Loe raamatut: «100 qüestions per identificar la pseudociència», lehekülg 4
15 / 100
ÉS POSSIBLE DEMOSTRAR LES AFIRMACIONS DE LES PSEUDOCIÈNCIES?
Una de les característiques de la ciència és que fa prediccions que es compleixen: sobre moviments de planetes, sobre reaccions químiques, sobre canvis en un ecosistema quan es modifica una variable o sobre l’aparició de bacteris resistents en una placa d’agar amb antibiòtic. O sobre moltes altres coses. Hi ha altres maneres de definir la ciència, però una és que la ciència fa prediccions que es poden demostrar.
Segons aquest criteri, qualsevol activitat humana que permeti fer prediccions demostrables és una ciència. Per tant, una manera de distingir una ciència d’una pseudociència és que les pseudociències fan prediccions no demostrables.
Algunes empreses fan servir horòscops o grafologia en la selecció de personal. Si algú volgués demostrar la validesa d’aquestes eines faria un estudi de seguiment d’aquest personal, en comparació amb el d’altres empreses que hagin seleccionat d’altres maneres, com per exemple avaluant el currículum o fent proves pràctiques. Potser resulta que en un cas els treballadors duren més temps a l’empresa, aporten més valor, demanen menys baixes laborals o tenen menys problemes de relació dins l’empresa. O potser no. Amb una mostra prou gran hauria de ser possible veure-hi diferències, si és que n’hi ha. Si resulta que afegir la grafologia al procés de selecció fa que se seleccionin millors candidats, això indicaria que la grafologia està detectant alguna cosa que no es pot detectar de cap altra manera, i que està fent unes prediccions comprovables. Per tant, si això és significatiu estadísticament, caldria considerar que la grafologia és una ciència, i caldria posar esforços a entendre quins mecanismes fan que funcioni.
El mateix es pot aplicar a qualsevol altra afirmació sobre el món. Des del moment que és possible comprovar-les, es converteixen en afirmacions científiques. Les afirmacions de la pseudociència no es poden comprovar, perquè en el moment en què es comproven deixen de ser pseudociència i passen a ser ciència.
16 / 100
QUÈ ÉS UN RITUAL I PER A QUÈ SERVEIX?
Agafar una copa per beure és un gest que no té més importància. Ara bé, alçar una copa amb el braç estirat, fer un gest amb el cap i dir unes paraules especials és una cosa completament diferent. És un ritual. En aquest cas, un brindis. Brindem per desitjar-nos salut (i ho diem: “salut!”), felicitat, sort, o combinacions de les anteriors. És un ritual habitual a tot arreu, amb variacions dels gestos i les paraules. El destinatari del brindis tindrà salut, sort o felicitat? Potser sí, i potser en part serà a causa del seu entorn social, les persones que brinden per ella. El que sí que podem saber és que el brindis per si mateix no tindrà cap efecte directe més enllà de la felicitat del moment (excepte si el brindis és amb una beguda alcohòlica, que tindrà un efecte negatiu sobre la seva salut per l’acció de l’alcohol en l’organisme).
La nostra vida és plena de rituals de tota mena. Alguns estan relacionats amb les creences religioses i tenen una estructura molt establerta. Tothom ha vist senyar-se alguns jugadors de futbol en sortir al camp, per exemple. Altres són socials, i canvien d’un lloc a un altre. N’hi ha de personals: les paraules que ens diem per tranquil·litzar-nos abans d’un examen, o el fet de portar una peça de roba concreta en situacions d’inseguretat per donar-nos sort. L’origen de tot plegat pot ser una situació del passat, un èxit que associem amb uns gestos o amb unes paraules. Pot ser un partit guanyat quan ens hem senyat, una bona collita després d’una dansa de la pluja, una entrevista de feina superada després de dir-nos una frase motivadora o qualsevol altre esdeveniment social o personal. Al capdavall, queda només el gest o la paraula, que no tenen cap relació directa amb el fet que la pilota hagi entrat, que el cereal hagi crescut o que haguem convençut els entrevistadors.
Els rituals tenen un paper important en la pseudociència. Des de la roba (bata blanca en alguns casos, roba d’estil exòtic en altres) fins a l’ús de músiques, substàncies aromàtiques o salutacions especials, hi ha uns elements que formen part de l’actuació i la reforcen.
Un equip de Metges Sense Fronteres actuant sobre el terreny, vestits amb samarreta i pantalons curts, té efecte perquè fa diagnòstics i administra medicines. Salvant les diferències de l’entorn, aquest efecte seria igual si aquest equip treballés en una consulta i tothom portés bata blanca. El ritual en aquest cas no és necessari. La bata blanca ajuda, i molts pseudometges en fan servir perquè coneixen l’efecte psicològic que pot provocar, però la bata blanca per si mateixa no cura. El ritual és un dels components que activen l’efecte placebo, tant si es tracta de medicina de veritat com si és una pseudomedicina.
Els rituals del camp, com per exemple el costum de fer algunes feines amb lluna plena, tenen un origen en raons més aviat pràctiques i de sentit comú, encara que després els donem un significat místic. Per treballar sense calor és millor treballar de nit, i les nits de lluna plena hi ha il·luminació, mentre que les de lluna nova són fosques. Per tant, una nit de lluna plena és la millor per fer activitats nocturnes, però no perquè la lluna tingui cap efecte sobre els camps.
El perill d’un ritual és creure que hi ha una relació de causa i efecte entre uns gestos o paraules i un resultat. Una dansa de la pluja no fa cap mal a ningú, però confiar en una imposició de mans per curar una malaltia pot tenir conseqüències desastroses, sobretot si s’abandona el tractament que podria ser efectiu. De fet, l’ús de rituals és una eina molt pràctica per distingir entre una ciència i una pseudociència. El ritual de potenciació de productes homeopàtics consisteix a sacsejar i donar cops d’una manera molt concreta descrita per Hahnemann. En comparació, la preparació de fàrmacs de síntesi no és un ritual, sinó una sèrie de reaccions químiques que tenen una relació de causa-efecte indiscutible. Si no es fa adequadament, la reacció no funciona i no hi ha producte, mentre que és impossible saber si una preparació homeopàtica s’ha sacsejat correctament.
Els rituals lligats a les pseudociències poden ser molt pintorescos, i poden ajudar a concentrar-se, relaxar-se o afrontar una situació personal difícil, però són tan efectius com un brindis o una benedicció.
17 / 100
QUÈ ÉS L’EFECTE PLACEBO?
Qualsevol mare o pare coneix bé l’efecte gairebé immediat que té un petó, acompanyat de paraules dolces, al lloc superficial on una criatura ha rebut un cop. No és màgia, és l’efecte placebo, un fenomen que resulta gairebé tan fascinant com la màgia. Aquest efecte és la capacitat que té el cos per reaccionar davant d’un simulacre d’intervenció.
Durant la major part de la història els metges han fet servir placebos i han confiat en la seva capacitat d’induir curacions. Això era reconegut i acceptat fins que, amb l’arribada de la medicina científica en el segle XX, el seu ús va ser considerat una pràctica no ètica i va ser arraconat. Actualment només se’n pot donar en el context d’un assaig clínic —qui no ha sentit parlar de placebo en la recerca de les vacunes contra el coronavirus?— si no hi ha tractaments eficaços disponibles i, tot i així, és motiu de debat.
Des de mitjan segle XX s’ha fet molta recerca sobre l’efecte placebo, i se’n continua fent. Gràcies a això s’ha vist que aquest efecte no està restringit als fàrmacs —o a productes que semblen fàrmacs—, sinó que també inclou elements que en podríem dir situacionals. L’activa una bata blanca, un títol a la paret, un estetoscopi al coll o una recepta escrita. Fins i tot l’activa el preu del medicament: hi ha experiments que indiquen que un placebo car funciona millor que un de barat.
S’han fet també experiments per esbrinar la base fisiològica d’aquest efecte. Se sap que l’administració d’un placebo estimula l’activitat del nucli accumbens, una regió de l’encèfal relacionada amb el plaer i la recompensa. Això provoca un augment de la secreció del neurotransmissor dopamina, la qual és activada com a resposta d’una forma proporcional al benefici que s’anticipa.
Malgrat que a la pràctica clínica no es poden donar placebos, el seu efecte és ben present. En moltes malalties l’efecte placebo és gairebé igual que l’efecte dels tractaments farmacològics. No només en malalties amb un component psicològic important, com les depressions lleus, sinó també en malalties com la hipertensió o l’asma, que, a priori, podrien semblar poc modulables per l’expectativa del pacient o el condicionament pavlovià. Fins i tot algunes cirurgies placebo poden ser tan efectives (o tan poc efectives) com les cirurgies autèntiques. Això s’ha vist en intervencions en osteoartritis del genoll.
L’efecte placebo és un problema per al desenvolupament de nous fàrmacs, perquè pot resultar en una millora en qualsevol intervenció que es faci sobre una persona. Per confirmar que un nou tractament funciona és important destriar quina part del benefici clínic es deu a la seva activitat farmacològica i quina es deu a l’efecte placebo. Els assajos clínics per avaluar nous tractaments sovint fan servir la metodologia de recerca amb doble cec, que té molta relació amb l’efecte placebo, però tant l’assaig clínic com el doble cec requereixen una explicació més extensa que donarem en respondre preguntes posteriors.
El 2013 uns metges alemanys van escriure un article on proposaven potenciar l’efecte placebo a la consulta mèdica basant-se en les creences específiques de cada pacient. És a dir, si una persona creu en l’homeopatia, li donarien un fàrmac eficaç juntament amb un producte homeopàtic (innocu per definició, ja que no conté cap ingredient actiu). La combinació faria més efecte que el fàrmac sol. Aquesta proposta presenta dificultats ètiques i pràctiques, però podria ser una manera d’aprofitar el fet que molts pacients segueixen tractaments no validats científicament. Alguns d’aquests són perillosos i cal evitar-los a qualsevol preu, però potser en altres casos es podria intentar que afegissin un petit percentatge d’efectivitat al tractament científic. El risc d’aquesta proposta és que podria donar validesa científica a pseudomedicines que, com la medicina de temps antics, basen la seva limitada eficàcia en l’efecte placebo.
18 / 100
HI HA EFECTE PLACEBO EN ELS NENS? I EN ELS ANIMALS?
Al David, el fill de la Carme, fa dies que li raja el nas i des d’ahir té dècimes de febre. Ella decideix dur-lo a l’homeòpata. Surt de la consulta amb un paper amb el nom d’un producte homeopàtic. Com que el David encara té nou mesos, la Carme haurà de diluir les boletes en aigua al biberó i fer-li-ho beure un cop al dia. Ella confia que la memòria de l’aigua alleugerà els símptomes del nen, els mocs i la febre desapareixeran i es guarirà en pocs dies. Tres dies després d’iniciar el tractament, el David ja no té mocs.
El Robert és propietari d’un magnífic gos d’atura, en Zak. Fa un parell de dies, l’animal té problemes digestius que es manifesten en diarrees freqüents i en una pèrdua de gana. Al gos se’l veu més apagat que de costum. El veterinari li diagnostica una gastroenteritis i li pauta una dieta astringent, però el Robert insisteix que la Rumba, la gossa d’una amiga, es va curar de problemes digestius amb un remei homeopàtic. El veterinari encongeix les espatlles i li assegura que no li poden fer cap mal, les boletes, però que no deixi de donar-li la dieta astringent. Dos dies després de la visita al veterinari, el Zak ha millorat molt i ja és el gos de sempre.
Tots coneixem algú que assegura que una criatura (potser el seu fill o filla) s’ha curat amb un tractament alternatiu a la medicina convencional. Potser qui està llegint això pot afirmar-ho. Més ocasional és aplicar aquests remeis a animals, i que funcionin, però també n’hi ha casos.
Quan es volen fer servir arguments per defensar una determinada teràpia, tot descartant que la curació (o la millora) sigui deguda a l’efecte placebo, sovint s’explica l’èxit d’aquesta teràpia en criatures petites i animals: ni els uns ni els altres no són conscients que estan prenent cap tractament i, per tant, no responen a cap efecte atribuïble a una substància diferent del fàrmac. El valor dels arguments es basa en el fet que els bebès i els animals no tenen cap expectativa amb el tractament; per tant, el nucli accumbus de l’encèfal, al qual s’atribueix l’efecte fisiològic del placebo, no pot actuar per provocar cap efecte.
No és fàcil avaluar, en cada cas, l’eficàcia de la suposada teràpia, però hi ha evidències que els nens petits i els animals responen a l’efecte placebo. S’ha fet recerca veterinària en animals domèstics, sobretot gossos, per establir si aquest efecte també pot actuar-hi… i, efectivament, hi actua: alteracions com l’osteoartritis o la diarrea poden ser tractades eficaçment amb fàrmacs, però l’administració de placebo també fa millorar, als ulls del veterinari i del propietari, la salut de l’animal. El més sorprenent és que gossos amb malalties neurològiques, com l’epilèpsia, milloren amb placebo. Si el tractament és analgèsic, la manera d’avaluar-ne l’eficàcia és preguntar-ho al propietari del gos, el qual pot estar condicionat per les expectatives que té sobre el tractament (ni ell ni, evidentment, el gos no ho saben). L’efecte placebo afecta el propietari del gos (més que el gos), i s’anomena placebo induït. Altres experiments, sobretot amb rates, consistien a subministrar el fàrmac efectiu en injeccions seguides i després canviar el contingut de la injecció per un placebo, fet que recorda l’experiment del reflex condicionat de Pavlov. En aquestes situacions es va observar, en molts casos, que el placebo també feia efecte. En aquest cas s’anomena placebo condicionat. També és interessant una recerca amb animals de granja: investigadors noruecs, l’any 2004, van comparar l’eficàcia dels antibiòtics per solucionar la mastitis en una seixantena de vaques; a un grup se’ls administrava antibiòtic, a un segon grup un tractament homeopàtic, al tercer grup un placebo. El grup que va millorar més va ser el tractat amb antibiòtics, però també van millorar les vaques tractades amb homeopatia i placebo, sense diferències significatives entre tots dos grups.
En el cas de les criatures és més complicat: com es pot avaluar la millora d’alguns símptomes d’un bebè si no és fent preguntes als pares? Sembla que aquí el placebo induït també hi té un pes considerable, sobretot si els pares tenen expectatives i confiança en el tractament.
En tot cas, sembla clar que existeixen diferents tipus de placebo que actuen segons processos diferents. Rere el terme placebo, i l’efecte que produeix, probablement s’hi aplega tot un seguit de mecanismes biològics i psicològics que encara no coneixem prou bé.
19 / 100
EN QUÈ CONSISTEIX UN ASSAIG CLÍNIC?
No existeix un únic mètode científic que serveixi per a totes les àrees de la ciència. Cada disciplina té la seva manera de validar hipòtesis, en funció de la matèria de treball. Una hipòtesi d’ecologia marina i una d’astrofísica difícilment tindran un experiment comparable, però totes dues treballen en un mateix marc conceptual: cal fer experiments que posin a prova la nostra hipòtesi d’una manera que qualsevol observador imparcial accepti els resultats com a vàlids, tant si la confirmen com si la descarten.
En medicina, aquests experiments es diuen assajos clínics, i comproven si un medicament o una intervenció mèdica tenen algun efecte beneficiós sobre uns pacients. Són experiments que solen durar anys, que es fan a hospitals de diversos països i que estan fortament regulats. Qualsevol persona pot comprovar quins assajos clínics s’han fet, estan en marxa o en preparació al web Clinicaltrials.gov. Pràcticament qualsevol medicament que comprem a una farmàcia o qualsevol tractament que hem rebut a un hospital ha superat un o més assajos clínics.
Els detalls poden arribar a ser molt complicats, però la idea bàsica d’un assaig clínic és donar a un grup de pacients un producte que creiem que els funcionarà, i comparar aquests pacients amb un altre grup de pacients que reben un altre producte. De vegades la comparació es fa amb un placebo, però cada cop més la comparació es fa amb el tractament que rebrien aquests pacients si no formessin part de l’assaig clínic. Això és important, perquè no seria acceptable que una persona deixés de rebre tractament quan entra en un assaig. Pot ser que el producte candidat a medicament no funcioni, i és un risc conegut i acceptat, però de cap manera no es pot deixar sense tractament algú. Hi ha malalties que no tenen tractament, i en aquest cas la comparació sí que és amb un placebo.
Abans de poder fer un assaig clínic, cal fer una recerca preclínica amb animals que faci pensar que el producte pot ser eficaç i segur en persones. Pot passar que un producte funcioni en animals i no en persones, però dècades de recerca mèdica ens han ensenyat que donar un nou medicament a persones sense passar abans per animals comporta un risc molt alt que alguna cosa vagi malament i els pacients en surtin perjudicats.
Els assajos clínics tenen quatre fases, numerades de l’I al IV (així, en números romans, una de les rares aparicions d’aquesta grafia). A la fase I de l’assaig clínic es dona el producte a voluntaris sans per confirmar que les dosis són tolerables i que no hi ha cap efecte secundari inesperat. Després es dona el producte a un nombre petit de pacients, al voltant d’un centenar, per veure si té efecte o no. Si el nombre és massa petit pot passar que no hi hagi diferència entre el grup control i el grup tractat, i per això s’intenta fer el grup més gran que admeti l’organisme regulador (i el pressupost, perquè tot plegat és molt car). Molts medicaments es queden aquí: la fase II no mostra una diferència prou gran perquè valgui la pena continuar el desenvolupament.
Si tot va bé, es passa a la fase III, en què es dona el producte a un nombre gran de pacients, normalment en hospitals de diversos països. Aquí és caixa o faixa: d’una banda, els nombres són (o haurien de ser) prou grans perquè una petita millora sigui evident, però, d’altra banda, un efecte advers estrany que no es detecta en un grup petit pot aparèixer en un grup d’uns quants milers de pacients. La fase IV és precisament això: el seguiment dels possibles efectes adversos que només es poden veure quan prenen el fàrmac molts milers, o fins i tot milions, de persones.
Els assajos clínics tenen moltes imperfeccions. Fins fa relativament poc no era obligatori registrar-los: una empresa farmacèutica podia fer un assaig i, si no sortia bé, simplement no dir res i estalviar-se la mala publicitat que pot afectar la cotització en borsa. També és obligatori dir per endavant què es vol mesurar, quina és la definició de l’èxit. Si no, es podia agafar algun paràmetre secundari i considerar-lo important.
Un assaig clínic és un procés molt lent i car que assegura que els productes que arriben als pacients tenen una eficàcia (ni que sigui parcial) i una seguretat (encara que hi hagi uns efectes adversos coneguts). Per això qualsevol producte que s’ofereixi a pacients i que no hagi passat per aquest procés és, com a mínim, sospitós.
20 / 100
SI A MI EM FUNCIONA, LI FUNCIONARÀ A TOTHOM?
Tots els lectors i lectores que ja tenen una edat recorden aquella polsera metàl·lica oberta que acabava en dues boletes als extrems. La van comercialitzar a finals dels anys vuitanta diferents empreses i rebia el nom genèric de polsera biomagnètica. “Només es ven en farmàcies”, en deia la propaganda, i hi afegia: “va bé per a qualsevol mal i malestar”.
Fa uns quants anys també era freqüent que molts cotxes duguessin una tira prima de cautxú que penjava d’un dels extrems posteriors del vehicle. Deien que en fregar l’asfalt descarregava l’electricitat estàtica, i això evitava que els conductors es maregessin. A casa en dèiem “la goma del mareig”.
Hem de retrocedir molts més anys —de fet, gairebé només ho podem trobar als antics llibres de medecina— per sentir parlar de les sagnies (amb talls fets directament a la pell o amb sangoneres que xuclaven la sang) que s’aplicaven per curar diversos mals.
La polsera biomagnètica, la goma del mareig i les sangoneres segur que van alleugerir, respectivament, el malestar, el mareig o els símptomes d’una infecció a moltes persones, però realment funcionen? Són eficaces?
Per respondre aquesta pregunta amb rigor no hi ha altre remei que mesurar-ne adequadament l’eficàcia i per això hauríem de fer una recerca amb un bon control de variables, amb una mostra (rèpliques) considerable i en doble cec. Això no obstant, l’argument més utilitzat pels defensors de les teràpies alternatives és “a mi em funciona”. I realment pot haver funcionat, perquè un tractament ineficaç també pot “funcionar”: els símptomes remeten perquè la malaltia segueix el seu curs natural; una millora de l’ànim pot confondre’s amb una cura o, senzillament, els símptomes milloren per l’efecte placebo. Pot ser que no hi hagi cap relació causa-efecte, però qualsevol raonament mai no superarà l’inapel·lable “a mi em funciona”. Hi ha pocs exemples on es manifesti tan bé la subjectivitat, on es perdi una mirada en perspectiva que distorsioni la realitat. El cert és que les opinions i les percepcions individuals no tenen gaire valor per decidir si un tractament funciona, però el poder de les conviccions i l’autosuggestió és inexpugnable, i “a mi em funciona”, o “m’han dit que funciona”, continua sent l’argument més utilitzat per defensar una teràpia o un producte miraculós.
Diuen que George Washington, primer president dels Estats Units i heroi de la independència, va morir la tarda del 14 de desembre del 1799 probablement perquè va perdre uns dos litres de sang en ser tractat amb sagnies i sangoneres per una infecció respiratòria. Malgrat tot, aquesta pràctica es va continuar realitzant per curar moltes afeccions. De gomes per al mareig fa anys que no se’n veuen, als cotxes. La polsera biomagètica, en canvi, va renéixer el 2009, però la reencarnació era un objecte de silicona amb un holograma: la Power Balance. Costava més de trenta euros i va ser un fenomen de masses. A Espanya la duien personatges populars com ara alguns esportistes, periodistes, polítics i, fins i tot, membres de la monarquia. Probablement l’efecte placebo, la suggestió, va funcionar per a uns quants, però era una estafa en tota regla tal com van haver d’admetre els fabricants pocs anys després. El problema és que la polsera tornarà a reencarnar-se d’aquí a uns anys i hi haurà persones que diran: “a mi em funciona”.
Tasuta katkend on lõppenud.
