Compartir la vida educa

Agnès Brossa Marí és psicòloga especialitzada en infància i adolescència i en família. Amb més de trenta anys d’experiència, compagina l’atenció a infants i adolescents amb la psicologia jurídica en l’àmbit familiar. És autora d’Em dic Joan i crec que soc dolent (2017).

Amalia Gordóvil Merino és Doctora en Psicologia Clínica per la Universitat de Barcelona. Actualment exerceix com a psicòloga familiar especialitzada en infància i adolescència i és professora col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya.

Aquests darrers mesos –que hem hagut de passar tantes hores en família– ens han fet descobrir i valorar alguns dels millors trets del comportament dels infants i adolescents que tenim a casa. Han sigut ajuda i consol; han donat exemple de resiliència i de superació; han après a ser més creatius, més pacients, més empàtics.

Les psicòlogues Agnès Brossa i Amalia Gordóvil analitzen aquestes conductes i expliquen com podem incorporar-les en el nostre dia a dia. Perquè compartir més temps amb els fills i les filles ens ha fet créixer com a persones i com a societat; perquè compartir temps és compartir aprenentatges i emocions; i perquè compartir la vida és educar.

Compartir

la vida

educa

Compartir
la vida
educa

Agnès Brossa

Amalia Gordóvil

© 2020, Agnès Brossa i Amalia Gordóvil

© d’aquesta edició:

Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic

www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com

—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—

Primera edició: gener de 2021

Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació

Imatge de la coberta: Freepik

Correcció: Mercè Rial i Gemma Medina

Maquetació: Grafime

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-9766-732-6

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

ÍNDEX

Píndoles positives per a després d’un confinament

El confinament ens ha fet créixer com a família

1. Tinc els papes per a mi

De la vinculació entre pares i fills per ajudar-los a ser forts i segurs

2. La meva filla de 4 anys s’ha fet gran de cop

De la sobreprotecció com a forma de debilitació

3. Les nostres filles es van posar el davantal

De les baralles entre germans com a font d’aprenentatge en la resolució de conflictes

4. M’han comprat un regle!

De la tolerància a la frustració, o d’aprendre a regular les emocions

5. S’ha confinat sobre la rentadora

De la necessitat de confiar en un mateix

6. Trobo a faltar el parxís de les 8

De si coneixem prou els nostres fills

7. M’he fet amic del meu veí

De la necessitat de socialització dels nens i nenes

8. Teníem el Zoom engegat tot el dia

De la socialització a través de les xarxes socials

9. Em vaig arribar a cansar de la Play

De l’ús de les xarxes socials versus la creativitat

10. Les dues: hora de dinar

Dels àpats en família com a espai de comunicació

11. Maria, m’ajudes?

Del permís psicològic per estimar, en famílies amb pares separats

12. Vaig al meu ritme

Dels diferents estils d’aprenentatge i les diferents necessitats

13. He flipat amb el confinament

Dels reptes del sistema educatiu al segle XXI

14. L’edat del polític

Del desenvolupament de l’esperit crític

15. Respires?

Dels canvis familiars davant l’adolescència dels fills

16. Em vaig adonar que no necessitava la marihuana

Del consum de substàncies en els joves

17. Vaig pensar que era millor no liar-la

De la convivència amb un adolescent

18. El confinament desperta nous sentiments

De la violència filioparental

19. Ara som avis darrere una pantalla

Del valor del paper dels avis en l’educació dels fills

20. Vam quedar per veure sortir el sol

Del valor de les petites coses

21. Ai, mama…, que bé que es vivia amb el confinament

De la recerca constant de la felicitat

La importància de la mirada que decidim adoptar

Bibliografia

«Al principi, quan va començar el confinament,

havia de fer miracles, però ens ha servit molt per ajudar-nos

a millorar la comunicació amb els nostres fills.»

«Han descobert la casa; que és un joc, descobrir la casa!,

aprendre que la cuina existeix, que hi ha tasques a fer,

que tens obligacions també a casa, i que les coses teves són teves

i te n’has de responsabilitzar tu.»

PÍNDOLES POSITIVES PER A
DESPRÉS D’UN CONFINAMENT

EL CONFINAMENT ENS
HA FET CRÉIXER COM A FAMÍLIA

Gel hidroalcohòlic, mascaretes, distància de seguretat, nombre de contagis, aplanar la corba: amb aquesta enumeració a tots ens ve al cap una paraula: coronavirus. Pares que coneixen més els seus fills, adolescents que controlen la ràbia, madrastres que fan un pastís amb el fill de la seva parella per regalar-lo a la mare del nen, famílies que juguen al parxís abans de sopar: ara ja no ens ve cap paraula al cap i, en canvi, tot són situacions reals que han viscut famílies amb nens i adolescents en temps de confinament.

Tothom ha viscut de més a prop o de més lluny les conseqüències negatives de la COVID-19, sigui per la pèrdua de persones estimades o perquè ara les podem veure menys o no les podem abraçar tant com voldríem, o per la incertesa en l’àmbit laboral o les pèrdues econòmiques que tot això comporta (els mitjans de comunicació ens ho expliquen cada dia, com si no ho tinguéssim prou clar). Però malgrat trobar-nos davant d’aquest panorama, en què la tristesa i la por han estat molt presents, nosaltres dues hem rebut i seguim rebent nens i nenes que ens han afirmat ben convençuts que els ha agradat molt el confinament. I també pares i mares que ens deien: «El confinament ens ha anat molt bé com a família». I comentant-ho entre nosaltres, compartint anècdotes meravelloses que les famílies ens explicaven a la consulta, va sorgir la idea de posar-les per escrit i deixar constància d’una altra cara del confinament, també viscuda i no menys real: les petites coses boniques que han passat i els aprenentatges que en podem obtenir (si volem fer-ho).

Així doncs, les famílies que ens visiten i nosaltres mateixes hem après dels nens i adolescents que, si tenen prou temps per relaxar-se, i fins i tot per avorrir-se, poden ser creatius; que parar-nos a jugar amb ells ens permet veure aspectes de la seva personalitat que desconeixíem, o que el sol surt cada matí i és bonic parar un instant per mirar-lo. Tot això ens ho han mostrat ells i elles i és a la nostra mà, en la dels adults que compartim la seva vida, veure-ho i fomentar-ho.

I fent la llista d’aquestes anècdotes que ens relataven les famílies va sorgir, gairebé tota sola, una llista paral·lela: la de qüestions importants que hem de tenir en compte en la criança dels nostres fills i filles i en la convivència amb ells. I així és com ens hem trobat escrivint sobre temes clau que tots els pares i les mares haurien de tenir presents per fer que els fills creixin forts i segurs, responsables i amb capacitat per adaptar-se a diferents situacions.

Agnès BROSSA

Amalia GORDÓVIL

1
TINC ELS PAPES PER A MI

Ara som sempre a casa i juguem a fer casetes amb un llençol i un mànec d’escombra sota la llitera.

GLÒRIA, 5 anys

De la vinculació entre pares
i fills per ajudar-los a ser forts i segurs

Els infants, en l’etapa dels 0 als 6 anys tenen una necessitat encara molt gran de la presència dels pares en el seu desenvolupament. De fet, l’escola és una oportunitat per anar-se socialitzant, no dependre tant dels cuidadors primaris, que són els qui els han criat al llarg dels primers mesos i anys de la seva vida, i anar aprenent a poc a poc que hi ha altres persones que els poden protegir, anar agafant confiança en els altres i anar entenent que, encara que el pare o la mare o el seu principal cuidador no hi siguin, no vol dir que hagin desaparegut. Van interioritzant que els pares tornaran i que els altres adults que els atenen també els protegeixen i els cuiden molt bé. En aquestes edats, els agraden molt jocs del tipus: «Cu-cu… on soc?», perquè els ensenyen que les coses encara que s’amaguin tornen a aparèixer. Aquests jocs els donen seguretat, i per a ells són un aprenentatge molt valuós. A la Glòria, per exemple, li encanta amagar-se sota la manta peluda del sofà del menjador, i cridar els seus pares tot fent veure que no hi és. O agafar els llençols del llit i el mànec d’una escombra i muntar-se un petit refugi sota la llitera de la seva habitació per amagar-s’hi, fins que, cridant els seus pares, aquests la troben i fan una gran festa. A vegades, el pare o la mare també s’hi amaguen. És la seva manera d’aprendre que les coses, encara que no les vegem, segueixen existint. Per això als nens d’aquestes edats el que més els agrada, que també és el que més necessiten per créixer, és estar amb els seus pares i mares.

La nostra societat, no obstant això, dona poques oportunitats per passar dies junts, que moltes vegades es limiten als temps de vacances, als caps de setmana i poc més (la feina obliga). I quan disposem d’aquest temps de lleure i de convivència, sembla que la societat també ens obliga a emprar-lo per fer un munt d’activitats molt diverses que redueixen el nostre temps de convivència, i tot per la seva suposada qualitat, encara que no sempre siguin allò que els nens «petits» necessiten: que si activitats extraescolars, no fos cas que no aprenguessin anglès; que si practicar un esport, perquè com més petits comencin a jugar a hoquei millor; que si anar a comprar l’últim caprici que demana, i que tres amics de la classe ja tenen; que si planejar un viatge per a les vacances que tindrem; que si visitar un museu cada setmana, perquè si no sembla que no els estimulis prou i potser no tindran res per explicar el dilluns al matí al «bon dia» de l’escola; o que si per les vacances hem d’anar almenys a tres llocs diferents, no fos cas que ens perdéssim res. A vegades, fins i tot es busquen estades temàtiques en hotels o cases especialitzades amb mil i una activitats, que estan molt bé, però que potser, si se n’abusa, no deixen prou espai de tranquil·litat i de comunicació per a la família que potser, i tornem a dir potser, és el que seria més valuós.

Aquesta sobreactivitat frenètica que entre tots hem anat gestant i normalitzant pot deixar els més petits sense temps de qualitat real per fer allò que realment necessiten: estar-se a casa i estar amb els pares. Res més.

Amb l’obligació d’estar-se a casa, la Glòria està molt contenta. «Tinc els papes per a mi.» Ella és d’aquelles que, des de ben petitona, a les 8 del matí ja fa ús del servei de matiners i també es queda al menjador. A la tarda, a les 5 la recullen la cangur o els avis i la porten a les extraescolars: dilluns i dimecres, anglès, dimarts i dijous, dansa. Els divendres van al parc fins que el pare o la mare arriben. Quan tornen a casa normalment ja és més tard de les set del vespre, depenent de si han hagut de fer encàrrecs. Sol banyar-se cap a les vuit, no sopa fins a quarts de nou, i sovint se’n va a dormir a quarts de deu, o més tard. L’endemà, a les set de peus a terra, que comença un nou dia. Els caps de setmana, activitats de nou: compres, sortides, reunions familiars o socials…

Així doncs, no sol arribar a les deu hores de son, quan per la seva edat ella hauria de dormir-ne onze o dotze. Els infants en l’etapa preescolar gasten molta energia durant el dia, aprenen moltes coses, la seva ment està en constant modificació, i necessiten dormir perquè el cervell pugui dur a terme funcions reparadores, pugui posar en funcionament el sistema immunitari (tan important per a la seva salut i per fer front a virus i bacteris), segregui hormones del creixement i s’estableixin connexions neuronals al neocòrtex, que formarà el cervell intel·lectual i l’ajudarà en funcions com la memòria, l’atenció, el llenguatge, el raonament, etc. Si no dormen les hores suficients, l’endemà estaran molt més irritables, tindran mal humor, o poden presentar trastorns de conducta o de concentració, problemes a l’escola… I a llarg termini això també pot afectar el seu creixement físic, amb una baixa estatura, i fins i tot poden desenvolupar menys coeficient intel·lectual i menys salut física. Totes aquestes conseqüències de la manca d’hores de son estan demostrades científicament. Durant el son es posen en marxa moltes funcions reparadores del nostre cervell. Per tant, els infants que dormen bé seran més feliços que els que dormen malament, igual que passa amb els adults.

Reflexionem-hi: cal fer o cal ser-hi?

O totes dues coses. Però ens caldria reflexionar si fer mil activitats no emmascara les dificultats que apareixen en els vincles afectius que mantenim amb els nostres fills. Potser hauríem de vetllar per deixar prou espais de tranquil·litat dins el nucli familiar per poder, simplement, ser-hi, sentir-s’hi acompanyat, cuidat i estimat. I cal que aquesta sobreactivitat no acabi comprometent el tan necessari son nocturn, amb hores de son de qualitat, que per als nens preescolars hauria de començar abans de les nou del vespre (hora en què biològicament el cervell segrega la melatonina, l’hormona que ajuda a agafar el son).

Però tornem a la vinculació afectiva. Diferents estudis sobre els vincles afectius determinen que els models de vincle que estableixen els nadons amb les seves figures d’aferrament, en general les mares i els pares, determinaran sobre manera el tipus de relacions que podran establir amb la resta de persones amb qui tindran vincles i relacions en el futur. Es considera que tenir un lligam segur amb els cuidadors primaris és la base sobre la qual es construiran les futures relacions amb els altres i sobre la qual es formaran l’autopercepció, l’autoestima, la seguretat en un mateix i, fins i tot, la percepció que tindrem del món que ens envolta. Però també s’ha estudiat, i és important, que les mares i els pares solen ser els cuidadors exclusius només en un percentatge molt petit de les societats humanes, i que sovint hi ha diverses persones involucrades en la cura dels nens, que fa que aquests creixin en la confiança en els altres. En aquest sentit, una xarxa estable d’adults pot proporcionar una atenció adequada als infants, i aquesta atenció fins i tot pot tenir avantatges sobre un sistema en què únicament una mare o un pare hagin de satisfer totes les necessitats del nen.

Fetes aquestes reflexions, i tenint en compte la necessitat dels nens i nenes de la cura i les atencions dels seus pares, i de la importància que també vagin ampliant la xarxa de cuidadors amb els quals se sentin segurs, com a famílies hem de vetllar per trobar l’equilibri entre dues posicions: per una banda, una sobreprotecció excessiva, una hiperpaternitat que només provocaria inseguretat en aquests fills, un tancament en el si de la família que generaria moltes pors i ansietats a causa d’una manca de confiança en l’entorn que ens envolta pel fet de no donar espai al nen per entendre que la societat és un espai segur per a ell; i a l’altre extrem, una hiperactivitat i ansietat excessiva per no quedar-nos enrere ni perdre’ns res, que no deixaria espai o oportunitats per a bons moments dins de casa, dins el nucli familiar, i per a la qualitat del temps compartit entre pares i fills.

2
LA MEVA FILLA DE 4 ANYS
S’HA FET GRAN DE COP

La Paula ara juga molt amb la seva germana de 2 anys, la cuida, i ja no es barallen ni en té gelosia, sinó que ha agafat un rol protector.

CRISTINA, mare de la Paula, 4 anys

De la sobreprotecció
com a forma de debilitació

La gana ens espavila. L’ansietat ens fa actuar. I els nens, ja de ben petits, tenen molt clar que quan són a la zona de confort, protegits, o sobreprotegits, es poden relaxar sobre manera perquè el pare, la mare o el cuidador principal els ho faran tot i no els faltarà de res. I si li demanen alguna responsabilitat, se sap amb la seguretat de poder-s’hi negar, de poder protestar, de fer-se el sord, o de fer veure que no és cosa seva. Potser al final hi haurà algun enuig o, fins i tot, alguna repercussió o càstig, però fàcilment l’hi retiraran i allà no haurà passat res. Podrà seguir fent la seva perquè ja hi haurà algú que farà que tot funcioni. Sovint, sap perfectament que, després de posar-li un càstig o de renyar-lo, li faran un sermonet en què els pares li mostraran la seva gran inseguretat i gairebé li demanaran perdó per haver-li exigit alguna cosa (perquè, en el fons, no saben gaire què poden i què no poden demanar-li; quina llàstima que no hagin nascut amb un llibre d’instruccions sota el braç).

Però vet aquí que arriba el confinament. I les coses canvien. Alguns pares teletreballen i d’altres treballen fora de casa. Alguns treballen a l’àmbit sanitari. Aquests viuen en primera persona un drama que a tots ens ha agafat per sorpresa. I aguantar les emocions quan no hi ha ningú amb qui compartir-les, ni trobades amb amics, ni esport, ni un cafè en una terrasseta, és difícil. Les emocions acaben sortint dins el nucli familiar. El plor s’escapa, després d’una jornada de dotze hores vetllant per salvar vides, quan una vida ha marxat després de quaranta dies cuidant-la. I els fills veuen plorar els pares. I pregunten. «Què et passa, mama?» «Mira, filla, avui s’ha mort un senyor que feia dies que estava malalt, i finalment no ha pogut aguantar.» «I estàs trista?» «Sí, filla, estic trista i cansada.» «No et preocupis, mama, jo t’ajudo. Jo recullo les joguines amb la Bruna, i t’ajudo a fer el sopar.» I la Paula va cap a la seva germana de dos anys i, amb tota la paciència del món, li fa de mare: «Vinga, Bruna, que hem de recollir les joguines, que la mare està cansada i ara és hora de banyar-nos i sopar».

La Paula ha crescut molt en els darrers dos mesos de confinament. Ja no protesta mai per fer les coses sola, intenta ajudar la seva mare tant com pot. Juga amb la seva germana en lloc de barallar-s’hi, i la protegeix. Ha après a jugar amb ella i a tenir-hi complicitats en jocs i bromes. La Paula ha crescut molt. Ha après molt.

I la mare se sorprèn de com, amb només quatre anys, és capaç de parlar de la mort amb total serenitat. Pregunta a la seva àvia quan es morirà, amb un afrontament tranquil i pausat, de forma natural, i és capaç d’entendre la mort com una part de la vida. Ha assimilat aquest concepte a través de l’exemple d’afrontament emocional que n’ha fet la seva mare. I això és positiu per a ella, perquè creixerà sense por i podent-ne parlar, no fent-ne un tema tabú.

Reflexionem-hi:
subestimem els nostres fills i filles?

Hiperpapes. Aquesta expressió sovinteja en la societat actual quan parlem d’educació. També passa amb la paraula sobreprotecció. I és que, amb les mencionades teories del vincle segur que hem esmentat en l’anterior capítol, tots ens fem un embolic. Perquè, si és tan important el vincle segur i que el nen o nena se senti protegit i confortat, sento que li haig de donar tot, no deixar que es frustri, com si el vincle segur es creés havent-lo de protegir de qualsevol mal, com si fóssim un Déu Totpoderós. Però no és així, no és això.

Sentir-se segur vol dir tenir la confiança que els cuidadors no ens faran cap mal, que no ens maltractaran i no ens quedarà descoberta cap necessitat física ni emocional. En aquest punt, l’emocional, vetllar per les necessitats dels infants no significa enganyar-los i fer-los creure que la vida és un conte de fades en el qual no passa mai res de negatiu, sinó ensenyar-los que, malgrat que les emocions negatives existeixen, i les situacions que poden no agradar-nos també, som forts per fer-hi front i superar-les. Aquesta és la clau perquè creixin sans i segurs. El pare i la mare i els cuidadors sabran acompanyar-los en els moments més difícils i els educaran en la gestió de les emocions. Així, els nens, que són certament forts, entendran el seu entorn i aprendran com fer-hi front tant quan les coses van bé com quan hi ha dificultats, angoixes o dols. Perquè si els amaguem les emocions negatives per, suposadament, protegir-los o no fer-los mal, els estarem enganyant, no els donarem un model de superació i, en el fons, caurem en una sobreprotecció i en una victimització secundària que els pot fer molt febles, ja que quan tard o d’hora s’hagin d’enfrontar amb les dificultats que els puguin sorgir, els poden semblar tan gruixudes i difícils de superar que poden caure en la desesperació, l’evitació, la negació… i, fins i tot, caure en una depressió.

Els nens i nenes són més forts del que ens pensem; entenen moltes coses, es poden fer càrrec de moltes circumstàncies i poden créixer moltíssim davant les adversitats, sempre que els ho permetem.

Ells poden aprendre de les vivències dels adults, si els acompanyem bé i no fem un drama de qualsevol cosa, sinó una lliçó per aprendre.