Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

TEIXIR REVOLTES

EL BLOC D’ESTUDIANTS AGERMANATS

30 anys per la universitat pública,

democràtica i valenciana

EDUARD RAMÍREZ COMEIG (ed.)

TEIXIR REVOLTES

EL BLOC D’ESTUDIANTS AGERMANATS

30 anys per la universitat pública,

democràtica i valenciana

UNIVERSITAT DE VALÉNCIA

Col·lecció Cinc Segles

Coordinador de la col·lecció:

VICENT OLMOS

Edita:

Servei de Publicacions de la Universitat de València

© els autors, 2013

© d’aquesta edició: Universitat de València, 2013

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.esPublicacions@uv.es

Il·lustració de coberta: Adhesiu amb el logo original del 78A (curs 1985-86) Fotocomposició i maquetació: Arts Gràfiques Soler, S.L. Edició digital

ISBN: 978-84-370-9351-2

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

ÍNDEX

Pròleg, per Laia Mas Climent

Eduard Ramírez Comeig, Allà on renaixen les cendres del meu País Valencià

PROTAGONISTES

Helena Malonda Júdez, El camí de la participació i el pas pel BEA

Alícia Villar Aguilés, El repte de l’educació per a la participació i les actuals transformacionsen la universitat

Joan Carles Bernad i Garcia, Participar per a transformar

ENTREVISTES (per E. Ramírez Comeig i V. Solbes Bou)

Jordi Peris, Àngel Juan, Josep Balaguer, Joan Carles Martí, Ximo Bosch, Vicent Martínez, Alfons Puncel, Rafael Company, Ximo Cádiz, Joan Sanchis, Rosa Peris, Lucrècia Centelles, Guillem Chismol

TESTIMONIS

Jordi Peris Orero

Rosa Roig Celda

Rosa M. Yagüe Perales

Jordi Sebastià i Tala-vera

Toni Gisbert Sempere

Abel Garcia Bernabé

Joan Mansanet Mansanet

Núria Sendra Marco

Joaquim Cádiz Ródenas

Teresa Sanchis i Labiós

Natxo Costa Pina

Francesc Vera Espallardó

Gemma Avellan Bisbal

Rosa Pérez Garijo

Joan Alonso i Usero

Vicent Sanxis i Alcanyís

Artur Vélez i Castellanos

Francesc Palanca i Máñez

Kepa García de Latorre Pérez

Joan Josep Pastori Rubio

Dolors Gimeno i Valero

Vicent Anyó Andrés

Inés Andrés Devesa

Vicent Pastor

Illa Llinares

Lluís Hurtado Gil

Marc Xelvi Pérez

Anna E. Andrés

Joan Colomer Bea

Andrea Kruithof Ausina

Laura Peris Bolta

EPÍLEG, Marc Xelvi, Anna Andrés, Joan Colomer i Andrea Kruithof

ÍNDEX ONOMÀSTIC

L’actual llibre és fruit de la dedicació i les ocasions oferides per moltes persones, i a cadascuna d’elles els ho volem reconéixer i agrair. Comencem per totes les persones que hi han col·laborat, amb els seus textos, les seues paraules o els seus ànims. De seguida, l’anterior director del Servei de Publicacions, Antoni Furió, i l’actual, José Luis Canet, còmplices necessaris per la seua invitació i la seua exigència. També a tots els treballadors del mateix Servei, que l’han fet possible.

Gràcies a totes les persones que s’impliquen, agafen compromisos i fan seua la responsabilitat de millorar una institució pública, per a elles i per a tothom. Durant la seua època d’estudis universitaris i cada dia, ja que la formació és contínua. I és clar, mercés principals a la Universitat de València, casa nostra, que ha estat una fita cabdal en la nostra evolució personal per a convertir-nos en ciutadans conscients de la nostra indefugible responsabilitat cívica i social.

PRÒLEG

Els estudiants som gent de pas, o així ens ho han dit moltes vegades. Però nosaltres, tots els que d’una manera o una altra ens sentim identificats amb les sigles del Bloc d’Estudiants Agermanats, hem vingut per a quedar-nos. Tots vam decidir algun dia, més tard o més prompte, que el nostre pas per la universitat no seria efímer, ni silenciós, ni conformista, ni senzill. Tots nosaltres hem fet molt més que aprendre una professió a les aules. Alguns perquè ho vam decidir, altres perquè ens ho vam trobar així, la resta perquè ens van comboiar. Siga com siga, som ja gent de tres dècades diferents que podem sentir-nos orgullosos de no ser, com ens han volgut fer creure, gent de pas.

Des que vaig entrar al BEA que sent parlar d’aquest llibre. Tindre’l ara a les mans sembla un miracle. Però ací el tenim, gràcies a l’esforç de molts, però especialment a la constància d’Eduard Ramírez, artífex principal d’estes pàgines. Molts hem sigut els que ens hem sentit perseguits per ell per tal d’aportar el nostre granet d’arena, però ara li ho hem d’agrair: sens dubte, ha pagat la pena. «Teixir revoltes» ha resultat ser una construcció col·lectiva, com tot allò que els beatos hem intentat portar a terme des dels nostres inicis. Perquè un llibre sobre el BEA no hauria tingut massa sentit si l’haguera escrit una única persona, amb la seua corresponent visió particular. Com bé sabem tots, a les assemblees d’una associació ja històrica a la Universitat de València com és la nostra, ha acudit gent molt diferent, amb idees distintes i ideologies diverses. No obstant, la lluita per aconseguir una universitat més pública, més democràtica, més valenciana, més igualitària i de millor qualitat és el que ens ha unit a tots, i el que encara a dia de hui, quan ja han passat quasi tres dècades des que tretze universitaris encetaren aquesta aventura, continua unint-nos, a gent de diferents edats i condicions, però amb el denominador comú d’haver passat pel BEA.

A pesar que en un inici pot semblar que aquest és un llibre que tracta exclusivament la història del Bloc d’Estudiants Agermants, cal advertir al lector que no és així. Les pàgines que segueixen aquesta introducció conformen un llibre complet sobre la participació a les universitats, el valencianisme a la Universitat de València i la necessitat de transformació a través de la participació, fita essencial de l’organització d’estudiants que centra l’atenció d’aquestes pàgines. El llibre és una reflexió pràctica sobre la participació cívica i estudiantil, i per tant el tret principal no és que tracta del BEA, sinó més bé que tot en el seu conjunt està escrit per membres i exmembres de l’organització. Uns hi participen de manera directa, amb la seua ploma i la seua manera d’escriure; altres a través de les entrevistes ací transcrites. No pel fet que siga un llibre creat en la pròpia casa hem de pensar que és menys seriós: la primera part, la més històrica i formativa, l’escriuen experts en les seues matèries. Perquè els beatos, a més de participar i transformar, també ens hem dedicat a estudiar, i de les nostres files han eixit alguns dels millors professionals del País Valencià.

Amb tot quan el lector obre el llibre i passa les poques pàgines que ocupen títols, agraïments i aquest pròleg, el primer que troba és la part dels «Articles». Eduard Ramírez, Helena Malonda, Alícia Villar i Joan Carles Bernad en són els autors, cadascun d’ells d’una peça diferent. Ramírez, llicenciat en Filosofia, ha decidit titular la seua part, amb molt d’encert, «Allà on renaixen les cendres del meu País Valencià». D’eixes cendres que l’autor ens explica, d’eixos inicis de mobilització a les universitats i al món del valencianisme, naixem nosaltres, que d’alguna manera som part de l’herència de tot allò.

Del procés d’implicació personal escriu Helena Malonda, llicenciada en Dret, qui fa un repàs del que significa el pas pel BEA per a qualsevol universitari. A través de les lletres de la nostra música, que d’alguna manera remarquen com d’importants han sigut per al BEA la tradició popular i les nostres cançons, Malonda ens porta a fer un recorregut que a la majoria no ens ve de nou: des que u entra a la universitat, decideix apuntar-se al BEA i, sense adonar-se’n, ja està ficat fins les celles i, quan arriba l’hora de marxar sap que mai no se n’anirà per sempre perquè un trosset d’ell ja s’ha quedat a les aules, als claustres, als carrers. I sap que la realitat del nostre entorn reclama més participació, més implicacions.

Però per a participar també cal educar-se, com bé ens han demostrat hores i hores d’assemblees en què hem aprés molts uns dels altres. Alícia Villar, doctora en Sociologia, ens explica «el repte de l’educació per a la participació». Per a això, l’autora fa una anàlisi sociològica dels estudiants i parla dels principals canvis que han transformat i encara a dia de hui transformen les universitats. Villar també escriu sobre el binomi participacióviolència, tan adient per a una època com l’actual, amb el record recent dels fets viscuts durant l’anomenada «primavera valenciana», en què la lluita i la mobilització dels estudiants ha sigut contestada amb un alt grau de violència.

I què pretenem aconseguir amb la participació? Doncs la transformació social. El canvi d’aquelles coses que no ens semblen adequades i que creiem que podem portar a millor port. Canviar les polítiques universitàries així com també transformar el jovent han sigut algunes de les fites principals del BEA. És per això que Joan Carles Bernad, doctor en Psicologia Social, escriu sobre «participar per a transformar», i ens explica per què participem, com i el que això comporta. Bernad parla també d’una qüestió sempre latent en totes les generacions beates: la cura de la renovació de personal que assegure la permanència de les organitzacions.

Després dels articles d’àmbits més teòrics trobem opinions espigolades d’una sèrie d’entrevistes, realitzades a membres del BEA, així com als rectors que més han marcat la nostra trajectòria (Ramon Lapiedra i Pedro Ruiz). També en altres moments del llibre trobem altres personalitats relacionades amb la tradició democràtica i valencianista que ens ha mogut des d’un inici, com ara Adolf Beltran, Jaume Pérez Montaner o Feliciano Albaladejo.

I finalment, com que cap doctorat podria substituir l’experiència personal de la gent, era indispensable donar veu a persones de les més de vint-i-cinc generacions que ja queden enrere. Així que igual que totes les assemblees acaben en sopars, cassalles, molta música i proposicions poc decents, aquest llibre no podia tancar d’altra manera que amb el seguit d’anècdotes que molts de nosaltres guardem a la memòria, unes més llunyanes i altres més recents. Des de Jordi Peris, un dels tretze inicials, fins a Laura Peris una de les més novelles, 31 testimonis personals de beatos de tots els temps conformen la part que possiblement resulte més divertida i més emocionant. Cadascun d’ells a la seua manera conten el que els ha vingut en gana sobre el seu pas pel BEA i sobre el que aquestes tres sigles han significat per a ells. Advertiré als lectors que a mi, que sóc de les últimes generacions i que no tinc la sort que conéixer a molts dels que escriuen, m’han caigut les llàgrimes en llegir-ho. Unes vegades de riure, altres d’emoció. Una part que no deixarà indiferent ningú, perquè segur que tots i cadascun de nosaltres ens sentim identificats amb alguna de les anècdotes que s’hi expliquen.

Abans de donar pas al lector al vertader llibre, ja que açò només és una senzilla introducció, només em queda recordar-li que les pàgines que segueixen són un exemple més de la nostra manera de treballar. Un espill de la diversitat que ha passat per les assemblees i llistes; posa de manifest una de les coses que, personalment, més m’ha fascinat del meu pas pel BEA: l’experiència de construir entre pocs i diferents, projectes comuns mitjançant esforços que no han sigut en va, iniciatives que han donat el seu fruit. Endavant.

LAIA MAS CLIMENT

Sella (La Marina Baixa), 1991

Grau en Periodisme

ALLÀ ON RENAIXEN LES CENDRES DEL MEU PAÍS VALENCIÀ¹

–––

EDUARD RAMÍREZ COMEIG

Barri de Morvedre, València (L’Horta), 1972

Llicenciatura en Filosofia

Les universitats són institucions solemnes i referencials, servadores de la tradició i difusores del cànon dels sabers. També antigues, elitistes, estamentals i centres de recerca especialitzada. Concretament la de València té més de cinc segles d’història, però la idea que anima la institució encara ve de més lluny. D’altra banda, malgrat l’accés massiu a les de caràcter públic de les generacions nascudes a l’estat espanyol a partir de l’any 1960, el pas per la universitat no arriba a tothom però és quasi imprescindible per als més destacats. Reblem-ho: encara que s’universalitzara aquesta formació, i n’és un objectiu lligat a la formació contínua i a les 3 L (longlife learning), es faria des del prestigi inherent a la jerarquia d’aquests centres de formació «superior». Les característiques esmentades suara són coses ben allunyades del concepte de democràcia. Fins i tot, i segons les interpretacions, oposades al dret a la participació igualitària. Però ja sabem que els drets no són concessions de cap ens superior o altiu, sinó una planta silvestre que floreix quan li donem caliu i exercici.

La Universitat de València, com era habitual entre les universitats de l’estat a partir d’aquella concepció d’universitat «nacional» del segle XIX, era una institució provinciana i burocràtica. Ben allunyada de la innovació i de les necessitats del seu entorn social. D’esquenes al seu país (valencià). I cada avanç institucional ha vingut impulsat (també, entre altres factors) pel moviment estudiantil. Ha estat una finestra per on entrava l’aire que refrescava els racons resclosits de la casa vella. Amb consciència política, o de transformació social o de responsabilitat institucional compartida i connexió social, una cosa com a molt dels anys 20 del s. XX. Amb presentació de resistència sota les dictadures, o de força activa durant la 2a república espanyola, i a partir de la mort de Franco.

La participació dels estudiants en la gestió de les universitats resulta, per tant, una qüestió més aviat moderna i sovint banalitzada, qüestionada per les concepcions més immobilistes d’una institució estamental. Com ens podrien recordar alguns usos interns d’alguns departaments, però ací no toca sociologia de la ciència ni tafanejos de porteria. Únicament pare esment en l’exigència que han de carregar les persones que, a més d’estudiar i fer exàmens, s’hi impliquen de manera responsable en el funcionament de la seua universitat, que és gran. Com a afegitó també està poc reconeguda. Però no vinc a demanar homenatges ni contrapartides ni rescabalaments, que el personal ja té consciència per a decidir què hi fa, com, amb qui, per quins motius, i què està disposat a posar-hi en joc. Simplement que la desvalorització de costum provoca un altre contrast una mica sorprenent: a l’estat espanyol sembla que la universitat bullia en els temps de l’antifranquisme, i que una volta aquells protagonistes instauraren el nou sistema i s’integraren com a dirigents polítics de la societat, el paradís terrenal quedà inaugurat i ningú més tornà a menejar-s’hi. Com a mínim ja no despertarien cap interés per als glossadors de la història sagrada de la Transició (política del franquisme a la democràcia representativa homologable en Occident... No era això un començament?, o ara resulta un guany dat, beneït, rematat, limitador i inamovible?).

Així i tot passen i passaven coses després de cada anunci de final de la història oficial. Les persones trobaven i troben problemes que solucionar, alegries per les quals lluitar i un món sencer a canviar. Com a mínim alguns se sentien (i encara se senten) cridats a reformarlo... «Sobretot, perquè, en efecte, en el fons està un a soles, aïllat, agafat per milanta llocs (que els pares enumeren exhaustivament als seus fills en renyar-los). Tot això es dissol feliçment quan s’inicia una activitat política. Aleshores, comprenem instantàniament que la realitat no té per què ser eixe fotut mur immutable en què s’encasten els nostres desitjos, que els guardians de la realitat no defensen el mínim indispensable per tal de viure en societat, sinó que, ben al contrari, defensen aquesta societat, que el setge de l’aïllament pot trencar-se i, el més important, que encara no està tot vist».² Tan clar com que moltes persones no volem ser «una altra rajola en el mur»³ i fem palés aquest inconformisme de diverses maneres. Aquest és el cas de la gent que ha animat el Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), entitat formada per estudiants i estudiantes de la Universitat de València l’any 1984, que a hores d’ara es manté activa. El seu valencianisme i les seues tendències esquerranes, progressistes, li aporten un caràcter específic. També haver continuat ininterrompudament la seua activitat al llarg de més de vint-icinc anys, més en un país com el valencià, amb poques iniciatives amb vocació d’incidència cívica i política tan duradores. Ah, i el seu èxit (si voleu parcial, incomplet o discontinu) és una altra raó que fa aquesta entitat especial, i atractiva per a conéixer-la una miqueta més.

Diu Germán Perales⁴ que «mai faltà entre els escolars la idea de col·lectivitat ni l’activisme», i també que de vegades fou «un acte de rebel·lia davant dels poders establerts o les forces de la reacció, quan l’idealisme de les llibertats motivava les seues actuacions. En més ocasions fou la resposta davant de qüestions més terrenals, més pròpies de la seua vida quotidiana, puix al capdavall són les coses del dia a dia les que més ocupen l’atenció de les persones, siguen estudiants o no». Perales escriu sobre les acaballes del segle XIX i el començament del XX, però trobe que els apunts d’aquesta presentació es poden traslladar raonablement a la generalitat: «Per damunt del caràcter especial de promocions concretes d’escolars està l’herència de la tasca dels seus antecessors. Així, els esdeveniments destacats protagonitzats pels estudiants (...) foren possibles, sense llevar mèrits als protagonistes, gràcies a la tasca d’altres que, abans, s’iniciaren en l’experiència associativa, introduïren en la comunitat escolar mitjans impresos de comunicació i protagonitzaren notables pugnes en defensa de les llibertats i els interessos que els eren propis. Permeteren la creació d’una consciència de grup entre els escolars, i amb les seues activitats i lluites amidaren la seua capacitat d’enfrontar-se al poder, de la importància de la unitat i la solidaritat i de la possibilitat d’influir en els debats de la política i la societat. (...) Certament, l’activisme universitari no mogué mai la totalitat de l’alumnat, fins i tot sovint fou minoritari entre l’estudiantat, però va representar posicionaments i opinions esteses, i va respondre en gran mesura al model de punta de l’iceberg, segons el qual una part reduïda és normalment visible pel seu activisme, però connecta amb grans grups d’estudiants que només emergeixen en moments de mobilització concreta».

El Bloc d’Estudiants Agermanats fou una gran troballa de la collita valenciana del 84, òbviament sempre al meu parer. Una idea i un invent ben trobats, en un moment de clivells oberts a la transformació, d’enormes possibilitats millor o pitjor desenvolupades, però en qualsevol dels casos una ventolera fresca, que renovà les resclosides estances d’una institució tocada per la petjada pudenta d’un franquisme promotor de submissió a les jerarquies, intransigent, poregós, mediocre, evidentment antivalencià i en el fons també antiuniversitari. Al llarg dels anys el BEA ha oferit aportacions de modernitat positiva, de debat profitós, de consciència social, de compromís institucional i de faena quotidiana. També d’errors, és clar, però sense caure en desesperances. El nervi democràtic i valencianista, renovador i reivindicatiu d’una societat i d’una universitat més justes i millor repartides, més els resultats aconseguits i la constància a plantejar objectius reals i cercar dur-los a la pràctica present, la seua pluralitat i les seues majories reiterades, fan del BEA un cas nou i específic al País Valencià. Encara que ningú naix en el buit, i mirarem d’espigolar elements d’una tradició possible, que no cap causa ni procés determinista. I respecte a l’esperit esquerrà, que com més van els temps més esmunyedís resulta de definir, l’haurem de referir al projecte d’autonomia (relacionat amb el desig d’instaurar societats vertaderament democràtiques, que facen les seues lleis mitjançant la participació efectiva i igual de tothom en la deliberació i presa de decisions). Mentrestant aprofitarem unes paraules de Josep Lluís Bausset aparegudes en un article de Joan Francesc Mira,⁵ que almenys aprofiten de model:

Bausset se sent ara d’esquerra tan clarament com quan era jove. Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra, li diu l’entrevistador. I la resposta de Bausset és perfecta: és ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres. Ai, ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra, aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent. (...) València, per a vosté hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total.

Al remat la vida quotidiana individual és l’escenari principal de les lluites col·lectives. I recordar-ho resulta útil per a una transformació bàsica i primerenca, cabdal: la nostra pròpia. Abans, la nostra passivitat era la vostra excusa (la dels beneficiaris d’una situació de dominació, s’entén), però no volem regalar més eixa coartada, ara ja no (des del moment en què decidim esdevindre agents actius de la nostra vida col·lectiva). Els trets fonamentals del projecte d’autonomia, els trets que conformen i són el mateix projecte d’autonomia, es poden resumir en l’acció, el diàleg, i la voluntat de mantindre el control sobre la pròpia activitat.

Tot això remet a la consciència reflexiva, a la tria personal i al debat, al deler, a la creativitat, a la voluntat tenaç i a l’acció coordinada i mantinguda... Però prèviament, al llindar de tot alliberament, hi ha la nostra imaginació. «Per a poder ser veritablement poesia en acció, la narració ha de ser capaç de penetrar instantàniament en els que l’escolten, propagant d’aquesta manera la incitació a l’acció per la via més segura: la imaginació. «Ja hi ha rebel·lió a imaginar que un podria rebel·lar-se», advertia la reina Anna d’Àustria, citada oportunament per Guy Debord en el seu Panegíric. La imaginació, lluny de poder ser automàticament identificada amb la fantasia o qualsevol de les seues manifestacions secundàries, és el teixit amb el que estan fetes les nostres representacions d’allò real (i el real mateix), que al seu torn estan sempre inextricablement barrejades amb els nostres afectes i les nostres intencions. Imaginar altra cosa que el que hi ha vol dir immediatament sentir d’una altra manera i començar a viure conforme a unes altres finalitats. Una vegada considerats amb exactitud els poders de la imaginació, deixem de jutjar la poesia com un element sense importància en el projecte de transformació de la societat. Potser la poesia no ho puga tot, però sí pot, en unió amb el moviment real de qüestionament de la institució establida de la societat, reapropiar-se de tota la seua força com a desvelament, obertura, temptació, sacsó o arravatament. Una força que es consumeix a poc a poc en el lloc de la sublimació i l’entreteniment que està obligada a ocupar en la societat moderna. La poesia pot suscitar en aquell qui l’escolta activament la perillosa intuïció que el que hi ha no exhaureix allò possible i animar també la voluntat de veure més enllà de l’espai estret de la vida quotidiana sotmesa. Pot tatuar en la seua ànima (la imaginació) anhels desconeguts i perspectives insòlites. Pot exigir-nos una decisió urgent sobre l’orientació de la nostra vida, desplaçant bruscament les excuses que l’amagaven i retardaven. Pot sobretot eixamplar el nostre criteri a l’hora de jutjar quina mena de vida mereix la pena ser viscuda».⁶