lícit enganyar i corrompre l’enemic; no es fan honors militars. A Utopia hi ha llibertat religiosa: només els fanàtics són perseguits; la majoria creu en un sol Déu, en la immortalitat de l’ànima, en la providència i en els premis i càstigs d’ultratomba. Tenen pocs sacerdots, incloses algunes dones, que fan de guia moral i atenen els simples ritus públics.

Campanella tenia presents aquests autors de manera diversa. Rebutja Llucià, un racionalista mordaç que tant complaïa els humanistes. Trobava en Plini la versemblança d’una autoritat antiga. Pogué tenir accés, en grec i en italià, al report de Iambul. Però les línies principals de la utopia campanelliana deriven de Plató i de More, amb concordances i discordances complexes.

Darrere de La Ciutat del Sol, a més dels utopistes, hi ha un abundós cabal d’autors i doctrines: clàssics grecs i llatins, la Bíblia, pares de l’Església, escolàstics, heterodoxos, científics, filòsofs i historiadors contemporanis. Afloren al llarg del diàleg i obtenen una presència pesant en la Qüestió quarta.

La Ciutat del Sol té forma d’un diàleg entre un genovès, antic pilot de Colom, i un hospitaler: el primer fa un report de la seua estada a la Ciutat del Sol, a Tapròbana; el segon hi intervé molt poc.

L’urbanisme de la ciutat és defensiu, simbòlic i pedagògic: sobre un turó, set cercles (tants com planetes en el sistema ptolemaic) de fortes muralles i edificis; hi ha quatre portes, una a cada punt cardinal. Al centre, un temple, lloc de culte i seu dels sacerdots-científics; a les muralles, descrites de dins a fora, s’ha fet, amb pintures i breus explicacions, un compendi de les ciències (vegeu l’esquema, p. 28).

Ocupa el poder suprem el Sol o el Metafísic, un príncep-sacerdot, el més savi; és auxiliat per tres prínceps: Pon (Potència), cap militar; Sin (Sapiència), cap de les ciències; i Mor (Amor), cap de la procreació i de l’educació. Representen la unitat i la trinitat. De cada príncep depenen tríades d’oficials. El paper de l’assemblea popular és secundari: proposa, però no decideix. Els prínceps cedeixen el seu lloc si hi ha algú més savi que ells.

Hi ha poques lleis. La justícia és exemplar. Els crims més greus es castiguen durament, fins amb la mort, però convencent de la culpa el reu.

Principi fonamental és la possessió comuna dels béns, perquè la propietat privada origina privilegis i corrupció de l’individu i de la família. La igualtat engendra germanor.

La igualtat comporta la supressió de la família, o siga, la comunitat de dones. La procreació és un afer d’estat, amb normes molt estrictes: els mestres seleccionen les parelles, que s’uneixen en el moment indicat pels astròlegs i amb un ritual precís. Hi ha algunes concessions a la debilitat de la carn i a les inclinacions sentimentals. Als dos anys, les mares lliuren els fills als mestres, que els eduquen alternant la teoria i la pràctica, l’exercici intel·lectual i el físic.

Fins els oficis més humils són honorables. El treball és obligatori, però ben repartit: amb quatre hores diàries n’hi ha prou. L’oci s’ocupa en activitats instructives. Tothom ha de conèixer la milícia, l’arquitectura i la ramaderia. S’ha arribat a un alt nivell científic i tècnic.

Les dones estan en condicions igualitàries; se’ls reserven les feines menys fatigoses i menys perilloses. Poden dedicar-se també a les belles arts, però, almenys implícitament, no tenen accés als càrrecs importants.

Els solars segueixen una dieta sana; mengen en sales col·lectives, amb acompanyament de lectures i música. Eviten la majoria de les malalties amb higiene i exercici; empren remeis naturistes. Vesteixen una mena d’uniformes còmodes. Arriben fins als cent se-tanta anys d’edat. Practiquen la incineració.

Es mantenen apartats de la resta del món. Són hospitalaris i mantenen tractes comercials amb els estrangers per les mercaderies necessàries. Gràcies a la navegació, coneixen les cultures forànies.

Són un poble pacífic, però ben preparat per a la guerra; l’emprenen en defensa pròpia o dels aliats com a últim recurs i amb totes les formalitats. Hi participen homes i dones, ben entrenats des de l’escola. Atorguen grans honors als que s’han distingit pel valor. Tracten humanament els vençuts.

Professen una religió basada en la raó –i, per tant, pròxima al cristianisme–, sense revelació; però, contradictòriament, havien rebut notícia de Jesucrist i d’alguns principis cristians. Tenen per dogmes: un Déu creador únic i triple, potència, sapiència i amor en grau summe (sense distinció de persones); la providència; la immortalitat de l’ànima, amb premis i càstigs d’ultratomba. La inclinació al mal (el pecat original bíblic) s’evita amb la cura en la procreació. Els ritus comprenen l’oració i el sacrifici incruent, plens de simbologia astral: el Sol és venerat com a imatge de Déu; també la confessió privada i la pública, que serveix per a la vigilància dels costums.

L’astronomia i l’astrologia regeixen la vida dels solars. Els astres condicionen la conducta, però l’home pot sostraure’s a la seua influència. També incideixen sobre la història en cicles de mil o mil sis-cents anys; el predomini actual de signes femenins anuncia una època de renovacions.

Entre dues obres que recolzen en les tradicions clàssica i cristiana, i que s’inscriuen en contextos històrics pròxims, la Utopia i La Ciutat del Sol, les concordances i les discrepàncies són igualment rellevants. Els dos relators són mariners-filòsofs. Comparteixen punts doctrinals importants: comunisme, temprança, funció del treball i de l’oci, relativa igualtat de sexes, educació universal i obligatòria, dedicació a l’estudi, promoció als càrrecs, guerra defensiva, religió racional, etc. Però l’urbanisme és civil en More, militar en Campanella; família patriarcal en l’un i comunitat de dones en l’altre; enfront del puritanisme sexual, certes concessions; aversió a la guerra contra militarisme; l’astrologia, avorrida per l’un i ciència principal en l’altre, etc.

Però la diferència més important està en el punt de vista. Hitlodeu no és More: aquest, autor i personatge del col·loqui, posa objeccions i considera absurdes o perilloses algunes institucions d’Utopia; a més, espargeix ací i allà detalls i observacions iròniques. Polític en actiu, especula sobre l’estat ideal sense oblidar la situació real del seu país ni perdre el somriure.

En canvi, La Ciutat del Sol és una utopia pura i seriosa. El Genovès parla per Campanella i va al gra, a l’exposició doctrinal. La relació amb la realitat social i històrica immediata sembla genèrica, llunyana. La Ciutat del Sol és un espill: representa una societat que es vol perfecta, una teocràcia amb un príncep elegit entre pocs, com el papa; l’individu està subordinat al tot, té un lloc determinat en una societat jerarquitzada i sotmesa a normes precises que recorden una regla monàstica o unes ordenances militars –no és per casualitat que l’interlocutor siga un hospitaler, un monjo-soldat. És també una antítesi: mostra els abusos, derivats sobretot de la propietat privada i de l’organització familiar, que deformen el món cristià històric. L’edat d’or és un objectiu a atènyer, i ara ha arribat el moment propici.

Campanella era conscient de les dificultats, d’ordre teòric i pràctic, amb què ensopegava el seu projecte. Dedica la Qüestió quarta a refutar-ne, a la manera escolàstica, les principals.

La comunitat de béns (art. II), d’acord amb Plató, engendra germanor; es funda en el dret natural, mentre que la propietat privada pertany al dret positiu; la practicaven els cristians primitius i encara ho fan els monjos. La comunitat de dones (art. III) s’ajusta també a la llei natural; no és una promiscuïtat llicenciosa, perquè té com a objectiu l’eugenèsia; evitarà la corrupció que la família comporta. Campanella creu haver escrit una proposta realitzable (art. I). En efecte, viure d’acord amb la natura i amb la raó ha de ser més fàcil: els monjos i els anabaptistes ho fan. Potser l’objectiu no es podrà acomplir del tot, però caldrà acostar-s’hi tant com siga possible: això mateix s’esdevé en el model de vida que proposen els evangelis, en les regles monàstiques, en les lleis civils i en els preceptes de les arts. L’autor es prenia seriosament el pla de la ciutat i els seus extravagants invents: els va proposar als seus possibles protectors fins a la fi de la seua vida. L’error en els càlculs astrològics (el canvi de segle) és secundari, perquè Campanella es referia a un període ampli de temps, marcat per diversos fenòmens celestials.