Curial i Güelfa II

Curial i Güelfa

TAST DE CLÀSSICS, 14

Primera edició: juny de 2018

© de l’adaptació i de la introducció,

Lluís-Anton Baulenas, 2018

© de la traducció de la cançó

«Talment el trist elefant»,

hereus d’Alfred Badia, 2018

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 853

ISBN: 978-84-7226-823-4 (obra completa)

ISBN: 978-84-7226-852-4 (volum II)

Producció de l’ePub: booqlab

ÍNDEX

CURIAL I GÜELFA

LLIBRE SEGON

Pròleg

26. Curial, cavaller errant

27. Comencen les cavalleries

28. Curial combat contra vuit cavallers

29. Defensa de l’Arta

30. Curial i l’Arta en un monestir de monges

31. Nova defensa de l’Arta

32. Les monges posen fi a la batalla

33. Mort del senyor de Montbrú

34. Els parents del senyor de Montbrú volen venjar-lo

35. Quatre cavallers aragonesos

36. Curial és conegut pels cavallers

37. Làquesis fa buscar Curial

38. Tura, donzella de Làquesis, porta salutacions i presents per a Curial

39. Curial i el rei d’Aragó

40. Les vespres del torneig

41. Preparatius

42. Comença el torneig

43. Els cavallers dels escuts negres resulten campions

44. Festa s’està amb els reis de França

45. El rei d’Aragó es descobreix als senyors de Bergues i de Sant Jordi

46. Absència dels cavallers dels escuts negres

47. El rei de França clausura el torneig

48. Curial rep notícies de la Güelfa

49. Festa i Melcior s’acomiaden de Curial

50. Festa conta a la Güelfa les cavalleries de Curial

51. Curial a París

52. El Sanglier arriba a la cort

53. El Sanglier desafia Curial

54. Curial demana al rei d’Aragó un cavaller per company

55. Làquesis desitja evitar la batalla

56. La Güelfa rep notícies de la batalla

57. Curial i el Sanglier demanen al rei que els concedeixi lluitar a mort

58. Els cavallers envejosos de Montferrat van a París

59. Imprecació a l’Enveja

60. Vigília de Sant Jordi

61. Combat de Curial i Aznar contra el Sanglier i Guillaume de la Tour

62. Concòrdia entre els combatents

63. El Sanglier pren l’hàbit de framenor

64. Aznar retorna a Barcelona

65. Elogi de Pere II

66. Conversa del rei de França amb els envejosos

67. Els envejosos retornen a Montferrat

68. La Fortuna esdevé contrària a Curial

69. Falsedat dels vells envejosos

70. Irritació de la Güelfa contra Curial

71. Promesa de matrimoni de Làquesis amb el duc d’Orleans

72. Desfavor de Curial a París

73. Curial intenta vanament de recuperar el favor de la Güelfa

CURIAL I GÜELFA
AQUÍ COMENÇA EL LLIBRE SEGON

Aquest segon llibre tracta en molt gran part de cavalleria, practicada de diverses maneres. La cavalleria és atribuïda a Mart, el qual, segons l’opinió dels antics i les ficcions dels poetes, va ser déu de batalles. Mart és un planeta càlid, i se li atribueix una virtut: que expulsa tot allò que li és nociu. Mart, per la seva pròpia natura, produeix guerra, batalles, escàndols, falsedats, furts, segrests; porta grandesa i valor d’ànim, i fa emprendre terribles batalles; dóna liberalitat i virtut per suportar les ferides; dóna temprança i força, lleugeresa de cos, generositat i cavalleria; porta muller; fa el seu curs en dos anys, i s’està en cada signe seixanta dies. La seva casa es troba en el signe de Lleó; sota d’ell hi ha el signe d’Àries, i regna en el signe d’Escorpí. És de natura càlida i seca, i és de color roig i resplendent, amb una mica de negror. Júpiter i Venus temperen la seva malícia. Els seus efectes són càlids; per la seva natura produeix luxúria, i el signe de Lleó també l’hi inclina; i, segons Macrobi, el seu color propi és de foc, i tota la seva natura és hostil i superba.

I així Curial, en aquest segon llibre, que comença al vintè any de la seva vida i acaba al vint-i-unè, serà una mica superbiós, perquè Mart l’indueix a aquest vici. Certament, és gairebé impossible, per cortès i humil que sigui el jove home d’armes, que, exercitant-se en la guerra i les batalles, no li aparegui, amb el cap alt, el lleó que es va mostrar a Dant a l’infern, en el primer capítol del seu llibre, i que Capaneu no l’acompanyi. I així, que ningú no se sorprengui si Curial, contra la seva pròpia qualitat, esdevé una mica superb, perquè l’ofici que vol exercir així ho requereix i demana; però també és veritat que en la majoria de coses observa honesta temprança, segons podreu veure més avall, seguint el desenvolupament del llibre.

En aquest llibre es parla de cavallers errants, encara que errants sigui mal dit, perquè s’hauria de dir caminants. Erre és un vocable francès, i vol dir ‘camí’, i errar vol dir ‘caminar’. Però jo vull seguir la manera d’aquells catalans que van traduir els llibres de Tristany i de Lançalot de la llengua francesa a la llengua catalana, i sempre van dir cavallers errants, ja que aquest vocable errants, que vol dir ‘caminants’, mai no el van voler canviar, sinó que el van deixar així, no sé per quina raó. I així, diré errar per caminar, seguint el costum dels antics, encara que parlaré impròpiament i seré una mica digne de reprensió.

26. CURIAL, CAVALLER ERRANT

Curial havia deixat els cavallers catalans al camí, i ell ja havia tornat a casa seva, quan va saber que cada dia arribaven notícies, de diversos llocs, de les meravelles que els cavallers errants feien en moltes terres. I se sentia molt avergonyit perquè encara no havia partit.

Llavors va dir a Melcior:

—Pare meu, ja sentiu les meravelles que s’expliquen cada dia d’aquests cavallers, mentre que jo m’estic aquí aturat sense fer res, i m’ho tinc a gran càrrec de consciència, perquè potser en tota la vida no tindré ocasió d’exercitar el cos en tan nobles fets ni amb tanta diversitat de cavallers com ara. Per tant, us demano la mercè que aneu a la senyora i li supliqueu de part meva que em vulgui manar què vol que faci en aquest cas, que de vergonya no gosaré sortir de casa.

Melcior va anar a veure la Güelfa i li va explicar el que Curial li havia dit. La Güelfa, venint-li a la memòria el cas de Làquesis, que ella coneixia molt bé, va encendre’s de rabiosa ira, i, tota torbada, com qui perd el seny, va respondre:

—Digueu-li que quan anava a veure Làquesis no em demanava consell; i així, que no me’n demani ara i que faci el que vulgui, que jo no me’n preocupo gaire, del que faci.

El prohom va quedar-se pensarós; però, quan va haver-hi pensat bé, va dir:

—Senyora, em sorpreneu molt. Per què us ho agafeu així, que tan aviat us enrabieu amb vós mateixa com us mateu amb les vostres mans? És veritat que Làquesis, donzella noble i bella, afavorida i rica sobre totes les d’Alemanya, va enamorar-se de Curial; però si ell, recordant-se de vós, ho ha deixat tot, per què el censureu? Potser qualsevol que sabés el que ha fet, el tindria per boig, però l’amor que us té és tan gran que, sense vós, tot el món apreciaria ben poc. I així, us demano que em feu aquesta gràcia: que parleu amb ell i li ordeneu de quina manera voleu que es comporti, perquè ell no farà sinó obeir.

Va respondre la Güelfa:

—Melcior, jo no em vull barallar amb vós ni amb ell, ni era la meva voluntat parlar-hi, de moment; però, ja que tant ho voleu, torneu amb mi d’aquí a una estona, i hauré decidit sobre això i us diré el que a mi em semblarà que ha de fer.

Melcior va anar a ocupar-se d’altres afers i, quan li va semblar que n’era l’hora, va tornar a presentar-se davant la senyora. Va trobar-la amb l’abadessa i va entaular-hi conversa, i de seguida va sortir el tema del torneig de França. Llavors la Güelfa va dir:

—Melcior, direu a Curial que en nom de Déu parteixi d’aquí quan li plagui. Vós doneu-li amb generositat tot el que voldrà; i que m’escrigui contínuament sobre tots els fets d’armes en què participarà, tant si tenen una fi pròspera com adversa, de manera que jo ho sàpiga tot. I que porti paraments verds i blancs, dels que vós teniu: doneu-los-hi; i que l’escut sigui tot negre. I jo li prego que mantingui en secret el seu nom tant com pugui, si de debò em vol fer contenta. I si fa res de ben fet, n’hi haurà prou que el cavaller de l’escut negre ho hagi fet. I al vespre el portareu aquí amb vós, i jo li parlaré, tot i que m’havia proposat no fer-ho.

Cap al vespre, Curial, tot disfressat, va anar a veure la Güelfa, la qual li va fer molt gran festa, i, amb l’abadessa i Melcior presents, li va dir així:

—Curial, és veritat que t’he volgut i et voldré bé, mentre tu ho voldràs; però et prego que no em tornis a donar els disgustos que em vas causar a Alemanya, si aprecies la meva vida. I recorda bé el punt on eres quan jo et vaig començar a ajudar. Perquè jo et certifico que, pensant-hi, i recordant la teva ingratitud, m’has portat a una situació tan extrema, que em vaig pensar que no em trobaries viva. He dit a Melcior de quina manera em sembla que t’has de comportar en aquest viatge que penses fer, però fes el que vulguis. D’altra banda, havia pensat que t’emportessis l’Arta, aquesta donzella, perquè ho veiés tot; però sabent que et faria nosa i et veuries en molts perills, no t’ho he volgut ordenar; i així, mira a veure què te’n sembla. Et prego que no et vulguis esforçar a excusar-te de les coses passades, que no faries sinó renovar-me les ferides.

Curial va respondre:

—Senyora, jo no em vull excusar, ni plagui a Déu, perquè no he pecat ni em proposo cometre cap pecat que requereixi excusa. Déu, que sempre està vigilant i veu l’ànima de tots, tenint la mateixa cura de totes les criatures, em considera innocent, i així cal que ho feu vós. D’ara endavant compliré tot el que em maneu. Si voleu que l’Arta vingui amb mi, pensi la vostra senyoria que m’esforçaré per protegir-la mentre tindré ànima al cos. I, per demostrar-vos que jo, recordant-me de vós, no temo els perills, us suplico que la feu venir amb mi, i jo li faré tant d’honor com podré.

La Güelfa va dir que li semblava bé. I estenent els braços, gairebé plorant, el va abraçar i el va besar, i li va manar que se n’anés a casa seva.

Curial va tornar a casa seva i, abans de dormir, entre ell i Melcior van disposar totes les coses necessàries per al camí. I després van anar a dormir.

Curial estava molt ben proveït de cavalls —tornant d’Alemanya, ja els havia enviat als indrets per on li semblava que passaria per anar al torneig— i també d’armes bones i molts servidors. Així mateix, va ser proveït generosament de totes les coses pertanyents no sols a un gran i notable cavaller, sinó encara a un molt gran senyor. La Güelfa, a més, va donar moltes joies a l’Arta i n’hi va prestar moltes altres de gran valor, i es va esforçar per posar-la a punt tant com va poder.

L’endemà, cap al vespre, quan la Güelfa ja volia enviar l’Arta a Curial, li va dir:

—Arta, tu vas en companyia d’aquell amb qui jo voldria anar. La causa per què t’hi faig anar és aquesta: segons jo he sabut, la donzella Làquesis, filla del duc de Baviera, hi serà. Diuen que és la donzella més bella del món; per això et prego que et fixis bé en la seva bellesa, i veges si és tanta com diuen. I, d’altra banda, et prego que observis quina festa es faran ella i Curial. Escriu-me contínuament de tot el que et sembli convenient. Jo també t’escriuré a tu. Procura, tant com puguis, que Curial no faci un pas sense tu, des que arribeu al torneig, i, si pots, fes-te amb Làquesis, i mira si és discreta i com es comporta. Jo em penso que s’esforçarà a abillar-se més luxosament que tu. I així, vés en nom de Déu. Durant tot aquest viatge et diràs Festa, aquest vull que sigui el teu nom.

I, després d’acomiadar-se’n i d’haver-la besada moltes vegades, la donzella es va allunyar d’ella i de l’abadessa.

Curial se’n va anar al marquès i, dient que volia anar-se’n per afers propis, se’n va acomiadar; i, abans que es fes de dia, deixant allà tota la seva gent, amb l’excepció d’uns quants que ja s’havien avançat pel camí, va partir només amb dos escuders que ningú no coneixia, i amb l’Arta.

Bé sabia l’Arta que Curial i la Güelfa estaven enamorats, però, per molt que va durar el camí, i encara que hagués durat més, mai de la boca de Curial no en va poder treure res, per més que ho va intentar.

27. COMENCEN LES CAVALLERIES

Així van anar fent jornades de camí, fins que un dia, entre migdia i vespre, van arribar a casa d’un varvassor. Mentre Curial hi parlava, es va presentar una donzella, cavalcant en un palafrè amb la major pressa del món, tota escabellada, esgarrapant-se la cara, plorant i exclamant a grans crits:

—Ai de mi, que sóc morta!

El varvassor, que parlava amb Curial, va aixecar-se i va dir:

—Què us passa?

—Senyor —va dir ella—, jo anava amb un cavaller molt bo, germà meu, que em menava al torneig, quan dos mals cavallers, volent endur-se’m a la força, han assaltat mon germà, i penso que el deuen haver mort. Senyor, defenseu-me, que no em matin a mi després d’ell!

El varvassor, que era un prohom ja vell de molts anys, va mirar Curial a la cara i va dir-li:

—Vinga, cavaller, vós que porteu una donzella en la vostra companyia, aixequeu-vos i prepareu-vos per defensar aquesta; perquè us certifico que aquests dos cavallers, o diables que són, n’han agafat més de vuit, de vint dies ençà. I prenen els cavallers i els desarmen i els fan les majors ofenses que poden. I així, a veure què fareu, que podeu estar segur que la sort d’aquesta donzella serà la de la vostra.

Curial es va afanyar a aixecar-se i armar-se. Va agafar un cavall molt bo i fort i va voler sortir. Però l’Arta va cridar:

—No em deixeu!

I muntada a cavall, ja volia sortir de la casa, quan van veure venir els dos cavallers que perseguien la donzella i la pensaven trobar en aquella casa. I veient Curial amb una donzella, pensant que fos la que ells buscaven, van començar a anar cap a ella; però Curial va cridar:

—Deixeu-la, cavallers sense vergonya, que la donzella té protector i defensor.

Van respondre ells:

—I com? La defensareu vós?

—Sí, certament —va dir Curial.

I tot seguit Curial va dirigir contra un dels germans una llança grossa i molt forta que portava, i el va ferir tan impetuosament en la seva escomesa, que el va fer caure del cavall. El cop va ser tan fort, que el cavaller va perdre l’esma, de manera que no va poder ni aixecar-se.

Curial es va girar i va anar cap a l’altre, que, furiós de mala manera, venia cap a ell; i es van donar cops tan forts en les envestides, que el cavaller va trencar la llança a l’escut de Curial, però no va fer-lo caure de la sella. Ben al contrari li va passar a ell, perquè Curial li va donar un cop tan poderós pel mig de l’escut, que el va travessar tot, i el ferro de la llança li va sortir per l’esquena. El cavaller va caure a terra tan violentament que, amb els ulls entelats i els sentits perduts, va abandonar aquesta vida sense recuperar el coneixement.

Immediatament Curial va baixar del cavall i va anar cap al primer, que ja feia intenció d’aixecar-se; va posar-li el peu al pit i va dir-li:

—Malvat i cruel cavaller! És que vós i el vostre company voleu fer tornar al món els mals costums d’en Breus Sens Pietat? Vinga, va, alceu-vos ara mateix i doneu-me les donzelles que teniu preses, els cavalls i els arnesos dels cavallers que heu afrontat. I jureu que deixareu aquesta mala usança; si no, us costarà el cap.

El cavaller li va dir:

—Senyor cavaller, és veritat que mon germà i jo havíem jurat seguir aquest costum per provar les nostres persones amb els cavallers errants, però també és cert que mai no hem assaltat cap cavaller a traïció, ni hem combatut sinó cos a cos. Em plau donar-vos tot el que hem pres, ja que el nostre jurament no havia de durar sinó fins que trobéssim un cavaller que ens derrotés, al qual havíem de lliurar tot el que hauríem obtingut dels altres.

—Vinga, doncs —va dir Curial; i donant la mà al cavaller, va ajudar-lo a aixecar-se.

I quan va veure son germà a terra, que no s’aixecava, i li va veure l’asta de la llança al pit i el ferro que li sortia per l’esquena, va cridar a grans crits:

—Ai, germà! Què és de vós?

Llavors, girant-se cap a Curial, va agafar l’espasa i va anar contra ell dient:

—Mort ell, jo no vull viure, sinó que cal que jo mori o vengi mon germà!

I va començar a donar-li grans cops amb l’espasa contra l’escut. Curial va aguantar molta estona els cops del cavaller, i no es preocupava sinó de cobrir-se; per això el cavaller s’enardia i colpejava tan fort com podia. Curial, cobrint-se sempre amb l’escut, s’abstenia d’atacar, i no volia lluitar amb el cavaller per no matar-lo a ell també, tal com havia fet amb son germà. El cavaller s’esforçava tant com podia, i tant va picar sobre l’escut de Curial que es va quedar exhaust sense que Curial li hagués donat ni un sol cop. Com que es va veure cansat, va fer-se enrere per recuperar la força i l’alè. Curial va mantenir-se quiet, sense moure’s d’on era.

Quan el cavaller va trobar que ja havia reposat prou, volent anar contra Curial, va parlar i va dir:

—Cavaller, ja veieu que vull tornar a la batalla, amb intenció de vèncer o de morir; i així, us prego que em digueu el vostre nom, a fi que jo sàpiga qui ha tret mon germà d’aquest món i qui me’n traurà a mi, si és el cas que jo mori.

Curial va respondre:

—Al vostre germà l’han tret d’aquest món els afronts i els grans abusos que vosaltres fèieu als cavallers errants, i el costum vil i forassenyat que havíeu començat, el qual, encara que jo no hagués passat per aquí, tampoc no hauria durat gaire. El meu nom ara mateix no podeu saber-lo per la meva voluntat, ni us veig capaç de fer-me’l dir a la força. Us prego que us estimeu la vida més que no feu; ja que, si no, em forçareu, contra la meva voluntat, a fer de vós el que voldríeu fer de mi.

El cavaller, que va sentir parlar Curial d’aquesta manera, va mirar-lo i en va tenir por, però tot i el temor, no va deixar d’atacar-lo tant com va poder i de donar-li grans cops a l’escut, amb el qual ell es cobria admirablement. I Curial va dir-se que el cavaller era molt ardit, però que el cos no responia al seu cor valerós. Per això, veient que els cops no eren tals que gaire mal li poguessin fer, ja que sortien d’un braç ja flac i molt cansat, i cada vegada tenien menys força, encara es va abstenir d’atacar-lo, cosa que torbava molt l’altre cavaller.

I encara estaven més admirats els qui miraven la batalla, i no podien imaginar per quina causa Curial no volia combatre. Quan ja feia molt que durava i el cavaller no podia més, constret pel cansament, va fer-se enrere, va deixar l’escut a terra i va aixecar-se la ventalla de l’elm per recuperar l’alè i refrescar-se una mica.

Mentrestant Curial no es va moure, i encara s’estava al seu lloc quan l’Arta va fer-se endavant i va dir-li:

—Cavaller, esteu encantat o què és el que feu? No us adoneu que aquest cavaller no deixa de combatre-us amb totes les seves forces, i, si pot, us matarà? I, si no us compadiu de la vostra vida, almenys tingueu pietat d’aquesta donzella i de mi, les quals, si la crueltat d’aquell cavaller us arriba a vèncer (que Déu no ho vulgui), no podrem evitar patir amarga mort o viure dolorosament en llarga servitud. I jo no vaig ser encomanada a vós per a això, ni vós així ho vau prometre, quan vau prendre el càrrec de fer tot el possible per conduir-me segura de tot perill. I jo no veig que ara feu tot el possible per defensar a vós ni a mi; i així, us prego que us desperteu i recordeu aquella senyora que em va encomanar a vós.

—Donzella, torneu en nom de Déu al vostre lloc, que almenys d’una cosa podeu estar-ne segura: que encara que us prenguin no us mataran. No us preocupeu per la meva vida, que jo no puc viure més del que Déu ha ordenat, i vós heu de pensar que jo no puc fer més del que faig; si no, ja ho hauria mostrat.

A l’Arta, creient que Curial no podia més, va agafar-li molta por, però va callar, esperant veure com acabaria tot plegat.

I, mentre estaven així, van veure venir dos escuders muntats en sengles bons rossins, i un vailet que menava un bon cavall per les regnes, amb les armes d’un cavaller lligades sobre la sella. Quan van arribar, després de saludar tothom, van veure el cavaller, que era el seu senyor, a peu, amb l’espasa a la mà, i son germà que jeia mort a terra. Això els va afligir molt i van començar a mostrar molt gran dol.

No va trigar gaire que va venir un home, en camisa i a peu, i, quan va ser allà on es feia la batalla, veient el cavaller mort, va agenollar-se davant Curial i va dir:

—Senyor cavaller, prego a Déu que beneïda sigui l’hora que heu vingut aquí, perquè haureu abolit el pitjor costum que mai hi hagi hagut en aquest reialme entre cavallers errants. Heus-me ací, jo sóc un cavaller d’Alemanya que, per ma ventura, amb una donzella, que és ma germana, anava al torneig de Melú, i aquests cavallers que vós veieu aquí m’han assaltat l’un després de l’altre, i, quan un estava cansat de combatre, l’altre em combatia, que venia fresc a la batalla; de manera que m’han vençut, pres i robat, i m’han deixat en l’estat que veieu. D’aquell que jeu a terra, i crec que és mort, no en dic res; però aquest, que és viu, és el pitjor cavaller i més descortès que hàgiu vist mai; i així, per la vostra mercè, deslliureu-vos-en, i que aquest mal costum sigui erradicat d’aquesta regió.

La donzella, que era germana del cavaller, corre als escuders, dient:

—Deixeu, mals homes, les armes i el cavall, i doneu-me la roba del cavaller, que, certament, avui és el dia que s’acabarà el mal costum que aquests falsos cavallers havien instaurat aquí.

Tan bon punt va haver recuperat la roba, el cavaller es va vestir i es va armar; i, agafant el seu cavall per les regnes, es va quedar a esperar què passaria amb els dos cavallers.

Curial, després d’haver vist tot això, va dir al seu cavaller:

—Què penseu fer amb aquesta batalla? ¿La voleu deixar, amb la condició que em torneu les donzelles que heu pres, les armes i els cavalls dels cavallers que heu assaltat, i jureu no mantenir més aquest costum, o la voleu continuar? Perquè, segons que veig, encara que jo no us doni ni un sol cop d’espasa, vós mateix us derrotareu abans no es faci de nit, i si es dóna el cas que la nit ens sorprengui, penseu que vós no vencereu en aquesta plaça, sinó que us certifico que el mal costum s’acabarà, i amb major perjudici vostre.

El cavaller va respondre:

—Ara, cavaller, digueu-me el vostre nom, com a condició perquè jo després faci tot el que maneu.

Curial li va dir:

—El meu nom no podeu saber-lo ni vós ni ningú, ara mateix; i així, preocupeu-vos per la vostra vida i poseu seny, mentre encara hi sou a temps, i feu de la necessitat virtut.

El cavaller, d’una banda, volia morir, veient son germà mort davant seu; d’altra banda, se sentia el cavaller més avergonyit del món, per tal com veia que aquell cavaller l’havia vençut sense atacar-lo, i, el que era més greu, que veia que combatre no li servia de res; així que no sabia quina decisió prendre.

Adonant-se’n, el varvassor, que era un cavaller vell i molt savi, se’n va anar a Curial i li va dir:

—Ah, cavaller, per Déu, mercè! No vulgueu que aquest cavaller, després del mal que ha patit per la follia d’ell i de son germà, digui tan vil mot com el que vós li demaneu; i així, heus-me aquí: jo em dono a vós per ell, i deixem córrer d’una vegada aquest cas.

I tot seguit se’n va anar a l’altre i li va pregar que tornés l’espasa a la beina i no combatés més. El cavaller ho va fer a l’instant.

El varvassor va reunir els cavallers, els va dur a casa seva i els va assignar una cambra a cadascun. Aleshores els va fer desarmar, els va donar roba neta i els va fer portar sopar, cadascú al seu lloc. Entretant, va enviar a buscar les donzelles, les armes i els cavalls dels cavallers que havien desposseït; i va fer retirar el cavaller mort de la plaça, i un cop desarmat, el va lliurar als dos escuders que havien vingut, els quals se’l van emportar, i, en una església d’un castell seu, amb general dolor de tots els seus vassalls, va ser enterrat prou honorablement.