La guerra de les salamandres

Primera edició: febrer 2016

Segona edició: desembre 2016

Tercera edició: gener de 2022

Títol original: Válka s mloky

© de la traducció, Núria Mirabet Cucala

© del pròleg, Ramon Mas

© de la imatge de portada: IntergalacticDesignStudio / iStockphoto

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125144-2-1

Impressió: Bookprint Digital

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Joana Castells i Cristina Carbonell

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

ÍNDEX

Karel Čapek, ciència-ficció i destrucció massiva

Llibre primer

ANDRIAS SCHEUCHZERI

1. Les excentricitats del capità Van Toch

2. El senyor Golombek i el senyor Valenta

3. En G. H. Bondy i el seu compatriota

4. L’empresa del capità Van Toch

5. El capità Van Toch i els seus llangardaixos ensinistrats

6. Un iot a la llacuna

7. Continuació d’un iot a la llacuna

8. Andrias Scheuchzeri

9. Andrew Scheuchzer

10. La festa major de Novè Strašecí

11. Sobre els llangardaixos humans

12. Salamander-syndicate

Apèndix. Sobre la vida sexual de les salamandres

Llibre segon

PELS GRAONS DE LA CIVILITZACIÓ

1. El senyor Povondra llegeix el diari

2. Pels graons de la civilització

3. El senyor Povondra torna a llegir el diari

Llibre tercer

LA GUERRA DE LES SALAMANDRES

1. Massacre a les illes Cocos

2. Conflicte a Normandia

3. Incident a la Mànega

4. Der Nordmolch

5. Wolf Meynert escriu la seva obra

6. X fa una advertència

7. El terratrèmol de Louisiana

8. Chief Salamander planteja les seves exigències

9. La conferència de Vaduz

10. El senyor Povondra es culpabilitza

11. L’autor parla amb ell mateix

Karel Čapek,
ciència-ficció i destrucció massiva

¹Segons la història oficial de la ciència-ficció, John W. Campbell Jr., editor de la revista Astounding Science-fiction (entre d’altres), a mitjans dels anys trenta va revolucionar el gènere exigint als seus escriptors que fessin equilibrismes sobre la línia que separa el rigor científic de la imaginació. Per primer cop el pulp donava la mateixa importància a l’especulació que a l’entreteniment, i s’originava una nova literatura que esdevindria erudita sense deixar de ser popular. D’entre la legió d’escriptors a sou que s’hi van apuntar, només uns quants van aconseguir crear quelcom perdurable, la gran majoria van desaparèixer juntament amb les revistes on publicaven. Alguns dels noms més emblemàtics que encara avui s’associen a l’era Campbell són Theodore Sturgeon, Clifford D. Simak, Isaac Asimov, A. E. van Vogt o Robert Heinlein.

És de justícia puntualitzar que quan Campbell va fixar les bases de la seva revolució, feia més d’una dècada que algunes de les plomes més roents, esbojarrades i brillants de l’Europa de l’est empraven la ciència-ficció com una eina per divertir i fer crítica alhora. Llibres com Cor de gos, de Mikhaïl Bulgàkov, Nosaltres, de Ievgueni Zamiatin o La guerra de les salamandres, de Karel Čapek, són bona prova que als països eslaus la literatura fantàstica tenia una força irreverent a anys llum del que es feia als Estats Units. Al Vell Continent, aprofitant la destrucció dels cànons que havien dut a terme les avantguardes, els autors combinaven la reflexió, les aventures de tota la vida i una bona dosi d’experimentació formal. Amb tot, gran part de crítics esnobs, incapaços de negar la vàlua d’aquestes obres, sovint opten per ometre que es tracta de literatura de ciència-ficció.

Seria imperdonable obviar que després de la bomba atòmica la ciència-ficció nord-americana va experimentar una evolució fascinant, tot i així no aprofundiré ara en la comparació entre ciència-ficció europea i americana, conec maneres inconfessablement més plaents de perdre el temps. A més, tant si carregaven l’artilleria amb metralla com si ho feien amb cartutxos de sal, les armes d’uns i altres van ser forjades pel mateix home: un tal H. G. Wells.

*

Karel Čapek no era el que avui en dia s’entén per un escriptor de ciència-ficció. Entre les seves obres trobem des d’articles periodístics a contes infantils, novel·les psicològiques, assaigs filosòfics, llibres de viatges i, fins i tot, un manual de jardineria literari. De fet, si calgués assenyalar un segell, una marca de la casa que aparegui en la majoria de les seves obres, sens dubte seria el sentit de l’humor. Enginyós, implacable, elegant i barroer a parts iguals, sempre deixa un regust agredolç a la boca. I és que la ironia de Čapek és com una capa de vernís que fa relluir l’estupidesa humana.

Tot i així, sempre que el txec va voler explicar una gran història va utilitzar la ciència-ficció. Tal com ell mateix apunta a la brillant metanovel·la Meteorit,² són les conseqüències lògiques de les premises que ha postulat a l’inici de cada llibre, el que el porta, o no, al terreny de la literatura fantàstica. D’aquesta manera, la descoberta d’un nou tipus de calefacció pot conduir-lo, mitjançant eines purament deductives, a un cataclisme econòmic i religiós.

En aquest sentit, la influència de H. G. Wells és evident. No només en els temes i el seu desenvolupament, sinó també en la funció social que ambdós atorgaven a la literatura. Tanmateix, a diferència de Wells, l’autor de La guerra de les salamandres³ en va tenir prou amb una guerra mundial per adonar-se que el progrés tècnic no ens guiaria cap al món ideal que desitjava, sinó cap a un procés de deshumanització i destrucció imparable. Karel Čapek va ser prou llest per baixar del carro a temps. Per això, en lloc d’acabar escrivint tractats soporífers destinats a l’elit intel·lectual —com és el cas de Wells—, va intentar transmetre les seves idees al màxim de gent possible a través d’unes sàtires delicioses i, val a dir-ho, força èpiques.

D’altra banda, la combinació de sarcasme i imaginació per fer brollar tesis filosòfiques remet directament a alguns dels grans mestres de la sàtira fantàstica, com Jonathan Swift, Voltaire i Cyrano de Bergerac. Čapek sabia perfectament que si vols fer reflexionar el lector sobre temes espinosos el millor és arrencar-li un somriure. Ell mateix afirmava que la societat necessitava «...una fantasia excepcional, en una paraula: un encanteri d’una poètica immensa, capaç d’encendre la captivadora espurna d’allò inesperat en la vida quotidiana». Sona situacionista? Doncs som als anys vint.

*

Després de la Primera Guerra Mundial les utopies científiques van anar caient pel seu propi pes. Els projectes socialistes es transformaven en estats totalitaris, el desengany s’estenia i brotaven les primeres distopies: novel·les en què el somni d’una societat ideal havia esdevingut un malson. Llibres com Nosaltres, de Zamiatin, Un món feliç, de Huxley, i Anthem, d’Ayn Rand, en són exemples indispensables. Čapek, en certa manera, va jugar al mateix joc, però ho va fer amb les seves pròpies regles. Ell no es va preocupar de descriure detalladament aquestes hipotètiques societats i els seus sistemes de control, sinó que ens va mostrar el curt trajecte que separa el nostre món d’una societat distòpica. Així va crear un nou subgènere, que podríem anomenar predistopia.

La seva ciència-ficció sempre se situa en un present convuls que ben bé podria tractar-se de l’Europa d’entreguerres en què va ser escrita. Tant a La krakatita,⁴ com a La guerra de les salamandres i a La fàbrica de l’absolut,⁵ el detonant de la història és el germen del canvi, un petit descobriment que ho capgirarà tot. A mesura que la trama avança, els seus llibres esdevenen recorreguts trepidants, metamorfosis graduals en què el lector té la seguretat que, quan arribi al final, el món serà completament diferent.

La nostra societat avança, encara que sigui cap a la destrucció. Però el que no es mou ni un micró és l’ànima dels homes, ni la seva moral, que en les obres de Čapek es revela incapaç d’estar a l’altura dels avenços tecnològics.

Tanmateix, els seus científics no estan bojos, ni tan sols tenen mala fe; són simples descobridors, erudits bonifacis o excèntrics inofensius. Individus que valoren el coneixement en si mateix, independentment de les possibles aplicacions. De fet, si les seves troballes van més enllà del laboratori és sempre per l’obstinació d’empresaris avariciosos i polítics dèspotes. Amb tot, els personatges de Čapek són mers passavolants, peces intercanviables al servei d’una història que no és la d’unes persones concretes, sinó la de la humanitat.

Són llibres que evidencien la turbulenta relació d’amor i odi que la humanitat ha mantingut amb el progrés científic al llarg del segle XX. Per una banda, el terror que inspiren unes cotes de destrucció mai vistes; per l’altra, una mena de fervor religiós cap a totes les comoditats que aquesta màgia inexplicable pot proporcionar-nos. Potser perquè van ser imaginats abans de la Segona Guerra Mundial, els seus científics encara eren uns exploradors que es movien en zones incertes, i que tant podien tornar a casa amb un bagul ple d’or com amb una tribu de caníbals al rebost. No és casualitat que en el cas del capità J. van Toch, de La guerra de les salamandres, la condició d’explorador sigui literal, i que no obstant això el seu paper en el desenvolupament de la trama sigui idèntic al que ocupen els científics en altres obres. Avui en dia, en canvi, com ja anticipava el mateix Čapek, els avenços tècnics i científics estan determinats pel mercat, i els investigadors són simples empleats a sou amb una meta imposada per la multinacional de torn.

Llavors rellegeixo RUR (Robots Universals Rossum),⁶gairebé cent anys després d’haver estat escrita, i no puc evitar sentir un calfred. ¿I si és veritat que finalment van vèncer les màquines? Es fa difícil saber qui treballa per a qui en una societat cada cop més abocada als espais virtuals, on els individus estableixen llaços a través de pantalles i on la tècnica genera les seves pròpies necessitats.

*

Karel Čapek, amb tota la seva lucidesa visionària, mai no va ser un autor maleït, ni un bevedor irredempt, ni tan sols un incomprès. Al contrari, era l’intel·lectual més respectat en el món cultural txec dels anys vint i trenta; tant que fins i tot hi ha segells amb la seva cara estampada. Filòsof de formació i dramaturg per convicció, les dimensions històriques de la seva obra són colossals, sobretot si tenim en compte la influència política que va tenir en el seu país. Tanmateix, una part molt important d’aquesta segueix sent força desconeguda a casa nostra, incloent-hi la trilogia Noètica, formada per les novel·les Hordubal,⁷ Meteorit (Povětroň) i Una vida ordinària (Obyčejný život), considerades les seves obres mestres. Fa uns anys, l’editorial El Olivo Azul es va proposar publicar-les en castellà, tot i que per ara només han aparegut dos dels tres volums que la formen. Tampoc tenim traducció de les converses amb el seu amic T. G. Masaryk, el filòsof que va promoure la independència de Txecoslovàquia i en va ser el primer president, ni de bona part de les seves peces teatrals.

Els primers reconeixements li van arribar com a dramaturg, quan als trenta anys va escriure i estrenar l’obra de teatre RUR Hi descrivia la revolta d’uns treballadors mecànics que decidien prendre la fàbrica on havien estat creats i exigien la submissió dels seus creadors, els humans, a qui consideraven inferiors. També hi encunyava per primera vegada la paraula robot, que provenia del txec robota (‘treball’ o ‘servitud’). RUR es va estrenar a tot el món amb un èxit notable.⁸ A partir d’aquest moment, Čapek es va prendre l’ofici de dramaturg com una forma d’activisme polític i, a través d’obres com El cas Makropoulos⁹ o Mare,¹⁰ combinava reflexions entorn de la condició humana amb advertències sobre el nazisme, el progrés tecnològic o la imminent Segona Guerra Mundial.

Podríem dir que l’absurditat de la guerra és la principal diana on apuntaven les bales de Čapek. Un bon exemple el trobem a la joia secreta La pesta blanca,¹¹ una peça teatral on posa polítics i militars contra les cordes, fent-los triar entre morir de pesta o evitar un conflicte bèl·lic. Evidentment tots prefereixen morir de pesta que renunciar als hipotètics beneficis que en podrien extreure. Els drets per a l’edició espanyola d’aquesta obra el mateix autor els va regalar al bàndol republicà, que la va publicar en plena Guerra Civil. Com a dada significativa, cal afegir que l’octubre de l’any 1937 se li va concedir el Premio Nacional de las Letras, fet completament desconegut, ja que els que li van atorgar aquest honor van ser els que van perdre la guerra.

*

Centrant-nos estrictament en el terreny de la sàtira de ciència-ficció, hi ha tres llibres de Karel Čapek que mereixen una atenció especial, i que formen una mena de trilogia involuntària. Són les novel·les predistòpiques La guerra de les salamandres, que avui reeditem a Males Herbes, La krakatita i La fàbrica de l’absolut. Si s’ha de jutjar pels mecanismes de desenvolupament de la trama, el lector podria pensar que són variacions del mateix argument, tanmateix són tres obres singulars que es complementen a la perfecció.

La guerra de les salamandres és, de bon tros, la novel·la més coneguda de Karel Čapek. La història comença com una narració d’aventures, quan el capità J. van Toch, a càrrec d’un vaixell mercant, descobreix una nova espècie aquàtica als mars del sud. Les bestioles en qüestió tenen una habilitat mai vista per fer tot tipus de feines manuals sota l’aigua. A mesura que avança la trama, l’autor obre l’objectiu per explicar-nos, a través de retalls de premsa, estudis científics i tota mena de documentació, com aquest fet marca l’evolució dels mercats i la geopolítica mundial. El que semblava una història de mariners de cop es converteix en una sàtira brutal que ataca totes les formes de l’ambició i estupidesa humanes, i que sovint s’ha interpretat com una premonició de la Segona Guerra Mundial. També és l’obra on les inquietuds de l’autor es fan més evidents, fins al punt de mantenir una discussió amb ell mateix sobre el desenllaç de la narració, en un dels finals de novel·la més influents del segle XX.

La krakatita, per la seva banda, és una faula esbojarrada i delirant. En aquest cas, el protagonista, el científic Prokop, ha descobert una substància explosiva que allibera l’energia dels àtoms i proporciona una potència destructiva impensable fins llavors. Així, Čapek s’anticipava nou anys al descobriment del neutró i, per tant, al naixement de la física nuclear moderna. Aquest Prokop, però, és un cap calent, excèntric i enamoradís, que corre pel món entre fantasieigs i practica la ciència amb la passió d’un poeta. Quan les grans potències s’assabenten del seu descobriment fan tot el possible perquè els n’expliqui la fórmula, però ell s’hi nega. Llavors, governs i corporacions, obsessionats a guanyar una guerra imminent, fan mans i mànigues per robar-li el secret. Ell s’escapa, més per intuïció que per voluntat, i tan aviat sucumbirà a l’amor d’una princesa com se les tindrà amb un grup d’anarquistes clandestins que bloquegen les ones de ràdio. Es tracta d’una al·legoria recargolada, que s’acaba convertint en el més simbòlic i surrealista dels seus llibres.

La fàbrica de l’absolut es va començar a editar com a novel·la de fulletó en un diari txec, però per motius poc clars l’autor la va deixar a mitges. Uns anys després, davant la insistència dels lectors, Čapek es va decidir a escriure’n la meitat que faltava i publicar-ho tot junt en un volum. És normal, doncs, que entre la sublim primera part i el fluix desenllaç hi hagi un abisme. En aquesta ocasió el llibre comença amb la invenció d’un nou tipus de motor, infinitament més potent que res del que s’hagi vist abans, capaç de consumir absolutament la matèria. És a dir, un motor que no deixa cap residu, ni fum ni cendra, i que produeix molta més energia amb molt menys combustible. Però aquest motor té un efecte secundari, i és que en consumir totalment la matèria, n’allibera l’essència, allò invisible que forma part de totes les coses i que alguns anomenarien déu. El resultat és que quan algú s’acosta a un d’aquests motors en funcionament, entra en un estat d’èxtasi místic, i pot arribar, fins i tot, a fer miracles. Obviant aquests efectes secundaris, un empresari cobdiciós els comercialitza i distribueix per tot el món, de manera que es desencadenen una sèrie de despropòsits religiosos que, una vegada més, canviaran de dalt a baix la societat que coneixem.

Amb l’esperit crític com a única bandera, sense partidismes fàcils ni posicionaments còmodes, i amb l’alerta d’un perill imminent impregnant tots els seus llibres, no és d’estranyar que la Gestapo titllés Karel Čapek de perillós. De fet, si no hagués mort el dia de Nadal de l’any 1938, segurament hauria estat executat pels nazis, com bona part dels intel·lectuals txecs de la seva generació. I tot i que va morir amb només 48 anys, almenys va tenir la sort de no veure com les seves previsions més funestes esdevenien reals.

Ramon Mas

________________

1. Article publicat originalment a La Escuela Moderna #6.

2. ČAPEK, Karel, El Meteorito, El Olivo Azul (Còrdova, 2011). Trad. Patricia Gonzalo de Jesús.

3. Publicat per primera vegada en català a l’editorial Proa, l’any 1998, amb traducció de Núria Mirabet.

4. ČAPEK, Karel, La krakatita: una fantasía nuclear, El Olivo Azul (Còrdova, 2010). Trad. Patricia Gonzalo de Jesús.

5. ČAPEK, Karel, RUR, La fábrica del absoluto, Minotauro (Barcelona 2003). Trad. Consuelo Vázquez de Parga.

6. A més de l’edició esmentada anteriorment, també va ser pu-blicat per l’editorial Alianza l’any 1966, en un volum que inclou l’obra El juego de los insectos. Trad. Consuelo Vázquez de Parga.

7. ČAPEK, Karel, Hordubal, El Olivo Azul (Còrdova, 2011). Trad. Patricia Gonzalo de Jesús.

8. A Barcelona es va estrenar l’any 1928, al Teatre Romea, de la mà del director Adrià Gual.

9. Més coneguda per l’adaptació operística de Leóš Janáček.

10. ČAPEK, Karel, Madre, Ediciones Losanges (Buenos Aires, 1957). Trad. Helena Voldan.

11. ČAPEK, Karel, La peste blanca, Ediciones españolas (Madrid-València, 1937). Trad. Federico Pascual i Victor Kaufman.

Llibre primer
ANDRIAS SCHEUCHZERI
1. Les excentricitats del capità Van Toch

Si busquéssiu al mapa la petita illa de Tanahmasa, la trobaríeu exactament a l’equador, una mica a l’oest de Sumatra, però si a bord del Kandong Bandoeng preguntéssiu al capità J. van Toch sobre aquesta Tanahmasa davant la qual acaba d’ancorar, renegaria una estona i després us diria que és el forat més brut de totes les illes de la Sonda, encara més miserable que Tanahbala i com a mínim tan remaleïda com Pini o Banjak, on l’únic exemple d’ésser humà que hi trobaríeu, naturalment un cop descomptats els pollosos dels bataks, és un agent de comerç borratxo, fill mestís d’una cubana i d’un portuguès, que, a més a més, és més lladre, més pagà i més porc que tot Cuba i tota la raça blanca juntes, i que si al món hi ha una cosa maleïda, aquesta és la maleïda vida a la maleïda illa de Tanahmasa. I probablement després d’això li preguntaríeu per què ha ancorat justament allà, com si volgués quedar-s’hi tres maleïts dies, i el capità bufaria enfurismat i rondinaria alguna cosa com que evidentment el Kandong Bandoeng no hauria navegat fins allà només per la maleïda copra o l’oli de palma, però que no n’havíeu de fer res, que ell tenia les seves maleïdes raons i esperava que fóssiu tan amables de no ficar-vos allà on no us demanen. I renegaria tant com convé a una persona de la seva edat, ell que als seus anys encara és un flamant capità de vaixell.

Però si en comptes de fer preguntes impertinents deixéssiu que el capità J. van Toch renegués i maleís a gust, podríeu arribar a saber moltes més coses. Que no és clar que necessita desfogar-se? Només cal que el deixeu tranquil, i la seva amargor es dissiparà tota sola.

—Fixeu-vos-hi bé —deixa anar el capità—, aquells compatriotes meus, d’Amsterdam, aquells maleïts jueus d’allà dalt s’han obstinat en les perles. Mireu al voltant: que en veieu, de perles? Diuen que ara la gent es torna boja per les perles i aquestes coses. —El capità escup indignat—. És clar, invertir en perles! El que la gent sempre vol és començar una guerra, o alguna cosa per l’estil. L’únic que els preocupa són els diners, això és tot. I d’això en diuen crisi.

El capità J. van Toch dubta una mica si abordar qüestions d’economia política, perquè avui dia no es parla d’altra cosa. Però aquí, a Tanahmasa, fa massa calor i fa massa mandra, i el capità Van Toch es limita a moure la mà i remugar:

—Perles, de seguida està dit! A Ceilan ja fa cinc anys que van acabar-les d’espoliar, a Formosa està prohibit pescar-ne. I encara em diuen: «Capità Van Toch, miri si en troba algun banc nou». Aneu a aquelles maleïdes illes, potser hi trobareu un bon banc de mol·luscs... —El capità es moca amb menyspreu amb el seu mocador blau marí—. Aquestes rates europees s’imaginen que aquí encara es pot trobar alguna cosa desconeguda! Déu meu, són uns ignorants! Encara voldran que miri el musell dels bataks per veure si mocant-los en trec perles. Un banc nou! A Padang hi ha un bordell nou, això sí, però un banc nou...? Jo em conec totes aquestes illes com el palmell de la mà... des de Ceilan fins a la maleïda illa Clipperton... Si algú creu que aquí encara es pot trobar alguna cosa amb la qual es puguin obtenir guanys, li desitjo un bon viatge! Fa trenta anys que navego per aquí, i ara aquests imbècils em demanen que descobreixi alguna cosa nova! —El capità Van Toch se sufoca davant d’aquesta pretensió ofensiva—. Que enviïn algun passerell que els descobreixi meravelles, es quedaran amb un pam de nas, però demanar-ho a algú que es coneix aquests topants com el capità J. van Toch... Miri d’entendre-ho! A Europa potser encara seria possible descobrir-hi alguna cosa, però aquí... Aquí la gent només ve per flairar què es pot cruspir, o ni tan sols cruspir, què pot comprar i vendre. Si en tots aquests maleïts tròpics hi hagués alguna cosa que es pogués vendre pel doble del seu preu, ja tindríem tres agents movent els seus mocadors plens de mocs fent senyals als vaixells de set estats perquè s’aturessin. Les coses com són. Ho conec millor que el funcionari colonial de Sa Majestat la Reina, amb perdó.

El capità Van Toch domina amb força la seva justa còlera, i ho aconsegueix després de rondinar encara una mica.

—Veieu aquell parell de ganduls d’allà baix? Són pescadors de perles de Ceilan, que Déu em perdoni, singalesos, com Déu els va crear, encara que, la veritat, no sé per què va fer-ho. Els duc a bord amb mi i si trobo un trosset de costa on no hi hagi escrit «Agència», o «Bat’a»¹ o «Duana», salten a l’aigua a buscar ostres. Aquell pocavergonya d’allà, el més baixet, se submergeix fins a vuitanta metres de profunditat... L’altre dia, a les illes Príncep, va pescar, noranta metres sota l’aigua, la maneta d’un aparell cinematogràfic, però perles, i ca! Ni en somnis! Xusma infame, aquests singalesos. Aquesta és la meva maleïda feina, fer veure que compro oli de palma mentre em dedico a buscar un nou banc de perles. Potser també voldran que descobreixi un continent verge, no? Aquesta no és una ocupació per a un honrat capità de la marina mercant. Senyors, J. van Toch no és cap refotut aventurer. No, senyor.

I així continua i continua. El mar és gran i l’oceà del temps no té fronteres. Si escups al mar, el mar no creix, i si li expliques la teva vida no es commou gens. I així, després de molts preparatius i esdeveniments, arribem al moment en què el capità del Kandong Bandoeng, l’holandès J. van Toch, sospirant i renegant s’enfila al bot per anar cap a un poble de Tanahmasa i discutir de negocis amb el borratxo mestís fill de cubana i portuguès.

—Sorry, captain —va excusar-se, al final, el mestís de cubana i portuguès—, però aquí, a Tanahmasa, no creix ni una ostra. Aquests porcs de bataks —va dir amb un fàstic immens— es cruspeixen fins i tot les meduses. Passen més temps a l’aigua que a terra, aquí les dones fan pudor de peix, no pot ni imaginar-s’ho. Què anava a dir? Ah, sí, m’ha preguntat per les dones...

—I per aquí no hi ha ni un bocinet de costa —va preguntar el capità— on els bataks no es fiquin a l’aigua?

El mestís de cubana i portuguès va negar amb el cap.

—No, senyor. Si no és Devil Bay... Però això no és per a vostè.

—Per què?

—Perquè... allà és prohibit d’anar-hi. Li torno a servir vi, capità?

—Thanks. Que hi ha taurons?

—Taurons i molt més —va murmurar el mestís—. És un mal lloc. Als bataks no els agradaria gens que algú s’hi dirigís.

—Per què?

—... Hi ha diables. Diables marins.

—Què són els «diables marins»? Un tipus de peix?

—No són peixos —va objectar evasivament el mestís—. Són simplement diables. Diables marins. Els bataks els anomenen tapa. Tapa. Diuen que tenen la seva pròpia ciutat, aquests diables. Vol més vi?

—I quin aspecte té... un diable marí?

El mestís de cubana i portuguès es va arronsar d’espatlles.

—L’aspecte d’un diable. Jo en vaig veure un..., de fet, només li vaig veure el cap. Tornava navegant des de cap Haarlem... I de cop, davant meu, va sortir de l’aigua aquella cabota.

—Sí, i què? A què s’assembla?

—Té un caparràs com... com un batak, tot pelat.

—I no era un batak?

—No senyor, no ho era. Senzillament perquè en aquell lloc no hi ha cap batak que entri a l’aigua. I a més... em va fer l’ullet amb les parpelles inferiors. —El mestís es va estremir de terror—. Amb les parpelles inferiors que li tapaven completament l’ull. Això és un tapa.

El capità J. van Toch va fer girar entre els seus dits molsuts el got ple de vi de palma.

—I no estava borratxo? No anava trompa?

—Sí, senyor, n’estava. Si no, no hauria remat per aquells topants. Als bataks no els agrada que ningú molesti els... diables.

El capità Van Toch va moure el cap.

—Home, de diables no n’hi ha. I si n’hi hagués, s’assemblarien als europeus. Devia ser un peix o alguna cosa per l’estil.

—Un peix —va balbucejar el mestís de cubana i portuguès—. Els peixos no tenen braços. Jo no soc un batak, jo vaig anar a l’escola, jo, a Badjo... potser encara em sé els Deu Manaments i alguna altra cosa científicament comprovada: l’home instruït reconeix què és un diable i què un animal. Pregunti-ho als bataks.

—Tot això són supersticions de negres —va declarar el capità amb la jovial superioritat de la persona instruïda—. Científicament és absurd. És clar que el diable no pot viure a l’aigua. Què hi faria? No has de creure les enraonies dels indígenes, noi. Algú va donar al golf el nom de Devil Bay i des d’aleshores els bataks li tenen por. Segur que la cosa va anar així. —El capità va donar un cop a la taula amb la seva mà forçuda—. Noi, allà no hi ha res. Des del punt de vista científic és ben clar.

—Ho és —va confirmar el mestís que havia anat a l’escola a Badjo—. Però cap home raonable no ha d’anar a buscar res a Devil Bay.

El capità J. van Toch va enrogir.

—Què? —va cridar—. Tu, porc de cubà, tu creus que em fan por els teus diables? Ja ho veuràs —va dir aixecant-se amb tota la força dels seus cent quilos—. No penso continuar perdent el temps amb tu, tenint, com tinc, uns altres negocis. Però recorda això: a les colònies holandeses no hi ha ni un sol diable, si n’hi hagués, seria a les colònies franceses. Allà podria haver-n’hi. I ara crida el cap d’aquest maleït poble.

No va caldre buscar gaire estona l’esmentada autoritat, seia a la gatzoneta al costat de la botiga del mestís i mastegava canya de sucre. Anava nu, era vell i infinitament més prim que els antics cabdills europeus. Una mica més lluny, conservant la distància convenient, tot el poble estava assegut a la gatzoneta, fins i tot les dones i els nens. Era clar que estaven esperant que els filmessin.

—Bé, escolta, avi —li va dir el capità Van Toch en malai (també li hauria pogut parlar en neerlandès o en anglès, perquè el respectable ancià batak no entenia ni una paraula de malai, i tot el que li deia el capità, el mestís de cubana i portuguès ho havia d’anar traduint al batakès, però qui sap per què el capità va considerar el malai la llengua més adequada)—. Bé, escolta, avi, necessitaria alguns homes alts, forts i valents perquè vinguessin a pescar amb mi. M’entens?, a pescar.

El mestís ho va anar traduint i el cabdill feia que sí amb el cap, com si ho entengués, després d’això es va girar cap a l’ampli auditori, i les seves paraules van tenir un èxit evident.

—El cap diu —va traduir el mestís—, que tot el poble anirà a pescar amb el senyor capità. Allà on vulgui.