Política i valors

Daniel Ortiz
POLÍTICA I VALORS
Com restaurar la grandesa de la política?

Editorial Barcino SA

Barcelona

Col·lecció Observatori dels Valors

Coordinació Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica

(ESADE)

Titular de la Càtedra Jordi Pujol

Directors de la col·lecció

Àngel Castiñeira

Ferran Sáez

Equip d’investigadors dels núm. 9-12

David Murillo

Daniel Ortiz

Laura Albareda

Enric Colet

1a edició: setembre de 2009

© ESADE

© Fundació Lluís Carulla

© D’aquesta edició: Editorial Barcino SA Acàcies 15, 08027 Barcelona

Fundació Lluís Carulla

Carrer Aribau 185

08021 Barcelona

www.fundaciolluiscarulla.cat

info@fundaciolluiscarulla.cat

Amb la col·laboració

de Joaquim Roglan

Producció editorial Jordi Quer

Correcció lingüística Esmena Correccions

Disseny Jordi Casas

Maquetació Vània Rosell

Impressió Gràfiko

Dipòsit legal: B-00.000-09

ISBN: 978-84-7226-929-3

Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

Pròleg

les inquietuds que expliquen el perquè d’aquest treball vénen de lluny. Amb el pas dels anys, l’interès genèric per la política s’ha anat concentrant en un àmbit específic: el factor humà en política. Sens dubte les lleis, les institucions i els sistemes són molt importants, però l’element determinant es troba en les persones. Les persones són sempre la clau de volta de la política. Històricament en tenim nombrosos exemples. Les circumstàncies més favorables sovint no han servit per evitar que els dirigents arruïnessin un bon projecte polític. En d’altres ocasions, malgrat els obstacles aparentment insuperables, els líders han estat capaços de fer emergir tota la grandesa de la política i han assolit fites heroiques.

Quins són els valors de la política catalana avui? Quines són les principals qualitats i les principals virtuts dels nostres polítics? Quins valors els mouen? Una vegada, després d’una intensa discussió, una amiga politòloga em va etzibar: “Dani, desenganya’t, en política només hi ha dos tipus de persones: els ‘creients’ i els ‘arribistes’”. Els primers serien ingenus, somiatruites i babaus. Els segons serien oportunistes, egoistes i descreguts. El desig d’explorar més a fons aquesta tesi, tan simplista com inquietant, ha estat la principal raó a l’hora d’emprendre aquest projecte.

Un parany evident per a un llibre com aquest és el cinisme. El somriure sorneguer, el to displicent, una certa condescendència... formen part d’una estratègia vella i tramposa. L’actitud cínica, tan freqüent en certs ambients polítics o intel·lectuals, no admet el debat sincer, i, per això mateix, tampoc no mereix ser presa en consideració.

Els valors no queden reflectits en allò que es diu, sinó en allò que es fa. Els valors en política no són el que el polític proclama davant les càmeres de televisió, sinó el que veritablement inspira les seves idees, orienta les seves accions i, en darrer terme, posa en pràctica dia rere dia. Explorar la relació entre política i valors prometia ser un exercici apassionant, com així ha estat.

Aquest llibre no pretén moralitzar la política. Entre altres raons perquè, com diu Daniel Innerarity, “el que va en contra de la política no és la immoralitat, sinó la mala política”. L’objectiu és reflexionar en veu alta sobre l’ofici de polític, sobre els valors que prevalen avui en dia a la política catalana i els que haurien de prevaler. Tant de bo que aquestes reflexions contribueixin a millorar, ni que sigui modestament, la qualitat de la política al nostre país.

I. punt de partida teòric

Introducció

No és fàcil trobar bibliografia sobre política i valors. En realitat, són tan escassos els treballs sobre aquest àmbit de la política, que hom podria arribar a sospitar que els experts l’han desestimat com a objecte de recerca pel fet de no considerar-lo suficientment científic. Fa la impressió que els politòlegs no estan gaire interessats en aquesta qüestió, i els filòsofs la troben potser massa sociològica. És com si no la consideressin prou rellevant; o es tractés d’una faceta estrictament subjectiva, pertanyent a l’esfera privada dels polítics; o fos un terreny massa vaporós i inaprehensible; o hi hagués el perill de ser titllat de moralista de la vida pública.

Segurament algunes d’aquestes prevencions estan justificades, i fins i tot alguns d’aquests riscos són certs, però de cap manera no poden explicar l’oblit d’una qüestió tan transcendental per a la política com és l’estudi dels valors que la configuren. En aquest sentit, no deixa de ser sorprenent l’extraordinària minuciositat amb la qual la ciència política investiga algunes qüestions recurrents (teoria de partits, sistemes electorals…) mentre continua mancada d’una aproximació sistemàtica i rigorosa de l’axiologia política.

Nombrosos indicadors palesen el malestar de la ciutadania envers la política i el descrèdit de la mateixa política al nostre país. Els desajustos entre els valors “que es proclamen”, els valors “que es practiquen” i els valors “que es perceben” en podrien ser una de les causes principals. D’altra banda, les fortes transformacions econòmiques, socials i culturals contemporànies obliguen a redefinir l’espai i el mateix paper de la política. Només així estarà en condicions de recuperar la confiança dels ciutadans i d’aportar les solucions que la societat n’espera. En aquest context, la pregunta pels valors en la política resulta més necessària que mai: quins són els valors i les actituds que caracteritzen avui la política a Catalunya? Quins valors caldria impulsar, redescobrir i, sobretot, posar en pràctica per tal que la política assoleixi la grandesa que li correspon?

Del paràgraf anterior es desprèn que el nostre objecte d’estudi és la manera de fer política, no la política en si mateixa, que ens situaria en un àmbit incommensurable. En efecte, tractarem de posar en relleu les diferents formes i els diferents estils de fer política que sorgeixen com a conseqüència del predomini d’uns valors o uns altres. Per tant, resten exclosos de bell antuvi la dimensió ideològica de la política, el debat sobre els continguts, l’anàlisi de l’acció de govern o l’anàlisi del model de societat que es persegueix.

Què és la política? De les moltes aproximacions possibles, volem subratllar la de Max Weber, autor de referència obligada en la qüestió que ens ocupa. Anomenem política, en un sentit molt ampli, “qualsevol gènere d’activitat directiva autònoma” (Weber, 1991), i és aplicable als camps: empresarial, educatiu, cultural, etc. Ara bé, quan ens referim a la política com a activitat específica de govern, és a dir, vinculada a la gestió de la res publica, forçosament hem de circumscriure el seu significat a “la direcció o la influència sobre la direcció d’una associació política, és a dir, en el nostre temps, d’un estat”.

Definim l’estat com “aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori (el ‘territori’ és element distintiu), reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima”. D’aquesta manera, l’estat es converteix, tal com subratlla Weber, en l’única font del “dret a la violència”. I la política consisteix, precisament, en “l’aspiració a participar en el poder o a influir en la distribució del poder entre els diferents estats o, dins d’un mateix estat, entre els diferents grups d’homes que el componen”. Així doncs, la política té a veure amb el poder i, més concretament, amb l’exercici del poder que permet governar la polis.

Weber també mostra la seva preocupació pels valors de la política i, principalment, pels valors que orienten les accions dels professionals de la política: “La consciència de tenir una influència sobre els homes, de participar en el poder sobre ells i, sobretot, el sentiment de manejar els fils dels esdeveniments històrics importants eleven el polític professional, fins i tot el que ocupa posicions formalment modestes, per sobre del que és quotidià. La qüestió que aleshores se li planteja és la de quines són les qualitats que li permetran estar a l’altura d’aquest poder (per limitat que sigui en el seu cas concret) i de la responsabilitat que recau sobre ell. Amb això ja entrem en el terreny de l’ètica, ja que és a aquesta disciplina a qui correspon determinar quina classe d’home s’ha de ser per tenir dret a posar la mà sobre la roda de la història”.

Per portar a terme el nostre propòsit, prendrem com a referència els principals actors de la política: els partits polítics amb representació parlamentària, els professionals de la política i el conjunt dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya; per bé que, ocasionalment, també ens referirem de manera específica a les institucions de govern i al sistema polític. En cada cas tractarem de veure quins són els valors que, majoritàriament, n’impregnen o n’inspiren el comportament i les seves conseqüències.

L’estudi se centra en el període 2004-2008, especialment pel que fa a l’anàlisi de les ponències en els congressos dels partits (anys 2004 i 2008). No obstant això, esporàdicament també inclou algunes dades anteriors, ja sigui amb la finalitat de poder comparar un mateix indicador a través d’un interval més ampli (capítols 4 i 7), o bé perquè les úniques fonts d’informació disponibles són anteriors. En aquest sentit, no podem deixar d’esmentar un dels problemes tradicionals dels estudis socials i polítics al nostre país: la manca de fonts d’informació actualitzades, exhaustives i fiables. Aquesta dificultat es posa especialment de manifest a l’hora d’analitzar la composició del Parlament (característiques professionals i socials dels diputats) i dels alts càrrecs de l’Administració (els estudis disponibles es remunten a les dècades dels anys 80 i 90).

El llibre està estructurat en tres parts i dotze capítols. La primera part té com a objectiu establir un marc conceptual suficientment ampli per integrar de manera adequada les diferents peces del trencaclosques (sistema polític), i consta d’una introducció metodològica (capítol 1); un breu recorregut històric de les tensions entre l’ètica i la política a través d’Aristòtil, Maquiavel i Weber (capítol 2); una aproximació a les principals transformacions de la política contemporània, amb la presentació del nou paradigma emergent, de la mà de Daniel Innerarity (capítol 3); i, en darrer terme, una presentació sintètica dels principals trets de la cultura política majoritària a la Catalunya actual (capítol 4).

La segona part del llibre planteja un exercici d’observació i anàlisi del comportament dels principals actors polítics, amb l’objectiu final d’elaborar un diagnòstic acurat dels valors predominants a la política catalana contemporània. Aquest procés és el que ens ha de permetre, eventualment, una comprensió adequada de la desafecció i la crisi política contemporànies. Començarem fixant-nos en el discurs polític oficial, és a dir: “els valors que es proclamen” a través dels textos constituents del nostre sistema polític, de les ponències en els congressos dels partits i dels discursos dels mateixos polítics (capítol 5). A continuació ens aturarem en l’acció política, i tractarem de veure quins són “els valors que realment es posen en pràctica” en el funcionament ordinari de la política. Centrarem la nostra atenció en quatre aspectes que considerem especialment significatius: el funcionament intern dels partits, el seu finançament, les campanyes electorals i el perfil dels càrrecs públics (capítol 6). Tot seguit canviarem de perspectiva i tractarem d’esbrinar quina és la valoració ciutadana de la política, és a dir: quins són “els valors que perceben” els ciutadans a l’hora d’avaluar el sistema polític, les institucions de govern, els partits i els polítics (capítol 7). Abans del diagnòstic, encara contrastarem la informació obtinguda per mitjà del diàleg amb quatre personatges de primer nivell de la política catalana: els expresidents de la Generalitat Maragall i Pujol, i els expresidents del Parlament Barrera i Rigol (capítol 8). I, finalment, tractarem d’elaborar el diagnòstic axiològic de la política catalana a principis del segle XXI, a través del sistema polític, les institucions de govern, els partits, els polítics i la ciutadania (capítol 9).

La tercera part del llibre és una invitació a pensar la possibilitat d’una nova política, és a dir: la política del futur, en clau de valors. Partint del diagnòstic anterior, el primer que ens preguntem és: quins són els valors polítics que convindria reforçar, i de quins caldria prescindir? I, més específicament, quines són les actituds i els valors que cadascun dels agents polítics, considerats individualment, hauria d’assumir i promoure? (capítol 10). A continuació encara farem un pas més i plantejarem algunes de les mesures o les reformes que podrien ajudar a fer viables els valors proposats (capítol 11). Finalment, clourem el llibre amb una breu reflexió sobre el valor de la política.

Cal no confondre la crítica amb el menyspreament. Davant la crisi política contemporània, hi ha qui se sent amb el deure de reivindicar la importància de la política, i per això té tendència a interpretar qualsevol crítica com un atac immerescut o excessiu. Certament, hi ha moltes maneres de criticar. Hi ha la crítica interessada, dogmàtica i amb voluntat destructiva. Però també hi ha la crítica saludable, necessària i justificada. No cal dir que aquest treball pretén situar-se en la segona categoria. Tot indica que només serà possible restaurar la grandesa de la política revisant a fons els valors que la inspiren.

Darrerament el valors s’han posat de moda. Tothom parla de valors, singularment els mitjans de comunicació i els polítics. Els valors dels immigrants, els valors dels joves, els valors a l’escola, els valors a l’empresa, etc. Hi ha un discurs, força estès, sobre la necessitat de recuperar els valors del treball, l’esforç, la qualitat o l’estalvi. I en política també es parla sovint de la necessitat de recuperar els valors de la confiança, la credibilitat, la participació i la il·lusió. No obstant això, alguns autors han advertit del perill que això comporta. Ángel Gabilondo (2006) afirma: “Es parla molt dels valors, però a vegades els valors han perdut valor. S’han devaluat. Han acabat sent simplement això: valors, entitats abstractes, sense cap força configurativa, conformadora. Ni constitueixen ni conformen institucions”. Tanmateix, un valor, per ser-ho de debò, “ha de constituir una institució. El valor ha de passar per una institució, perquè no podem fer dels valors pura mercaderia, vàcua cantinela. Estem en un mercat de valors. Efectivament, tot s’ha omplert de valors. Tot és pur comerç”. Davant la possibilitat de quedar atrapats en una retòrica buida de continguts, aquest llibre afirma la necessitat de superar el discurs estèril i descobrir el potencial transformador dels valors en la política.

Ètica i política

Una opinió popular força estesa a Catalunya, tal com tindrem ocasió de comprovar en els capítols 4 i 7, considera que l’ètica i la política funcionen com l’oli i l’aigua, és a dir: s’exclouen l’una a l’altra i són mútuament incompatibles. Aquesta mentalitat entronca amb una cultura política, d’arrels predemocràtiques, que tradicionalment ha mirat amb recel i profunda desconfiança tot el que està relacionat amb els afers públics i el govern.

Ara bé, hi ha algun fonament sòlid per continuar sostenint aquesta tesi avui en dia? Fins a quin punt l’exercici del poder està inevitablement en contradicció amb l’exigència ètica? És possible resoldre o, si més no, conjugar harmònicament l’esfera de la política i la dels valors? Com s’ha de gestionar la inevitable tensió que existeix entre aquests dos conceptes? Ens trobem, sens dubte, davant d’una de les grans qüestions de la història de la filosofia, i, com a tal, ha rebut respostes ben diferents, per part dels diversos pensadors, al llarg dels segles.

El professor J. L. Aranguren (1999) feia referència a la “qüestionabilitat” originària, és a dir, al caràcter essencialment problemàtic de la relació entre ètica i política, i tractava de classificar els diferents tipus de relació per mitjà de quatre categories:

1) La primera correspon al realisme polític més genuí, i afirma la necessitat de separar estrictament les dues esferes. La moral, amb la seva apel·lació a l’idealisme i als grans valors, pot ser útil en el terreny personal, però no serveix com a referent en l’àmbit públic. L’ètica s’ha de circumscriure exclusivament a l’àmbit privat, i qualsevol intent d’introduir-la en el terreny polític és contraproduent i està condemnat al fracàs. Política i moral són incompatibles, i, per tant, qui vulgui actuar en política, forçosament ha de prescindir de la moral. La primacia correspon a la política, alliberada de tota servitud moral.

2) Una altra possibilitat consisteix en la negació de la política. Aquesta opció també assumeix la incompatibilitat entre ambdues esferes, però aquest cop la primacia recau sobre la moral. Com que no és possible optar simultàniament per totes dues, és preferible escollir l’ètica i tractar de reduir la política a la mínima expressió, ja sigui defensant la destrucció de l’estat, ja sigui minimitzant l’acció política o bé abstenint-se de participar-hi. El poder polític és impur, està irremissiblement contaminat, i, per tant, cal allunyar-se’n sense recança.

3) La concepció tràgica de la relació, en tercer lloc, és la d’aquell que experimenta la necessitat i, alhora, la impossibilitat de conciliar la política i la moral. En aquestes circumstàncies, l’home “sent que no pot satisfer l’una i l’altra; però, d’altra banda, tampoc no pot ‘preferir’, tampoc no pot ‘prescindir’. La dimensió ètica és viscuda així, en política, com una impossibilitat insuperable i, per tant, tràgica. L’home ha de ser moral, ha de ser també polític, i no pot ser-ho conjuntament. No hi ha sortida per a ell”. És aquesta dolorosa escissió interna, aquesta tortura permanent, la que provoca una tragèdia inevitable i irresoluble.

4) Finalment, la quarta opció és definida per la concepció dramàtica de la relació. Entre l’ètica i la política no hi pot haver mai un lligam harmònic i plàcid, sinó, al contrari, una implacable tensió constitutiva. “La moralitat política –igual que, d’altra banda, la moralitat privada, individual– és àrdua, problemàtica, difícil, mai no assolida plenament, sempre in via i, a la vegada, sempre ‘en qüestió’. L’autèntica moral és i no pot deixar de ser lluita per la moral. Lluita incessant, caure i tornar a aixecar-se, recerca sense possessió, tensió permanent, autocrítica implacable”.

La classificació d’Aranguren ens serveix per emmarcar la reflexió, comprendre’n la complexitat intrínseca i, al mateix temps, per fer-nos una idea d’algunes de les alternatives que es plantegen. Ara bé, quines han estat, en la pràctica, les concepcions predominants al llarg de la història?

Sens dubte, cal començar parlant dels clàssics, i molt especialment d’Aristòtil. Ell, davant la pregunta sobre com han d’actuar i com han de viure els homes, respon apel·lant a la seva naturalesa. El primer que cal fer és examinar com és la naturalesa humana. L’home és l’únic ésser dotat de lógos, és a dir, de capacitat de raó i paraula. Això el singularitza i el fa diferent de la resta dels animals. Aquest lógos és revelador d’una de les seves principals característiques: la sociabilitat. L’home és un ésser social per naturalesa. Neix, creix i es desenvolupa en comunitat, és a dir: gràcies a la polis. L’home és, per tant, un animal polític (zoón politikón), que no es pot pensar aïlladament, sinó en comunitat.

Així mateix, des de la perspectiva teleològica pròpia dels grecs, Aristòtil també es planteja quina és la finalitat de l’home. I conclou que aquesta finalitat no pot ser altra que el seu bé, entès com el desplegament de totes les seves potencialitats. Així, la felicitat (eudaimonía), que és l’aspiració natural de l’home, és també el seu màxim bé. La vida bona, o ètica, consisteix en un esforç sostingut per conrear la virtut (areté), tant en un sentit individual com col·lectiu, l’única via per accedir a la felicitat. En realitat, les virtuts capitals –la prudència (phrónesis), la justícia (díke) i l’amistat (philía)– tenen una dimensió eminentment col·lectiva, comunitària, i la polis és el marc natural per desenvolupar-les. És per això que “els homes no han format una comunitat només per viure, sinó per viure bé” (Política, III, 452-453).

En suma, per a Aristòtil l’ètica i la política no solament no són contradictòries, sinó que van unides, estan necessàriament associades i formen part d’un mateix continuum. L’home només pot desenvolupar-se plenament i aspirar a la felicitat en comunitat, en el si de la polis, és a dir: a través de la política. I, a l’inrevés, la polis tan sols podrà ser governada amb justícia i gaudirà d’una vida harmònica quan els ciutadans siguin virtuosos. En aquest sentit, la política és la culminació de l’ètica. El fi de la ciutat no és altre que la virtut i la felicitat dels seus ciutadans, i per això la política, per la seva dimensió col·lectiva, ha d’ocupar el lloc preeminent. En conclusió, “si, doncs, de les coses que fem hi ha algun fi que vulguem per si mateix [...], és evident que aquest fi serà el bo i el millor [...]. Si és així, hem d’intentar determinar, almenys esquemàticament, quin és aquest fi i a quina de les ciències o facultats pertany. Semblaria que ha de ser l’objecte de la ciència suprema i fonamental. Aquesta és, manifestament, la política” (Ètica a Nicòmac, I, 1094a).

Aquesta concepció de la relació entre ètica i política va prevaler a Occident fins ben entrat el Renaixement, concretament fins a l’any 1513, en què Maquiavel escriu la seva obra més cèlebre: El príncep. Aquest llibre breu, escrit en forma epistolar i gairebé d’una sola tirada, capgira de dalt a baix el pensament clàssic i esdevé l’origen de la ciència política moderna.

El realisme polític de Maquiavel respon a l’observació atenta del seu entorn. Itàlia està sent dividida, ocupada i saquejada pels exèrcits estrangers. L’Església sembla que no pot evitar-ho o no sap com fer-ho. L’ambició, la covardia i les conspiracions proliferen arreu. En aquest context perillós, convuls i ple d’amenaces, Maquiavel afirma el seu principi rector de la política: la finalitat justifica els mitjans. És a dir, no importa quins siguin els procediments emprats si són útils per assolir l’objectiu desitjat, o sigui, el poder: el poder que ha de permetre al príncep mantenir la unitat del país i assegurar la pau. La política és la ciència que estudia les formes d’obtenir, recuperar i consolidar el poder. En conseqüència, l’eficàcia es converteix en l’únic criteri de validesa. És bo tot el que contribueix a l’obtenció i el manteniment del poder. És dolent tot el que allunya o dificulta aquest objectiu.

La diferent concepció antropològica explica, en bona mesura, la distància entre les filosofies polítiques d’Aristòtil i Maquiavel. Així, mentre que el primer creu en la sociabilitat natural de l’home i les virtuts que, convenientment conreades mitjançant l’educació, permeten l’accés a la felicitat i el bé, el segon afirma que “dels homes, en general, es pot dir això: que són ingrats, volubles, falsos, que defugen els perills, són àvids de guanys i, mentre els afavoreixes, són tots teus, t’ofereixen la sang, les riqueses, la vida, els fills [...] quan és lluny la necessitat; però, quan se t’acosta, se’t giren d’esquena” (Maquiavel, 1993).

En aquest sentit, per a Maquiavel la moral esdevé un afer estrictament particular. La política es regeix per les lleis de la força, l’astúcia i l’aparença. No hi ha lloc per a l’ètica. “A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m’atreviria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les: com semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós i ésser-ho, però estar amb l’ànim preparat de tal manera que, si cal no ésser-ho, puguis i sàpigues canviar-te en tot el contrari.”

Encara més, l’exercici del poder requereix del polític “un ànim disposat a moure’s segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna, i, tal com he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal”. El polític ha de ser conscient del joc de miralls que s’estableix entre el poble i els governants: “Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom és permès de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que tu sembles, pocs s’adonaran del que ets”. En suma, l’aparença, la mentida i l’engany, en certa manera, són intrínsecs a la política: “Un príncep del temps present [...] mai no predica més que pau i lleialtat, i, en canvi, és enemic acèrrim d’ambdues”.

El transcurs dels segles no ha resolt el caràcter problemàtic, aquella “qüestionabilitat originària” de la relació entre ètica i política a la qual al·ludia, com hem vist al principi, el professor Aranguren, però sí que l’ha il·luminat des de diferents perspectives i ha permès la descoberta progressiva dels seus contorns. La decisiva aportació de Max Weber arrenca d’una sorprenent constatació: “És una tremenda veritat i un fenomen bàsic de la història [...] el fet que freqüentment o, més ben dit, generalment el resultat final de l’acció política guarda una relació absolutament inadequada, i freqüentment fins i tot paradoxal, amb el seu sentit originari” (Weber, 1991).

Enllaçant amb les reflexions de Maquiavel, Weber afirma que el que és essencial en la reflexió moral sobre el poder es troba en la relació entre mitjans i fins. I formula d’aquesta manera la qüestió decisiva: “Quina és, doncs, la veritable relació entre ètica i política? No tenen res a veure l’una amb l’altra, com de vegades es diu? O és cert, al contrari, que hi ha ‘una sola’ ètica, vàlida per a l’activitat política com per a qualsevol altra activitat? [...] Però és possible que hi hagi alguna ètica al món que pugui imposar normes de contingut ‘idèntic’ a les relacions eròtiques, comercials, familiars i professionals, a la relació amb l’esposa, la verdulaire, el fill, el competidor, l’amic o l’acusat?”

Weber defensa amb contundència que les normes ètiques que s’apliquin a la política, siguin les que siguin, n’han de tenir en compte la naturalesa específica: “És veritat que és perfectament indiferent per a les exigències ètiques que es dirigeixen a la política el fet que tingui com a mitjà específic d’acció el poder, darrere el qual es troba la violència?” La política difereix radicalment de totes les altres activitats humanes, i, per tant, l’ètica política haurà d’ajustar-se necessàriament a aquesta realitat tan singular.

El mateix Weber adverteix clarament que “en aquest punt xoquen entre si concepcions bàsiques del món entre les quals, en darrer terme, cal escollir”. I l’elecció es presenta en termes radicals, atès que tota acció que vulgui orientar-se èticament pot ajustar-se a dos principis fonamentalment distints i irreconciliables: l’ètica de la convicció o l’ètica de la responsabilitat. La primera es regeix únicament pels principis morals. Cal respectar, sempre i per damunt de tot, aquests principis, com per exemple “dir la veritat”, independentment de les circumstàncies. I, per tant, la mentida, per més excepcionals que siguin les circumstàncies, sempre serà un comportament il·lícit, èticament reprovable. D’altra banda, l’ètica de la responsabilitat també admet el valor dels principis morals com a guia de conducta, però considera que el criteri últim per decidir ha de fonamentar-se en les conseqüències de l’acció. Així doncs, “dir la veritat” continua sent el principi moral de referència, però no es pot aplicar de forma automàtica. Cal tenir presents les circumstàncies i cal valorar-ne les conseqüències. En algunes ocasions, “no dir la veritat” pot estar justificat, i fins i tot pot ser èticament acceptable, si amb aquest comportament s’aconsegueix un bé major (o s’evita un mal major) des del punt de vista del bé comú o l’interès general. L’ètica de la responsabilitat, afirma Weber, és l’única possible en l’àmbit de la política.

No és que l’ètica de la convicció estigui mancada de responsabilitat, ni que l’ètica de la responsabilitat estigui mancada de convicció, però sí que hi ha una diferència abismal entre l’una i l’altra. D’aquesta manera, “quan les conseqüències d’una acció realitzada conforme a una ètica de la convicció són dolentes, el que la va executar no se sent responsable d’elles, sinó que responsabilitza el món, l’estupidesa dels homes o la voluntat de Déu que els va fer així. Qui actua conforme a una ètica de la responsabilitat, al contrari, té present tots els defectes de l’home mitjà”.

En darrer terme, cal optar. I la dicotomia, certament, assenyala camins antagònics. Qui actua segons l’ètica de la convicció “només se sent responsable que no flamegi la flama de la pura convicció, la flama, per exemple, de la protesta contra les injustícies de l’ordre social. Encendre-la una vegada i una altra és la finalitat de les seves accions, que, des del punt de vista del possible èxit, són plenament irracionals i només poden tenir un valor exemplar i han de tenir-lo”. L’ètica de la convicció, per tant, pot tenir unes exigències màximes respecte als principis perquè no se sent responsable de les conseqüències de l’acció. “Qui opera conforme a l’ètica de la convicció no suporta la irracionalitat ètica del món. És un racionalista còsmico-ètic.”