Porto responsable

Tekst
Loe katkendit
Märgi loetuks
Kuidas lugeda raamatut pärast ostmist
Porto responsable
Šrift:Väiksem АаSuurem Aa


Porto responsable

Disseny: Paloma Valverde

Cartografia: Gonzalo Pires, © Alhenamedia

Text: Manuel Jorge Marmelo, Alhenamedia

© Fotografies: Imagen M.A.S.

Fantasporto (41), Images of Portugal (47, 148, 149, 152), Hotel Sheraton (51), Hotel Star Inn (53), Meliá (55), Poets Hostel (55), Jose Ignacio Soto – Shutterstock (58), Sea Life (97), Club M80 (131), Labirintho Bar (133), Hard Club (133), Maus Hábitos (134), António Sacchetti (137), Jose Manuel (142, 167), CMG/PPacheco (145), Paulo Magalhaes (151)

Coberta: © Neirfy – Shutterstock

Primera edició: juny de 2015

ISBN: 978-84-16395-97-2

© Alhenamedia

C/ Rabassa, 54

08024 Barcelona

T. 934 518 437

alhenamedia@alhenamedia.info

www.alhenamedia.info

Cap contingut d’aquest llibre podrà ser reproduït, ni totalment ni parcialment, sense l’autorització prèvia i per escrit de l’editor. Tots els drets reservats.

Segueix-nos a:

Facebook: https://www.facebook.com/AlhenamediaResponsable

Twitter: https://twitter.com/ALHResponsable

Els autors

Manuel Jorge Marmelo


Manuel Jorge Marmelo va néixer a Porto el 1971. Va exercir com a periodista entre 1989 i 2012 i va debutar en la literatura el 1996. Des d’aleshores ha publicat més d’una vintena de títols, entre els quals hi ha inclosos As sereias do Mindelo, Aonde o vento me levar, Os fantasmas de Pessoa, Zero à esquerda, As mulheres deviam vir com livro de instruções i Somos todos um bocado ciganos. Va guanyar el Grande Prémio do Conto Camilo Castelo Branco el 2005 amb el llibre O silêncio de um homem só i, més recentment, el Prémio Literário Casino da Póvoa/Correntes d’Escritas amb la novel·la Uma mentira mil vezes repetida. O tempo morto é un bom lugar, publicada el 2014, és la seva novel·la més recent.

Imagen M.A.S.


Més de 30 anys de treball en les principals editorials i revistes del món avalen la feina d’Imagen M.A.S. en la fotografia de patrimoni, monumental, turística i artística.

A Espanya, on han participat en més de 500 llibres, són col·laboradors assidus de les revistes de viatges: National Geographic, Geo, Altaïr, Descubrir, Viajes.

Què trobaràs en aquesta guia

Alhenamedia Responsable no és una col·lecció més; és un concepte, una manera d’encarar el viatge que recorda els grans viatgers del segle XIX en la seva recerca de l’originalitat, de la diferència i, de vegades, de l’exotisme.

DESCOBREIX PORTO

Descobreix Porto és un primer acostament a aquesta bella ciutat. Són petites pinzellades sobre la seva gent, la seva estructura, la seva història... per conèixer-la a través del que s’ha escrit o filmat i, també, per identificar el millor moment per visitar-la i com recórrer-la.

IMPRESCINDIBLES

Imprescindibles recull tots aquells aspectes de la ciutat que el viatger que hi arriba per primera vegada no hauria de perdre’s, els llocs pels quals et pregunten els amics a la tornada.

RECORRE PORTO

Els monuments, museus i espais de la ciutat són el reflex més clar del que va ser i del que serà. A través dels seus edificis es manifesten les seves riqueses, gustos i modes. El respecte pel patrimoni és el primer acte responsable de tota destinació que desitja romandre en el record de qui la visita.

GAUDEIX PORTO

La gastronomia, les botigues, els mercats de Porto... són alguns dels elements que fan única aquesta ciutat. Gaudir Porto és deixar-se portar i barrejar-se entre la gent; en resum, endur-se Porto en l’ànima.

VOLTANTS

Descobrir ciutats tan interessants com Guimarães, Braga, Bracelos, Viana do Castelo o la vall del Duero.

INFO PRÀCTICA

Aspectes importants a tenir en compte abans i durant el viatge per treure-hi el major partit o evitar sobresalts: visites guiades, seguretat, oficines de turisme...

Mapa digital amb geolocalització

Alhenamedia Responsable t’ofereix la possibilitat de descarregar el mapa digital de Porto en el teu mòbil o tauleta, de manera que puguis realitzar el teu viatge sense por de perdre’t. Hauràs de baixar l’aplicació PDF Maps al teu dispositiu des de qualsevol d’aquestes dues adreces:


Android: https://play.google.com/store/apps/details?id=com.Avenza

iOS: http://itunes.apple.com/ca/app/avenza-pdf-maps/id388424049?mt=8#


Un cop instal·lada PDF Maps, podràs carregar-hi el mapa de Porto dissenyat per Alhena des de l’adreça següent (el mateix mapa et servirà per a qualsevol sistema operatiu): http://www.alhenamedia.info


Funcionalitats

• Geolocalització: podràs navegar per la ciutat sense perdre’t utilitzant el GPS del teu dispositiu i sense necessitat de connectar-te a Internet (sense costos de roaming).

• Afegir informació al mapa i totes les imatges que desitgis, creant la teva pròpia guia de viatge.

• Calcular distàncies i compartir el teu mapa i el teu viatge amb els amics.

Si pots triar... tria responsable!

«Dóna-li a la terra la cura i respecte que es mereix; aprèn sobre el seu entorn i geografia; dedica temps a conèixer la seva gent i el seu art, la seva cultura, història i manera de viure. Mentre gaudeixes, coneixes i aprens en els teus viatges, recorda la importància de preservar aquests tresors per a aquells que puguin seguir els teus passos.» (Responsible Travel Handbook, 2006)


El turisme responsable agrupa diferents tipus de viatges amb un element comú: minimitzar els impactes negatius del turisme en l’entorn i maximitzar les seves contribucions positives a les comunitats locals. Viatjar responsablement no és sinònim de penúries, sacrificis, ecologisme o tercer món... El que es pretén és convertir cada viatge en alguna cosa única i autèntica alhora que es deixa una petjada positiva en la destinació.

Sota el paraigua de turisme responsable s’agrupen conceptes com turisme just, turisme sostenible, ecoturisme i turisme de sensacions.

El turisme responsable està orientat als viatgers que, a l’hora de triar, aposten pel que és autèntic i diferent, per enriquir-se i per la conservació del patrimoni cultural i natural.

El turisme responsable afecta tots els aspectes del viatge: cultura (gaudi del patrimoni cultural del lloc i dels seus costums i tradicions sense intentar influir-hi); espai i entorn (el pas del viatger ha d’afectar el mínim possible la naturalesa), i gent (aturar-se a comprendre les diferents maneres de viure d’una manera respectuosa).

El turisme responsable està relacionat amb la curiositat per descobrir i entendre el que és nou o diferent... i gaudir-ne.

Decàleg del viatger responsable

1. Obre la teva ment a noves cultures i tradicions i sigues tolerant davant la diversitat.

2. Respecta els drets humans; qualsevol forma d’explotació vulnera els objectius del viatge.

3. Ajuda a conservar l’entorn natural i procura no deixar una altra petjada que la de la teva sabata.

4. Respecta el patrimoni artístic, arqueològic i cultural de la destinació.

5. Si compres regals, procura que siguin expressió de la cultura local.

6. Quan planifiquis el teu viatge, tria aquells proveïdors que es preocupen pels drets humans i pel medi ambient.

7. Utilitza els recursos naturals amb moderació i procura minimitzar la generació de residus.

8. Gaudeix dels costums, gastronomia i tradicions de la cultura local.

9. Si visites espais sensibles, informa’t abans de com fer-ho.

10. Contribueix al desenvolupament d’un turisme responsable, just i sostenible.


Rua da Ribeira.

Porto responsable

Hi ha molts Portos a Porto i aquesta guia ha de ser una ajuda per al seu descobriment: d’aquest Porto «deliciosament endarrerit» que va veure Mayol, el personatge de Vila-Matas, però també del Porto monumental reflectit en la talla daurada de l’església de Sant Francisco o en les façanes de granit d’alguns edificis. Després, el Porto on es menja bé i es beu millor, i el Porto dels jardins romàntics, de les places àmplies i recentment remodelades, i també del Porto contemporani del Museu de Serralves i del metro més modern d’Europa, i el Porto d’Alvaro Siza Vieira i Souto Moura, i el Porto cosmopolita de la Casa da Música dissenyada per Rem Koolhaas. Així successivament, un Porto darrere de l’altre —depenent del temps que es tingui per descobrir la ciutat i submergir-s’hi amb més o menys profunditat—.

 

Pugi les escales i carrerons del centre històric. Detingui’s en l’Adro da Sé per contemplar l’escenari únic de què es gaudeix. Planifiqui un final de tarda a la vora del riu Duero, després d’un passeig agafats de la mà entre els arbres dels jardins del Palácio de Cristal. Descendeixi del Passeio das Virtudes fins al riu pel remorós jardí encaixat en les terrasses entre vessants. Detingui’s a prendre un cafè en el Majestic. Entri en el Mercado do Bolhão i localitzi, en l’antiga Cadeia da Relação, la finestra per la qual l’escriptor vuitcentista Camilo Castelo Branco, allí tancat, contemplava el retrat més bell d’una ciutat que sembla congelada en el temps. Organitzi un pícnic al Parque da Cidade, un passeig a Serralves, una visita al barri de galeries d’arts plàstiques. Pugi els 240 graons que condueixen al cim de la Torre dos Clérigos i contempli la ciutat a través dels ulls d’un gegant. I, si pot, torni de nou al febrer, quan la ciutat s’omple d’aquesta llum festiva i inversemblant de les magnòlies en flor.


Com és Porto

Malgrat no tenir l’atractiu de les grans metròpolis turístiques del món, Porto és una ciutat calorosa i d’una bellesa feta de petits encants. Ràpidament enlluerna a qui la visita i contamina tots els seus sentits.

Pujant cap al Duero, des del sud fins a la seva desembocadura, ens detenim al costat de la riba i, en mirar davant nostre, sorgeix la ciutat de Porto. Abocada al riu, s’estén mandrosa fins on ens arriba la vista, mentre llisca i salta de pujol en pujol plena de força, equilibrada sobre les escarpes granítiques en una eterna precarietat. Des del primer instant ens adonem que la segona major ciutat portuguesa alberga una història rica i un passat ple de contradiccions.

Sobresortint entre les apinyades teulades i les petites cases que conformen el seu nucli més antic i pobre, la ciutat ens mostra els seus colossos de granit, els antics palaus i les esglésies fortalesa, els agrestos penyals, les grans edificacions i les sòlides muralles que semblen sostenir la ciutat, impedint que es precipiti al riu. Tot això emmarcat per l’emblemàtic pont de ferro amb dos taulers, anomenat pont Luís I, projectat per Téophile Seyrig (deixeble d’Eiffel), l’espectacular imatge del qual evocarem després del viatge.

Si el temps acompanya, podrem gaudir de les vistes des del moll de Gaia. A aquestes alçades, ja tindrem a la nostra esquena els cellers del vi de Porto i, més endavant, els típics vaixells rabelos col·locats en línia al llarg del riu, que conserven la memòria d’antany, quan les bótes del nèctar que va donar a conèixer el nom de la ciutat per tot el món eren transportats riu Duero avall en aquests fràgils vaixells que algunes vegades eren tirats des de la riba per homes o per animals, l’única forma, aleshores, de vèncer les dificultats, avui dia superades mitjançant la construcció d’embassaments, d’un riu indòmit. Temps llegendaris que ens conformarem simplement amb evocar i imaginar, mentre ens preparem per sortir a descobrir una ciutat carregada d’històries i vicissituds.


Praça dos Aliados.

Porto pot ser considerada una ciutat d’extraordinària bellesa si és visitada amb deteniment. No és el nadiu qui ho afirma, sinó el viatger que ja coneix algunes de les grans capitals. Porto pot ser romàntica i divertida, malenconiosa i pintoresca, històrica i contemporània, típica i cosmopolita, bella i lletja, monumental i feta de petits detalls que criden la nostra atenció. Tot dependrà del punt de vista des del qual se la miri i de l’estat d’ànim del visitant. Per això, es pot afirmar que la ciutat és bella i acollidora i que ofereix motius més que suficients perquè s’enamorin d’ella tots els que la visiten per primera vegada.


Panoràmica des de l’atri de la Sé.

Haig de confessar, com tripeiro que sóc, és a dir, natural de Porto, que moltes vegades lamento no tenir temps de passejar per la meva ciutat com ho fan els visitants, ni de poder dormir en un hotel al costat del riu o freqüentar sense pressa els seus bars més acollidors, recórrer els carrers i observar-los amb la mirada verge dels qui la descobreixen per primera vegada, i asseure’m a les seves terrasses per veure com va canviant la llum al cel, com s’acumulen els núvols, com es forma la boirina sobre el riu i es dissipa en una boira diàfana, i com tot això modifica el propi aspecte de la ciutat. Porto mostra una imatge quan és banyada el sol —alegre, bulliciosa i plena de colors que es reflecteixen al mirall del riu, com si fos una heroïna de Balzac vanitosa i ben conservada— i una altra molt diferent quan li falta aquesta lluminositat i s’impregna d’una expressió malenconiosa i absent, com «de milà ferit a l’ala», com tan bé la descriu un dels seus millors cantors, Carlos T, en «Porto Sentit», un himne a la ciutat que s’ha fet cèlebre per la veu del cantant Ruy Veloso:

Qui arriba i creua el riu

al costat de la serra del Pilar

veu un vell grup de cases

que s’estén fins al mar.

Qui et veu en creuar el pont

com cascada sanjuanina

erigida sobre una muntanya

enmig de la boirina.

Per carrerons i calçades

de Ribeira a Foz

per pedres brutes i gastades

i fanals tristos i sols.

Amb l’expressió greu i seriosa

d’un rostre de pedra

que ens oculta el misteri

d’aquesta llum bella i ombrívola.

Veure’t així abandonada

amb aspecte grisenc

i el teu gest tan malenconiós

de qui mol un sentiment.

És sempre la primera vegada

en cada retorn a casa

tornar a veure la teva altivesa

de milà ferit a l’ala.

Porto és, doncs, una ciutat feta de petites coses, de moments rars, de pinzellades breus i gestos subtils, com els que reflecteix aquesta cançó. Si això no és suficient per enlluernar el visitant, almenys deixarà en la memòria d’aquest un record càlid i simpàtic, a més del desig de tornar-hi per dedicar més temps a cadascun dels seus carrers i observar amb detall les talles daurades de les esglésies barroques i les diferents tonalitats de llum dels seus carrerons, de la molsa acumulada al tronc dels arbres o de les fulles dels més recòndits parcs i jardins.

Qui no hagi vist mai el riu Duero desbordar-se i inundar els carrers de la zona baixa de la ciutat sembrant l’angoixa i, al mateix temps, una estranya espècie de poesia no podrà comprendre Porto. Amb un emplaçament privilegiat a la desembocadura del Duero, la ciutat treu el cap al mar, alhora que manté una estreta vinculació amb el riu. Ell ha estat, a través dels temps, la via d’entrada de la riquesa i de la misèria, del vi de Porto i de les temibles inundacions, de la pesta, però mai de l’odi o de qualsevol tipus d’enemistat. Només respecte.

Un exemple d’això és que un dels majors herois del Porto contemporani és el ja mort «duque da Ribeira», un personatge molt popular que es llançava al riu per salvar la vida de tot aquell que perillés, ja fos per haver-se caigut o per haver-se intentat suïcidar, llançant-se des de l’alt del pont Luís I. Els nens i joves del barri de la Ribeira continuen tirant-se, sense cap temor, a aquestes aigües profundes i fosques com si es tractés d’una piscina, mostra que l’herència del «duque» roman en els seus habitants. Finalment, si el viatger es troba a la ciutat durant les festivitats de Sant Joan, se li recomana assistir a una de les agrupacions típiques dels sants populars, el de Miragaia, barri que sol ser un dels més afectats per la ira del riu i que «sembla més bell en els tristos dies de crescuda», assemblant-se llavors a Venècia.

Aquesta curiosa barreja de cosmopolitisme i de tradició és fruit de la història de la ciutat i de la seva llarga convivència amb els estrangers que s’hi van assentar per explotar el que és avui encara la principal ensenya internacional, el vi de Porto, malgrat les conquestes més recents del principal club de futbol de la ciutat. Gràcies a tot això s’ha creat una «pàtina» d’orgull i, alhora, de ressentiment en relació amb la capital, d’on mai ha vingut, segons l’opinió de molts habitants, l’estímul necessari perquè la ciutat superés els seus problemes històrics. El qualificatiu de tripeiros referit als habitants de Porto es deu al fet que els portuencs, en l’època de les grans gestes marítimes, consumien les vísceres o budells dels animals que eren sacrificats per ser emmagatzemats als vaixells, la qual cosa va donar lloc al plat més famós de la gastronomia local, les tripas à moda do Porto.

Tot i que a Porto s’hi troba una de les majors universitats del país, a la qual tots els anys arriben milers de joves, els qui esperin trobar aquí una ciutat rejovenida i plena de vida quedaran bastant decebuts. Sens dubte hi ha un major dinamisme, encara que no serà suficient pels que alberguin massa expectatives. Aquesta ciutat és una concentració ambigua de potencialitats i contradiccions. De conservadorisme i gosadia, tal com es pot comprovar a la universitat.

Ciutat universitària

Porto compta actualment amb prop de cinquanta mil alumnes repartits en les facultats de la Universidade do Porto, a les escoles de l’Institut Politècnic i en les institucions privades d’ensenyament superior. Així, cada any arriben milers de joves procedents de totes les regions del país i fins i tot de l’estranger. Tots junts constitueixen gairebé la sisena part de la població fixa de la ciutat i contribueixen decisivament a la seva animació.

Centre d’una regió el teixit econòmic de la qual es compon de petites i mitjanes empreses tèxtils i de calçat, Porto s’ha afermat com el principal centre creatiu de la moda portuguesa, ja que hi ha sorgit, gràcies a l’Associação Nacional de Jovens Empresários, el Portugal Fashion, esdeveniment al qual es deu la internacionalització de la moda nacional. Alguns dels principals centres d’investigació científica del país tenen també aquí la seva seu, i una gran part de la música que s’escolta per la ràdio i televisió portuguesa procedeix de la ciutat. La facultat d’Arquitectura és reconeguda a escala internacional gràcies a noms com el d’Álvaro Siza Vieira, Eduardo Souto Moura o Fernando Távora. No obstant aixó, sembla que res de tot això és suficient per treure la ciutat del seu estat d’ànim malenconiós i deprimit, i aconseguir que gaudeixi plenament de totes les seves capacitats. En aquest aspecte, potser el viatger ho pugui fer millor que els locals, tot i que potser noti encara més que nosaltres com alguns dels bells edificis del centre es van buidant de vida i són posats en venda.

Els seus habitants

Segurament són els poetes els qui millor han definit als habitants de Porto, com Sophia de Mello Breyner Andresen i el seu poema «Aquesta gent»:

Aquesta gent llurs rostre

de vegades lluminós

i altres vegades tosc

unes vegades em recorda els esclaus

unes altres em recorda els reis.

Es pot afirmar que els tripeiros, encara que no ho admetin, difícilment podrien reflectir de manera més fidel la manera de ser de la pròpia ciutat, profundament contradictòria i en moltes ocasions més obstinada a assenyalar els seus propis defectes que a solucionar-los. Poden passar-se tot l’any protestant per qualsevol cosa, queixant-se incansablement dels defectes de tot i de tots, però, quan reben visites, es mostren extremament acollidors i gelosos defensors de la seva ciutat. Vestiran la seva millor roba, cobriran la taula amb les estovalles més delicades i oferiran els millors menjars —encara que sigui al seu restaurant preferit— i, quan enumerin les moltes virtuts que té la ciutat, es mostraran completament sincers.

De fet, encara que hi visquin des de fa poc temps, estimen la seva ciutat profundament i són els seus millors ambaixadors. Ningú l’aprecia tant com ells potser perquè, encara que són capaços de veure els pitjors defectes de l’objecte de la seva devoció, no permeten que aquestes faltes espatllin la fascinació d’una antiga passió. En privat, els portuencs critiquen a la mínima oportunitat els forats del carrer o la falta de neteja d’algunes façanes. No obstant això, davant d’estranys, els ensenyen a veure com el forat i la façana bruta també poden formar part d’un bell conjunt.

 

Dit això, el visitant ha de saber que també entre els habitants les asimetries són enormes. Aquesta ciutat va deixar fa molt temps de ser la segona més poblada de Portugal, ja que ha anat empenyent sense parar els seus habitants cap a les ciutats limítrofes. Durant el dia, Porto és encara un centre econòmic puixant i bulliciós, que acull als seus carrers i edificis a més d’un milió de persones. A la nit, però, la ciutat queda una mica despoblada, ja que només compta amb uns tres-cents mil residents fixos.

La ciutat està gairebé exclusivament habitada per persones amb cert poder adquisitiu, que poden afrontar els alts preus de les cases, o bé pels més pobres, als qui l’Ajuntament concedeix habitatges socials. És per això que trobem, gairebé adherits, urbanitzacions de luxe i barris socials despersonalitzats, exemples arquitectònics notables i edificis en avançat estat de degradació.

En els últims anys, la població s’ha renovat gràcies a l’arribada d’immigrants, sobretot estudiants africans i del programa Erasmus, comerciants asiàtics i treballadors brasilers i de l’est d’Europa. Es tracta d’un fenomen relativament nou que li donat a Porto un aire més cosmopolita i ètnicament més variat.


Jugant a les cartes al Campo Mártires da Pátria.

Tot i que avui dia els barris antics ja estiguin més buits, presenten encara una densitat d’habitants per metre quadrat molt superior a l’aconsellable, estant a més tradicionalment habitats per una població empobrida i envellida, poc escolaritzada i sotmesa a fenòmens d’exclusió social més o menys endèmics, que cap dels molts programes d’intervenció duts a terme en els darrers trenta anys ha aconseguit eradicar del tot.

Malgrat les dificultats, el tripeiro és, en general, afable i simpàtic, i es distingeix per la facilitat i franquesa amb les quals, oblidant les regles d’etiqueta, recorre al llenguatge més popular, plagat de paraulotes. No cal veure en això, però, cap tipus d’agressivitat, sinó al contrari, aquest tipus de llenguatge forma part del seu codi social, és un senyal amistós i molt arrelat.

Tot això forma part de les moltes anècdotes que se solen explicar dels nadius. Tot i que sempre tenen una mica de veritat, també és cert que no tots parlen d’aquesta forma, igual que no a tots els agrada el plat tradicional de budells tripas à moda do Porto —hi ha molts que els detesten— i són seguidors del Benfica, l’històric rival del major club de futbol de la ciutat, el FC Porto. També hi ha tripeiros antipàtics i uns altres que no sofreixen la síndrome de viure en aquesta ciutat i que estan francament satisfets amb la vida que porten.

Amb tot el que s’ha dit, a l’hora de traçar el perfil del típic habitant de Porto, el visitant no deixarà de considerar-lo com una persona amistosa i acollidora.

Els barris

Porto va néixer, segons expliquen els historiadors, al turó de Pena (‘penya’) Ventosa, al costat del riu Duero. S’hi trobat vestigis de presència humana que es remunten a l’edat del ferro, època en la qual se suposa que va existir un poblat prerromà. L’ocupació del turó va prosseguir durant el període romà i, després de les invasions bàrbares de finals del segle VI, es va convertir en seu episcopal.

Ocupat pels àrabs després de la derrota visigoda el 771, la conquesta cristiana va arribar a Portucale l’any 868, quan la ciutat, que en aquells moments començava a créixer, es va convertir en el centre neuràlgic del Comtat Portucalense, embrió del país que és avui dia Portugal. En aquella època aquest nucli urbà pertanyia al bisbe don Hugo, a qui li havia entregat en donació donya Teresa, mare del primer rei portuguès, Alfonso Enríquez.

Els barris principals de Porto són encara aquells que conformaven la ciutat medieval, s’estenen pels turons veïns de Vitoria i baixen fins a les ribes del riu, per Miragaia i la Ribeira. Qui visiti aquesta zona podrà observar, certament, els monuments més importants de Porto, amb excepció dels edificis més recents, com la Casa da Música, projectada pel famós arquitecte holandès Rem Koolhaas, i el Museu de Arte Contemporãnea de Serralves, dissenyat per Álvaro Siza Vieira. A causa del seu excepcional valor, el centre històric ha estat declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO. Oblidats i abandonats durant molts anys, aquests barris històrics han conegut un lent procés de rehabilitació a partir de la dècada de 1970, que es va accelerar lleugerament en els últims anys del segle passat.


Venedor de castanyes.

Encara existeixen alguns edificis molt degradats que, certament, sorprendran els visitants, tot i que s’han fet grans millores en els espais públics del centre històric, que poc a poc recobra el seu millor aspecte. El centre històric alberga un conjunt d’edificis monumentals de gran valor, principalment de caràcter religiós i d’estil barroc, que es combinen amb un bonic i típic caseriu emplaçat sobre les escarpes, entre els quals destaquen bells exemplars de l’arquitectura civil, com l’esplendorós Palácio dóna Borsa. S’ha de visitar aquest barri de forma tranquil·la i pausada, recorrent els seus estrets carrers i baixant o pujant per les escales que uneixen molts d’ells. Mereixen una atenció especial edificis tals com el Paço Episcopal (‘palau Episcopal’), l’església catedral (‘Sé’), l’església de São Francisco, el convent de São Bento da Vitória, la torre dos Clergues i l’antiga Cadeia (‘presó’) da Relação, seu actual del Centre Português de Fotografia.

Ribeira

El centre més antic per sortir de nit es troba al barri de la Ribeira, el qual ha anat decaient en aquest sentit durant els últims anys a causa que han sorgit nous locals de diversió a les zones més perifèriques i amb major facilitat d’accés. Una recent operació de rehabilitació urbanística ha creat les condicions necessàries per a la recuperació del barri, on existeixen nombrosos bars i restaurants, amenes terrasses amb vista al riu i, sens dubte, escenaris urbans que conviden a ser captats per les càmeres fotogràfiques dels visitants. Recentment, també han obert en aquesta zona algunes cuidades botigues, sobretot de caràcter enològic i de la moda més irreverent.

És el barri on va néixer Porto i entorn del qual ha crescut la ciutat, però és també, de tots els barris històrics, el que presenta fenòmens de marginalitat més preocupants en l’actualitat, normalment relacionats amb el tràfic de drogues. Malgrat això, en una ciutat amb un baix índex de criminalitat (en comparació amb els índexs europeus), aquest barri és relativament segur.


Barri de la Sé.

Vitória

El barri més petit del centre històric és potser el que concentra major nombre monuments. Passejant pels seus carrers es contempla la silueta de la torre dos Clérigos, l’extraordinària llibreria Lello, les esglésies da Misericórdia, do Carmo o de São Bento da Vitória, el jardí da Cordoaria, on destaca el conjunt escultòric de Juan Muñoz Treze a rir uns dos outros (‘Tretze rient-se els uns dels altres’), l’antic convent benedictí que alberga, des de fa uns anys, l’Orquestra Nacional do Porto, i l’antiga Cadeia da Relação.

Més impressionant encara és observar la convivència, més o menys pacífica, del nouvingut comerç de gangues orientals amb un tipus d’establiments en vies d’extinció: botigues d’ultramarins, merceries, drogueries, ferreteries, magatzems de teixits, botigues de marroquineria, velles impremtes, botigues de material elèctric, tavernes i cellers. Gairebé tot això concentrat a la Rua dona Flores, on és possible admirar alguns bellíssims establiments, els últims exemplars que queden del Porto burgès del segle XIX.

Autèntic Porto

Al barri de la Sé hi té el seu establiment el barber Carlos Bessa, a la Rua da Bainharia, qui combina aquesta professió amb la pràctica de la política i algunes incursions notables en el camp de la música popular. Encara s’hi pot veure com treballa Toni da Violes, un artesà amb un local a la Rua da Bainharia on arregla i construeix els més diversos instruments de corda, alguns inventats per ell mateix a petició de músics provinents de diferents llocs del país.

Miragaia

Els barris històrics de Porto conserven encara la seva personalitat gràcies als esforços dels seus humils habitants. Probablement Miragaia sigui el més típic de tots ells, tot i que també el menys visitat pels turistes. Els edificis monumentals no abunden en aquest barri, exceptuant la Casa da Sereias i l’abandonat convent de Monchique, sense oblidar l’edifici da Alfândega, on es troba situat el Museu dos Transports i un centre de convencions creat per acollir la Cimera Iberoamericà l’any 1998, dotat d’una notable i singular bellesa.

Miragaia és, així mateix, una prolongació natural de la zona de diversió nocturna de la Ribeira, i s’hi troben alguns restaurants i altres petites joies de la història de Porto que es descobreixen a mesura que es passeja tranquil·lament pels seus carrers. Una bona opció és visitar el poc freqüentat parc das Virtudes, que uneix la zona alta amb la baixa del barri, i apropar-se al mirador das Virtudes, des del qual es gaudeix d’una bella vista del Duero, emmarcat pel pont da Arrábida.

A Baixa

És una segona zona d’expansió que es va consolidar, fins a mitjan segle XX, a l’entorn del centre històric. A Baixa, que va ser durant molts anys el cor de les activitats terciàries i comercials i també del poder polític, va perdent progressivament importància econòmica davant la fugida de les empreses cap a zones més modernes i de les botigues cap als centres comercials de la perifèria. Malgrat tot, encara compta amb els principals carrers comercials de la ciutat, els bars més emblemàtics (com l’històric Majestic) i les grans sales d’espectacles, registrant-se en els últims anys certa recuperació cultural amb l’obertura de nous locals d’oci, com el Maus Hábitos, de noves llibreries que se sumen a la històrica Lello & Irmão, o del cinema Passos Manuel.