Semiidèntics

Ari

Una altra nit d’hotel. Una altra habitació de cinc estrelles, avui amb vistes a un riu que sembla una autopista, probablement ple de cadàvers de rates, que em passa pel davant i no s’atura ni a saludar. Un altre botó d’ascensor d’ús exclusiu, un altre full plastificat que, en arribar a l’última planta, m’anuncia: Ira’s Staff. Aquesta gira pels Estats Units m’està matant. La majoria no m’entenen les lletres, però pel que veig a les xarxes hi ha pirats que s’han posat en sèrio a traduir-me per saber què dic i tot. La resta només fan bots. Per què salten i fan veure que els agrado? M’endevinen? Em veuen rere la boira?

Abraça’m.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

El llit sempre és calent, no el tinc mai buit, això m’és fàcil, però i què? Aquesta nit hi tinc una preciosa chicana tota tendresa i un barbut pèl-roig deliciós, i sí, ha estat molt, molt bèstia. Després s’han adormit abraçadets i me n’he anat, amb tu, al supersofà de la sala.

T’ho dic a tu, coixí, perquè et sento meu i em sento teva. Ja ho saps, que abraçar-me a tu és l’única manera d’aclucar l’ull i descansar una mica.

Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella.

Pobra Manuela. Només té dues dèries: que li digui mama i que li deixi rentar el coixí que porto a tot arreu des que em va deixar caure com una burilla a la llar d’infants. Li he dit molts nos en aquests dinou anys, però aquests dos són els més ferms. No em rentarà el coixí. I m’és igual, que em parís. Ella no sap fer de mama, ni que ho provi. La meva mare és un peix.

Què merdes faig pensant en ella en aquest sofà enorme, en una habitació que sembla una mansió, en un hotel que fa pampallugues en una ciutat flegmàtica?

Hauria de fer-ne una cançó, d’ella, però em vaig jurar no hi sortiria mai, als meus temes.

Tu tampoc hi sortiràs, em sap greu. Em fa vergonya, coixí meu, oi que ho entens?

Potser podria parlar de les mares solteres que van d’autosuficients, que engeguen els pares i els roben els drets a punta de pistola, que això sí que és un tros de tema, i no cal dir noms.

Ara penjaria un selfie abraçada a tu, somrient tots dos, que vegi tothom que bé que estem així, tan enganxats. En menys de quatre hores tindria cinquanta mil likes i mil comentaris dient que en pilotes estic molt bona. Però no et vull compartir. A tu no. Tu i jo som el que som.

Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella, i canta’m amb la meva veu: Preservo molt la meva soledat, com un gran bé l’acaricio i tempto. Ningú no sap el que a ella li dec. Ningú no sap el que a ella li dec.

Aran

Un home del públic s’ha desmaiat en plena actuació. Ha caigut de la butaca, en una llotja del primer pis, i el soroll ha sigut espectacular. El seu cap contra el terra ha sonat a coco partit en dos. Hi ha hagut tal rebombori que hem perdut el compàs, hem hagut d’eixir de l’escenari i rebobinar un tros de l’obra, com si en comptes de ballarins fórem personatges dins una pantalla. Quan l’home ja havia eixit de la sala i el púbic s’havia anat calmant, la directora ens ha demanat: «Reprengueu des del silenci llarg d’abans dels frappés». Però no sabíem d’on treure la concentració. Almenys jo.

Quan he tornar a eixir a l’escenari, els ulls de tots els espectadors havien desaparegut. Només hi restaven dos forats negres, a les seues conques oculars. Ja no ens miraven. Almenys no a mi.

Tota l’atenció del públic estava posada en l’eco de l’espetec que el cos de l’home havia fet contra el parquet de la llotja en caure redó. Almenys la meua.

He ballat per ballar, he ballat per a ningú, amb ningú, sabent-me sol a l’escenari, sabent la platea buida, buida i fosca com una immensa conca ocular sense ull.

Mentre ballava, només veia els ulls embogits de l’home de beix mirant des de la llotja just abans de desmaiar-se. Mirant-me a mi.

Rut

Em pensava que el Miquel era un cretí i justament per això l’he convidat a veure l’Aran però no li he dit anem a veure l’Aran esclar només li he dit què fas aquest vespre jo provava de fer anar el projector i ell em mirava des de l’altra punta de la taula de la sala de reunions encara no hi havia ningú més li he dit tinc dues entrades per veure la Jove Companyia de Dansa de València i m’ha fallat l’acompanyant era mentida a mi no em falla mai ningú però m’ha dit la psiquiatra que cal tractar aquesta supèrbia que provi d’acostar-me a gent que em repugna i que provi de mirar-los de ben a prop i de respondre’m a mi mateixa a la pregunta per què em repugna tant aquesta persona?

El Miquel és calb i sua molt a més és un home i un homòfob però no em repugna només per tot això sinó per com tracta l’equip del seu departament malgrat això quan l’he vist allà estirat a terra desmaiat amb les mirades de totes les llotges posades en ell he pensat que va de xulo però que no és ningú el pobre a sobre fa pocs mesos que s’ha separat de la seva dona de tota la vida i se’l veu fotut no és ningú i quan he vist que els ballarins es perdien i que la gent de platea començava a aixecar el cap fins i tot m’han vingut ganes de riure del patetisme de tot plegat m’ha sabut molt de greu per l’Aran això sí.

La qüestió és que hem hagut de sortir al hall del teatre i assumir que si l’actuació seguia ens la perdríem no em podia creure que jo que soc una ànima lliure hagués convidat aquell sac de carn que ara estava estirat al banc de l’entrada amb les potes enlaire i m’hagués de perdre una actuació tan importantíssima per a l’Aran era la primera vegada que actuava a la ciutat en què va néixer i jo havia vingut per fer-li una sorpresa i no havia tingut temps ni de saludar-lo i ara hauria de marxar en un taxi amb un idiota o en una ambulància ves a saber.

L’acomodadora de la sala feia servir un programa de mà per ventar el Miquel i jo m’he rendit al seu costat ell no tornava en si estava blanc com una paret.

A poc a poc el meu col·lega ha començat a balbucejar paraules inintel·ligibles me n’he adonat de seguida que repetia alguna cosa la mateixa frase un cop i un altre sense parar al cap d’un minut o dos la seva parla s’ha anat fent entenedora o potser jo he aguditzat l’orella el que deia era el noi sense braç el noi sense braç es referia a l’Aran esclar.

M’he posat de genolls al seu costat per tenir el cap a prop del seu no sé per què però se m’ha acudit de prendre-li el mocador aquell que amaga tan bé i d’assecar-li el front la noia del teatre s’ha allunyat una mica es deu haver pensat que s’acostava una escena romàntica i ens ha volgut deixar intimitat li he preguntat Miquel què dius del noi sense braç i m’ha respost totalment alienat és el meu fill crec que és fill meu Rut segurament et semblo un boig però és idèntic a... el Miquel s’ha posat a riure com posseït pel dimoni i després només repetia semiidèntic semiidèntic i anava rient desencaixat seguia blanc com una paret.

Jo sé de sobres que l’Aran va néixer amb una bessona que deu ser en algun racó del planeta i que no sap ni que té un bessó i ell tampoc sap que té una bessona i la Blanca de moment no l’hi vol dir i això que ja és grandet i jo aquí no hi puc fer res i no m’ha semblat moment de dir-li al Miquel doncs mira resulta que el teu fill perquè jo soc una ànima lliure que si no seria fill adoptiu meu i a més havia mig captat que el Miquel sí que coneix la noia també m’ha passat pel cap bufetejar-lo per haver abandonat l’Aran i he pensat ets repugnant però m’he dit que no el conec que no el puc jutjar i que havia de mirar-me’l de més a prop també crec recordar que la Blanca només parlava de la mare dels bessons com si no hi hagués cap pare implicat en el tema i la part que jo sé és també massa complicada com per explicar-la en el hall d’un teatre m’ha semblat que la prioritat era treure’l d’allà vols que cridi un taxi i et porto a casa?

I llavors el Miquel s’ha eixorivit m’ha buscat la mà i l’hi he donada i ha dit sisplau Rut porta’m a prendre alguna cosa passegem una mica que em toqui l’aire necessito parlar i emborratxar-me molt però molt et dic que aquest noi és el meu fill i que me’l van robar.

Blanca

M’havien donat uns paperots que havien de garantir la bona gestió de cada fase i de cada emoció apareguda mentre m’estimulava els pits. Dels requisits que una dona havia de complir per a aconseguir l’èxit del procés d’inducció de la llet materna, complia amb escreix el primer però em mancava, i molt, l’últim. És a dir, em sobrava desig per alletar un nadó però em faltava una àmplia, així com una d’escassa, xarxa de suport.

Havia notat créixer els pits, gràcies als fàrmacs, i probablement tenia la prolactina pels núvols, però no havia estat mai embarassada i la mare natura no em feia costat.

Odiava el tirallet.

No havia sentit mai a la vida tanta ràbia. Jo no soc així.

Odiava molt el tirallet però em contenia d’estampar-lo contra la paret, perquè sabia que en el fons era el meu millor, per no dir únic, aliat.

Havia començat a les nits, al llit, amb massatges amorosos als pits i pessics subtils als mugrons. Després havia afegit un segon intent diari, en alçar-me; en pijama i amb una infusió acabada de fer, em ficava al despatx i m’amorrava a l’ordinador, on buscava fotos de bebés encantadors. Però no eren fills meus. Sabia que no els alletaria mai i no em motivaven gens, per més carnosos, suavets i afamats que semblaren. Si m’assignaven una criatura en edat de lactar, encara que fora molt menuda, si no l’havia parida, ¿aconseguiria, només amb les seues ganes, treure llet dels meus pits tossuts?

No sabia quin era el moment adient per a passar dels massatges manuals al tirallet, així que vaig tirar d’intuïció, o del que fora; bàsicament em vaig cansar que Rut em diguera, cada vegada que em veia fer-me aquelles fregues:

—Blanqueta, si es tracta de fer massatges i pessics, jo m’hi aboco encantada, i amb la boca si vols. —I amb la punta de la llengua es repassava els llavis.

I jo pensava: D’acord que no vulgues fer de mama de ningú, que preferisques perdre’m que ser mare al meu costat, però no em faràs de filla, i menys de filla sexi, ni parlar-ne. Però no li deia res, només li girava la cara i ella em llegia el pensament.

Vaig provar el tirallet al lavabo, a la saleta, al dormitori, a la cuina, al balcó, al lavabo de l’institut a l’hora de l’esbarjo, amagada en algun racó de casa dels pares quan baixava algun cap de setmana... concentrada en imaginar que eren els llavis d’un bebé, concentrada en vídeos de parts curts i llargs, concentrada en qualsevol novel·la per tal de no pensar-hi més... cada quatre hores, cada tres, cada dues... cinc minuts per pit, sis, vuit, deu, dotze... I res. Odiava el tirallet.

I ara estava allà, a la meua cambra de bany cúbica i blanquíssima, asseguda sobre la tapa del vàter, sentint el zumzeig etern del petit electrodomèstic, mirant els meus mugrons enrogits, temptada de trucar a Francesc per a dir-li: Vinga, envia’m una foto del meu xiquet, que sabent que serà fill meu segur que les glàndules aquestes es motiven. Però no ho vaig fer. Perquè per a anar a buscar el mòbil havia de tornar a l’habitació i no tenia ganes de veure la cara sereníssima de Rut, fumant al balcó com una Greta Garbo, la seua cara de: Jo, Blanca, és que soc una ànima lliure, és que no soc ni lesbiana, perquè no soc res, jo, jo només soc jo, i punt, i no vull formar una família homoparental i anar a reunions de famílies homoparentals a demostrar que nosaltres també som famílies com les altres. Ves a cagar, Rut, ves a cagar, a tu el que et passa és que visualitzes la cara de ta mare mentre li expliques que la teua amiga Blanca és més que una amiga i que voleu procrear i et cagues en les bragues.

M’estava agafant fred. Vaig desconnectar el tirallet i em vaig posar dreta. L’espill em va tornar una figura fonedissa.

Probablement en sentir que el zumzeig de l’aparell es rendia un cop més, la Rut es va acostar a la porta i, sense obrir-la, em va dir des de l’altra banda:

—Ei, neni. Sobretot no et castiguis si no arribes a l’hospital rajant pels pits com una vaca lletera. Tampoc passa res si no ets la mare perfecta des del dia u, vale?

No pensava respondre a això.

Em vaig treure la bata, vaig col·locar l’estora a terra i em vaig ficar a la dutxa. Vaig passar la cortina blanca i vaig decidir que la canviaria per una de peixets, o d’ossets, o de globus aerostàtics de molts colors, entre núvols i estrelles.

Vaig obrir l’aigua i vaig penjar el telèfon allà dalt. Per uns segons vaig viure la il·lusió que, si m’escalfava els pits sota el raig d’aigua calenta i m’hi feia unes friccions precises pensant que en hora i mitja tindria el meu fill en braços, encara podria arribar a l’hospital dient amb la cara ben alta: Tinc llet, tinc molta llet, desborde llet, i vull alletar el meu bebé.

Però la il·lusió em durà el que dura l’aigua d’un termos elèctric.

Quan l’aigua es tornà gèlida em vaig quedar allà baix, amb el front contra la paret, refredant les llàgrimes, sorda a la tremolor. Ni gota. Ni rastre d’aquella primera gota blanca que només se m’apareixia en somnis, que es feia gran i enorme i ho inundava tot, aquella immensa gota blanca en què solia nadar com una papallona fins que sonava el despertador. Ni rastre.

Encara no el coneixia i ja em sentia mala mare.

Aran

De nit i a casa de nou. Per fi. Amb tu.

Hem passat una setmana fent rodar l’espectacle per diferents sales, i se suposa que ha anat bé. Però a mi aquesta minigira m’ha matat. He provat de gaudir-ne, perquè, tal com diu la mare: «No tothom té la sort de tindre les teues qualitats físiques, la teua capacitat expressiva i una família que recolze una carrera artística». Però m’ha costat molt. Des de la primera nit, la de l’estrena a Barcelona, des que l’home eixe em mirà d’aquella manera abans de caure redó, no he vist més que conques buides en els ulls del públic, de cada persona de cada platea davant la qual hem ballat. No sé per què aplaudien, com si l’espectacle els agradara, si no ens miraven. Ens veien? Em veien?

Jo sent que només em veus tu. A casa s’està millor que enlloc.

Hauria hagut de portar-te de gira, però les habitacions eren compartides. La companyia té el pressupost que té. Per sort, estava a soles amb Àlex, però igualment... Ho entens, veritat, que amb dènou anys no puc anar passejant-me amb una nina de drap?

Abraça’m.

T’ho dic a tu perquè no tinc ningú.

Avui m’han fallat els dos i només et tinc a tu. Sandra havia d’estudiar per al teòric del carnet de conduir i Àlex havia quedat a prendre una copa. De tota manera ella té els pits massa grans i ell té el tòrax massa dur. Són dues qualitats que m’agraden però que, quan vull abraçar-los, m’irriten. Encara que ves a saber quantes són les peculiaritats del meu cos que els incomoden a ells, quan m’abracen i quan no. I això que no se saben entre ells.

En canvi tu ho saps tot.

T’ho dic a tu, Gretel, perquè et sent meua i em sent teu. Amb el meu braç i mig m’aferre a tu tan fort com puc. Ja ho saps, que abraçar-me a tu és l’única manera que trobe de descansar un poc.

Abraça’m fort, més fort, parla’m a cau d’orella.

Pobra mare. S’ha matat per donar-m’ho tot, que no em faltara de res, i sobretot que no em faltaren abraçades, ni pit, molt de pit fins als tres anys, i jo seguisc enganxat a tu. Vaig dormir amb ella, al seu llit, fins als cinc. Jo t’abraçava a tu i ella als dos. I quan vaig tindre la meua pròpia habitació, que ella decorà amb vinils infantils, i el meu propi llit, s’esperava abraçada a nosaltres fins que m’adormia, i només llavors se n’anava a la seua habitació blanca i minimalista.

Una vegada em vaig enfadar amb tu perquè et vas passar el dia mirant pardalets feliços i núvols prims per la finestra sense fer-me ni cas i et vaig arrencar els ulls. I la mare regirà la casa de dalt a baix fins que trobà dos botons menuts i negres al fons d’un calaix i, ja més tranquil·la, s’assegué a la butaca del saló. Allà, sense haver-se enfadat un pèl amb mi però amb unes ganes de plorar molt evidents, te’ls va cosir a la cara per a que pogueres seguir mirant-me.

No ha provat mai de separar-nos. Per alguna estranya raó, ella ho entén. Jo no, Gretel. Però ella sí.

Ari

No em cal despertador. Em fot dels nervis, i no em cal. Estic programada. Les vuit del vespre, comença el meu dia. Surto del llit en pilotes, a aquesta hora, sola a casa, soc la puta ama.

Abans de pirar a la seva feina immunda, la Manuela em deixa un plat al microones. Jo el llenço a les escombraries i demano una pizza, o menjar xinès, o el que em roti. Avui sushi. «Vint minuts, senyoreta, i som aquí».

No és dia de convidar ningú ni de sortir a fer mal. Estic concentrada en temes nous.

Mentre espero el sushi em passo una aigua ben freda. Quan miro el plat de dutxa sota els meus peus, quan veig com ha perdut la brillantor, em venen al cap els jacuzzis resplendents dels hotelassos americans i em pregunto per què coi no m’he comprat ja un àtic assolellat al passeig de Gràcia o un xalet de quatre plantes a Sitges, amb un jardí de palmeres i rosers que desemboqui al mar. Corro aquesta merda de cortina de plàstic brut i em pregunto per què segueixo en un entresol de Sants sobre uns baixos abandonats, apalancada amb una mare tan penosa, per què no foto el camp i li assigno una pensió perquè deixi de passar el motxo, per què sento que li dec alguna cosa.

«La vida, em deus, em sents?», em diu. «Si tu sabessis el que em deus no em parlaries com em parles».

I jo no puc marxar d’aquesta merda de pis que fa pudor de tabac. Quin puto fàstic.

Persiana a mig gas, saleta en penombra, lampareta de peu, catifa de pèl llarg, cul enfonsat al sofà de vellut, dessuadora, caputxa, bermudes, capítol de sèrie xunga, crèdits estridents rere les plantes dels peus descalços sobre la tauleta, i ja no queda sushi. Un rot en honor al cuiner del japonès de la cantonada.

Em trec la caputxa i encara em noto els cabells mullats. Amb el puny de la màniga em netejo els mocs. Tanco el portàtil amb el peu i l’aparto. M’atanso al vidre de la tauleta. Al reflex endevino que ja toca repassar la part del cap que porto rapada i retocar el tint blau de les rastes.

M’aixeco i vaig cap a l’estudi. Encenc l’altre portàtil, el teclat, la caixa de ritmes, l’ampli, i em poso els cascos, fins als ovaris que el veí em doni copets a la paret.

Treballaré tota la nit en un tema nou.

Si n’estic satisfeta, així que surti el sol en faré una premaqueta, només de la part instrumental, i la passaré al Lost i a la Jèssika perquè la vagin escoltant i decidim si ho passem a la resta. A les set del matí em calçaré les vambes, em posaré una samarreta de tirants, em faré una cua, em clavaré la gorra de la invisibilitat, baixaré les escales fins al portal a tres esglaons per segon i sortiré a la placeta mentre em posaré els auriculars. Tot just començarà a fer-se de dia quan arrencaré a córrer. És així com em surten les lletres, esquivant la boira densa i eterna que porto davant dels ulls, escrutant el món, les voreres trencades, els passos de zebra esborrats, els arbres denigrats, mentre escolto la base.

Passaré pel carrer aquell només per comprovar un cop més si, quan m’aturo a beure aigua a la font on pixen els gossos, es mouen les cortines blanques del segon, si s’obren una mica, si ens creuem les mirades. Sé que no és un fan. Potser és una vella avorrida, o un pervertit que s’excita amb noies que no es depilen, o una nena malalta que no pot sortir de casa i a qui no pot tocar el sol. Algun dia, quan sàpiga qui és, li faré una cançó.

Tornaré a la meva cel·la després d’una hora fora.

Apuntaré quatre idees per a una possible lletra en un paper qualsevol.

Llavors vindrà el millor: ficar-me a l’habitació, tancar la porta amb pestell, abaixar la persiana, treure’m tota la roba, tirar-me sobre el llit, abraçar-me a tu, coixí, i caure en un son molt profund, molt profund, en què no recordaré haver existit.