Loe raamatut: «Viure perillosament»

BUNGA BUNGA

No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment.

VIRGINIA WOOLF

Virginia va decidir que ella mateixa es tallaria els cabells.

Quina festa! Quina aventura! Va obrir de bat a bat el balcó del número 14 del carrer Fitzroy de Bloomsbury i va sortir a l’aire lliure. A Londres feia un dia de febrer ennuvolat i una mica humit. Quina calma més silenciosa. Com el petó d’una onada, fresc i penetrant, als seus vint-i-vuit anys, solemne, plantada a les portes del balcó, una estranya sensació s’apoderava d’ella, alguna cosa terrible però molt divertida estava a punt de passar. Va pensar en les paraules que havia de dir quan no sabés què dir. Dels seus llavis va sortir: «Bunga bunga».

Es va encendre una cigarreta i la seva vista es va fixar en l’habitació a través del fum del tabac. Li agradava la tauleta de vímet, el cofre on guardava cartes lligades amb cintes i tiges d’espígol, l’estufa, els tres crisantems en l’arrodonit gerro de vidre sobre la lleixa de la xemeneia, el llenç que havia pintat la seva germana Vanessa, en el qual podia admirar un vaixell enmig de l’onatge, navegant, imponent, cap a un far.

Va seure davant del mirall del tocador, es va pintar la cara de negre, es va posar uns bigotis i una barba postissa, es va ajustar un turbant als cabells i es va penjar unes gruixudes cadenes d’or del coll d’un caftà verd, el seu color preferit. En observar-se disfressada d’home, va pensar que en trencar-se el mirall la imatge desapareixia. Va apartar aquest pensament, fent-se l’ullet a ella mateixa, va repetir les paraules màgiques: «Bunga bunga», i va aixafar la cigarreta en un cendrer en forma de petxina.

La seva germana Vanessa, que havia vingut a visitar-la, darrere seu, asseguda a la vora de la cadira, recolzava el front en el palmell de la mà i negava amb el cap, contrariada. No li feia cap gràcia aquell joc, el trobava perillós. El seu germà Adrian reia divertit. Ajudat del seu amant, Duncan Grant, triava un barret per disfressar-se.

—Adrian! —va dir Vanessa al germà—. Posa una mica de seny! —Parlava amb nerviosisme, el cap enrere en una estranya postura, mirant-lo de dalt a baix.

El seu pla era fer-se passar pel sultà d’Abissínia i la seva comitiva, perquè la Royal Navy els mostrés el seu vaixell insígnia, l’HMS Dreadnought. L’autor intel·lectual d’aquella pensada era Horace de Vere Cole, que havia assumit el paper d’acompanyant del grup en representació del Foreign Office. Cole ja era conegut per les seves bromes, com ara imitar el primer ministre, a qui s’assemblava força. Adrian admirava Cole; com la majoria de les persones de la seva condició, quedava francament fascinat per qualsevol signe d’excentricitat, especialment en les persones de posició folgada.

Adrian seria l’intèrpret. Com que no van trobar cap diccionari d’abissini, es van inventar un llenguatge que era una barreja de suahili amb citacions gregues i llatines d’Homer i Virgili. Duncan Grant portava una túnica, com la de Virginia i els seus amics d’estudi, Anthony Buxton i Guy Ridley. Se sentia incòmode i es queixava perquè deia que li anava gran.

Vanessa va fer una fotografia a tot el grup disfressat reunit a la sala d’estar. Els sofàs omplien els miradors de les tres allargades finestres degudament vestides de discretes cortinetes de setí. Un aparador de caoba proveït de brandis, whiskies i licors ocupava un discret espai. Marxaren ràpidament. Vanessa els acomiadava amb la mà, palplantada a la porta, mentre veia allunyar-se el taxi que els duria fins a l’estació de Paddington. Amoïnada, sacsejava el cap a un costat i cap a l’altre fins que, com una baldufa esgotada de tant de fer voltes, va calmar el gest.

El trànsit era terriblement dens. En arribar la comitiva, van travessar l’estació sense dir paraula, observats per centenars d’ulls curiosos. Caminaven a poc a poc vora l’andana fins que es van aturar. Virginia es va quedar per uns moments contemplant els trens. Tenia la sensació perpètua d’estar fora, molt lluny. La imatge de Cole, que anava vestit molt elegant amb un barret de copa i parlava confidencialment amb el cap de l’estació, la va treure dels seus pensaments. Es presentava a si mateix com a Herbert Cholmondesly del Ministeri d’Afers Exteriors i va demanar un tren especial disposat a portar un grup de prínceps abissinis a Weymouth.

Antecedits per un telegrama enviat per un còmplice, que signava com a Tudor Castle, al cuirassat tot es va posar en marxa per donar la benvinguda al sultà amb una cerimònia proporcional al seu rang. En l’últim moment es van adonar que no tenien les partitures musicals de l’himne d’Abissínia. El vicealmirall ho va resoldre substituint-lo per l’himne de Zanzíbar; al cap i a la fi era la colònia més propera a Abissínia. Al vaixell, tots funcionaven com formigues: donaven lluentor als canons, enceraven els passadissos i van posar la catifa vermella i llarga que es feia servir per rebre la reialesa. En menys de dues hores tot va estar a punt.

Esperaven la comitiva abissínia al port per transportar-los al vaixell de guerra. El vaixell era més petit i més lleig del que havien imaginat. Quan van arribar al cuirassat, la Marina va rebre els prínceps amb tots els honors propis d’una visita d’Estat, amb pompa i circumstància per la tripulació, a càrrec del vicealmirall May i el seu segon, el cosí de Stephens, William Fisher; per sort no els va reconèixer.

Les notes de l’himne nacional de Zanzíbar envaïen les estances del Dreadnought, sonaven les trompetes amb metàl·lic clamor. Solemnes i estoics, Virginia i els seus amics s’encreuaven les mirades i l’escoltaven amb devoció, desconeixedors que no era el d’Abissínia. Ho agraïen en el seu llenguatge barrejat de llatí i de grec; tot el que deien resultava, en si mateix, mancat de sentit. Un mariner va dir a un altre que els prínceps africans parlaven un llenguatge bàrbar. La major part del temps no parlaven, miraven, assentien amb el cap i manifestaven la seva aprovació.

—Benvinguts. Llançarem vint salves per honrar el sultà —els va dir l’almirall, amb un barret de plomes, quadrant-se davant de la comitiva.

—Bunga bunga —va dir Virginia impostant la veu, engolada, subjectant-se el bigoti. Després va prémer els llavis, va alçar la barbeta i es va tocar el coll. Se li havia accelerat el pols.

—Em sap greu, però no podem acceptar-ho —va dir Adrian, i va fer una pausa, va somriure, va fer el cap enrere i va continuar—: La nostra religió no ho permet.

Van passar revista a les tropes. Virginia avançava, més que com un príncep, com una reina; els mirava des de dalt. Adrian mirava endavant sense moure un múscul. Cole caminava de manera curiosament irregular, llançant violentament el braç endavant i el cap abruptament enrere. Va provocar més d’un somriure burleta dissimulat dels seus companys.

La suau brisa de cop es va tornar vent i una fina pluja començava a caure. Virginia mirava inquieta els núvols negres que tapaven el cel, tot el seu pla se’n podia anar en orris si l’aigua els banyava la cara i desfeia el maquillatge negre. Adrian es va adonar que el bigoti postís de Duncan Grant començava a desprendre’s.

—Bunga bunga —va exclamar Virginia.

—Bunga bunga —van dir els seus amics fent un bisbe.

—Hauríem d’entrar al vaixell, el fred i la pluja no són habituals a Abissínia i el sultà i la seva cort poden emmalaltir —va proposar el vicealmirall Adrian. Li sortia brodat el paper d’intèrpret, es feia passar per un alemany anomenat Herr Kauffmann.

Els havien preparat un gran àpat. Una taula de longitud infinita, cristall, coberts de plata, tovallons, bols de fruites vermelles i plats que dibuixaven cercles blancs sobre les estovalles brodades amb petits motius de color groc. No acceptaren el menjar que els van oferir per por que un bigoti caigués sobre una safata.

Més de quaranta minuts vagaren pel vaixell sense que ningú no notés res. Ni tan sols quan Anthony Euxton va esternudar i la meitat del bigoti va desaparèixer; va aconseguir tornar a col·locar-lo abans que ningú no ho notés i va somriure als seus companys amb una expressió de disculpa.

—Bunga bunga —va exclamar Virginia, que començava a cansar-se de la broma; envaïda per l’avorriment tenia moltes ganes d’anar-se’n. Aixecava els ulls i mirava endavant mentre els seus companys parlaven. Va mirar a terra, va fer una llarga pausa, va tornar a obrir els llavis, però no va deixar anar cap més paraula.

***

Quan va acabar la visita, els van acomiadar amb tots els honors, la banda va interpretar el God Save the Queen. Cole i Adrian, solemnement, es van treure el barret i es van posar la mà al cor; la resta de la comitiva no va moure ni un múscul. Una escorta els va acompanyar en el viatge de tornada.

En arribar a casa de Virginia, van passar a la sala d’estar, reien per les butxaques. Vanessa els havia preparat un te, però estaven massa excitats per prendre infusions: tots van preferir brandi.

Adrian parlava molt de pressa rememorant el que acabava de passar, quasi sense acabar les frases, passejant amunt i avall per ocultar la seva agitació.

—Quina insensatesa! Quina estúpida insensatesa! —va exclamar Vanessa fent un senyal a Adrian, picant amb energia el coixí del sofà. I ell va seure al seu costat.

Cole, palplantat al mig de la sala, observava els amics; el seu nas llarg semblava dir mitjançant la curiosa tremolor de les aletes que encara no estava satisfet; va aixecar les mans. Es va fer un silenci.

—Encara no s’ha acabat —va dir ajuntant els palmells davant la mirada atònita dels companys.

—No?!!! —van preguntar tots.

—No —va dir rudement, com si els estirés les orelles.

Va rectificar la posició de la perla de la corbata, es va enfundar en el seu elegant abric blau, va agafar els guants grocs i el bastó i va desaparèixer.

Cole es va dirigir al Daily Mirror per explicar-los la història. Posteriorment els va enviar una foto del príncep i el seu seguici a la sala d’estar de Virginia, que corroborava els fets. Uns dies després, tots els diaris d’Anglaterra es burlaven de l’almirallat de la Marina britànica.

La qüestió va arribar al Parlament britànic, que va demanar explicacions. La Royal Navy volia l’empresonament de Cole i els seus sequaços, però ells no havien vulnerat cap llei, excepte l’enviament del telegrama amb una falsa signatura. Com que no se sabia qui l’havia falsificada, no s’hi va poder fer res. Els intents de castigar-los o disculpar-se van caure en sac foradat.

Com a conseqüència d’aquella malifeta es van revisar i endurir els estàndards de seguretat a l’Armada britànica. Quan, passats els anys, la gent recordava a Virginia aquella audàcia llunàtica, ella sempre responia irònicament:

—Estic contenta de pensar que he estat útil al meu país.