Loe raamatut: «100 qüestions per identificar la pseudociència», lehekülg 3
10 / 100
DES DE QUAN DISTINGIM ENTRE CIÈNCIA I PSEUDOCIÈNCIA?
La ciència, tal com la coneixem ara, és un invent modern. Els grecs antics no feien ciència, sinó filosofia. De fet, durant molts anys la gent que estudiava el món es feien dir “filòsofs naturals”. Darwin es definia com a “naturalista”. La paraula científic no apareix en anglès fins al principi del segle XIX, i la separació entre ciència i filosofia va trigar ben bé dos-cents anys a completar-se, entre els segles XVI i XVIII.
Per això, si no hi havia ciència, tampoc no hi podia haver pseudociència. A les universitats medievals es podia estudiar astrologia i dret sense que ningú no hi veiés cap contradicció. Científics de la talla de Newton i Kepler, que van comprendre els moviments dels planetes abans que ningú, creien en l’astrologia amb tota naturalitat. El mateix passa amb l’alquímia: els primers químics van desenvolupar tecnologies i conceptes científics a partir d’uns plantejaments que no podem anomenar pseudocientífics, sinó precientífics.
Això no vol dir que, en temps de Newton, no hi hagués debat, però els termes eren uns altres. Es parlava de superstició, contraposada a la religió. Durant aquella època, les explicacions científiques dels fenòmens naturals van anar guanyant terreny a costa de les explicacions religioses (cristianes, que eren les de referència a Europa). El debat no era entre ciència i pseudociència, sinó entre ciència i religió.
Tampoc no vol dir que totes les teories científiques que s’han demostrat errònies fossin pseudociències. Simplement, eren teories errònies. La frenologia, l’homeopatia i altres que van aparèixer durant el segle XIX no van passar a ser considerades pseudociències fins que no van rebutjar passar pel filtre del mètode científic. Hi ha molta literatura sobre el mètode científic, i és un problema filosòfic de primera magnitud, però a grans trets hi ha un consens sobre el que es pot considerar una demostració científica. Mentre una teoria se sotmet a una demostració és una teoria, i si falla és una teoria refutada (o en revisió). La categoria de pseudociència s’aplica a les teories que es neguen a passar proves o que, encara que fallin les proves, algú les continua defensant.
Per això no podem dir que la teoria geocèntrica de l’univers, segons la qual la Terra és el centre de l’univers al voltant del qual giren tots els cossos celestials, fos una pseudociència en temps de Ptolemeu. Quan Copèrnic va proposar la teoria heliocèntrica va passar a ser una teoria competidora, que explicava els moviments dels planetes de manera més simple, però tot i així va trigar més d’un segle a imposar-se. El filòsof Thomas Kuhn anomenava això un canvi de paradigma, que és una expressió que ha fet fortuna fora del seu camp especialitzat.
En el sentit que en parlem ara, les pseudociències van aparèixer durant el segle XIX. En aquest moment, el mètode científic estava prou establert per posar a prova pràcticament qualsevol teoria, per molt esotèrica que semblés. Per exemple: l’èter era un concepte que es feia servir per explicar el fet que els planetes suressin per l’espai, i se suposava que estava format per matèria. L’any 1887 Michelson i Morley van fer un experiment enginyós, amb miralls i llums, van demostrar que l’èter no existia, i des d’aleshores ningú més no hi ha cregut.
Moltes àrees de la ciència són altament especulatives, perquè la ciència explora els límits del coneixement i intenta eixamplar-los. Per força això inclou la possibilitat d’estar equivocat, de vegades molt equivocat. Mentre una idea estigui a disposició de la comunitat científica perquè la posi a prova forma part de la ciència, ni que sigui en estat temptatiu. En el moment que una proposta es retira del joc, no admet que es facin experiments per validar-la o no reconeix els resultats dels experiments que la descarten, es converteix en una pseudociència.
El criteri de demarcació, la manera de distingir el que és ciència i el que no ho és, és un tema present des de l’antiguitat, però no és fins al segle XX que els filòsofs de la ciència l’escometen seriosament. Encara no hi ha una resposta que valgui per a tots els casos: no totes les ciències poden fer experiments modificant variables (com l’astrofísica o la paleontologia), i algunes ciències no poden posar en pràctica tots els seus models (com la física teòrica). Sempre hi ha una zona grisa on es pot debatre si una àrea del coneixement és ciència o no. Tot i així, és important tenir una mínima idea sobre com distingir-les.
11 / 100
EN QUÈ ES DIFERENCIA L’ASTROLOGIA DE L’ASTRONOMIA?
Quan els primers humans observaven el cel nocturn devien fer-se moltes preguntes, la majoria de les quals eren, llavors, summament difícils de respondre: què eren els punts que brillaven intermitentment al firmament? Què se suposava que eren altres punts que brillaven amb una llum que no palpitava i que estaven al cel només durant unes quantes nits? Què era aquella gran bola lluminosa que nit rere nit canviava de forma fins desaparèixer completament i així successivament? Què eren els punts brillants que apareixien fugaçment amb una cua lluminosa i s’esvaïen en un instant?
Els nostres avantpassats van anar observant regularitats: les estrelles i el Sol sempre sortien per l’est i s’ocultaven per l’oest; la Lluna creixia i decreixia d’una manera periòdica, mostrant invariablement les mateixes fases; durant diferents èpoques de l’any les estrelles es disposaven fent figures que canviaven al llarg de les estacions. El cel nocturn podia interpretar-se com un gran “calendari”. Les observacions sistemàtiques i els càlculs matemàtics van permetre formular teories que responien molts interrogants. El coneixement dels astres és un dels exemples més genuïns de metodologia científica: plantejar preguntes, formular hipòtesis, realitzar observacions, fer càlculs i enunciar respostes. El calendari que proporcionava el cel nocturn va permetre predir les estacions, anticipar l’arribada del fred, de les pluges, de l’època més propícia per caçar o per iniciar una migració. Com més exacte era el coneixement i la predicció dels moviments del Sol, la Lluna i les estrelles, més seguretat hi havia en sortir de cacera, sembrar o segar una collita. Aquest coneixement empíric, i útil, va fer possible l’origen d’una ciència: l’astronomia. Una ciència que va estimular l’observació, les matemàtiques i el desenvolupament de l’escriptura.
Fa uns 4.000 anys, el misticisme i la superstició —que són atributs molt humans— van envair el coneixement dels astres. Les constel·lacions van adquirir significat mitològic i es va atribuir a la posició de les estrelles i els planetes en el moment de néixer una persona la determinació del seu caràcter i el seu futur. Als eclipsis, la Lluna, la posició relativa de les estrelles i els planetes se’ls atribuïa la capacitat de predir no només els fenòmens naturals, sinó també l’esdevenidor de les persones i de les societats. L’astrologia, així, prenia cos en les societats humanes. L’astronomia i l’astrologia van néixer juntes. L’una observava el cel i el catalogava, l’altra especulava fent prediccions de futur sobre el destí de l’ésser humà.
L’astrologia popular prové directament de Claudi Ptolemeu, el primer astrònom, que va treballar a la biblioteca d’Alexandria durant el segle II. Ptolemeu va codificar la tradició astrològica dels babilonis. Va proposar un model geocèntric, d’acord amb les creences religioses que proposaven que la Terra era el centre de l’univers i el Sol i els altres astres hi giraven al voltant.
Els astròlegs de l’antiguitat es quedaven sense feina o eren severament castigats (especialment els que aconsellaven els poderosos) si s’equivocaven en les seves prediccions. Per tant, havien de ser molt cauts i, probablement, ambigus en els presagis perquè els errors semblessin encerts si volien conservar la feina… i, de vegades, la vida.
A l’antiga Xina i a Roma l’astrologia era propietat exclusiva de l’emperador; qualsevol ús privat d’aquest poderós art era considerat una ofensa capital. Era un delicte greu llegir els presagis del cel si no s’era l’astròleg oficial. A la Xina, els astròlegs de la cort que realitzaven prediccions equivocades eren executats. L’astrologia es va desenvolupar com una combinació enginyosa d’observacions, de matemàtiques i de dades curosament enregistrades i uns pensaments confusos i enganyosos.
D’altra banda, els astrònoms que contradeien les creences religioses eres criticats, perseguits i sovint condemnats per la Santa Inquisició. El polonès Nicolau Copèrnic, el pare de l’astronomia moderna, a principis del segle XV, va qüestionar el model geocèntric de Ptolemeu i va proposar un model heliocèntric, en el qual el Sol i no la Terra era l’astre al voltant del qual giraven els altres. Copèrnic va ser criticat per l’Església, però no va ser jutjat ni condemnat per la Inquisició. Anys més tard, el filòsof, matemàtic i astrònom Giordano Bruno va defensar les idees copernicanes. Va ser condemnat i cremat per la Inquisició l’any 1600. El toscà Galileu Galilei, un altre savi que va fer moltes aportacions a l’astronomia, era un ferm defensor de les idees de Copèrnic i les va poder demostrar amb l’ajut d’observacions telescòpiques. Va ser censurat i perseguit per l’Església. La Inquisició li va prohibir parlar, debatre i discutir les idees de Copèrnic. El 1633 va ser jutjat i condemnat a reclusió perpètua, però en retractar-se no va ser empresonat i la condemna va ser commutada per arrest domiciliari. Galileu, considerat el pare de la ciència moderna, va romandre reclòs a casa seva fins que va morir, el 1642.
12 / 100
ÉS POSSIBLE EL CONEIXEMENT EN LES PSEUDOCIÈNCIES?
Arran d’una intervenció nostra als mitjans, una persona ens escriu dient que ha estudiat homeopatia a una universitat anglesa durant cinc anys i que, per tant, en sap més que nosaltres i no tenim raó quan diem que és una pseudomedicina. Una altra ens diu que s’ha format en acupuntura a una universitat xinesa, i que aquest coneixement mil·lenari és perfectament sòlid.
En part, tenen raó. Una persona que dediqui molt temps, fins i tot anys, a estudiar alguna cosa sempre en sabrà més que una altra que hi dediqui menys temps. No cal anar a l’homeopatia o l’acupuntura per trobar-ne exemples: només cal veure com alguns aficionats al futbol coneixen els jugadors i entrenadors d’un munt d’equips.
Un altre exemple: els seguidors de la sèrie Star Trek, la saga de Tolkien o els llibres de Harry Potter poden discutir sobre detalls minúsculs d’un personatge secundari que a l’observador casual li ha passat completament per alt. És innegable que han adquirit un coneixement. En una competició de respondre preguntes sobre la seva sèrie favorita sempre superaran algú que la conegui superficialment.
Aleshores, què passa amb algú que ha estudiat acupuntura a la Xina? Té un coneixement que no tenim els autors d’aquest llibre?
Sí, és clar. Algú que ha estudiat els llibres d’acupuntura en sap més que nosaltres, de la mateixa manera que algú que ha fet una col·lecció de cromos de futbol sap més coses de futbol que nosaltres. No ho podem negar, perquè és fàcilment comprovable fent un grapat de preguntes. El que importa és quina relació té aquest coneixement amb el món real.
En el cas dels cromos de futbol, no hi ha dubte que saber qui és el porter del Barça és un coneixement vinculat al món real. Qualsevol dia ens el podem trobar pel carrer i el podem felicitar per la seva actuació del cap de setmana.
A diferència dels cromos de futbol, l’acupuntura no es basa en el món real. Els mapes de meridians i punts són a la mateixa categoria conceptual que els mapes de la Terra Mitjana inventada per Tolkien: són molt detallats, però no corresponen a un territori que els humans puguem trepitjar. Una astròloga que escriu els horòscops a un diari important de Barcelona deia un dia que hi ha gent que s’inventa els horòscops i fan quedar malament els astròlegs que en saben de veritat. El problema és com distingir entre algú que s’ho inventa i algú que no. Aquest és un punt central de les pseudociències: dos astròlegs poden discutir sobre el que esdevindrà al món o a determinades persones quan un planeta passa per davant de tal o tal altra constel·lació, i poden referir-se a llibres centenaris per defensar els seus punts de vista, però no hi ha manera de saber qui té raó, excepte comprovar si encerten les prediccions, i aquí l’historial dels astròlegs és poc impressionant.
El coneixement en les pseudociències no és gaire diferent del que passa amb els estudis de teologia. Una persona que hagi dedicat temps a l’estudi dels textos sagrats d’alguna religió els coneixerà millor que la resta de la gent, però això no vol dir que aquell déu existeixi, o que hagi dictat tal llibre o tal altre. Les discussions teològiques que han donat lloc, per exemple, als dogmes catòlics són discussions entre humans sobre temes humans, i és impossible resoldre-les com es resoldria un dubte sobre qui és el porter del Barça, o sigui, consultant l’àlbum de cromos.
13 / 100
LA CIÈNCIA-FICCIÓ ÉS PSEUDOCIÈNCIA?
Durant l’estiu de 1816 encara romanien a l’atmosfera les cendres del Tambora, l’estratovolcà que va fer erupció a Indonèsia a l’abril del 1815. Lord Byron, John Polidori, Percy Shelley i Mary Shelley van passar uns dies d’aquell estiu fred a la Vil·la Diodati, a la riba del llac Léman. Els quatre escriptors van conjurar-se, per separat, a escriure una història de terror. Mary Shelley va ordir un relat que més tard es convertiria en la novel·la Frankenstein, o el Prometeu modern. Va ser el naixement de la ciència-ficció com a gènere literari.
Isaac Asimov, escriptor nord-americà d’origen rus, va definir la ciència-ficció com una branca de la literatura que tracta de les respostes humanes davant els canvis, majorment els provocats per la ciència i la tecnologia. Asimov mateix, als anys cinquanta del segle passat, publicà la novel·la La Fundació, en la qual ideava la psicohistòria, un compendi de psicologia, història i matemàtiques que permetia predir amb exactitud el futur de la humanitat. Asimov es va treure de la màniga (és a dir, de la seva imaginació prodigiosa) una disciplina científica en la qual es vertebrava la trama. La psicohistòria no existeix, però és necessària per construir la ficció. L’escriptor no pretenia establir cap nova “ciència”, però va haver de fer-la versemblant perquè la novel·la funcionés.
El dia dels trífids, una novel·la escrita pel britànic John Wyndham, és una obra de ciència-ficció catastrofista: una radiació d’origen desconegut deixa cecs els éssers humans. Existeixen unes plantes, els trífids, que poden desplaçar-se i atacar els supervivents. Wyndham va iniciar la narració amb un fet fictici: un fenomen d’escala planetària que va deixar tothom cec (menys els que tenien els ulls tapats o no van mirar el cel). També ens parlava d’unes plantes capaces de competir i lluitar contra els humans i d’una societat de supervivents que va treure el pitjor d’ella mateixa per sobreviure. La novel·la és una distòpia catastrofista on s’han creat regles internes versemblants (la catàstrofe i els trífids).
El cinema, fins i tot amb més èxit comercial que la literatura, ha posat a les pantalles films de ciència-ficció com ara 2001: a space odyssey (Kubrick, 1968), Alien (Scott, 1979) o Blade runner (Scott, 1982). Tal com expressa el terme, la ciència-ficció és un relat inventat per un escriptor o un guionista que especula amb els fets reals (no sempre sobre ciència o tecnologia), però els fets no succeeixen de veritat; l’autor ha de crear regles que proporcionen coherència científica i versemblança a la trama. Les sèries televisives de ciència-ficció que han proliferat en els darrers anys, algunes vistes per milions de persones, poden agradar més o menys, però no són en cap cas pseudociència, com tampoc no ho són La Fundació ni El dia dels trífids o qualsevol obra del gènere.
Cal distingir de la ciència-ficció el gènere fantàstic, que combina màgia i bruixeria amb una lògica pròpia a partir del joc que proposa l’autor, que va creant regles pròpies sobre la marxa. En aquest cas, el que és important és la meravella dels fets fantàstics, generalment envoltats d’èpica, més que la versemblança. La ciència-ficció i la pseudociència, en canvi, es basen en la versemblança, però la diferència es troba en la intenció de qui explica la història: si pretén mantenir el relat com a ficció (ciència-ficció) o si pretén intervenir sobre el món real (pseudociència).
Fa poc més de dos-cents anys, Mary Shelley va crear un monstre a la riba del llac Léman. Al monstre se li han atorgat moltes interpretacions: potser la més repetida és que la ciència pot arribar massa lluny. La ciència-ficció és útil per reflectir la naturalesa humana o per aprofundir en els dilemes morals de la societat. Cada relat o novel·la del gènere es basa en regles pròpies, més o menys coherents, però cal no oblidar que sempre és ficció, que no pretén ser real. Les pseudociències també generen les seves regles, més o menys versemblants, però en cap cas no pretenen ser ficció i, com el monstre que va fabricar Victor Frankenstein, se’ns poden girar perillosament en contra, sobretot quan es relacionen amb la salut de les persones.
14 / 100
QUÈ ÉS L’EFECTE FORER?
El 1948, el psicòleg nord-americà Bertram R. Forer (1914-2000) va realitzar un experiment que consistia a lliurar un test de personalitat als seus estudiants. Uns dies més tard, va retornar a cada estudiant un informe personalitzat del resultat del test, és a dir, un escrit que descrivia la seva personalitat, però amb la peculiaritat que era exactament el mateix text per a tothom i estava copiat d’una columna d’astrologia d’un diari local. Posteriorment, cada estudiant havia de valorar, en una escala que anava del 0 al 5, com s’ajustava l’informe a la percepció que tenien de la seva pròpia personalitat. El resultat final de l’avaluació va ser una mitjana aritmètica de 4,26. El mateix experiment s’ha repetit en diverses ocasions i els resultats es troben sempre al voltant de 4,2.
Posem-nos al lloc d’un estudiant que va fer l’experiment fa més de setanta anys. Va rebre un informe sobre la seva personalitat que deia això:
Tens la necessitat d’agradar i ser admirat per altres persones i, no obstant això, tendeixes a ser crític amb tu mateix. Tot i que la teva personalitat presenta algunes febleses, generalment ets capaç de compensar-les. Tens un potencial considerable sense utilitzar que encara no has aprofitat. Ets disciplinat i tens autocontrol extern, però tendeixes a preocupar-te i sentir-te insegur internament. De vegades tens dubtes seriosos sobre si has pres la decisió adequada o has fet el que és correcte. Prefereixes els canvis i la varietat, i et sents insatisfet quan et posen restriccions i limitacions. També t’enorgulleixes de pensar d’una manera independent, i no acceptes les afirmacions dels altres sense proves suficients. Trobes que no és gaire assenyat ser massa franc quan mostres qui ets als altres. De vegades ets extravertit, afable i sociable, mentre que en altres ocasions ets introvertit, cautelós i reservat. Algunes de les teves expectatives tendeixen a ser poc realistes.
Qui no es veuria reflectit en una descripció com aquesta? La validació subjectiva revela un engany sobre un mateix que podria aplicar-se a la majoria de les persones. L’efecte Forer es basa a combinar d’una manera empàtica aspectes positius i negatius que tots tenim (o voldríem tenir) i consisteix a acceptar com a vàlida una asseveració sobre un mateix perquè creiem que prové d’una font fiable.
Moltes pseudociències, sobretot les que pretenen descriure la personalitat, endevinar els fets del passat o la predicció del futur, basen la seva credibilitat en l’efecte Forer, encara que qui practica la pseudociència no n’hagi sentit parlar mai.
