Els constructors de l'Horta de València

ELS CONSTRUCTORS

DE L’HORTA DE VALÈNCIA

ORIGEN, EVOLUCIÓ I ESTRUCTURA SOCIAL

D’UNA GRAN HORTA ANDALUSINA

ENTRE ELS SEGLES VIII I XIII

HISTÒRIA / 183

DIRECTORS

Mónica Bolufer Peruga (Universitat de València)

Francisco Gimeno Blay (Universitat de València)

Pedro Ruiz Torres (Universitat de València)

CONSELL EDITORIAL

Pedro Barceló (Universität Postdam)

Peter Burke (University of Cambridge)

Guglielmo Cavallo (Università della Sapienza, Roma)

Roger Chartier (EHESS)

Rosa Congost (Universitat de Girona)

Mercedes García Arenal (CSIC)

Sabina Loriga (EHESS)

Antonella Romano (CNRS)

Adeline Rucquoi (EHESS)

Jean-Claude Schmitt (EHESS)

Françoise Thébaud (Université d’Avignon)

ELS CONSTRUCTORS

DE L’HORTA DE VALÈNCIA

ORIGEN, EVOLUCIÓ I ESTRUCTURA SOCIAL

D’UNA GRAN HORTA ANDALUSINA

ENTRE ELS SEGLES VIII I XIII

Ferran Esquilache Martí

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,

ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,

en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia

o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Ferran Esquilache Martí, 2018

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2018

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Il·lustració de la coberta:

1960-28 Acequia Tormos-Benimamet BMAL HV

Boletín de Información Municipal 28, Ajuntament de València (1960)

Correcció: Elvira Iñigo

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 978-84-9134-406-3

Als mestres de 1939: Miquel Barceló, Pierre Guichardi Thomas Glick, perquè aquest llibre mai no hagués estatpossible sense el seu treball previ de molts anys.A Enric Guinot, per tot el que hi ha aportat i m’ha ajudat.

ÍNDEX

PRÒLEG, per Enric Guinot

INTRODUCCIÓ

Dos falsos debats: l’origen de les grans hortes fluvials

Objectius i metodologia: la societat andalusina a través dels espais agraris irrigats

I. LA SOCIETAT RURAL ANDALUSINA

1. Els antecedents historiogràfics

2. El «paradigma» tribal de Guichard

3. La societat a través del territori: castells, alqueries i espais agraris

3.1 El poblament rural de Šarq al-Andalus

3.2 L’aportació de l’arqueologia hidràulica: xarxes d’alqueries i espais irrigats

3.3 El debat actual: la relació entre el món rural i les ciutats

4. Estructura socioeconòmica i funcionament intern de les comunitats rurals

4.1 Llinatges i habitatges: l’organització social i el model familiar andalusí

4.2 L’organització política de les aljames i la coordinació dels processos de treball

4.3 L’estratificació social i la suposada dissolució dels lligams gentilicis

5. Societat tribal o destribalització? L’evolució de la societat andalusina

II. LA ZONA D’ESTUDI: L’HORTA DE VALÈNCIA

1. El medi natural

1.1 La formació geològica de la plana al·luvial de València

1.2 Barrancs, paleobarrancs i marjals

1.3 Climatologia i torrencialitat històrica

2. La xarxa viària històrica

III. ANÀLISI MORFOLÒGICA DELS SISTEMES HIDRÀULICS

1. La séquia de Montcada (fins al Carraixet)

1.1 Interpretació morfològica de Paterna

1.2 Interpretació morfològica de l’Arc de Montcada

2. La séquia de Quart, Benàger i Faitanar

2.1 Interpretació morfològica de Manises, Quart i Aldaia

2.2 Interpretació morfològica de Benàger i Faitanar

3. La séquia de Tormos

3.1 Interpretació morfològica de Tormos

4. La séquia de Mislata

4.1 Interpretació morfològica de Mislata, Xirivella i Andarella

5. La séquia de Mestalla

5.1 Interpretació morfològica de Campanar i Petra

5.2 Interpretació morfològica de Rambla i Algiròs

6. La séquia de Favara

6.1 Interpretació morfològica de Favara

7. La séquia de Rascanya

7.1 Interpretació morfològica del pla de Sant Bernat i Palmaret .

7.2 Interpretació morfològica d’Alboraia i Almàssera

8. La séquia de Rovella

9. L’horta que va veure Jaume I

IV. CRITERIS D’IDENTIFICACIÓ MORFOLÒGICA I ANÀLISI DE CONJUNT

1. Els parcel·laris posteriors a la conquesta del segle XIII

1.1 La colonització i el concepte de «regularitat orgànica»

1.2 La densificació parcel·lària del Repartiment

2. Els espais hidràulics andalusins: identificació, morfologia i superfície

2.1 Una classificació morfològica

2.2 Anàlisi de les mides de superfície

2.3 La qüestió del parcel·lari andalusí

3. L’estructura dels sistemes hidràulics

V. LES FASES DE CONSTRUCCIÓ DE L’HORTA DE VALÈNCIA

1. Els antecedents: l’ager valentinus en època romana

1.1 El problema dels aqüeductes de Riba-roja

1.2 El debat sobre les centuriacions

1.3 Restes de centuriacions romanes en el paisatge agrari de l’Horta

2. La fase 1: els primers grups camperols

2.1 Els conceptes de ḥāra i qarya: un reflex de la societat tribal en el poblament?

2.2 Els Hawwāra i els altres: el paper de les tribus en la construcció de l’Horta

3. La fase 2: les ampliacions dels sistemes hidràulics

3.1 Grups immigrats i segmentació: els nous acords per l’aigua.

4. La fase 3: densificació i abandonament del disseny proporcional

4.1 El desenvolupament de l’Estat i la ciutat com a probable explicació

VI. EVOLUCIÓ DIACRÒNICA DE L’HORTA DE VALÈNCIA

1. Les fonts escrites prèvies a la conquesta cristiana

2. L’arqueologia d’excavació: datacions absolutes

3. Quan i en quin ordre es van construir les séquies de l’Horta de València?

3.1 El cas de la triple séquia de Mestalla i la construcció de la séquia d’Isba

4. Una proposta de datació de les fases de construcció de l’Horta

VII. LA CIUTAT: CENTRE D’INTERCANVIS I SEU DEL PODER

1. La ciutat com a seu del mercat

1.1 Mercat rural i mercats urbans

1.2 Els mercats de Madīnat Balansiya i la seua xarxa d’alqueries

2. La ciutat com a seu del poder

2.1 Formació i desenvolupament urbà de Madīnat Balansiya.

2.2 L’organització territorial del hāwz de Madīnat Balansiya

VIII. L’ESTAT I LES HORTES PERIURBANES

1. El sūlṭan. Què és l’Estat en el món islàmic medieval?

2. Els estats islàmics i la construcció de canals d’irrigació

2.1 Activitat hidràulica estatal en l’Horta de València

3. El limitat control estatal de la irrigació

3.1 El ṣāḥib al-sāqiya

3.2 La wakālat al-sāqiya de Mubārak i Muẓaffar

4. Modificacions de l’espai agrari perirubà: rafals i reals

4.1 El debat sobre la naturalesa dels rafals

4.2 Els rafals de l’Horta de València

4.3 La qüestió dels manzīl i altres concessions de terra

4.4 Els riyād i els horts: on estaven emplaçats

CONCLUSIONS

BIBLIOGRAFIA CITADA

APÈNDIXS

I. Esquema de divisió dels sistemes hidràulics de l’Horta de València

II. Superfície i tipologia dels espais hidràulics andalusins

III. Llista de topònims de l’Horta de València relacionats amb hortes andalusines

IV. Llista de rafals del terme de València recollits al Llibre del Repartiment

V. Apèndix gràfic

PRÒLEG

L’Horta de València és un dels espais més emblemàtics de la societat valenciana, per la qual cosa ha estat objecte d’atenció, estudi i referència des de fa moltes generacions, especialment a mesura que la societat urbana va anar imposant-se sobre el món rural en l’àmbit polític, econòmic i cultural. No és d’estranyar, doncs, que haja estat un tema d’interès erudit i literari, però també geogràfic, etnogràfic i històric amb estudis sobre les seues característiques, la seua societat, la realitat material i, evidentment, també els seus orígens.

En aquesta darrera qüestió, les respostes que s’han donat fins ara al quan i el com del naixement de l’Horta de València tenen molt a veure amb la ideologia cultural de la societat concreta que s’ha fet aquestes dues preguntes, bàsicament entre els segles XIX i XX. El «presentisme», és a dir, el fet de traslladar realitats socials i polítiques del moment en el qual viu l’autor vers el passat, ha estat un plantejament molt habitual a l’hora de dilucidar com fou l’Horta de València en èpoques més antigues. També és veritat que el nivell conceptual dels models històrics amb els quals expliquem actualment el passat ha evolucionat molt, com és lògic, i allò que sabem ara sobre la societat romana d’Hispània, la musulmana d’al-Andalus o la medieval feudal del Regne de València és molt diferent a la visió que es tenia el segle passat sobre les dites èpoques i, per tant, les expliquem d’una altra manera.

Tanmateix, cal insistir en el pes d’aquestes visions d’altres èpoques. La complexitat del paisatge històric de l’Horta de València ha estat una evidència per a tots aquells que s’hi han apropat. Un veritable puzle territorial travessat per canals i séquies, camins de tota mena i direcció, puntejat de pobles i cases disperses –les alqueries–, i amb uns parcel·laris molt fragmentats per estar aterrassats, condició necessària per a poder regar. En paral·lel, una complexitat social pel que fa als ocupants d’aquestes terres, les famílies de llauradors que han construït i transformat l’horta durant segles, que alhora han bastit, usat i gestionat les poderoses institucions immaterials del regadiu. Comunes de regants, sequiers, Tribunal de les Aigües, guardes i veedors, elets, síndics i notaris, propietaris de terres, emfiteutes i arrendataris, nobles, cavallers, eclesiàstics, burgesos, mercaders, artesans i llauradors –molts llauradors– són igualment la matèria primera de la qual ha estat feta aquesta Horta de València.

El lògic interès i constatació de la complexitat que la caracteritza és el que en altres èpoques ha portat a situar els seus orígens en el passat més remot possible. I en això han jugat fort dues idees «presentistes» dels erudits del segle XIX, i d’alguns acadèmics del XX. La primera és el domini de la ciutat sobre el camp: l’horta no podia ser obra de llauradors sense estudis; només les elits urbanes, amb formació intel·lectual, tenien els coneixements per a organitzar aquest complex paisatge. La segona, en part derivada de la primera, és l’establiment d’una relació entre la fundació de la ciutat de València en època romana i la importància de l’Estat en aquella societat. Les pautes culturals dels segles XIX i XX, establertes en un món fonamentalment urbà i en el marc de la revolució burgesa que va construir un Estat modern enfront del feudalisme, només podien comprendre l’origen i creació d’aquest espai físic i social tan complex en el mirall de la societat antiga que consideraven més propera al seu model: l’Imperi romà. Un període mitificat per la cultura burgesa, molt marcada pel Romanticisme, com un exemple de societat forta, culta i urbana enfront de períodes més foscos, medievals, de bàrbars d’origen germànic, de musulmans d’al-Andalus considerats sempre com a estrangers, i de senyors medievals de caràcter feudal i endarrerit.

L’Horta de València només podia estar lligada a la fundació romana de Valentia el segle II abans de Crist, com una operació dirigida, organitzada i materialitzada per aquests grans constructors del passat idealitzats, i amb una cultura clàssica que regulava l’organització social en base a les lleis del Dret Romà; així, amb majúscules. I el cas és que no. L’Horta de València, com a paisatge històric i social construït durant segles, no es remunta a l’època romana. Malauradament cal insistir ací en una obvietat: l’ús de l’aigua per a regar i així augmentar la producció d’aliments no és una «horta». Totes les societats del planeta han enginyat formes de domesticar l’aigua, per excés o per defecte, com en el nostre cas mediterrani. Sempre amb l’objectiu de traure’n profit, fonamentalment i primera per a produir més aliments i sobreviure. Així que des de la revolució neolítica, fa mil·lennis, arreu del món les societat agràries han cavat canals en la terra, han conduït aigua als camps, han aterrassat les parcel·les perquè no s’erosionen, i han fet dipòsits i basses per a intentar emmagatzemar l’aigua.

El rastre d’aquestes construccions és allò que de vegades troben els arqueòlegs, però això no permet afirmar, com es fa sovint, si no es complementa amb una anàlisi històrica, que aquelles pedres, canals o argamasses que portaren aigua en el passat són l’origen de l’horta. I no, no és així. Els ibers usaren l’aigua per a regar, els romans també, i segurament els visigots van fer el mateix, però tot allò mai no fou l’Horta de València. Cadascuna de les societats del nostre passat han fet ús de l’aigua per a regar, però segons els seus propis paràmetres socials, polítics, econòmics i culturals. Per això ara comprenem i per tant expliquem que l’Horta de València, o el conjunt de les hortes valencianes i, en general, totes les hortes mediterrànies, són una nova forma de gestió de l’aigua, del regadiu i de la terra que se n’aprofita, producte d’una societat concreta que és la medieval islàmica i, en el nostre cas concret, de la societat d’al-Andalus entre els segles VIII i XIII.

Només a poc a poc hem anat entenent això, a mesura que els investigadors acadèmics desmuntaven i tornaven a muntar el puzle dels paisatges irrigats mediterranis; entre ells especialment, encara que no únicament, els valencians. En aquest viatge han estat fonamentals, almenys, tres autors que cal citar individualment: Pierre Guichard, Thomas F. Glick i Miquel Barceló. Tots tres, juntament amb Antonio Malpica, Helena Kirchner, Fèlix Retamero, Ricardo González Villaescusa, Josep Torró o jo mateix, entre d’altres, cadascú des de la seua especialitat en la història medieval –tot i que sovint amb mirades creuades i pràctiques investigadores mixtes– estan en la base d’aquest llibre. Història de la societat andalusina, història de la tècnica medieval i la seua difusió, història rural, història de la irrigació, història agrària..., tot plegat amb una especial mirada i interès per la història medieval valenciana i la història de l’Horta.

Tot aquest rerefons es pot trobar en el present llibre, en l’explicació sobre els paisatges històrics medievals i la metodologia per al seu estudi, o en la raó per la qual estudiar els paisatges com a font històrica per a poder entendre les societats del passat, i especialment l’andalusina. També en la comprensió del model de relacions socials clàniques d’al-Andalus, ben diferent del de la societat feudal de la Corona d’Aragó; del paper de l’Estat islàmic i de les comunitats rurals. O en la lògica social constructiva dels sistemes irrigats de les hortes, el disseny del traçat de canals i séquies majors. En el com i el perquè dels tipus de partidors d’aigua o de la ubicació física dels molins al llarg del traçat de les séquies. En la relació entre minihortes i alqueries, enteses aquestes últimes com a petites aldees o llogarets poblats per famílies extenses. En la lògica social de l’agricultura irrigada amb noves plantes vingudes fins i tot de l’Índia. I també en la lògica diferent quant als acords socials per a captar, conduir i repartir l’aigua entre comunitats camperoles i el paper de l’Estat. En resum, tot un seguit de factors que marquen unes profundes diferències pel que fa a la gestió social de l’aigua i la construcció dels espais irrigats entre una societat romana esclavista, una societat musulmana andalusina de base tributària estatal, i una societat medieval cristiana basada en el feudalisme i les senyories.

Tot això està en el punt de partida del llibre que teniu a les mans, de Ferran Esquilache. La seua tesi doctoral no versa sobre l’ús físic de l’aigua per a regar en els voltants de la ciutat de València, sinó sobre els orígens de l’Horta de València com a paisatge històric complet i construït socialment en època andalusina, abans de l’any mil. Una investigació que té un component fonamental en la metodologia de l’arqueologia espacial desenvolupada, entre altres, pels tres autors destacats anteriorment. El treball de camp ha estat minuciós, laboriós, detalladíssim a microescala, de reconstrucció dels elements físics que caracteritzen els espais irrigats: séquies, canals, camins, espais d’habitació, espais de treball, parcel·les, marges i bancals... Una tasca de detecció de les seues regularitats, però especialment de les irregularitats, les diferències d’organització a nivell físic, material, entre una zona i altra, les distintes dimensions de les construccions del territori, amb la inestimable ajuda del canvi històric que el rei Jaume I va fer el 1238, arran de la conquesta de València, en imposar un nou sistema de mesures agràries amb el qual es va fer el repartiment de les terres entre els conqueridors.

És per tot això que les planimetries juguen un paper fonamental en aquest llibre, perquè no es limiten a ser il·lustracions del text escrit. Són veritables fonts documentals tan valuoses o més que els vells pergamins dels arxius. En bona mesura és a través dels plànols com podem entendre el procés de fundació dels primers espais irrigats al costat de les alqueries andalusines entre els segles VIII i IX. Així com la detecció del canvi a nous espais irrigats més extensos en una segona etapa posterior, lligada a una transformació significativa en la toponímia de les alqueries habitades. I encara, la posterior densificació de la xarxa hidràulica i l’establiment de nous espais habitats al ritme del creixement demogràfic i econòmic al voltant de l’any mil.

Sens dubte, estem davant d’una obra important, que planteja un nou camí obert per a la investigació històrica, que suggereix possibles explicacions o planteja com han de ser quan trobem limitacions o carència de més fonts conegudes o possibles en aquest moment. Que revisa idees preconcebudes d’autors anteriors, però també construeix el seu discurs històric sobre allò que han comprès i explicat aquests. Que deixa interrogants, qüestions obertes i enceta el debat sobre altres aspectes. Què més podem demanar a l’obra d’un historiador?

ENRIC GUINOT

Catedràtic d’Història Medieval

de la Universitat de València

INTRODUCCIÓ

La part més substancial d’aquesta obra és fruit de la meua tesi doctoral, que es va titular Els espais agraris i l’estructura social d’una gran horta fluvial andalusina. La construcció i evolució de l’Horta de València entre els segles VIII i XIII, i que vaig defensar a la Universitat de València en gener del 2016. No obstant això, hi he introduït modificacions que no es limiten a l’habitual adaptació del text original per a la publicació definitiva, sinó que he fet diversos canvis, ampliacions i altres millores substancials del contingut gràcies als consells i oportunes crítiques constructives que he rebut de diverses persones.¹ Però també gràcies al meu propi procés de maduració dels resultats en els dos anys llargs que han passat entre la defensa de la tesi i l’edició definitiva d’aquesta obra per Publicacions de la Universitat de València. A més, he afegit alguns apartats nous que, al meu parer, ajuden a donar un caràcter més global i complet al llibre.

Això no vol dir, però, que considere aquest treball una recerca tancada, sinó tot al contrari. La necessitat de publicar aquests primers resultats en forma de llibre m’obliga a donar-li una forma d’obra acabada, però crec que només estem en realitat al principi de tota una nova línia de treball sobre les grans hortes andalusines que a penes ha fet els primers passos, i estic segur que, a llarg termini, algunes de les idees, propostes i hipòtesis de treball que he plantejat ací hauran estat modificades o superades per l’avanç de la investigació. I això, per descomptat, serà una bona notícia, perquè significarà de forma inequívoca que el coneixement històric sobre la societat andalusina ha avançat més encara del que ja ho ha fet.

El meu propòsit amb aquesta recerca, de fet, ha estat sempre intentar respondre antigues preguntes i solucionar vells problemes que havien estat ja plantejats pels historiadors que van estudiar la societat d’al-Andalus al llarg dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX, a través de metodologies documentals i arqueològiques. Crec haver pogut resoldre’n alguns o, almenys, espere haver aportat alguna idea nova, però, com en tota recerca científica sobre les societats del passat, el que es presenta ací ara són sobretot hipòtesis, nous dubtes i altres preguntes, més que no respostes definitives i contundents. I així és com voldria, de fet, que s’interpretassen les conclusions d’aquest treball, com un pas més en el continu procés de recerca global de la Història, amb tots els encerts i els errors que haja pogut haver comès i que només el temps i més recerca faran evidents.

Si el meu treball serveix per a estimular recerques semblants en altres hortes i àrees irrigades equivalents a l’Horta de València –bo i contradient els resultats que jo he plantejat ací, o les conclusions a les quals he pogut arribar–, i serveix encara per a generar debat historiogràfic, em podré donar per satisfet. Sóc conscient que no tothom pensa igual sobre la confrontació d’arguments, però jo continue creient, com molt bé vaig aprendre fa anys quan estudiava a la universitat, que un pas essencial del mètode històric –és a dir, de la nostra professió– és l’intercanvi i la confrontació d’idees entre la comunitat científica per a augmentar plegats el coneixement sobre les societats del passat i, en conseqüència, entendre millor la nostra pròpia societat. De fet, sense el debat i el contrast d’arguments no existeix la Història com a ciència, i es converteix en un simple relat d’erudits sense sentit. Però també és cert que per a poder avançar en el debat historiogràfic, el punt de partida ha d’estar necessàriament ben plantejat, i això no sempre ha estat així al llarg del temps. Ho demostra el fals «debat» sobre l’origen romà o islàmic de les grans hortes mediterrànies de la península Ibèrica, que es va desenvolupar al llarg dels segles XIX i XX i que va condicionar la recerca sobre aquests espais hidràulics enfocant-la de manera equivocada, com assenyala encertadament Enric Guinot en el pròleg d’aquest llibre. Així, doncs, cal contextualitzar molt bé el punt de partida i els objectius de tota recerca històrica abans de començar a analitzar les dades i extraure’n conclusions.

DOS FALSOS DEBATS: L’ORIGEN DE LES GRANS HORTES FLUVIALS

Mientras no salga prueba de lo contrario, y pienso que no saldrá, seguiré creyendo que el sistema de riegos de la huerta de Valencia no es cosa de moros.

Amb aquesta frase tan contundent, l’arabista valencià Julián Ribera va acabar un text breu que va publicar l’any 1908 en l’Almanaque del diari Las Provincias, i que va titular originàriament «El sistema de riegos de la huerta de Valencia, ¿es cosa de moros?».² Ribera hi comparava els sistemes hidràulics de Marràqueix, on abunden els qanats, amb els sistemes hidràulics de l’Horta de València, que són de derivació fluvial, i arribava a la conclusió que ambdós eren molt diferents. Per tant, deia, els de València necessàriament devien haver estat construïts en un moment diferent al període musulmà i això, inevitablement, havia de ser en l’època romana. Aquesta afirmació no deixa de ser estranya venint d’un arabista, però la seua postura –potser anecdòtica– és ben significativa respecte a tot el debat que més tard es desenvoluparia de la mà d’altres autors. Tanmateix, com ja va assenyalar fa temps Thomas F. Glick, malgrat que el mètode comparatiu emprat per Ribera havia estat molt encertat, si en compte de comparar l’Horta de València amb els qanats de Marràqueix ho hagués fet, per exemple, amb la Ghūta de Damasc, o amb qualsevol altra horta fluvial d’Orient o del Nord d’Àfrica, les conclusions a les quals hauria arribat haurien estat unes altres diferents.³

És evident que l’article esmentat de Ribera no és, ni pretenia ser probablement, un text acadèmic d’acord amb els cànons formals del segle XIX. Tot i això, si bé és cert que altres autors havien defensat abans que ell la romanitat de l’Horta de València, aquest article de Ribera –que sempre cita tothom per l’esment que en va fer Glick– es considera l’inici d’allò que més tard s’ha anomenat el debat sobre l’origen de les grans hortes. En la meua opinió, però, aquest presumpte «debat» és una construcció historiogràfica que s’ha fet més recentment, ja que mai no es va produir un vertader intercanvi d’arguments entre investigadors i especialistes. Més aviat al contrari, si analitzem el «debat», en realitat va consistir en l’exposició reiterada al llarg de tot un segle d’una sèrie d’idees divergents al voltant de l’origen de les grans hortes per part de diversos autors, entre els quals no hi va haver mai cap intercanvi d’arguments fins a temps més recents.

Així, davant la idea tradicional que havien mantingut els erudits locals –i també certs autors internacionals influenciats pels primers–, que sempre havien defensat l’origen àrab de l’Horta de València i la resta de grans hortes, trobarem els defensors més seriosos de la hipòtesi romana ben entrada la segona meitat del segle XX. Només a tall d’exemple, i sense cap pretensió d’exhaustivitat, es poden esmentar alguns dels autors més citats i coneguts, com ara l’arqueòleg Miquel Tarradell, qui el 1965 argumentava que els àrabs no havien pogut construir l’Horta de València perquè els musulmans no van ser una civilització d’enginyers, mentre que els romans sí que ho van ser. Segurament fonamentava la seua opinió en treballs llavors recents com els de José Llorca, arqueòleg municipal de València, qui defensava la romanitat de l’horta valenciana a partir de la troballa fortuïta, en una tomba visigòtica, de cinc plaques ceràmiques reutilitzades que, segons diu, haurien servit originàriament com a partidores en les suposades séquies d’irrigació romanes; si bé és evident que això no demostra res concret. Per últim, s’hi pot esmentar també el geògraf Antonio López Gómez, qui, en un important article que ha estat citat a bastament, després de fer un exhaustiu repàs a tots els autors que havien defensat (amb arguments o sense) un origen romà per als sistemes hidràulics valencians, finalment va basar la seua opinió, de forma més raonada, en les restes d’aqüeductes romans que hi ha encara ara a la vora del Túria, a l’alçada de Riba-roja, els quals serien –diu– l’origen de l’horta.⁴

Quan ja pareixia que historiadors, arqueòlegs i geògrafs es posaven d’acord en la romanitat de l’Horta de València i dels altres espais irrigats a l’est de la península Ibèrica, fou l’historiador nord-americà Thomas Glick, en 1970, el primer a tornar a defensar amb contundència i arguments el seu origen islàmic, emprant ara el mètode comparatiu. I una dècada més tard van ser André Bazzana i Pierre Guichard els que van tornar a defensar-ho, basant-se en coneixements generals sobre la irrigació al món islàmic.⁵ Encara així, un anys després, el geògraf i antropòleg Karl W. Butzer, junt amb un equip d’investigadors, insistia de nou en l’origen romà de les grans hortes, aprofitant la presentació dels resultats de la seua recerca sobre la serra d’Espadà. I és cert –com han apuntat Thomas Glick i més recentment Antoni Furió– que la perspectiva geològica de Butzer permetia apreciar millor les –presumptes– continuïtats en les grans hortes, però això no justifica que els arguments emprats eren els mateixos que ja havien estat exposats abans diverses vegades: les restes d’aqüeductes romans detectades en les proximitats de diverses hortes actuals –com en el cas de la mateixa Horta de València–, o la coincidència d’alguns canals de reg, encara en ús, amb l’orientació de certes centuriacions romanes a la plana de València que en aquell moment ja havien començat a ser parcialment detectades.⁶

Al cap i a la fi, l’interès de Butzer era diferenciar l’origen dels regadius segons la seua superfície irrigada, de manera que els espais hidràulics «micro» i «meso» (d’acord amb els seus propis criteris de classificació segons la mida de superfície) serien d’origen islàmic, mentre que els «macro», com l’Horta de València, serien romans. El problema és que, per a sustentar aquesta proposta, Butzer es veia obligat a defensar una continuïtat poblacional i tecnològica entre el baix imperi romà i el 711 que és bastant difícil de sostenir en termes historiogràfics. Així, aquesta hipòtesi fou criticada contundentment per Miquel Barceló, perquè obviava la crisi demogràfica dels segles VI i VII i, de fet, fou aquest darrer autor qui va tancar de forma més o menys definitiva aquest presumpte «debat» entre els orígens romans o musulmans de les grans hortes ibèriques amb una frase cèlebre sobre els arguments «perversament ideològics» dels partidaris de l’origen romà, alguns dels quals s’han recollit ací. A més a més, Barceló es lamentava llavors perquè aquesta discussió ni tan sols hagués servit per a conèixer millor com era la irrigació d’època romana.⁷