Loe raamatut: «La guerra de les salamandres»

Karel Čapek,
ciència-ficció i destrucció massiva

¹Segons la història oficial de la ciència-ficció, John W. Campbell Jr., editor de la revista Astounding Science-fiction (entre d’altres), a mitjans dels anys trenta va revolucionar el gènere exigint als seus escriptors que fessin equilibrismes sobre la línia que separa el rigor científic de la imaginació. Per primer cop el pulp donava la mateixa importància a l’especulació que a l’entreteniment, i s’originava una nova literatura que esdevindria erudita sense deixar de ser popular. D’entre la legió d’escriptors a sou que s’hi van apuntar, només uns quants van aconseguir crear quelcom perdurable, la gran majoria van desaparèixer juntament amb les revistes on publicaven. Alguns dels noms més emblemàtics que encara avui s’associen a l’era Campbell són Theodore Sturgeon, Clifford D. Simak, Isaac Asimov, A. E. van Vogt o Robert Heinlein.

És de justícia puntualitzar que quan Campbell va fixar les bases de la seva revolució, feia més d’una dècada que algunes de les plomes més roents, esbojarrades i brillants de l’Europa de l’est empraven la ciència-ficció com una eina per divertir i fer crítica alhora. Llibres com Cor de gos, de Mikhaïl Bulgàkov, Nosaltres, de Ievgueni Zamiatin o La guerra de les salamandres, de Karel Čapek, són bona prova que als països eslaus la literatura fantàstica tenia una força irreverent a anys llum del que es feia als Estats Units. Al Vell Continent, aprofitant la destrucció dels cànons que havien dut a terme les avantguardes, els autors combinaven la reflexió, les aventures de tota la vida i una bona dosi d’experimentació formal. Amb tot, gran part de crítics esnobs, incapaços de negar la vàlua d’aquestes obres, sovint opten per ometre que es tracta de literatura de ciència-ficció.

Seria imperdonable obviar que després de la bomba atòmica la ciència-ficció nord-americana va experimentar una evolució fascinant, tot i així no aprofundiré ara en la comparació entre ciència-ficció europea i americana, conec maneres inconfessablement més plaents de perdre el temps. A més, tant si carregaven l’artilleria amb metralla com si ho feien amb cartutxos de sal, les armes d’uns i altres van ser forjades pel mateix home: un tal H. G. Wells.

*

Karel Čapek no era el que avui en dia s’entén per un escriptor de ciència-ficció. Entre les seves obres trobem des d’articles periodístics a contes infantils, novel·les psicològiques, assaigs filosòfics, llibres de viatges i, fins i tot, un manual de jardineria literari. De fet, si calgués assenyalar un segell, una marca de la casa que aparegui en la majoria de les seves obres, sens dubte seria el sentit de l’humor. Enginyós, implacable, elegant i barroer a parts iguals, sempre deixa un regust agredolç a la boca. I és que la ironia de Čapek és com una capa de vernís que fa relluir l’estupidesa humana.

Tot i així, sempre que el txec va voler explicar una gran història va utilitzar la ciència-ficció. Tal com ell mateix apunta a la brillant metanovel·la Meteorit,² són les conseqüències lògiques de les premises que ha postulat a l’inici de cada llibre, el que el porta, o no, al terreny de la literatura fantàstica. D’aquesta manera, la descoberta d’un nou tipus de calefacció pot conduir-lo, mitjançant eines purament deductives, a un cataclisme econòmic i religiós.

En aquest sentit, la influència de H. G. Wells és evident. No només en els temes i el seu desenvolupament, sinó també en la funció social que ambdós atorgaven a la literatura. Tanmateix, a diferència de Wells, l’autor de La guerra de les salamandres³ en va tenir prou amb una guerra mundial per adonar-se que el progrés tècnic no ens guiaria cap al món ideal que desitjava, sinó cap a un procés de deshumanització i destrucció imparable. Karel Čapek va ser prou llest per baixar del carro a temps. Per això, en lloc d’acabar escrivint tractats soporífers destinats a l’elit intel·lectual —com és el cas de Wells—, va intentar transmetre les seves idees al màxim de gent possible a través d’unes sàtires delicioses i, val a dir-ho, força èpiques.

D’altra banda, la combinació de sarcasme i imaginació per fer brollar tesis filosòfiques remet directament a alguns dels grans mestres de la sàtira fantàstica, com Jonathan Swift, Voltaire i Cyrano de Bergerac. Čapek sabia perfectament que si vols fer reflexionar el lector sobre temes espinosos el millor és arrencar-li un somriure. Ell mateix afirmava que la societat necessitava «...una fantasia excepcional, en una paraula: un encanteri d’una poètica immensa, capaç d’encendre la captivadora espurna d’allò inesperat en la vida quotidiana». Sona situacionista? Doncs som als anys vint.

*

Després de la Primera Guerra Mundial les utopies científiques van anar caient pel seu propi pes. Els projectes socialistes es transformaven en estats totalitaris, el desengany s’estenia i brotaven les primeres distopies: novel·les en què el somni d’una societat ideal havia esdevingut un malson. Llibres com Nosaltres, de Zamiatin, Un món feliç, de Huxley, i Anthem, d’Ayn Rand, en són exemples indispensables. Čapek, en certa manera, va jugar al mateix joc, però ho va fer amb les seves pròpies regles. Ell no es va preocupar de descriure detalladament aquestes hipotètiques societats i els seus sistemes de control, sinó que ens va mostrar el curt trajecte que separa el nostre món d’una societat distòpica. Així va crear un nou subgènere, que podríem anomenar predistopia.

La seva ciència-ficció sempre se situa en un present convuls que ben bé podria tractar-se de l’Europa d’entreguerres en què va ser escrita. Tant a La krakatita,⁴ com a La guerra de les salamandres i a La fàbrica de l’absolut,⁵ el detonant de la història és el germen del canvi, un petit descobriment que ho capgirarà tot. A mesura que la trama avança, els seus llibres esdevenen recorreguts trepidants, metamorfosis graduals en què el lector té la seguretat que, quan arribi al final, el món serà completament diferent.

La nostra societat avança, encara que sigui cap a la destrucció. Però el que no es mou ni un micró és l’ànima dels homes, ni la seva moral, que en les obres de Čapek es revela incapaç d’estar a l’altura dels avenços tecnològics.

Tanmateix, els seus científics no estan bojos, ni tan sols tenen mala fe; són simples descobridors, erudits bonifacis o excèntrics inofensius. Individus que valoren el coneixement en si mateix, independentment de les possibles aplicacions. De fet, si les seves troballes van més enllà del laboratori és sempre per l’obstinació d’empresaris avariciosos i polítics dèspotes. Amb tot, els personatges de Čapek són mers passavolants, peces intercanviables al servei d’una història que no és la d’unes persones concretes, sinó la de la humanitat.

Són llibres que evidencien la turbulenta relació d’amor i odi que la humanitat ha mantingut amb el progrés científic al llarg del segle XX. Per una banda, el terror que inspiren unes cotes de destrucció mai vistes; per l’altra, una mena de fervor religiós cap a totes les comoditats que aquesta màgia inexplicable pot proporcionar-nos. Potser perquè van ser imaginats abans de la Segona Guerra Mundial, els seus científics encara eren uns exploradors que es movien en zones incertes, i que tant podien tornar a casa amb un bagul ple d’or com amb una tribu de caníbals al rebost. No és casualitat que en el cas del capità J. van Toch, de La guerra de les salamandres, la condició d’explorador sigui literal, i que no obstant això el seu paper en el desenvolupament de la trama sigui idèntic al que ocupen els científics en altres obres. Avui en dia, en canvi, com ja anticipava el mateix Čapek, els avenços tècnics i científics estan determinats pel mercat, i els investigadors són simples empleats a sou amb una meta imposada per la multinacional de torn.

Llavors rellegeixo RUR (Robots Universals Rossum),⁶gairebé cent anys després d’haver estat escrita, i no puc evitar sentir un calfred. ¿I si és veritat que finalment van vèncer les màquines? Es fa difícil saber qui treballa per a qui en una societat cada cop més abocada als espais virtuals, on els individus estableixen llaços a través de pantalles i on la tècnica genera les seves pròpies necessitats.

*

Karel Čapek, amb tota la seva lucidesa visionària, mai no va ser un autor maleït, ni un bevedor irredempt, ni tan sols un incomprès. Al contrari, era l’intel·lectual més respectat en el món cultural txec dels anys vint i trenta; tant que fins i tot hi ha segells amb la seva cara estampada. Filòsof de formació i dramaturg per convicció, les dimensions històriques de la seva obra són colossals, sobretot si tenim en compte la influència política que va tenir en el seu país. Tanmateix, una part molt important d’aquesta segueix sent força desconeguda a casa nostra, incloent-hi la trilogia Noètica, formada per les novel·les Hordubal,⁷ Meteorit (Povětroň) i Una vida ordinària (Obyčejný život), considerades les seves obres mestres. Fa uns anys, l’editorial El Olivo Azul es va proposar publicar-les en castellà, tot i que per ara només han aparegut dos dels tres volums que la formen. Tampoc tenim traducció de les converses amb el seu amic T. G. Masaryk, el filòsof que va promoure la independència de Txecoslovàquia i en va ser el primer president, ni de bona part de les seves peces teatrals.

Els primers reconeixements li van arribar com a dramaturg, quan als trenta anys va escriure i estrenar l’obra de teatre RUR Hi descrivia la revolta d’uns treballadors mecànics que decidien prendre la fàbrica on havien estat creats i exigien la submissió dels seus creadors, els humans, a qui consideraven inferiors. També hi encunyava per primera vegada la paraula robot, que provenia del txec robota (‘treball’ o ‘servitud’). RUR es va estrenar a tot el món amb un èxit notable.⁸ A partir d’aquest moment, Čapek es va prendre l’ofici de dramaturg com una forma d’activisme polític i, a través d’obres com El cas Makropoulos⁹ o Mare,¹⁰ combinava reflexions entorn de la condició humana amb advertències sobre el nazisme, el progrés tecnològic o la imminent Segona Guerra Mundial.

Podríem dir que l’absurditat de la guerra és la principal diana on apuntaven les bales de Čapek. Un bon exemple el trobem a la joia secreta La pesta blanca,¹¹ una peça teatral on posa polítics i militars contra les cordes, fent-los triar entre morir de pesta o evitar un conflicte bèl·lic. Evidentment tots prefereixen morir de pesta que renunciar als hipotètics beneficis que en podrien extreure. Els drets per a l’edició espanyola d’aquesta obra el mateix autor els va regalar al bàndol republicà, que la va publicar en plena Guerra Civil. Com a dada significativa, cal afegir que l’octubre de l’any 1937 se li va concedir el Premio Nacional de las Letras, fet completament desconegut, ja que els que li van atorgar aquest honor van ser els que van perdre la guerra.

*

Centrant-nos estrictament en el terreny de la sàtira de ciència-ficció, hi ha tres llibres de Karel Čapek que mereixen una atenció especial, i que formen una mena de trilogia involuntària. Són les novel·les predistòpiques La guerra de les salamandres, que avui reeditem a Males Herbes, La krakatita i La fàbrica de l’absolut. Si s’ha de jutjar pels mecanismes de desenvolupament de la trama, el lector podria pensar que són variacions del mateix argument, tanmateix són tres obres singulars que es complementen a la perfecció.

La guerra de les salamandres és, de bon tros, la novel·la més coneguda de Karel Čapek. La història comença com una narració d’aventures, quan el capità J. van Toch, a càrrec d’un vaixell mercant, descobreix una nova espècie aquàtica als mars del sud. Les bestioles en qüestió tenen una habilitat mai vista per fer tot tipus de feines manuals sota l’aigua. A mesura que avança la trama, l’autor obre l’objectiu per explicar-nos, a través de retalls de premsa, estudis científics i tota mena de documentació, com aquest fet marca l’evolució dels mercats i la geopolítica mundial. El que semblava una història de mariners de cop es converteix en una sàtira brutal que ataca totes les formes de l’ambició i estupidesa humanes, i que sovint s’ha interpretat com una premonició de la Segona Guerra Mundial. També és l’obra on les inquietuds de l’autor es fan més evidents, fins al punt de mantenir una discussió amb ell mateix sobre el desenllaç de la narració, en un dels finals de novel·la més influents del segle XX.

La krakatita, per la seva banda, és una faula esbojarrada i delirant. En aquest cas, el protagonista, el científic Prokop, ha descobert una substància explosiva que allibera l’energia dels àtoms i proporciona una potència destructiva impensable fins llavors. Així, Čapek s’anticipava nou anys al descobriment del neutró i, per tant, al naixement de la física nuclear moderna. Aquest Prokop, però, és un cap calent, excèntric i enamoradís, que corre pel món entre fantasieigs i practica la ciència amb la passió d’un poeta. Quan les grans potències s’assabenten del seu descobriment fan tot el possible perquè els n’expliqui la fórmula, però ell s’hi nega. Llavors, governs i corporacions, obsessionats a guanyar una guerra imminent, fan mans i mànigues per robar-li el secret. Ell s’escapa, més per intuïció que per voluntat, i tan aviat sucumbirà a l’amor d’una princesa com se les tindrà amb un grup d’anarquistes clandestins que bloquegen les ones de ràdio. Es tracta d’una al·legoria recargolada, que s’acaba convertint en el més simbòlic i surrealista dels seus llibres.

La fàbrica de l’absolut es va començar a editar com a novel·la de fulletó en un diari txec, però per motius poc clars l’autor la va deixar a mitges. Uns anys després, davant la insistència dels lectors, Čapek es va decidir a escriure’n la meitat que faltava i publicar-ho tot junt en un volum. És normal, doncs, que entre la sublim primera part i el fluix desenllaç hi hagi un abisme. En aquesta ocasió el llibre comença amb la invenció d’un nou tipus de motor, infinitament més potent que res del que s’hagi vist abans, capaç de consumir absolutament la matèria. És a dir, un motor que no deixa cap residu, ni fum ni cendra, i que produeix molta més energia amb molt menys combustible. Però aquest motor té un efecte secundari, i és que en consumir totalment la matèria, n’allibera l’essència, allò invisible que forma part de totes les coses i que alguns anomenarien déu. El resultat és que quan algú s’acosta a un d’aquests motors en funcionament, entra en un estat d’èxtasi místic, i pot arribar, fins i tot, a fer miracles. Obviant aquests efectes secundaris, un empresari cobdiciós els comercialitza i distribueix per tot el món, de manera que es desencadenen una sèrie de despropòsits religiosos que, una vegada més, canviaran de dalt a baix la societat que coneixem.

Amb l’esperit crític com a única bandera, sense partidismes fàcils ni posicionaments còmodes, i amb l’alerta d’un perill imminent impregnant tots els seus llibres, no és d’estranyar que la Gestapo titllés Karel Čapek de perillós. De fet, si no hagués mort el dia de Nadal de l’any 1938, segurament hauria estat executat pels nazis, com bona part dels intel·lectuals txecs de la seva generació. I tot i que va morir amb només 48 anys, almenys va tenir la sort de no veure com les seves previsions més funestes esdevenien reals.

Ramon Mas

________________

1. Article publicat originalment a La Escuela Moderna #6.

2. ČAPEK, Karel, El Meteorito, El Olivo Azul (Còrdova, 2011). Trad. Patricia Gonzalo de Jesús.

3. Publicat per primera vegada en català a l’editorial Proa, l’any 1998, amb traducció de Núria Mirabet.

4. ČAPEK, Karel, La krakatita: una fantasía nuclear, El Olivo Azul (Còrdova, 2010). Trad. Patricia Gonzalo de Jesús.

5. ČAPEK, Karel, RUR, La fábrica del absoluto, Minotauro (Barcelona 2003). Trad. Consuelo Vázquez de Parga.

6. A més de l’edició esmentada anteriorment, també va ser pu-blicat per l’editorial Alianza l’any 1966, en un volum que inclou l’obra El juego de los insectos. Trad. Consuelo Vázquez de Parga.

7. ČAPEK, Karel, Hordubal, El Olivo Azul (Còrdova, 2011). Trad. Patricia Gonzalo de Jesús.

8. A Barcelona es va estrenar l’any 1928, al Teatre Romea, de la mà del director Adrià Gual.

9. Més coneguda per l’adaptació operística de Leóš Janáček.

10. ČAPEK, Karel, Madre, Ediciones Losanges (Buenos Aires, 1957). Trad. Helena Voldan.

11. ČAPEK, Karel, La peste blanca, Ediciones españolas (Madrid-València, 1937). Trad. Federico Pascual i Victor Kaufman.