Loe raamatut: «Ara o mai »

Font:

Xavier Soler

Neix a Vilanova i la Geltrú el 1945 en una família dedicada a la fabricació i comercialització de productes per a l’agricultura i la ramaderia. Va narrar l’univers particular d’aquella petita ciutat industrial, abocada a la mar, a la novel-la La muntanya del Cardenal.

Doctor en Ciències Geològiques i màster en Hidrogeologia, ha treballat en l’estudi de la dinàmica de les aigües subterrànies mitjançant isòtops radioactius, i també en el camp de la geologia ambiental, els recursos hídrics i l’ordenació i planificació del territori.

És també diplomat en disseny i arquitectura naval per l’Institut de Tecnologia Marina de Stanford (EUA) i és molt conegut, a casa nostra i a l’estranger, pels seus projectes i construccions de vaixells, una constant al llarg de la seva vida. Els seus dissenys han obtingut diversos guardons i ha construït quatre velers només amb les seves mans.

Un cop jubilat ha continuat navegant, viatjant i treballant en tota mena de projectes. Es tracta, segons declara, de dedicar les darreres energies a fer entendre, a qui el vulgui escoltar, el greu problema que tenim al davant, i enfocar la recta final sense perdre el sentit de responsabilitat.

La Terra té una història, que hauríem de conèixer, d’uns 4.500 milions d’anys. Els humans només fa uns 200.000 anys que vam aparèixer, però hi tenim una relació apassionant i transformadora. Tot això és el que s’explica de manera senzilla al-hora que revolucionària en aquest llibre. Expert en geologia i medi ambient, Xavier Soler resumeix els milions d’anys d’evolució del nostre planeta, dibuixa el repte climàtic a què ens enfrontem i es fa ressò del crit d’alerta de la ciència: Ara o mai.

En els darrers cinquanta anys hem alterat greument els fràgils equilibris ecològics del planeta i, per revertir aquests canvis, caldrà pensar i actuar globalment, transformar de manera responsable els sistemes econòmics i assumir noves formes de vida per a la humanitat. I fer-ho està a les nostres mans. Es tracta, ni més ni menys, que de seguir habitant aquest planeta en unes condicions humanes dignes de ser viscudes.

Hem d’entendre el planeta per sumar-nos a la revolució de l’Ara o mai.

ARA O MAI

EL FIL D’ARIADNA

124

Data, and Information Service (NESDIS),

per la foto de portada

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de la col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Producció de l’ePub: booqlab

Primera edició: març de 2021

ISBN: 978-84-18197-73-4

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Xavier Soler

ARA O MAI

Entendre el teu planeta

i la urgència d’actuar

Taula

Els llibres necesiten un motor per engegar

1. Un planeta blau desconegut

2. Et convido a conèixer la teva nova casa

L’enigma del temps que amaga la Terra

La Bíblia encara pesa moltes tones

El llarg viatge de la religió a la ciència

L’aigua i el foc

Els fòssils tampoc no van derrotar la Bíblia

Tot ha passat sempre com passa ara mateix

Els continents es mouen. El geni d’Alfred Wegener

Aquesta és la teva nova casa

3. L’abisme del temps

Estem formats per cadàvers d’estrelles

Un planeta vulgar

La gran paradoxa del temps de la Terra

El temps oblidat

La hipòtesi de Gaia

La nau espacial Terra

4. La nostra evolució

No hi ha cap finalitat en l’evolució

Els gens ens han atrapat

El genoma explica l’evolució que hem tingut

El mico es va fer home a través d’un llarg camí evolutiu

5. Com som realment

El pes inconscient de la nostra vida anterior

Les lliçons de la història

El cervell és el que ens fa humans

El cervell i nosaltres som tot u

6. El clima global i els canvis climàtics

El clima és un sistema complex

Un petit exemple de clima global

Els cicles de la matèria a la Terra

Tota la matèria de la Terra es recicla llevat de la nostra

El viatge al·lucinant de tots els continents

Les lliçons del passat

Negar la realitat climàtica

7. L’escalfament global

L’efecte hivernacle

Perseguint la radiació

Distribuint calor

La cinta transportadora oceànica

Una pantalla que ens oculta la realitat

L’Amazònia, el pulmó del planeta

Fenòmens atmosfèrics extrems

El foc

El metà ocult

La salut

8. Ara o mai

¿Com hem arribat fins aquí?

La ciència ho resoldrà

Fatiga climàtica

Res ja no és com abans

Ara o mai

9. La primera pandèmia global

Un cadàver minúscul paralitza el planeta

El pes de les errades que hem comès

¿Una pandèmia necessària?

Una imatge de falsa estabilitat

L’endemà de la pandèmia

10. Una oportunitat per canviar

Un canvi obligat de model

Les grans crisis són també oportunitats

Les lliçons de la nova biologia

El model ecològic com a via de canvi

11. Com podem fer-ho

El mercat de la felicitat

Cal que ens guanyem l’esperança

¿Ho farem nosaltres o els governs?

Epíleg

A tall de comiat

Bibliografia

Al David i la Judith, pel seu ajut i la seva amistat

A la Bruna i al Ton, la seva alegria és la millor eina de futur

«La decadència i la mort són inevitables, però són un petit preu a pagar per la vida i la possessió d’una entitat individual. El preu de la identitat és la mortalitat. La família viu més temps que l’individu; la tribu, més temps que la família, i l’espècie, més temps que la tribu. I la vida mateixa existirà mentre pugui mantenir-se dins del planeta adequat. No es pot emprar una llanterna per veure-hi en la foscor i pretendre que les piles durin eternament. Va ser l’esgotament de l’Univers el que va fer possible la Terra i el Sol, i és l’esgotament del Sol el que ha fet possible la vida i a nosaltres mateixos. Tot això s’acabarà algun dia.»

JAMES LOVELOCK

«El mèrit d’una ment preclara és defensar el que veu fins i tot davant d’allò en què creu.»

CARL SAGAN

«La manera més segura de predir el futur és crear-lo.»

ABRAHAM LINCOLN

Els llibres necessiten un motor per engegar

Quan vaig enllestir els meus estudis de Geologia l’any 1969 s’estava gestant una autèntica revolució a les Ciències de la Terra, encara que tots nosaltres no en vam ser conscients fins al cap de cinc anys, quan jo ja treballava d’ajudant a la nova Universitat Autònoma de Barcelona. Les noves idees sobre la expansió dels fons oceànics i la tectònica de plaques ens van mostrar una altra manera de veure la Terra i van posar en evidència fins a quin punt els mateixos geòlegs desconeixíem la dinàmica i l’evolució del nostre planeta.

Va ser en aquesta època quan vaig tenir l’oportunitat de passar una temporada al Centre de Recerques Geodinàmiques de Thonon-les-Bains, a tocar de Ginebra, i veure de quina manera els francesos incorporaven els nous coneixements a la seva feina. També aleshores es va publicar el Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, que volia fer inventari de l’estat del nostre territori i en què va participar el nostre departament. En aquells anys vam començar a comprendre la complexitat de tot allò que vam passar a denominar clima global i la dificultat d’establir models fiables de la seva evolució a llarg termini.

Durant el darrer terç del segle XX, que va coincidir amb la meva etapa docent, la transformació del territori va ser una constant a les nostres vides. El paisatge familiar canviava cada dia, i tot s’accelerava a un ritme endimoniat. El nostre país pretenia absorbir-ho tot per instal·lar-se en la modernitat després de tants anys d’autarquia. Els millors camps de conreu eren ocupats per indústries transnacionals que aprofitaven el baix preu de la nostra mà d’obra i ens cedien amablement la seva pol·lució, i el turisme inundava la costa cada estiu com una ameba gegant que augmentava exponencialment la població. Creixíem amb urgències diàries i no existia cap mena de planificació a llarg termini. Com es deia sovint a la universitat: l’únic permanent en aquest país era la provisionalitat.

La major part dels nostres treballs de geologia ambiental ensenyaven les ferides d’un territori cada cop més degradat, un fenomen molt difícil de frenar a causa de la pressió política, però també social. Els nivells d’alteració dels sòls i de contaminació de les aigües superficials i subterrànies començaven a plantejar greus problemes de salubritat. I, tot i així, aquesta realitat no es podia combatre amb accions correctores perquè nosaltres no podíem participar en la presa de decisions sobre el territori. Molts dels nostres treballs ambientals arribaven quan les decisions ja estaven preses d’antuvi. La prioritat era sempre l’aprofitament econòmic o polític, que gairebé sempre caminaven plegats.

Paral·lelament als problemes d’ordenació del territori, era cada cop més evident que estàvem provocant de forma accelerada l’esgotament dels recursos materials i energètics del planeta mitjançant un consum tan abusiu com sovint gratuït, així com una alteració dels mecanismes de regulació del clima que podia arribar a condicionar el futur de la nostra vida sobre la Terra. Però aquests problemes no formaven part de les preocupacions de la ciutadania per raons diverses. En primer lloc, per la dificultat de comprendre el funcionament del nostre planeta i del sistema climàtic; també per la lenta evolució d’aquests canvis en les etapes inicials, però sobretot per la dificultat d’acceptar un fenomen que semblava comprometre el futur de la nostra economia i d’allò que vam batejar com l’estat del benestar.

La manca d’una acció política internacional clara i unànime sobre la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle —com demostraven, una rere l’altra, totes les cimeres sobre el clima— ens ha conduït finalment a una situació d’emergència climàtica que ja està afectant greument el nostre futur immediat. Entendre com funciona la Terra, el seu clima i els humans, és comprendre també la gravetat del problema i la nostra urgència d’actuar. Aquest ha estat el motor que ha impulsat aquest llibre a volar. Explicar de forma senzilla com funciona el nostre planeta i com funciona el nostre cervell, per recuperar la consciència de la nostra vulnerabilitat.

No podem seguir actuant al marge de totes les lleis físiques i biològiques i hem de refer de nou el nostre encaix en el medi natural. Hem d’assumir aquesta realitat inexorable amb els menors costos humans possibles, i evolucionar cap a un nou model, promovent el coneixement i utilitzant la ciència en la millor direcció. No tenim cap altra sortida i aquesta és una tasca que haurem de fer plegats. La gravetat de la nostra situació actual hauria de convertir-se en una crida global a la responsabilitat de cadascun de nosaltres. Encara que no acabem de creure-ho estem davant del moment més crític que ha viscut la humanitat en tota la seva història. Com es diu en el llibre: ara ja no es tracta d’una revolució social per millorar les condicions de vida, la llibertat o la cultura, es tracta de lluitar per seguir habitant aquest planeta en unes condicions humanes dignes de ser viscudes, sense haver d’enfrontar-nos els uns als altres per la supervivència o sense quedar reduïts a un rosari de grups humans testimonials habitant els espais menys afectats de la Terra. Ara o mai.

1

Un planeta blau desconegut

Aquest petit llibre va passar molt de temps hivernant, tal com els ossos a la cova. D’entrada va ser només una acumulació de fulls dispersos en una vella capsa de galetes que amagava en un racó de les golfes de la meva cabana pirinenca, a l’altra banda de la frontera. Allà s’estava la capsa, plena de pols i excrements dels ratpenats que es refugiaven entre les lloses del sostre. Si vius al camp i et cauen del cel uns ratpenats a la teulada, l’últim que has de fer és foragitar-los: vivint amb ratpenats pots estar ben segur que mai no tindràs insectes a casa. Els avantpassats dels ratpenats van ser els primers mamífers que van gosar viure entre els dinosaures, que tenien una vista terrible, i per aconseguir amagar-se dels seus ulls van inventar la vida nocturna orientant-se amb un radar biològic. Encara que sembli una broma de mal gust, amb el coronavirus a l’aguait de les nostres cèl·lules tots nosaltres estem emparentats amb els ratpenats a través d’un llarg camí evolutiu.

Aquest refugi del Pirineu francès va ser un petit miracle. Va néixer per evadir-me d’un excés de civilització i eliminar el greix acumulat al cervell. Un dia vaig parlar amb mi mateix seriosament, cosa que faig molt poques vegades, com potser tu també evites de fer, i simplement em vaig dir que estava en perill. D’aquestes coses un dia o altre te n’adones; el problema és que de seguida les amagues sota un grapat d’urgències, no sigui cas que acabin burxant-te massa la consciència, com la nosa d’una pedra a la sabata.

Aquests avisos solen arribar-me quan em llevo al matí. És increïble la quantitat d’idees que em sorgeixen com un guèiser al cap a aquesta hora primerenca, en què la gent decent de la meva edat aprofita per continuar dormint. Però les coses més importants de l’existència gairebé sempre ens brollen com espurnes fugaces en moments així. Són moments de lucidesa que et permeten mirar-te des de fora, sense la caputxa del fotut egocentrisme que sempre ho embolcalla tot. La felicitat opera d’una manera semblant: de cop i volta s’esvaeix la por i l’ombra de la mort que sempre ens acompanya i, sense cap motiu explicable, et sents immortal.

Vaig passar un any i mig voltant per muntanyes anònimes per localitzar el refugi que havia vist en el meu somni matinal, fins que finalment vaig trobar-lo. Era un vell paller que estava abandonat en un poble perdut del sud del Pirineu francès. Un poble que cavalcava sobre un majestuós rusc de pedres arrossegades per una antiga glacera i que amagava mig centenar de persones i vaques lleteres. Els únics visitants eren uns quants cérvols i guineus mendicants que gosaven baixar de les penyes durant els dies més freds de l’hivern, i algunes gallines que, els dies més assolellats de l’estiu, es passejaven ufanoses pel carrer. I ho feien amb el permís del capellà, que els llançava un grapat de grans de blat de moro a la sortida de la missa de diumenge, a fi que elles també combreguessin.

Sobre les bigues velles del paller d’aquell refugi estimat, que havien sobreviscut bé a les dues grans guerres però havien emmalaltit amb el metà de les vaques, podia veure de nit les estrelles que despuntaven entre les lloses de pissarra, i somiava que la neu cobriria ben aviat, com un bàlsam farinós, tots aquells forats pels quals el fred s’escolava sense pietat. El fred d’algunes nits, molt més cruel que la neu, era simplement una pluja de ganivets esmolats que es clavaven a la pell. El vell termòmetre que havia heretat de la sala noble de la casa del meu pare va marcar una nit olímpica el rècord absolut de 18 graus sota zero. Ara, amb els «creuers de la teva vida» i els «vols d’avió a preu de butaca de cinema», que treballen a favor dels gasos d’efecte hivernacle, anem tots més abrigats i aquests freds medievals semblen oblidats.

Transformar aquell munt de pedres de granit gelades en alguna cosa habitable no va trigar gaire, només un parell d’anys. Treballar amb les mans i el cap, com feia el meu avi amb les botes de vi que venia als indians, sempre m’ha provocat una felicitat directa i elemental, que no sé ben bé com explicar. No em va costar gens fer nous amics: el paisatge de davant de la finestra que canviava cada dia de vestit; el bosc humit ple d’animals ocults, ombres i misteris; la desfilada constant de cels, núvols, tempestes, estrelles, planetes... I també vaig fer ben aviat contactes de geologia amb la Universitat de Perpinyà.

Viure als Pirineus, i molt pocs dels que hi viuen en són ben bé conscients, és viure en un passat molt antic. Allà pots donar cada dia una ullada a les velles entranyes del planeta, que han tret el cap perquè puguem veure-les. Davant de casa meva, s’obre un pou a l’aire lliure de més de trenta quilòmetres de profunditat, per les parets del qual desfila bona part de la història de la Terra, almenys la dels últims cinc-cents milions d’anys. D’aquest pou obert i profund, que no és sinó el paisatge actual, van anar sorgint els fulls escrits de la vella capsa de galetes, que esperaven el seu millor moment. I segurament ara, amb el repòs obligatori dels cossos, les pors i les preguntes que s’amunteguen a les ànimes, és el moment més adequat per publicar-los.

No sé si ho recordes, perquè han passat massa coses en molt poc temps i la memòria acostuma a amagar sempre les pitjors, però el 2019 va ser un any terrible que va marcar el primer pas evident cap al desconegut, l’inevitable o l’irreversible, no sé ben bé com dir-ho. El nostre vell i pacient planeta de l’oxigen i l’aigua, cansat de tantes agressions, va començar a exhibir el que encara no coneixíem del seu caràcter. Les temperatures hivernals van superar en desenes de graus els registres històrics; les restes de l’huracà Dorian, després d’arrasar les Bahames, van arribar a la Mediterrània convertides en una gota freda i van provocar aiguats mai no vistos fins aleshores; el continent australià va esdevenir un braser gegantí i a la selva amazònica el foc va destruir milions d’hectàrees... però el pitjor d’aquest primer any bíblic no van ser el foc ni l’aigua, dos elements apreciats pels grecs, sinó un cop més la dèria humana d’ignorar-los.

La condició humana, de la qual ens sentim tan orgullosos, és el que ens està foragitant del paradís i, ben mirat, sense la col·laboració de cap condemna bíblica, i ens confirma que no som sinó un altre animal presoner dels seus gens. Austràlia cremava de cap a cap mentre el seu govern reafirmava la voluntat de fer servir fins a l’última tona de carbó i amenaçava amb convertir en delictes les accions dels grups ecologistes. I el president feréstec del Brasil, Jair Bolsonaro, el mateix que ha declarat que un policia que no ha matat no és un bon policia, anunciava el seu dret a explotar les reserves naturals de tota l’Amazònia, incloses les reserves indígenes d’aquell territori. Malauradament, els milers de milions de tones de plàstic convertides en illes artificials i els bilions de partícules d’aquest material repartides per tots els sistemes del planeta, des de l’estratosfera superior fins a les fosses oceàniques, no semblaven interessar a ningú.

L’any 2019 va ser també l’any que se celebrava el cinquantè aniversari de la conquesta per part de l’home de la Lluna, el petit satèl·lit de les nostres marees i els nostres estiuejos nostàlgics. Tinc encara inalterables al cervell aquelles imatges de la Terra vista des de la Lluna que la NASA va publicar poc temps després (de fet, la primera imatge icònica del nostre planeta vist des de l’òrbita lunar l’havia fet l’Apollo 8 un any abans). Van ser les imatges del naixement d’una nova consciència planetària, una consciència que s’ha anat esvaint amb el temps. L’aportació fonamental del vol dels Apollo no va ser tant l’èxit de la tecnologia humana, tal com es va voler destacar, com simplement assenyalar-nos on vivíem. No va ser tan determinant poder veure la Lluna des de ben a prop com veure la nostra casa des de tan lluny i giravoltant per l’espai.

Aquelles fotografies, fetes des de l’horitzó de la Lluna, van deixar tothom estupefacte. Es tractava d’una cosa tan simple i al mateix temps tan essencial que mai abans no l’havíem considerat amb prou lucidesa. Resulta que vivíem, des de l’origen del nostre temps, en una fascinant bola blava i blanca, lluminosa, que no s’assemblava a cap altra cosa de l’univers més proper. Havíem vist tantes vegades el mateix petit fragment de Terra davant dels ulls que ara se’ns feia estrany contemplar aquella imatge que feia l’efecte de ser la bola de vidre d’una fada de la galàxia. ¿Realment vivíem aquí des de sempre? ¿Per què la Terra era tan diferent dels altres planetes, foscos i tristos? ¿On recoi eren els països, les nacions, les fronteres d’aquells vells atles que encara guardem en algun prestatge de la biblioteca?

Tot i que la fotografia ens causava una certa estranyesa, aquella era la nostra única i veritable pàtria, i la seva imatge radiant sobre l’univers fosc era el fruit de l’evolució de la vida (no pas de la nostra) durant milers de milions d’anys. Quan els humans havíem arribat a aquesta bola de vidre ja estava tot enllestit, però ningú no ho havia disposat tot per a nosaltres com un regal dels déus, tal com ens han volgut fer creure durant molts segles.

Tampoc no havíem pensat mai que aquella imatge esplèndida del planeta Terra havia canviat constantment durant milions d’anys, que havia passat de ser una bola de foc a esdevenir una bola de gel, que els seus continents i oceans no havien parat de viatjar, que els seus pols s’havien invertit moltes vegades i que l’eix de rotació també giravoltava per l’univers. Els mamífers humans s’estimaven més pensar que el planeta sempre havia estat com el vèiem ara perquè el seu destí era simplement acollir-nos, de manera que el món anterior a la nostra existència no havia format part encara dels nostres pensaments.

El mateix any de l’Apollo 11, jo havia acabat la llicenciatura de geologia i passejava cavil·lant que aquella meravellosa esfera blava i blanca d’alguna manera em pertanyia i faria que m’hi guanyés la vida. I, d’altra banda, constatava la paradoxa que la major part de la humanitat no sabia gairebé res d’aquesta pàtria singular on habitava. Tampoc, cal reconèixer-ho, no li importava gens ni mica. Aquest planeta antic se’ns estava quedant ja molt menut, cada cop més ple d’ofertes de felicitat, més sembrat de parcs temàtics, més embolicat en cintes de vols transoceànics... però, malgrat això, en general la Terra no despertava cap desig que se la conegués millor. Només se sentia, en els darrers anys, una mica maleïda per posar-nos en perill l’estat de benestar i la supervivència.

Vaig començar a escriure aquest llibre l’any 2019, al refugi pirinenc, acompanyat dels meus ratpenats protectors, i el vaig acabar el 2020, davant de la platja de Vilanova, durant el confinament forçat per la Covid-19, de la qual també parlaré. El motor que va posar en marxa l’escriptura van ser els fenòmens ambientals del 2019, avui gairebé oblidats, vista la realitat del present, però que al meu parer van traçar una via sense retorn. La gasolina per seguir el viatge literari va sorgir de les reflexions tancades a la vella capsa de galetes del refugi i de trenta anys i escaig explicant històries de geodinàmica a la Universitat Autònoma de Barcelona. D’aquells anys docents, me n’he quedat tan sols algunes restes del meu cadàver de professor estimat, que m’han servit per no oblidar allò essencial en qualsevol relat que pretengui transmetre coneixement. Són aquestes:

1. Les coses més essencials passen gairebé sempre desapercebudes.

2. Res no s’aprèn sense que desperti prèviament alguna emoció.

3. Tots els coneixements són als llibres, però no hi ha cap llibre que expliqui com es potencien les ganes de descobrir-los.

4. El saber és sempre parcial i fragmentari; cada cosa que sabem ens obre noves preguntes.

5. El mateix llenguatge és ben sovint el primer enemic del coneixement, de la mateixa manera que la veritat és la primera víctima de la guerra o del poder en general.

6. A pesar de la famosa frase de Napoleó sobre el poder de la paraula enfront de l’espasa, cap llibre, per ell mateix, ha aconseguit canviar el món, si bé molts llibres han ajudat a assenyalar un camí.

El gènere humà, com tots els animals que s’anticipen a l’arribada de la catàstrofe fugint-ne, sap que en el fons ha arribat al límit del seu model de desenvolupament i que la humanitat amb prou feines sortirà indemne del tsunami que s’acosta. Davant l’acumulació incessant de problemes, la pregunta que es fa la bona gent, com diuen a Andalusia, és la següent: ¿què és el que hem fet malament? O en la seva versió cinematogràfica: ¿Qué he hecho yo para merecer esto? Aquest llibre pretén respondre aquesta pregunta. Però necessàriament respondrà també algunes preguntes prèvies que oblidem ben sovint: ¿com funciona el planeta blau on vivim? ¿Com funciona el cervell de l’Homo sapiens, la nostra adorada espècie?

En qualsevol cas, no puc estar-me de confessar al lector que aquest llibre no té la voluntat de donar cap lliçó. Tan sols obeeix a la necessitat d’aferrar-me a escriure’l com un acte necessari, més aviat com una d’aquelles bones obres que ens exigien al col·legi per redimir els nostres entranyables pecats infantils. En aquest cas es tracta dels meus pecats actuals, que són molts i més greus. I potser el pitjor de tots és mantenir-me en l’escepticisme i no pas situar-me del tot en l’acció responsable, que és l’únic que ara mateix ens podrà ajudar. Animo el lector, sempre que senti el mateix que jo, a abandonar la seva zona de confort i comprometre’s amb un canvi de model. En l’acció responsable també hi viu una estranya felicitat, i algunes idees del llibre potser poden ajudar-lo en aquest immens desafiament que tenim tots davant.