Loe raamatut: «100 qüestions per identificar la pseudociència», lehekülg 2
05 / 100
PER QUÈ HI HA TEORIES DE CONSPIRACIÓ SOBRE LA CIÈNCIA?
Les teories de conspiració sobre la ciència ens arriben pertot arreu: als grups de WhatsApp, per Facebook, de vegades per missatges directes d’algú que ens demana que signem una petició perquè s’autoritzi tal o tal altre producte miraculós que funciona molt bé per curar alguna malaltia greu, però que les autoritats no volen que estigui disponible perquè és molt barata i eficaç i no seria negoci per a les farmacèutiques. O demanen que es prohibeixin uns productes que, segons un estudi, poden causar alguna malaltia horrible. Aliments, plàstics, antenes de telefonia, plantes medicinals, additius amb lletra E, medicaments miraculosos…
Cada tema té les seves particularitats, però tots comparteixen un element: la desconfiança envers els experts. Per què hi ha aquesta desconfiança?
De petits confiem en els pares i en els mestres, i creiem que ens diuen la veritat quan ens expliquen el món. Per compensar la confiança hi ha l’escepticisme, que ens fa dubtar i, fins i tot, abandonar alguna creença quan ens demostren que és errònia. En ciència això passa cada dia: la recerca descarta idees que crèiem que eren certes i no passa res. Com que no podem saber de tot, ni podem anar recomprovant els resultats científics, ens cal confiar en els experts.
Aleshores, què passa quan no confiem en els experts? En aquest cas, l’escepticisme esdevé una postura extrema. Com que continuem necessitant explicacions, les busquem en altres llocs. Això dona lloc al pensament conspirador, perquè assumim que els experts coneixen aquestes explicacions (per això són experts!) i ens les amaguen per protegir interessos inconfessables dels governs o de les grans empreses.
Algunes conspiracions ignoren la ciència a propòsit. Tots els núvols del cel tenen una explicació física “neutra”, però molta gent prefereix creure explicacions “carregades”, que impliquen una voluntat de modificar l’entorn a base de fumigacions. Altres apliquen mala ciència, és a dir, ignoren alguns resultats científics i en destaquen d’altres per fer avançar una agenda política. L’oposició a la modificació genètica de plantes i la negació del canvi climàtic no tenen res a veure amb la ciència, sinó que parteixen de postures ideològiques a priori que en cap cas no es poden modificar amb resultats experimentals.
Moltes teories de conspiració es basen en la pseudociència, i això inclou moltes de les anomenades medicines alternatives o complementàries. Pràctiques com l’homeopatia, el reiki i altres no accepten el debat científic que les descartaria i es defensen amb teories de conspiració. És temptador pensar que la indústria farmacèutica està impedint el desenvolupament de medicines barates per a les malalties que ens afligeixen, fins que veiem que la gent que treballa a les empreses farmacèutiques, i els seus familiars, es moren de les mateixes malalties que la resta de nosaltres.
Les teories de conspiració tenen un impacte molt negatiu, perquè fan que les persones prenguin decisions mal informades. Poden ser decisions sobre ells mateixos, com no vacunar-se o no tractar-se amb una teràpia que ha demostrat eficàcia en assajos clínics. Si es tracta d’algú amb poder polític o mediàtic poden tenir molt impacte, i en alguns casos poden determinar decisions de llarg abast, com implantar polítiques perjudicials per al medi ambient.
En el fons, les teories de conspiració il·luminen els racons on els humans tenim por. No hi ha teories de conspiració sobre exoplanetes, però sí sobre contactes amb extraterrestres. No hi ha teories de conspiració sobre la catalogació d’espècies de llevat, però sí sobre el paper de la tecnologia 5G i la propagació del coronavirus. Només veiem perill si pensem en la malaltia, la mort, la pobresa o la possibilitat de no tenir prou aigua potable o aliments.
El debat científic no té en compte les emocions, i es basa només en les dades. Això serveix al laboratori, però és evident que fora del laboratori importen molt més les emocions. Una emoció forta com la por pot convertir el sa escepticisme que ens manté alerta en un escepticisme extrem que ens fa rebutjar de ple qualsevol informació provinent dels experts.
Les teories de conspiració també fan evidents els fracassos de la comunicació en tots els àmbits, des de l’ensenyament obligatori fins a la comunicació informal en premsa o en xarxes socials. Aquest problema no té remei fàcil, i és a l’arrel de la distorsió que representa tenir més accés que mai a informació de qualitat i, alhora, acceptar com a bona qualsevol cosa que ens aparegui a la pantalla.
06 / 100
LA CIÈNCIA ES POT CONVERTIR EN PSEUDOCIÈNCIA?
La part creativa del descobriment científic sovint comença amb una hipòtesi en forma de pregunta “i si…?”. Aquí tot és possible: i si aquest fenomen es pogués explicar d’aquesta manera? I si aquest nou material tingués aquestes propietats? No hi ha límit al que podem imaginar, i hem vist com algunes de les hipòtesis més inversemblants s’han acabat confirmant. I és que aquest és el següent pas: qualsevol hipòtesi és acceptable com a explicació provisional, però cal que després es posi en marxa el mecanisme de comprovació, que serà diferent per a cada disciplina científica.
A la frontera del coneixement, allà on la ciència avança, no és estrany que una gran part de les hipòtesis siguin errònies i calgui descartar-les. Al capdavall, estem dibuixant el mapa d’un territori desconegut. Quan una hipòtesi entra als llibres de text i arriba al gran públic es pot considerar que està validada, per molt estranya que soni. Tot i així, és possible que més endavant calgui descartar-la.
El problema arriba quan una explicació científica s’aplica fora del camp on s’ha demostrat que té validesa. Ho veiem en biologia i en física, però també en altres camps. Per exemple, les justificacions de la injustícia social a partir del darwinisme fan servir conceptes que són perfectament vàlids en biologia evolutiva, i els traslladen a un context on molts altres factors tenen un impacte molt més important que la biologia. Les conductes humanes tenen una base biològica, incloses algunes conductes de les quals no ens podem sentir gaire orgullosos com a espècie, però parlar de lluita per la supervivència o de supervivència del més apte en societats humanes és una aplicació pseudocientífica d’aquests conceptes. Sovint sentim parlar de supervivència del més fort, que no és ni tan sols vàlid en el context de la biologia evolutiva. Aquestes frases tenen l’aspecte de ciència, però no ho són. L’anomenat darwinisme social pot ser una bona metàfora, però no té res a veure amb el darwinisme biològic i no s’hi apliquen les mateixes fórmules matemàtiques que als gens.
El mateix passa amb molts conceptes de física. És habitual sentir gent que parla d’energies o coses quàntiques fora del context de la física; sobretot, en relació amb la salut humana. No hi ha res dolent a preguntar-se coses com “i si el magnetisme de les mans fos mil vegades més gran que el camp magnètic del cor?”. A continuació, cal fer els experiments que demostrin o descartin aquesta hipòtesi, és clar. Els experiments per veure si hi ha un magnetisme animal es van fer fa més de 200 anys i el van descartar.
L’aplicació de conceptes científics més enllà del camp on tenen validesa demostrada de vegades rep el nom de cientisme o cientifisme. Són cientistes moltes explicacions de la conducta humana a partir d’imatges d’activitat del cervell, perquè sovint expliquen més del que les dades justificarien. Per exemple, un article publicat al New York Times el 2008 extreia conclusions sobre les preferències polítiques d’un grup de 20 votants a partir d’imatges de ressonància magnètica funcional (fMRI). Les imatges d’activitat cerebral són una eina molt vàlida per a la neurociència, i la gent que s’hi dedica sol ser cautelosa en la manera com explica el seus treballs. Tot i així, la línia que separa la ciència de la pseudociència de vegades és molt fina. Qualsevol disciplina científica pot convertir-se en pseudociència si es treu de context o se simplifica més del compte.
07 / 100
QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE ELS FETS I LES TEORIES?
Encara que pugui semblar estrany, els fets són un invent del món modern. Els antics i medievals donaven credibilitat a tota mena de narracions, històries de viatges i de batalles, descripcions de ciutats llunyanes i de costums de pobles exòtics. Heròdot ens explica les guerres entre els perses i els grecs, amb la batalla de les Termòpiles, Leònides, Xerxes i tota mena de fets que probablement van passar, però al mateix llibre explica moltes històries que ell mateix considera poc versemblants, com l’existència de les amazones.
Si a la història li costa avançar destriant els fets de les llegendes, la ciència no pot avançar de cap manera fins que no s’estableix fermament el que constitueix un fet i el que no.
Els fets són les dades del món. Les teories són les històries que expliquen i interpreten aquestes dades. Així, per exemple, sabem que els éssers vius han canviat al llarg de la història de la vida (tenim milions de dades, com ara els fòssils); per tant, l’evolució és un fet, no una teoria. La teoria és el que explica com s’han produït els canvis i per això podem parlar de la teoria lamarckiana de l‘herència de caràcters adquirits i de la teoria darwiniana de la selecció natural. Totes dues són teories, totes dues expliquen els fets (o la majoria dels fets), però no totes dues tenen la mateixa validesa científica, perquè les teories no només han d’explicar els fets coneguts, sinó que també han de predir fets futurs.
Darwin va deixar escrit en una carta que tots els fets han d’anar a favor o en contra d’alguna teoria. Això vol dir que els fets no existeixen aïlladament. Podem afegir vinagre a la llet i veurem que es talla: el fet és que la llet ha quedat agrumollada. La teoria és que l’àcid del vinagre ha reaccionat amb les proteïnes de la llet i ha fet que s’agreguin les unes amb les altres formant grumolls. Podem veure un cos celestial que es mou més ràpid que la resta, i que desapareix al cap d’uns dies. El fet és que aquest cos es comporta d’una manera discordant amb la resta. La teoria que és un cometa explica aquest moviment i pot ajudar a predir quan tornarà.
Per tant, els fets i les teories es donen suport mútuament. Una teoria que no expliqui fets, i que no pugui predir fets futurs, és una teoria dèbil. Un fet que no encaixi en cap de les teories acceptades és un fet sospitós.
Vist així, sembla que hi ha un problema com el de l’ou i la gallina: què és abans, el fet o la teoria? Entenem els fets com a part d’una teoria que ja tenim al cap abans d’observar el fet? O observem uns fets i ens pensem una teoria que els explica? La realitat és que una mica de cada. Molts fets, per exemple, necessiten un suport tecnològic per existir: microscopis, telescopis, lectors de fluorescència, balances… Fins i tot per dir que la llet s’ha quallat cal tenir una idea del que és un quall, i això no es pot entendre del tot si no tenim una idea del que és una proteïna. Sense un suport teòric, qualsevol cosa pot ser un fet. El premi Nobel Sydney Brenner deia que el progrés de la biologia molecular depenia de la tecnologia, que donava lloc a descobriments i que això feia que la gent tingués idees. És a dir, la tecnologia genera fets que obliguen a desenvolupar teories.
Per això de vegades el debat se centra en si una dada és real (és un fet) o no. L’eficàcia d’un tractament mèdic és un fet si s’han realitzat els assajos clínics corresponents i el resultat és satisfactori. No cal que sigui un 100%, però si un 50% dels pacients millora amb el tractament això és el fet. Pot ser que no sigui suficient per aprovar el nou medicament, però aquesta ja no és una discussió científica. Si la concentració de certs gasos a l’atmosfera és més alta ara que fa 50 o 100 anys, això també és un fet, tot i que en aquest cas ens hem de refiar de les mesures (és a dir, de la tecnologia que genera les dades). Hi ha màquines que “desintoxiquen” el cos ficant els peus en un cossi d’aigua on hi ha unes peces metàl·liques connectades a un motor. És un fet que l’aigua es torna marró al cap d’una estona, però aquest fet és resultat d’una reacció química dels metalls a l’aigua amb l’electricitat del motor i no té cap relació amb un suposat drenatge de toxines. Per això no incorporem aquests fets al debat científic.
La lluita per acceptar o descartar el que és un fet es pot remuntar fins al temps que Galileu feia observacions al telescopi que els seus rivals es negaven a acceptar com a fets. Fins i tot es negaven a mirar pel telescopi perquè no es refiaven de la tecnologia.
Moltes pseudociències aporten fets basats en tecnologia falsa, sovint amb aparells que generen “pseudofets” de manera que els fets i les teories encaixen. No sempre és fàcil explicar de manera entenedora quin és el problema amb les màquines desintoxicadores, els mesuradors d’energia vital i altres andròmines amb llumetes i botons que sovintegen en alguns consultoris de pseudoterapeutes.
08 / 100
TOT EL QUE NO ÉS CIÈNCIA ÉS PSEUDOCIÈNCIA?
A la sèrie Breaking Bad un professor de química decideix començar a sintetitzar metamfetamina per pagar-se el tractament d’un càncer i per deixar un racó a la seva família si van mal dades. La sèrie té moments de comèdia i de tragèdia, i molts diàlegs que tenen a veure amb la química. Com en tantes altres obres de ficció, no importa que la química sigui exacta, només cal que ajudi a fer que la història avanci. El que ens queda al final són uns quants dilemes morals sobre la condició humana i temes de reflexió sobre les relacions dels personatges.
La ficció, l’art, l’esport, la política i tantes altes activitats humanes no són ciència, però això no vol dir que siguin pseudociència. La diferència és important, però no és una qüestió de categories excloents.
Simplificant molt, podríem definir la ciència de dues maneres. D’una banda, és una manera d’observar el món que combina la creativitat d’imaginar explicacions dels fenòmens que passen al món i el rigor de posar aquestes explicacions a prova de manera que les pugui acceptar qualsevol persona, encara que aquesta explicació vagi en contra dels seus interessos o les seves creences. La ciència també és el cos de coneixements que hem obtingut posant a prova aquestes explicacions. El cos de coneixements canvia amb el temps, es va actualitzant, de la mateixa manera que els mètodes evolucionen a mesura que la tecnologia permet fer nous tipus d’experiments.
Qualsevol activitat humana es pot mirar amb els ulls de la ciència. A Breaking Bad l’argument químic no és científicament correcte, però és versemblant. A moltes obres de ficció la química sembla més aviat alquímia capaç de fer qualsevol reacció sense que això afecti la validesa de la història que es vol explicar. Un partit de futbol no és científic, però hi ha molta ciència relacionada amb els materials, la roba esportiva, els mètodes d’entrenament i la nutrició. Una pintura no és científica, però els avenços en química al llarg dels segles han permès desenvolupar nous colors, vernissos i altres materials que de manera més o menys evident s’han incorporat a la caixa d’eines dels artistes.
Podríem dir que la ciència és una base que facilita la comprensió d’altres activitats. És possible fer art, cuina o esport sense tenir un coneixement científic dels elements que hi prenen part. Els humans hem fet pa, vi i cervesa durant mil·lennis sense conèixer la base biològica de la fermentació, i no per això la cuina era una pseudociència. Fins i tot si algú intentés fer pa sense llevat li sortiria una cosa comestible: a totes les cultures del món que mengen pa hi ha pans sense llevat. No hi ha cap contradicció entre cuinar i no saber la química (o la biologia) de la cuina.
El problema és quan es vol fer servir la ciència més enllà del que és, i es proposen explicacions que després no es volen (o no es poden) posar a prova. En la cuina, l’equivalent seria atorgar propietats especials a productes com les baies de Goji o la cúrcuma. El revers seria ignorar la ciència en una situació en què cal tenir-la en compte. En una obra de ficció podem buscar la versemblança científica o tirar pel dret. Però en una decisió política, com per exemple permetre o prohibir un herbicida, no restringir a temps el distanciament social durant una epidèmia o marcar uns límits més alts o més baixos a les emissions d’alguns gasos contaminants, si no es té en compte el coneixement obtingut mitjançant l’activitat científica es poden prendre decisions errònies.
És important tenir clar que no tot el que no és ciència és pseudociència, i que la ciència no és “millor” que altres activitats. No cal un doctorat en química per cuinar, ni un doctorat en filologia per escriure novel·les, ni un doctorat en economia per crear una empresa. També cal tenir clar que la ciència és preferible a altres maneres d’explicar el món quan es tracta d’intervenir sobre el món que ens envolta d’una manera previsible.
09 / 100
LA PSEUDOCIÈNCIA I LA MALA CIÈNCIA SÓN EL MATEIX?
Tothom s’equivoca, també les persones que fan ciència. Un laboratori és un dels llocs on hi ha més oportunitats de cometre un error: calibrant un instrument, preparant uns reactius, seguint un protocol, mesurant uns resultats, apuntant-los a la llibreta… També ens podem equivocar analitzant resultats o, com Sheldon Cooper en aquell capítol de Big Bang Theory en què li ensenya un treball a Stephen Hawking, ens podem equivocar fent un càlcul matemàtic. No cal ser especialment sapastre per fer les coses malament, i ni posant tota l’atenció del món podem evitar-ho. La ciència té mecanismes per detectar aquests errors, i tard o d’hora algú els acaba detectant.
La mala ciència és una altra cosa. Fer mala ciència és falsificar resultats, o amagar deliberadament dades que no ens convenen, o seleccionar els resultats que ens convenen i ignorar o desacreditar els altres. El 2004 el científic sud-coreà Hwang Woo-suk va fer creure al món que havia clonat per primera vegada cèl·lules humanes. Més tard es va comprovar que les dades eren falses: el DNA de les cèl·lules no concordava amb el DNA del presumpte donant. Uns quants anys abans, el 1998, el metge britànic Andrew Wakefield va vincular la vacuna triple vírica amb l’autisme. Més tard es va saber que Wakefield va manipular i va falsejar les dades i els historials clínics de les 12 criatures en les quals es basava la seva investigació.
Hwang Woo-suk i Andrew Wakefield són exemples de mala ciència.
Falsificar resultats és fer frau. A la ciència n’hi ha, en part perquè la naturalesa humana és així i a tot arreu hi ha gent que fa trampes. En part, també, perquè la carrera científica és competitiva i sempre hi ha algú que lluita per tenir una plaça, una beca o un premi. De vegades és difícil distingir un frau d’un error, perquè la diferència és només la intenció. De tant en tant surten a la llum casos d’alt impacte, i les enquestes diuen que hi ha una certa quantitat de frau “de petita escala”, que no surt a les notícies i que no es pot considerar un error innocent.
Una altra forma de mala ciència és amagar resultats inconvenients, o desacreditar-los amb criteris no científics. Durant anys la indústria tabaquera va contrarestar les investigacions que descrivien els efectes nocius del tabac. Ara veiem el mateix amb la indústria del vi, i no costa gaire trobar estudis que descriuen els efectes beneficiosos de l’alcohol sobre la salut. Molts metges recomanen la copeta diària, tot i que si tinguessin en compte la informació que tenim sobre l’alcohol és evident que el balanç és negatiu. Fins que va canviar la normativa fa relativament pocs anys, la indústria farmacèutica podia no publicar els resultats dels assajos clínics que sortien malament, de manera que s’evitaven la mala publicitat. Encara ara hi ha molts aspectes millorables de la ciència, com descriu molt bé el metge i periodista britànic Ben Goldacre al seu llibre Mala ciencia. Falsejar dades, ocultar resultats o plagiar-los són pràctiques freqüents i, segons el filòsof de la ciència Mario Bunge, aquests fraus es cometen més a la recerca biomèdica que en qualsevol altre camp de la ciència.
A banda de la promoció personal, la mala ciència sovint té un component d’interès econòmic o ideològic. Les persones que creuen que el menjar ecològic és més saludable o que els productes modificats genèticament són perjudicials no tenen en compte els resultats que diuen el contrari. En anglès anomenen cherry picking aquesta pràctica de triar només els resultats que ens donen la raó i deixar de banda els que ens porten la contrària, com quan en una plata de cireres triem les més vermelles i ignorem les altres.
La pseudociència no és mala ciència, però algunes pseudociències poden contenir elements propis de la ciència, com la terminologia, les bates blanques o les màquines. La diferència és que no apliquen el mètode que fa servir la ciència i no posen a prova les seves afirmacions, que acostumen a ser dogmàtiques i poc fonamentades. Dir que els productes de l’agricultura ecològica són més sans que els de l’agricultura convencional és mala ciència, perquè els resultats dels estudis no diuen això. Dir que alguns aliments “depuren” o “desintoxiquen” el cos és pseudociència, perquè els conceptes de depuració o desintoxicació no tenen res a veure amb l’alimentació. La diferència és important. La mala ciència pot ser un tema de debat, perquè es basa en la selecció de dades. Algú que defensa la bondat del vi ecològic fa mala ciència, i hi ha dades suficients per rebatre’n els arguments. En canvi, la pseudociència es basa en creences que no es poden debatre. Si algú creu que un aliment el purificarà (eliminarà les toxines del seu cos), aquella discussió no anirà enlloc: ho creu i punt. Potser el millor que es pot fer és proporcionar el coneixement i les eines perquè cadascú adquireixi el criteri per contrastar d’una manera crítica la informació que rep i pugui prendre decisions ben informades.
Potser mai no se sabrà realment per què Hwang Woo-suk i Andrew Wakefield van fer trampes; potser va ser per prestigi, per ambició de triomf o per diners. Ambdós casos són exemples mediàtics de mala ciència, i un d’ells, la publicació que relacionava la vacuna triple vírica amb l’autisme, va proporcionar evidències falses a una creença pseudocientífica perillosa. Va fer créixer el moviment antivacunes, que ha provocat tants danys des de finals del segle passat i és un exemple de l’impacte que pot tenir la mala ciència sobre les persones i la societat.
