Família

Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.

Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.

FAMÍLIA

Pàgina de crèdits
Família

V.1: abril del 2020

Títol original: Famiglia

© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1977, 1995, 2011 i 2012

© de la traducció, Elena Rodríguez, 2020

© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020

Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.

Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Solano Dalmau

Disseny de coberta: Taller de los Libros

Publicat per Àtic dels Llibres

Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a

08009, Barcelona

info@aticodeloslibros.com

www.aticodeloslibros.com

ISBN: 978-84-17743-89-5

THEMA: FBA

Conversió a ebook: Taller de los Libros

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Contingut

Portada

Newsletter

Pàgina de crèdits

Sobre aquest llibre

Família

Burgesia

Notes

Sobre l'autora

Família

U n retrat meravellós de les realitats familiars del segle xx

Família i Burgesia són els dos relats llargs que formen aquest llibre que Natalia Ginzburg va escriure el 1977. En ells, l’autora es submergeix en un territori molt proper: el de les crisis familiars i els destins dibuixats per la fortuna, la desgràcia, casualitats capricioses i trobades inesperades, amors fràgils i aversions obstinades.

Natalia Ginzburg segueix els arabescos d’aquestes vides imperfectes amb un estil depurat i líric, caracteritzat per la subtilesa, en un contrapunt submís però implacable que reinventa la música banal i terrible de la vida.

Un cop més, Ginzburg demostra uns dots d’observació superbs i molt poc habituals. En la recerca deliberada de les coses petites hi trobem la grandesa de la seva literatura.

«A la definició de família, l’Enciclopèdia Einaudi podria oferir aquest relat com a quadre de la situació actual en una capa significativa de la civilització occidental.»

Italo Calvino

«La literatura de Ginzburg ens convida a tornar-hi sovint […] N’estic enamorada.»

Eva Piquer

«En els seus textos, el que és superficial esdevé profund.»

Francesc Serés

«Res del que ens explica Natalia Ginzburg no ens és aliè. […] La lectura d’aquests relats deixa en el lector una felicitat trista, una desesperació optimista.»

Flavia Company

Família

Un home i una dona van anar, una tarda, a veure una pel·lícula. Era diumenge i era estiu. Amb ells hi havia una noia de catorze anys i dos nens al voltant dels set. L’home era alt, bell, amb els cabells negres i arrissats, la cara gran i morena, la boca gran i seriosa. Duia unes ulleres negres i un vestit de tela blava molt arrugat. La dona era petita, no bella, amb una cara menuda i olivàcia, els cabells negres recollits al damunt del cap, el nas llarg i fi, ulls verds i celles espesses, espatlles caigudes i malucs amples. Portava una faldilla texana i una samarreta blava molt descolorida. Ells eren amics, es coneixien des de feia molts anys. Feia temps, en la seva joventut, havien estat amants i havien viscut junts. Ara, en canvi, només eren amics. La noieta era la filla de la dona, i es deia Angelica. Era alta, amb els cabells vermell foc que li queien sobre les espatlles, un floc que li penjava davant l’ull, de manera que només hi veia amb un ull, groc castany, i era molt pigada. Duia una faldilla acampanada de color verd herba i una samarreta de seda crua. El més petit dels dos nens era el fill de l’home. Es deia Piergiorgio, però l’anomenaven Dodò. Era gras, amb els cabells castanys llisos i pentinats al front, ulls rodons i tímids, i duia un jersei de llana de camell lligat a la cintura. L’altre nen era prim i de pell morena, amb amples dents blanques que sobresortien als llavis. Es deia Daniele i era el fill d’una veïna de casa de la dona, una tal Isa Meli, que aquell dia estava cansada i només volia passar tota la tarda dormint. Per què aquest jersei, va dir l’Angelica, assenyalant el nen gras. Tenia una veu fina, severa i assenyada. Estava summament descontenta per sortir amb la mare, el diumenge a la tarda, i amb aquells nens, i el seu sol ull es veia, entre les pigues, avorrit i sever. L’home li va retirar el floc de la templa. Durant un segon va aparèixer el segon ull, llavors el floc el va tornar a amagar. Perquè al cinema, va dir l’home, quan hi ha l’aire condicionat, pot fer fred com al pol Nord.

La pel·lícula era en color i es titulava Abisme. Uns milionaris en una vil·la molt blanca en una platja solitària bevien begudes, nedaven, prenien el sol i es disputaven un patrimoni. L’home i la dona no seguien la trama, i cadascú pensava en els seus assumptes propis. L’home ho feia en una carta que li havia escrit la seva dona el dia abans, des de Venècia, i que duia a la butxaca de la jaqueta. Era a Venècia des de feia més d’un mes. Per primer cop des que havia nascut, no havien portat en Dodò d’estiueig, sinó que simplement passava els matins a Fregene i les tardes a casa, avorrint-se. L’home ja no s’estimava la dona, però n’estava gelós. Pensava que a Venècia devia tenir algú. Explorava amb el pensament, com, d’altra banda, feia sovint al llarg del dia, totes les persones que estaven allà amb ella, i aquesta exploració constant l’humiliava. Potser ell hauria pogut estiuejar amb en Dodò, però no en tenia ganes en absolut, i s’al·legava l’excusa que havia d’acabar un llibre que estava escrivint sobre els barris perifèrics a les ciutats modernes. La dona pensava en els seus pares, amb els quals ella i l’Angelica solien dinar el diumenge, i amb els quals discutia cada diumenge per motius polítics, ja que els seus pares s’havien tornat molt reaccionaris els últims temps. En Daniele, el nen prim, reia, malgrat que a Abisme no hi hagués res que fes riure. Rient es feia un cabdell a la butaca i donava puntades de peu molestant en Dodò, que estava assegut al seu costat. En Dodò també reia i mirava el pare amb els seus ulls rodons i espantats. L’aire condicionat devia estar espatllat perquè no se sentia brunzir res i feia tanta calor com a fora. El pol Nord, va dir l’Angelica. L’home va dir que li semblava que en un altre cinema, no gaire lluny, amb un aire condicionat òptim, feien una pel·lícula de dibuixos animats, millor per a nens. La dona li va preguntar per què no ho havia dit abans. Ell va dir que havia estat a punt de fer-ho, però que li havia semblat que tenia moltes ganes de veure Abisme. Ella va dir que, en realitat, els dibuixos animats eren superiors a les seves forces. Però si volien anar a veure els dibuixos animats, podia esperar fora en una cafeteria. L’Angelica va dir que eren bojos, que havien pagat una entrada de cinc mil lires. Des de les butaques que hi havia darrere seu, algú els va fer callar. Els milionaris anaven en llanxa, solcant un mar blau i vertiginós, i s’envoltaven d’esquitxades altíssimes. Llavors morien l’un rere l’altre, alguns es mataven mútuament i altres morien devorats per un tauró. Quan van sortir del cinema, encara era tarda. L’home se sentia el cap ple de mar, sorra, begudes, taurons i rierols de sang.

Van anar a seure en una cafeteria a l’aire lliure, en una plaça petita. Un cambrer va proposar la copa gitana, i l’Angelica i els dos nens van dir que els anava bé. La dona i l’home van prendre dues cerveses. La copa gitana era un got alt amb una torre de nata muntada, tres cireres confitades, pistatxos i una neula plantada dreta al bell mig. Un cop beguda la cervesa, l’home es va eixugar amb el mocador la mandíbula, el front i les mans. La dona va preguntar-li per què estava tan trist. Ell va dir que havia rebut una carta lletja de la Ninetta. La Ninetta era la seva dona, la mare d’en Dodò. Com de lletja, aquesta carta?, va preguntar la dona. Lletja, plena de petites maldats. A la dona, la Ninetta li resultava summament odiosa. Tots dos van pensar en la Ninetta, cadascú a la seva manera. L’home tenia al davant dels ulls la persona de la Ninetta, alta i fràgil, amb les seves espatlles gràcils i lleugerament corbades, el coll llarg, el cap amb un serrell negre suau, el rostre d’una pal·lidesa làctia, el somriure que ella oferia com s’ofereix un objecte de valor. No se l’estimava, però tenia aquell serrell negre tot el dia al davant dels ulls, i trobava humiliant tenir-la així davant els ulls i patir-ne, sense amor, amb irritació, amb un cúmul de ressentiments de naturalesa trista i miserable. La dona trobava la Ninetta estúpida com una pera. Era estrany que hagués escrit una carta; no era un dels seus costums, sempre preferia trucar per telèfon, havia dit l’home. Ni per telèfon ni en aquella carta deia quan tornaria. D’en Dodò se’n cuidava una noia espanyola que era alhora bella i pèssima, que sempre acabava tenint embolics tant amb els diners com amb els homes. Hi havia, afortunadament, l’Evelina. L’Evelina venia cada dia, portava el nen a Fregene, llavors tornaven i estava amb ell tota la tarda. Cuinava la portera, perquè la Ninetta, abans de marxar a Venècia, havia discutit amb la cuinera i l’havia acomiadat. Segons l’Evelina, la Ninetta havia fet bé perquè aquella cuinera era bruta. No recordo qui és l’Evelina, va dir l’Angelica. L’Evelina era la mare de la Ninetta, l’àvia d’en Dodò. Estaria perdut sense l’Evelina, va dir l’home. Però ella sempre estava plena de pors. Si ara veiés en Dodò que es menja la copa gitana es desmaiaria. Estava en contra de la nata muntada. En contra dels pistatxos. En contra de les cireres confitades. A tot arreu hi veia els colorants. A la nata no hi ha colorants, va dir l’Angelica. No, però hi deu haver alguna cosa inadequada, llet bruta, sucre brut. No ho sé, va dir l’home. L’Evelina era, en realitat, va dir en veu baixa, asfixiant. Portava el nen a Fregene, però el portava a la platja, i passaven tot el matí ella i en Dodò a la vil·la d’uns amics d’ella que tenien una piscina. Asfixiava amb aquella piscina, va dir ell. L’aigua allà era tan clara i neta, segons ella, que fins i tot es podia beure. Allà hi havia un cadell blanc, va dir en Dodò, molt petit i bonic. Es deia Fiocchino. Però cap nen per jugar amb tu, va dir l’home. No, cap nen. El net del guarda havia vingut dos cops. No, tres cops. Però havia marxat gairebé de seguida. En Dodò menjava la copa gitana molt a poc a poc. En Daniele ja s’havia acabat la seva i havia entrat a la cafeteria per veure jugar a futbolí. Ja veuràs que a mitjanit encara serem aquí, va dir l’Angelica. No tenim cap pressa, va dir l’home. Ningú no ens persegueix i aquí asseguts estem la mar de bé. Ara fa una mica de fresca. La dona va acariciar els cabells d’en Dodò. Va treure una pinta de la seva bossa de palla i va començar a separar-li al front els cabells fins, llisos i clars. L’home va dir-li que ho deixés estar. No calia pentinar-lo. No li agradava amb la ratlla, el preferia sense, amb el serrell com la seva mare. En canvi, era molt més necessari pentinar el floc de l’Angelica. Va treure la pinta de la mà de la dona i va pentinar aquell floc. L’Angelica va apartar el cap i li va donar una bufetada a la mà. Que maca, va pensar l’home. Es podrien comprar, va dir ell, clips i passadors, òptims per tenir els cabells al loc. Fins i tot en venien els tabaquers.

L’home es deia Carmine Donati i tenia quaranta anys. Era arquitecte. Com a arquitecte, es guanyava bé la vida, però no havia assolit cap dels objectius que s’havia proposat de jove. El llibre que escrivia ara, sobre els barris de la perifèria de la ciutat, de vegades li semblava mediocre, de vegades nou i original. La dona es deia Ivana Riviera i tenia trenta-set anys. Vivia fent traduccions i buscava una feina fixa, però no en trobava. Moltíssims anys enrere, quan vivien junts i eren amants, discutien contínuament sobre tot, i intentaven canviar-se l’un a l’altre: ella volia que ell fos més lliure, ell la trobava desordenada tant en els horaris com a la casa i en les idees. Acostumaven a despertar-se durant la nit i discutien, i analitzaven els seus defectes i reflexionaven en veu alta sobre si havien de casar-se o no. Tenien un apartament al carrer Casilina, petitíssim, pràcticament d’una sola habitació. També hi havia una dutxa i un rebedor minúscul. Cuinaven a la mateixa habitació on tenien el llit. Hi havia una terrassa gran, on intentaven cultivar flors. Tenien un mussol, un conill i un gat. Al gat li havien posat el nom de Fidèl. Una vegada havien vingut a visitar-los els pares d’ell, pagesos que vivien a Vinchiaturo, un poble dels Abruços. Ella s’havia esforçat per ser amable amb ells. Li semblava ben estrany viure amb un home que tenia una mare que duia un mocador negre al cap, amb les dents trencades i negres, gairebé analfabeta. Li semblava estranyíssim. Aquells dos pagesos ancians estaven consternats i alterats pel gran desordre que regnava a la casa, pel conill, pel mussol, per tot. Ells en tenien una pila, de conills, però els donaven herba, i en canvi, a aquell conill li servien riques pomes i bròquil cuinats especialment per a ell. A més, no consideraven tolerable la idea que visquessin junts sense estar casats, i no n’entenien el perquè. Els pares d’ella, en aquella època, eren als Estats Units, on havien contractat el seu pare, matemàtic, per fer classes en algunes universitats. Li escrivien cartes cauteloses perquè temien que aquell Carmine Donati, a qui no coneixien, no fos un bon partit. Sabien que era d’origen humil, i això no els desagradava, però la idea que la mare d’ell fos gairebé analfabeta els semblava massa. Pensaven que s’havia emparellat amb ella per interès, per assolir una nova i més alta condició social. Però quan ella els havia escrit per dir-los que estava embarassada, van contestar dient que s’havien de casar. Van tenir una nena, que es va dir Carmela, com la mare d’ell. Van decidir casar-se, però esperaven que arribés la primavera per convidar els amics, fer una gran festa a la terrassa. El conill va morir, i el mussol el van regalar perquè feia por a la nena. Encara tenien el gat. Va passar la primavera, i l’estiu, i no s’havien casat; ell s’havia mig enamorat d’una noia que sempre veia al restaurant i que feia fotografies. Havien inscrit la nena al registre amb el cognom matern, Riviera, i constava amb pare desconegut. A la nit no discutien, ja fos per no despertar la nena, ja fos perquè ara els avorria moltíssim intercanviar-se qualsevol idea. De dia, es veien poc, perquè ell treballava molt en un estudi que compartia amb altres, al carrer Vite, i ella portava la nena a casa dels seus pares, que havien tornat dels Estats Units, ja que a casa seva hi havia una terrassa millor, fresca, envoltada d’arbres. La nena va morir amb un any i mig, per una paràlisi infantil. Després de la mort de la nena, van trencar. Ella no havia volgut tornar a entrar a l’apartament del carrer Casilina, ni tan sols per recollir la seva roba d’hivern, i per això va enviar-hi el seu pare. Ell, en Carmine, es va quedar en aquell apartament uns anys més, amb el gat Fidèl i amb una noia, no aquella que feia fotografies, sinó una altra, una actriu de teatre. Després del gat Fidèl, desaparegut pels teulats, va tenir una gossa gran, però que a les nits s’estirava al llit, i això no ho tolerava, la noia. La Ivana, com que no suportava els seus pares, se n’havia anat a Anglaterra. Havia anat a una escola d’escultura, llavors havia treballat com a intèrpret en una agència de turisme, després netejant en una pensió per a cecs. Havia tingut la seva filla Angelica amb un estudiant jueu de lingüística que havia conegut a una festa, alt i prim i pèl-roig. No n’estava enamorada, però volia tenir un nen. Ell es deia Joachim Halevy. L’havia portat a Bristol a conèixer la seva tia, una tranquil·la i canosa professora de dibuix en una escola bressol, però no va arribar a saber mai que havia sigut pare, ja que havia acabat, poc temps després d’haver-se conegut, en una clínica de malalties nervioses. La tia havia anat de Bristol a Londres per veure l’Angelica a l’hospital on havia nascut, i de nou havia viatjat des de Bristol quan la Ivana se’n tornava cap a Itàlia amb l’Angelica, les havia acompanyat al tren i havia regalat a l’Angelica, que aleshores tenia quatre mesos, un medalló amb un retrat d’en Joachim de petit. La tia escrivia, de tant en tant, a la Ivana, i cada any li enviava a l’Angelica, per Nadal, flors de paper per retallar. Les notícies sobre en Joachim eren dolentes. Després de tornar a Roma, la Ivana havia llogat un apartament al carrer Vantaggio. L’ajudaven el pare i la mare, tendres amb l’Angelica, durs amb ella. D’en Joachim, la Ivana en tenia un record confús i angoixós. De vegades trobava en ella els seus trets, la primesa, els pantalons de pana, la manera de caminar encorbada. El medalló, que alguna vegada, rarament, mirava, contenia el rostre d’un lactant rosat sobre un fons blau cel. Ell la picava. La seva relació només havia durat unes setmanes, però al final ella s’havia tancat amb clau a l’habitació de la seva pensió, fins que uns amics en comú li van dir que l’havien portat a una clínica. Encara ara, a la nit, ella es despertava de vegades presa del pànic. Ell podia escapar-se d’aquella clínica, anar-la a buscar a Roma, instal·lar-se amb ella i la nena al carrer Vantaggio. Malgrat tot, sabia que les seves pors eres insensates, perquè en Joachim, pel que la seva tia li escrivia, ja no tenia voluntat, ni memòria, ni veu, era un drap inert llançat al carrer. Havia tornat a veure en Carmine una nit, a casa d’uns amics en comú. Ell li havia fet un petó a la galta. Feia deu anys que no es veien. Ell havia passat uns anys als Estats Units, amb beques d’estudi; després havia tornat, i s’havia casat. Aquella nit, allà amb ell, hi havia la Ninetta, la seva dona, una noia alta, fràgil, envoltada en un xal negre. Tenia una manera de moure’s lànguida i fredolica, s’asseia a terra sobre els coixins tot jugant amb els seus collars llargs o amb els serrells del seu xal, i semblava invocar protecció amb els seus grans ulls confiats i clars. Oferia el seu somriure com una pedra preciosa. En Carmine va dir que havien de marxar, la Ninetta havia de donar el pit a en Dodò. Era, ell li havia dit, una nodrissa meravellosa. Però li va dir a la Ivana que tenien temps d’acompanyar-la a casa. Van acompanyar-la a casa a peu, perquè el carrer Vantaggio era molt a prop. Ells vivien a l’altra punta, al carrer Barnaba Oriani. Durant tot el trajecte, ell no va fer sinó parlar del seu fill, en Dodò, i la Ivana s’avorria; és avorrit sentir parlar de nens acabats de néixer quan no se’n tenen; ella tenia l’Angelica, però ja era gran i anava a l’escola. La Ninetta estava callada, envoltada amb el seu abric de pell, amb el xal enrotllat al voltant del cap, i oferia el seu somriure. Ella va pensar que quan tenien la seva filla, la Carmela, ell no se’n preocupava gaire, pràcticament no la mirava. Es va afanyar a preparar-li el bressol quan estava a punt de néixer, i el bressol era maco, un cistell revestit d’una tela amb floretes vermelles. Però després no s’havia interessat gens en la nena. Ell era, potser, massa jove. La Ivana els va convidar a pujar un moment a casa seva, però ells van dir que havien de tornar a casa, perquè havien de donar el pit a en Dodò i perquè tenien convidats, aquells dies, els pares d’ell, que havien vingut des de Vinchiaturo per celebrar que al nen li havia sortit la primera dent. L’endemà, ell li va trucar per telèfon. Es va disculpar per no haver-li preguntat, la nit abans, res sobre ella, només havia parlat d’ell, i de fet tenia moltes ganes de saber si estava bé, si treballava, si estava contenta. Li havien dit que tenia una filla. Això l’havia alegrat molt. Va preguntar-li si podia anar-la a veure. Hi va anar tot sol. A la Ninetta, li va dir, li havia caigut molt bé, i li havia fet moltes preguntes sobre ella, la nit abans, mentre tornaven a casa, i volia que algun dia anés a dinar amb ells, que veiés casa seva, i el nen. Ara a la Ninetta li feia una mica de mal el coll, però aviat, ben aviat, organitzarien aquell dinar. Potser era oportú, va dir ell, esperar fins que marxessin els seus convidats, és a dir, els seus pares. Va preguntar-li si se’n recordava, d’ells. Ella se’n recordava. Estaven encantats amb el nen, els seus pares, va dir ell, i es passaven hores i hores mirant-lo mentre dormia al llit, i comentaven amb admiració els seus ulls, les mans, els peus. El nen tenia un llit i no un bressol, va preguntar ella. No, un llit amb barana, de fusta envernissada de color vermell, que es podia desmuntar i es convertia en una tanca. Dormia allà des que havia nascut. Els bressols ja no s’estilaven. Els seus pares també estaven encantats amb la casa, i amb la Ninetta, que amb ells era, va explicar ell, deliciosa. Ella va adonar-se d’aquell adjectiu, deliciosa; era una paraula que no li pertanyia, que temps enrere no hauria fet servir mai. La seva mare, va dir ell, li havia ensenyat a la Ninetta una pila de coses: la pasta feta a casa, les albergínies en oli.^* La Ivana pensava que s’havia tornat avorrit. Les albergínies en oli i la relació tendra entre la Ninetta i la mare d’ell no li importaven gens ni mica. Al cap d’uns dies li va dir, per telèfon, que trobava que s’havia tornat avorrit. Va dir: «M’importen un rave les albergínies en oli». Després li va dir que no entenia per què li deien Dodò al nen, trobava odiós cridar els nens amb diminutius i sobrenoms, Dodò, Fufú, Pupú, quin costum irritant, melindrós, odiós. Ell es va ofendre, i va dir-li que ella no s’havia tornat avorrida perquè avorridíssima, llunàtica i capritxosa ho havia estat sempre. Però, tot seguit, ell va anar a casa seva. Va portar un pollastre rostit que havia comprat en una rostisseria al carrer Babuino. L’Angelica ja se n’havia anat al llit, però la van fer aixecar-se, i va menjar aquell pollastre amb ells, a la taula de la cuina, vestida amb la camisa de dormir de franel·la rosa. En realitat, l’Angelica i la Ivana ja havien sopat, però normalment només sopaven cafè amb llet i pa amb mantega. Ell va adquirir el costum d’anar-hi força sovint. La Ivana treballava en les seves traduccions, ell de vegades li buscava paraules al diccionari, i mentrestant jugava a escacs amb l’Angelica, o llegia el diari al sofà. Cap a la mitjanit, trucava per telèfon a la Ninetta, i li deia que tornaria a casa al cap de poca estona. La Ninetta li donava records per a la Ivana i l’Angelica. Però ell encara es quedava una estona allà estirat al sofà, llegint, fumant, mirant per la finestra els arbres del carrer, el pont, el riu, les teulades il·luminades per la lluna. Quan estaven sols, normalment parlaven de la seva vida actual, de la Ninetta, de l’Angelica, d’en Dodò. Gairebé mai no parlaven de quan vivien junts. A tots dos els semblava una època estranya i remota, en la qual, qui sap per què, havien cultivat la idea absurda d’estar junts, encara que fossin tan diferents, encara que tinguessin una naturalesa tan diversa i irreconciliable. De vegades recordaven amb afecte el gat Fidèl. De la seva filla que s’havia mort no en parlaven mai.

Finalment va tenir lloc l’àpat al carrer Barnaba Oriani, un sopar, però havia passat molt de temps des que la Ivana i en Carmine s’havien retrobat, aquella nit, a casa d’aquells amics, i ara en Dodò ja tenia gairebé tres anys. La Ninetta i la Ivana no es veien pràcticament mai; la Ninetta havia anat una o dues vegades a la casa del carrer Vantaggio; en Carmine, la Ninetta i la Ivana havien sortit junts a la nit una o dues vegades. Un dia, la Ninetta va trucar per telèfon a la Ivana per demanar-li que anés a casa seva, perquè estava sola amb en Dodò, que es trobava molt malament, tenia quaranta de febre, i ella no localitzava en Carmine i no sabia on era, no trobava la seva mare, no trobava el pediatre, no trobava tampoc una amiga molt estimada, la Ciaccia Oppi, qui ho sabia tot sobre els nens. Se sentia, va dir, profundament angoixada. La Ivana va agafar un taxi i va anar al carrer Barnaba Oriani, on no havia estat mai, però, mentrestant, havia arribat el pediatre, i també hi havia anat l’amiga, la Ciaccia Oppi, i a la Ninetta li havia passat del tot l’angoixa, ja que el pediatre li havia dit que es tractava d’un simple refredat. Com que plovia a bots i barrals, i no es trobaven taxis, la Ciaccia Oppi va acompanyar amb el seu cotxe la Ivana, i el cotxe es va quedar atrapat en un embús més de tres quarts d’hora, així que la Ivana va haver de conversar amb aquella Ciaccia Oppi, que li semblava una autèntica estúpida, i va arribar un moment en què no tenien res a dir-se, atrapades en aquell cotxe sota una pluja torrencial; després el cotxe no es va moure més per la pluja i la Ivana i la Ciaccia Oppi van haver d’empènyer-lo durant una estona. Al vespre van trucar-li la Ninetta i en Carmine, per excusar-se: sabien per la Ciaccia Oppi que al final havia hagut de tornar a casa a peu sota la pluja. Van convidar-la a sopar l’endemà. També hi aniria la Ciaccia Oppi, a qui ella havia despertat una gran simpatia. La Ivana va dir que la trobava una persona amable, però que era una estúpida. La Ninetta va dir que la Ciaccia Oppi feia la impressió de ser ximple, però que no ho era, tenia una gran cultura, llegia moltíssim i sabia un munt de coses. Així que en aquell sopar hi van ser la Ciaccia Oppi i el seu marit, especialista en malalties del metabolisme, una parella d’arquitectes, que estaven casats, i una germana petita de la Ninetta, a la qual havien convidat perquè entretingués l’Angelica, qui, a última hora, havia dit que volia quedar-se a casa. A la Ivana no li agradava gens ni mica la casa del carrer Barnaba Orianai, i ho va dir, ja que feia un temps que havia decidit que no volia tornar a dir la més petita mentida. Hi havia cortines vermelles al menjador, perquè la Ninetta i en Carmine adoraven aquell color. Vermell era també el sofà i vermelles les catifes, vermelles les estovalles i vermella la jaqueta del majordom que els servia el sopar. La Ivana va dir que tenia la sensació de trobar-se a l’última escena de la pel·lícula Rosemary’s Baby, quan no quedava res que no fos del color de la sang. Al costat del sofà hi havia un llum amb la pantalla blanca peluda que semblava, va dir la Ivana, un cuc de seda. Al costat de la taula hi havia un llum amb la pantalla blanca opaca que semblava, va dir la Ivana, un preservatiu. Cap de les dues comparacions va ser apreciada, ningú no va somriure, només hi havia el somriure de la Ninetta, immòbil i radiant. Tan bon punt va acabar el sopar, la germana petita va marxar, i amb ella el majordom, que treballava per la mare, que vivia al pis de sota, i quan van marxar, en Carmine va dir que esperava que no haguessin sentit la paraula preservatiu i que no s’esmentés al pis de sota. Eren, al pis de sota, molt cautelosos amb les paraules que es podien emprar. Era molt cautelosa, l’Evelina. Quan els prestava el majordom, els donava mil recomanacions: que no el cansessin, que no el viciessin, que no li donessin ni massa ni massa poc menjar, que no pronunciessin en presència seva ni paraules escandaloses ni observacions extravagants. Les observacions extravagants eren, segons ella, nefastes a l’orella dels majordoms, perquè els desorientaven i els induïen a riure per les butxaques a la cuina. Evelina. Deixa ja de dir Evelina, va dir la Ninetta, tens una manera de pronunciar el nom de la meva mare molt burlesc i no m’agrada gens. El somriure seguia sent radiant i immòbil, però la veu era mordaç. Finalment va esclatar una discussió entre la Ivana i els dos arquitectes, de tema polític, i la Ivana va dir que eren dos reaccionaris. El marit de la Ciaccia Oppi va donar la raó a la Ivana, i això, atès que ella el considerava un autèntic imbècil, la va irritar. També la Ninetta va donar-li la raó, i això també la va irritar. De cop i volta, es va aliar amb els arquitectes. Al final d’aquella nit, en Carmine estava molt cansat, i tots li resultaven antipàtics, els dos arquitectes, els dos Oppi, la Ninetta i la Ivana, la Ivana perquè contestava a la Ninetta amb un to molt contundent tan bon punt ella s’arriscava a dir alguna cosa, i la Ninetta perquè arrufava les celles i fingia escoltar intensament mentre pensava, ell n’estava convençut, únicament en coses mínimes i ínfimes, què fer-ne del risotto que havia sobrat, i si es podia salvar el pastís de carbassó, que no havia quedat bé i que ningú havia menjat gaire, potser tornar-lo a fer i servir-lo l’endemà a uns cosins seus que havien de venir a visitar-los i que no eren gaire exigents. Al rebedor, tots a punt per marxar, els arquitectes i la Ivana encara discutien, parlaven fort, amb el risc de despertar en Dodò. Quan finalment se’n van anar, encara se sentia la veu alta de la Ivana ressonar al final del carrer, i la Ninetta va dir «Déu meu, quina veu», mentre seia sota el cuc de seda per escriure a la seva agenda què havien menjat per sopar i qui eren els convidats, com feia sempre, per tal de no servir dues vegades a les mateixes persones el mateix plat. Però quan va escriure «pastís de carbassó», la va envair una gran malenconia, i va demanar a en Carmine que s’emportés aquelles sobres horroroses del davant dels seus ulls, i mentre ell desparava taula, va tancar l’agenda i la va llançar a la catifa. Al mirall que hi havia al davant del sofà va contemplar el seu rostre, que observava cada vegada amb més interès, es va tocar les galtes i els llavis, es va despentinar el suau serrell negre. Després van començar a discutir, ella i en Carmine, sense un motiu concret, perquè s’havia acabat l’aigua mineral, perquè els radiadors només estaven tebis, perquè en Dodò s’havia despertat i volia el mico de tela amb el qual acostumava a dormir i que no va ser fàcil de trobar. Finalment, ella es va ficar al llit en un mar de llàgrimes, i va dir a en Carmine que en tota la vetllada ell havia estat odiós amb ella, mirant-la sempre com si ella ja no fos la seva dona, sinó una estranya més aviat ximple, i odiosos eren els arquitectes, la Ciaccia Oppi segur que s’havia mort de l’avorriment, tot era avorrit i odiós. De la Ivana no en va dir ni una paraula. A la seva agenda havia escrit que no volia tornar a convidar a sopar aquella Ivana perquè la tractava com si fos una pobra ximple. Tenia fred, i es va encongir sota el cobrellit sanglotant amb força. En Carmine es va inclinar per consolar, al coixí, aquell serrell negre.