Figura d'assaig

INTEL·LECTUAL/ERASME
(DIARI 1952-1960)

Dijous, 23 febrer de 1956. Sueca

¿Què en perdura, avui, d’Erasme? El nom, solament. O quasi solament el nom. Amb prou feines un parell d’escrits seus aconsegueixen encara fer-se llegir. L’oblit del llatí i l’oblit del cristianisme han significat també l’oblit per a l’obra del rotterdamès, que tenia les seves arrels en la vigència de l’un i en l’eficàcia de l’altre. El lector actual, si és curiós i no disposa de textos més urgents, s’empassarà sense esforç, potser amb interès, l’Elogi de la follia, perquè la sàtira, fins i tot quan va adreçada contra fantasmes, sempre resulta entretinguda. I no serà infructuós de fullejar, de tant en tant, l’animosa Querela pacis, ara, en temps inclinat a l’excitació bèl·lica, puix que hi trobaríem —com en algun opuscle, així mateix postergat pels anys, del nostre Vives— una lliçó venerable i ponderada. Ja no sé, però, si l’Enchiridion sabria retenir la nostra atenció: la meva, almenys, no. Dels altres llibres erasmians —glosses i traduccions bíbliques i patrístiques, epistolari, papers de polèmica—, els títols i els temes serien suficients per a apartar-nos-en, per a descoratjar-nos de la seva lectura, a les persones com jo, transeünts senzills i inerudits. Amb tot, el nom d’Erasme perdura, i perdura amb una mig gloriosa seguretat. No és únicament la fama pròpia i de mera inèrcia, que sol prolongar en la memòria de les generacions un prestigi abans viu però ja caducat; es tracta d’alguna cosa més: d’una fama, present i directa, viva, d’exemplaritat. L’home, l’home Erasme, l’actitud intel·lectual que identificà amb la seva vida, és el que nosaltres seguim admirant. En el santoral laic del món contemporani, l’humanista de Rotterdam ocupa un lloc concret, i hi rep les devocions més o menys apressades dels seus companys de professió en el segle XX: vull dir, d’aquells intel·lectuals que, no compromesos del tot amb un partit o una església, es reserven, amb no pocs escrúpols, l’adjectiu de «liberals».

Una primera raó que ens fa d’Erasme un veritable germà de destí és el drama mateix de la seva activitat d’escriptor. Sens dubte, en una altra època, més tranquil·la o sòlida que la nostra, això no hauria estat tan evident. No sempre l’intel·lectual s’ha vist en la immediata necessitat d’optar i de decidir-se entre les faccions combatents que escindeixen la seva societat. Els començos del XVI s’assemblaven, en això, als nostres dies. Erasme hagué d’enfrontar-se amb un moment de revolució —de revolució religiosa aleshores— com l’intel·lectual d’avui —amb una revolució social—, i en tots dos casos el mateix fet de la revolució i de les seves conseqüències, estrany en part als plantejaments que en pogués fer l’escriptor, se li imposa durament. Roma i Luter, cadascú per la seva banda, exigiran d’Erasme una adhesió declarada a favor, és clar, de la pròpia posició, i Erasme sap que la seva consciència li dicta, simultàniament i parcial, simpatia i animositat per cada costat de la pugna: veu en el frare rebel una esperança purificadora, i veu alhora en l’Església romana la garantia institucional del cristianisme. Erasme no vacil·la ni s’hi inhibeix: vol conciliar, que és una cosa ben distinta; aspira a la síntesi que integri els valors positius —positius al seu criteri— detinguts per cada contendent. Quan, en els últims temps, s’ha llançat la consigna de l’engagement, la situació moral de la majoria d’escriptors contemporanis nostres ha esdevingut, d’alguna manera, paral·lela a la d’Erasme. Invitats a comminats pels bàndols en guerra, o pels interessos i les coercions que hi juguen, els intel·lectuals d’ara repeteixen l’aventura erasmiana, salvant —com és natural— les distàncies de tremp i de circumstància.

És lògic que la fricció es produeixi, sobretot a partir d’un punt determinat: quan allò que per a l’intel·lectual era simple qüestió d’idees o de conducta personal, passa a ser substància i mòbil de reajustaments col·lectius. En general, mai una proposició teòrica no està desproveïda de possibilitat de convertir-se en causa d’agitació social, si aquest és el seu sentit respecte de l’statu quo establert. Però la perillositat varia, jutjada objectivament, segons siguin les condicions de l’ambient en què s’insereix. Una filosofia com la philosophia Christi d’Erasme, apareguda dos-cents anys abans o dos-cents anys després —si puc permetre’m aquestes hipòtesis absurdes—, hauria estat inofensiva, o en tot cas hauria estat més inofensiva: hauria passat potser desapercebuda, ningú no se n’hauria preocupat amb tant de rigor ni amb tanta ànsia. A principis del segle XVI, al contrari, havia de prendre fatalment proporcions i funció de fulminant decisiu. L’alta categoria del personatge i l’atractiu de la seva doctrina podien ser factors de pes en aquella crisi religiosa: podien influir estentòriament en el debat que s’entaulava entre l’ortodòxia i el reformisme. Tothom desitjava la incorporació incondicional d’Erasme a la seva colla, perquè guanyant-se Erasme guanyaven un reforç valuós d’autoritat intel·lectual, un col·laborador sagaç i el públic escollit d’admiradors que tenia escampat per tot Europa. Erasme s’espantà en descobrir la perspectiva que s’obria al seu davant —precisament al seu davant—. Ell, en les seves cambres provisionals d’humanista, d’home de lletres transhumant, escrivia i escrivia, perquè escriure era el seu ofici i la seva missió; però, a fora, dos exèrcits encontrats rebien els seus escrits preciosos com si fossin ajuts o sabotatges; si més no, estaven disposats a rebre’ls —a considerar-los— així.

La postura d’Erasme de Rotterdam era, però, insostenible. Les faccions en lluita —aleshores com ara— es volen absolutes, encarnacions exclusives i totals de la veritat, quant a la teoria i quant a la tàctica. L’adhesió, per consegüent, suposava haver de sotmetre-s’hi. I és el que Erasme es negà a fer. No es decantava pels uns ni pels altres, ja que als uns i als altres tenia objeccions a argüir. La seva convicció personal, en part, o de vegades, coincideix amb la dels germànics revoltats, i en part, o de vegades, amb la tradicional de Roma. A aqueixa convicció restarà fidel: només a ella. Però és això que els altres, els combatents, no acaben de comprendre: ells no conceben els termes de la qüestió religiosa del moment sinó en una fórmula primària i expeditiva, el «qui no està amb mi està contra mi» traduït del vocabulari pràctic de la política. El resultat fou que l’humanista hagué de ser tingut, ineluctablement, per sospitós, als ulls dels dos partits: sospitós de fer el joc a l’enemic. I el cas és que tothom encertava en la sospita. Erasme no era un adversari declarat, ni neutral —adversari vergonyant—; era una cosa pitjor: un aliat traïdor. Per a l’Església catòlica romana, continua sent un súbdit seu —mai no l’abandonà formalment—, però tocat d’heterodòxia; per als luterans, un esperit afí, sovint un mestre, un inspirador, però incapaç de trencar amb l’obediència papista.

Les complicacions se li multiplicaven, a Erasme, quan volia —i necessitava— compaginar aquest designi tossut i integrador d’independència amb els seus problemes personals: amb uns problemes personals que li venien, encara, del fet de proclamar i de practicar aquella ambició. Erasme, ai!, ha de menjar, i en general ha de menjar a costa de reis i de senyors eclesiàstics o seglars, que li passen pensions i subsidis. Els mecenes d’Erasme estan, i era natural, directament interessats, mesclats, en el plet religiós. L’humanista no sols ha d’evitar els paranys i les persecucions que de tot arreu l’assalten: ha de salvar-se, també, un mínim de calma i de confiança materials per tal de poder seguir treballant. A fi de conservar l’assistència dels poderosos, i de fornir-se algun recer mitjanament segur, el rotterdamès es veié obligat a un funambulisme, aparent si es vol, perpetu, arriscat: intentava preservar-s’ho, i això li exigia una actitud incessant d’autodefensa, d’inacabable excusa enfront d’acusacions que l’exposaven a perdre aquells benifets. Les incidències de la seva relació amb el sector catòlic en són ben significatives. Titllat d’heterodox per teòlegs primmirats i feroços, Erasme no es cansa d’escriure justificacions de les seves idees en entredit: no para d’argumentar per provar-ne l’ortodòxia. D’altra banda, Erasme acaba sumant-se a la campanya antiluterana. En tot moment, sembla, l’escriptor cedeix probablement a pressions externes, o a temors propis, més que no pas a cap voluntat de puntualitzar. Sens dubte, ell hauria preferit dedicar-se a una obra major, en comptes de replicar a frares ergotistes, i hauria preferit també callar, en comptes d’agregar-se al cor antiluterà. Però hagué de fer-ho, l’una cosa i l’altra, per un imperatiu de raonada conveniència. Importa, tanmateix, de recordar que Erasme, en aquests moments forçats, no fou insincer. Posat a simular, hauria pogut adoptar la condició militant que els catòlics li demanaven, desbaratant així les suspicàcies dels religiosos i de la cúria. A ell, li repugnaven la comèdia i la submissió. I es manté, malgrat tot, i fonamentalment, en el seu lloc de sempre: sap que la sospita no s’esvaeix perquè escrigui llibres contra Luter; es limita a escriure’ls, però, amb l’esperança única d’atenuar la fúria dels seus enemics i, de retop, retenir la complaença dels seus protectors proromans.

Les condicions de l’intel·lectual d’avui no són ja les de l’època d’Erasme. Davant el conflicte actual, l’home de lletres —almenys, l’home de lletres d’Occident— es troba en una posició prou semblant: de tota manera, ara no depèn de la generositat de mecenes que calgui acontentar, ni està tan aventurat a repressions inquisitorials. En certa mesura, subsisteix la vinculació econòmica entre l’escriptor i una classe social concreta —la dominant, que li compra els llibres i l’afalaga—, i encara hi ha sistemes coercitius, declarats o no, que reprimeixen les seves activitats en profit d’aquella mateixa classe (la qual és, no cal dir-ho, una de les faccions en armes, en la dissidència actual). Però si els riscos que hi corre no són tants ni tan greus com els que corria l’humanista del XVI, també els tem. L’abast simbòlic que, en els nostres dies, assoleix la figura d’Erasme, prové d’això: que els intel·lectuals contemporanis, com ell, es neguen a la servitud implícita en tot engagement, i, com ell també, manquen de gallardia, de coratge, per a plantar cara a les inclemències d’una societat adversa. L’escriptor occidental té por de comprometre’s rotundament amb el comunisme més o menys oficiós, perquè no desconeix l’aplicació «funcional» que se li assignaria; té por, a més, de trencar tots els seus lligams amb els mecanismes burgesos que combat però que, en última instància, el protegeixen i l’alimenten. Ell, sí, està —per dir-ho d’alguna forma— en l’oposició: sobretot, en oposició íntima (o potser en contradicció) a l’estat de coses constituït. Una bona part dels nostres homes de lletres —els que inspiren aquesta reflexió— s’ofenen si se’ls retrau la seva filiació burgesa; fins i tot quan no gosen renegar-ne, s’afanyen a distingir-la, a exceptuar-la de les responsabilitats sinistres que recauen sobre la societat capitalista. Es preocupen, però, com es preocupava Erasme, de no associar-se amb l’altra oposició, la militant i veritable, la del partit revolucionari, a pesar de totes les coincidències possibles. I es preocupen, al mateix temps, de conservar els avantatges que dins el món burgès tenen reservats, sense per això abdicar les seves conviccions d’antagonistes, ni deixar d’enunciar-les, encara que sigui cautelosament. L’equilibri, tan precari, en què Erasme es volia sostenir, es repeteix ara a gran escala i en una diversitat d’encarnacions prou torbadora.

Seria, tanmateix, erroni, a més d’injust, creure que s’hi ventila només un problema de comoditat, de salvaguarda confortable. En realitat, aquest no és ni tan sols el principal. Jo he preferit anotar-lo en primer lloc, destacar-lo, solament per llevar-li d’antuvi, a la qüestió, tot l’èmfasi previsible en el cas. La raó és clara. L’intel·lectual, ja se sap, acostuma a rodejar el seu ministeri d’una aurèola gairebé religiosa: la qual, de fet, no és gratuïta, ja que al cap i a la fi el seu rol dins la societat supleix algunes funcions de l’antic i decaigut magisteri sacerdotal o dels esporàdics intents de profetisme: guitatge i revulsiu. Però també és cert que no queda al marge de les sol·licitacions que assetgen qualsevol altra mena d’home: passions i febleses personals, incentius i interessos socials. Lògicament, l’intel·lectual tendeix a ocultar aquest darrer aspecte, per pur instint de decència. Convenia, de tota manera, ressaltar la importància del factor a què m’he referit, abans de seguir endavant. Convenia dir sense embuts que Erasme no era un heroi. I insinuar, de passada, que l’heroisme és un talent totalment estrany a la família literària. Entre els homes de lletres no trobarem mai un heroi. Hi ha hagut, i hi ha, descarats —com Villon, Juan Ruiz o Jean Genet—, senyorets —com Goethe, Ausiàs March o Shelley—, boigs —com Llull o Léon Bloy—, covards, tímids o assalariats —com la majoria—. Ni els tipus estil Rimbaud, ni els infinits suïcides, ni tan sols els qui es moren de gana, no hi tenen res a veure, amb l’heroisme: amb l’heroisme de què ara parlo. Perquè jo vull referir-me especialment a la resistència inflexible que el literat hauria d’alçar enfront dels requeriments arters o amenaçadors de la societat, per tal de mantenir i propugnar, sense concessions, tant els seus punts de vista doctrinals i els judicis inherents, com el dret que té a sustentar-los, i tot això, a costa del que fos i dins la més estricta coherència ètica i psicològica. Erasme no era un heroi així. Tampoc no ho és cap dels intel·lectuals en què avui es reprodueix el seu drama. Potser, doncs, caldria rectificar allò que he escrit al principi: diguem millor, ara, que la significació d’Erasme no és exemplar sinó merament representativa. Si li som una mica «devots» —a la seva biografia, insisteixo, no als seus llibres— és perquè resulta consolador pensar que hi ha hagut algú —ell— en qui reconeixem la imatge de les nostres inquietuds i les nostres desorientacions, suportades per una vegada amb tanta dignitat com era possible.

Estava dient, però, que no tot era problema de comoditat. En l’estira-i-arronsa de subterfugis i de disculpes a què es lliurava l’humanista de Rotterdam descobrim de seguida més motivacions que el simple propòsit d’assegurar-se unes rendes irrisòries o d’estalviar-se molèsties amb els poders que el vigilen. Erasme recela davant els partits disputadors, i recela per allò que és el sentit entranyable de la seva professió. Els seus enemics, de l’una banda i de l’altra, no sols ataquen, en atacar-lo, una posició ideològica concreta —la seva aparentment ambigua philosophia Christi—: ataquen, de més a més, les «bones lletres», és a dir, en equivalència moderna, la cultura. Erasme està segur de ser un dels puntals de la restauració humanística, de les litterae humaniores —i ningú no s’atrevia, ni s’atrevirà a discutir-li-ho—; està segur, així mateix, que les «bones lletres» renascudes són, en si, un valor, un dels més alts valors de què la humanitat de la seva època pot gloriar-se. La barbàrie luterana i la barbàrie fraresca posen igualment en perill els guanys de l’humanisme, reviviscències com són del medievalisme ancil·lar i ignorant. El clima de violència en què viu Europa no és tampoc propici a la nova afirmació literària, o almenys als seus projectes de continuïtat expansiva. Totes dues coses s’impliquen mútuament, barbàrie i violència. I sens dubte el mot exacte a reportar ací és: llibertat. L’home de lletres actual mai no ha deixat de pensar-hi. Erasme sentia els sectarismes al seu entorn, aferrissats i a l’aguait: d’una banda, impacients davant el neguit de perfecció que és essencial en la labor creadora de l’escriptor pulcre i rigorós, de l’humanista que anhela l’elegància de la forma i del pensament; de l’altra banda, volent convertir l’home de lletres en un propagandista, en un apòstol de la secta, reduint-lo al seu dogmatisme i a les seves convencions. Erasme sabia que, si triomfava qualsevol dels partits bel·ligerants, es destruiria tot allò que ell havia promogut i patrocinat: justament, l’humanisme, el seu humanisme havia introduït aquella doble novetat, és a dir, el gust pel treball minuciós i subtil, i l’alliberació de les traves doctrinals imposades. Avui, l’intel·lectual té els mateixos temors. Hi ha la violència: la dels fets materials, i la pròpia dels moments tibants i aspres, en què els temes de gabinet són també temes de col·lisió multitudinària. I hi ha les barbàries, d’un signe o d’altre. Als ulls de l’humanista del XVI com de l’escriptor occidental del XX, «barbàrie» és tot el que posa en perill el quadre de condicions dins del qual es produeix l’operació intel·lectual tal com ells entenen que s’ha de produir: condicions, en un mot, de llibertat. Per molt grans que siguin les seves convergències amb el partit revoltat, l’home de lletres dubta a afiliar-s’hi: la seva agregació el portaria a dimitir d’aquella llibertat, per a esdevenir un simple portaveu de la doctrina estatuïda i un servidor lletrat en les seves campanyes. Erasme, més que no pas Luter, és el representant d’un veritable «lliure examen», en el sentit que aquesta fórmula adopta en el camp laic de la intel·ligència. D’Erasme, pràcticament, l’ha heretat la moderna cultura europea, i l’ha fet centre de la consciència intel·lectual. Només si té garantida la seva llibertat —interior i exterior— l’home de lletres es creu en possibilitat de continuar sent home de lletres. Aquesta llibertat, de més a més, avala el seu rendiment professional.

Estem, però, ben lluny de qualsevol vel·leïtat diguem-ne «esteticista». Si l’escriptor vol sostraure’s a tota disciplina confessional, no és perquè pretengui desentendre’s de les qüestions candents, ni perquè estimi el seu art com un fi en si mateix i superior als altres fins de la societat. Erasme repudia, certament, el mal llatí dels seus enemics, però també la mala escolàstica: mal llatí i mala escolàstica són solidaris, enfront del bon llatí i de l’humanisme cristià solidaris que practica el rotterdamès. Erasme no juga a fer el ciceronià: l’amor del bon estil, la correcció implacable, la gràcia expressiva, no són mai per a ell un fi; tampoc, potser, un mitjà; els considera indissolubles amb el contingut ideològic que exposen. Ací, com sempre, no resulta discret de fer separacions: tot respon a una sola i profunda resolució inicial. El cristianisme que Erasme predica és la manifestació religiosa d’una actitud que, en l’ordre literari, es manifesta també d’una manera concreta. Els atacs contra aquell afecten igualment aquesta, i viceversa. En els nostres dies, el paral·lel pot observar-se sense gaire esforç. Quan l’intel·lectual es nega a «comprometre’s» —a «enrolar-se»—, no ho fa per eximir-se de responsabilitats i tancar-se en la suposada torre d’ivori de «l’art per l’art». N’hi ha que sí, que busquen aqueixa evasió; però d’aquests no parlem. L’home de lletres actual no és, ni se sent, ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té la seva visió, en elles participa i influeix sobre elles en la mesura que li és permès. I, en realitat, no concep la seva literatura desconnectada de les conclusions a què, en aquest aspecte, ha arribat. Literatura i —passeu-me la insuficiència de lèxic— opinió són una sola i indiscernible entitat, en els seus càlculs. La llibertat, de què tan gelós està, li és radicalment necessària: sense llibertat no hi ha per a ell possibilitat de responsabilitzar-se davant els problemes, ni hi ha possibilitat de literatura. En el seu criteri, la cultura s’ha de basar forçosament en les condicions que ha deixat establertes, no tant de fet com en teoria, la societat liberal.

Potser això no és més que un prejudici, o un judici viciat per la mateixa índole petitburgesa de la mentalitat que predomina entre els escriptors d’Occident. El testimoniatge de la història vindria a assegurar-nos que hi ha hagut èpoques, no curtes, en les quals la cultura, una cultura tan respectable com la nostra, ha estat possible en condicions ben distintes: en condicions exactament antípodes de les liberals. Naturalment, la prevenció de l’intel·lectual va, avui, dirigida a les pretensions dogmatitzants i absolutistes del comunisme. Thierry Maulnier —escriptor de dreta, i per tant, gens suspecte…— no descartava que pogués donar-se un Bossuet comunista. I hem d’admetre que, en el pla de les suposicions, no sols un Bossuet sinó fins i tot un Dant hi és possible. El Dant, en efecte, seria un dels noms genials susceptibles de ser al·legats a favor d’una cultura no liberal, perquè l’Edat Mitjana, ferma en una ortodòxia i en una jerarquia, el va permetre. La llibertat —la llibertat liberal—, doncs, no és necessària per al geni, ni per a l’escriptor que ni a geni no arriba. Però cal tenir present, amb tot: en primer lloc, que sí que és necessària per a determinat tipus de geni o d’escriptor, i en segon terme, que és precisament aquest tipus de geni i d’escriptor el que, per ser el seu, l’intel·lectual d’avui vol preservar enfront del comunisme i enfront de l’anticomunisme. El record d’Erasme retorna a la nostra consideració. Aquesta cultura que hem anomenat liberal té en ell el seu origen. L’humanista de Rotterdam enceta un període en la vida moral de l’Occident, que es caracteritza per la ruptura amb el concepte, perdurat durant l’Edat Mitjana, d’una cultura eclesiàstica o paraeclesiàstica, subordinada i adjacent. Amb totes les seves astúcies, a desgrat de totes les seves concessions, Erasme escriu ja fora de l’Església romana, i es manté igualment fora del luteranisme. D’aleshores endavant, l’home de lletres europeu aspirarà a conservar l’autonomia, a augmentar-la, erigint-se així davant els poders, les injustícies i les intimidacions. L’aspiració ha resultat a la llarga potser una mica petulant. Però, des de l’angle psicològic, això és un factor que té la seva importància. Mentre en l’intel·lectual modern segueixi arrelada aquesta convicció, no abandonarà la seva reserva. Per a bé o per a mal. Covard, i trampejant, tractarà de resistir-s’hi. Com va fer Erasme, el pobre, malalt, dèbil, previngut, reticent, enginyós, equívoc Erasme de Rotterdam…

[ESCRÚPOL BIBLIOGRÀFIC: L’anterior anotació figurava en el manuscrit d’Indagacions possibles. Per algun motiu que ara oblidaré, però, no va aparèixer en el volum al·ludit. Més tard, vaig provar d’incloure-la en Diccionari per a ociosos, i allà va sortir a la curiositat dels lectors. Avui la reintegro al seu lloc inicial, que és el que li correspon.

1968]